Vacances sense recances: un petit parèntesi per dir adéu a l'estiu... i a tantes altres coses

L'altre dia em preguntava un dels amics/seguidors d'aquest bloc si no anava a prendre'm un descans al llarg de l'estiu, abans d'iniciar el curs nou (o allò que més se li assembla; deixem-ho en quotidianitat a seques) amb aquell recurs tan recurrent de les piles carregades, la desconnexió (ni que fórem androids!), etc. Doncs, bé: el moment de la pausa ha aplegat. I m'arriba just ara, a les portes del setembre, que és quan em pertoquen les vacances restants com a funcionari de sèrie Z que sóc. Per això, abans d'acomiadar aquesta primera temporada que vaig encetar la passada primavera, volia dedicar-vos unes paraules a tots els que m'heu seguit en aquest nou i engrescador projecte.

En primer lloc, moltíssimes gràcies per haver accedit a aquest espai i dedicar una estona -o moltes: heu estat molt fidels i cal agrair-ho de tot cor!- a les meues dèries. La singladura que vaig iniciar a l'abril ha esdevingut una de les experiències més gratificants dins la meua vida (o millor dit mala vida, atesa la conjuntura) com a periodista i m'ha demostrat que la versatilitat del bloc com a mitjà de comunicació és una eina fantàstica en uns temps tan austers i alhora esbojarrats com els que estem vivint. Si més no, a l'igual que la literatura, Calcetins desparellats s'ha convertit en el meu paraigües particular: l'aixopluc on guarir-se de la pluja (i quina pluja!) per anar desxifrant-nos i refent-nos el món a la nostra mida, al nostre gust.

Tot el que he rebut durant aquest període d'estrena a la xarxa és, sens dubte, bo, positiu i encoratjador. Per això puc assegurar que, malgrat les tempestes que s'endevinen a l'horitzó, malgrat algunes de les desagradables qüestions que he abordat al bloc -principalment relacionades amb la crisi econòmica, eixe trending topic que no se sufoca mai-, res no entela la satisfacció d'haver compartit tantes històries i reflexions amb vosaltres. Encete així les meues vacances sense recances, sense laments, amb la il.lusió de reprendre en breu el timó d'aquest vaixell que m'heu permés capitanejar. Les vacances són un instant de felicitat, de goig, i com diu l'escriptora Almudena Grandes, potser la felicitat, en aquests moments, és també un acte de resistència. De fet, com moltes vegades deduesc, les vacances són la suma de moltes coses petites. Just com a la foto amb què m'acomiade de vosaltres, un retall del diari de viatge que vaig publicar a juliol. Doncs, això, la cosa no té massa misteris: acosteu-se cap al capvespre a la mar, contempleu com s'enfonsa el sol entre les ones i intenteu, encara que us semble una fal.làcia, ser feliços. Fins aviat.

D'estoïcisme, esperança i empenta: El repte de Leo Montero contra la ELA (Esclerosi lateral amiotròfica)

D'ençà vaig posar en funcionament aquest bloc, tenia pendent apropar-vos el perfil de la dianense Leo Montero, de qui de segur haureu sentit parlar els qui viviu a la comarca, però que no coneixereu tots aquells de fora de la Marina Alta. De Leo Montero vaig tindre constància per primera vegada a través d'un article al periòdic comarcal Canfali. En tal apartat, ella mateixa com a autora del text plantejava les dificultats de conviure amb una malaltia tan complexa com difícil de tractar. De l'ELA (Esclerosi lateral amiotròfica) n'havia sentit parlar abans, però no des del punt de vista de qui la pateix, des del punt de vista de qui la viu. En qualsevol cas, de l'article em va cridar l'atenció la perspectiva de Leo, omniscient i valent en la mateixa mesura, enfocat a difondre la causa i a fer del seu discurs una interessant i pedagògica eina de reivindicació.

Poc després em vaig adonar que els seus articles no eren una intervenció aïllada, sinó que formen part d'un espai fixe amb què la deniera expressa setmana rere setmana al mateix mitjà quins són els seus pensaments, els seus estats d'ànim, així com tots els seus projectes i idees. Ben analitzada la seua peculiar proposta informativa, em va sorprendre molt gratament la capacitat de l'articulista a l'hora de dipositar en els escrits els seus anhels, pors i somnis, jerarquitzats tots ells per un esperit de lluita exemplar, que no decau ni que tampoc oscil.la cap a sentimentalismes: la seua és una aposta seriosa, tan constant com esperançadora, per donar a conéixer el seu cas i, al mateix temps, el de tots aquells que pateixen aquesta malaltia degenerativa de tipus neuromuscular que si bé paralitza el cos en un primer estadi, no afecta ni a l'enteniment ni al potencial intel.lectual; si més no, Stephen Hawking, probablement un dels pacients més coneguts de l'esclerosi lateral amiotròfica, ha desafiat per mitjà de la seua brillant i ja històrica trajectòria els designis de la malaltia, tot demostrant un potencial extraordinari a l'hora de sortejar els obstacles que la vida (i el nostre propi cos) ens posa per davant.

L'empenta i força de Leo Montero ha implicat aleshores infinitat d'activitats i iniciatives destinades a difondre la seua causa i a recaptar fons per a una operació amb cel.lules mare que es realitzarà a Lima, Amèrica del Sud. En aquest sentit, el passat 10 d'agost Leo aconseguí recaptar 1.810 euros amb un rastro benèfic en el qual col.laboraren moltíssims veïns i veïnes de Dénia. Des de dolços i salats a articles de llenceria, tot incloent donacions particulars, la cita fou tot un èxit que evidencia la capacitat dinamitzadora de Montero. De fet, i avançant-nos a la seua dilatada agenda, la seua nova proposta és un  festival solidari que tindrà lloc el proper dissabte 29 de setembre a les 21:00 hores a l'Auditori del Centre Social de Dénia. Des del seu actiu Facebook, la deniera ha congregat a artistes i actors -hi ha confirmada l'Escola de Teatre de Dénia així com tota mena de cantants i grups de ball locals- per tal de conformar un espectacle de gran ressò. El preu de l'entrada és de 10 € i, d'altra banda, tots aquells interessats en participar-hi (o simplement col.laborar en la causa) poden contactar-la a l'adreça mleonormf@gmail.com.

Leo Montero, en un dels seus actes de recaptació solidària

Mentrestant, Leo seguirà amb el seu afany de lluita i superació, així com amb els preparatius per a aquesta cita de setembre, sense oblidar tampoc els seus escrits semanals. En el darrer article al Canfali-Marina Alta, però, em va fer gràcia que ja no signara amb el seu nom i cognom complets, sinó amb un apel.latiu que s'ha guanyat a pols i que la defineix perfectament: Superleo. Sona bé: Superleo. Ben mirat, la tria ens remet indubtablement al món dels superherois i a la grandesa dels seus dons sobrenaturals. Sense saber-ho o no, Leo, que supose que estaràs llegint aquestes paraules, ja ens ha demostrat que els superherois existeixen. No volen, ni llueixen capa i antifaç, ni molt menys: els vertaders superherois són els que desafien les circumstàncies adverses de la vida per tal de trobar llum i virtut allà on altres trobarien desencís i tristesa. Els autèntics superherois són els que mouen el món solament amb un somriure, sense massa escarafalls ni acrobàcies. Els superherois de veritat, sens dubte, s'assemblen molt a tu.

Diari de viatge: Fuendelcepo, un trosset de serenitat

A la darrera entrada que vaig encapçalar sota la introducció Diari de viatge i que dedicava a l'illa de Menorca, vaig voler subratllar com a síntesi de tot l'article la vertadera proximitat dels paradisos, sobretot quan un està disposat a gaudir-ne. En uns temps com els actuals, quan el concepte de viatjar sembla més bé una fantasia sexual que no una necessitat d'esbarjo i higiene mental, voldria també reivindicar l'escaiença de fer turisme nacional, sense redundar, això sí, en les passades declaracions del ministre Soria, que encara ara no sé si és que no es va explicar bé o simplement es va deixar endur pel patriotisme canari. Jo em referisc, per contra, a un turisme més espontani, auster, destinat a redescobrir allò que tenim a la vora i que no sempre apreciem ja siga perquè ens enlluernen destinacions més exòtiques o perquè no ens abelleix recalar en comarques veïnes.

En aquest sentit, i deconstruïnt una vegada més el concepte dels diaris de viatge, vull dedicar aquest post a un dels indrets que conformen el meu imaginari geogràfic i que suposa alhora una aposta humil, tan propera com senzilla. Fuendelcepo és un petit poble situat a la comarca Gúdar-Javalambre, a poc menys d'una hora de la ciutat de València. El seu emplaçament és peculiar ja que el seu terme està pràcticament dividit entre Terol i Castelló, al bell mig d'una de les pinades més vastes de tot l'estat. Com vos he dit, l'adjectiu petit calça a la perfecció: solament uns sis habitants poblen la vila a l'hivern mentre que a l'estiu, amb l'arribada dels emigrats i descendents -principalment de Barcelona i de València-, el poble reviscola amb les seues festes locals i amb l'enrenou de la (transitòria) crescuda demogràfica.

Fuendelcepo, panoràmica des del cementeri o Cerro

Precisament, la meua darrera estada al passat pont d'agost coincidia amb les celebracions patronals, que fou el motiu que per primera vegada m'apropà a aquest poblet de Terol pels volts de l'any 96. Els motius, com els de tants altres viatgers: la meua padrina Tona té casa al poble i s'hi allotjava per festes, com tantes altres vegades, i ens convidava a tota la família a gaudir dels festejos i de l'oratge benèvol de les serralades que arreceren Fuendelcepo. Vos avance, de fet, que la temperatura en ple agost  no supera els 15 graus de nit tot i que pel dia, si el sol vol ajusticiar-nos, ho fa tal com ací. Si més no, la primera vegada, el fred m'agafà per sorpresa -no em vaig endur ni xandalls, ni calcetins, ingenu de mi-, alliçonant-me ja per a sempre de la seriositat del clima aragonés, el qual sol assolir en ple hivern xifres de rècord i fins i tot mínimes europees, per damunt de Helsinki o Oslo. Poca broma, doncs.

A l'hivern, amb un bon toll de neu

Amb tot, no sé si és per la càrrega emotiva o per altres raons intangibles, però en el record Fuendelcepo sembla una escenografia idí.lica: quelcom que no canvia per recordar-te que al món encara hi ha terrenys estalvis, lluny de l'abast de l'home i les seues destarotades ànsies de conquerir. Després, amb el temps, sobretot quan he rememorat els racons i costeres que voregen el poble, m'adone que el particular oratge és sols un més dels trets que fan d'aquest lloc un espai inèdit, al marge de totes les altres localitzacions. I aleshores em plantege si la visió idíl.lica dels espais que estimem té a veure amb la placidesa del moment en què el descobrim i en com gestionem la malenconia al llarg del temps, sobretot quan sabem que els hem enyorat o existeix la possibilitat de trobar-los a faltar.

Entrada del poble, venint d'Albentosa

Per això, potser al visitant novell, més enllà de les meues cabòries, trobarà un poble acollidor -hi ha algunes cases rurals que podeu ubicar als buscadors-, prototípic i molt, molt solitari. Fuendelcepo és silenciós fins a dir prou. Res de promeses falses i postals rurals: ací hi ha encara allò tradicional, sense embuts ni exageracions. És el mateix entorn el que s'encarrega de subratllar el caràcter verge de la població, amagada entre valls que se solapen les unes amb les altres i que conjuguen, sobretot en el camí d'anada des de l'encreuament a la Venta del Aire -entre Barracas i Sarrión-, un paisatge sublim, especialment cridaner en el capvespre, quan les onades de sol s'ablaimen entre els cingles, difuminades i vermellenques.

Plaça del Poble

I després, per descomptat, l'aridesa d'una arquitectura de supervivència pura. Cases de tretze metres que arriben a encabir fins a quatre plantes: trucs senzills per a mitigar el fred, per a escampar millor l'escalfor de la xemeneia quan les baixes temperatures no permeten cap eixida al carrer, potser pres pel gebre de la nit. Un tramat urbà sense empolar -els mateixos veïns s'hi oposaren i des d'ací jo també ho celebre-, i signes inequívocs sobre el temps aturat, sobretot a l'abeurador de l'entrada al poble, on un Arriba España de l'any 41, més enllà de desafiar la memòria històrica, el que pretén és dir-nos que a Fuendelcepo el temps, lluny de seguir el criteri suposat, s'expandeix en un desvari irregular, perdut enlloc.

Entrada al poble

Pels voltants, això sí, desenes de rutes de senderisme ens prometen passejos memorables, sobretot cap a la la pedania d'El Paul -és raríssim com ho pronuncien- o vorejant el mateix cerro: la part més alta del poble, la qual acull un remot i curiós cementeri encimbellat. Ben senyalitzades, aquestes senderes permeten retratar i captar l'essència de Fuendelcepo, el qual queda ben emmarcat en la llunyania, com una maqueta que ens recorda la perdurabilitat i la màgia d'allò genuí.

Premi Torre d'Or als Jocs Florals de Paterna

Hui fa una setmana m'atorgaven a Paterna la Torre d'Or dins de la 48ª edició dels Jocs Florals que la localitat celebra en el marc de les seues festes patronals. Aquest acte principal on es barreja la literatura i la festa suposa una de les manifestacions culturals més antigues del nostre territori i cal dir que m'agradà molt especialment l'acompanyament musical de la vetlada: les peces jazzístiques amb que l'agrupació Lupe Azcano Trio ens delectà i que suposaren el fil conductor de la nit.

D'altra banda, fou tot un luxe el fet que la meua composició guanyadora la llegira ni més ni menys que Carles Alberola, el gran dramaturg i actor valencià qui junt al també actor Alfred Picó s'encarregà de les lectures de la gala. Vos adjunte algunes fotos de la cerimònia.

Junt a l'alcalde de Paterna, Lorenzo Agustí

Recollint la condecoració de mans de la Regina de Festes

Més content que un gínjol amb el medallot

Entrevista al butlletí "96milmotsmés"

Com aquest és un agost de complicitats i remembrances, volia oferir-vos l'entrevista que el passat mes de juny em va fer la Maria Josep Escrivà per al primer número del butlletí 96milmotsmés: una interessant iniciativa dels companys d'Edicions 96 que sintetitza el volum d'activitats i novetats de l'editorial. La veritat és que paga la pena fer-li una ullada a la revista; vos passe l'enllaç:

http://issuu.com/edicions96/docs/96milmotsmes1

Així mateix, em va fer molta il.lusió l'entrevista, així com el fet mateix de passar a ser l'entrevistat després dels dos anys d'entrevistes amb què vaig engalanar de cultura comarcal la revista mensual de la Macma: una publicació que enyore molt i que crec que vertebrava de manera exemplar el gruix de la cultura a la Marina Alta. Amb tot, al cap d'haver-me reunit amb més d'una trentena de músics, escriptors, artistes plàstics i un llarg etcètera de creadors, n'estic ben orgullós d'haver-los escoltat i d'haver traslladat als lectors els seus universos particulars. Crec que això és, al capdavall, el més important d'entrevistar: aprendre dels altres, de l'experiència i veu alienes. De la vida, al remat.

Nota: Polseu la imatge per llegir-la de manera ampliada.

De fum i fangars: enllaços recomanats

Fa uns dies, l'amiga i poetessa Maria Josep Escrivà publicava al blog -també amic i còmplice- Burrera Comprimida, un article sobre aquesta persona que vos escriu, com a avantsala a la publicació d'un conte inèdit meu, guardonat als premis del Castell de Guadalest en la passada edició.  Les línies introductòries que em va dedicar són, com tot el que m'arriba sempre d'ella, agraïdíssimes i molt belles, per la qual cosa vos adjunte l'enllaç ací mateix:

http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/08/contra-el-fangar-de-lexistencia.html 

El motiu del text, com haureu deduït, és el relat Fum, el qual ha quallat perfectament dins aquesta recreació que la Maria Josep ha articulat junt a les fotografies de Natxo Francés. Si vos ve de gust,  vull conduir-vos, doncs, al mateix indret que l'escriptora saforenca ens suggereix: un lloc a mig camí entre l'angoixa i l'horror, entre l'infern i el no-res. Si més no, les imatges de Francés il.lustren a la perfecció el que va suposar l'holocaust: probablement l'efemèride més fosca dins la història de la humanitat.

Imatge de Natxo Francés

Amb tot, cal que redescobriu el record d'aquella tragèdia de la mà d'aquesta performance visual que l'amiga Maria Josep ha enllestit amb precisió i sensibilitat, engrossint l'interessant catàleg de referències de l'univers blocaire de Burrera Comprimida: un mitjà versàtil i farcit de talent -i talentosos- que vos recomane novament, junt a la lectura de Fum -l'enllaç el teniu just ací baix- : un conte que s'esvaeix entre els llavis, fugisser, dissipat entre les poques paraules que el conformen, com si no haguera existit mai.

FUM

 

Putin i el seu regne de la regressió: Homenatge a les Pussy Riot i a la llibertat d'expressió

És al.lucinant la resiliència d'un concepte tan superat com el de llibertat d'expressió. Pot allargassar-se fins a límits insospitats quan s'escau mentre que de vegades, com comprovàrem astorats ahir, pot estretir-se fins a diluir-se en un no res. Un sospir. Una borleta de pols. Un protó. La condemna a dos anys de pressó per vandalisme al grup rus Pussy Riot desdibuixa totalment aquest precepte al mateix temps que torna a desemmascarar a un líder tan tèrbol com Vladimir Putin, obstinat en continuar maquillant el seu règim de democràcia mentre fa ús totes les eines possibles de control econòmic i social.

És curiós que s'haja volgut emprar l'excusa de la blasfèmia com a delicte -en ple segle XXI!!!- per haver realitzat la seua actuació dins d'un temple religiós, així com la profunda ofensa a l'església ortodoxa, considerant sobretot que la raó fonamental de l'arrest fou el contingut d'una cançó que critica el president rus, precisament en el moment més baix de popularitat al seu país. Com si volguera anorrear qualsevol veu dissonant -ja ho ha fet excel.lentment amb periodistes i altres poders dissidents-, l'acció de Putin sembla una jugada desesperada, i molt poc -i molt mal- sospesada. De fet, l'impacte d'aquesta decisió judicial és ja un trending topic mundial i artistes com Madonna o Sting ja han demanat l'alliberament de les artistes russes, ampliant alhora el ressò de la notícia.

Les artistes castigades, d'altra banda, tal com han fet durant el judici, continuen assumint la pena amb una certa ironia i, això sí, amb el cap ben alt. No obstant el delicte, cal dir que la projecció internacional que els ha atorgat la seua arriscada performance pot ser tot un punt de partida dins la seua carrera. Aquest és, almenys, l'únic consol amb què poden acarar el present, directament encaminat a una cel.la. Per contra, la pregunta ací seria plantejar-se el to desesperat de l'executiu de Putin a l'hora de forçar un càstig absolutament fora de lloc. En l'espai i en el temps, la condemna a les Pussy Riot justifica més que mai l'actitud punk que guia a molts dels moviments que a dia de hui continuen sacsejant les consciències de mig món. I és que el poder de Putin, així com el de tots els poders que ens regeixen allà i ací, evidencia una clara tendència a la regressió. I no parle de moda, d'art o d'altres fenomens moderns. La regressió és el nou concepte de democràcia. Regressió com a garantia de poder i com a principal factor de cohesió. Regressió que s'alimenta de por i de mediocritat en la seua davallada cap al passat. Uns altres temps, contra els que les Pussy Riot escridassen i que ens recorda que no hi ha millor manera de combatre les regressions que sumant-nos a les seues cançons, corejant les seues retronxes. Necessitem ja un altre bis, Pussy Riot.

Lectures d'estiu: "Humors Agres" de Sico Fons

En febrer de 2011, precisament el mes que vaig fer la primera presentació d'Efectes Secundaris al Café Sendra d'Ondara, vaig voler tancar la meua definició del llibre apel.lant a la necessitat de reivindicar la literatura de consum, sobretot en la nostra llengua. No sé si ho feia per la influència de les darreres lectures que em vagarejaven per la ment aleshores -novel.letes i reculls de contes d'autors contemporanis, sobretot francesos i anglesos- o per l'afany de subratllar que el que precisament volia aconseguir amb el meu conjunt de contes era això: una lectura ràpida, fervorosa, lleugera; semblant al consum de les (bones) telecomèdies o sitcoms, que no per més accessibles són menys sucoses, ni molt menys meritòries.

Un any després em va sorprendre molt gratament el fet de saber que el següent guardonat amb el Premi Soler i Estruch de Castelló de la Ribera -i el consegüent llibre que seria publicat per Edicions del Bullent dins la col.lecció Miratges- seria l'autor de Tavernes de la Valldigna Sico Fons i la seua obra Humors Agres: una aposta per la narrativa breu i per les temàtiques actuals que demostra que els contes són un format creixent -i alhora vigent- dins del panorama literari de casa nostra.

Condensades en 33 històries distintes, les trames que guien el llibre tant s'abeuren de temes com la immigració, la longevitat o la nostra relació amb déu com amb qüestions prou més crues com les que guien altres relats ben colpidors -Dou-Dou Le Grand, L'última cervesa. De fet, la tremoladissa balança entre l'humor i la tragèdia ja s'endevina a partir de la frase de Jacinto Benavente que introdueix el llibre. I és que Humors Agres ja evidencia sols amb el títol el caràcter agredolç de les seues composicions, a mig camí entre el surrealisme i l'acidesa, entre la carassa i la rialla, entre la comèdia i el drama.

Sico Fons

Per aquestos mateixos motius, és millor no indagar-hi massa, per no alterar el factor sorpresa de cada confecció. Els contes, com a gènere i com a estímul, no poden ser resumits, ni tan sols intuïts, ja que han de gaudir-se per compte propi, sense pistes. I és així, en la madeixa de cabòries que guien el recull de Sico Fons, on anem resseguint aquestes breus vivències o microvivències. Si més no, l'autor de Tavernes, qui compta amb el Premi Nacional de Microrelats "El Basar", opta per un format rematadament curt, intens, que demostra que en una sola pàgina podem encabir, sense dil.lacions, les costures d'una bona història.

Lectures d'estiu: "El cau del conill" de Cristian Segura

Guardonada el passat any amb el Premi Josep Pla, la lectura que he volgut destacar hui suposa una de les aproximacions a la burgesia catalana més iròniques que he llegit recentment i que demostra que la literatura catalana va obrint nous camins i temàtiques, tamisats tots ells per la força d'enfocaments novells, del tot innovadors. Si més no, es tracta del debut del periodista català Cristian Segura en l'àmbit de la novel.la; una proposta agosarada i sens dubte un guardó curiós, sobretot tenint en compte que Llúcia Ramis guanyà el mateix premi en l'edició anterior amb Egosurfing, una altra novel.la de la que en breu vos parlaré i que suposà l'inici d'aquesta tendència de l'Editorial Destino pel que fa al reconeixement de la narrativa feta per periodistes.

No sé si serà pel pes d'un present feixuc com pocs en la història recent, però l'empremta periodística pot apercebre's en l'abast contemporani d'una sèrie de novel.les que reflecteixen des de diferents perspectives els dies que ens ha pertocat viure. En el cas del text de Segura, jo afegiria fins i tot les famílies amb què ens ha tocat viure, ateses les complexes vivències dels protagonistes d'una novel.la fonamentada en la popular dita catalana: al cau del conill, el que fa el pare fa el fill. De fet, el pes del cognom i del seu paper dins el mapa burgés català és el llast que condueix al principal personatge de la novel.la, un Amadeu Conill en crisi personal i professional que vol reconduir com siga fins a l'èxit la seua gran fàbrica de setrills.

L'autor, entrevistat a la ràdio

Hi ha en la novel.la un to distés, molt amé, que se succeeix capítol rere capítol evocant això sí l'ombra de referents clàssics com L'Auca del Senyor Esteve. I és que la influència de Rusiñol, la qual molts han subratllat com a símbol vertebral dins el desenvolupament d'El cau del conill, jo la situaria simplement com a ingredient addicional dins del mapa de referències d'un text que també remet a autors com Mendoza o Marsé. Tal com ells, Segura ens parla de les vicissituds d'un empresari madur per a qui la seua vertadera pàtria és l'empresa, i no tant Catalunya. En un moment dur per a les inversions i per al creixement econòmic, és Amadeu Conill qui ha de desafiar el mercat intern per tal de retrobar a l'estranger -una Xina plena de miracles- la solució als seus mals. Entremig, però, les obligacions amb la família i l'obsessió, excel.lentment retratada per l'autor, de no decebre l'entorn i no malmetre el prestigi del cognom, gairebé corcat per les inclemències d'uns anys ben crus. Al cap i a la fi, són les seues peripècies, a mig camí entre la tragèdia i la comèdia, les que ens guien a través d'una història fluïda, reconeixible i molt valuosa en la seua ferma decisió de caricaturitzar les angoixes d'aquelles famílies poderoses que (mal)viuen la responsabilitat de dur les regnes d'un país.

Lectures d'estiu: "El dia del client" de Daniel O'Hara

Ara que l'estiu i la xafogor d'aquests dies sols ens permet fer molt poques coses, crec que és el moment d'encetar el repàs als llibres que durant tot l'any he volgut ressenyar i que per gossera o falta de temps -de vegades, ambdues coses alhora- encara no havia tret a la palestra. Alguns són recents, altres foren publicats ja fa uns anys, però volia parlar-ne precisament ara que han caigut a les meues mans. L'agost és un mes cruel per a res que no siga l'aixopluc de l'ombra i dels aires condicionats. Amb un poc de literatura, però, crec que la cosa es fa més digerible i, més que més, amena.

Amb tot, m'agradaria parlar no solament de novetats ja que tal com he parlat sovint amb editors i editores, una de les bones coses dels llibres, a diferència dels iogurts, és que no caduquen o, almenys, eixa és la intenció. La dictadura de les novetats no ha d'aigualir el fons bibliogràfic de les nostres editorials, les quals sempre atresoren joietes que cal fer relluir de tant en tant, sobretot per reivindicar la seua existència. De tot això, poc dalt poc baix, intentaré humilment fer-me càrrec en aquest invent que m'he tret de la mànega anomenat Lectures d'estiu.

Encete l'apartat, doncs, amb una de les darreres novel.les que m'he cruspit. Publicada el 2005 i finalista del XXIV Premi Just Manuel Casero, d'El Dia del Client probablement n'haureu sentit parlar ja que s'ha traduït al castellà. Es tracta del debut literari de Daniel O'Hara -el seu bateig com a autor ja que no és el vertader nom de l'escriptor, el qual s'anomena Daniel Muñoz i Prades (Barcelona, 1968)-, conegut també com a dramaturg, i reconegut a casa nostra per guanyar el Premi Andròmina dins la passada edició dels Premis Octubre amb la novel.la El poder excloent de la essa sonora, la qual, estranyament -supose que s'esperaran al veredicte d'enguany-, encara no ha estat editada per Tres i Quatre.

Daniel O'Hara, el segon per la dreta, en la foto dels Premis Octubre de 2011

La primera novel.la de l'autor però, conté els trets que m'havien destacat aquells que ja s'havien apropat a l'estil d'O'Hara: acidesa, concisió, fluïdesa i cap complex respecte al rerefons temàtic de les seues narracions. I és que O'Hara fa de les desventures dels seus protagonistes -m'abelleix llegir, per tant, La cançó de l'estiu, la seua segona obra també publicada per Empúries- tot un espectacle on el drama i l'humor s'entortolliguen indistintament seguint les passes d'un arquetipus inèdit fins ara dins la literatura catalana. I no és que siga l'homosexualitat del protagonista el factor a destacar, sinó jo diria el to, precisament el seguit de matisos, que conformen l'aparença global d'un text que emplena un gran buit dins la nostra literatura.

Dels racons més foscos dels sex-hops als indrets més escalfeïts de les saunes de Barcelona, el gran do de l'obra d'O'Hara no és solament el de retratar el microcosmos gay del cruising barceloní, sinó el fet de consolidar un model de novel.la breu, atomitzada per escenes i vivències allunyades de qualsevol caràcter episdòdic, que ens remet a l'estil únic, peculiaríssim, d'Amélie Nothomb. Una novel.leta bruta, en resum, que no és més que una rèplica formal a la solemnitat i rebombori de les grans novel.lasses actuals: al cap i a la fi, l'underground sempre ha estat un valor a l'alça; i en menys de 100 planes, això sí, Daniel O'Hara ho fa possible.

Diari de viatge: Menorca (i prou)

Sóc aficionat des de fa molts anys a llegir diaris de viatges. A la xarxa hi ha infinitat de fòrums i planes web on tafanejar les vacances dels altres per tal de traure'n suc: quins sóns els millors restaurants, hotels o fins i tot quins sóns els tresors amagats de l'indret en qüestió. D'ençà vaig encetar el meu bloc, però, em vaig plantejar quines directrius anava a seguir a l'hora d'escriure entrades i ara m'adone, com supose que els passa als qui escriuen sobre turisme, que sempre acabem fent allò que en un principi no ens havíem plantejat. Comptat i debatut, no sóc expert en la matèria, tot i que tal com alguns m'heu comentat en relació al meu últim viatge, serà qüestió de dir alguna cosa.

Cala Trebalúger, entre els pins

Encete, doncs, aquesta mutació del bloc abeurant-me de l'esperit col.lectiu de la pàgina web Los Viajeros -té un disseny anquilosat però és tota una joia de dades i recomanacions; feu-li una ullada per comprovar-ho- coincidint alhora amb l'inici d'agost: eixe mes en què el món sencer s'atura -i ens satura- amb les imatges de caravanes de cotxes escalfeïts, embossos innecessaris, mesetaris en remulla dient nos vamos a nuestra playa i tot un seguit de tòpics que tots coneixem.

El motiu del post, sobretot ara que ha fet solatge l'experiència, és el de plasmar les impressions de la meua estada a Menorca, un parèntesi que em va permetre fer de juliol un petit oasi dins l'agenda d'un any únic -no sé si ho dic amb ironia o què. El cas és que el primer que voldria dir al respecte és que l'illa em va deixar en estat de xoc. Amb motiu d'uns estudis a la Universitat de les Illes ja vaig tindre l'oportunitat fa uns anys d'estar a Eivissa i he de dir que ambdues illes guarden prou més difèrencies que similituds. Com que a Mallorca encara no he estat, no puc afegir res, però pel que fa a la més petita de les Balears, puc dir que les expectatives, més que acomplides, han estat vessades.

Cala Mitjana

Ara entenc l'interés d'aquells fans absoluts de Menorca que solament xiuxiuegen el nom del seu destí d'estiueig per la temença de no desvelar secrets, de no fer-li massa publicitat al petit paradís que acull el mediterrani just en el punt més més distant, més amagadís. La declaració de reserva de la Biosfera en 1993 supose que ja va ser la guíndola per a la protecció d'una illa pràcticament verge, on l'allau massiu de turistes sempre s'ha vist frenat per uns preus del tot privatius. Gràcies al miracle de Sant Ryanair -alguna cosa bona havia de tindre l'invent-, volar a l'illa ja és més senzill i, sobretot, econòmic, per la qual cosa ja no podem emmarcar amb la mateixa comicitat l'adhesiu que més gràcia m'ha fet mai, Menorca: Reserva de la Billetera, el qual vaig veure en nombrosos cotxes dels insulars, els quals se'n riuen, no solament del seu estatus i del cost de viure a l'illa, sinó de la percepció que des de la península tenim del seu trosset de terra.

Adhesiu famós!

Més enllà de controvèrsies, l'illa és tot un seguit de sorpreses, sorpreses que s'abeuren d'un paisatge tan colpidor com memorable. Abans, però, d'arribar-hi, cal dir que m'havia papat ja cinc o sis diaris de viatges, amb la qual cosa tenia por de no visitar tot el que s'hi recomanava. Si hi aneu, heus ací el meu consell, no penseu que l'illa ha de gaudir-se com una gymkana, amb el mapa i el cronòmetre. Menorca és una altra cosa. Un altre món, al remat. Respecte a les cales, per exemple, a més de les visites obligades a Macarella -Macarelleta és una meravella- o Cala Turqueta, la que més em va agradar i reconec que sempre se'm quedarà a la memòria va ser el raconet minúscul de Cala Mitjaneta: una postal en sí mateixa, abeurada d'un blau més proper al verd que no al color natural de l'aigua. No n'havia vist mai, d'aigua tan nítida i s'ha de dir que és del tot terapèutic escodrinyar les corredisses dels peixets policromats i les bellugadisses de les anèmones mentre els rajos del sol s'escolen entre els esculls, encuriosits, com si buscaren el mateix que nosaltres.

Cala Mitjaneta

 Les platges i cales menorquines són, sens dubte, una porta oberta a la natura. No hi ha xalets, ni urbanitzacions que puguen enterbolir el seu gaudi, llevat de les que pengen de Cala en Porter, el poble on em vaig allotjar i on, comparat amb el que tenim ací, no hi vaig percebre una invasió de rajola tan agressiva. D'altra banda, l'accés a cada cala és una aventura que cadascú ha d'experimentar pel seu compte. S'ha de caminar força, per aplegar al destí escollit. Mitja hora, una hora o fins i tot encara més temps. Amb tot, pot dir-se que la litúrgia del camí paga la pena. Sendes i dreceres replenes de sorra, còdols i branques, sota espessos boscos que tapissen el cel, ens condueixen cap a la la preuada cala mentre les cigales, aferrades a la soca dels arbres, esbomben l'ambient amb la seua cantinela incessant. Quin goig el d'ensumar natura pura, mentre suem la samarreta en la davallada que ens conduirà fins l'aigua! Hi ha sacrifici, és clar, però també gaudi. Com la vida mateixa.

Talaiot

Després, entre est i oest, de nord a sud, els netíssims camps que composen l'illa, amb els seus arcaics marges de pedra i la disseminada presència de runes prehistòriques. Reconec que els talaiots, les manifestacions arquitectòniques dels pobles primitius de l'illa, no poden deixar-te indiferent. La Naveta des Tudons o la Torre d'en Galmés desperten tants dubtes com evocacions i a mi em van remetre, no sé per què, a la màgia de Stonehenge. En tot cas, Menorca és una suma d'influències. L'ocupació anglesa encara s'apercep a Mahó i Ciutadella, les dues ciutats de l'illa, en detalls mínims, tals com la presència de la mantega -com a substitut de l'allioli- en molts restaurants. Ambdues poblacions són precioses al cap i a la fi: Mahó, amb el seu immens port natural, i Ciutadella, amb el seu centre històric genuïnament mediterrani.

Port de Mahó

Entremig, però, racons i més racons amb un encant propi: Binibeca, poblet de pescadors; Fornells, amb les seues calderetes de llagosta; el Cap de Cavalleria, amb la posta de sol més intensa que he vist mai; la Cova d'en Xoroi i el miracle del seu capvespre... Infinitat de raons per visitar l'illa i repetir-se un eslogan que no per més explotat és menys versemblant, sobretot en aquest cas. Menorca, i prou. I és que els paradisos existeixen: els tenim ací, a la vora.

Cap de Cavalleria