dimecres, 27 de març del 2013

Cartell d'Habitatge: Un escaient motiu per celebrar al 27 de març, Dia Mundial del Teatre


Les coincidències en la vida són l'hòstia. I ho dic així, a seques, perquè just hui que descobrisc quin és l'aspecte final del cartell d'Habitatge, la comèdia immobiliària -i involuntària- que vaig escriure ja fa tres anys, m'adone que és el Dia Mundial del Teatre. La descoberta del pòster és escaient, doncs, donada l'efemèride i m'agradaria que fóra en el dia de hui un petit i humil homenatge a tota la gent del teatre, sobretot en aquests anys de desesperança que han vist buidar-se moltes sales, a mercè de la crisi i dels intolerables retalls en matèria cultural. De l'obra en concret vos vaig parlar el passat mes de desembre -post sobre Habitatge-, precisament quan començaren els primers assajos del muntatge, però tenint en compte la imminent estrena que tindrà lloc el proper divendres 19 d'abril a l'Auditori d'Ondara, ja era el moment de mostrar aquest pòster, realitzat pel dissenyador Carles Riera a partir de les imatges que glaçà la també amiga fotògrafa Anna Pastor. En el treball visual cobren especial importància els dos protagonistes de l'obra, encarnats per Tere Ballester i Paco Bertomeu, dos grans actors als quals ja he vist en acció i dels quals n'estic ben orgullós, sobretot per la seua versatilitat i dilatada trajectòria. Esmentar igualment la gran tasca que ha dut a terme Palero, director d'Habitatge i cap visible de la companyia L'Oracle de l'Est, qui s'engrescà des d'un principi amb el text original i sense la visió del qual la materialització de l'obra no hauria estat possible. Doncs, això, se'n sol dir molta merda. I jo els la desitge tota, ja que es tracta d'un nou repte, i alhora un encoratjador somni, d'aquells que paga la pena experimentar. Seguirem indagant-ne!

Moment de l'obra, en un dels darrers assajos

dilluns, 25 de març del 2013

Ser local i ser universal: Presentació d'"Hi ha morts que pesen cent anys" de Tomàs Llopis a Ondara

Fa pocs dies, amb motiu d'una sucosa conversa derivada d'una reunió de membres del jurat d'un premi literari, vaig tornar a plantejar i a plantejar-me quin és l'estímul concret que condueix a un escriptor a endinsar-se en un marc cronològic que no és precisament el que li ha pertocat habitar. Quan vaig escriure Esbós per una improbable novel.la històrica, vaig dissertar sarcàsticament sobre la qüestió, però he de dir que encara continua semblant-me un petit misteri, un entremaliat interrogant, aquest tret argumental i alhora temàtic. El passat divendres, però, a la presentació a Ondara de la nova novel.la de l'amic Tomàs Llopis, vam tindre l'ocasió de parlar-ne distesament, tornant a acaronar el tema i obtenint, aquesta vegada sí, respostes d'aquelles que emplenen molts buits, sobretot de la nostra història -i també de la nostra literatura!-.

I és que tal com vaig introduir al principi de l'acte, en Hi ha morts que pesen cent anys, l'obra amb què Llopis va aconseguir el darrer Premi Octubre de narrativa, he resolt molts d'aquests dubtes mentre descobria alhora una novel.la tan rica en matisos com en enfocaments, els mateixos que ens permet la dualitat narrativa que ens plantegen els dos protagonistes principals en la seua croada vital a través del segle XVII: Roc i Bernat Facadell, els dos estendards d'una nissaga que des del mateix Beniarbeig, al cor de la Marina, esbossa l'afany de revolta de tot un país assedegat de rebel.lió i de canvi. Amb tot, més enllà de l'intens i magistral tramat narratiu que abraça pràcticament la totalitat d'un segle ja de per si convuls, el que més em va captivar des d'un principi del text fou la ferma opció de l'autor de subratllar la pertinença geogràfica dels seus personatges. La tria d'un gentilici en concret, que és també el de Llopis, segueix les coordenades que l'autor ha treballat també en la seua obra poètica -Palau de cendra- o, de manera menys explícita, a la seua anterior novel.la, Les volves d'aquella neu. En tot cas, hi ha de nou una confluència per materialitzar per mitjà de la ficció la pròpia pàtria sentimental, es corresponga aquesta o no amb la geogràfica. En Hi ha morts..., per tant, el gruix de les històries que Llopis magistralment cabdella em remet a una frase que la cantant Björk va argumentar fa uns anys quan es va cansar que li preguntaren per què cantava cançons tradicionals del seu país, Islàndia -i en la seua llengua, l'islandés-, si ella ja era una artista internacional que cantava en anglés. L'artista de Reikjavik fou eloqüent: "No es pot ser universal sense ser local". Heus ací la jugada: no podem ser autèntics, ni menys encara versemblants, si no sabem realment qui som i d'on venim. I és precisament sota aquests preceptes des d'on Tomàs Llopis ha forjat la seua nova creació.

La universalitat. La universalitat que no s'oblida de la localitat. De sentiments i de vivències, de somnis i de recels. De partides i racons del nostre terme i també del nostre record. I tot això, amb l'honestedat d'encarrilar una narració segles enrere no per l'espectacularitat o la fotogènia d'un període fonamental de la nostra història com a poble, sinó pel compromís amb aquest mateix passat ja que ell és, sens dubte, l'eix bàsic per traduir les inclemències del present. Com bé asseverava l'autor, al.ludint alhora les paraules de l'escriptor Baltasar Pòrcel, el gran valor d'una novel.la històrica rau en el fet de poder trobar-hi una reflexió que ens conduïsca a l'actualitat; doncs bé, la concordança entre el segle XVII i els primers anys del segon mil.leni presenta sinèrgies alarmants, cridaneres, que Llopis ja ens adverteix mitjançant la idònia cita de Joan Fuster que encapçala el llibre. Tot seguit, Hi ha morts que pesen cent anys enceta un viatge transcendent, intens, atribolat i perfectament transcrit, arrabassat a l'ahir. Així doncs, la fidelitat i respecte de l'autor al temps retratat desimboca  en un registre polit, que no s'enfugeix de la fluïdesa tot i sent clàssic: una proesa estilística que el lector agraeix i que contribueix a ennoblir unaa proposta sempre llegidora, sempre apassionada. Al cap i a la fi, l'obra pot interpretar-se també com un homenatge al que hem estat com a poble o al que podríem haver estat. Si més no, el destí dels personatges i paratges amb què Llopis ens enjogassa també ens pertany una mica, sobretot després de conviure-hi. Tot plegat, tal com vaig concloure a la meua introducció sobre el llibre, la novel.la ha de ser desxifrada també com un necessari exercici de dignificació de la nostra geografia -el nostre Beniarbeig, la nostra comarca, el nostre país...- i de la nostra història. L'evocació, al capdavall, s'articula amb mestria per tal d'arribar a la conclusió que Tomàs Llopis no sols ha escrit una gran novel.la, sinó també la gran novel.la de la Marina.


dimecres, 20 de març del 2013

#Valenciana o no, ja és primavera


Sembla un recurs prou habitual -sobretot, en premsa-, a més d'una excusa idònia, el fet d'encetar un article o una entrada aprofitant el canvi d'oratge. I hui, ara que fa unes escasses quatre hores des de l'arranc de la primavera, no m'estic de fer menció, atesa l'assolellada coincidència, al canvi estacional. Voldria aprofitar també el post per remetre a l'efemèride de la #Primavera Valenciana, el fenomen que ens sacsejà la consciència ara fa un any i que tan bé va saber batejar via Twitter el cantant Pau Alabajos. Del que va suposar la primavera valenciana, tenim principalment l'empremta activa del moviment -feu una ullada a la seua web-, materialitzada en cites com el concert que tingué lloc el passat 15 de febrer al Palau de Congressos de València. I és que la metxa que va prendre des de l'Institut Lluís Vives no sols contagià de revolta el cor de la capital, sinó que també demostrà al món que els valencians, malgrat la desvergonya d'aquells que ens representen, també sabem distanciar-nos de la mediocritat per tal de defendre la nostra dignitat com a poble. 

Hi ha, per tant, un pòsit d'entusiasme en celebrar l'aniversari d'un fet que ens ajudà a depurar moltes més coses que responsabilitats. La meua, almenys en aquest post, és la de subratllar la bonança d'uns dies on guanyarem en llum i vida tot allò que l'hivern ens va mig segrestar amb els seus dies malcarats i plujosos. Les notícies, si més no, són més afalagadores: la clàusula sòl de les hipoteques hui s'ha vist judicialment entrebancada mentre que César Alierta, president de Telefónica, ha anunciat també aquest matí que la crisi ja s'ha acabat (¡¡¡). Del primer titular, podem tirar algun coet; de la segona informació, sols podem dir que és un farol d'aquells que alcen més sarcasmes que esperances. Tanmateix, paga la pena celebrar, després d'un hivern de titulars-tanatoris, que la primavera, amarada de Corte Inglés, es vestisca d'optimisme. Jo em decante també per aquesta opció, què voleu que vos diga. I per això tanque l'entrada amb una imatge que no s'escapa del convencionalisme primaveral: sol, flors i natura. Més enllà de les obligacions i paranoies amb què se'ns ha forçat a conviure, hi ha res més bell en el món que aquestes tres coses? 


dijous, 7 de març del 2013

Paraules que encara s'han de pronunciar ben fort: Actes al voltant del Dia de la Dona


De tant en tant no és difícil escoltar una veu -o vàries: aposte més per la segona opció- que menyspreen i qüestionen la celebració dels dies assenyalats, de les efemèrides, just adduint raons de normalitat. Que si hi ha coses que ja no cal subratllar, que si el gruix de les jornades s'entela de demagògia, que si ja no és necessari alçar el puny... Curiosament, però, aquestes veus sempre s'acarnissen amb dues jornades en especial: per una part el Dia de la Dona i, sense anar més lluny, el Dia de l'Orgull Gai. Siga coincidència o no, si algun fenomen es posa de manifest en aquest cert recel cap a aquestes celebracions/reivindicacions és la pervivència d'una certa visió patriarcal i amnèsica de la vida; una mirada ben intencionada, d'altra banda, prou més pendent d'esborrar els matisos del que hem estat com a societat que no pas de remarcar els avanços que ens han sacsejat de cap a peus per tal de reformular la balança dels gèneres i, filant encara més prim, de la llibertat. Per això, i per tantes motivacions més, no m'estic d'engalanar el bloc hui amb el cartell amb què la Xarxa de Dones de la Marina Alta commemorarà hui a Dénia -concentració a la Glorieta- i a Pedreguer -Sopar a Los Arcos- l'abast reivindicatiu de la jornada.


Pel que fa a l'afany reivindicador, cal dir que els pròxims dies hi haurà molts més actes focalitzats en aquestes temàtiques. De fet, tal com vaig avançar, demà es presentarà a Pedreguer l'interessant estudi d'Irene Ballester El cuerpo abierto, que vaig ressenyar fa dos posts, i que jo, com a amic i seguidor de l'autora, tindré el plaer d'introduir. Serà a la Casa de Cultura, a les 20 hores. Així mateix, d'entre els actes que s'han preparat aquest mes a Pedreguer, volia destacar i recomanar la xarrada -Dones al Segle XXI- que l'escriptora Pepa Guardiola realitzarà el proper dijous 14 de març. De Guardiola, qui forma part activa de l'esmentada Xarxa de Dones de la Marina, ja he tingut l'ocasió de parlar-vos-en anteriorment, sobretot arran de l'entrevista que li vaig fer en abril de fa dos anys per a la revista de la Macma. D'aquella llarga conversa, recorde que vam acabar parlant sobre els entrebancs històrics que han fet de la desigualtat entre homes i dones un conflicte malaltís, difícil de cicatritzar. En un dels punts de la xarrada, quan li preguntava a l'autora de Xàbia pel reflex del masclisme i de la potència del patriarcat dins la història de la literatura, l'escriptora va fer referència als buits ja irrecuperables amb què la literatura s'ha conformat. Veus de dones que no van tindre ni l'oportunitat d'alfabetitzar-se o d'acostar-se a una llapissera. Si més no, no hem d'oblidar, per parlar d'un símbol democràtic, que sols al nostre país el vot femení existeix des de fa 75 anys. Una modernitat jovenívola, doncs, adolescent dins del pes de la història, que demostra que el gruix de les reivindicacions de hui no és gratuït, ni sobrer, ni accessori; sols un recordatori, encoratjador i ferm, per esmenar el passat i fer del futur un indret més igualitari.

dissabte, 2 de març del 2013

Creuallibres: Últimes existències a Un país de llibre

Des de dijous passat ja pot veure's online i als canals de televisió que l'emeten, el nou episodi -i ja en van onze: l'enhorabona, companys!- d'Un país de llibre. Sobre aquest prometedor nou espai de difusió de la nostra literatura, ja en vaig parlar al bloc el passat mes de desembre -feu-li una ullada a l'enllaç si vos ve de gust- just coincidint amb l'arranc de la iniciativa. Doncs bé, és al capítol onzé on apareix Últimes existències, just a la secció del Creuallibres. Del que va ser la gravació vaig penjar també una entrada recentment, així que sols vos adjunte el video ací baix. Cal dir que el capítol onzé està dedicat a Juli Alandes i el seu nou llibre Crònica negra, Premi Enric Valor de Novel.la 2011, tot i que és a la part final del programa -minut 18.00- quan l'Eugeni Alemany i jo apareixem palplantats davant d'El Corte Inglés de Colón per parlar de consumisme i, com no, de la crisi. Sols agrair-li novament a ell, el conductor, la complicitat de la trobada, així com als responsables de l'espai per haver comptat amb mi i el meu nou treball. Moltíssimes gràcies, amics, molta sort en aquesta singladura mediàtica i llarga vida al país de llibre!