diumenge, 23 de desembre del 2012

Les felicitacions de vegades són també reivindicacions: Bon (i esperançador) Nadal a tothom!


Ara que periòdics i rotatius especialitzats en economia frenen un poc els motors de la maquinària del shock i ens donen una treva coincidint amb l'arribada del nadal, voldria també aprofitar el descuit dels mercats i dels grans mitjans per desitjar-vos unes bones festes a tots els qui m'heu acompanyat des d'abril en aquesta aventura blocaire de la que tant he aprés i per mitjà de la qual tantes bones coses hem compartit. Respecte al nadal estic un poc cansat d'escoltar la ràfega -encomanadissa- de veus iconoclastes que condemnen la festa a una orgia consumista, renunciant també a tots els bons moments que aquestes dates ens porten. El nadal, com nosaltres, és imperfecte. Odiar-lo és odiar-nos un poc a nosaltres mateixos. Confondre'ns. Tots tenim pèrdues, és clar; memòries i absències que ens giragonsen per la ment precisament ara, quan l'escalfor del foc evidencia que la llar de vegades és freda, precisament perquè hi manca alguna cosa important. Just per això crec que hem de celebrar aquestes festes amb més èmfasi, per tal d'evaporar cel enllà algunes bambolles de cava, algunes engrunes de torró, per tal de palesar que el nostre goig també pertany als que ja no hi són.

El nadal, tard o d'hora, ens trau les vergonyes i ens reconcilia amb coses senzilles, probablement aquelles que més menyspreem immersos en la teòrica maduresa des de la qual tot es viu de pressa i tot s'assumeix amb seriositat. Per això mateix he volgut reivindicar el nadal en aquest post, el qual vull acompanyar d'una imatge que vos adjunte com a christmas particular. La veritat és que, de tot un any, podria haver compartit qualsevol altra instantània, però des que vaig veure aquesta foto en un dels efímers posts que graviten pel facebook, ja la vaig capturar per tal d'incloure-la en aquesta entrada. Els motius, clars i rasos: crec que en la quotidianitat casolana d'una imatge, en el caràcter domèstic dels nostres miracles i misèries, hi ha molta més veritat que en les grans fotografies que es guardonen anualment. L'evidència, heus ací:


No en sé el nom, ni tans sols l'edat exacta, però es tracta de dos germanets estat-unidencs a qui son pare va prometre -tan il.lús com ingenu- que els regalaria un gatet en cas que aconseguiren mil aprovacions al seu propi perfil del facebook. Aquest és, de fet, el missatge que hi ha escrit a la pissarra que el xiquet sospesa. La foto és com moltes de les que pul.lulen de perfil en perfil, enllà de fronteres, tot i que em va captivar de manera immediata el gest i l'ímpetu de la xiqueta menuda, a l'esquerra. Supose que no tindrà més d'any i mig, però mireu el somriure del seu rostre i la intensa bellugadissa dels bracets, gairebé un aleteig d'entusiasme. En la seua carassa, en les originals sabatetes, s'hi apercep tot un món que no sé si a la resta dels mortals ens és ja alié: el desig peremptori, la innocència intacta, la il.lusió per tot allò que cobegem, l'ànsia per acomplir un somni... Doncs bé, volent-ho o no, m'he emmirallat en aquest somriure frisós, entendridor, per tal de retrobar tot allò que més enyore de mi. No es tracta, però, d'un cant a la infantesa, ni de la cantinela nadalenca de tornar a ser xiquets per un dia, sinó de copsar la puresa d'un instant, que no és més que l'alegria majúscula de sentir-se viu malgrat tot. Per això, davant la imminència del nadal, estant a les vespres d'un nou any, no se m'acut millor desig que contagiar-nos tots plegats de l'energia d'aquest moment escollit, d'aquest goig que emplena la foto. Si més no, i recordant les encertadíssimes paraules -ateses les crítiques circumstàncies- de l'escriptora Almudena Grandes, la felicitat és també una forma de resistència. Sols això, ser feliç i resistir. I per si no fóra poc, aprendre a escridassar, com si fóra la primera vegada, bon nadal.

dissabte, 22 de desembre del 2012

De crisi i retrobaments: Presentació d'Últimes existències al Club Diario Levante, València


I a la fi, tal com ocorre a la literatura, la vida és cosa d'atzar, d'estranys i esperançadors designis, de màgia al capdavall. Dimecres presentava finalment i oficial Últimes existències, tal com vos vaig avançar al darrer post, al Club Diario Levante, acompanyat de dues companyes de professió -i de promoció- amb les quals el destí m'ha tornat a reunir. La circumstància, però, calia saber interpretar-la dins del conjunt de fenòmens que guien el mateix llibre i que tant Miriam Civera -cap de producció de Levante TV- com Marta Estrelles -cap de comunicació de Bromera- van assenyalar en la seua intervenció. És del tot ressenyable, doncs, que tots tres coincidírem a abordar la situació del nostre gremi precisament en aquests moments tan crus en què EROs, retalls i comiats es contorben malèficament entorn a les flames de la desfeta del nostre mapa mediàtic. Hi hagué, per tant, un cant a l'optimisme, a l'ànim de celebrar que malgrat tot, hem de seguir lluitant pels nostres mitjans, que són, a més del nostre mitjà de vida, la medul.la de la nostra democràcia.

Per això em fa feliç haver comptat amb la professionalitat de Miriam i Marta en aquest acte, principalment per subratllar que els límits de l'anomenada generació perduda acaben just on comença la nostra intenció per superar-los, per allunyar-nos-en. Que la situació actual és dura ja ho sabem de bon tros, tal com vam debatre en el torn de preguntes que tingué lloc després del nostre torn de paraula. Berlusconi, Madoff i tots els mites que guien el llibre, doncs, són com una lletania redundant que sembla encara inesgotable, tal com la indignació dels que quedem al marge, com mers espectadors de la destrossa. Tanmateix, supose que l'art és el motlle ideal per delimitar i retratar l'abast de la barbàrie, per fer-ne finalment un exorcisme. Almenys, és això el que he intentat assolir amb tota la humiltat de la meua perspectiva com a periodista, amb tot l'emprenyament de la meua visió com a ciutadà. Per això vaig acabar la presentació del llibre amb la síntesi que en va fer en l'acte de lliurament José Vicente Peiró, apel.lant al caràcter reivindicatiu d'Últimes existències, "al seu crit per recuperar la dignitat col.lectiva". Un argument que també ha recuperat el company Josep Lluís Galiana en l'article de hui a Levante http://www.levante-emv.com/cultura/2012/12/22/madoff-berlusconi-protagonizan-ultima-novela-jovi-lozano-seser/961817.html, el qual resumeix tot el que vam abordar durant l'acte de presentació. Distesa i alhora analítica, una trobada que tindrà continuïtat amb la primera presentació que faré a la Marina del meu nou treball el proper dissabte 29 de desembre -Centre Cultural, 19.30 hores- a Beniarbeig.

divendres, 14 de desembre del 2012

Presentació a València d'Últimes existències


Tot i que ja fa mesos que en parle, se suposa que un llibre no arranca definitivament fins que hi ha la presentació oficial del treball; i a Últimes existències, finalment, ja li ha arribat el moment. La data, tal com vaig anunciar fa uns dies, serà aquest proper dimecres dia 19 de desembre al Club Diario Levante, a València. L'hora, les 20.00 hores. Les dades de l'acte també estan a la targeta d'invitació que he adjuntat, la qual faig extensiva a tots els que em llegiu o seguiu el bloc, ja que em faria molt de goig que m'acompanyàreu a la presentació. Pel que fa l'acte, em plau especialment el fet de comptar amb dues companyes i professionals que complementen a la perfecció el que he anat esbossant aquests dies en relació als continguts del llibre. I és que tant Miriam Civera -cap de producció de Levante TV i prestigiada comunicadora; seguiu-la al Twitter per fer-se'n una idea- com Marta Estrelles -responsable de comunicació de Bromera i també periodista- foren companyes meues de promoció a la universitat durant l'estudi de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. Que el destí, els quefers professionals, o tota aquesta benaurada conjunció de coincidències ens torne a reunir és per a mi tota una celebració, què voleu que vos diga. Al cap i a la fi, si alguna cosa ens caracteritza als que formem part de l'anomenada generació perduda és la perseverança i la fe en el futur, sempre assaonats ambdós conceptes d'una bona dosi d'entusiasme, tant a la vida com al treball, és clar. I és que aquesta crisi, com la mateixa existència, és més bona de portar si hi dipositem tota la resistència i voluntat necessàries. Entretant, tal com assenyalava fa poc Maruja Torres a l'encapçalament d'un article seu fonamentat en la mateixa xacra econòmica que guia la trama d'Últimes existències: resistir és viure. Doncs, això: cal resistir, cal viure.

dimarts, 11 de desembre del 2012

De mamelles, cocktails i bunga-bunga: Berlusconi com a tendència, Berlusconi immortal

Llegir el titular del retorn a la política de Silvio Berlusconi pot semblar en aquests moments una al.lucinació, sobretot tenint en compte les circumstàncies en què Il Cavaliere renuncià al seu càrrec fa ara un any, tot garantint -o aparençant garantir- l'estabilitat d'un país que quedava en mans d'un tecnòcrata més o menys vàlid. L'escollit aleshores, Mario Monti, batzegat ara pel mateix caos econòmic que li pertocà reconduir en el seu dia, potser s'haurà pres la decisió del líder d'Il Popolo della Libertà amb la mateixa sornegueria amb què ens l'hem de prendre nosaltres, mers espectadors de l'enèsim show de Silvio: tot un filó d'escàndols, delictes i corrupcions que en una conjuntura com l'actual no poden més que dibuixar-nos al rostre la carassa de la desesperació. Ganyota comprensible que Monti ja ha esbossat amb honestedat, i amb tot l'esgotament que implica comprovar que els monstres invencibles sempre apareixen al final de la pel.lícula, quan tot semblava ja previsible, quan tot semblava cosa feta.

Fotografia del paparazzi que retratà les particulars festes que tenien lloc a Villa Certosa

Berlusconi, com a icona contemporània, sempre m'ha semblat un cas apassionant -des de l'esgarrifança, és clar; des de la distància-; un polític modèlic dins l'àmbit de la picaresca en HD. És per això que la seua presència impregna de bon tros i guia l'argument d'Últimes existències, obra que ell, en certa i dissortada mesura, inspirà. Pocs personatges, de fet, conciten en mi tanta repulsió. Il Cavaliere, si més no, com les begudes que ell i els seus amics xarrupaven a Villa Certosa, el seu palau de Sardenya, és tot un cocktail saturat d'essències feixugues: de la misogínia a l'homofòbia, del conservadurisme androcèntric a la petulància masclista, tot passant per la incorrecció política en clau caduca i la més absoluta mancança d'escrúpols. D'ell em pertorba especialment la seua habilitat per disfressar de reprimit a tot aquell que ha gosat criticar les seues despendolades aficions a la carn fresca. Supose que en el joc de la confusió, almenys ha guanyat temps per seguir blindant-se l'esquena amb una constitució polida a la seua mida, i als requeriments dels seus delictes. Un geni del destrellat, del caos, com una revisió del Joker de Christopher Nolan, però amb un poc més de mala llet i amb un gust molt més addictiu pel Viagra.


Foto publicada a la revista Oggi
L'apetit sexual del dirigent italià, en tot cas, s'ha posat de manifest en els informes que narren el seu affaire amb Ruby, la menor que, malgrat haver estat descoberta i interceptada, no deixa de llançar-li floretes al seu mecenes, com si en l'acumulació d'afalacs poguera seguir sentint-se tan especial com quan Il Cavaliere la bressolava. Sembla, doncs, com en un romanç idíl.lic, que l'ex-president-pròxim-candidat sols se sentia sa i estalvi entre les mamelles que l'aixoplugaven. Pits jovenívols, llogats i conquerits, de consciències encara entendrides pel somni italià d'esdevindre una velina. Una promesa. Quin concepte, el de velina! Tota una metàfora dels nostres temps, sobretot quan aquests s'han esdevingut més i més descoratjadors. I és que precisament quan més prostituït sembla el nostre sistema, és quan Berlusconi retorna per tal de recordar-nos que el capital humà ja feia temps que se li havia rendit al seu entrecuix, atorgant-li al benefactor el gaudi il.limitat del bunga-bunga, eixe soroll incansable, de matalàs rovellat i rogallós de pensió barata, que demostra que el món, encara que no ho admetem amb facilitat, segueix en mans de playboys i empresaris octogenaris, prou més pendents de la qualitat de la seua erecció que no pas del destí dels plebeus famolencs que escridassen amb indignació més enllà dels alts murs del seu castell.


dissabte, 8 de desembre del 2012

Entrevista a "Vent de Llevant", Levante TV


Si pequem de pessimisme -i jo el primer- a l'hora de parlar de la producció televisiva valenciana, sempre és d'agrair que aquells que en saben agafen les regnes del mitjà precisament quan menys afalagadores són les circumstàncies. És per això que el projecte audiovisual de Levante TV, sobretot tenint en compte la conjuntura actual, pren connotacions tan heroiques com esperançadores. Si al darrer post vos parlava d'Un país de llibre -que s'emet a l'esmentat canal i compta amb el suport del mateix grup-, ahir mateix vaig ser entrevistat al programa Vent de Llevant, un magazine que la cadena emet cada divendres i que permet fer una ullada a tot allò que es cou en matèria cultural al nostre país. Àgil i senzill, el format que condueix Verònica March em va permetre anit parlar d'Últimes existències, el qual serà presentat just al costat de les instal.lacions de la cadena -al Club Diario Levante- el proper dimecres 19 de desembre a les 20 hores. Abans, però, ja he tingut la sort i l'ocasió de parlar-ne distesament. Si voleu veure l'entrevista, vos deixe l'enllaç -a partir del minut 21:40- de l'emissió d'anit: Entrevista a Vent de Llevant.

dijous, 6 de desembre del 2012

Abans d'alçar el teló, primer assaig d'HABITATGE

Just ara fa dos anys vaig escriure Habitatge, un relat relativament llarg, quallat de diàlegs, que no vaig trigar massa a apartar dels meus projectes d'aleshores perquè hi entrellucava, entre el tempteig de reescriptures i revisions, una lectura dramàtica. Poc després ja vaig decidir emprendre l'adaptació del text per tal de dur a escena l'enrevessada cita entre Carla i Manel, una experta agent immobiliària en crisi professional i un apoquit advocat solter en procés de recerca de vivenda. El rerefons de la crisi immobiliària de fa dos anys, és clar, encara no era tan salvatge com ho és en l'actualitat, tot i que el pes de la bambolla de l'especulació ja ens afectava a tots plegats i, de fet, encara ara, quan sospese el resultat final de l'obra, em plantege si Habitatge no és realment, com sol dir-se en el món televisiu anglosaxó, un spin-off d'Últimes existències, el meu nou llibre. Poc dalt, poc baix, ho és, per la qual cosa és també paradoxal la coincidència que l'obra vaja a estrenar-se justament quan publique l'esmentat nou treball.

 La singladura d'aquest projecte, en tot cas, ha estat apassionant, de la mateixa manera que ho és el fet de saber que l'obra està en molt bones mans, precisament les mateixes que materialitzaran properament la seua representació als escenaris. No debades, ahir dimecres ens vam reunir els responsables de tot aquest enrenou: Agustí Martínez "Palero", cap visible de la companyia l'Oracle de l'Est i director de l'obra; Teresa Ballester, actriu; Toni Pérez, actor, i per últim, jo mateix com a autor del text en qüestió. D'aquesta primera trobada, en primer lloc, destacar el goig d'escoltar l'obra en la veu dels protagonistes, tot visualitzant alhora els personatges en les pells de Teresa Ballester -amb una  llarga trajectòria dramàtica, també com a directora de muntatges- i Toni Pérez -qui ja ha recorregut pràcticament tots els gèneres i registres- i constatar, al capdavall, que la cosa ja està en marxa. 


Teresa Ballester, "Palero", Moi aussi i Toni Pérez


L'estrena oficial, si més no, està fixada per al proper dissabte 9 de març de 2013. L'emplaçament: l'Auditori d'Ondara. Mentrestant, però, l'expectació d'anar veient com l'obra va prenent forma i el goig simultani de celebrar com l'art, davant del verí anihilador de la rajola, entapissa de comèdia la mediocritat de la crisi immobiliària.

dilluns, 3 de desembre del 2012

"Un país de llibre", una geografia necessitada de literatura

 A la passada Nit de Contes al Palau dins la Setmana Literària de Gandia, una de les qüestions que vam debatre els escriptors convidats fou el de la presència de la literatura dins el nostre mapa mediàtic. Hi ha maniobra per a poder parlar de referents mínimament sòlids? No n'hi ha, de cap manera? Existeix la literatura com a contingut audiovisual, més enllà dels reductes televisius ja consolidats (Punt 2, La 2, i... ?) Tot i que el gruix de valoracions fou del tot agredolç, cal remarcar que l'espectre televisiu sempre ha amagat sorpreses d'última hora i aquestes, per més amagadisses o minoritàries, bé mereixen el nostre recolzament.

Esperança Camps i Xavier Aliaga, entre d'altres, al capítol 1
Per això, entre tants altres motius, em sembla una molt bona notícia l'arranc de l'espai televisiu Un país de llibre, nascut gràcies al recolzament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Asssociació d'Editors del País Valencià, el Gremi de Llibrers de València, i la productora Barret Films, els quals han sumat esforços per tal de confluir en un innovador espai televisiu que té com a objectiu principal promocionar llibres, autors i editorials exclusivament en valencià. El programa, que constarà de tretze capítols d'uns vint minuts de durada, s'emet per internet cada quinze dies a través de la plana web del programa (http://www.unpaisdellibre.com/) i d'alguns canals de televisió privats, com ara Levante TV, Información TV, Comarcal TV i Vilaweb TV.

Eugeni Alemany

 Per si voleu fer un tast del primer capítol, centrat en l'escriptora Esperança Camps, podeu prémer l'enllaç http://www.unpaisdellibre.com/2012/11/un-pais-de-llibre-capitol-1.html. El format, com veureu, és de documental i està conduït per eixe presentador en estat de gràcia anomenat Eugeni Alemany, qui com bé sabreu condueix també amb encert un espai tan digne i necessari com Trau la llengua. El resultat, un producte audiovisual de qualitat que ve a dignificar el nostre gremi amb una fórmula tan humil com efectiva que demostra que el futur de la televisió -fixeu-se en el fenòmen Salvados, amb Jordi Évole- està al carrer i no als platós. D'altra banda, pel que fa a un àmbit com és el literari, potser aquest format suposa el motlle ideal per desintelectualitzar-lo i desmitificar l'allunyament d'una gran part de la societat respecte als llibres en valencià. De fet, segons les dades de l'AEPV, només un 3% dels lectors habituals del País Valencià ho fan en la llengua pròpia, dada que ens demostra que encara hi ha un llarg camí per (tornar a) recórrer pel que fa a la normalització de la nostra indústria cultural. Un país de llibre mereix, sense més, un (gran) programa de llibres. L'aposta que hui presentem, doncs, ens encamina sens dubte en la senda correcta. Sumem-nos-hi!

dissabte, 1 de desembre del 2012

Dissabte literari a Dénia: Marató de literatura en valencià i Lliurament del Premi Bernat Capó 2012

Tot i que l'aigua ens ha encetat el desembre, cal dir que les lletres se li han avançat a la pluja almenys pel que fa a l'agenda cultural que la capital de la Marina ha preparat per a hui dissabte. Des de les 10.00 hores de hui, de fet, la seu de l'emblemàtica Falla Baix la Mar (c/Pont, 14) du a terme una marató de lectura en valencià que s'estendrà durant dotze hores ininterrompudes. Com que els amics del Bloc-Compromís de Dénia em van suggerir de participar-hi, allí estaré per la vesprada. Pel que fa al meu torn, vora les 19.00 hores, he decidit fer un tast de l'inici d'Últimes existències, el qual espere presentar a Dénia el proper mes de gener.


Poc després, a les 20.30 hores, assistiré a l'Auditori del Centre Social per a l'acte de lliurament del premi de difusió de la cultura popular Bernat Capó, una arreladíssima cita literària que comptarà enguany de nou amb la presència del gran periodista i escriptor benisser que dóna nom al guardó i qui encara, i que servisquen aquestes línies de recordatori públic, em deu un arròs al forn i una sobretaula! De l'estimadíssim Bernat, poques coses a afegir: sols que la seua rica trajectòria resumeix a la perfecció la singladura d'uns premis de gran transcendència pel que fa al nostre patrimoni etnogràfic. Si en voleu una prova, sols heu de revisar la col.lecció La Farga (enllaç http://www.bullent.net/detalle_coleccion/?co_id=47), dins del catàleg d'Edicions del Bullent, per fer-se'n una idea.


Doncs això, per si vos ve de gust, dues cites d'entrada lliure per desafiar els aiguats i celebrar alhora la nostra literatura.

dijous, 29 de novembre del 2012

"Dependent ben plantat per a hereu sobiranista" no és un classificat, sinó el Premi Octubre de Narrativa 2011

Hi ha textos mordaços, tocats per la gràcia d'una ironia que se subministra a dosis elevades, sense escarafalls ni pors, que suposen dins la història de la literatura petites victòries i, per al lector, petits plaers. Tampoc no és que se'n conten massa, dins la nostra literatura, de rareses com aquesta, i per això cal subratllar a priori que la novel.la que ací vos ressenye va passar per altres certamens abans d'enlluernar el jurat dels Premis Octubre de l'any passat. Coincidint amb el veredicte de l'edició d'enguany dels guardons -des d'ací reitere la felicitació a l'amic Tomàs Llopis per haver-se endut l'Andròmina ex-aequo amb Josep Lluís Carod-Rovira-, arriba a les llibreries la singular obra guanyadora de l'any passat, la qual originalment es titulava El poder excloent de la essa sonora, un títol que almenys en un primer moment em va semblar molt més adient que la tria final. Sobre l'autor, el barceloní i pseudonimitzat Daniel O'Hara, ja vos vaig parlar arran de la seua primera novel.la, El dia del client: un debut enèrgic, original, que consolidà un discurs del tot arrodonit en aquesta tercera i trencadora obra. És curiós, alhora, el fet que la publicació del treball coincidisca amb tot l'enrenou del 25-N, un fet cabdal que té molt a veure amb el protagonista de l'obra, un madur convergent barceloní qui, cansat del seu benestant estat de gràcia i estatus, decideix lliurar-se als encants ravalers d'un dependent de Cornellà, un entendridor charnego que amb prou feines pronuncia els principals fonemes distintius del català. La distància de classe, d'edat i fins i tot d'estètica esdevé des del mateix punt de partida tot un desafiament al lector, qui pot fàcilment evocar el mite clàssic de Pigmalió al temps que s'ha de veure amb l'obligatorietat d'actualitzar el format del clàssic de Bernard Shaw cap a una conjuntura prou més peculiar, com és la Catalunya actual, abans o després de plantejar-se la independència com a solució real. I és que a la nova novel.la d' O'Hara hi ha una multiplicació dels valors que el situen i el defineixen com un dels escriptors més àcids dins del panorama literari català i ja no sols per reincidir en la temàtica gai que ha guiat la seua prosa, sinó per enjogassar-se amb els clitxés del gremi fins a constituir una visió absolutament allunyada de la lectura tradicional que se'n té -d'allò que alguns situen com a literatura homosexual o com a gènere específic malgrat no ser-ho en realitat. A Dependent ben plantat... -i potser ací rau la controvèrsia dels qui l'han titllat com a literatura degenerada- no hi ha concessions ni floritures ni tan sols a l'hora d'abordar qüestions tan delicades com la sida. O'Hara assumeix aleshores el seu discurs mentre implementa els punts forts dels seus dos anteriors llibres, tot concitant amb encert tot un seguit d'acudits ben entrellaçats on l'enginy agullona fins a la medul.la la dura cuirassa del pensament-políticament-correcte que tant a sovint ens esguita la narrativa. A la novel.la, per tant, el sexe és tan brut com cal que siga, a l'igual que el perfil canviant i malaltís d'ambdós protagonistes, esmaperduts en la lluita de classes i en l'absorció d'uns models de comportament del tot aliens. Dependent ben plantat... constitueix així una valuosa comparació amb l'espectre ideològic d'un país -El Principat- en constant reformulació ideològica i de continguts. Ara bé, el romanç entre l'Oriol i el Róbert, amb accent tancat a l'o (o Robèrt: quina simbologia, la d'un sol accent!), encara que vodevilesc i tragicòmic, reinterpreta així, des de la comèdia enrevessada i alhora versemblant, un arriscat teorema que aproparia perillosament l'alliberament sexual al nacional, o viceversa.

dissabte, 24 de novembre del 2012

El perquè d'Últimes existències: Primera entrevista sobre el meu nou llibre

No m'estic de confessar-ho: hi ha tanta il.lusió, tant de pessigolleig -a les cames, a l'estómac, a l'esternocleidomastoideu... - en el tràfec d'encàrrecs, articles, entrevistes i comentaris en relació al llançament d'un nou llibre, que un esdevé de colp i volta el mateix entendridor i agosarat adolescent que algun dia va somniar en publicar un llibre. Com que la cosa ara va de debò, s'ha de dir que un no ha deixat de gaudir de cadascuna d'aquestes petites passes, encaminades totes elles en la sendera d'allò que se'n diu promoció. I junt als requeriments promocionals, evidentment, una novella aproximació al treball en qüestió: visió que ara desperta nous enfocaments, nous detalls, fins ara inèdits en la relació que cada escriptor té amb la seua obra. I vinc a dir tot açò per tal d'introduir-vos a l'entrevista que fa poc em van fer els amics de Sóc de la Marina, un nou mitjà per cohesionar i vertebrar culturalment la Marina Alta i alhora un mitjà -també per a la gent de comarques veïnes, és clar- per nodrir-se amb allò que la comarca genera des del punt de vista literari, musical, teatral, etc. Seguint aquests mateixos principis, el filòleg Andreu Sentí m'entrevistà arran de la publicació d'Últimes existències, el qual ja està oficialment a la venda des d'aquesta setmana. Com que ja vos he anat avançant detalls del llibre a mercè dels solemnes teasers amb què vaig engalanar el blog de hollywooditat durant els mesos d'estiu, res millor que apropar-vos aquesta primera entrevista (podeu prémer l'enllaç http://www.socdelamarina.com/entrevistes/entrevista-a-lescriptor-jovi-lozano) per tal d'arrodonir l'arranc d'aquesta campanya promocional. No sé si hi ha el glamour de les grans superproduccions, però si l'afany de qui té moltes ganes d'explicar, de contar, coses. En qualsevol cas, gràcies a tots vosaltres per tornar a fer-me costat. De cor. De nou.


dilluns, 19 de novembre del 2012

Nit de contes -i converses- a Gandia


Moltes vegades se'ns pregunta als que escrivim contes sobre la motivació que ens desvia cap a tal gènere i, anant un poc més lluny, de quina manera expliquem després i difonem la nostra obra. En realitat, pel que fa a la narrativa curta i a la seua empremta dins la cultura, supose que no hi ha millor manera de dignificar-la que recuperant l’oralitat amb què els mateixos contes van nàixer. Històries ideades i de vegades ni tan sols escrites per tal de ser contades, compartides, viscudes. Contes per comprendre la vida, o per viure-la simplement. O com deia Carmen Martín Gaite  en un humil prec: “Mentre dure la vida, que el conte no s’ature”. Sota aquest principi es va desenvolupar dissabte passat l'acte Nit de Contes al Palau, al qual els amics Saforíssims em convidaren amb la intenció de conduir i compartir les contarelles amb què ens delectaren els escriptors Manuel Baixauli, Antònia Vicens, Jordi Llavina i Elvira Cambrils.
 

L’acte recuperà així el mite de les contarelles clàssiques, amb el goig implícit que suposa escoltar els textos per boca dels seus autors. Un gaudi sobre el que vam dialogar tot seguit, arran de les lectures que els convidats realitzaren. Sobre el marc del fòrum, el vam delimitar sota el títol El paper de l’escriptor en el món actual i així, a partir de les qüestions entrellaçades que giravoltaven entorn dels contes i del que signifiquen en el nostre mapa cultura, vam saber què és el que li interessa a Manuel Baixauli de la brevetat dels contes o què és el que Jordi Llavina pensa de la (poca) presència de la literatura als mitjans de comunicació. En aquest sentit, Elvira Cambrils ens parlà de com la conjuntura de la crisi modula la producció literària, mentre Antònia Vicens defenia en el seu torn la dignitat de l'escriptor per damunt dels reconeixements i valoracions institucionals -ella, de fet, va rebutjar el 2004 la medalla Ramón Llull en protesta per la política lingüística del govern balear-. 
 

Sobre aquestes qüestions vam parlar igualment al sopar posterior, on vam gaudir de la conversa en una abellidora sobretaula d'aquelles en què tot, des de les temàtiques encetades als plats assaborits, fa profit. Una trobada sens dubte ben sucosa, i no solament per haver conegut l'autor català Jordi Llavina -de qui tant em va agradar el seu darrer Ningú ha escombrat les fulles- o a la mallorquina Vicens -de qui destacaria, a més la seua intensa producció de prosa, la seua fervent defensa del territori-, sinó per haver retrobat també Elvira Cambrils, a qui tant aprecie, i qui al final de l'acte va resumir magistralment la seua vinculació amb la literatura. "Jo em vaig endinsar en la creació literària per a descobrir altres mons; això és tot el que m'interessava", va asseverar: quanta bellesa, quanta raó, doncs, en un sol enunciat.

dijous, 15 de novembre del 2012

Nit de Contes al Palau, Setmana Literària a Gandia

Alguna vegada vos he parlat de Saforíssims, el valuosíssim col.lectiu d'escriptors de La Safor que fan possible (junt al Centre d'Estudis i Investigacions comarcals CEIC El Vell i l'Ajuntament de Gandia) que rutllen amb eficàcia i talent esdeveniments com la Setmana Literària de Gandia: una cita que inclou, entre d'altres recomanables actes, el lliuraments del premis Ciutat de Gandia. La programació completa d'enguany paga la pena viure-la al complet (podeu consultar-la al següent enllaç Setmana Literària 2012), tot i que vull destacar especialment l'acte del proper dissabte dia 17, la Nit de Contes al Palau, una trobada que reunirà a la mateixa taula als escriptors Jordi Llavina, Manuel Baixauli, Antònia Vicens i Elvira Cambrils, i que aquesta persona que escriu s'encarregarà de conduir.  

Antònia Vicens

Jordi Llavina
Manuel Baixauli
Elvira Cambrils



Sobre l'acte en sí, ja d'avançada el recomane a tots els qui vulguen escoltar, des de la seua pròpia veu, els relats dels esmentats autors, a més de les seues opinions al voltant de les qüestions que els formularé partint de les lectures realitzades. En resum, per la part que em toca, és tot un goig que els amics de Saforíssims m'hagen convidat a la vetlada -agrair així la coordinació de Rafa Gomar i l'inesgotable caliu de Maria Josep Escrivà- per tal de prendre part dins aquesta arrelada setmana literària que ha preparat espectacles tan interessants com el XVI Homenatge a la Paraula de diumenge següent; una cita consolidada sobre la qual els amics del Burribloc van publicar aquesta escaient preview que podeu visitar al seu propi canal http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/11/xvi-homenatge-la-paraula-ploma-i-espasa.html i que justifica l'encant creixent d'un acte on es conjuguen magistralment el vessant escènic amb el literari. 

Dues excuses, entre moltes altres, per acudir a Gandia aquest cap de setmana i reivindicar alhora que l'autèntica essència saforenca rau en les lletres, com no podia ser d'una altra manera, i en un tramat cultural d'aquells que no tenen preu.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Stop (cautelar) a la litúrgia del desnonament, 1ª part: En memòria d'Amaia Egaña

Dilluns, 12 de novembre de 2012. Un dia com qualsevol altre, de qualsevol altra tardor, més o menys plujosa que aquesta, llevat d'un fet que ens ha marcat els titulars de la jornada. I és que com si no haguera passat res, com si els cinc anys que dura ja aquesta crisi no hagueren servit per a res més que no fóra posar a prova el nostre termòmetre de civisme, va i s'anuncia una treva en els desnonaments que -com avançava ací la setmana passada- han dessagnat l'orgull d'un país que desdejunava 500 embargaments diaris. Ho ha remarcat la banca per mitjà de comunicats grandiloqüents i tot seguit el govern, immers en una successió de comissions que arriben més tard que mai, ha reiterat el mateix missatge. Una bona notícia? Sí. Una mala notícia? També. Per què? Evidentment, perquè fan tard i perquè sols tracten de dir la seua en un assumpte que ja els esguitava massa. Els polítics ens han decebut novament (sobretot els qui teòricament defenen a l'obrer i tenien poder i possibilitats d'esmenar-ho) en un afany malaltís per aparençar ser puntuals. Són, com deia a la darrera entrada sobre aquesta qüestió, una comparsa desafinada, que fa tard a la desfilada, que hi aplega tard, a deshora, amb la roba bruta i l'alé, ebri, pudint a no sé sap ben bé què.


La societat ha anat per davant -una vegada més- i la indignitat d'aquest retard legislatiu és prou més descoratjadora si es té en compte que hi ha hagut, com no podia ser d'una altra manera, víctimes amb nom i cognom. Tots hem escoltat mig atordits la xacra dels suïcidis, dels intents o dels fets consumats, mentre assumíem que el signe dels temps passa també per assumir les tragèdies personals com a traducció d'una conjuntura econòmica i social del tot enrevessada. Si més no, poques vegades posem cara als protagonistes dels successos. Ens enfugim, ho vulguem o no, del seu dolor, del seu patiment, en un intent per evadir-nos de l'infortuni. Tant se val: si alguna cosa positiva ha tingut la crisi ha estat la consolidació d'una xarxa d'empaties que ha permés que #StopDesahucios legitimara la seua comesa, el seu discurs, fins a encabir-nos a tots sota el seu objectiu. La solidaritat que ha guiat al moviment és, doncs, un recurs que hem de seguir explotant i valorant, en la mesura que demostra que la ciutadania té, a diferència del poder financer, l'ànima neta. Voldria així dedicar aquesta entrada a Amaia Egaña, a qui podeu veure ací a la dreta, somrient i amb unes ulleres de sol, potser durant algun viatge efímer, en el marc d'unes vacances passades, al caliu d'un altre moment, en definitiva, ben distint a l'instant final pel qual dissortadament l'hem coneguda.


Desesperada per la situació que suposa el fet de perdre la llar, Amaia es llançà la passada setmana pel balcó de sa casa a Barakaldo just quan la comitiva d'agents judicials es disposava a ultimar la missió encomanada. Darrere quedaven un marit desorientat i uns fills espontàniament orfes de mare, de sobte, com si es tractara d'un malson infantil d'aquells dífícils de pair, sobretot perquè són reals. Ex-regidora socialista, somniadora, treballadora, tot el que Amaia havia estat desapareixia en un tres i no res d'aquest món per un motiu tan injust com innecessari. Comptat i debatut, hi ha en la pèrdua de la nostra llar un valor afegit de despossessió, de deshonor, que ni els bancs ni els mercats arribaran mai a entendre, principalment perquè ells atresoren les nostres cases amb un apetit insaciable, sense saber ni voler taxar quin és el valor real dels immobles: un valor intangible, que no es compta en euros, ni en préstecs, perquè en realitat no té preu. Una casa, sobretot quan l'hem habitada, ja és part de la nostra vida. Hi ha trets, racons, olors, moments, textures, que ens pertanyen per sempre. Arrabassar-nos la casa, per tant, és una manera senzíllisma de despedaçar-nos l'existència. Potser per això, a Amaia ja l'havien abatuda molt abans de l'ordre de desnonament. 

De res serveix esdevindre'n màrtir, d'una causa que tant de bo no haguérem hagut de combatre. Que ho recorden des d'ara els qui hauran de legislar al respecte. No calen morts, no ens cal tanta desgràcia, senyors administradors. Per això mateix, no es vanaglorien d'aplicar una moratòria que ha precisat de cadàvers calents per tal de posar-se en marxa. Hi ha moltes famílies destrossades, abans i després d'haver perdut el seu habitatge, que no necessiten just ara aquests titulars majúsculs. S'arriba tard, com quasi sempre. Ja ho van recordar amb èmfasi els veïns de Barakaldo en la concentració i posterior manifestació que van dur a terme la nit del dia que Amaia decidí descavalcar d'aquest món. Aquest no és el camí, resaven. Alguns dies després, ja sembla que els poders que ens regeixen pretenen enfilar-se per la drecera correcta. Per la memòria d'Amaia, per la memòria de tots els qui ja no tindran l'ocasió de fer sentir la seua veu, cal que continuem reivindicant tot allò que ells no van tindre temps d'encarar. Per ells i per nosaltres, encenem una espelma per la dignitat.




dissabte, 10 de novembre del 2012

Cocktails & lletres: Sopar dels Premis Ciutat d'Alzira

Lozano-Seser Bros.
Si hi ha una cosa que m'agrada dels megapremis literaris com el Ciutat d'Alzira -ja sé que el prefix mega queda un poc leticiasabaterenc, però tant se val-, és la seua capacitat de concitar un halo de glamour que, no ens enganyem, sempre li ha vingut molt bé a la vida comercial del llibre que serà coronat a l'acte en qüestió. Som un poble ben peculiar pel que fa a la percepció del llibre i del fet literari, i solament ens faltava una crisi econòmica -excusa idònia per a l'administració per fer-li una altra mossegada letal a la cultura- per acabar d'embrutar i emptijorar la conjuntura, com bé va assenyalar anit a l'obertura del lliurament Josep Gregori, president i editor de Bromera. En tot cas, s'ha de seguir reivindicant el llibre com a festa i aquesta gala ja consolidada és una cita que ens apuja l'ànim i l'autoestima, així com ens nodreix el calendari de cites transcendents i al mateix temps...  la panxa: cal dir que el menú de la vetlada, obra dels mateixos Salons Rex que tradicionalment acullen la cerimònia, estava molt bo (per tal que en feu, almenys, un tast visual vos he adjuntat baix una foto d'algun plat; no sé, tal com fa l'Hola i altres publicacions semblants, però en pla més casolà si cal).


La meua relació amb els premis, així mateix, em retrotrau a 2002 quan, encara becari universitari, vaig assistir a l'acte per pencar de valent. Fotos, anotacions a corre-cuita i notes de premsa d'aquelles apressades sóns els records que em vénen a la ment quan recorde les primeres vegades que hi vaig anar. Una dècada després, el que més m'ha engrescat d'aquesta ocasió ha estat el fet de retornar-hi per motius totalment distints, com ara el fet d'aver publicat amb l'esmentada editorial. De qualsevol manera, l'hàbit no fa al foca-monjo, i jo vaig ressuscitar el becari perenne que dorm en mi i em vaig endur la càmera darrere per tornar a copsar el moment. Fou una gala distesa, esguitada evidentment pel fantasma de la crisi -memorable el discurs de José María Cataluña, de la Fundació Bancaixa-, però molt optimista respecte al poder i possibilitats reals de la indústria cultural valenciana. A més, vaig tindre el plaer de compartir taula i conversa amb el prestigiós humanista i cardiòleg alacantí Emilio Rodríguez Bernabeu, qui poc després es desvelà com a guanyador del Premi Ibn Jafadja de Poesia 2012 per l'obra Taslimans. De la seua complicitat i amabilitat me'n puc enorgullir, ja que a més fou ell i la seua dona qui ens fotografià (a moi i a la meua germana) en la foto que veieu dalt. Una altra de les coses que més m'agradà de la gala fou el discurs final del guanyador del premi de novel.la, l'escriptor català Francesc Puigpelat, distingit per l'obra Macbeth 2 (no direu que no és un títol trencador, tot i que el llibre es publicarà com a El retorn de Macbeth) i responsable, sens dubte, del discurs d'agraïment més original que he escoltat mai. En resum, una gala estoica, agradívola pel contacte i la presència la gent del gremi, que evidencia el sex-appeal a prova de bombes de la nostra literatura. Sense més, vos deixe amb unes instantànies de la nit.


L'ambient, previ al lliurament

Tots els guardonats de la nit: al text només vos he parlat dels premis principals de poesia i novel.la però podeu conéixer l'obra de la resta de guardonats a la web de Bromera

Un brindis pel moment

Un tiramisú amb mango per mitigar els nervis...



dimarts, 6 de novembre del 2012

500


500 és una xifra contundent, abassegadora, d'aquelles que poden titular una pel.lícula trencadora, com els 300 de Zack Snyder, aquella recreació fílmica de la batalla de les Termòpiles a mig camí entre el color sépia i la indigestió infogràfica. Però com que la pel.lícula no em va agradar, a l'igual que aquest present també esgrogueït i replé de notícies indigestes, he de dir que la xifra és també una revelació agredolça. Com haureu deduït, o no, per la imatge de dalt, els elements que composen els números són petits habitatges. 500 llars en total. Que per què ho pose? Senzill: 500 són els desnonaments diaris que s'executen diàriament en aquest país però, d'altra banda, i heus ací la bondat de la xifra, 500 són també el nombre d'embargaments que ha frenat en aquests dos anys la plataforma #StopDesahucios (podeu veure l'enllaç ací #StopDesahucios); un bon indici per constatar que les coses (les de menjar i les de viure), malgrat tot, estan prenent matisos esperançadors.


Tant aquest col.lectiu com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca suposen dos revulsius ineludibles que demostren no solament el despertar de la ciutadania, sinó també la coordinació exemplar d'un moviment creixent que ha aconseguit, al marge dels discursos i els partits polítics, acomplir els seus objectius de reivindicació i difusió. La gravetat de la situació bé s'ho val: que 500 famílies perden cada dia sa casa en un país que se suposa que es compta entre els més avançats del món és una anomalia que cal reconsiderar. Com s'ha arribat fins ací? Com no va poder el PSOE en dues legislatures (i sent un partit d'esquerres) frenar aquest cataclisme? Com han assolit els bancs aquest poder universal, a prova de lleis i d'estats? Les preguntes se'ns amunteguen les unes damunt de les altres com les saques de sorra que els més cauts dipositen davant del cabal del riu quan preveuen que el vessament és inevitable, creient que així podran frenar l'allau de l'aigua. Ingenus. Tot plegat, la riuada ens ha arrossegat de ple, arrabassant-nos principalment el solatge de moralitat que fa que una nació rutle amb un mínim de decòrum. L'hem perdut totalment? Doncs, sospesant el creixent ressò dels moviments associatius, jo diria que no. Ben mirat, seria precisament en aquesta part del discurs on s'entrelluca un fil de llum, una guspira que s'obri pas cap al final del túnel.


I és que no és normal (i aquesta és la principal gasolina que ens ha encés d'indignació) que un país que injecta als bancs 70.000 milions d'euros haja de suportar que aquestes mateixes entitats ens furten les cases a qui precisament està salvant-los. Hi ha un error en el guió, un trencament argumental massa pervers, massa retorçut per a ser real. De bonus i jornals astronòmics n'estem farts ja. Ens els sabem de memòria. Per això cal remarcar que des del 15-M fins a ara, si alguna cosa s'ha de destacar en aquest país és la incommesurable dignitat d'una classe obrera que està molt per damunt de l'elit econòmica, d'aquests quatre o cinc senyors endiumenjats que es reparteixen el pastís (i les jubilacions milionàries) mentre a una pobra anciana li embarguen casa per menys de tres mil euros. Si en un país passa això i el govern solament s'ocupa de silenciar-nos amb càrregues policials, és que alguna cosa xerrica més del compte.


Si més no, l'honorabilitat d'agrupacions com #Stop Desahucios ha estat una teràpia contra la indignitat dels poders que ens regeixen. La fortalesa del peix petit ha conquerit noves parcel.les d'influència, tal com demostra l'actitud balsàmica del jutge Pedro Luis Viguer -jutge decà dels jutjats de València- (per saber-ne més llegiu l'enllaç http://politica.elpais.com/politica/2012/10/27/actualidad/1351367845_758072.html), la qual marca un nou punt de partida en aquest escenari canviant. Que siguen els jutges els que reclamen un mínim de decència (ells ja ho fan darrerament per mitjà de sentències tan arriscades com avantguardistes) és un fet que no hem de menysprear, sobretot ara que els grans partits van a reunir-se (sempre és hora) per definir de manera consensuada una solució a aquesta sagnia social, que de tan intensa i sucosa ens ha deixat a tots la cara ensangonada. Als polítics, per caritat, sols fer-los un mínim prec, no menys versemblant després d'haver-lo repetit fins a la sacietat: legislen. És molt fàcil, senyors: legislen.


dilluns, 5 de novembre del 2012

Paraules en silenci: la ràdio que destil.la literatura

Un dels grans debats que sovint s'enceta durant les sobretaules junt als amics del gremi de les lletres és la presència (de vegades mínima, de vegades inexistent) de la literatura als mitjans de comunicació. De la poca representació moltes vegades me'n faig creus, sobretot tenint en compte que a països com França, per exemple, els programes de televisió sobre literatura gaudeixen de l'adhesió de milions d'espectadors, a més de l'avantatge d'un prime-time que demostra que, en matèria d'entreteniment audiovisual, alguna cosa estranya ocorre més enllà dels Pirineus. Com que no vaig a parlar de les ulleres amb cordellet de Sánchez-Dragó ni d'altres glòries mediàtiques de la Ibèria més anquilosada, vull dedicar aquesta entrada a una de les sorpreses que més m'han engrescat en els darrers mesos i que demostren que la voluntat personal, i sobretot l'estima per aquesta cosa tan intangible de la literatura, pot donar pas a projectes tan prometedors com estimables.


I és que des de fa un mes els dimarts a la nit es vesteixen a Ràdio Pego de lletres. Es tracta de Paraules en silenci, un espai radiofònic que s'encarrega d'assolar en un sol minut els arguments pessimistes que he esbossat al primer paràgraf. Un temps de ràdio on la inspiració, l’art, la bellesa i les emocions murmuren dolçament a cau d’orella, tal com resumeix el responsable del projecte a l'entradeta del programa (i alhora al blog amic Paraules en silenci). I és que a l'encarregat de tal inèdit espai, un Manel Arcos que explota ací tot el seu bagatge quant a comunicador i a més amant del mitjà radiofònic, hem d'agrair-li moltes coses, entre elles la gosadia d'enriquir les ones amb una matèria tan etèria com la que composen els contes, els relats i tot eixe grapat de vivències que dormiten entre els fulls per prendre vida després a la nostra imaginació per mitjà de la lectura o, com és el cas, per mitjà d'un programa com aquest. Tot i que ja duu tres setmanes de singladura, ja han passat per les Paraules en Silenci les obres de Vicent Andrés Estellés, Pere Calders, Martí i Pol o, al darrer programa, Màrius Torres. Entremig, però, una selecció musical heterogènia i agradívola, tal com la veu d'Arcos, suggerent a l'hora d'enllaçar cada història, cada tram del programa, per tal de composar una proposta inspirada que no sols destil.la literatura, sinó també l'afany i la il.lusió per fer-ne pedagogia.


Paraules en silenci, al cap i a la fi, no s'ha d'explicar, sinó escoltar. Un petit plaer, entre el xiuxiueig i la melodia, que podeu escoltar els dimarts a les 22.00 hores a Ràdio Pego (107.8 per als de la Marina i a http://www.radiopego.com/, els que no abasteu el senyal). En tot cas, res millor que seguir les passes del programa al blog Paraules en silenci, si voleu gaudir dels programes ja emesos o si voleu compartir les sensacions que cada emissió vos ha suscitat. En qualsevol cas, sempre és terapèutic delectar-se amb una veu assuaujada que ens regala poemes, petites històries, potser per aïllar-nos de l'enrenou de titulars que ens esguiten la quotidianitat de catastrofisme i brutesa. Davant l'adversitat, l'art és el millor paraigua.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Tendències fosques: El triomf de la raresa (I)


No hi ha dubte: l'empremta gòtica, més que tendència, és ja un dels pilars més ferms dins la indústria de l'entreteniment del nou mil.lenni Si al darrer post vos parlava de la consolidació imparable del Halloween com a festivitat planetària, els trets i fonaments d'aquesta celebració han esguitat definitivament els paràmetres del mainstream fins a refermar i massificar un discurs estètic del tot trencador. La reflexió la faig, a més de per la imminència del 31 d'octubre, arran de l'estrena de Frankenweenie, l'última obra de Tim Burton; potser, l'ambaixador oficial d'aquesta sinistra i recargolada estètica a mig camí entre la ultratomba i la suma de totes les sèries marginals de la història del cinema, de la B a la Z i fins i tot més enllà.


El gran Jack Skellington, icona de Burton
L'alfabet gòtic, axí mateix, l'ha dictat Burton des dels seus inicis professionals, amb projectes com el curtmetratge original de Frankenweenie, obra que ara veu la llum en gran format acomplint alhora el somni del seu autor de poder dilatar el seu místic conte cap a la grandiloqüència de les multisales. Si tenim en compte que a Burton el van fer fora com a il.lustrador del seu despatx de Disney a les acaballes dels '90 i després d'haver parit mites com A Nightmare before Christmas (1993), és del tot sorprenent que la mateixa productora que en el seu dia no va confiar en el seu talent el torne a acollir ara amb tots els honors possibles. De concessions per part del geni californià, cap ni una. Les seues obres segueixen destil.lant el talent personalíssim dels seus origens i les temàtiques, tan fosques com sempre, no deceben els seus seguidors ni, heus ací la gran sorpresa, els seus nous fans: una ampla i inesperada franja infantil que ha contribuït a fenomens tan insòlits com el de comprovar -i ho he fet in situ- que el major sedàs d'un Disney Store ja no són les adorables princeses ídem o el mateix Mickey Mouse, sinó les figures de Jack Skellington o, atesa l'actualitat, el gosset de peluix d'Sparky, qui protagonitza la darrera pel.lícula; una petita joia de l'animació en stop-motion que paga la pena veure ara que està en cartell, abans que els programadors se n'adonen, de la gosadia. De gosadies, en tot cas, moltes: el film, orientat en un principi al públic infantil, és en blanc i negre, la temàtica parla de com ressuscitar una preuada mascota morta en accident i la influència de capçalera del guió és un altre gran referent literari, és a dir, el Frankenstein, de Mary Shelley.


Amb tots aquests ingredients, Frankenweenie és, doncs, més que una gran pel.lícula -a mercé de la seua humiltat i concís missatge-, la constatació d'un definitiu canvi de rumb en l'imaginari de Disney, el qual ja ha abandonat de manera irrevocable el seu model i tipologia de producció, probablement massa anquilosat, conservador i, el que ja no pot perdonar-se, avorrit. És així del tot prometedor que es facen obres sense correcció política, ni ideològica ni, en aquest últim cas burtonià, moral. Frankenweenie marca el pas d'una tendència que, evidentment, també es viu paral.lelament dins del camp editorial, i de la qual me'n faré ressò igualment. I és que, retorcent i reformulant el tòpic, no és del tot gratificant posar un monstre dins la nostra vida?


divendres, 26 d’octubre del 2012

Carabasses & mordasses: Halloween vs. Tots Sants

Supose que d'estudis culturals sobre l'assimilació de costums foranes n'hi haurà un grapat tot i que una de les darreres consolidacions festives dins del nostre calendari de dates assenyalades mereix una reflexió que molts de vosaltres -sobretot al Facebook- ja s'heu plantejat. Que si Halloween sí o Halloween no supose que depén de les adscripcions religioses o fins i tot filosòfiques de cadascú; el que no entenc, posats a discutir, és que als que critiquen l'acceptació d'aquesta costum –i alhora estètica– d'origen irlandés no els veig criticar amb el mateix èmfasi la permeabilitat ja mercantilitzada i irrevocable dels Nadals, del dia de Sant Valentí, del Dia del Pare o del de la Mare. Per tant, no hi ha coherència davant d'un fet que ja és una realitat i que demostra que el Dia de Tots Sants ha estat eclipsat totalment per les calaveres, els fantasmes i, voilà, les carabasses farcides d'espelmes.

Sobre aquesta conversió de festivitats –diguem-ne reformulació, o bé americanització– sols puc dir coses positives. Els meus arguments, si més no, els tinc ben clars. El nostre tradicional i endolat Dia de Tots Sants és trist a més no poder. Ja podríem haver copiat el preciosíssim Dia de los Muertos mexicà, amb les seues revetlles al cementeri i les copioses i multicolors ofrenes de flors, fruita i dolços als difunts. El que allà és goig i celebració es tradueix, en l'Espanya més atàvica, en cementiris silenciosos, tan plens de flors com de sanglots, de vegades comprensibles, de vegades protocol·laris. Per contra, tal com els mexicans festegen, no hi ha res més a prop de la mort que la vida, o a l'inrevés, amb la qual cosa restar-li entusiasme a l'existència per mitjà de gestos mortuoris és una pèrdua de temps i fins i tot un gest de menyspreu que els morts, sobretot els que estimem i ens reüllen en la distància, no es mereixen.


D'altra banda, si es tracta d'un atac moral des de l'Església catòlica, tal com els bisbats solen reconduir per mitjà de les seues circulars correctives sobre el festeig modèlic de l'1 de novembre, almenys podrien ser un poc més coherents, sobretot si es té en compte el deix sinistre de moltes representacions, processons i fins i tot imatges sagrades, amb les seues cares ensangonades i amb el retrat exhaustiu de les ferides i de la tortura. El dolor i l'exaltació del turment i del càstig, senyors eclesiàstics, no és virtut, sinó una gran putada. Amb això, jo no sé si per a un xiquet de sis anys és més lúgubre un vampir o un bisbe, però jo a eixa edat ja sabia posicionar-me al costat dels monstres de debò. Homes-llop, mòmies i espectres em despertaven aleshores una estranya i entendridora atracció que s'ha prolongat en el temps. I l'èxit del Halloween, sobretot a casa nostra, es fonamentaria en aquesta mateixa argumentació: front al retraïment i l'obscuritat del cementiri, els dolços i el goig infantil de l'imaginari terrorífic que la nostra cultura ha anat congriant.


Els xiquets i les xiquetes. Per ells, principalment, supose que aquesta festa ha acabat quallant de manera totalitària. Bé s'ho mereixen, encara que la litúrgia del trick-or-treat a molts adults els sona a americanada total, sobretot quan escolten el timbre de casa i reben una congregació de menors disfressats. Coses dels mass media, que tot ho conquereixen. La cosa, en tot cas, té la seua gràcia, com el mite de la carabassa, molt més proper a nosaltres del que ens pensem. De fet, a nivell antropològic, si consultem l'origen històric de l'All-Hallow-Eve –nom original de la celebració– sabrem que era la benvinguda celta de l'estació de l'hivern, és a dir, l'equivalent de la Nit de Sant Joan per a l'estiu. Ells es basaven en aquesta distinció: la primera nit del fred, la primera nit de la calor. I si filem més prim arribarem a la nostra costum dels fanalets de meló d'Alger –sempre al voltant de Sant Joan–, una altra demostració sobre els extrems –en aquest cas, culturals– que es toquen. Recorde que de menut, junt al meu avi, jo també m'afanyava a buidar el meló per tal d'encabir-hi un ciri. De ganyotes i traus, també ornamentava bé la duira cuirassa de la fruita. Analitzades ambdues manifestacions tant de temps després, no són el mateix al cap i a la fi?


Doncs això, ara que falta ben poc per a la cita assenyalada, supose que res més senzill que la llibertat per tal que cadascú visca la jornada com crega més convenient. Es tracta, això sí, de no ser massa incendiari. Halloween, Halloween: almenys es dinamitza un poc el comerç –disfresses, dolços, de tot al remat– i els més menuts prolonguen el goig de compartir vestimenta amb els seus monstres predilectes. Des del ventall ideològic, per la part que em toca, em sent molt bé al costat de les ànimes esmaperdudes. La laïcitat, què voleu que vos diga, sempre m'ha sentat bé. Em passa el mateix que a la vida: com més pagana, més autèntica.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Torna The Walking Dead: Per què ens agraden tant els zombis?

L'actor Andrew Lincoln, en una foto del rodatge
Estrenat el passat 15 d'octubre a les pantalles nord-americanes i un dia més tard ací -via canal Fox  privat i de pagament, of course- el primer episodi de la tercera temporada de la sèrie The Walking Dead s'ha convertit en l'emissió més vista en la història de la televisió per cable. Vora quinze milions d'espectadors resintonitzaren aleshores amb les desventures de la colla de supervivents capitanejada per l'estoic policia Rick Grimes, reprenent l'acció que concloïa el passat mes de febrer amb l'adéu de la segona temporada. Sobre l'èxit rotund d'un producte audiovisual que en un primer moment es concebé per a minories, o simplement com a tempteig genèric, caldria preguntar-se vàries qüestions: per una part, què és el que tant ens atrau dels zombis, per refermar dia a dia aquesta dèria pels morts vivents? I filant més prim: no són els zombis, i el seu apocalíptic entorn, una metàfora perfecta del món actual?


Portada del còmic
Sobre la sèrie he de reconéixer que no coneixia massa els còmics en què es basa l'acció; una llarga i ja prestigiada col.lecció d'historietes cosides amb enginy per l'il.lustrador Robert Kirkman, el mateix artífex d'una proposta televisiva que ha ensorrat molts mites respecte a les possibilitats de la petita pantalla de cara a encabir ficcions extremes. Foren un bon amic i una bona amiga els qui em recomanaren la seua lectura, de la qual n'estic ben pagat, sobretot per l'entreteniment que m'ha aportat, així com pel variadíssim joc de comparacions que després pot establir-se amb la versió televisiva. De l'esperit pulp de la versió en paper, la sèrie s'abeura en una certa i dissimulada mesura, tot i que la grandesa del pressupost -ha anat de menys a més, i d'això la tercera temporada en dóna fe- permet una reinterpretació dels matisos del treball de Kirkman.


Com que supose que l'heu vista i, si no és el cas, vos encoratge a fer-ho, l'únic que puc dir de la sèrie és que es tracta d'una de les millors coses que li han passat a la televisió en anys. Hi ha el precedent de mites catòdics recents com Lost, Mad Men o The Wire, per suposat, però deduesc que l'objectiu bàsic dels creadors d'aquest serial sobre zombis distava molt dels referents ja mencionats. I és que The Walking Dead recupera amb molt d'encert el caràcter episòdic de les sèries antigues, respectant la senzillesa de les estructures narratives i consolidant el to addictiu dels seus arguments. Els ingredients de la trama, per descomptat, són els clàssics dins del gènere: angoixa, terror, patiment i, més que cap altra cosa, l'afany per la supervivència. La definició i construcció dels personatges, així mateix, és magistral, a l'igual que la manipulació de les seues accions, moltes vegades diferent a la de la font original. El resultat és, després de vora vint episodis, una fórmula infal.lible a la qual li augure moltes i ben sucoses -sobretot quant a hemoglobina- temporades.

Després hi ha, evidentment, l'anàlisi filosòfic d'una temàtica en contínua actualitat. El creador del gènere, el director George A. Romero, catalitzador del mite dels zombis en la seua obra mestra de 1968 La nit dels morts vivents, ja demostrà en la seqüela de la mateixa, Zombie 2: Dawn of the Dead, que els seus arquetípics monstres tenien alguna cosa important a dir-nos. Si més no, els supervivents d'aquell cataclisme químic s'emmurallaven a un centre comercial per tal de fugir d'una mort/mossegada segura. En el remake més recent d'aquesta pel.li, el paper del mall prenia connotacions encara més simbòliques a l'hora de consumar una peculiar teoria sobre el consumisme com a major demostració possible de la vida, és a dir: qui consumeix, viu; qui no pot consumir, vagareja moribund a les afores del centre comercial.

Algunys anys després i amb aquesta també vírica crisi econòmica per entremig, l'èxit de The Walking Dead presenta igualment un interessant debat sobre la percepció que tenim de l'apocalipsi. Són temps durs, intensos, de vegades insuportables, per això és del tot gratificant sofrir amb la croada de Rick Grimes & companyia contra el món podrit amb què els ha tocat lluitar. Veient-los combatre l'adversitat, a un li tremola el pols com a espectador totalment implicat tot i que quan acabe l'episodi hi ha la bona notícia de saber que, potser el món està fet una puta merda, sí, però no tenim, de moment, caminants contorbant-se sota els fanals. Bé, he dit de moment...

Nota: La Fox emet hui el segon capítol de la tercera temporada tot i que, pel que fa a l'emissió en obert, serà La Sexta -és el canal que emeté les dues anteriors temporades- qui ens delecte el prime-time en breu.