dijous, 20 de febrer del 2014

Encontres, reencontres, lletres i cors robats: Presentació a Gandia d'Últimes existències


Anunciava dilluns passat al Facebook i a Twitter, per mitjà d'aquesta targeta, l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 22 de febrer al Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia, 19.30 hores). Una trobada que vaig coordinar mitjançant els Saforíssims, els quals, més que un col·lectiu, són un ésser vivent, una criatura en continu creixement -no deixeu de visitar la seua web http://www.saforissims.org/ per fer-se'n una idea-, un consorci literari i cultural que em té el cor robat; expressió que li manlleve a Maria Josep Escrivà, batejada Dama del Grau per l'il·lustre Salvador Bolufer (això implica el corresponent copyright pegolí), arran de la bonica entrada que l'escriptora redactà amb motiu del primer aniversari del seu bloc Passa la vida.

Tal com Maria Josep assenyalava en aquell article d'agraïment, i fent ús d'una expressió que és molt viva a la Marina, sobretot a Ondara, cal celebrar una i mil vegades el fet de tindre el cor robat, o en constant estat de robatori, per aquelles persones que fan que aquest país rodole en unes condicions de salubritat cultural acceptables. No me n'he cansat, durant tots aquests anys de presentacions i representacions, d'agrair l'afany d'aquells individus que acudeixen, ja siga tard, ja siga d'imprevist, a una presentació literària. La constància, alhora, d'aquells escriptors i escriptores valencians i en valencià que no han deixat d'entusiasmar-se amb l'objectiu d'acostar als lectors les seues creacions, per més minoritàries, per més marginals, que foren les circumstàncies. D'entrebancs n'hem tingut un munt, però no m'estaré de festejar que a la fi, fins i tot quan més pestilent ha estat la pudor del femeral circumdant, sempre ha florit la rosella, amb desafiant petulància, encimbellada entre la immundícia. 

Primera presentació, ara fa un any, d'Últimes existències a Ondara

Jo m'he decantat sempre per la bellesa d'aquesta flor, abans d'entestar-me en espigolar la resta d'un jardí en perpètua construcció. La podridura pot barrar el pas de vegades, però no sempre. I heus ací la sendera per on hem anat desfilant, de vegades porucs, sovint escopetats, però sempre conscients de la nostra comesa. A les darreres presentacions d'Últimes existències n'he parlat, exactament, d'això. Com la literatura ajuda a digerir la vida perquè al cap i a la fi no poden separar-se l'una de l'altra. Ha estat un plaer diseccionar la crisi a partir d'una interpretació pròpia. Ha pagat la pena escoltar per boca dels lectors com la recessió econòmica no sols és un dogma capitalista, sinó molts altres fenomens barrejats. Miratges que aquest dissabte abordarem de nou amb l'ajut de dos indroductors saforencs de luxe: Sico Fons i Lluís Miret. Dos escriptors que m'acompanyaran en l'anàlisi i el diàleg. Res millor que la conversa compartida, també amb el públic, per constatar que la literatura és una celebració col·lectiva. Una festa que, a diferència dels banquets orgiàstics que precediren el crack de 2008, no s'acabarà mai.

dijous, 13 de febrer del 2014

"No quiero tu voz", vull la teua ànima: La Voz Kids i el descens a les podridures de Mediaset


Deia l'altre dia un crític televisiu (que no m'agrada ni un pèl) que si els continguts de les cadenes de Mediaset s'han deteriorat tant és per l'avidesa d'una audiència assedegada de la dosi diària de degradació humana i, consegüentment, televisiva. És un argument recurrent que també repeteixen els acòlits de Paolo Vasile i també eixe presentador en estat de gràcia (i de taxímetre) permanent que s'anomena Jorge Javier Vázquez i que ocupa el 70 % de la graella de Telecinco. No vaig a contradir-los perquè és absurd: és el que els dóna de menjar i és el que els audímetres demostren poc dalt poc baix (E'hpaña és asín, i poc podem fer-hi). El que no podem negar és que més enllà dels clàssics consolidats de la cadena (Gran hermano, Supervivientes, Mujeres y Hombres y...), l'adaptació infantil de La Voz és una d'aquelles gestes que no sols somouen l'enteniment, sinó també els budells. Una novetat de temporada preparada a corre-cuita, a mercè de l'èxit del format adult, i destinada a ornamentar el primetime de música, il·lusions i carnassa... en edat de creixement.

He trobat a faltar l'opinió de més veus crítiques (des dels Observatoris de la Infància a reconegudes personalitats del gremi que, ves per on, també són tertulians del mateix grup empresarial) a l'hora de qüestionar quin és el límit d'uns programes que, no ens enganyem, no sols s'alimenten d'inversió publicitària, sinó d'una matèria prou més sensible com és la de les il·lusions dels menors. Tampoc no ens escandalitzem, el gènere ha existit sempre i ha donat sucosos beneficis, però tant fa: l'excusa de possibles (i realment poc probables) èxits esdevenidors anorrea qualsevol discerniment ètic en pares i tutors. La bulímia per la fama i el reconeixement s'empassa així la píndola de trellat necessari per allunyar els xiquets d'uns botxins catòdics que no només volen la seua veu, sinó també la seua ànima. Queda massa ingenu assenyalar de nou la immoralitat d'alimentar-se i enriquirir-se amb els anhels aliens, però no m'estaré de dir que si la matèria amb què es mercadeja pertany a ments encara tendres, la jugada és del tot vomitiva, execrable... però infal·lible. La Voz Kids té un bon share, que és el que mana. Però no oblidem que qui mana no sempre paga. Els participants es paguen les seues despeses per a la gravació del programa i no cobren per una actuació que pot acabar eternitzada, si hi ha errada o desafinació, per la xarxa viral de WhatsApps i canals varis. La fiblada que em motivà aquest post, de fet, fou el vídeo d'una cantant de nou anys que s'ha popularitzat per la seua manera d'interpretar Diamonds, de Rihanna. M'arribà entre rialles i escarafalls. A mi sols em quedà l'estupor. I el buit. I molta inconcreció.

Tot i amb això, m'ha interessat molt l'opinió d'amics  professionals de la docència que han incidit en la desvergonya d'uns formats que cada vegada desvirtuen més el sentit de la superació o de la lluita. Focalitzar aquests valors en la infantesa sempre ha estat un ardit útil i fins a cert punt recomanable; el que no ho és, pel contrari, és espectacularitzar les misèries que acompanyen aquest procés. Convertir les capacitats artístiques de cadascú en una competició sense respectar que la importància del talent és saber treballar-lo, cuidar-lo, estimar-lo, però no exposar-lo abans d'hora. Com ocorria amb els tradicionals carrets de fotos, el fet de traure massa prompte a la llum el film velava per sempre la qualitat de la pel·lícula. Amb els xiquets d'aquest nou hit de Telecinco pot passar exactament el mateix. Per això, a més de compadir-los, hem de saber protegir-los. Recordar-los també als programadors televisius, als dissenyadors dels catàlegs de moda, que la infància és un bé escàs, fins i tot molt breu. Desprestigiar aquest do és privar l'individu de la seua pàtria més íntima, que és la infantesa, com bé resava Rilke. Restar-los innocència per innocular-los ambició esbojarrada pel no-res és un verí que podem acabar pagant ben car. Però tant se val ja: ara es juga més al càsting que al sambori, al photocall que a la trompa, mentre el tram de 0 a 12 anys es consolida exclusivament com a segment de mercat. Sense candidesa. Ni innocència. Ni tan sols amb el dret de ser xiquet. D'actuar com un xiquet. No d'actuar, com un xiquet, davant d'una mitjana de quatre milions d'espectadors.

dijous, 6 de febrer del 2014

Digressions, aproximacions: "Una història de ficció" no és una història de demagògia

Què tenen a veure una hamburgueseria i la Guerra Civil? Filem més prim: què tenen en comú la cuina d'una hamburgueseria cutre i el desenllaç accelerat de la nostra guerra més recent? Potser, poc. Potser, alguns detalls. Potser, res de res. Quan vaig escriure el relat primerenc d'Una història de ficció, fa ara més de tres anys, em vaig plantejar aquest dubte inicial arran d'un titular que esguitava els rotatius i els telediaris dia rere dia en la plena i roent crisi econòmica de 2010: "Som la generació més malaurada desde la Guerra Civil". Una frase concisa, certament qüestionable, que fa que ens plantegem moltes coses, sobretot si encetem comparacions més o menys fructíferes amb el nostre passat. L'origen d'aquest conte era, si més no, formular aquesta contradicció: confrontar passat i present en un joc de gradacions, alhora narracions, que ens permeta arribar a un punt en comú. Després, és clar, el conte se'n va anar un poc de mare i es convertí en una novel·la. Jo continue pensant que les novel·les són simplement contes que se'n van de mare, que s'enjogassen paràgraf rere paràgraf fins a arribar allà on calga i que és precisament eixa manca de previsibilitat allò que més fascina a l'escriptor; més que més quan aquest creu que ha quantificat l'abast i possibilitats del text original.

Ben mirat, la història de Manel i Lluna, els protagonistes d'aquesta història (tot i entrellaçada amb la dels avis del primer) és una història ben actual. Generació perduda. Il·lusió, ídem. Estalvis mínims. Ocupacions i vivendes precàries. Sous i esperances minvants. Somnis aplaçats. Frustració latent. Rebuts pendents. Un catàleg que en un principi pertanyia a l'estoc temàtic d'Últimes existències però que va acabar descavalcant-se'n per la llargària excessiva. M'interessava aprofundir, així doncs, en l'odissea d'un jove llicenciat valencià que treballa a destall en una desangelada cadena d'hamburgueseries per poder sobreviure i anar maquinant esdevenidors plans. Un fàstig vital que el jove Manel combat per mitjà d'un projecte literari en construcció: la història dels seus avis. Un bàlsam contra la pesantor dels dies i de l'aire oliós que no s'escola per l'extractor de la sutjosa cuina del local. Una història que l'escriptor amateur aborda en les poques hores d'esbarjo que li queden sense saber que tal vegada la maniobra de narrar una aventura tan íntima i propera és el camí més factible cap a l'escapatòria. Mental i, més endavant, corpòria.

De l'argument, això sí, no desgranaré més detalls perquè aquesta és una tasca que li pertany al lector i sóc del parer que els escriptors ens hem fet un poc pesats ja amb les litúrgies introductòries. Després, cal remarcar que si heu llegit Esbós per a una improbable novel·la històrica (la novel·leta que tancava Sis contes i una novel·la incerta) sabreu que aquell text era un manifest meu contra el totalitarisme de la novel·la històrica entesa com a mera escenografia o com a carn de best-seller, a més d'un avís sobre la meua incapacitat de fer narrativa partint dels esmentats termes. En aquest cas, però, he fet una lleu excepció. I és que sempre m'havia captivat la llegenda de l'Stanbrook, el darrer vaixell salvador que partí des d'Alacant a les acaballes de la guerra convertit en l'última esperança del bàndol republicà. Doncs bé, heus ací la meua humilíssima i petita aportació a un símbol llibertari que precisament aquest dies commemora el seu 75é aniversari. Una coincidència curiosa que m'ha fet gràcia i que a més se solapa amb la publicació del llibre. El popular mercant il·lustra igualment la coberta tot i que el temps predominant de la novel·la és l'actual. Així mateix, m'interessava l'abast metafòric d'aquesta imatge que no pretén ni molt menys fer demagògia a l'hora d'intercalar la crisi econòmica amb la Guerra Civil. Són molt espanyoles, l'una i l'altra, per descomptat, però crec que mereixen tal anàlisi encara que siga amb riscs. L'explicació a l'instint de supervivència de l'individu. La necessitat de començar de zero. L'anhel de salvació. El concepte de fugida. El gest de la revolta. Ingredients que es barregen a Una història de ficció, en aquesta versió final que ha supervisat Josep Palomero, autor també de la guia didàctica que complementa el treball i director de la col·lecció Tabarca Narrativa de l'Editorial Tabarca on s'emmarca l'obra. Vull des d'ací agrair-li a Palomero la tasca realitzada, sobretot en l'esforç de focalitzar aquesta ficció cap al públic juvenil. Una història de ficció que he volgut que fóra una reflexió sobre l'escriptura i sobre els estímuls que ens motiven a practicar-la; una reflexió alhora sobre la simultaneïtat de la Història, la majúscula, de vegades tan distant, sovint tan recognoscible.