dilluns, 30 d’abril del 2012

De "Rossa!" a "Chanel nº 5": El miracle del cinema

Tot i que ja vaig avançar via Facebook les sucoses novetats en relació al projecte de "Chanel nº 5" (adaptació cinematogràfica del meu conte "Rossa!"), justifique aquesta nova entrada amb la certesa de saber que ja falta ben poc per a l'estrena d'aquest curtmetratge, segons ha anunciat el director -i ja amic- Aarón García Sampedro, amb qui tantes bones complicitats he forjat i a qui li desitge tota la sort del món en la seua trajectòria com a cineasta. Del seu bon fer podeu gaudir-ne al curt "Guía para matar a tu jefe" -podeu visionar-lo al youtube- i del que ens depara "Chanel nº5" no he deixat d'especular-ne tot i que sé que les expectatives es veuran satisfetes de ple i no solament pels bons auguris que destil.len aquestes instantànies del rodatge que he adjuntat, sinó per l'absoluta identificació que, com a autor del conte en què es basa el curtmetratge, he percebut en el projecte des del principi. Se n'ha parlat moltíssim, de les controvèrsies que desperten les adaptacions cinematogràfiques sobretot en aquells autors primmirats que conceben els seus textos des d'una perspectiva gairebé sagrada, però vull reiterar des de la meua posició com a autor novell el gran orgull que m'ha suposat experimentar en primera persona la màgia del cinema: veure com la Marilyn amb què jo vaig fantasiejar sobre el paper s'empassa en pantalla els mateixos pésols insípids que menjucava sobre el paper i comprovar com s'ensorra davant dels nostres ulls un mite immortal, d'aquells que mai no defalleixen. De la fidelitat dels detalls a la recreació d'una atmosfera tan opressora com sinistra, és tot un plaer seguir creient en el miracle del cinema: un art també en perill, a mercè de retalls i mossegades pressupostàries, que ens permet seguir somniant amb un món -almenys, fílmic- millor. Falten pocs dies per retrobar la rossa més popular en la història del cinema, pocs dies per saber què li va passar a l'autèntica Norma Jean en aquella dissortada nit d'agost. 3, 2, 1. El teló està a punt de fer la seua corredissa lateral...

dissabte, 28 d’abril del 2012

De caos i calaixos: El nom de la cosa (II part)






A tots ens ha arribat alguna vegada en la vida el moment crític en què retrobem al final d'un calaix -sol ser a la tauleta de nit, encara que hi ha gent més transgressora que els emmagatzema a l'armari- un calcetí solt, moltes vegades pedaçat per la part dels dits, que reclama amb urgència retrobar la seua parella. Davant la troballa, evidentment, tots fem per recuperar l'altre calcetí en qüestió tot i que després de regirar la resta de calaixos ens adonem que ja no hi és i fins i tot ens plantegem si alguna vegada vam tindre el privilegi de tindre'ls emparellats, com la resta de calcetins que reüllen amb menyspreu el component orfe. Aquest fenomen gaudeix d'una certa reputació al món anglosaxó, d'on precisament prové la imatge que ens acompanya, i on han arrelat tota una sèrie de teories i filosofies al voltant d'aquesta temàtica tan curiosa com inevitable. Si més no, tots hem patit aquesta fenomenologia domèstica que no és més que un reflex de la nostra quotidianitat, del nostre pas per aquest món. De fet, en relació als calcetins perduts, voldria afegir una de les definicions que més m'agraden de la vida. Li la vaig escoltar una vegada a l'escriptora Ana María Matute i mai me n'he oblidat. Què és la vida? Li preguntaren a l'autora catalana. Què és la vida? Digué ella. La vida és perdre coses. Comptat i debatut, no hi ha millor síntesi del que som i del que deixem enrere. A l'hora de batejar aquest blog, per tant, no se m'acudia millor nom que el dels calcetins desparellats i no solament perquè en tinc a desenes, sinó perquè el concepte calça -mai millor dit- amb el seguit de pensaments que sovint orbiten, igualment desparellats, per les nostres ments. De la literatura, és clar, a la vida; de les lectures, per suposat, a les vivències: hi ha un llarg camí d'idees orfes que paga la pena reflectir en aquesta finestreta. Amb major o menor assiduïtat, doncs, promet compartir-les amb vosaltres. Una abraçada i fins aviat!

divendres, 27 d’abril del 2012

Benvinguts: El nom de la cosa (I part)

En primer lloc, moltes gràcies per entrar a aquest blog novell que naix precisament quan moltes de les persones que em coneixen i/o em llegeixen s'havien cansat ja de preguntar-me per què no tenia un blog o una web ja no en condicions, sinó simplement accessible. Fins i tot pense que ara, amb l'aclaparadora invasió de les xarxes socials, els blogs semblen un model conservador, unidireccional, més enllà de la possibilitat d'interactuar amb el gestor del lloc en qüestió. Malgrat tot, què és el que em motiva a encetar aquest espai digital i què és el que m'ho havia impedit fins ara? Ho explicaré breument, començant per la segona qüestió. Per una part, si no m'hi decidia de totes totes, era per la gran admiració que em despertaven tots els blogs i dietaris que he seguit des que sóc internauta i que m'han demostrat que hi ha una manera distinta de nodrir-se d'informació -i de tantes altres coses-, precisament en un àmbit mediàtic tan complex com el del País Valencià. D'altra banda, si inicie aquesta singladura ara és perquè m'he adonat de l'essència efímera del Facebook, que no és un factor necessàriament negatiu però que sovint desllueix moltes de les aportacions que llegisc de companys i companyes que hi tinc agregats. El meu blog naix, doncs, davant l'excessiva transitorietat de les xarxes socials i, a més, com a espai de difusió no solament de la meua literatura, sinó de les meues cabòries i ocurrències. Permeteu-me així doncs, amb tota la humilitat del món, densificar un poc més el volum d'informació que farceix la xarxa.Vos avise ja que no serà un blog que s'actualitze cada dia -a catorze fills i dos més en camí no se'ls cria fàcilment-, però almenys hi haurà la intenció. Ah, se m'oblidava: si voleu saber per què li he posat aquest nom al blog, haureu d'esperar a la següent entrada. Coses de l'intriga com a recurs fàcil... Vinga: us espere.