La vida et dóna sorpreses. Coces també, i més d'una vegada, encara que sempre paga la pena resistir els embats per assaborir de tant en tant el tast de les bones notícies. Dilluns passat vaig esbombar, en conéixer el veredicte dels Premis Vila de Lloseta 2015, que la meua nova novel·la havia guanyat en la modalitat de narrativa d'aquests guardons mallorquins. A l'acte de lliurament, però, no hi vaig poder assistir ja que tenia compromisos previs que m'impedien viatjar a l'illa la mateixa setmana. L'acte es realitzà el passat dijous, tal com anunciaren alguns mitjans; a casa nostra en parlaren, per exemple, els amics de La Marina Plaza, mentre que des de ses illes n'informaren els companys de l'Ara. Per als que no hi esteu subscrits, afegiré les paraules que dedicaren a El traductor els membres del jurat:
«Pel que fa a la novel·la, el jurat en destacà l’alta dosi d’ironia i
humor i la frescor i l’originalitat, tal com indicà l’escriptor i membre
del jurat Bernat Nadal. La narració s’inicia amb la història d’un home
peculiar, un traductor, que un dia va a fer una feina. A partir
d’aquesta situació, aprofundeix en diversos aspectes de l’ànima humana,
amb un estil àgil»
 |
| Antoni Riera, guardonat en poesia, junt a Bernat Nadal, a l'acte de lliurament |
Unes paraules que, tal com el premi, m'afalaguen i també li aporten un poc de màrqueting a la futura publicació. No debades, en una escena literària tan particular com la nostra, l'agenda dels guardons literaris és una eina necessària per atorgar-li a la indústria cultural en llengua catalana els estímuls i glamours pertinents. Ens cal guanyar autoestima com a creadors i també com a poble, per descomptat, per damunt de vanitats i altres fenomenologies pròpies del sector. Si més no, el meu objectiu, quan vaig escriure aquesta novel·la, passava per recuperar (almenys per a mi mateix) el sedàs d'una narrativa lúdica i desenfadada que em reconciliara amb tots els gèneres que m'estime i que condueixen a un únic punt de fuga: escapar de la solemnitat. La jugada comporta certs riscs, però cal aventurar-s'hi, de totes totes, per després no penedir-se'n. Del text en parlaré pròximament, per suposat; de moment, reincidiré en l'alegria d'haver rebut el premi. Encara que alguns amics se'n riuen –asseguren que només em falta guanyar el premi al millor llançador de pinyols d'oliva de Pixarroglets–, s'ha de dir que, tret d'algunes excepcions en narrativa curta, aquest és el primer premi de novel·la que guanye des del Ciutat de València de 2011, tot i atorgat el 2012. És a dir, que tampoc guanye tantes coses, tot i que si em forceu a fer una declaració de béns he de dir que vaig guanyar l'estiu passat un litre d'orxata de la Gelateria Verdú de Dénia a un concurs de Facebook i també una promoció online de Puleva que ara no recorde ben bé en què consistia. Menudeses, tot plegat, al cap de tres anys de suar la ploma i la cansalada. En resum, aquesta entrada no és una excusa per traure a passejar l'ego, sinó un motiu d'agraïment a tots aquells que m'heu felicitat de mil i una maneres amb motiu del premi. Al remat, els trofeus no pinten fava si no hi ha un caliu humà que els justifique. La vostra estima, una vegada més, és l'únic que compensa la feinada. I per això, i per fer-ho tot un poc més oficial, compartiré el discurs –o no discurs– que van llegir per boca meua durant el lliurament del premi. Unes paraules amb què no només agraïsc el guardó i la perseverança dels seus organitzadors, sinó una vegada més el suport d'aquells que t'estimen i, damunt, et lligen.
Benvolguts
amics, benvolgudes companyes de Lloseta, en primer lloc disculpeu la meua
absència en aquest lliurament, però per compromisos literaris prèviament
coordinats, m’era impossible acudir a l’acte de hui. Voldria manifestar-vos el
meu entusiasme pel guardó rebut ja que tinc especial estima per les vostres balears, de fet he presentat llibres meus a les tres illes i recorde
molt especialment la darrera presentació a la Llibreria Lluna de Palma junt a
l’admirada escriptora Antònia Vicens el juny de 2013.
L’estima
per les illes, i especialment per Mallorca, no és un fet anodí. Sóc nascut a la
Marina Alta, una comarca repoblada per mallorquins el segle XVII on el dialecte
valencià pren curioses i evocadores formes. A l’interior del nostre territori, per
exemple, alguns pobles mantenen l’article salat i, pel que fa a les
comunicacions, com estem a vora 100 quilòmetres de València i a Alacant, sense
tren –el que hi ha entre Dénia i Alacant és més bé un tren de la bruixa, però sense granera, ni gràcia– i amb una autopista de pagament, podem dir que som una illa balear més. Si
més no, si feu una ullada al mapa, els de la Marina som just aquell nas capritxós que
sobresurt al sud del País Valencià.
La
novel·la que m’heu guardonat –i ací voldria agrair-li als membres del jurat el
fet que l’hagen entesa i gaudida– reflecteix en certa mesura el caràcter
cosmopolita del meu territori vital: un paradís relativament ataquinat de
referències on els guiris conviuen
amb les nostres mitologies particulars sense escarotar-se massa. A través del
text, volia fer relluir precisament totes aquelles sinergies, totes aquelles
bogeries, que naixen de la convivència de dues cultures tan oposades. M’alegra
saber que aquesta visió àcida, irònica i desenfadada d’allò que som ha quallat en una terra
tan semblant a la meua.
Només voldria reiterar l’agraïment i l’estoïcisme del vostre ajuntament per continuar
defenent la nostra llengua, les nostres lletres, en una època d’especial
complexitat econòmica, política i cultural. En parlarem, de tot plegat, quan
torne a Lloseta per compartir el goig, l’alegria, del premi de hui. Vos estime,
vos estim! Una aferrada pes coll.
Jovi Lozano-Seser
Ondara, a 23 d’abril de
2015
