De mamelles, cocktails i bunga-bunga: Berlusconi com a tendència, Berlusconi immortal

Llegir el titular del retorn a la política de Silvio Berlusconi pot semblar en aquests moments una al.lucinació, sobretot tenint en compte les circumstàncies en què Il Cavaliere renuncià al seu càrrec fa ara un any, tot garantint -o aparençant garantir- l'estabilitat d'un país que quedava en mans d'un tecnòcrata més o menys vàlid. L'escollit aleshores, Mario Monti, batzegat ara pel mateix caos econòmic que li pertocà reconduir en el seu dia, potser s'haurà pres la decisió del líder d'Il Popolo della Libertà amb la mateixa sornegueria amb què ens l'hem de prendre nosaltres, mers espectadors de l'enèsim show de Silvio: tot un filó d'escàndols, delictes i corrupcions que en una conjuntura com l'actual no poden més que dibuixar-nos al rostre la carassa de la desesperació. Ganyota comprensible que Monti ja ha esbossat amb honestedat, i amb tot l'esgotament que implica comprovar que els monstres invencibles sempre apareixen al final de la pel.lícula, quan tot semblava ja previsible, quan tot semblava cosa feta.

Fotografia del paparazzi que retratà les particulars festes que tenien lloc a Villa Certosa

Berlusconi, com a icona contemporània, sempre m'ha semblat un cas apassionant -des de l'esgarrifança, és clar; des de la distància-; un polític modèlic dins l'àmbit de la picaresca en HD. És per això que la seua presència impregna de bon tros i guia l'argument d'Últimes existències, obra que ell, en certa i dissortada mesura, inspirà. Pocs personatges, de fet, conciten en mi tanta repulsió. Il Cavaliere, si més no, com les begudes que ell i els seus amics xarrupaven a Villa Certosa, el seu palau de Sardenya, és tot un cocktail saturat d'essències feixugues: de la misogínia a l'homofòbia, del conservadurisme androcèntric a la petulància masclista, tot passant per la incorrecció política en clau caduca i la més absoluta mancança d'escrúpols. D'ell em pertorba especialment la seua habilitat per disfressar de reprimit a tot aquell que ha gosat criticar les seues despendolades aficions a la carn fresca. Supose que en el joc de la confusió, almenys ha guanyat temps per seguir blindant-se l'esquena amb una constitució polida a la seua mida, i als requeriments dels seus delictes. Un geni del destrellat, del caos, com una revisió del Joker de Christopher Nolan, però amb un poc més de mala llet i amb un gust molt més addictiu pel Viagra.

Foto publicada a la revista Oggi

L'apetit sexual del dirigent italià, en tot cas, s'ha posat de manifest en els informes que narren el seu affaire amb Ruby, la menor que, malgrat haver estat descoberta i interceptada, no deixa de llançar-li floretes al seu mecenes, com si en l'acumulació d'afalacs poguera seguir sentint-se tan especial com quan Il Cavaliere la bressolava. Sembla, doncs, com en un romanç idíl.lic, que l'ex-president-pròxim-candidat sols se sentia sa i estalvi entre les mamelles que l'aixoplugaven. Pits jovenívols, llogats i conquerits, de consciències encara entendrides pel somni italià d'esdevindre una velina. Una promesa. Quin concepte, el de velina! Tota una metàfora dels nostres temps, sobretot quan aquests s'han esdevingut més i més descoratjadors. I és que precisament quan més prostituït sembla el nostre sistema, és quan Berlusconi retorna per tal de recordar-nos que el capital humà ja feia temps que se li havia rendit al seu entrecuix, atorgant-li al benefactor el gaudi il.limitat del bunga-bunga, eixe soroll incansable, de matalàs rovellat i rogallós de pensió barata, que demostra que el món, encara que no ho admetem amb facilitat, segueix en mans de playboys i empresaris octogenaris, prou més pendents de la qualitat de la seua erecció que no pas del destí dels plebeus famolencs que escridassen amb indignació més enllà dels alts murs del seu castell.