diumenge, 5 d’abril del 2020

10 pel·lícules per a passar un confinament o per a conéixer-me millor, que tampoc està malament(e)


Seguim amb la dèria dels Top-10. En aquest cas, fílmic. M'ho van preguntar dos seguidors del blog farà cosa d'un any i des d'aleshores he anat fent els deures. Una tria molt difícil perquè tinc moltes més pel·lis favorites que no he pogut encabir dins del llistat ateses les constriccions del número deu: que bé, molt redó, però alhora molt inexacte per resumir les passions i aficions que ens atorguen una filmografia del tot personal. Supose que algunes les coneixereu, però la finalitat d'aquest post és reunir-les per bastir una oferta de propostes dins d'un confinament que es fa costera amunt. Espere que vos agraden tant com em van agradar uns films que m'han marcat i influenciat des del seu visionat. Obrim el teló. Silenci.

10. Night of the living dead, George Romero (1968)


Un clàssic. I tant. La vaig veure de menut i em va marcar moltíssim tot i que en aquell primer visionat no hi vaig entreveure el rerefons polític que l'obra sempre va tindre i que tants remakes han ressuscitat posteriorment, mai millor dit. Romero mereix un monument per encetar un filó que no ha acabat mai de parir productes, però aquest és l'original i originari. El relat fundacional d'un gènere que no ha millorat des d'aleshores però que nasqué del talent i la perseverança d'un visionari.

9. The adventures of Priscilla, Stephan Elliott (1994)


Sobre com un film passa de minoritari a mainstream podria fer-se un congrés. El cas d'aquest film australià que fins i tot compta actualment amb un musical de ressò internacional és totalment paradoxal, però jo em conforme amb l'impacte que em va generar aquesta obra en la meua adolescència. Prodigiosa banda sonora i poderosíssim missatge central tan evocador com els escenaris naturals que travessen aquestes drag-queens en la seua odissea Austràlia endins.

8. La boda de Muriel, P.J. Hogan (1995)


Curiós que fóra un altre film australià el que m'amenitzara tant l'adolescència. Aquesta comèdia amb empremta de drama és una de les meues històries favorites de sempre. Un relat redó d'aquells que pots visionar una i altra vegada sense interpretar que el pas del temps li reste vigència a una narració tan senzilla com genuïna. Sempre li estaré agraït a aquesta pel·li: sobretot per descobrir-me ABBA i el seu lluminós repertori, probablement un protagonista més de la funció.

7. Annie Hall, Woody Allen (1977)


M'agradaria saber quina classe de guions escriurien i dirigirien tots aquells setciències que diuen que tot el que dirigeix Allen des dels noranta són obres menors. Crec que la filmografia del novaiorqués és un caramel que cal degustar al ritme que cadascú considere. Per a mi, Annie Hall és una obra mestra per la humilitat amb què es conta i es veu una història d'amor corrent que és alhora una història (de desamor) universal. Pioner en l'alteració formal i lògica de narratives, el director i la pel·lícula mereixen els Oscars i les ovacions que reberen. 

6. Lord Of The Rings.The Fellowship of the ring, Peter Jackson (2001)


Els que som frikis a consciència sabem que un director forjat en el gore i en l'underground era la ment escollida per adaptar tal com calia Tolkien. Peter Jackson cavil·là la grandesa d'un relat que és probablement la producció més ambiciosa en la història de la cinematografia. Ara bé, el primer capítol és per a mi el predilecte. El naixement de la història i d'una ambientació que et robarà el cor durant vora deu hores. Fidelíssim al llegat de l'autor literari, el pròleg del film a Hobbiton o la travessia de les mines de Mòria són per a mi escenes majúscules dins la història del cine d'aventures.

5. 120 batecs per minut, Robin Campillo (2017)


La fermesa amb què aquest director concilia el gènere documental amb el desenvolupament de la ficció potser justificà el gran guardó del Festival de Cannes de 2017, però per a mi la gran glòria d'aquest film francés és la versemblança d'un relat que dignifica el testimoni de l'activisme de la comunitat LGTBI de principis dels anys noranta en la seua lluita contra la SIDA i la hipocresia dels governs europeus a l'hora d'abordar l'epidèmia de la síndrome d'immunodeficiència adquirida quan es considerava una ignominiosa xacra de maricons. Una obra crua, dura, però absolutament necessària, sobretot en temps d'una altra pandèmia. L'altra, ja sabem, continua: la SIDA ha matat ja 35 milions de persones. Hi ha tractaments i solucions, però encara no hi ha vacuna.

4. Big Fish, Tim Burton (2004)


M'hauria agradat afegir un ex-aequo amb Edward Scissorhands ja que la filmografia de Tim Burton és molt especial per a mi. No m'agrada la disneyficació del director dels últims anys, amb coses com Dumbo i companyia, però ara que Jack Skellington i tota la fauna burtoniana descansa en els dominis financers del tio Walt, hem de cedir a la realitat. Big Fish em sembla una síntesi perfecta de l'obra completa de Burton per molts motius, però l'experiència personal pesa molt i reconec que els últims minuts d'aquest film són el més emotiu i palpitant que he vist mai. I per tot això Burton és enorme, com el gran peix que guia aquest relat.

3. Mulholland Drive, David Lynch (2001)


No fa falta ser fan de Twin Peaks ni de tot l'imaginari del director canadenc per fruir d'un film que és una suma de narratives i conceptes cinematogràfics. Nascuda com a sèrie, cancel·lada, retallada, desfeta, refeta, la història de Mulholland Drive com a producció és tan retorçuda com el fascinant argument que Lynch ens ofereix i que canvia a cada visionat, tot oferint una experiència fílmica única i recargolada. 

2. El viatge de Chihiro, Hayao Miyazaki (2002)


Aquesta pel·lícula conté les meues escenes favorites dins tot el cinema (d'animació o no) que he vist. Quan Chihiro descansa al seu balcó, al capvespre, mentre rosega un doriyaki. Quan Chihiro agafa el tren aquàtic junt al fantasma sense cara en un trajecte cap a la redempció... La filmografia de Miyazaki em pareix una autèntica meravella que ofereix mil i una encarnacions de talent i força narrativa. La princesa Mononoke o El castell ambulant són els exemples que puc afegir, encara que l'odissea de Chihiro em sembla un prodigi de conte que mai no envelleix i que m'estime d'especial manera.

1. Dracula, Francis Ford Coppola (1993)


És molt curiós que aquesta siga també la pel·lícula favorita de moltes persones que m'estime i que tinc a prop i que, tot d'una, configuren una lògica de coincidències estètiques i vitals. Pel que fa a aquesta pel·lícula, sempre he dit que és molt més que un film. El Dràcula de Coppola és un homenatge a la història del cinema i de la literatura i fins i tot de totes les arts de representació. No debades, la novel·la original de Bram Stoker es publicà l'any que naixia el cinematògraf i el director ho reflecteix de manera magistral en una de les seqüències d'una obra que, tot i denostada pels fans més ortodoxos del mite vampíric, supera la llegenda originària per articular un relat majúscul que no té res a veure amb les anteriors reencarnacions de Vlad. Pel·lícula d'amor, sobretot al cine i a com nasqué, vos la recomane fervorosament.

Un encertadíssim Gary Oldman sobre les seues vampiresses, entre les quals destaca una jove Monica Belluci (dreta)