dimarts, 26 de juny del 2012

Espanya (o eixe país que sols s'alimenta de glòria) I


Capficats en la histèria de la Copa d'Europa, tots ens hem plantejat des de l'inici de la competició, amb major o menor mordacitat, la coincidència de l'esdeveniment esportiu amb un dels pitjors moments per a l'economia espanyola dins la història recent. Continua fent-me gràcia, això sí, el contrapunt amb què s'encenten tots els noticiaris: la prima de risc a punt de petar (angoixosa carassa inclosa dels presentadors) però, tot seguit, sobtada injecció d'entusiasme -compatible amb el goig dels estupefaents- a l'hora d'abordar les passes de la selecció espanyola.

En certa mesura, sembla que el poder evasiu del futbol s'empasse totes les penúries actuals, metabolitzant-les en una espècie de mal menor prou més transitori que la senda victoriosa de La Roja; construcció, per cert, que no se'ls deixa emprar als companys de Telemadrid a causa del matís republicà que amaga el mot: Esperanzita, ets una mina! Que Espanya necessita la victòria per escapolir-se de la deriva apocalíptica del rescat bancari és una realitat tot i que el més immoral de l'assumpte siga que qui més ardentment cobeja el triomf és l'equip d'eixe president invisible, gairebé un espectre de si mateix, que guanyà les eleccions al novembre.


Per això mateix, el monsieur-le-président agafà un avió per visitar els futbolistes espanyols en plena conxorxa bancària i per això mateix, com si ho decidira el seu gabinet, els moviments de la selecció se solapen amb els de Guindos en una coreografia infal.lible que ens retrotrau a una Espanya més romana que mai, encara que dins del compendi de pa i circ, ací el pa és el que més ens manca. La foto de dalt, la dels seguidors emocionats, tindria així vàries lectures. Si s'hi fixeu, hi ha emoció contesa, però també una certa recança, com un mal auguri: l'expectació amaga sempre una doble vessant. La imatge pertany a la final del mundial. Una nit en la que el país sencer somrigué, recuperant l'alé d'una cosa tan intangible com és la felicitat absoluta. La veritat és que recorde amb molta emoció la intensitat d'aquell instant, així com l'efervescència festiva en l'ambient; un fervor que justifica les cares pintades i també la sobredosi de banderes. Ben mirat, si aquella victòria va fer sentir això en milions de persones, em veig incapaç de qüestionar l'èxtasi col.lectiu.

El que sí m'intranquil.litza, i molt, és la concepció de l'esport com a vehicle de triomfs i de chauvinismes. Amb el que se sent als mitjans, amb el que se sent al carrer, sembla que la selecció espanyola no pot fer una altra cosa que no siga guanyar. Aquesta responsabilitat, sumada a l'autoestima retallada del país, supose que és un llast massa feixuc per als futbolistes, qui en aquests moments carreguen amb l'ànim d'una nació desdibuixada, a punt de ser rescatada per Europa. És molt perillós, doncs, que els espanyols passen a alimentar-se només de glòria en comptes de fer un  necessari exercici d'introspecció per saber realment cap on ens dirigim. Guanyar la copa sols ens farà un poc més orgullosos, però no ens omplirà la nevera. La dels futbolistes, així com els seus comptes corrents, seguirà ben farcida mentre els aplaudim. Al dia següent, mentre ens traiem la pintura roja i groga de la cara, badallarem ufanosos. I sobre el rescat monetari, si ens veiem apurats, li ho podrem consultar al polp Paul, si no recordem abans que el pobre animalet va morir just després del passat mundial. I és que l'excés d'èxit, i de glòria, mata de pressa.


divendres, 22 de juny del 2012

La immigració en temps de còlera (o millor dit, indignació?)



Anar-se'n. Partir. Esvair-se. En poques paraules, pegar a fugir. Sota aquest precepte, venim llegint infinitat d'articles i reportatges sobre l'impuls migratori d'un ampli i abstracte segment de la nostra societat que ha estat batejat com a generació perduda, ni més ni menys que per un personatge tan sinistre com Dominic Strauss-Kahn en qualitat de director del FMI, però en tot cas quan ho era. Per sort, a ell ja no el tenim capitanejant l'ens; la dissortada deriva de l'economia, per contra, encara ens assetja.

Així mateix, per realistes que siguen les aproximacions periodístiques a aquest fenomen, crec que mai no acaben de reflectir l'autèntica cruesa d'un fet que demostra com el nostre país, ancorat a un sistema que fa aigües per tots els costats, ha traït la generació més competent i preparada de la seua història. Espanya ens decep quan encara no ha eixit el sol i ens abraseix encara més l'ànima quan acomiadem el dia. Quan es parla, de fet, de l'índex de joves emigrats, de la preocupant fuita de cervells, també hauria de parlar-se dels mals endèmics que han provocat aquest greu error del sistema: des del nepotisme intrínsec del món empresarial ibèric a la ceguesa d'una administració que abans fa fora els científics que no afluixa el pressupost a l'església catòlica -en minúscula sempre, per descomptat.


Fer les maletes, doncs, és l'antídot contra la mediocritat d'un país que ens escopeix, que ens esbomba l'esperit amb una allau de mesures que semblen més bé dissenyades per a acabar d'assolar la nació. A aquest fenomen, no obstant, li he dedicat un dels personatges del meu proper llibre, Últimes Existències. Aina, una xicota de la nostra terra que, decebuda fins a la medul.la de la vida, s'escapoleix cap a Suècia a la recerca d'una prosperitat que no ha pogut ataüllar al seu país d'origen. Com que no vull afegir cap spoiler de la història, que conste l'annex com a mer teaser promocional -em fa gràcia l'expressió, què voleu que vos diga- i com a simple indicador de la sagnia de joves, amb llicenciatura sota el braç o no, que han deixat el país per partir de zero. I quan dic zero ho dic amb tota la justificació i literalitat possibles: a molts ja se'ls havia exhaurit fins a l'últim euro del compte corrent.

Enyorant-los i percebent el seu immens buit, el més trist per a mi, més enllà de l'anomenat capital de recursos humans, és trobar a faltar el capital humà de tots els amics i amigues que aquesta crisi econòmica ens ha segrestat. I no solament a ells, sinó també els seus somriures, extraviats Ryanair-enllà, cap a les planures angleses o els espessos boscos d'Alemanya. La darrera en anar-se'n, Paula, potser estarà llegint al mateix temps aquestes paraules. Dir-te que inconscientment te les he dedicades a tu perquè el teu projecte vital és alhora el de tots, també el d'aquells que ens hem quedat varats a la incertesa, als sous més baixos d'Europa, a les nòmines que no apleguen, a la llum i el telèfon més cars del continent... Londres ha estat sempre la ciutat de les oportunitats i tu, de bon tros, les mereixes. Hi ha una frase preciosa del Raymond Carver que diu que a les bones persones els ocorren coses bones. Tant de bo l'atzar i l'alegria t'acompanyen en aquesta recerca de futur. Que tingues sort. T'estime.

dimarts, 19 de juny del 2012

Bandolejant per la història: La senda de Manel Arcos

Fa ara dos divendres, i coincidint amb els preparatius del IV Premi Tomàs Espí, vaig assistir a la Casa de Cultura d'El Verger amb motiu de la presentació del darrer treball de Manel Arcos, Acabaren com Camot, presentació emmarcada en les Jornades Culturals de la localitat. Pel que fa a l'obra de l'investigador, de la seua labor ja me n'haureu sentit parlar en altres ocasions, però cal dir que en la darrera presentació del saforenc, com que vam tindre l'ocasió de conversar prèviament, he considerat escaient retratar la interessant tasca de Manel, sobretot per aquells motius, que des del meu punt de vista, més caldria destacar.


D'una trajectòria intensa, ben recents són igualment La Senda dels Lladres i El Tio Joan de la Marina, Manel Arcos ha escorcollat en els arxius del segle XIX per tal de recuperar aquell tipus de vivències i esdeveniments que normalment solen quedar-se fora dels marges de la Història. Jo, que he de confessar que la Història, sí, la que va en majúscula, continua fent-me un poc de por -sols heu de llegir Esbós per a una improbable novel.la històrica per a saber què en pense-, he de reconéixer alhora la importància pedagògica de tasques com la que el saforenc ha dut a terme. 

A la nostra comarca és ben viva l'empremta de Pep de la Tona com a bandoler icònic però cal subratllar que el bandolerisme, com a fenòmen i com a episodi històric, no havia estat mai tan ben recollit com als tres volums que Arcos ha recopilat fins ara. Sobre l'ampli ressò dels seus estudis en vam parlar distesament, assabentant-me també que el ressò no solament s'ha quedat en el món acadèmic sinó que també s'ha vist reflectit en unes notòries vendes que legitimen l'interés dels lectors per aquest àmbit sens dubte apassionant.


Com que el meu àmbit és la cultura, ja siga en la parcel.la professional o en la personal, puc dir sense temor a equivocar-me que part d'aquest èxit rau fonamentalment en l'afany del mateix autor per comunicar el seu objecte d'estudi: un interés que es veu evidenciat en la incansable gira de presentacions i conferències que l'autor du a terme, tot democratizant l'accés a aquestes àrees de la història per mitjà d'un model comunicatiu on el pes de l'anècdota com a font informativa no capgira la balança de seriositat del camp en qüestió. Manel ens trasllada amb eficiència el rerefons del món bandoler, sacsejant alhora el fantasma de l'intel.lectualisme com a procediment, com a dogma cultural. El resultat és un llarg i profitós camí de coneixements que tant de bo s'animeu a redescobrir de la mà de l'autor d'Oliva.

dijous, 14 de juny del 2012

Teresa Morell i els ondarencs que feren l'Amèrica

 
Encara que no ho semble, aquest calor estival tan puntual no ha capgirat les agendes culturals dels nostres municipis. Com a exemple clar d'aquesta tendència a seguir celebrant presentacions de llibres, la Casa de Cultura d’Ondara acollí dijous passat la presentació de “Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta. 1912-1920”, el guardonat estudi de Teresa Morell, Premi 25 d’Abril Vila de Benissa d’Investigació, editat enguany per Edicions 96 -conjuntament amb l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta- dins la col.lecció L’Entorn. L’acte, organitzat per l’Associació Cultural Ocell, comptà amb un nombrós públic i cal destacar que entre els assistents hi havia molts descendents i familiars d’aquells ondarencs que deixaren la comarca per encetar una aventura incerta, més enllà de l’atlàntic. De fet, tal com assenyalà Vicent Ortuño en la introducció de l’acte, foren molts els ondarencs que, tal com recull el llibre, decidiren provar sort al nou continent.


Aquest mateix repte migratori, popularment conegut com fer l’Amèrica, fou magistralment abordat per Teresa Morell en una conferència que sintetitzà el contingut del seu estudi. Si més no, el camp de treball de l’estudiosa –nascuda als Estats Units però resident des de la seua joventut al poble de son pare, Orba- ompli molts buits respecte a una temàtica que no compta amb ni gaire bibliografia ni treballs previs.
Al llarg de la seua amena ponència -s'ha de dir que és un acte del tot recomanable, així que estigueu pendents de les properes presentacions arreu de la Marina-, doncs, Morell repassà a més de les raons migratòries, la complexitat dels preparatius per a obtindre els documents i els bitllets, el viatge amb vaixell transatlàntic, l’entrada als Estats Units pel port de l’illa d’Ellis, els llocs de destinació, les feines dures i els sous exorbitants, així com les conseqüències del viatge, amb les penes i les glòries. D’altra banda, l’autora parlà de la complexitat de dur endavant el còmput d’emigrats tot i que gràcies als arxius de passatgers i vaixells ubicats, s’han pogut recopilar els noms, cognoms, edats, pobles, vaixells i ports d’eixida de més de 2.500 emigrants de la Marina Alta, els quals es poden localitzar a les taules de l’apèndix del volum de manera alfabètica.
Un estudi necessari i al mateix temps emotiu que rememora, precisament en els actuals temps de crisi, les vivències dels nostres avantpassats a l’hora de desafiar el destí, i la geografia, en la recerca de prosperitat.

dilluns, 11 de juny del 2012

Els "Efectes Secundaris" de la cirera



Tal com vos vaig anunciar, sobretot mitjançant Facebook, dissabte passat presentava a La Carroja, a la Vall de Gallinera, Efectes Secundaris dins del marc de la XII Festa de la Cirera, una celebració ja consolidada on els fruits s'agermanen amb la cultura i les cireres, ben gojoses elles dins la seua temporada, amb els llibres. De l'encontre, que ja ha assolit la dotzena d'edicions, sols poden dir-se coses bones: l'entorn és immillorable i la seua gent, afable i festera. A més, s'ha de destacar l'encert de fer coincidir la promoció del fruit -tasteu les cireres de la Gallinera i després formategeu la memòria si n'heu tastat alguna vegada de més saboroses- amb el marc festiu: una demostració del valor potencial del nostre territori com a actiu cultural.


Pel que fa a l'agenda completa de la Festa de la Cirera, si l'heu visitada anteriorment, sabreu que els amics d'Edicions del Bullent hi assisteixen, per mitjà del seu estand, a la tradicional fira que enguany se celebrà diumenge i que trobà en la presentació d'Efectes Secundaris de dissabte la perfecta avantsala. En aquest cas, això sí, en un emplaçament ben peculiar que ja sé que ha despertat algunes controvèrsies sobretot en els que heu ataüllat la imatge de sota al Facebook. No sé de què s'estranyeu, sabent com m'agraden les litúrgies, siguen quines siguen, al cap i a la fi. Davant la paradoxa, he de mencionar la simpàtica salutació del rector de l'esmentada església, qui minuts abans se'm presentà interessant-se pel possible contingut anticlerical de l'obra:

-No, no hi ha continguts pagans al recull de contes -vaig respondre-. Tot i que en altres contes meus, sí.
-Així doncs, endavant -permeté ell, entre rialles, abans de reprendre els seus quefers.


La curiosa conjuntura no afectà, per descomptat, el desenvolupament de la presentació, per mitjà de la qual vaig tornar a compartir amb els assistents les enrevessades històries que completen el llibre i que a cada dia em semblen prou més versemblants front a les anècdotes que s'hi donen a l'altre costat, el de la vida mateixa. Si Efectes Secundaris m'ha permés alguna cosa, aquesta ha estat la de  redescobrir en els contes del recull, en la vida dels mateixos, tota una sèrie de vincles amb les vivències dels lectors. Aquesta fenomenologia, a la que dedicaré en breu una entrada al bloc, demostra que tots, en major o menor mesura, patim els mateixos efectes secundaris tot i que jo, de moment, em quede amb els de la cirera i el seu dolç i relaxant poder asserenador.

dimecres, 6 de juny del 2012

El trajecte de "Sis Contes i Una Novel.la Incerta" (II): L'encert d'una proposta didàctica


 Descarregueu-se ací la Proposta Didàctica de Sis Contes

Si ahir parlava del potencial caliu amb què Sis Contes ha estat rebut a l'aula, he de destacar consegüentment el treball realitzat pel gran mestre i amic Tomàs Llopis, el qual ha arrodonit l'espectre pedagògic del llibre per mitjà d'una proposta tan completa com engrescadora. I és que Llopis, a qui tant li he d'agrair les emotives i elaborades presentacions amb què em va ajudar a batejar el volum de contes, compta amb una visió privilegiada del llibre ja siga pel seu vincle com a jurat literari del Premi Ifach de Calp -d'on resultà guanyadora Esbós per a una improbable novel.la històrica- o, a més, per la seua dilatada trajectòria docent i de difusió de la literatura.

Gran poeta i narrador, Llopis ha detectat amb la capacitat olfactiva d'aquells que saben ensumar l'essència dels llibres els matisos i valors que Sis Contes amaga. El resultat, una proposta heterogènia, oberta i destinada a dotar de recursos el ventall didàctic de l'obra. És per això que vos he adjuntat, especialment per a tots els que treballeu el camp de l'ensenyament, l'enllaç per a que se'l descarregueu i el visualitzeu. Si no sou professors, també us el recomane igualment com a experiència literària o com a joc de reconeixement i comprensió lectora.

Si més no, amb enginy i encert, Llopis ha escorcollat entre els relats per extraure-hi detalls que ni tan sols jo, en clau d'autor, hauria sospitat i que amaguen molts indicis, moltes senderes, per a identificar els trets argumentals que guien els relats. Una petita joia, parafrasejant l'estimat company Tomàs, per gaudir del llibre a l'aula i sucar-ne fins a l'última lletra.


dimarts, 5 de juny del 2012

El trajecte de "Sis Contes i Una Novel.la Incerta" (I): Viatge en el temps


La vida dels llibres és estranya i irregular. Molts naixen amb la certesa de saber quin és el seu destí, qui és el seu receptor o fins i tot quines van a ser les sensacions que l'esmentat volum desperte; per un altre costat, crec que hi ha un altre tipus de llibres, prou més difícils de definir, que parteixen d'una indefinició en un principi peculiar i més endavant del tot justificada. El cas de Sis Contes i Una Novel.la Incerta, nascut ara fa dos anys i mig, formaria part d'aquesta segona tipologia. De fet, moltes voltes n'he parlat, de la curiosa gènesi del llibre i de com va arribar aquest a les llibreries. Tant de temps després, m'adone de la lògica del procés i fins i tot d'una qüestió que ara es veu del tot clarificada: Sis Contes ja no em pertany a mi, sinó especialment als lectors adolescents que l'han fet seu, tot revivint el moment original en què els primers relats que conformen el volum foren escrits.

No és que siga una pel.li del Christopher Nolan, però s'hi assembla. Vora el 1993 vaig escriure El Passeig amb tota la ingenuïtat que les meues paraules eren capaces d'encabir. En aquells moments, narrar era una afició més o menys ferma, focalitzada sempre des de l'àmbit de l'aula i destinada principalment a compensar el gruix de treball de l'assignatura de valencià. Poc després, quan vaig presentar el conte als premis literaris de l'institut -uns guardons 25 d'Abril de l'Institut Chabás de Dénia que segueixen palesant a data de hui la importància de dur a terme aquest tipus d'activitats-, ja em vaig engrescar amb l'obtenció d'un accèssit i amb la idea de concebre noves ficcions. La resta d'històries que emplenen Sis Contes suposen així la continuació a aquest, diguem-ne entendridor, punt de partida.

Hi ha hagut nostàlgia, és clar, entre moltes altres coses, però he de subratllar, sobretot ara que acaba el curs escolar, la forta empremta que m'ha deixat l'experiència de tornar al meu institut per presentar el llibre. No era la primera incursió a un centre docent després de tant de temps, per descomptat. Entremig hi ha la meua curta experiència com a professor i, més recentment, les altres presentacions dutes a terme a l'IES nº 3 de Dénia i a l'Institut d'Ondara. En qualsevol cas, la darrera visita al Chabás i l'acollidora rebuda dels alumnes i de la seua -meua- professora Rosa Mª Torralba ha estat una de les experiències més trascendentals i enriquidores de la meua vida. La seua calidesa i estima, evidenciada en un format de presentació interactiva que tant de bo es puga tornar a repetir, dignifica aquest tipus de trobades literàries i ens recorda el valor potencial de l'aula com a punt d'encontre.

Que què és el que més m'ha colpit d'aquesta trobada? Els motius, ben concisos: no sempre tenim l'oportunitat de poder fer un viatge en el temps, d'anada i tornada, per tornar a veure'ns tal com érem, per tornar a redescobrir-nos. Sis Contes és per a mi, doncs, no sols una regressió sinó un pou pedagògic del qual no deixe mai d'abeurar-me. Més enllà de la pertinença genèrica del treball -no és un llibre juvenil, ni adult, ni tan sols això que sol batejar-se ara com a crossover-, podria dir-se que Sis Contes és un homenatge sense recances a l'adolescència com a període de vertebració de futures reencarnacions, creatives o no. Els lectors/alumnes, els quals han reviscut totes aquestes històries amb el mateix ímpetu que jo les vaig concebre, no s'estan de reivindicar les seues pròpies il.lusions. Jo també escric, confessaven alguns. Tinc alguna coseta acabada, però no sé si és un esbós o alguna cosa seriosa, mormolaven uns altres. Al capdavall, sols si el llibre els ha recordat que la formació educativa i el seu creixement personal han d'anar de la mà de la creació, de l'enginy i de la màgia de tot allò que encara hi ha per descobrir, ja puc ballar amb un peu, o fins i tot amb els dos!

En resum, que la vida, com els llibres, és meravellosa. I sorprenent, sorprenent de debò. No debades, mentre presentava el llibre en aquell saló d'actes, envoltat de xiuxiueigs i rialles, de dubtes i cabòries, vaig entrellucar, vora el finestral de la darrera fila, el rostre d'un altre alumne que m'era del tot familiar. En la seua cara em vaig reconéixer, fins i tot amb el deix introspectiu d'aquell qui cova grans misteris en silenci, en solitud. Tot d'una, m'hi vaig emmirallar. Insconscientment o no, li vaig picar l'ullet amb simpatia i aleshores vaig saber, com si no haguera passat res, que ja havíem fet les paus.