dimecres, 26 de setembre del 2012

Els efectes secundaris d'un tsunami: La ficció com a catarsi, la ficció com a redempció

En menys de dos anys s'han estrenat dues pel.lícules inspirades en el ferotge tsunami que assotà el dia de Nadal de 2004 gran part dels països que voregen l'Índic. La tragèdia, encara no superada en moltes de les illes d'aquesta geografia, suposà la mort de més de 240.000 persones, a més de la incomptable quantia de danys materials que encara malmeten l'economia d'aquests països pobres -en la seua majoria- tots dependents del turisme i d'una imatge idíl.lica de paradís perdut que la tempesta d'aigua també s'encarregà d'esborrar per sempre.


Per a ser sincer, el dissortat fenomen em colpí molt en el seu dia, així com inspirà el relat final del meu recull Efectes Secundaris. Si heu llegit el llibre, ja sabreu de què parle, i els qui no l'hajau llegit, ja podeu endinsar-se en la seua lectura per tal d'aïllar el misteri de què vos parle. Així mateix, cal dir que el plantejament del meu relat s'apropa bastant a les interpretacions que el cinema recent n'ha fet, del tsunami i de les seues múltiples conseqüències. A Més enllà de la vida, l'agradable raresa amb què Clint Eastwood ens sorprengué l'any passat, la narració de l'episodi tailandés té connotacions espirituals intenses, de replantejament de la vida i de la nostra pròpia carnalitat. D'altra banda, el proper 11 d'octubre s'estrena The Impossible, l'ambiciosa nova pel.lícula del director de casa nostra Juan Antonio Bayona, la qual s'abeura precisament d'un testimoni real fins ara inèdit: l'espanyola Maria Belón, la família de la qual miraculosament sobrevisqué a l'onada gegant malgrat el salvatgisme d'una experiència extrema, al limit, que la protagonista amb prou feines rememora, entre sanglots i calfreds, tal com la revista El Semanal d'El País contava fa dos diumenges en un minuciós reportatge.

Escena de The Impossible, estrena l'11 d'octubre

 Sobre el film, un conegut meu crític de cinema que ja l'ha visionada m'ha comentat les bondats d'"una obra excel.lent, tan intensa com emocionant, que tant t'angoixa com t'aporta esperança, i no solament sobre l'incident, sinó sobre la vida en general". Amb tals afalacs, la veritat és que m'apeteix molt veure la pel.li, alhora que també em fa reflexionar sobre moltes de les crítiques que sovint es fan inicialment als treballs -literaris o cinematogràfics- inspirats en tragèdies o fets reals de tota mena. Davant la controvèrsia, jo sempre m'he decantat pel vessant més humà(nista) que ens guia als que creem (coses, vides) i creiem en les coses i en les vides que traduïm cap a la ficció. De fet, m'és molt difícil percebre un caràcter morbós en l'aproximació de Bayona al tsunami. Ni tampoc crec que el major incentiu dels espectadors que vagen a veure la pel.li siga el de l'instint xafarder, ni el de l'estímul fàcil.

Considere, més que més perquè aquest constitueix l'esperit de la meua escriptura, que quan fabriquem una obra de ficció basada en fets obscurs del nostre passat, ho fem precisament per dignificar-los per mitjà de l'art. L'art exorcitza els vestigis tràgics de la vida, del passat, per tal de nodrir la memòria i enfortir el nostre record. Si més no, no se m'acut millor imatge que la popular obra del pintor japonés Hokusai, del segle XIX, qui també convertí en creació -i alhora icona- un dels majors horrors per a l'arxipèlag nipó, tant en el seu temps com en l'actualitat. El tsunami, que tot ho assola, esdevingué des del seu pinzell una obra mestra i alhora un recordatori de la nostra petitesa davant la natura. Som febles, és clar, però hem de celebrar que comptem amb l'art com a principal arma per desafiar les adversitats. Per pair-les. D'aquest do, il.limitat i encoratjador, hauríem d'enorgullir-nos-en més a sovint.

Tsunami, de Hokusai

divendres, 21 de setembre del 2012

Sobre l'art, el turisme i la teoria del freak: Reivindicar l'Ecce-Homo no és burlar-se de Cecilia Giménez

Ara que ja se n'ha parlat tant de l'Ecce-homo de Borja i de totes les conseqüències promocionals que ha suposat l'incident pictòric de la ja conegudíssima octogenària Cecilia Giménez per al municipi saragossà, caldria fer una sèrie de reflexions per tal de contradir l'excessiva seriositat amb què molts han interpretat el fenomen. Un fenomen curiós, rematadament kitsch, que crec que és un dels episodis més punks que ha viscut aquest país des de La Movida -si és que allò realment va exisitir, tal com desmitifica Alaska i companyia-, tenint en compte alhora veneracions posmodernes com la del No cambié de Tamara, pels volts de 2002. Efectivament, el cas de l'Ecce-Homo de Borja és del tot diferent, i un -que és molt permeable a aquestes fenomenologies surrealistes perquè volent-ho o no sempre m'he sentit prou freaky- no podia perdre's l'espectacle, aprofitant la proximitat de tal emplaçament en el meu darrer viatge.

Un servidor, amb febra, davant la masterpiece

Aparentment, Borja és un poble tranquil i el Santuari de la Misericòdia, el lloc del crim, està a cinc quilòmetres del centre del poble, encimbellat a una pedania fins ara poc transitada. El dia que hi vaig aplegar, ben al contrari, hi havia cua per accedir al recinte. Tota una proesa, si es té en compte que eres les tres i mitja de la vesprada, i el santuari no obri les portes fins a les quatre. Pels voltants, això sí, el guirigall de turistes frisosos giravoltant per la parròquia i l'estupefacció dels habitants de Borja, entre els quals es comptava l'esmentada Cecilia, qui arrossegava la cadira de rodes del seu fill, d'uns quaranta anys d'edat i amb paràlisi cerebral. L'actitud de la restauradora accidental, tenint en compte el ressò internacional de la seua peculiar intervenció, era el de l'assumpció forçada de la glòria mediàtica. Semblava farta de la notícia que ella sola ha generat, però al mateix temps conscient de no poder frenar ja una història que se li ha anat de les mans, al mateix temps que s'escolava per les xarxes socials en un rebot víric, de creixement vertiginós.

L'interior del Santuari, amb l'obra a l'esquerra

Tot seguit, quan el santuari obrí les portes, l'allau de turistes -al voltant d'una trentena de persones, a les quatre del migdia i amb el sol que queia!!!- accedí al recinte tot complint el requisit de respectar el silenci del lloc de pregària. És cert que durant l'estona que jo hi vaig estar, cap dels visitants deixà escapar cap rialla ni incrongruència; es curiós, de fet, com l'únic que pot escoltar-se allí és el so dels flaixos i dels telèfons mòbils mentre tothom fa cua per immortalitzar-se junt al fresc restaurat. I la litúrgia se segueix amb seriositat, com quan algú descobreix la serenitat de La Gioconda o la blancor del marbre del David de Michelangelo, és a dir, sense ironies, ni acideses. Per això, després d'haver-lo vist reproduït en desenes de formats i mitjans, la sensació que em va envair quan el vaig tindre al davant va ser del tot especial, enigmàtica. Com quan veus per primera vegada una obra cabdal de la història de l'art, però sense la mateixa ampul.lositat, és clar.


Jo no sé els altres, però jo en aquesta restauració accidental hi veig un poc de Münch, del seu Crit, que curiosament ha estat una de les reinterpretacions més emprades en l'homenatge que li han fet a l'Ecce-homo el col.lectiu d'artistes de Barcelona *Wallpeople. L'acció dels artistes catalans, sempre a l'avantguarda (i no solament de l'art), em recorda que a molts dels que critiquen amb agressivitat el caràcter banal de tot aquest enrenou els caldria revisitar un poc els annals de la història de l'art per tal de saber que l'error, la teoria de l'error, és un dels factors que permeten la consolidació de moltes creacions. I no parle d'errors arquitectònics -la Torre de Pisa no seria famosa, ni visitada per milions de turistes, si no estiguera torta, errada en la seua estructura-, sinó de tants detalls més que configuren la nostra cultura per tal de dir-nos que tot no és previsible. Ni en la vida, ni en l'art.

Una de les obres exposades a Barcelona pel col.lectiu Wallpeople

L'Ecce-Homo de Borja, doncs, és una lliçó sobre la que cal reflexionar. Què és el que consolida una obra d'art, al capdavall? L'afluència massiva de visitants han fet de l'esmentat indret un punt de peregrinació on fins i tot ja es cobra entrada (molt ben fet) i on ja ningú recorda l'Ecce-Homo original, un treball que no tenia res d'interessant i que els experts en patrimoni ni tan sols tenien catalogat ja fóra per la seua mitjana qualitat o joventut. Per tant, no paga la pena reivindicar aquesta (fallida???) restauració i celebrar l'èxit d'una operació que ha posat Borja en el mapa alhora que consolidava la solidesa d'un destí turístic?

Sketch visual, dels que pul.lulen pel Facebook

Comptat i debatut, ara el debat se centra en els drets d'autoria i en poder explotar el filó comercial del fenomen. Recorde que quan vaig eixir de la capella i vaig tornar a veure Cecilia i el seu fill deficient a l'únic bar de la pedania (està just davant del santuari) em va saber greu que per la seua edat i pensament, la dona no arribe a entendre que la seua acció pot revertir i passar a ser tot el contrari. Sobre l'Ecce-Homo hi ha samarretes ja i fins i tot ninotets, però no sé si Cecilia -amb el suport o no de l'Ajuntament de Borja- tindrà l'habilitat de poder recaptar algun royalty de tota aquesta estratègia. Almenys s'ho mereix, i almenys li faria paper a ella i al seu fill, tenint en compte les necessitats de la seua malaltia. Seria el més just, posats a dir. En tot cas, si el món de l'art ha esdevingut mercaderia pura i artistes com Damien Hirst guanyen milions de dòlars sols per pintar un nas de pallasso a un retrat del s.XVIII o diseccionar un tauró dins una peixera de formol, què li barra el pas a aquest Ecce-Homo per convertir-se en una obra de renom?

dimarts, 18 de setembre del 2012

Madoff, un dels majors culpables de la crisi actual: el revers de l'heroi involuntari d'Últimes Existències

Ara que ja heu vist la coberta d'Últimes Existències i que el llibre ja ha pres forma (tot i que el seu llançament oficial no tindrà lloc fins al novembre), continue amb la tasca que vaig encetar el passat mes de juny pel que fa a les pinzellades promocionals amb què he anat desgranant l'obra. Res de teasers, doncs, ni floritures; sols d'anar analitzant una obra que no s'assembla a res del que he escrit fins ara i que vull anar introduint a mode de filtracions, com si d'un Wikileaks casolà es tractara.

Quan vaig començar a escriure aquest llibre, em guiava la finalitat de plasmar al paper el que per a mi, com a ciutadà i alhora com a periodista, ha suposat aquesta crisi ja no sé si sols econòmica o de tantes altres coses més. Aleshores em vaig adonar que la crisi se'ns ha contat realment com un gran relat. Boirós i enrevessat com un enorme cabdell de males notícies, però un gran relat al capdavall. Els mass media (la veu de l'amo), així ens ho han volgut vendre i és així, poc dalt poc baix, com ens ho hem empassat. El meu humil objectiu amb el text, doncs, passava per deconstruir la madeixa i fer-me la meua pròpia versió dels fets. Últimes Existències, per tant, és un llibre a mig camí entre la ficció i el periodisme que tant s'abeura dels mites moderns com dels antics, dels públics com dels anònims, tot cosint un tapís de vivències extremes que és el que per a mi ha consolidat la vigència de la crisi.


La importància d'algú com Bernard Madoff dins l'obra és del tot comprensible, si s'até al caràcter primigeni de les accions de l'inversor estatunidenc dins del llarg i ja dilatat calendari de la crisi. Tot i que no vaig a recapitular les gestes de tan honorable prohom de Wall Street (són vox populi i, a més, cal llegir el llibre per obtindre un punt de vista fins ara inèdit en l'aproximació al món Madoff), continua atraient-me de Madoff i dels seus socis més pròxims la seua habilitat per fer de la mentida un credo i de la falsedat, tota una religió.


És l'esfera privada el que més m'atreia, però, a l'hora d'aproparme a Bernie, tal com els seus l'anomenaven. I és que tant la seua dona com els fills formaven part, d'alguna manera, d'una enganyifa universal que suposà, almenys de manera simbòlica, l'encesa d'aquesta traca tan poc festiva que ha acabat esclatant-nos a tots a la cara. Ruth Madoff, gran dama de Wall Street i exemple d'ambició i bon posicionament, tal com podeu veure-la a la foto de dalt, sabia el que era la senzillesa i sabia també el que significava passar de la humilitat absoluta a posseir-ho tot, en béns i propietats, en efectiu i en targeta. Els somnis ràpids, és clar, també es dil.lueixen de pressa.


Molt més esborronador és el destí dels fills, Mark i Andrew (en aquest ordre, a la foto de dalt), també relacionats amb son pare no només pel llinatge, sinó en qualitat de brokers de la firma Madoff Securities: eixe gran imperi de la mentida que propicià a l'economia mundial una de les mossegades més intenses de la seua història. Un buit de 65 bilions de dòlars no és qualsevol cosa. Que li ho diguen als petits i grans inversors que van encetar la davallada cap a l'infern després de la descoberta de les fal.làcies de Madoff. Hi hagué, per tant, un moment en què els somriures dels membres d'aquesta burgesa nissaga es congelaren per sempre. Un instant en què s'adonaren de la gravetat d'una malifeta que suposaria l'arranc d'una gran condemna per a les butxaques d'aquest món. I és aquest parèntesi, de penediment o no, el punt de partida, l'autèntic inici d'Últimes Existències.

diumenge, 16 de setembre del 2012

Premi de Narrativa 2012 dins dels XXXIV Premis Cristòfor Aguado de Picassent

Per l'imperatiu de les vacances i el consegüent parèntesi, se'm va oblidar comunicar-vos la bona notícia amb què vaig dir adéu a l'agost. I és que tal com em van comunicar des de l'Ajuntament de Picassent, vaig resultar guanyador del Premi de Narrativa dins dels XXXIV Premis Cristòfor Aguado, un guardó que se'm va atorgar la vesprada del divendres 31 d'agost en el marc de l'inici de les festes del municipi, tal com podeu veure en la imatge que vos he adjuntat ací baix i on compartisc l'escenari amb l'alcaldessa de Picassent Conxa Garcia i el regidor de Cultura Jaume Sobrevela. A destacar, dins del breu i encertat acte de lliurament, la menció de Conxa Garcia als premis literaris del municipi com a emblemes culturals que cal seguir recolzant malgrat la complexa conjuntura econòmica. Chapeau, per la meua part: agraït no solament pel reconeixement al meu treball, sinó per la certesa de saber que la inversió en cultura -tan retallada i esmicolada en els darrers anys- és sempre profitosa, a la curta i a la llarga.


L'obra guardonada és el conte Yves, una revisió als últims dies de la vida del dissenyador i icona cultural francesa i alhora internacional Yves Saint Laurent. Aquesta història segueix l'estela de la sèrie de relats biogràfics que vaig encetar amb Rossa! (com sabreu, al voltant del mite de Marilyn Monroe) i suposa una recreació de la intimitat del popular modist, és a dir, una aproximació, des del focus diguem-ne domèstic, a la decadència física i artística del geni d'origen algerià.


Del relat no vos avance res més, ja que en breu el penjaré en aquestes mateixes pàgines per tal que s'endinseu en un conte fins ara inèdit; si res més no, l'Ajuntament de Picassent ha publicat ja l'obra dins del llibre de festes de 2012 -un excel.lent i noble format-, on també s'hi recullen l'obra local de narrativa, la de poesia, així com la menció a l'estudi etnogràfic que cada any es guardona dins del mateix certamen. Tal com vaig dir en rebre el premi: una lloable iniciativa (uns històrics guardons de literatura en valencià!!!) que és la gasolina que segueix engrescant-me a seguir perseverant en aquesta dèria tan apassionant de l'escriptura, de la màgia de la creació.

dijous, 13 de setembre del 2012

Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le

Tal com em vaig acomiadar de vosaltres fa ara dues setmanes, amb aquest progressiu canvi d'oratge i el retorn a la normalitat (què és normalitat, com diria el geni Millás) torne a reprendre els meus calcetins amb la mateixa il.lusió del principi. I ho faig en setembre, el mes iniciàtic per excel.lència. El mes on comença tot de veritat, independentment de Cap d'Any i el fals reset de l'1 de gener. Setembre és el mes on encetem realment l'any i la millor explicació a aquesta realitat és l'inici del curs escolar: episodi que no puc deixar de rememorar any rere any i que justifica la preciosa frase de Rilke sobre la vertadera pàtria dels homes, és a dir, la infantesa.


Més enllà de nostàlgies evidents, crec que l'enyor respecte a l'escola és un fenomen col.lectiu. És cert, que si evoquem aquells anys primerencs, deduïm que cada curs, cada grapat de vivències, forjava un univers de temps expandit, just com els nostres primers estius; un paradís de goig sense mesures ni límits temporals. Tornar a l'escola era partir de zero novament. L'EGB, això sí, suposava un repte almenys simbòlic, amb aquella gradació des de primer a huité. En cada etapa, però, les mateixes sensacions: aquells plumiers lluents i farcits d'objectes que de vegades ni empràvem, aquells quaderns pendents d'encetar, aquells retoladors Carioca que pudien a alcohol fins que aish! se'ls assecava la punta, aquelles maquinetes de fer punta i els llapissos als que sempre se'ls trencava l'ídem... Així mateix, no sé per què he emmagatzemat per sempre dos detalls particulars dins d'aquest peculiar inventari: les ceres Manley i la pintura de dits Jovi.


Aquest material, pertanyent als anys de l'ensenyament primari, el recordaré per sempre i no hi ha vegada que ensume l'esmentada pintura o els pastosos colorets Manley i no em vinguen al pensament una estranya barreja d'evocacions. Com la magdalena de Proust, l'olor intensa d'aquests productes és una drecera directa cap a aquells anys on res era com seria després. Al cap i a la fi, sempre he pensat que hauríem d'acarar la vida amb la mateixa il.lusió amb la que ens enfrontàvem a aquells collages de macarrons o a aquelles rudimentàries i imperfectes obres de marqueteria. La vida, amb creativitat, és més vida. Sens dubte. I si és amb les mans brutes, encara millor. Al mateix temps, per què amb el pas al món adult, tots perdem en espontaneïtat i enginy tot el que guanyem en falsa seriositat, en falsa perspectiva?

Mai no ho he acabat d'entendre, però tot i amb això vos confessaré un ritual que cada any seguisc realitzant amb la mateixa fe d'aleshores. No sé si és instintiu, o simplement involuntari, però tots els anys, just quan comença el curs escolar, em compre una llibreta i un bolígraf; de vegades, un llapis o un quadern més menut. Tant se val. En les planes sempre encete nous propòsits, idees, per a l'etapa que comença. De fet, he de dir que pràcticament tots els meus llibres han nascut a partir d'aquesta afició. Paga la pena, doncs, reflexionar sobre aquesta necessitat d'iniciar els cursos de la nostra vida amb il.lusió, amb tasques com la que vos he contat o no per entremig. Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le. La vida és aprenentatge. La vida és una escola que mai no tanca. Això sí, la millor de les escoles és la que ens obrí les portes del món, aquella que enyorem. Hui, per exemple, he vist des del meu balcó com els xiquets s'apressaven per arribar a temps a la primera classe del dia. Carregats amb la motxilla, i amb el tedi de matinar, el seu rostre dibuixava carasses a mig camí entre el cansament i la resignació. De colp i volta, me n'he adonat: per més que ens n'allunyem, per més que assumim una falsa maduresa, sempre serem aquell xiquet que corria atrafegat abans que sonara la sirena de les nou.