dilluns, 29 d’octubre del 2012

Tendències fosques: El triomf de la raresa (I)


No hi ha dubte: l'empremta gòtica, més que tendència, és ja un dels pilars més ferms dins la indústria de l'entreteniment del nou mil.lenni Si al darrer post vos parlava de la consolidació imparable del Halloween com a festivitat planetària, els trets i fonaments d'aquesta celebració han esguitat definitivament els paràmetres del mainstream fins a refermar i massificar un discurs estètic del tot trencador. La reflexió la faig, a més de per la imminència del 31 d'octubre, arran de l'estrena de Frankenweenie, l'última obra de Tim Burton; potser, l'ambaixador oficial d'aquesta sinistra i recargolada estètica a mig camí entre la ultratomba i la suma de totes les sèries marginals de la història del cinema, de la B a la Z i fins i tot més enllà.


El gran Jack Skellington, icona de Burton
L'alfabet gòtic, axí mateix, l'ha dictat Burton des dels seus inicis professionals, amb projectes com el curtmetratge original de Frankenweenie, obra que ara veu la llum en gran format acomplint alhora el somni del seu autor de poder dilatar el seu místic conte cap a la grandiloqüència de les multisales. Si tenim en compte que a Burton el van fer fora com a il.lustrador del seu despatx de Disney a les acaballes dels '90 i després d'haver parit mites com A Nightmare before Christmas (1993), és del tot sorprenent que la mateixa productora que en el seu dia no va confiar en el seu talent el torne a acollir ara amb tots els honors possibles. De concessions per part del geni californià, cap ni una. Les seues obres segueixen destil.lant el talent personalíssim dels seus origens i les temàtiques, tan fosques com sempre, no deceben els seus seguidors ni, heus ací la gran sorpresa, els seus nous fans: una ampla i inesperada franja infantil que ha contribuït a fenomens tan insòlits com el de comprovar -i ho he fet in situ- que el major sedàs d'un Disney Store ja no són les adorables princeses ídem o el mateix Mickey Mouse, sinó les figures de Jack Skellington o, atesa l'actualitat, el gosset de peluix d'Sparky, qui protagonitza la darrera pel.lícula; una petita joia de l'animació en stop-motion que paga la pena veure ara que està en cartell, abans que els programadors se n'adonen, de la gosadia. De gosadies, en tot cas, moltes: el film, orientat en un principi al públic infantil, és en blanc i negre, la temàtica parla de com ressuscitar una preuada mascota morta en accident i la influència de capçalera del guió és un altre gran referent literari, és a dir, el Frankenstein, de Mary Shelley.


Amb tots aquests ingredients, Frankenweenie és, doncs, més que una gran pel.lícula -a mercé de la seua humiltat i concís missatge-, la constatació d'un definitiu canvi de rumb en l'imaginari de Disney, el qual ja ha abandonat de manera irrevocable el seu model i tipologia de producció, probablement massa anquilosat, conservador i, el que ja no pot perdonar-se, avorrit. És així del tot prometedor que es facen obres sense correcció política, ni ideològica ni, en aquest últim cas burtonià, moral. Frankenweenie marca el pas d'una tendència que, evidentment, també es viu paral.lelament dins del camp editorial, i de la qual me'n faré ressò igualment. I és que, retorcent i reformulant el tòpic, no és del tot gratificant posar un monstre dins la nostra vida?


divendres, 26 d’octubre del 2012

Carabasses & mordasses: Halloween vs. Tots Sants

Supose que d'estudis culturals sobre l'assimilació de costums foranes n'hi haurà un grapat tot i que una de les darreres consolidacions festives dins del nostre calendari de dates assenyalades mereix una reflexió que molts de vosaltres -sobretot al Facebook- ja s'heu plantejat. Que si Halloween sí o Halloween no supose que depén de les adscripcions religioses o fins i tot filosòfiques de cadascú; el que no entenc, posats a discutir, és que als que critiquen l'acceptació d'aquesta costum –i alhora estètica– d'origen irlandés no els veig criticar amb el mateix èmfasi la permeabilitat ja mercantilitzada i irrevocable dels Nadals, del dia de Sant Valentí, del Dia del Pare o del de la Mare. Per tant, no hi ha coherència davant d'un fet que ja és una realitat i que demostra que el Dia de Tots Sants ha estat eclipsat totalment per les calaveres, els fantasmes i, voilà, les carabasses farcides d'espelmes.

Sobre aquesta conversió de festivitats –diguem-ne reformulació, o bé americanització– sols puc dir coses positives. Els meus arguments, si més no, els tinc ben clars. El nostre tradicional i endolat Dia de Tots Sants és trist a més no poder. Ja podríem haver copiat el preciosíssim Dia de los Muertos mexicà, amb les seues revetlles al cementeri i les copioses i multicolors ofrenes de flors, fruita i dolços als difunts. El que allà és goig i celebració es tradueix, en l'Espanya més atàvica, en cementiris silenciosos, tan plens de flors com de sanglots, de vegades comprensibles, de vegades protocol·laris. Per contra, tal com els mexicans festegen, no hi ha res més a prop de la mort que la vida, o a l'inrevés, amb la qual cosa restar-li entusiasme a l'existència per mitjà de gestos mortuoris és una pèrdua de temps i fins i tot un gest de menyspreu que els morts, sobretot els que estimem i ens reüllen en la distància, no es mereixen.


D'altra banda, si es tracta d'un atac moral des de l'Església catòlica, tal com els bisbats solen reconduir per mitjà de les seues circulars correctives sobre el festeig modèlic de l'1 de novembre, almenys podrien ser un poc més coherents, sobretot si es té en compte el deix sinistre de moltes representacions, processons i fins i tot imatges sagrades, amb les seues cares ensangonades i amb el retrat exhaustiu de les ferides i de la tortura. El dolor i l'exaltació del turment i del càstig, senyors eclesiàstics, no és virtut, sinó una gran putada. Amb això, jo no sé si per a un xiquet de sis anys és més lúgubre un vampir o un bisbe, però jo a eixa edat ja sabia posicionar-me al costat dels monstres de debò. Homes-llop, mòmies i espectres em despertaven aleshores una estranya i entendridora atracció que s'ha prolongat en el temps. I l'èxit del Halloween, sobretot a casa nostra, es fonamentaria en aquesta mateixa argumentació: front al retraïment i l'obscuritat del cementiri, els dolços i el goig infantil de l'imaginari terrorífic que la nostra cultura ha anat congriant.


Els xiquets i les xiquetes. Per ells, principalment, supose que aquesta festa ha acabat quallant de manera totalitària. Bé s'ho mereixen, encara que la litúrgia del trick-or-treat a molts adults els sona a americanada total, sobretot quan escolten el timbre de casa i reben una congregació de menors disfressats. Coses dels mass media, que tot ho conquereixen. La cosa, en tot cas, té la seua gràcia, com el mite de la carabassa, molt més proper a nosaltres del que ens pensem. De fet, a nivell antropològic, si consultem l'origen històric de l'All-Hallow-Eve –nom original de la celebració– sabrem que era la benvinguda celta de l'estació de l'hivern, és a dir, l'equivalent de la Nit de Sant Joan per a l'estiu. Ells es basaven en aquesta distinció: la primera nit del fred, la primera nit de la calor. I si filem més prim arribarem a la nostra costum dels fanalets de meló d'Alger –sempre al voltant de Sant Joan–, una altra demostració sobre els extrems –en aquest cas, culturals– que es toquen. Recorde que de menut, junt al meu avi, jo també m'afanyava a buidar el meló per tal d'encabir-hi un ciri. De ganyotes i traus, també ornamentava bé la duira cuirassa de la fruita. Analitzades ambdues manifestacions tant de temps després, no són el mateix al cap i a la fi?


Doncs això, ara que falta ben poc per a la cita assenyalada, supose que res més senzill que la llibertat per tal que cadascú visca la jornada com crega més convenient. Es tracta, això sí, de no ser massa incendiari. Halloween, Halloween: almenys es dinamitza un poc el comerç –disfresses, dolços, de tot al remat– i els més menuts prolonguen el goig de compartir vestimenta amb els seus monstres predilectes. Des del ventall ideològic, per la part que em toca, em sent molt bé al costat de les ànimes esmaperdudes. La laïcitat, què voleu que vos diga, sempre m'ha sentat bé. Em passa el mateix que a la vida: com més pagana, més autèntica.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Torna The Walking Dead: Per què ens agraden tant els zombis?

L'actor Andrew Lincoln, en una foto del rodatge
Estrenat el passat 15 d'octubre a les pantalles nord-americanes i un dia més tard ací -via canal Fox  privat i de pagament, of course- el primer episodi de la tercera temporada de la sèrie The Walking Dead s'ha convertit en l'emissió més vista en la història de la televisió per cable. Vora quinze milions d'espectadors resintonitzaren aleshores amb les desventures de la colla de supervivents capitanejada per l'estoic policia Rick Grimes, reprenent l'acció que concloïa el passat mes de febrer amb l'adéu de la segona temporada. Sobre l'èxit rotund d'un producte audiovisual que en un primer moment es concebé per a minories, o simplement com a tempteig genèric, caldria preguntar-se vàries qüestions: per una part, què és el que tant ens atrau dels zombis, per refermar dia a dia aquesta dèria pels morts vivents? I filant més prim: no són els zombis, i el seu apocalíptic entorn, una metàfora perfecta del món actual?


Portada del còmic
Sobre la sèrie he de reconéixer que no coneixia massa els còmics en què es basa l'acció; una llarga i ja prestigiada col.lecció d'historietes cosides amb enginy per l'il.lustrador Robert Kirkman, el mateix artífex d'una proposta televisiva que ha ensorrat molts mites respecte a les possibilitats de la petita pantalla de cara a encabir ficcions extremes. Foren un bon amic i una bona amiga els qui em recomanaren la seua lectura, de la qual n'estic ben pagat, sobretot per l'entreteniment que m'ha aportat, així com pel variadíssim joc de comparacions que després pot establir-se amb la versió televisiva. De l'esperit pulp de la versió en paper, la sèrie s'abeura en una certa i dissimulada mesura, tot i que la grandesa del pressupost -ha anat de menys a més, i d'això la tercera temporada en dóna fe- permet una reinterpretació dels matisos del treball de Kirkman.


Com que supose que l'heu vista i, si no és el cas, vos encoratge a fer-ho, l'únic que puc dir de la sèrie és que es tracta d'una de les millors coses que li han passat a la televisió en anys. Hi ha el precedent de mites catòdics recents com Lost, Mad Men o The Wire, per suposat, però deduesc que l'objectiu bàsic dels creadors d'aquest serial sobre zombis distava molt dels referents ja mencionats. I és que The Walking Dead recupera amb molt d'encert el caràcter episòdic de les sèries antigues, respectant la senzillesa de les estructures narratives i consolidant el to addictiu dels seus arguments. Els ingredients de la trama, per descomptat, són els clàssics dins del gènere: angoixa, terror, patiment i, més que cap altra cosa, l'afany per la supervivència. La definició i construcció dels personatges, així mateix, és magistral, a l'igual que la manipulació de les seues accions, moltes vegades diferent a la de la font original. El resultat és, després de vora vint episodis, una fórmula infal.lible a la qual li augure moltes i ben sucoses -sobretot quant a hemoglobina- temporades.

Després hi ha, evidentment, l'anàlisi filosòfic d'una temàtica en contínua actualitat. El creador del gènere, el director George A. Romero, catalitzador del mite dels zombis en la seua obra mestra de 1968 La nit dels morts vivents, ja demostrà en la seqüela de la mateixa, Zombie 2: Dawn of the Dead, que els seus arquetípics monstres tenien alguna cosa important a dir-nos. Si més no, els supervivents d'aquell cataclisme químic s'emmurallaven a un centre comercial per tal de fugir d'una mort/mossegada segura. En el remake més recent d'aquesta pel.li, el paper del mall prenia connotacions encara més simbòliques a l'hora de consumar una peculiar teoria sobre el consumisme com a major demostració possible de la vida, és a dir: qui consumeix, viu; qui no pot consumir, vagareja moribund a les afores del centre comercial.

Algunys anys després i amb aquesta també vírica crisi econòmica per entremig, l'èxit de The Walking Dead presenta igualment un interessant debat sobre la percepció que tenim de l'apocalipsi. Són temps durs, intensos, de vegades insuportables, per això és del tot gratificant sofrir amb la croada de Rick Grimes & companyia contra el món podrit amb què els ha tocat lluitar. Veient-los combatre l'adversitat, a un li tremola el pols com a espectador totalment implicat tot i que quan acabe l'episodi hi ha la bona notícia de saber que, potser el món està fet una puta merda, sí, però no tenim, de moment, caminants contorbant-se sota els fanals. Bé, he dit de moment...

Nota: La Fox emet hui el segon capítol de la tercera temporada tot i que, pel que fa a l'emissió en obert, serà La Sexta -és el canal que emeté les dues anteriors temporades- qui ens delecte el prime-time en breu.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Lliurament XIX Premis Ciutat de València

Moi, amb la regidora de cultura Mayren Beneyto i Elena Torres, guardonada en Poesia


Tal com vos vaig avançar a la darrera entrada, dilluns finalment va ser el lliurament dels XIX Premis Ciutat de València: la recta final d'una aventura que va començar a març amb la comunicació oficial del veredicte i que ara ja qualla definitivament amb l'acte d'entrega dels guardons i la imminent publicació d'Últimes existències; un llibre la trajectòria del qual ha estat tan complexa com el mateix moment que tots plegats estem vivint. Hi ha, doncs, malgrat tot, una coherència entre el que el llibre conta i el món real; un seguit de coincidències que se solapen a la quotidianitat i que subratllen la meua sofrida ingenuïtat ja que he de dir que quan vaig escriure aquest llibre sempre pensava que el volum veuria la llum una vegada acabada la crisi. Sens dubte, anava mal encaminat: la recessió, com els crancs, sempre es cargola cap arrere, tot dilatant l'espera en un angoixant tràngol que ja no sabem ni com ni quan va començar.

José Vicente Peiró
Precisament sobre aquest aspecte va parlar a l'acte de lliurament José Vicente Peiró, en representació del jurat, a l'hora de valorar Últimes existències. Peiró destacà la velocitat dels períodes macroeconòmics que esquarteren el nostre dia a dia, per parlar també del caràcter ja històric de molts dels episodis que apareixen al llibre: Hi ha parts de l'argument, totalment recents, que ja semblen arcaiques, de tant com les hem escoltades, per la qual cosa podríem dir que es tracta de narrativa històrica, sobretot si ho interpretem en clau futura. De la seua conclusió em va agradar molt especialment la valoració final de la novel.la, en el sentit de sintetitzar el treball com una crida a la recuperació de la dignitat col.lectiva; si més no, he de dir que l'estímul fonamental a l'hora de concebre Últimes existències fou precisament aquest, el d'apel.lar a la nostra atordida humanitat, la qual amb prou feines panteixa sota l'amenaça d'aquesta fosca etapa que ens ha tocat acarar.

Per tant, siga un manifest o no, m'alegra que el llibre puga ser entés i assimiliat des d'aquesta òptica. Recuperar la dignitat és una tasca que a tots ens pertoca reprendre amb prestesa per tal de fer front a allò intangible. El món real, el de debò, com la vida mateixa, és prou més interessant que les primes de risc que a hores d'ara ens assolen el benestar. En la meua intervenció vaig voler precisament destacar això, la capacitat de reinventar-nos, de fer front a l'adversitat. Com a exemple, el mateix dia del lliurament jo celebrava també una efemèride particular: just feia 15 anys exactes de la meua arribada a la universitat. València era per a mi aleshores una ciutat desconeguda, tal com l'havia dibuixada al meu primer relat El passeig. Hi havia recels, dubtes, poca experiència i l'afició per escriure, aparcada com una andròmina que creus que no aprofita per a res, restava adormida entre els quefers d'uns estudis hipotèticament més profitosos. Amb el temps, la vida t'alliçona i t'ajuda a esmicolar els clichés que ens entrebanquen l'existència. Hem d'acaçar, per tant, els somnis amb la mateixa intensitat amb què els desitgem assolir. Quinze anys després m'adone que l'equació no falla: el destí, a diferència de la crisi econòmica, és una possibilitat apassionant.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Primeres paraules sobre "Últimes existències"

Hui dilluns 15 d'octubre se celebrarà finalment el lliurament dels XXIX Premis Ciutat de València 2011. Tot i que el veredicte oficial se'm va comunicar a març, serà aquesta vesprada a les 19.30 hores al Palau de Cervelló de València on tindrà lloc un acte al qual esteu tots convidats, per descomptat (com que som pocs i ben avinguts, els amics del bloc, el mínim que puc fer és ser cortés!) Nerviós? Un poc, però sobretot per Últimes Existències, una obra -sobre la crisi- que vaig escriure creient que veuria la llum precisament quan arribaren temps de bonança. Com la claredat del final del túnel sembla allunyar-se per moments, la veritat és que queda molt mal dir que el llibre és molt actual, potser massa; i açò, al remat, no sé si és un factor bo o dolent. Coses de la vida, i de la literatura, o d'ambdues coses al mateix temps.

Ara, quan el llibre comence a arribar als aparadors i el consumidor -en aquest llibre, calça molt bé l'expressió- tinga l'oportunitat de llegir-lo, comença el vertader miracle d'anar redescobrint l'obra per veu dels seus lectors. És molt difícil descriure la satisfacció, el frisós pessigolleig, que produeix el fet d'escoltar les opinions alienes sobre el que un ha escrit. Aquest és el meu tercer llibre, però encara no m'he acostumat al goig de saber que les meues cabòries han alimentat l'oci d'algú, el temps d'algú, els pensaments d'algú...  Digueu-me ingenu, però també poc previsor en tot cas. Si més no, he creat aquesta entrada per oferir-vos la primera ressenya que he rebut del meu nou llibre. Fou una sorpresa de mitjanit, un d'aquells missatges llargs que de sobte t'alegren el dia -i també el mur del Facebook-, amb la seua franquesa, però sobretot amb la seua gentilesa. Venint de qui prové -és la meua germana!-, un podria detectar fàcilment fílies i tendreses del tot comprensibles, però jo volia retratar la seua aproximació al llibre precisament per partir d'un format i un enfocament que no havia vist mai en cap ressenya i que ens deixa entreveure un model de redacció basat en la proximitat (respecte al llibre, respecte a l'autor), les sensacions i en l'abast d'aquest mateix ventall sensorial pel que fa no sols a la lectura del llibre, sinó a la digestió d'aquest projectada en el temps, i així mateix en el record. Sense més, vos adjunte l'article:

Coit amb ÚLTIMES EXISTÈNCIES, la teua 3ª obra, per Marian Lozano

Sé que un llibre m'ha agradat molt quan em costa acomiadar-me d'ell. He anat llegint-lo a estonetes, assaborint cada història a xicotetes mossegades, com és ell: un assortit de delicatessens. I és que no he pogut evitar fer una comparació gastronòmica. Saps com m'agrada la bona taula. Des del primer encontre amb el pastís de Madoff comence a sentir que estic davant l'evolució d'un estil que millora amb el temps com els bons vins. El llibre estava ahí, a la tauleta de nit, després al menjador, seguint-me a tot arreu al ritme de la meua vida, esperant-me. I com un amant intens i fugaç, aprofitant els breus espais de pau i solitud per deixar-me submergir-me en ell i fer-me vibrar. Un luxe que, com no sóc experta en filologia, només puc descriure per les sensacions que em fa gaudir.

Hi ha una especial profunditat en el fons més anímic i humà dels personatges que, entrellaçats, deixen entreveure en les seues experiències tot un seguit d'angoixes, deliris i passions alhora viscerals i sensuals que es queden enganxades a la panxa. Fent-hi picoretes.
 
Em cansa sentir parlar de la crisi, però ací parles sense parlar-ne. I a mi m'endinsa molt en una reflexiò pròpia: quant som de responsables i quant de víctimes cadascú en un lloc concret i en un moment concret. Perquè jo, tant de solidària i global que em crec, confesse quedar-me encisada davant d'un aparador de Druni ple de gloss de Lancôme o de Chanel intentant abastar la textura aromàtica i refinada i el disseny tan cool que un Deliplus mai em podrà donar. A la fi, tots som persones que busquem ser i estar millor. I desde la pèrdua sempre es pot reconstruir. Sabent que, aquesta vegada, no hem de caure en les mateixes debilitats.

I com d'especial pot ser disfrutar d'allò senzill. Com diuen els personatges d'“Intent de literatura rosa al país de la novel.la negra”:
- Digues-me en què pensaves?- insisteix inquisitiu.
- Molt senzill: pensava en tu.
Viatjant pels Estats Units, Japó, Grècia, Alemanya (insuperable el símil de la locomotora germana, quant m'he rist), Suècia, Espanya, quedant marcada per les emocions que m'ha evocat cada història…  arribe a Itàlia. La meua preferida. L'escena de Giovanna, l'aspirant a velina, posant sobre una olivera al potent sol de Sud, deixant entreveure un dels seus pits (amb voyeur inclós), tan excitant i innocent ella, em remou l'erotisme i el neguit alhora de trobar-se a la boca del llop. El precipici de sentir que vas a ser devorada irremeiablement.

I tanmateix, com deia una vella amiga, la poma es gasta, es llava i es torna a gastar. Però l'ànima no. Tancant la darrera pàgina em crec que, eixa, és incorruptible.

dimecres, 10 d’octubre del 2012

La trencadora i alhora clàssica "Blancanieves" de Pablo Berger: El blanc i negre és el nou negre

D'entre els dogmes instantanis que guien des de sempre el món de la moda, m'agrada especialment el de batejar el color-tendència de la temporada com a nou negre, entenent que el negre, com a tonalitat i com a refèrencia, és la base de qualsevol fons d'armari, de qualsevol punt de partida quant a vestimentes. Amb això, és curiós com des de les revistes i gurús especialitzats del sector es parla del color marró com a nou negre, o del verd maragda o de l'ocre de ves tu a saber quin to d'avantguarda. Comptat i debatut, el paral.lelisme podria aplicar-se a qualsevol altre àmbit i, de fet, pel que fa a la indústria cinematogràfica podem asseverar, ateses sobretot les més cridaneres estrenes dels darrers mesos, que el blanc i negre és el nou negre.

La reflexió la faig principalment després d'haver vist la nova versió de la Blancaneus del director Pablo Berger, probablement una de les versions més enrevessades del conte dels germans Grimm, adaptada ara a les nostres pantalles en format mut i amb el més auster dels jocs cromàtics: un blanc i negre justificat i coincident amb el marc cronològic de l'obra, l'Espanya dels anys 20. Fins ací, podria dir-se que la proposta del director basc és del tot agosarada, tot i que una vegada gaudit el film, un dedueix que fons i forma es fonen en una coherència absoluta per marcar el pas -excel.lent banda sonora i muntatge- d'una de les pel.lícules més interessants que ha parit el cinema espanyol en les últimes dècades. Blancanieves és, així doncs, una obra ambiciosa alhora que original, que no renuncia a l'entreteniment mentre reformula amb enginy el gruix sentimental de la iconografia hispànica: de les sevillanes als bous, dels nans toreros a cortijos convertits en sinistres castells emmurallats governats per una cruel madrastra.

I és que el mite de la Blancaneus es veu respectat  i enaltit en aquesta adaptació, especialment en l'arquetipus de la madrastra encarnada magistralment per Maribel Verdú: tota una delícia de perversitats que turmenten a l'encoratjada protagonista, una prometedora Macarena Gómez, els ulls de la qual traspuen tanta bellesa com esperit de lluita. Si més no, tal com ha reconeix l'escriptora Elvira Lindo pel que fa a la qualitat interpretativa de l'obra, són els ulls dels actors els que ens parlen des d'una honestedat genuïna, sense embuts ni artificis.

I és que potser la màgia d'aquesta pel.lícula rau precisament en la seua habilitat per respectar el mite original a l'hora de capgirar-lo per complet. Si en el discurs creatiu que marca la posmodernitat, la intertextualitat és la gasolina que permet contextualitzar-ho tot en una barreja de referents, la Blancanieves de Berger és l'exemple prototípic d'una reinterpretació, més que encertada, enriquida. Pel que fa a la meua visió personal com a autor, no obstant, també m'he abeurat d'històries alienes a l'hora de crear les meues ficcions; Una vida en l'hora de Marwan Chamut, per exemple, no existiria sense el conte de La Ventafocs, de la mateixa manera que la meua versió d'Els tres porquets (Remix 2010) -dins l'imminent Últimes existències- no s'hauria escrit, evidentment, de no comptar amb la forta empremta del relat original. La reinterpretació de textos suposa així, més que un recurs, una oportunitat per afiançar i engrandir les fonts originals, al mateix temps que s'admet l'excel.lència dels cànons històrics dins la narrativa literària o audiovisual.

Així mateix, si alguna cosa ennobleix especialment Blancanieves, és la seua aposta per l'estil del cine mut, encetada l'any passat amb la sorpresa dels Oscars, The Artist. Si bé no tenen res a veure l'una amb l'altra -sols que ambdues són dues bones, grandíssimes pel.lícules- les comparacions ja comencen a pesar-li a l'obra española, la qual competirà als premis de l'acadèmia de Hollywood enguany, en una encertada tria de l'acadèmia espanyola. Blancanieves, en tot cas, bé s'ho mereix -els premis d'ací i d'allà-, així com consolida aquesta tendència a partir de zero dins el món de la creació. O és que la indústria del cinema no ha fet un clar reset de principis a l'hora de coronar The Artist com al millor llargmetratge de l'any passat? En temps de crisi, potser l'austeritat ens ajuda a replantejar-nos-ho tot: blanc i negre, rètols de diàlegs, bona música i, al capdavall, obres tan senzilles com perdurables. Si més no, en el món de cinema la recessió s'ha traduït en termes de regressió i el resultat, a hores d'ara, és tan esperançador com estimulant.

dijous, 4 d’octubre del 2012

Un nou festival dins del panorama valencià: Esclata-Sò a Ondara, aquest cap de setmana


L'arrelament dels macrofestivals musicals al País Valencià des de finals dels noranta fins a la data de hui ha estat un fenomen imparable, d'aquells que suposen la creació de referents culturals no solament al nostre territori sinó més enllà. El festival de Benicàssim, ja consolidat i universalitzat com a FIB, potser és la cirereta d'aquest pastís -i alhora pastitx- entre el rock i l'electrònica però si hi ha alguna cosa que em fa desconfiar de la seua internacionalització és precisament el seu afany per conquerir les agendes dels grups anglosaxons; és a dir, que crec que cada vegada el FIB és més semblant a Glastonbury i, per si no ho teníem clar, sols cal parar atenció als autobusos que, apilats des de Manises, aboquen milers i milers de britànics a la vila castellonenca. 

En aquest sentit, considere que tot el que aquestes cites guanyen en ressò internacional ho perden alhora en autoestima local, en reivindicació del potencial musical autòcton. I no ho dic per chauvinisme, sinó pel destrellat que implica tindre a casa nostra un cartell farcidet d'estrelles absolutament desconegudes per a nosaltres, per més familiars que siguen per als turistes de torn. Ben mirat, crec que els responsables del FIB -als quals els reconec una trajectòria tan meritòria com prestigiosa- s'ho haurien de repensar, sobretot de cara als assistents nacionals que han anat perdent any rere any.

Dover

Potser com a antídot a aquest model, la proposta que aquest cap de setmana ha preparat l'Ajuntament d'Ondara des de la Regidoria de Cultura i Joventut ens situa en un marc ben distint i alhora engrescador. L'Esclata-Sò és un festival novell, innovador, que s'abeura de la música indie de l'escena nacional i, al mateix temps, del folk valencià. Si més no, podeu fer-li una ullada al cartell per comprovar com hi conviuen agrupacions post-grunge com Dover amb cantautors íntims com Feliu Ventura; bandes alternatives com Love of Lesbian amb figures de renom dins la música tradicional valenciana com Pep Gimeno "Botifarra". La barreja, tal com podreu veure al cartell, és agosarada i atractiva però en certa mesura dignifica, tal com suggereixen els organitzadors, la fusió entre "tradició i avantguarda".

Añadir leyPep Gimeno "Botifarra"

Una molt recomanable cita per a aquest cap de setmana -dies 5, 6 i 7 d'octubre- que tindrà lloc a la Plaça de Bous d'Ondara -més informació sobre el festival, així com sobre la venda d'entrades a www.esclataso.com i que tant de bo tinga continuïtat en futures edicions per tal de seguir recolzant l'escena musical de casa nostra.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Segon número del butlletí 96milmotsmés: Els camins de la literatura

Fa uns dies parlava amb un amic editor sobre els intricats camins de la promoció literària en uns temps com els actuals, on sembla que la cultura ha quedat ressagada dins el maremàgnum de retallades amb què l'administració ens amenitza el dia a dia. La tasca de les editorials cada vegada pren connotacions més heroiques, tenint en compte alhora la minva del suport institucional i fins i tot mediàtic. Quines són les eixides, davant la conjuntura? Doncs, moltes i algunes potencialment aprofitables: la promoció activa en actes i fires, les xarxes socials, el ressò dels blogs, els diaris digitals i, per últim -tot i que sé que me'n deixe un grapat- els butlletins impresos o digitals.

Coberta del butlletí de tardor 96milmotsmés

En aquest sentit, l'aposta dels amics d'Edicions 96 per seguir difonent el seu catàleg -i la literatura, en general, per descomptat- per mitjà d'una publicació pròpia em sembla una idea que cal reivindicar per la seua constància i sobretot pel seu valor simbòlic. El nou butlletí de tardor inclou, entre d'altres, una entrevista a l'escriptor Vicent Sanchis, ressenyes d'obres recents, així com les firmes de Josep Franco, Almudena Francés o Josep Lluís Roig. Interessants ingredients per a una publicació per mitjà de la qual hem de seguir celebrant la figura del llibre com a eix central de la nostra cultura. Si més no, l'abast transversal de 96milmotsmés és del tot palés: pedagogia, didàctica, oci, recerca i un interessant etcètera d'enfocaments guien els continguts d'un mitjà que des d'ací vos encoratge a visitar -l'enllaç el deixe baix tot i que també podeu descarregar-lo o aconseguir-lo en format de paper- i que tant de bo redescobrim en properes edicions.

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Lectures: El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana

Recorde perfectament un article de l'escriptor Javier Cercas sobre la modalitat del lector-vampir, un arquetipus de fervorós amant de la literatura que, més que fruir dels llibres, els vampiritza, els posseeix, fins a sucar-ne l'última gota. Amb la darrera novel.la del Silvestre Vilaplana he experimentat tal sentiment com a lector al mateix temps que visualitzava en la trama aquesta mateixa fenomenologia.

D'El quadern de les vides perdudes me n'havien parlat, així com havia llegit interessants ressenyes de l'obra, però ara que ja m'he cruspit fins a l'última plana puc parlar d'aquesta gran novel.la, guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim en l'edició de 2011. El més cridaner, al primer colp d'ull, és el canvi de registre de l'autor alcoià, qui ha assolit un merescut prestigi gràcies a obres reconegudes i alhora premiades tals com Les Cendres del Cavaller o L'Estany de Foc. Més enllà de l'enfocament històric, present així mateix en la seua aportació al gènere juvenil, El quadern... és una obra pura i intensament contemporània que s'abeura d'altres matisos per composar una història tan heterogènia com captivadora, on hi ha thriller, un ritme colpidor, un grapat de dubtes, introspecció i, sobretot, molta, moltíssima, literatura.

Silvestre Vilaplana

Del text m'ha fascinat principalment aquesta última faceta: la literatura com a estímul, com a personatge addicional. I és que la novel.la de Vilaplana ha d'entendre's com un homenatge a la ficció i a les artèries del pensament, de l'enginy humà, que la conformen. Com que no sóc partidari de desgranar arguments, perquè d'això ja se n'haurà d'encarregar el lector, sols puc dir-vos que el punt de partida de la novel.la ja és prou engrescador com per quedar-hi adherits als capítols esdevenidors. Una xiqueta desapareguda, un assassí despietat i una llar de parets encrostonades, gairebé a punt de solsir. Entremig, però, les cabòries del protagonista: un vell desmemoriat que tracta de reconstruir el seu passat mentre sobreviu a un present malenconiós a mercè de la venda dels llibres que atresora a la seua desangelada casa i que suposen el seu únic patrimoni.


La presència del mobbing immobiliari dins l'obra, així com l'ambient angoixant i sinistre de la vivenda del protagonista em recorden a L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana, tot i que si he de parlar d'un eco més potent, hauria de citar L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, una obra on el joc metaliterari pren una consistència prou més enrevessada, però igualment captivadora. Així mateix, El quadern... assumeix les seues pròpies dreceres argumentals amb gosadia i un talent majúscul, sobretot a l'hora de cargolar les situacions i, al mateix temps, les deduccions del lector. El simbolisme de cada passa argumental, de cada detall, enjogassen el lector en una aventura amb tantes cares com lectures distintes. El resultat: una obra absorbent, un instant classic com dirien els anglosaxons, d'aquells que dignifiquen de llarg l'aparença i percepció de la narrativa valenciana actual.