Hi ha textos mordaços, tocats per la gràcia d'una ironia que se subministra a dosis elevades, sense escarafalls ni pors, que suposen dins la història de la literatura petites victòries i, per al lector, petits plaers. Tampoc no és que se'n conten massa, dins la nostra literatura, de rareses com aquesta, i per això cal subratllar a priori que la novel.la que ací vos ressenye va passar per altres certamens abans d'enlluernar el jurat dels Premis Octubre de l'any passat. Coincidint amb el veredicte de l'edició d'enguany dels guardons -des d'ací reitere la felicitació a l'amic Tomàs Llopis per haver-se endut l'Andròmina ex-aequo amb Josep Lluís Carod-Rovira-, arriba a les llibreries la singular obra guanyadora de l'any passat, la qual originalment es titulava El poder excloent de la essa sonora, un títol que almenys en un primer moment em va semblar molt més adient que la tria final. Sobre l'autor, el barceloní i pseudonimitzat Daniel O'Hara, ja vos vaig parlar arran de la seua primera novel.la, El dia del client: un debut enèrgic, original, que consolidà un discurs del tot arrodonit en aquesta tercera i trencadora obra. És curiós, alhora, el fet que la publicació del treball coincidisca amb tot l'enrenou del 25-N, un fet cabdal que té molt a veure amb el protagonista de l'obra, un madur convergent barceloní qui, cansat del seu benestant estat de gràcia i estatus, decideix lliurar-se als encants ravalers d'un dependent de Cornellà, un entendridor charnego que amb prou feines pronuncia els principals fonemes distintius del català. La distància de classe, d'edat i fins i tot d'estètica esdevé des del mateix punt de partida tot un desafiament al lector, qui pot fàcilment evocar el mite clàssic de Pigmalió al temps que s'ha de veure amb l'obligatorietat d'actualitzar el format del clàssic de Bernard Shaw cap a una conjuntura prou més peculiar, com és la Catalunya actual, abans o després de plantejar-se la independència com a solució real. I és que a la nova novel.la d' O'Hara hi ha una multiplicació dels valors que el situen i el defineixen com un dels escriptors més àcids dins del panorama literari català i ja no sols per reincidir en la temàtica gai que ha guiat la seua prosa, sinó per enjogassar-se amb els clitxés del gremi fins a constituir una visió absolutament allunyada de la lectura tradicional que se'n té -d'allò que alguns situen com a literatura homosexual o com a gènere específic malgrat no ser-ho en realitat. A Dependent ben plantat... -i potser ací rau la controvèrsia dels qui l'han titllat com a literatura degenerada- no hi ha concessions ni floritures ni tan sols a l'hora d'abordar qüestions tan delicades com la sida. O'Hara assumeix aleshores el seu discurs mentre implementa els punts forts dels seus dos anteriors llibres, tot concitant amb encert tot un seguit d'acudits ben entrellaçats on l'enginy agullona fins a la medul.la la dura cuirassa del pensament-políticament-correcte que tant a sovint ens esguita la narrativa. A la novel.la, per tant, el sexe és tan brut com cal que siga, a l'igual que el perfil canviant i malaltís d'ambdós protagonistes, esmaperduts en la lluita de classes i en l'absorció d'uns models de comportament del tot aliens. Dependent ben plantat... constitueix així una valuosa comparació amb l'espectre ideològic d'un país -El Principat- en constant reformulació ideològica i de continguts. Ara bé, el romanç entre l'Oriol i el Róbert, amb accent tancat a l'o (o Robèrt: quina simbologia, la d'un sol accent!), encara que vodevilesc i tragicòmic, reinterpreta així, des de la comèdia enrevessada i alhora versemblant, un arriscat teorema que aproparia perillosament l'alliberament sexual al nacional, o viceversa.
dijous, 29 de novembre del 2012
dissabte, 24 de novembre del 2012
El perquè d'Últimes existències: Primera entrevista sobre el meu nou llibre
No m'estic de confessar-ho: hi ha tanta il.lusió, tant de pessigolleig -a les cames, a l'estómac, a l'esternocleidomastoideu... - en el tràfec d'encàrrecs, articles, entrevistes i comentaris en relació al llançament d'un nou llibre, que un esdevé de colp i volta el mateix entendridor i agosarat adolescent que algun dia va somniar en publicar un llibre. Com que la cosa ara va de debò, s'ha de dir que un no ha deixat de gaudir de cadascuna d'aquestes petites passes, encaminades totes elles en la sendera d'allò que se'n diu promoció. I junt als requeriments promocionals, evidentment, una novella aproximació al treball en qüestió: visió que ara desperta nous enfocaments, nous detalls, fins ara inèdits en la relació que cada escriptor té amb la seua obra. I vinc a dir tot açò per tal d'introduir-vos a l'entrevista que fa poc em van fer els amics de Sóc de la Marina, un nou mitjà per cohesionar i vertebrar culturalment la Marina Alta i alhora un mitjà -també per a la gent de comarques veïnes, és clar- per nodrir-se amb allò que la comarca genera des del punt de vista literari, musical, teatral, etc. Seguint aquests mateixos principis, el filòleg Andreu Sentí m'entrevistà arran de la publicació d'Últimes existències, el qual ja està oficialment a la venda des d'aquesta setmana. Com que ja vos he anat avançant detalls del llibre a mercè dels solemnes teasers amb què vaig engalanar el blog de hollywooditat durant els mesos d'estiu, res millor que apropar-vos aquesta primera entrevista (podeu prémer l'enllaç http://www.socdelamarina.com/entrevistes/entrevista-a-lescriptor-jovi-lozano) per tal d'arrodonir l'arranc d'aquesta campanya promocional. No sé si hi ha el glamour de les grans superproduccions, però si l'afany de qui té moltes ganes d'explicar, de contar, coses. En qualsevol cas, gràcies a tots vosaltres per tornar a fer-me costat. De cor. De nou.
dilluns, 19 de novembre del 2012
Nit de contes -i converses- a Gandia
Moltes vegades se'ns pregunta als que escrivim contes sobre la motivació que ens desvia cap a tal gènere i, anant un poc més lluny, de quina manera expliquem després i difonem la nostra obra. En realitat, pel que fa a la narrativa curta i a la seua empremta dins la cultura, supose que no hi ha millor manera de dignificar-la que
recuperant l’oralitat amb què els mateixos contes van nàixer. Històries ideades i de
vegades ni tan sols escrites per tal de ser contades, compartides, viscudes.
Contes per comprendre la vida, o per viure-la simplement. O com deia Carmen
Martín Gaite en un humil prec:
“Mentre dure la vida, que el conte no s’ature”. Sota aquest principi es va desenvolupar dissabte passat l'acte Nit de Contes al Palau, al qual els amics Saforíssims em convidaren amb la intenció de conduir i compartir les contarelles amb què ens delectaren els escriptors Manuel Baixauli, Antònia Vicens, Jordi Llavina i Elvira Cambrils.
L’acte recuperà així el
mite de les contarelles clàssiques, amb el goig implícit que suposa escoltar
els textos per boca dels seus autors. Un gaudi sobre el que vam dialogar
tot seguit, arran de les lectures que els convidats realitzaren. Sobre el marc
del fòrum, el vam delimitar sota el títol El paper de l’escriptor en el
món actual i així, a partir de les qüestions entrellaçades que giravoltaven entorn dels contes i del que signifiquen en el nostre mapa
cultura, vam saber què és el que li interessa a Manuel Baixauli de la brevetat dels contes o què és el que Jordi Llavina pensa de la (poca) presència de la literatura als mitjans de comunicació. En aquest sentit, Elvira Cambrils ens parlà de com la conjuntura de la crisi modula la producció literària, mentre Antònia Vicens defenia en el seu torn la dignitat de l'escriptor per damunt dels reconeixements i valoracions institucionals -ella, de fet, va rebutjar el 2004 la medalla Ramón Llull en protesta per la política lingüística del govern balear-.
Sobre aquestes qüestions vam parlar igualment al sopar posterior, on vam gaudir de la conversa en una abellidora sobretaula d'aquelles en què tot, des de les temàtiques encetades als plats assaborits, fa profit. Una trobada sens dubte ben sucosa, i no solament per haver conegut l'autor català Jordi Llavina -de qui tant em va agradar el seu darrer Ningú ha escombrat les fulles- o a la mallorquina Vicens -de qui destacaria, a més la seua intensa producció de prosa, la seua fervent defensa del territori-, sinó per haver retrobat també Elvira Cambrils, a qui tant aprecie, i qui al final de l'acte va resumir magistralment la seua vinculació amb la literatura. "Jo em vaig endinsar en la creació literària per a descobrir altres mons; això és tot el que m'interessava", va asseverar: quanta bellesa, quanta raó, doncs, en un sol enunciat.
dijous, 15 de novembre del 2012
Nit de Contes al Palau, Setmana Literària a Gandia
Alguna vegada vos he parlat de Saforíssims, el valuosíssim col.lectiu d'escriptors de La Safor que fan possible (junt al Centre d'Estudis i Investigacions comarcals CEIC El Vell i l'Ajuntament de Gandia) que rutllen amb eficàcia i talent esdeveniments com la Setmana Literària de Gandia: una cita que inclou, entre d'altres recomanables actes, el lliuraments del premis Ciutat de Gandia. La programació completa d'enguany paga la pena viure-la al complet (podeu consultar-la al següent enllaç Setmana Literària 2012), tot i que vull destacar especialment l'acte del proper dissabte dia 17, la Nit de Contes al Palau, una trobada que reunirà a la mateixa taula als escriptors Jordi Llavina, Manuel Baixauli, Antònia Vicens i Elvira Cambrils, i que aquesta persona que escriu s'encarregarà de conduir.
Antònia Vicens |
Jordi Llavina |
Manuel Baixauli |
Elvira Cambrils |
Sobre l'acte en sí, ja d'avançada el recomane a tots els qui vulguen escoltar, des de la seua pròpia veu, els relats dels esmentats autors, a més de les seues opinions al voltant de les qüestions que els formularé partint de les lectures realitzades. En resum, per la part que em toca, és tot un goig que els amics de Saforíssims m'hagen convidat a la vetlada -agrair així la coordinació de Rafa Gomar i l'inesgotable caliu de Maria Josep Escrivà- per tal de prendre part dins aquesta arrelada setmana literària que ha preparat espectacles tan interessants com el XVI Homenatge a la Paraula de diumenge següent; una cita consolidada sobre la qual els amics del Burribloc van publicar aquesta escaient preview que podeu visitar al seu propi canal http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/11/xvi-homenatge-la-paraula-ploma-i-espasa.html i que justifica l'encant creixent d'un acte on es conjuguen magistralment el vessant escènic amb el literari.
Dues excuses, entre moltes altres, per acudir a Gandia aquest cap de setmana i reivindicar alhora que l'autèntica essència saforenca rau en les lletres, com no podia ser d'una altra manera, i en un tramat cultural d'aquells que no tenen preu.
dimecres, 14 de novembre del 2012
dilluns, 12 de novembre del 2012
Stop (cautelar) a la litúrgia del desnonament, 1ª part: En memòria d'Amaia Egaña
Dilluns, 12 de novembre de 2012. Un dia com qualsevol altre, de qualsevol altra tardor, més o menys plujosa que aquesta, llevat d'un fet que ens ha marcat els titulars de la jornada. I és que com si no haguera passat res, com si els cinc anys que dura ja aquesta crisi no hagueren servit per a res més que no fóra posar a prova el nostre termòmetre de civisme, va i s'anuncia una treva en els desnonaments que -com avançava ací la setmana passada- han dessagnat l'orgull d'un país que desdejunava 500 embargaments diaris. Ho ha remarcat la banca per mitjà de comunicats grandiloqüents i tot seguit el govern, immers en una successió de comissions que arriben més tard que mai, ha reiterat el mateix missatge. Una bona notícia? Sí. Una mala notícia? També. Per què? Evidentment, perquè fan tard i perquè sols tracten de dir la seua en un assumpte que ja els esguitava massa. Els polítics ens han decebut novament (sobretot els qui teòricament defenen a l'obrer i tenien poder i possibilitats d'esmenar-ho) en un afany malaltís per aparençar ser puntuals. Són, com deia a la darrera entrada sobre aquesta qüestió, una comparsa desafinada, que fa tard a la desfilada, que hi aplega tard, a deshora, amb la roba bruta i l'alé, ebri, pudint a no sé sap ben bé què.
La societat ha anat per davant -una vegada més- i la indignitat d'aquest retard legislatiu és prou més descoratjadora si es té en compte que hi ha hagut, com no podia ser d'una altra manera, víctimes amb nom i cognom. Tots hem escoltat mig atordits la xacra dels suïcidis, dels intents o dels fets consumats, mentre assumíem que el signe dels temps passa també per assumir les tragèdies personals com a traducció d'una conjuntura econòmica i social del tot enrevessada. Si més no, poques vegades posem cara als protagonistes dels successos. Ens enfugim, ho vulguem o no, del seu dolor, del seu patiment, en un intent per evadir-nos de l'infortuni. Tant se val: si alguna cosa positiva ha tingut la crisi ha estat la consolidació d'una xarxa d'empaties que ha permés que #StopDesahucios legitimara la seua comesa, el seu discurs, fins a encabir-nos a tots sota el seu objectiu. La solidaritat que ha guiat al moviment és, doncs, un recurs que hem de seguir explotant i valorant, en la mesura que demostra que la ciutadania té, a diferència del poder financer, l'ànima neta. Voldria així dedicar aquesta entrada a Amaia Egaña, a qui podeu veure ací a la dreta, somrient i amb unes ulleres de sol, potser durant algun viatge efímer, en el marc d'unes vacances passades, al caliu d'un altre moment, en definitiva, ben distint a l'instant final pel qual dissortadament l'hem coneguda.
Desesperada per la situació que suposa el fet de perdre la llar, Amaia es llançà la passada setmana pel balcó de sa casa a Barakaldo just quan la comitiva d'agents judicials es disposava a ultimar la missió encomanada. Darrere quedaven un marit desorientat i uns fills espontàniament orfes de mare, de sobte, com si es tractara d'un malson infantil d'aquells dífícils de pair, sobretot perquè són reals. Ex-regidora socialista, somniadora, treballadora, tot el que Amaia havia estat desapareixia en un tres i no res d'aquest món per un motiu tan injust com innecessari. Comptat i debatut, hi ha en la pèrdua de la nostra llar un valor afegit de despossessió, de deshonor, que ni els bancs ni els mercats arribaran mai a entendre, principalment perquè ells atresoren les nostres cases amb un apetit insaciable, sense saber ni voler taxar quin és el valor real dels immobles: un valor intangible, que no es compta en euros, ni en préstecs, perquè en realitat no té preu. Una casa, sobretot quan l'hem habitada, ja és part de la nostra vida. Hi ha trets, racons, olors, moments, textures, que ens pertanyen per sempre. Arrabassar-nos la casa, per tant, és una manera senzíllisma de despedaçar-nos l'existència. Potser per això, a Amaia ja l'havien abatuda molt abans de l'ordre de desnonament.
De res serveix esdevindre'n màrtir, d'una causa que tant de bo no haguérem hagut de combatre. Que ho recorden des d'ara els qui hauran de legislar al respecte. No calen morts, no ens cal tanta desgràcia, senyors administradors. Per això mateix, no es vanaglorien d'aplicar una moratòria que ha precisat de cadàvers calents per tal de posar-se en marxa. Hi ha moltes famílies destrossades, abans i després d'haver perdut el seu habitatge, que no necessiten just ara aquests titulars majúsculs. S'arriba tard, com quasi sempre. Ja ho van recordar amb èmfasi els veïns de Barakaldo en la concentració i posterior manifestació que van dur a terme la nit del dia que Amaia decidí descavalcar d'aquest món. Aquest no és el camí, resaven. Alguns dies després, ja sembla que els poders que ens regeixen pretenen enfilar-se per la drecera correcta. Per la memòria d'Amaia, per la memòria de tots els qui ja no tindran l'ocasió de fer sentir la seua veu, cal que continuem reivindicant tot allò que ells no van tindre temps d'encarar. Per ells i per nosaltres, encenem una espelma per la dignitat.
dissabte, 10 de novembre del 2012
Cocktails & lletres: Sopar dels Premis Ciutat d'Alzira
Lozano-Seser Bros. |
Si hi ha una cosa que m'agrada dels megapremis literaris com el Ciutat d'Alzira -ja sé que el prefix mega queda un poc leticiasabaterenc, però tant se val-, és la seua capacitat de concitar un halo de glamour que, no ens enganyem, sempre li ha vingut molt bé a la vida comercial del llibre que serà coronat a l'acte en qüestió. Som un poble ben peculiar pel que fa a la percepció del llibre i del fet literari, i solament ens faltava una crisi econòmica -excusa idònia per a l'administració per fer-li una altra mossegada letal a la cultura- per acabar d'embrutar i emptijorar la conjuntura, com bé va assenyalar anit a l'obertura del lliurament Josep Gregori, president i editor de Bromera. En tot cas, s'ha de seguir reivindicant el llibre com a festa i aquesta gala ja consolidada és una cita que ens apuja l'ànim i l'autoestima, així com ens nodreix el calendari de cites transcendents i al mateix temps... la panxa: cal dir que el menú de la vetlada, obra dels mateixos Salons Rex que tradicionalment acullen la cerimònia, estava molt bo (per tal que en feu, almenys, un tast visual vos he adjuntat baix una foto d'algun plat; no sé, tal com fa l'Hola i altres publicacions semblants, però en pla més casolà si cal).
La meua relació amb els premis, així mateix, em retrotrau a 2002 quan, encara becari universitari, vaig assistir a l'acte per pencar de valent. Fotos, anotacions a corre-cuita i notes de premsa d'aquelles apressades sóns els records que em vénen a la ment quan recorde les primeres vegades que hi vaig anar. Una dècada després, el que més m'ha engrescat d'aquesta ocasió ha estat el fet de retornar-hi per motius totalment distints, com ara el fet d'aver publicat amb l'esmentada editorial. De qualsevol manera, l'hàbit no fa al foca-monjo, i jo vaig ressuscitar el becari perenne que dorm en mi i em vaig endur la càmera darrere per tornar a copsar el moment. Fou una gala distesa, esguitada evidentment pel fantasma de la crisi -memorable el discurs de José María Cataluña, de la Fundació Bancaixa-, però molt optimista respecte al poder i possibilitats reals de la indústria cultural valenciana. A més, vaig tindre el plaer de compartir taula i conversa amb el prestigiós humanista i cardiòleg alacantí Emilio Rodríguez Bernabeu, qui poc després es desvelà com a guanyador del Premi Ibn Jafadja de Poesia 2012 per l'obra Taslimans. De la seua complicitat i amabilitat me'n puc enorgullir, ja que a més fou ell i la seua dona qui ens fotografià (a moi i a la meua germana) en la foto que veieu dalt. Una altra de les coses que més m'agradà de la gala fou el discurs final del guanyador del premi de novel.la, l'escriptor català Francesc Puigpelat, distingit per l'obra Macbeth 2 (no direu que no és un títol trencador, tot i que el llibre es publicarà com a El retorn de Macbeth) i responsable, sens dubte, del discurs d'agraïment més original que he escoltat mai. En resum, una gala estoica, agradívola pel contacte i la presència la gent del gremi, que evidencia el sex-appeal a prova de bombes de la nostra literatura. Sense més, vos deixe amb unes instantànies de la nit.
L'ambient, previ al lliurament |
Tots els guardonats de la nit: al text només vos he parlat dels premis principals de poesia i novel.la però podeu conéixer l'obra de la resta de guardonats a la web de Bromera |
Un brindis pel moment |
Un tiramisú amb mango per mitigar els nervis... |
dimarts, 6 de novembre del 2012
500
500 és una xifra contundent, abassegadora, d'aquelles que poden titular una pel.lícula trencadora, com els 300 de Zack Snyder, aquella recreació fílmica de la batalla de les Termòpiles a mig camí entre el color sépia i la indigestió infogràfica. Però com que la pel.lícula no em va agradar, a l'igual que aquest present també esgrogueït i replé de notícies indigestes, he de dir que la xifra és també una revelació agredolça. Com haureu deduït, o no, per la imatge de dalt, els elements que composen els números són petits habitatges. 500 llars en total. Que per què ho pose? Senzill: 500 són els desnonaments diaris que s'executen diàriament en aquest país però, d'altra banda, i heus ací la bondat de la xifra, 500 són també el nombre d'embargaments que ha frenat en aquests dos anys la plataforma #StopDesahucios (podeu veure l'enllaç ací #StopDesahucios); un bon indici per constatar que les coses (les de menjar i les de viure), malgrat tot, estan prenent matisos esperançadors.
Tant aquest col.lectiu com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca suposen dos revulsius ineludibles que demostren no solament el despertar de la ciutadania, sinó també la coordinació exemplar d'un moviment creixent que ha aconseguit, al marge dels discursos i els partits polítics, acomplir els seus objectius de reivindicació i difusió. La gravetat de la situació bé s'ho val: que 500 famílies perden cada dia sa casa en un país que se suposa que es compta entre els més avançats del món és una anomalia que cal reconsiderar. Com s'ha arribat fins ací? Com no va poder el PSOE en dues legislatures (i sent un partit d'esquerres) frenar aquest cataclisme? Com han assolit els bancs aquest poder universal, a prova de lleis i d'estats? Les preguntes se'ns amunteguen les unes damunt de les altres com les saques de sorra que els més cauts dipositen davant del cabal del riu quan preveuen que el vessament és inevitable, creient que així podran frenar l'allau de l'aigua. Ingenus. Tot plegat, la riuada ens ha arrossegat de ple, arrabassant-nos principalment el solatge de moralitat que fa que una nació rutle amb un mínim de decòrum. L'hem perdut totalment? Doncs, sospesant el creixent ressò dels moviments associatius, jo diria que no. Ben mirat, seria precisament en aquesta part del discurs on s'entrelluca un fil de llum, una guspira que s'obri pas cap al final del túnel.
I és que no és normal (i aquesta és la principal gasolina que ens ha encés d'indignació) que un país que injecta als bancs 70.000 milions d'euros haja de suportar que aquestes mateixes entitats ens furten les cases a qui precisament està salvant-los. Hi ha un error en el guió, un trencament argumental massa pervers, massa retorçut per a ser real. De bonus i jornals astronòmics n'estem farts ja. Ens els sabem de memòria. Per això cal remarcar que des del 15-M fins a ara, si alguna cosa s'ha de destacar en aquest país és la incommesurable dignitat d'una classe obrera que està molt per damunt de l'elit econòmica, d'aquests quatre o cinc senyors endiumenjats que es reparteixen el pastís (i les jubilacions milionàries) mentre a una pobra anciana li embarguen casa per menys de tres mil euros. Si en un país passa això i el govern solament s'ocupa de silenciar-nos amb càrregues policials, és que alguna cosa xerrica més del compte.
Si més no, l'honorabilitat d'agrupacions com #Stop Desahucios ha estat una teràpia contra la indignitat dels poders que ens regeixen. La fortalesa del peix petit ha conquerit noves parcel.les d'influència, tal com demostra l'actitud balsàmica del jutge Pedro Luis Viguer -jutge decà dels jutjats de València- (per saber-ne més llegiu l'enllaç http://politica.elpais.com/politica/2012/10/27/actualidad/1351367845_758072.html), la qual marca un nou punt de partida en aquest escenari canviant. Que siguen els jutges els que reclamen un mínim de decència (ells ja ho fan darrerament per mitjà de sentències tan arriscades com avantguardistes) és un fet que no hem de menysprear, sobretot ara que els grans partits van a reunir-se (sempre és hora) per definir de manera consensuada una solució a aquesta sagnia social, que de tan intensa i sucosa ens ha deixat a tots la cara ensangonada. Als polítics, per caritat, sols fer-los un mínim prec, no menys versemblant després d'haver-lo repetit fins a la sacietat: legislen. És molt fàcil, senyors: legislen.
Si més no, l'honorabilitat d'agrupacions com #Stop Desahucios ha estat una teràpia contra la indignitat dels poders que ens regeixen. La fortalesa del peix petit ha conquerit noves parcel.les d'influència, tal com demostra l'actitud balsàmica del jutge Pedro Luis Viguer -jutge decà dels jutjats de València- (per saber-ne més llegiu l'enllaç http://politica.elpais.com/politica/2012/10/27/actualidad/1351367845_758072.html), la qual marca un nou punt de partida en aquest escenari canviant. Que siguen els jutges els que reclamen un mínim de decència (ells ja ho fan darrerament per mitjà de sentències tan arriscades com avantguardistes) és un fet que no hem de menysprear, sobretot ara que els grans partits van a reunir-se (sempre és hora) per definir de manera consensuada una solució a aquesta sagnia social, que de tan intensa i sucosa ens ha deixat a tots la cara ensangonada. Als polítics, per caritat, sols fer-los un mínim prec, no menys versemblant després d'haver-lo repetit fins a la sacietat: legislen. És molt fàcil, senyors: legislen.
dilluns, 5 de novembre del 2012
Paraules en silenci: la ràdio que destil.la literatura
Un dels grans debats que sovint s'enceta durant les sobretaules junt als amics del gremi de les lletres és la presència (de vegades mínima, de vegades inexistent) de la literatura als mitjans de comunicació. De la poca representació moltes vegades me'n faig creus, sobretot tenint en compte que a països com França, per exemple, els programes de televisió sobre literatura gaudeixen de l'adhesió de milions d'espectadors, a més de l'avantatge d'un prime-time que demostra que, en matèria d'entreteniment audiovisual, alguna cosa estranya ocorre més enllà dels Pirineus. Com que no vaig a parlar de les ulleres amb cordellet de Sánchez-Dragó ni d'altres glòries mediàtiques de la Ibèria més anquilosada, vull dedicar aquesta entrada a una de les sorpreses que més m'han engrescat en els darrers mesos i que demostren que la voluntat personal, i sobretot l'estima per aquesta cosa tan intangible de la literatura, pot donar pas a projectes tan prometedors com estimables.
I és que des de fa un mes els dimarts a la nit es vesteixen a Ràdio Pego de lletres. Es tracta de Paraules en silenci, un espai radiofònic que s'encarrega d'assolar en un sol minut els arguments pessimistes que he esbossat al primer paràgraf. Un temps de ràdio on la inspiració, l’art, la bellesa i les emocions murmuren dolçament a cau d’orella, tal com resumeix el responsable del projecte a l'entradeta del programa (i alhora al blog amic Paraules en silenci). I és que a l'encarregat de tal inèdit espai, un Manel Arcos que explota ací tot el seu bagatge quant a comunicador i a més amant del mitjà radiofònic, hem d'agrair-li moltes coses, entre elles la gosadia d'enriquir les ones amb una matèria tan etèria com la que composen els contes, els relats i tot eixe grapat de vivències que dormiten entre els fulls per prendre vida després a la nostra imaginació per mitjà de la lectura o, com és el cas, per mitjà d'un programa com aquest. Tot i que ja duu tres setmanes de singladura, ja han passat per les Paraules en Silenci les obres de Vicent Andrés Estellés, Pere Calders, Martí i Pol o, al darrer programa, Màrius Torres. Entremig, però, una selecció musical heterogènia i agradívola, tal com la veu d'Arcos, suggerent a l'hora d'enllaçar cada història, cada tram del programa, per tal de composar una proposta inspirada que no sols destil.la literatura, sinó també l'afany i la il.lusió per fer-ne pedagogia.
Paraules en silenci, al cap i a la fi, no s'ha d'explicar, sinó escoltar. Un petit plaer, entre el xiuxiueig i la melodia, que podeu escoltar els dimarts a les 22.00 hores a Ràdio Pego (107.8 per als de la Marina i a http://www.radiopego.com/, els que no abasteu el senyal). En tot cas, res millor que seguir les passes del programa al blog Paraules en silenci, si voleu gaudir dels programes ja emesos o si voleu compartir les sensacions que cada emissió vos ha suscitat. En qualsevol cas, sempre és terapèutic delectar-se amb una veu assuaujada que ens regala poemes, petites històries, potser per aïllar-nos de l'enrenou de titulars que ens esguiten la quotidianitat de catastrofisme i brutesa. Davant l'adversitat, l'art és el millor paraigua.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)