Amb uns quants paràgrafs o fins i tot amb unes poques línies, un pot despatxar-se alegrement i certificar que no hi ha res més plàcid que cedir a l'instint narrador quan aquest desemboca en una determinada història que necessita verbalitzar-se. El traductor, en aquest sentit, és el resultat d'una suma d'experiències personals i professionals que, a l'hora de ser traslladades al paper, no precisen del segell distintiu de l'autobiografia. No debades, el protagonista d'aquesta novel·la té molt poc de mi o fins i tot ben poc; heus ací un dels reptes i alhora plaers de la creació literària: la recerca d'un jo inèdit, l'exploració d'escenaris novells, d'escenografies insòlites. En certa mesura, aquesta llibertat narrativa em retrotrau a la meua primera novel·leta, Esbòs per a una improbable novel·la històrica (inclosa al recull Sis contes i una novel·la incerta, 2010): un registre al qual m'abellia retornar i que ara he volgut assaonar de tots els elements que em diverteixen, que em fan feliç, tant a la vida com a la literatura. Hi ha, principalment, la gran influència de genis com Woody Allen o Raymond Carver; de fet, fragments seus introdueixen les dues primeres parts del llibre. La seua cita no és casual, sinó un mer indicador que no te l'obligació de disfressar-se d'homenatge. Com diu l'escriptor Javier Cercas, cal acceptar que el lector/escriptor no llig, sinó vampiritza; no consumeix textos, sinó que els fagocita per conformar una realitat/producció pròpia on el talent alié passa a formar part d'un mateix. Sempre he cregut en eixe procés d'assimilació on hi ha tanta invenció com aprenentatge.
I és que a través d'El traductor he reviscut els moments i els motius que em conduïren per primera vegada al full en blanc. Hi hagué gaudi, però també reflexió, és clar, al voltant de la confecció d'una història que s'abeura de mil referents abans de materialitzar-se per mitjà de la pròpia veu. Tenia fam de comèdia, en definitiva. La crisi no és cool, en resum, o sí ho és fins que en parlem massa i aleshores passa a ser un déja vu que reitera més que explica. La peripècia de Ricard Abad, megastar d'aquest fulletó (eficientment reencarnat en la il·lustració de la coberta realitzada per Benjamí Tous), em permet accedir també al classicisme lineal d'un arquetipus de novel·la que sembla en retrocés i que desitjava reivindicar. Amb El traductor celebre, així doncs, el plaer d'una literatura lúdica que sempre m'ha agradat consumir i que ara tractaré de defendre en les successives presentacions. Si més no, els propers divendres 11 de desembre i dijous 17 de desembre (Ondara i Baleària Port a Dénia, respectivament: n'he adjuntat els cartells) comença la peculiar singladura d'El traductor. Que s'alce el teló, que caiguen les vergonyes i que la burrera desfile.