dijous, 5 d’abril del 2018

Un conte per encetar novament la primavera: #Una pàtria petita, del cicle Escriure el País

El temps vola. Les estacions, també. Passem del fred a la calor amb la mateixa rapidesa amb què canviem de dispositius tecnològics per conéixer la temperatura o enregistrar allò que fem mentre els mesos se'ns escapen de les mans. Vaig pensar sobre la fugacitat dels anys –i també dels formats amb què materialitzem la nostra empremta en el món– a l'hora de donar forma al conte que vaig compartir amb els alumnes de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant el novembre de 2016 dins el marc del cicle Escriure el País. Una invitació de l'admirat company i professor Enric Balaguer que em permeté desempolsegar records i aparells per tal de composar un relat que em va servir, i em serveix, de brúixola vital i literària. Compartir-lo amb els lectors i lectores del meu blog és una forma de reconciliar-me igualment amb el missatge que pretenia esbossar originalment: que som testimonis del nostre temps, del nostre país –l'interior i l'exterior–, encara que el present no ens afalague ni ens semble abellidor. Vos deixe així amb #Una pàtria petita. Un modest obsequi per rebre el bon oratge i compensar l'astènia primaveral, talment informativa, que ens espera.



#Una pàtria petita
Jovi Lozano-Seser


El 2003 vaig escriure una novel·la horrenda que s’anomenava Cullerots. La vaig presentar a diferents certàmens amb la gosadia de creure que aquell text tenia un cert solatge literari fins que em vaig adonar que l’obra no tenia cap vàlua. I fou aleshores quan l’escriptor novençà que hi havia en mi –congriat, això sí, com un alien emergent entre les costelles– constatà que no tot allò que s’escriu mereix ser publicat. Ans el contrari, probablement aquell rebuig primerenc fou la salvació de vergonyes esdevenidores. Si la recupere ara, per exemple, no m’estaré de dir que Cullerots és un autèntic merder. Una novel·la iniciàtica que sembla un llibre de memòries i que emmascara peripècies personals sota l’embolcall de dues històries paral·leles: les de dos amics íntims que se separen en créixer tot i oblidant en el camí la plàcida serenitat expandida de la infantesa, una època feliç entre séquies, bassals i cabanes de fusta penjades dels llimoners.

Cal dir que el relat s’obria amb una cita de Rilke que creia ben adient per cohesionar-ne l’argument. La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa. Una frase que ha anat acartronant-se amb el temps fins a perdre la bellesa del vers original. O és que el fet d’haver estat vampiritzada per autors com jo en aportacions tan innecessàries com Cullerots ha minvat l’abast líric del pensador alemany? Tant se val: en resum, el que plantege és si la voracitat de descriure el meu món infantil amb només vint anys era i és una anomalia dins el comportament creatiu i orgànic de l’escriptor valencià mitjà, el qual sol optar per aquestes temàtiques en edats tardanes i no primerenques. Efectivament, faig referència al crepuscle cronològic que incita l’evocació dels primers anys de vida i, tot seguit, la solemne invocació de canyissos, penúries, postguerres, pa sec, pa negre, tomaques escaldades, pa una altra vegada –ara, mullat de vi–, caderneres engabiades, pantalons pedaçats, mares heroiques, bancals sense marges i collites col·lectivitzades. Tot això, i moltes postals més, conjugades pel bé de la recreació d’un passat remot que no sempre ens pertany.

Jo, que m’he criat entre els huitanta i els noranta, potser forme part d’una generació que va créixer durant el canvi de fornada entre l’era del fenoll i l’era digital. De menut, jugava amb els ninots de He-Man i els G.I. Joe mentre fullejava les rondalles d’Enric Valor i una col·lecció de contes de Disney amb dibuixos lletjos i mal il·lustrats. És a dir, que els llibres m’agradaven encara que la tecnologia em feia més goig. No debades, als dotze anys em van regalar una Gameboy i des d’aquell moment vaig saber que l’ordinador arribaria –a ma casa, dic– abans del canvi de segle, junt a aquells telèfons mòbils pioners que semblaven els detonadors amb què els gihadistes implosionen d’alegria. Per tant, atesos els exemples, per què vaig escriure una novel·la tan coenta, tan insuportablement insulsa com Cullerots?

Els ninots de He-Man: els meus predilectes durant els anys juganers

Me n’he fet creus, sobretot aquests darrers anys. I ara, just ara que em demanen participar al cicle Escriure el País, de la Universitat d’Alacant, l’interrogant recobra una inesperada vigència. Seré sincer: em considere un escriptor disfuncional, si és que n’hi ha de funcionals... De fet, tan bon punt em demanen un article o una columna sent la necessitat de lliurar un conte mentre que quan em demanen una ficció acabe oferint una mena d’assaig. No és una acció deliberada, és el (dis)curs dels fets. En aquest cas, supose que estic confegint una aproximació al dietari, la qual cosa és més literària que moltes de les contarelles que ens arriben últimament a les prestatgeries amb tapa dura i cara més dura encara. En certa mesura, la meua aportació és una reflexió que tanca un relat en si mateix: la de l’autor valencià que no sap per quin motiu la reivindicació del nostre país s’ha de fer en clau passada i no futura. La del narrador que defuig la glorificació de temps ignots per tal d’abraçar un futur, ja no afalagador, però desproveït de litúrgies etnogràfiques. La de l’escriptor que creu que encara no ens hem pres aquest país seriosament i que just per això necessitem focalitzar-lo des d’un punt de vista costumista, folklòric, pagadíssim de si mateix i tan desconnectat del món com la més remota tribu antropòfega de l’Amazones. Sense deixar de banda el canibalisme, l’escriptor que conta aquest relat sobre ell mateix i que sóc jo encara que apel·le a la tercera persona del singular, ha d’admetre que es cruspeix les pròpies històries, sobretot les que no li agraden, per tal de generar-ne de noves.

Comptat i debatut, aquest conte no existiria sense el funest precedent de Cullerots, una novel·la amb què no deixaria mai d’acarnissar-me perquè representa tot allò que no m’agrada ni de la literatura ni de mi. Filant més prim, ara que tinc la memòria enjogassada, he de corregir una dada i admetre que Cullerots sí que va obtenir un reconeixement, concretament un accèsit dins els Premis Baix Camp per a joves escriptors del 2009 (heus ací la prova documental del guardó tarragoní: http://reusdigital.cat/noticies/reus-ple-de-poesia). Llavors naix el dubte de saber si una obra pot abastar un premi, o una menció, fins i tot sent infumable. La inquietud d’esbrinar si el responsable és qui l’escriu o qui la guardona (amb tots els respectes, pour l'amour de dieu, pel que fa al jurat català d'aquell guardó). I la lliçó, que té sempre un pòsit d’autocrítica tan sana com insalubre, de perseverar en l’ofici per tal d’esmenar els errors del passat: el mateix passat que un mateix volia rememorar per tal de bastir la gran obra sentimental d’un mateix. Una fita complicada. Un afer complex, tant com una autofel·lació: el cobejat estira-i-arronsa entre l’aparell genital i l’espinada. La contorsió impossible, però factible, de dues estructures corbes per tal d’abastar el màxim plaer amb la mínima intervenció de recursos.

Sense obviar la malaurada experiència de Cullerots i admetent que en la disciplina de l’autofel·lació tampoc n’estic molt tret, vaig optar per un exercici novament endogàmic que espigolava, entre les deixalles dels capítols, l’esperit primigeni de la novel·la. El relat resultant, que no vaig concloure mai, s’anomenava #Una pàtria petita i contenia, no sabré mai el perquè, un quadradet a l’encapçalament. Pels volts de 2009, Twitter encara no existia i sempre he interpretat aquesta tria accidental com una prova fefaent de la meua vidència potencial. Abans que existiren les xarxes socials, doncs, ja vaig inventar un hashtag que dormitava dins el disc dur d’un Pentium III d’arranc rogallós. El més curiós de l’esborrany és que a penes contenia unes poques línies rescatades del dissortat Cullerots. Possiblement, la part més versemblant o autobiogràfica:

Quan tenia quatre anys, creia que Espanya era el meu poble, Ondara, perquè a les monedes de vint duros hi havia l’emblema d’una nació que em semblava tan abstracta aleshores com ara. Ma casa i l’escola distaven quatre passes. Entremig, un camp de futbol sense gespa i un camp d’oliveres moribundes, a punt de ser assolat...

La moneda de vint duros: el BitCoin de la meua infància

El paràgraf insistia en una descripció melangiosa del meu ecosistema infantil i no renunciava a la contextualització amb el present tot i que la incertesa sobre el desenvolupament vertebral de la història propicià l’abandonament del manuscrit. Fins al dia de hui, però. Desempallegat de tot dubte existencial, fins i tot de tot dubte a seques, ara sé que la pàtria petita que pretenia capturar en aquell esbós incomplet és la mateixa pàtria petita que he volgut intuir en aquesta nova aproximació al relat original. Només canvia l’escriptor, que ha envellit tan poc com el país que habita, i que no té encara clar si abordar el propi testimoni literari és l’única estratègia vàlida per escriure el país de manera coherent i objectiva. No sé si el meu país és tan petit com el de Llach, però almenys sé que la pàtria que conté és un embrió malcriat que mai no gosa desemperesir-se. Es contorba capciós, vanitós, en el seu sepulcre amniòtic, alié als cicles gestacionals i a les inclemències veïnals. No li importa que el destorbe amb el llapis, ni tampoc amb el bolígraf. S’ha quedat a viure dins la seua història. Un conte que es diu #Una pàtria petita.

dijous, 4 de gener del 2018

Carta als Reis Mags d'Orient 2018


I arriba un any més i doblegues el calendari per encetar-ne un de nou i comprovar que et costa més mantindre un blog que la teua dignitat com a poble. Bo, ambdues circumstàncies són complicades tot i que la llibertat del règim blogaire és un psalm que m'agrada entonar per tal de recordar-me que no tot està perdut, ni tan sols els blogs que esdevenen fills bords o fins i tot no reconeguts. Malgrat l'orfandat, els meus calcetins saben que me'ls estime i que no deixaré mai de desparellar-los. Valga aquesta primera entrada de l'any com a recordatori de tal fe, així com de felicitació per a totes i tots els que em seguiu. Vos vull desitjar bon any i bons auguris a través de la meua tradicional carta a ses majestats. Un document que passe a desplegar amb l'ànim que els siguen concedides aquestes gratificacions a aquells i aquelles que s'ho han guanyat a pols durant l'any. Com bé sabeu, sóc altruista de mena i no demane mai res per a mi. La bonhomia guia les meues accions i les meues peticions per tal que vostés, senyors reis, les facen arribar a qui pertoca.

1. Per a Inés Arrimadas: la recuperació del reality pioner espanyol Reina por un dia

 

Tenint en compte l'interès general per la recuperació de la normalitat constitucional, caldria fer una mirada enrere per ressuscitar un dels primers reality de la història de la televisió espanyola. Seria un encert millorar el format i donar-li protagonisme –en l'estil del que Mediaset ha fet amb Las Campos– a la senyoreta Arrimadas arran del seu fulgurant triomf electoral a les últimes eleccions catalanes. Seria interessant veure la seua desimboltura sota les regnes del propi regnat. Val, la putada és que l'estat d'excepció monàrquic només duraria un dia i s'hauria d'esprémer cada minut al màxim –podria cronometrar-se quantes estelades seria capaç de cremar en una única jornada i després convalidar-ho amb vals descompte–, com el xiquet-robot de Minority Report o la clàssica Ventafocs i la imminència de la mitjanit. Tant se val, l'Arrimadas, com tota Espanya, és molt Ventafocs: penseu que tard o d'hora, tot acaba sent una immensa carabassa, en color, fons i forma.

2. Als directius de RTVE i a la productora de Masterchef Junior ex-aequo, la Declaració Internacional dels Drets del Xiquet emmarcada en punt de creu


Val que el Nadal ho admet tot i la tele nadalenca, més encara. Tot i amb això, aprofitar les vacances festives per emetre l'enèsima edició del concurs gastronòmic (?¿) infantil és una barrabassada que no hauria de permetre's una televisió pública. En primer lloc perquè no sé on queda el criteri ètic de posicionar en horari de màxima audiència uns pobres xiquets que hauran de passar un estrés que no es correspon ni amb l'edat ni amb la graella habitual de la programació de la cadena estatal. En segon terme, per la gratuïtat de prolongar una fórmula televisiva que no calça amb l'imaginari infantil. Recriminació? Eliminació? Expulsió? Espere que en llegir la declaració completa dels drets del menor, els senyors directius de RTVE entenguen que es poden fer programes de televisió més constructius i moralment sostenibles que la puta merda de Masterchef Junior.

3. Als pares dels xiquets que van a Masterchef Junior: una setmana tot-inclòs a Guantánamo o als camps de treball de Corea del Nord (segons disponibilitat i ordre de reserva)


Quan fins fa ben poc es qüestionava que les parelles homosexuals pogueren adoptar o tindre fills per qualsevol via atesa-la-dubtosa-consistència-vertebradora-i-moral-del-nucli-familiar, cap jutge o legislador tenia en compte que hi ha parelles heterosexuals –o, diguem-ho d'una altra manera: famílies tradicionals, encara que tampoc és l'adjectiu encertat– que viuen de presentar els fills compulsivament a concursos repulsius on els infants són carnassa segmentada segons el criteri de l'audiència. Em sembla que un pare o una mare que permet mercantilitzar el seu fill d'una manera tan salvatge no està exercint la seua tasca de tutor, sinó de mer mercader o proxeneta mediàtic. A aquest tipus de pares caldria enviar-los a la base cubana o als camps de Pyongyang, encara que fóra una setmaneta, per tal que superaren la mateixa experiència que malviuen els seus fills davant la càmera. Tal vegada, el tràngol exerciria la porga. Mentrestant, no sé si em fan més por els pares d'aquestes criatures o els espectadors d'un programa on xiquetes de nou anys són titllades de fracassades. Quin entreteniment hi ha en veure plorar un xiquet? Necessite una o dues reencarnacions més per entendre-ho.

4. Per a Mariano Rajoy, un Alfa 155


El president d'un país tan gran necessita un cotxe propi per fer tots aquells desplaçaments que l'agenda quotidiana de xòfers i compromisos no li permet. Conéixer l'Estat que governa seria convenient, així com la mateixa Constitució de 1978 que defén a capa i espasa sempre que no es tracte de temes bancaris: si es tracta de malcriar la banca espanyola –eixa sí que guanya sempre, i no la del Monopoly–, la Constitució es pot canviar amb un sol SMS. En canvi, quan la Constitució parla de llengües oficials –és veritat que n'hi ha quatre a l'Estat espanyol?– i nacionalitats històriques, la cosa es complica i cal posar en marxa un mecanisme de manipulació i apropiació del mateix document que suposadament es defenia. L'Alfa 155 seria el vehicle ideal per a un polític que també és antic, clàssic i fins i tot conservador. Un president que invoca alhora l'esmentada xifra, 155, quan ni tan sols s'havia optat pel diàleg. El resultat ens situa en el mapa automobilístic estatal de sempre: un parc mòbil envellit, contaminant, carrincló i amb poques perspectives de progrés i aerodinamisme.


5. Per a Gabriel Rufián, la tarifa plana d'un agent de Hollywood


Independentment d'estar d'acord o no amb la seua intensa línia discursiva, he de dir que la retòrica del senyor Rufián no s'adiu al Parlament espanyol; és a dir, que hi ha una espectacularitat, una modulació en grans sentències com Senyor Rajoy, quite sus sucias manos de Catalunya que em retrotrau als grans westerns o a qualsevol adscripció dels gèneres solemnes. En aquest sentit, Rufián marca una fita massa alta en el perfil d'ERC i crec que podria ser el perfecte vilà en properes temporades de The Walking Dead, per posar sols un exemple. A més, és guapo i té eixe puntet fanfarró i perdonavides –alhora l'antídot idoni contra el macarró-king Rafael Hernando, amb qui conforma el ying-yang de la polarització extrema– que queda bé en qualsevol quadre de crispació crònica. Per la qual cosa, com que en la política catalana hi ha una tendència a canviar de primeres figures massa prompte –crec que en la CUP reemplacen portaveus cada sis hores, com quan estàs amb la dosi de Frenadols–, una bona opció per al senyor Rufián seria contractar un agent per tal que el promocionara allà on no el coneixen. Crec que té vena dramàtica, per la qual cosa vull que aquesta menció-regal siga considerada també com a carta de recomanació per als directors de càsting.

6. Per a la reina Letizia Ortiz, un tràiler de Nutella


No m'agrada la monarquia en general, però de la família monàrquica espanyola em fa especialment nosa la reina Letizia. Tal com canten Les Bistecs: Siempre está tan mareada / No me come nada. Efectivament, he de dir que desconfie de la gent excessivament prima, però en el seu cas el que realment m'espanta és la rectitud i seriositat d'algú que no ha nascut reial, sinó que ha evolucionat de periodista a reina tal com fan els Pokémon. Clar i ras: aquesta xica necessita una dotzena de cassoles d'arròs al forn i un bidó de sèrum d'arrop i talladetes per a tornar mínimament a unes constants vitals compatibles amb l'existència física. Mentrestant, espere que ses majestats li facen arribar el format més gran possible de Nutella que hi haja en el mercat. El greix de palma tot ho cura, tret de les selves que devora per a ser produït. Al cap i a la fi, sent reina no li fan profit ni les calories, ni les acaloraes. És el que té l'estrat celestial de la classe excelsa.

7. Per a cúpula d'ÀpuntMedia, una cabassada de ginseng, multivitamines i geleia reial 


I el darrer regal és un amistós esperó per als companys que estan engegant la nova televisió pública valenciana. Necessitem ja la nostra televisió pública en la nostra llengua. Necessitem veure cares noves i necessitem oxigenar l'ecosistema mediàtic valencià per tal de pal·liar el dèficit estructural de mitjans de comunicació que patim històricament. La gesta és complexa i agosarada, però cal espavilar-nos perquè si existeix un relat del canvi, l'hem de poder i saber narrar tal com toca i, sobretot, a temps. Per això, a més de l'ànim, us envie una cabassada de ginseng –el de la foto, però més gran–, un palet de multivitamines i poalades senceres de geleia reial. I endavant!


I bo, espere que les meues pregàries siguen ateses i puntuals en la nit de divendres. Que tingueu bons reis, reixos i no esmente les reixes perquè ja les coneixen qui han passat les festes darrere d'elles, a l'espera d'un sentit comú que no arriba mai enjorn. Jo recorde redactar la carta als reis amb una barreja de descreença i inquietud. No m'agradaven les joguines de moda i supose que ses majestats ho tenien difícil per satisfer les meues demandes estrafolàries. Tant de temps després, no m'estaré de demanar coses tan enrevessades com les que demanava aleshores. Ser educat i previsible és absolutament tediós. I en un món tan entremaliat, ja no paga la pena l'excés de correcció. Que sigueu feliços, o almenys trobeu adjectius potencialment compatibles, en aquest 2018 que a penes despunta. Bon any, amigues i amics.