|
"Hemos puesto a la Comunidad Valenciana en el mapa"
FRANCISCO CAMPS I RITA BARBERÀ, ex aequo |
Fills d’una època
Som fills d’una època,
d’una època política.
Tots els afers,
teus, nostres, vostres,
diürns, nocturns,
tots són afers polítics.
Tant si vols com si no vols,
els teus gens tenen un passat polític,
la teva pell té un pigment polític,
els teus ulls tenen un aspecte polític.
Allò que dius té una ressonància,
allò que calles té una eloqüència,
d’una manera o d’una altra, política.
Fins i tot anant pel bosc,
les teves passes són polítiques
sobre un sòl àdhuc polític.
Fins els versos apolítics són també versos polítics,
mentre a dalt brilla la lluna,
projecte no-lunar.
Ser o no ser, heus aquí el problema.
I, digues: Quin problema, estimat?
Un problema polític.
No cal ser un ésser humà
per adquirir valor polític.
N’hi ha prou de ser petroli.
pinso enriquit o material reciclat.
O bé una taula de sessions, la forma de la qual
ha encès un llarg debat:
si fóra millor quadrada, o bé rodona,
per tractar de la vida i de la mort.
Mentrestant els homes moren,
els animals són escorxats,
les cases són cremades
i els camps abandonats,
com en temps immemorials
i també menys polítics.
Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra
Vista amb un gra de sorra, Columna Edicions
------
El 15 de gener de 2007 l'escuderia Vodafone McLaren Mercedes va presentar a València el monoplaça MP4/22 amb el qual el pilot espanyol i doble campió del món
Fernando Alonso competiria en la pròxima temporada de Fórmula 1. En
els carrers pròxims a les Ciutat de les Arts i les Ciències, on es van congregar més de 200.000 persones, l'escuderia anglo-germana va presentar un prototipus amb el qual pretenia tornar a
ser campiona del món després de vuit anys sense aconseguir-ho...
Recorde la data perfectament perquè durant aquells mesos acompanyàvem diàriament mon pare a l'hospital de la Ribera on rebia tractament de radiologia. Feia just un any ell mateix s'havia autodiagnosticat un càncer després de gestionar-se per compte propi totes les proves i biòpsies que no li van realitzar a l'hospital La Pedrera de Dénia abans de donar-li l'alta l'estiu de 2005 tot i al·legant una simple infecció d'orina. Després d'un munt de negligències –tant administratives com tècniques dins d'una xarxa sanitària col·lapsada–, el segon hospital privat que li havia comunicat el veredicte decidí derivar el seu expedient a l'hospital d'Alzira. En pocs dies, doncs, inicià el tractament. Un procés llarg d'analítiques i consultes que implicava molts viatges, a més d'un concís exercici d'introspecció per poder digerir tot allò que mon pare absorvia per mitjà del degoteig del sèrum i que somatitzadament jo també rebia, a glops imaginaris, en el decurs d'una profunda crisi personal.
Als hospitals, com a qualsevol cosa, un s'hi acostuma. Malgrat tot, l'assiduïtat és esgotadora; més encara si cada paraula de l'oncòleg assumeix l'agudesa i la intensitat d'una fiblada. Per això, tot i que ma mare l'acompanyava sempre, algunes vegades féiem el seu torn la meua germana o jo. Cal dir que la radiació se li aplicava a un tumor secundari que li havia brollat a la mandíbula i que la teràpia havia de ser constant –dosi cada vint-i-quatre hores– durant l'esmentat període. Aquella planta inferior del centre hospitalari, pràcticament un soterrani, esdevingué aleshores un espai familiar. Una sala d'espera on les angoixes dels uns se solapaven amb els ànims dels altres fins a confegir una estranya aliança sentimental. A mig camí entre la lluita i la deserció, jo esperava que mon pare acomplira el protocol diari mentre escoltava els comentaris de les dones que m'envoltaven; algunes amb perruca, altres amb modestos mocadors. Esgrogueïts al seu seient, pacients de dolences hepàtiques palesaven un altre tipus de desencís mentre els acompanyants eixien fora per rebre la cobertura del mòbil. En el gest de tots, però, la immensa nostàlgia per la salut perduda, una expressió que li vaig escoltar una vegada a l'escriptora Esther Tusquets i que pervivia en el rostre de tots els que compartíem cambra i inquietud dins d'aquell departament.
|
L'Hospital de la Ribera: el primer hospital públic espanyol de gestió privada, inaugurat el 1999 |
Recuperar l'alé de l'esperança no era, a la fi, tan complicat atesa la llarga durada dels tractaments i l'estudiada ambivalència dels especialistes; de fet, en una d'aquelles jornades, tal com he dit a l'encapçalament, a mon pare li feia il·lusió pujar a València per veure la presentació del nou model de Fernando Alonso. No en sabíem l'hora concreta, ni tan sols la ubicació exacta, però calia aprofitar el dia i almenys satisfer el desig del pare, amant de les curses de cotxes i de les marques automobilístiques de renom. En vespres de la construcció del circuit urbà, la ciutat alenava expectació i entusiasme. Se'n parlava a tothora. Especialment Canal 9, amb el seu discurs incessant de paraules tan buides com grandiloqüents. Mal pronunciades, també. Detestava i deteste més encara ara, si cal, la solemnitat amb què els mitjans de comunicació recreen aurèoles de prestigi selectiu quan pretenen entronitzar alguna cosa. L'agenda mediàtica de l'aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps, reforçava en tot moment aquelles cares intervencions que pretenien situar València en un plànol privilegiat. Una salmòdia que RTVV repetia per via catòdica i hertziana fins a assaciar la supèrbia dels més indecisos. Me'n feia creus –i no deixaré mai de fer-me'n–, més encara si recordava la impotència que em va fer abandonar pocs anys abans les pràctiques formatives dins Ràdio 9 precisament quan aquella era la parcel·la professional que més ansiejava trepitjar. En comptes d'una factoria de somnis, un calaix de malsons. Un Amityville del que calia escapar i que capgirava les meues aspiracions professionals. Canticeles que li contava a mon pare mentre discutíem sobre política, sobre les intencions manipuladores del govern valencià; una qüestió que no li havia interessat mai i de la qual volia allunyar-me'n.
Temes que m'encenien i que coincidien, moltes vegades, amb retards en els torns de quimioteràpia de l'hospital alzirenc: sens dubte, un dels grans emblemes i herències del senyor Camps. Un excés d'ús i d'agenda que podia intuir-se quan el temps d'espera per rebre la substància es demorava més de l'habitual. Un tipus de notícies que la poderosa gerència del centre emmascarava, però que actualment poden llegir-se tal com en aquest
article publicat pel diari Levante el 17 de desembre de 2011. Jo me n'assabentava pel comentari graciós d'una d'aquelles dones amb perruca que tenia a la vora.
La màquina, en deien.
La màquina es veu que s'ha trencat. I aleshores imaginava un enorme artefacte fumejant i llançant guspires pertot arreu. D'això, i de tantes coses més, xarrava amb mon pare el dia que preteníem assistir a la demostració de Fernando Alonso. Que si era una vergonya el tracte que s'oferia als hospitals valencians –heus ací un altre
testimoni periodístic de la (mal)intencionada precarietat–, que si els gestors del PP valencià eren simplement uns balafiadors sense escrúpols i tantes conjectures més que comentàvem distesament quan encara no havia arrancat la investigació del cas Gürtel ni la consegüent traca d'escàndols inassumibles.
Aquell migdia, quan acabàrem la visita, deixàrem Alzira per apropar-nos a la capital. No recorde exactament si el torn de mon pare va ser puntual o no aquell dia, però el que sí que havíem comentat era que si no eixíem enjorn de l'hospital, no veuríem res. Tant se val: tampoc no sabíem l'hora ni l'emplaçament concret de l'esdeveniment. Ens guiaven altres criteris, un altre tipus de fe. En arribar a la ciutat, la successiva acumulació d'embussos preveia esdevenidors aldarulls. L'entrada de València, de fet, resistia un fluxe dens de vehicles mentre els agents del trànsit desviaven els cotxes cap a altres direccions. No es ahora, es por la noche, escoltàrem que indicava un dels policies al cotxe de davant. Mentrestant, en comptes d'adreçar-nos en direcció al Grau, les ordres dels agents ens escopien de nou cap als afores de la ciutat, en una enrevessada madeixa de rutes que finalment ens féu desistir. Era tard, a més. Teníem fam. Mon pare no perdé mai la fam, per més tòxiques que foren les injeccions. Jo també tenia fam en aquell moment, a més de mala llet. Mala hòstia, fins i tot. Emprenyat per l'organització d'allò, per la magnitud d'un acte que potser la ciutat no podia digerir i que ens rebotava cap a la perifèria. Pocs quilòmetres després, vam decidir aturar-nos al polígon d'Alfafar per dinar al Vip's de davant l'MN4.
Entre mos i mos, comentàvem l'errònia jugada.
Massa gent: per què hem vingut? Damunt, l'acte es retardaria fins a la nit. No pagava la pena quedar-s'hi.
Veritat? En el pensament, dansaires, col·lidien les imatges de la Fórmula 1 valenciana amb l'aparell avariat de l'hospital. L'Scalextric urbà contra el servei ciutadà. Una gota en l'oceà de la immoralitat, en la mateixa mar on es desplegarien pròximament les veles de futures competicions nàutiques... Tot d'una, em venien a la ment els anys universitaris viscuts a la capital, mentre acabaven d'erigir-se els grans
elefants blancs de Calatrava, potenciats per aquell emergent –i progressivament bronzejat– Eduardo Zaplana que des de 1995 es proposà convertir el País Valencià en un parc temàtic global/disfuncional de luxe. Dotze anys després, mentre mon pare i jo dinàvem sandvitxos de pollastre a aquella franquícia
pija, m'adonava que l'objectiu de la Generalitat passava per no abandonar mai el concepte –i la finalitat– d'esdevindre una gran escenografia i, de refilada, fer negoci. Un escenari buit on abocar hologrames exagerats d'allò que no som per tal de projectar l'ombra d'allò que voldríem ser i essencialment no som. Un desgavell conceptual que em recordava el mític disc i tema de la cantant irlandesa Sinéad O'Connor,
I don't want what I haven't got; és a dir,
jo no vull allò que no tinc. Un lema que era utòpic en la València bulímica de l'any 2007, però que finalment ha quallat huit anys després. Vint anys de la meua vida, deduesc. Vint anys sota el parasol il·lusori d'un frau institucional que en qualsevol país europeu, fins i tot a Itàlia, hauria estat dissolt i que a casa nostra coeja sota l'excusa de la refundació. Beneïts eufemismes per perpetuar l'evolució obscura i fosca d'una espècie inextingible que es disfressa de diplomàcia per encobrir l'afany pel delicte...
|
Santiago Calatrava, Eduardo Zaplana i Rita Barberà (1996) davant la maqueta de la Ciutat de les Arts i les Ciències |
Aquell dia, però, mon pare i jo tornàrem a casa per l'AP-7, com de costum. Entre rialles i algun que altre acudit ens havíem acostumat a traçar plans de futur que no podien decebre'ns ni a llarg ni a curt termini. Perquè ell tenia en ment enregistrar un disc i ja li quedaven pocs mesos per enllestir-lo. El disc se l'havia fet ell, al seu estudi, durant hores i hores de polir gravacions, d'assajar peces, malgrat tindre la boca seca, a pesar del to de veu minvat... En resum, la política de grans esdeveniments ens venia grans, sobretot a mi, que havia perdut vora deu quilos des que mon pare emmalaltí i ja em venia gran fins el més ample dels meus pul·lòvers. Si més no, els quilos que no li arrabassava el càncer a ell, me'ls arrabassava la malaltia a mi. Els nostres esdeveniments, per contra, eren petits, gairebé domèstics, allunyats de les grans ambicions i molt a prop de la terra que xafàvem. En definitiva, com els de tothom. Jo no vull allò que no tinc, cantava la polèmica cantautora calba. La mateixa que li emprà a Prince una de les seues millors cançons, Nothing compares to you. Jo també pense, tal com tots pensem dels nostres pares, que res és comparable a ells. Sinéad s'afaità el cap per clamar contra l'Església i, vés per on, a mon pare no li afectà la quimioteràpia en aquest sentit perquè ja era calb. Tots volem allò que no tenim –i no reincidiré en l'exemple explicitat de les dues dècades de desgovern popular–, però la vida ens demostra que podem viure amb molt poques coses. L'escriptora romanesa Herta Müller sintetitzà el dolor i la superació de l'ésser humà en el títol d'una de les seues novel·les més celebrades, Tot el que tinc, ho duc al damunt. Just això és el que pensava i celebrava jo mentre conduïa cap a casa aquell dia tot sabent que tenia a mon pare al costat. Un copilot de veres, res a veure amb l'espectacularitat patrocinada de Fernando Alonso. Parle de mon pare. Ell i jo junts en qualsevol dels quilòmetres que separen València d'Ondara: el prestigi inviolable d'un instant que només ens pertanyia a nosaltres.
|
"Les frases vertaderes estan sempre relacionades amb una ferida profunda"
HERTA MÜLLER |