Per Sant Joan, bacores: i fanalets de meló d'Alger, i fogueres a la mar, i solstici en flama

I tot d'una, com si l'hivern no fóra més que una melangiosa letàrgia d'entretemps, l'estiu arriba queferós com cada any per multiplicar-nos les hores de sol i, alhora, de vida. N'és especialment esperada la revetlla d'entrada, la indòmita nit de Sant Joan, més a prop de la màgia d'altres temps que d'aquest present tan tecnificat, higiènic i sovint previsible. Feia temps, però, que volia dedicar-li unes paraules a una nit que sempre he considerat especial, transcendent a varis nivells. Si res més no, per a mi sempre ha estat la nit més bonica de l'any i no sé si tal tria m'acosta definitivament al paganisme que caracteritza la festivitat o no, però s'ha de dir que un sempre se sent més còmode en el costat esotèric de les coses. De les coses i de la vida, tot plegat, perquè la nit de Sant Joan és un vestigi incorruptible d'allò que algun dia vam ser. Més enllà del filtre d'un cristianisme que ens entelà per sempre el calendari de solemnitat, la celebració del solstici d'estiu és una reivindicació de les arrels celtes, ancestrals, que guien moltes de les nostres costums i que semblen oblidades després de segles i segles de correccions victorianes, tan emmidonades com punitives per a l'esperit mediterrani que tots covem a l'interior.

L'arriscat i engrescador repte de botar la foguera

Per Sant Joan cristal·litzen fenomens en extinció com el dels fanalets de meló d'Alger, costum que recorde de la infantesa i que sortosament sobreviu en molts pobles valencians, tal com assenyala aquest interessant article del bloc del Museu Valencià d'Etnologia. En el meu cas, recorde el meu avi amb el ganivet, ensenyant-me a retallar la corfa gruixuda del fruit mentre jo assajava una carassa inconcreta sobre el meló. I després, l'espelma a dintre i les cordetes per subjectar el fanal casolà: artesaníssim estri per obrir-se pas en la foscor estival i, de refilada, espantar els mosquits. Una tasca ben cridanera que s'agermana amb la carabassa foradada i il·luminada,  d'ascendència cèltica, del Halloween; en aquest cas, però, com a símbol de l'inici del solstici d'hivern. En ambdós casos, el misteri implícit de seguir un credo antic, entre la festa i la superstició. L'evocació d'un món perdut que ressuscita ara, de la mà de Sant Joan, des del mateix moment que ens apropem a la platja vora la mitjanit per sopar, encendre una foguera i, amb un poc de sort (i valentia, en el cas dels més fredolins), submegir-se aigües endins. De rituals, n'hi ha un grapat, però em quede amb el de les set primeres ones de la mitjanit esguitant-te els peus en una tèbia benvinguda de la nova estació. Just aleshores és quan cal demanar un desig. Qualsevol cosa terrenal, vull dir. Res d'excessos o frivolitats materials. Aclucar els ulls, formular l'anhel i assumir amb fruïció l'instant. Alenar. Després, podreu anomenar-me o no bruixot, però he de confessar que gairebé totes les coses que li he demanat a Belenos -aquest era el déu dels celtes- s'han acomplit tard o d'hora. Qüestió de fe, de creença. Digueu-li, per ventura, atzar.

Tant se val. De Sant Joan ens hem de quedar amb la força d'imatges com la de les fogueres. Fumejant contra la brisa del mar, encerclades pel baf de les persones que hi giravolten, frisoses, en una dansa improvisada, antiga. Són igualment arcaics, tribals, els bots dels agosarats que sobrevolen les flames en un intent per demostrar-li vigor, perseverança, a la nova estació, que no és més que una nova vida dins la nostra vida. Un nou inici. Una altra oportunitat. Per això, a la nit, se l'acompanya amb l'ofrena de sopars casuals. Disseminats per la platja, al caliu del foc. Petits banquets sobre la sorra freda on hi ha bacores, entrepans de tonyina i tallades de meló. Hi ha somriures entremig, per suposat. I disbauxa. I gent que torra sardines perquè no li agraden els entrepans. I gent que tal vegada no bota perquè tem aixafar alguna brasa amagada entre l'arena. I gent que no gosa acostar-se a l'aigua perquè encara la troba freda. Malgrat tot, és una nit gloriosa. Caiga quan caiga, i siga com siga. De nord a sud, potser es tracta d'una de les poques cites que ens agermana a tots els valencians, a tots els mediterranis, en una mateixa comesa: la de viure la nit, la gran avantsala de l'estiu, que no és més que un recordatori de la vida, de la mateixa vida que se'ns esvaeix entre les flamarades, de la mateixa vida nostra que queda impregnada entre els encenalls, una vegada la vivesa del foc ja s'ha exhaurit per deixar pas a les cendres. Cendres enravenades sobre l'arena, a punt del trenc d'alba.

Vicent Andrés amb tonada, Estellés en solfa: Entrevista a Salvador Bolufer

Fa ara dos anys, a la primera presentació que vaig fer d'Efectes Secundaris, vaig tindre l'alegria de comptar amb Salvador Bolufer com a introductor del llibre. Recorde que en aquell acte, a l'hora de presentar el meu presentador –valga la redundància–, vaig al·ludir a la complexitat de definir el senyor Bolufer amb les pinzellades protocol·làries de tres o quatre adjectius. Aleshores vaig idear una comparació prou més arriscada que espere que al receptor dels elogis li agradara o, almenys, no li xerricara en excés. De l'amic Bolufer vaig dir que era la nostra Lady Gaga particular, és a dir, algú amb la versatilitat i originalitat suficients com per bastir un discurs artístic únic que no s'assembla a res que no siga ell mateix. Ben mirat, l'asseveració no és incerta. Per a tots els que l'hem escoltat cantar les seues burreres durant tots aquests anys, val a dir, ara que celebrem el llançament del seu nou treball, que continuen ben vives totes aquestes sucoses sinèrgies entre la música i la poesia. A Estellés en solfa, el disc en qüestió produït pel també gran Enric Murillo, quallen de nou tots els factors abans citats, als quals se'ls afegeix l'empremta immarcescible d'eixe geni nostre anomenat Vicent Andrés Estellés. Poca broma, doncs. Sobre el fruit d'aquesta suma de talents, vos recomane la lectura de l'article sobre el projecte que l'amiga (i valuosa còmplice en aquest enregistrament) Maria Josep Escrivà va publicar aquesta setmana al  bloc de Burrera Comprimida tot i que, atesa la màgia d'una estrena tan cobejada, no m'he estat d'entrevistar Salvador Bolufer per tal de tafanejar i escorcollar una miqueta més en el procés i els resultats d'aquest esperat Estellés en solfa.

Bolufer, en  concert, acompanyat d'Amadeu Vidal a l'acordió diatònic

P. Com i per què naix el projecte d’Estellés en solfa?

R. L’experiència amb El cantar de la burrera fou satisfactòria, i això ens va animar, al mestre Murillo i a mi, a mamprendre un nou projecte discogràfic. En principi pensàvem amanir un treball amb textos d’alguns dels nostres poetes més emblemàtics de tots els temps, però, segurament influenciats per l’auge que estava abastant pertot arreu la figura poètica de Vicent Andrés Estellés, ens va seduir la idea d’escorcollar entre la immensitat de la seua obra i versionar, a la nostra manera, una selecció exhaustiva de poemes que mostrara diversos aspectes i matisos de la matèria estellesiana. Iniciàrem aquest projecte fa quasi tres anys, quan encara no existia cap sospita que l’any 2013 seria declarat, des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Any Estellés. Després, multitud d’entitats públiques i privades s’han sumat a les mostres d’homenatge. Per tant, aquesta casualitat tan casual és pura coincidència.

P. Creus que l’obra d’Estellés posseeix una especial dimensió musical, ambiental?

R. L’obra d’Estellés és tan àmplia i prolífica que conté tota classe de registres i dimensions, unes més recitables que altres; però amb els seus exquisits conceptes del ritme (possiblement heretats d’Ausiàs March, de qui el poeta de Burjassot fou un fervent admirador) dotava els versos d’una mètrica molt apreciada pels músics i pels rapsodes.

P. Tenint en compte la teua anterior obra, què et suposa com a intèrpret aquest nou pas?

R. Tant amb El cantar de la burrera com amb aquest Estellés en solfa es perseguia, entre altres coses, donar caràcter discogràfic (perfumat amb la música de Murillo) a determinades interpretacions que ja havíem portat als escenaris. En el primer cas es tractava d’interpretar la meua poesia satírica, i ara, de posar veu als textos potentíssims de Vicent A. Estellés. Més que per a pegar un nou pas, aquest treball m’ha servit per a nodrir el meu currículum d’experiències enriquidores, i ara em fa molta il·lusió que Estellés en solfa servisca també per a sorprendre persones de bona fe que no imaginen un trobador satíric cantant poetes de tanta rellevància.

Coberta del treball

  
P. A peces com Creuant la nit, la producció musical qualla i complementa el que ja destil·lava el text original. Quines han estat les directrius d’aquest procés? Quin ha estat el punt de vista d’Enric Murillo?

R. El muntatge definitiu de Creuant la nit forma part de l’anecdotari de curiositats que solen escriure’s entre bastidors. En una de les proves prèvies a la selecció definitiva de temes havíem gravat un sonet macabre amb una música de tall religiós; a Enric no li acabava d’apanyar eixa música i en va compondre una nova que tenia alguna cosa especial, però, almenys per a mi, no feia massa bona lliga amb aquell text. Maria Josep Escrivà, que s’havia implicat en el projecte, considerava que aquell sonet macabre era un poema menor al costat de la immensitat estellesiana, i va suggerir en el seu lloc Creuant la nit (buscant també incloure una vessant del poeta que encara no havíem contemplat). En fer la prova vam notar de seguida que aquell text i aquella música s’havien enamorat a primera vista. Després, Murillo tan sols va haver de repuntar les costures de la partitura per tal d’ajustar el vestit musical a les mesures exactes del poema. Així ha sigut en alguns casos –la música a posta per al poema–, però en altres, Enric ha col·locat i ha sincronitzat els textos dins d’una música que ja tenia feta.

P. L’opció d’incloure les peces en la seua versió instrumental és una aposta per guanyar complicitat amb el públic, així com una eina per engrescar-lo. És Estellés el nostre poeta més pop?

R. Els temes musicals que componen el disc estan treballats minuciosament i orquestrats amb molta riquesa de matisos. És lògic que el compositor intente que les seues obres circulen amb independència dels textos que ací acompanyen. Ignore si la inclusió d’aquestes versions instrumentals per separat podran tenir aplicacions didàctiques o fer les funcions d’un karaoke poètic, però en qualsevol cas es tracta de música de qualitat, d’eixa que no està mai de sobra. Si entenem la paraula “pop” en la seua vessant més pròxima a la cultura popular, possiblement Estellés siga, actualment, el nostre poeta més pop.

P. A Un entre tants, la coreografia coral esdevé un moment especial emotiu i col·lectiu. Com nasqué la idea d’aquesta interpretació múltiple? Com aconseguires el miracle de sumar tantes veus estimades i reconeixibles?

R. Ací també fou Maria Josep qui va posar el poema damunt la taula. D’entrada sospitàvem que el text podia donar per a fer alguna cosa especial, però no vam veure les possibilitats reals fins que no sentírem el súper bolero que havia compost Murillo per a l’efecte. La selecció de veus tampoc no es va fer amb criteris massa meticulosos; simplement aprofitàvem qualsevol oportunitat de portar a l’estudi gent amiga que més o menys es mou en matèries artístiques i culturals, i així fou fins que vam cobrir les estrofes que hi havia previstes. Ens hagués encantat la participació de moltes altres persones benvolgudes, però la cosa no donava per a més. He d’aclarir que la “consecució del miracle” (tu ho has dit) no és mèrit meu (em va agafar la gravació d’aquest poema en plena convalescència i vaig aportar-hi ben poc); el mestre Murillo i altres amics pròxims al seu entorn, com ara Paco Muñoz, Lluís Miquel, Ricard Prats... són els que més s’ho van treballar, a més de la ja esmentada Maria Josep Escrivà, que ens ha tirat una mà ben llarga durant tot el procés de producció del disc i del llibre que l’acompanya.

Enric Murillo i Salvador Bolufer, durant la gravació (Foto: M.J. Escrivà)

  
P. Se’n parla molt, arran de les commemoracions, d’Estellés, però creus que s’ha produït ja la valoració real per part del poble valencià, vull dir, la social?

R. S’ha vist recentment que Estellés, com altres referències culturals del País Valencià, encara és víctima de les ires d’alguns reaccionaris ofrenaglòries. També s’hi ha vist (amb els darrers incidents produïts a Burjassot, per exemple), que són l’excepció, però intoxiquen l’opinió pública endimoniant catalanismes i santificant valencianies folklòriques escrites amb faltes d’ortografia. Com també s’hi ha demostrat (i això possiblement siga pitjor encara) la històrica passivitat de l’autoritat (in)competent davant d’aquesta mena de barbàrie. Si volem que algun dia aquesta societat reconega de manera unànime i inqüestionable la seua identitat i situe els seus referents històrics en el lloc que els correspon, encara hi ha camí per recórrer. Però si ens atenem al concepte de poble que reivindica una massa social cada vegada més àmplia, on s’inclouen la gran majoria dels nostres artistes, intel·lectuals, col·lectius socials, docents, i tota aquella gent amb sentit comú que se sent orgullosa del seu patrimoni cultural, aleshores podria ser que l’obra d’Estellés fóra ja considerada part insubstituïble de la nostra riquesa com a col·lectivitat.

P. Què creus que aporta el disc al llegat global d’Estellés?

R. Seria molt pretensiós per la meua part considerar que el nostre modest treball aporta alguna cosa a un llegat tan potent (en tot cas seria el tal llegat qui aporta al disc la matèria primera). Però està clar que els treballs artístics de qualitat poden facilitar la divulgació de la bona poesia, i nosaltres aspirem a ser útils en eixe aspecte.

P. Teniu ja prevista alguna presentació del treball? Com seran els concerts/presentacions?

R. En principi presentarem, explicarem i divulgarem Estellés en solfa a través dels mitjans de comunicació i, possiblement, en algun acte que es puga organitzar que no implique interpretacions, ja que estic encara en procés de rehabilitació fònica per una afecció a la corda vocal de la dreta (sí; la de la dreta!). Possiblement al setembre ja podrem fer presentacions en format recital i, si la cosa va bé, no es descarta la incorporació d’algun treball escènic basat en el disc a l’espectacle que portàvem entre mans (i en aquets cas reprendríem) Enric Murillo, Cristina Martí, Cèsar Monzonís i jo mateix.

P. Ha estat per a tu, com a intèrpret, un repte aquest nou treball? Com el recomanaries, sobretot per als que no coneguen encara El cantar de la Burrera?

R. Quan jo era només un intrèpid adolescent, en un teatre d’Altea vaig sentir Ovidi Montllor interpretar Els amants acompanyat a la guitarra per Toti Soler, i allò va marcar un punt d’inflexió en molts aspectes de la meua vida; de l’Ovidi vaig descobrir els primers compassos de l’obra d’Estellés, i ara he tingut el privilegi de poder versionar aquest poeta que ell tant admirava. Possiblement haja estat per a mi un repte haver tractat els textos estellesians amb la dignitat que mereixen, i haver intentat fer sonar la llengua amb la credibilitat amb què ho feia Ovidi Montllor. La recitació és una de les vares artístiques que he tingut la sort de poder practicar; he gaudit molt interpretant i interpretaré mentre el cos m’ho permeta, però no tinc marcades metes ni ambicions en aquest sentit. El cantar de la burrera i Estellés en solfa són com dos germanets de pare i mare, que tenen certes diferències, però que són compatibles i s’avenen molt bé. En el primer cas podríem dir que sóc jo en el meu estat més pur, i en el segon sóc un rapsode benintencionat que ha posat les seues disposicions fòniques a l’abast d’un projecte engrescador. En els dos casos suren les habilitats musicals del mestre Murillo, i suren també les maneres de dir i de fer d’aquest humil trobador pobletà que pul·lula pels racons de la Marina.

Allà on viuen els monstres...

És tot un plaer obrir el navegador d'internet i trobar-te amb la icona del dia de Google -doodle, en diuen ells- dedicada a Max, un dels personatges clau de l'escriptor i il.lustrador estat-unidenc Maurice Sendak (1928-2012). El motiu de la tria? Una suma d'efemèrides. Per una part, s'acompleixen huitanta-cinc anys del naixement de l'escriptor, qui precisament ens deixà ara fa un any. El 2013 és també el cinquanté aniversari de la seua obra més coneguda, Allà on viuen els monstres: una raresa editorial que convulsionà el marc de la literatura infantil de la dècada dels seixanta abans d'evidenciar l'arrelament d'un treball que no n'entén, de gèneres i definicions, molt menys de moralismes. En la seua època, però, la polseguera alçada arran de la publicació es fonamentava en la teòrica crueltat d'algunes imatges, així com en la fèrria voluntat de l'autor de respectar l'imaginari pur infantil, tantes vegades allunyat de la filosofia nyonya de Disney i les seues consabudes trames previsibles.

Allà on viuen els monstres -editat en català per Kalandraka- és, malgrat tot, un clàssic instantani. També ho és, d'encomiable, la seua concisió: amb tan sols 37 pàgines, 10 frases i 338 paraules, Sendak elucubrà un món salvatge on tots podem trobar i alliberar el monstre que realment som i que tal vegada bressolem, adormit, al nostre interior. Si més no, el 1964 Sendak rebé la Medalla Caldecott, una espècie de Pulitzer de la literatura infantil que almenys esmenà algunes de les excessives controvèrsies nascudes al voltant del llibre. Pel que els crítics han comentat posteriorment respecte al caràcter complex de l'escriptor i dibuixant, no sé si alguns dels seus turments s'escolaren argument endins, però val a dir que la literatura infantil no té cap obligació de ser idíl.lica ja que el mateix món que els més menuts habiten tampoc no ho és sempre. Que el llenguatge emprat ho siga ja és una altra cosa. Així com el codi, la grandesa d'un codi que permet que les grans històries puguen contar-se amb mil folis com en una novel.la naturalista o, per contra, en l'escassa desena d'enunciats que conté l'obra mestra de Sendak.

Pel que fa a la pervivència de l'autor, caldria esmentar també la versió cinematogràfica que dirigí el 2009 l'inclassificable Spike Jonze, en un intent de cinema infantil que acaba declarant-se, com el llibre, del tot universal. Com ho és el viatge de Max, eixe xiquet entremaliat que se'n va de casa per trobar-se a si mateix i, de refilada, coronar-se com a rei d'un regne de monstres. No hi ha concessions ni massa miraments en aquesta aposta fílmica que s'abeura de Sendak però que alhora l'amplia, tot traçant noves lectures potencials del seu relat primigeni. Condensa, des del mateix punt de vista, una estètica incorruptible, personalíssima, així com una estructura esbojarrada, tal com és la ment infantil, de vegades entendridora, sovint arrabassadora. Però a la fi, tal com el llibre, acaba regalant-nos un ensonyament, una atmosfera, que ja és prou!, en un mapa audiovisual mancat de referents longeus, d'aquells que deixen solatge després d'un consum efímer. Sendak i la seua obra són així testimonis d'aquesta fe per la reivindicació d'una infantesa lliure, aliena als models de conducta. Un legat que dóna gust reconéixer en moltes de les obres infantils actuals: petits -i grans- indicis que demostren que aquest canvi de rutines literàries són l'avantsala d'esperats -i necessaris- canvis dins les rutines humanes.