dilluns, 23 de desembre del 2013

Un any d'Últimes existències

Atordits sovint per l'allau de les novetats editorials, la veritat és que és molt difícil quantificar fins a quin punt un llibre és encara una novetat o no. Tenint en compte que 2013 m'ha passat volant i que és certa la dita que diu que els anys corren més de pressa en la mesura que anem fent-nos grans, hui no acabava de creure que ja fa un any des que eixia al carrer i es presentava per primera vegada Últimes existències. Un aniversari que l'amic (i ocasional dissenyador gràfic) Toni Masip s'ha encarregat de recordar-me per mitjà d'aquest recull de comentaris i ressenyes sobre l'obra. No hi són tots els que n'han parlat, però almenys hi ha una mostra del que s'ha publicat, del que s'ha comentat. Paraules que vull agrair novament ja que de no ser pel suport dels companys del gremi, seria molt complicat difondre ja no la nostra literatura, sinó la literatura en general. El panorama mediàtic de casa nostra s'ha aprimat durant aquest any tant com les nostres expectatives d'assolir un mapa estable de mitjans de comunicació, per la qual cosa sols ens queda l'opció de perserverar en els procediments que fins ara ens han resultat profitosos. Resistència i il·lusió, més que més. I no és poca cosa. Per això m'ha alegrat el dia el detall glamourós del company Masip i per això l'he volguda difondre, no solament per agrair-li la confecció del pòster, sinó per reconéixer la tasca de tots aquells incansables lletraferits, estudiosos i periodistes que viuen de i per la literatura en la nostra llengua. En resum, un regalet nadalenc que vull compartir tant amb els lectors com als escriptors que n'han parlat, del llibre i de la crisi. Que el nou any ens porte, això sí, més lletres i menys recessió. No és un desig, és un clam!



dimarts, 10 de desembre del 2013

"Habitatge": Dues nominacions als Premis de Teatre de Mislata

La singladura d'Habitatge no deixa de generar bons auguris, sobretot tenint en compte l'èxit de les darreres representacions, especialment la de Dénia, sobre la qual no havia parlat encara al blog, i que comportà la sorpresa i alhora entusiasme de veure ple de gom a gom el Teatre Auditori del Centre Social. Ara bé, pel que fa a la programació de l'obra al certamen de Mislata, ahir mateix ens assabentàvem que el muntatge ha estat nominat a dos premis per al lliurament del concurs que tindrà lloc aquest proper divendres dia 13. Les nominacions recauen en l'apartat de millor actriu per a Tere Ballester i al millor ús de la llengua. Dos reconeixements que tant a mi com a L'Oracle de l'Est ens fan ballar amb un peu. De fet, pel que fa a la participació de l'agrupació al premi de Mislata, vos adjunte ací baix l'enllaç al reportatge que Mislata TV, la televisió del municipi, realitzà amb motiu de l'estrena de l'obra dins l'esmentat certamen. Un projecte molt ben explicat per aquells que l'han fet possible i que demostra, de retruc, que en les televisions locals i en la manera d'enfocar-les hi ha molta esperança per al nostre mapa audiovisual.



dimarts, 3 de desembre del 2013

Cantar i recordar: IV Festival de la Cançó Vila d'Ondara "Pepe Lozano"

El passat gener vaig dedicar-li a mon pare una entrada per recordar-lo a ell i a la seua manera d'entendre la música; que era i és també una determinada manera de viure, de sentir, la vida. Voldria agrair novament les paraules i mostres d'estima que molts li dedicàreu a partir del meu escrit i que ara he d'actualitzar per tal d'anunciar la gala que tindrà lloc aquest dissabte dia 7 de desembre a l'Auditori d'Ondara (22.00 hores) organitzada per la Comissió de Festes de la Soledat 2014 i especialment impulsada per Rosa Ana Costa Ramis, a qui la meua família agraeix de cor la iniciativa. Una nova edició del Festival de la Cançó Vila d'Ondara que enguany porta el seu nom, "Pepe Lozano", i que pretén ser un acte d'homenatge. Una decisió, la del bateig del certamen, que espere que es mantinga des d'enguany tenint en compte que va ser ell qui va idear i posar en marxa aquest projecte fa ara huit anys. Al 2005, el primer Festival de la Cançó fou un projecte que jo, per encàrrec seu, vaig presentar gala rere gala i que es prolongà durant tot l'any fins a la final que tingué lloc a les Festes de la Soledat. El mateix guió, doncs, de la quarta edició, que espere que es consolide com a cita dins del calendari cultural i fester local. A ell, com a intèrpret, li faria molta il·lusió; la mateixa que experimenten tots els aspirants que s'hi apunten per tal de provar sort. Una complicitat que ja es va assajar al 2005, a l'estudi de mon pare, el qual es va convertir de sobte en una acadèmia d'audicions, de provatures, de pessigolleigs, tant dels més menuts com dels més avesats a empunyar el micròfon. Mai no vaig veure tan feliç i trafegós a mon pare com durant aquell any, com durant aquell festival, per la qual cosa la seua repetició és una manera de reivindicar-lo a ell i a la seua visió de la música popular. Per això mateix la meua germana Marian i jo hi participarem, en aquesta primera gala, per mitjà de la cançó, que és encara l'idioma amb què ens entenem amb ell. Jo feia ja huit anys que no cantava a un escenari i ara, la veritat, em ve de gust interpretar la peça que se'm va quedar fora del repertori en el primer festival. Tant per a la meua germana com per a mi, la nostra intervenció és una manera de celebrar que, malgrat els buits, a pesar de les absències, el show ha de continuar. Un espectacle que de segur serà alegre, gojós, enèrgic i vivaç. Tal com era l'home que el va mamprendre.

divendres, 29 de novembre del 2013

El dia que va morir Canal 9

Diego Braguinsky, en A la Babalà
1989. Un xiquet de deu anys engega Canal 9 amb l'entrepà de Nocilla fent-li bola al paladar mentre Diego Braguinsky i Fani Grande trafeguen amb uns globus dins l'enèsima prova que els concursants escolars han d'executar. El plató és acolorit, tal com ho són els dibuixos animats que precedeixen el programa A la babalà. Thor, Galaxy Rangers, Musculman. Tots, me'ls papava, com els entrepans. De Nocilla i també de plàtan ensucrat. Perquè el xiquet que mira Canal 9 i té deu anys sóc jo, el mateix que restava palplantat com un estaquirot davant la tele per saber com es desenvoluparia el culebrot de Bola de Drac, prou abans d'adonar-me que Son Goku (tal com molts han assenyalat posteriorment) faria més per la normalització del valencià que mil campanyes institucionals projectades amb el mateix efecte. Perquè aquella tele, aquella programació, aquells accents, eren nostres i ens representaven i no hi ha millor normalització que la de la normalitat. Un valencià que escoltàvem per primera vegada als informatius, als concursos i a les tertúlies i que ens aportava consciència, almenys mediàtica, com a poble.

El mitjà autonòmic acomplia així una fita històrica, tot sumant clixés i mites com ara El show de Joan Monleón, una celebració kitsch del que som que sempre m'ha semblat el millor programa de l'ens. Si més no, ho fou en els primers anys noranta, quan l'audiència acompanyava a RTVV i als seus espais mítics. Fan declarat del mitjà, vaig participar en l'edició infantil del concurs Paco, Paco, Paco i també vaig acudir al canal per a nombrosos càstings i gravacions que ara no em vénen a la memòria. D'aquelles incursions, recorde els nervis de visitar les instal·lacions, de conéixer els presentadors i un medi que ja de menut m'atreia. Un món que m'enlluernava, com els focus dels estudis, després d'acudir-hi acabat d'empastifar pel maquillatge protocol·lari. Aleshores vaig saber que aquell era el meu món i que pagava la pena lluitar per poder treballar-hi algun dia. A Canal 9 o on fóra. Però a la televisió. Aquella televisió que Canal 9 havia democratitzat i que tot d'una semblava tan accessible, tan propera.

Una dècada més tard, en tornar a xafar els corredors d'aquells estudis, un no podia ser tan ingenu com per obviar que les coses havien canviat. Un estudia allò que el cos li demana i si els desitjos d'adolescència quallen en plans de futur, res millor que aventurar-s'hi. Crisi en el sector ja n'hi havia pels volts de 2002. (Quan no n'hi ha hagut, de crisi, en el sector dels mitjans de comunicació?) Tot i amb això, i malgrat els condicionants previs, el fet d'accedir a un contracte de becari per a la ràdio-televisió autonòmica era una notícia el suficientment engrescadora com per enorgullir-se'n. Canal 9 ja no tenia la candidesa dels anys primerencs i, de fet, els decorats policromats d'un Babalà originari s'havien reciclat en els plafons pop-art de Tómbola; un espai pioner que pense que ens va fer més mal que una pedregà: als espectadors, al pressupost de la cadena, als valencians, al mitjà que el produïa i als mitjans en general. 

Tómbola, una llegenda dels programes del cor i una ignomínia per a la hisenda de RTVV

Un programa que patentava la doctrina malaltissa dels directius del canal al voltant de la dita "el sant de lluny fa més miracles" i per mitjà de la qual col·laboradors com Jesús Mariñas arribaven a cobrar 6.000 euros per compareixença mentre que la retribució mensual d'un becari com jo no arribava als tres-cents euros. El santdellunyfamesmiraclisme en clau madrilenya fou una filosofia fonamental per a l'ens sobretot durant l'etapa de Camps, quan la importació de Carlosdáviles, Isabelsansebastians i altres glòries messetàries a colp de billetera demostrà que la identitat de Canal 9 es reforçava cada vegada més en la caspa ibèrica i en el regionalisme de butxaca. Tendències que regnaven en l'ideari dels informatius i que aquesta persona que escriu no va poder empassar-se mai. Comptat i debatut, la meua estada a RTVV fou tan curta com el meu gènit d'aleshores. "Nadie, y menos en prácticas, había dejado antes un puesto aquí" onejà la rossa cabellera la responsable de Ràdio 9 d'aquell moment, el nom de la qual tampoc no he retingut. "Sempre ha d'haver algú que faça la primera passa", vaig respondre-li mentre firmava una baixa voluntària de la qual no me n'he penedit mai. Els motius, més enllà de línies editorials, la sensació roent d'estar traïnt alguna cosa; tal vegada els anhels, els somnis, del xiquet que mossegava l'entrepà mentre contemplava l'èpica recerca de les boles del drac. El xiquet que encara no sabia que els adults també poden embrutar-se prou més coses que no siguen la roba. I que hi ha tatxes, de vegades cridaneres, de vegades imperceptibles, que amb el temps són difícils de traure. Al remat, la brutor vertadera mai no depén de nosaltres únicament, sinó de qui ens embruta amb major o menor grau de responsabilitat.

El fet de dir adéu a aquella oportunitat fou un alliberament i al mateix temps una catarsi. Un capítol breu, de consistència oblidadissa, en el que no tenia massa clar qué volia fer amb la vida (la periodística, essencialment) però en la que sí que sabia exactament què no volia fer. El temps viscut a la gola del llop ens emboira la mollera a tots plegats i al cap i a la fi s'ha mitificat tant la figura del periodista que ens oblidem que no som més que assalariats, sempre desfilant pel fill de la navalla i les retallades. Durant aquella experiència formativa, a més, sempre vaig tindre en ment la visió d'un cataclisme futur en què RTVV s'ensorraria. La fi d'una televisió al servei dels mateixos botxins que han enfonsat el país, tot cargolant fins al límit el balafiament i la pseudogestió. Una pinyata de chauvinisme adulterat i confetti que finalment explota sola, farcida i exultant de falsa incontinència. M'ho he tornat a romiar les darreres setmanes. Que qui ens ho anava a dir. Dies en què hem vist i sentit de tot. Dies en què hem hagut de canviar d'idea, fins i tot més d'una vegada. I no m'estic de dir que he sentit recel i desconfiança durant anys i anys respecte als treballadors i companys de la casa, tot rebaixant i menyspreant el meu grau d'empatia respecte a una resolució final que ara ens esclata al cap de nou, efectivament, com una pinyata.

Un error més. Perquè el quid de la qüestió no són els treballadors, ni tan sols els espectadors (és intolerable, impresentable, el que ara els pertoca als uns i als altres). M'adone que és una errada reincident la de no assenyalar correctament els culpables, aquells que hui priven el País Valencià d'un mitjà digne després d'haver-lo sodomitzat amb ferotgia durant vora dues dècades. La joguina trencada. Els encenalls de la falla. El solatge desbravat del cubata d'anit. Fi de festa amb ensangonada sagnia d'acomiadaments inclosa. Una massacre identitària que no solament posa el punt i final a una històrica iniciativa de redreçament cultural, sinó que marca un perillós precedent. Perquè el dia que mor Canal 9 no és un dia per recordar, no és una d'aquelles efemèrides que garanteixen una commemoració sentida. No té el glamour del dia que va morir Marilyn. Ni res que s'hi assemble. El dia que va morir Canal 9 el recordarem com una inesperada desfeta. Un colp baix. Amb traïdoria i crueltat. Una fractura seriosa a la qual se li ataülla de sobte la voluntat de cicatrització.

Perquè la nit de hui ha estat llarga i fosca. A Burjassot i a tot el país. Per contra, estic convençut que el seu renaixement (el de tots dos emplaçaments) marcarà un canvi de rumb. Amb més llum. La fi d'una letàrgia que significarà molt més que un canvi de règim. Perquè Canal 9 es fon en negre hui, val, però també ho farà la nostra consciència durant un temps, abans d'arribar a necessàries i urgents conclusions. Ben mirat, no sé si el poble valencià necessita tantes bescollades per desensopir-se i posar-se en marxa. No sé si necessita una altra batzegada com aquesta. Ni sé si necessita una agullonada més fonda, medul·la endins. El que sí que sé és que necessita dibuixos animats en valencià a l'hora de berenar i xiquets i xiquetes amb entrepans de Nocilla davant del televisor. No és que això siga molt. És que això ho és tot. La normalitat. La decència. Un poble que mira la tele. La seua. Entrepans. Molleriques. Amb Nocilla o sense.

dimecres, 27 de novembre del 2013

Versatilitat versus identitat: Presentació del nou llibre de Manel Joan i Arinyó a Ondara


Demà tindré el goig d'introduir la presentació de l'escriptor de Cullera Manel Joan i Arinyó, qui baixarà a la Marina (Ondara, Café Sendra, 20.30 hores) per donar compte de la seua nova novel·la, A cor obert, editada per Perifèric Edicions. Una cita que em feia molta il·lusió coordinar i que finalment celebrarem malgrat la pluja anunciada. Il·lusió fonamentada en el fet de precedir un escriptor que seguisc i admire des de fa molts anys i que pràcticament ha aixafat tots els bassals possibles de la nostra literatura, abeurant-se'n de cada esguit, de cada nova incursió, amb una frescor inèdita i amb un tacte personal que fa de la seua prosa una experiència fluïda, ben propera a la sinceritat de la conversa oral. Una cosa que sembla fàcil però que no ho és, sinó tot el contrari.

La seua prolífica contribució literària, tal com assenyalava abans, ha abraçat tots els gèneres des de la narrativa curta (Han donat solta als assassins, de 1985, n'és un concís exemple) a la juvenil i la infantil. Per no parlar, d'altra banda, de la seua obra poètica, gran part d'ella recollida a Plany de l'home llop, 1999. Ara bé, és en la novel·la on Joan i Arinyó ha explorat més enfocaments i matisos fins a bastir un univers propi que tant pot encabir la memorabília (Les nits perfumades, 1989) com la reformulació de la narrativa negra en clau local (la popular El cas Torreforta, de 1999) o la reivindicació del nostre passat immediat (imprescindible 10.193-Escuma de mar, de 2004), per no al·ludir l'erotisme descarat i actualitzat en clau contemporània que assaona gran part de la seua obra; podria destacar-se'n, en aquest sentit, la novel·la Cubaneta meua, escrita a mitges amb Xesco Guillem, que en la seua 3ª edició demostra que el públic lector de casa nostra agraeix els exercicis de desimboltura i oxigenació. Uns trets que jo vaig descobrir per mitjà de la lectura de Fem un trio i L'atzucac del perdedor, obres guardonades amb el Premi de Sagunt i el de la Diputació d'Alacant respectivament, que m'aproparen a la ploma d'un creador de versatilitat addictiva, gairebé descontrolada. La descoberta d'aquesta faceta i, sobretot, el gaudi d'aquests volums em confirmà la grandesa d'un autor que no s'està d'ironitzar sobre les inclemències d'un mercat literari, el nostre, en el que cada passa és un miracle. Especialment sucosa és l'anècdota que es recull a L'atzcucac... sobre una entrevista en la que l'escriptor, havent ja publicat un bon nombre de treballs, assegura ser un principiant davant del seu primer llançament. Dada que l'entrevistador de torn enregistra sense qüestionar-s'ho, tot sabent-se part d'un entramat social i mediàtic on els escriptors valencians són/som uns simples desconeguts. Quatre mataos, al capdavall. Un sarcasme, una broma real i alhora traslladada al paper, que traça un vincle entre l'autor de Cullera i grans mestres de la sàtira nord-americana com ara David Foster Wallace. Un bàlsam contra el tedi i alhora una mostra d'honradesa per vacunar-se contra els obstacles que li barren el pas a les nostres lletres i als nostres lletraferits. Peripècies que en boca d'Arinyó passen a ser hilarants, de tan versemblants i descriptives i que el lector (valencià o no) percep com una bocanada d'aire, també de talent. Proves fefaents per rescabalar-se de laments i victimismes per tal de constatar que les lletres valencianes són grans precisament perquè en elles hi ha l'empremta de fabuladors com Manel Joan i Arinyó.



Una selecció de les seues darreres obres:





dilluns, 25 de novembre del 2013

Ondara-Broadway-Benidorm-Ondara: Una estona de glamour per reivindicar novament Trini Reyes

El temps no vola, se'ns envola. El passat dimarts dia 5 de novembre vam presentar finalment i de manera oficial  D'Ondara a Broadway: L'excepcionalitat de Trini Reyes i encara no havia pogut plasmar en aquesta finestreta blocaire el seguit d'anècdotes d'una jornada que tant de bo poguera repetir-se aviat. Tret del maremàgnum d'altres cites i tasques que se m'havien acumulat i que li barren el pas últimament a la fluïdesa d'entrades d'aquests Calcetins, he de dir que volia esperar un poc per parlar d'aquest projecte editorial que no deixa de procurar-me alegries i sorpreses. Una de les últimes notícies, coneguda per boca de la pròpia Trini, és el goig d'assabentar-me que als Estats Units ja s'han fet ressò de la publicació. Precisament, el cercle d'associacions i entitats relacionades amb la recuperació (i reivindicació) de la memòria pel que fa a la història de la immigració d'origen espanyol i, concretament, una professora universitària de la que espere donar-vos més dades properament. Trini n'està desvanida, de l'eco causat i jo n'estic més pagat encara, de veure-la engrescada i satisfeta amb un llibre que solament li pertany a ella encara que hi haja el meu nom a la coberta. De fet, un dels detalls que més em va emocionar del dia de la presentació fou la corredissa de fans que li demanaren just a ella que els signara el llibre. El públic és savi. Fidel, un tant més.

Més de 160 persones que s'hi aproparen, a la Casa de Cultura, per veure de prop una artista de qui no sabien res de res des de feia vora 50 anys. Una estona de no res, tal com resumiria còmicament la pròpia protagonista de la nit, qui ens dedicà un inesperat i calidíssim speech per tal d'evidenciar que la seua gràcia no es marceix ni marcirà mai. L'ex-ballarina no solament convencé la concurrència sinó que s'hi encabí al seu cor per sempre. Amb humiltat i comediment. Amb la mateixa senzillesa amb què girà per tota Amèrica, de nord a sud i d'est a oest, pels millors escenaris del continent i junt als millors artistes que ha parit mai la indústria de l'espectacle. Una mitologia amb la que Trini convisqué sense massa escarafalls, tal vegada per contar-nos-ho ara, sense recances ni misticismes, després de cinc dècades. Les que duu vivint a Benidorm, davant la badia daurada d'una platja de Ponent que atresora el mateix encant immarcescible, alié a estacions i modes, de l'estrella nascuda a Nova York. Un talent que estic molt orgullós d'haver transcrit, almenys per materialitzar el testimoni d'una gran dona, d'una gran figura, que va gaudir com mai del caliu de tots els que l'acompanyaren en la presentació de la seua biografia. Si veieu la foto de dalt, en percebreu la màgia. El goig d'un instant que potser s'assemblà als aplaudiments que la nodriren durant els gloriosos anys de la seua carrera. Per això, just per això, volia esperar per veure quin solatge ha quedat d'aquella estona que compartírem. Hi resta glamour, hi resten nervis també. I hi roman l'anhel per tornar a escoltar-la, a gaudir-la una altra vegada. Però hi resta, sobretot, l'agraïment, per part meua, d'haver-la coneguda. Per això, Trini, estigues o no llegint aquestes paraules, moltes gràcies. Per la complicitat i les hores conversades, pels somriures i les llàgrimes. Per tot plegat, que és moltíssim per a mi, per a tots nosaltres.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Cites: II Jornades d'estudis Ondara i la Marina Alta

Just ara fa dos anys es posava en marxa a Ondara una iniciativa sense precedents dins el calendari cultural del municipi. Una proposta humil i vertebradora que impulsà el docent i estudiós de la història local Sergi Mallol (igualment artífex de la molt interessant, necessària i laboriosa pàgina web Ondara en la història, www.ondara.cat) que comptà amb el suport de la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament d'Ondara, la Mancomunitat Cultural de la Marina Alta, l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta i l'Associació Cultural Ocell. Unes I Jornades d'Estudis d'Ondara on vaig participar amb la comunicació L'excepcionalitat de Trini Reyes (un treball que publicaré de manera imminent de la mà d'Edicions 96 i sobre el qual realitzaré una entrada en breu) i que al remat demostraren que l'èxit d'aquest tipus de trobades rau sempre en el seu afany vertebrador, tant a l'hora de fer poble com a l'hora de fer país. Al cap i a la fi, tal com assenyalava fa poc en ressenyar Hi ha morts que pesen cent anys de Tomàs Llopis, no es pot accedir a la universalitat sense oblidar el concepte de localitat.

La meua comunicació, junt a Vicent Ortuño

Per això és una bona notícia anunciar que el proper divendres arranca la segona edició d'aquestes jornades, les quals amplien el seu objecte en la nova convocatòria per tal d'abraçar l'àmbit comarcal en interessants ponències com les que faran l'arqueòleg de Dénia Josep Ahuir (en relació al seu engrescador projecte i experiència de difusió del jaciment romà de l'Almadrava als Poblets) o Joan Miquel Almela, qui ens parlarà de l'aventura russa del cantant pegolí Michel: un ampli recorregut que l'arxiver de Pego reflectí en el seu recomanable estudi Michel: una voz extraordinaria tras el telón de acero, editat per Bullent. Amb tot, voldria destacar també la comunicació que tancarà les jornades diumenge de matí de la mà de la pedagoga i amiga Amàlia Pastor Granel; una aproximació al conte local La raboseta de Pamis sobre el qual també vos parlaré en una propera entrada. Completen les jornades les conferències de Josep Ivars Pérez, Carles Torres, Robert Miralles, Jaume Noguera, Antoni Estarca i Juli Esteve. Aportacions totes elles ampliades al programa que vos adjunte a sota, alhora una invitació per tal que s'hi acosteu. L'encontre, obert a tothom, com el contingut del programa global, paga la pena.


divendres, 18 d’octubre del 2013

Només una paraula: partir

Diuen que l'herència de la crisi econòmica serà com l'efecte retardat d'aquells llampecs elèctrics el tro dels quals ressona prou més tard del que esperàvem. Una descàrrega endarrerida, gens puntual, que demostra que la tempesta no acaba amb l'esclafit, sinó que hi ha molts més detalls que no intuïm a partir de la immediatesa de l'enlluernament. De la recessió que ens afecta continue tement amb la mateixa feredat que al principi un dels seus principals objectius, el factor humà; diana massivament agullonada pels mateixos dards que ens recorden que és la classe mitjana la que haurà de seguir suportant la fiblada dels mercats i dels governants mediocres. M'ha tornat al cap aquesta reflexió arran del visionat d'un video que em va passar la meua amiga Marta Vives, qui sap molt bé el que suposa haver d'acomiadar-se d'algú estimat que emigra precisament per aferrar-se a un destí laboral que ací semblava entrebancat, irremissiblement aplaçat. El video em va colpir per la seua concisió i comprensible sensibilitat i ací vos l'enllace, per si voleu visionar-lo:


En veure'l no vaig poder evitar pensar en tots aquells que han hagut de pegar a fugir per tal de cercar una prosperitat que ací se'ls havia negat. Vaig pensar, per tant, en els buits de la meua agenda que evidencien que aquest fenomen migratori ha estat imparable. Persones que han reinventat els seus projectes vitals a la força i no per la gràcia del espíritu aventurero que alguna abominable ministra va gosar mencionar. Hi té molt a veure aquesta classe política cutre en el fet que grans professionals hagen escampat el poll tot sabent que ací ja hi havia ben poc per fer. El peix, per tant, ja està venut; el talent, per contra, balafiat. Pense en el company Toni Marí, periodista, qui va partir cap a Mèxic i que dóna compte de les seues vivències al seu interessant blog (feu-hi una ullada perquè paga la pena). Pense en l'amic Xisco Giner, qui encetà ja fa dos anys un repte professional al Brasil i qui actualment resideix a Florianopolis, un dels topònims més rars que hi ha al país de l'Amazones. Pense en l'amiga Pepi Vives Pantoja, qui partí cap a Anglaterra fa set mesos amb el somni d'assolir una normalitat que ací no trobava ja enlloc. Anhels, desitjos, del tot bàsics i merescuts, que els van forçar a tórcer els seus plans i que ara ens priven del seu caliu.


Sentiments que jo també he acaronat i que vaig voler traslladar al paper, a un relat que un dia fou la demo d'Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra, una de les històries d'Últimes existències, però que després va prendre una altra sendera, com si aquesta ficció no fóra meua (en realitat no ho és). Es tracta del conte Partir, el qual va ser guardonat el passat mes d'agost als XLIX Jocs Florals Premis Literaris Vila de Paterna i que ara voldria compartir amb els lectors del bloc, però especialment amb Toni, Xisco i Pepi (tots tres del meu poble, Ondara, als qui dedique de tot cor el relat), i amb tots els que heu anat, tornat o penseu anar-se'n. No oblideu mai que a pesar que el món és gran, sempre hi haurà per ací un racó per vosaltres. Un indret reservat, inamovible, que vos pertany i que no envellirà mai. És el mateix lloc des d'on vos trobem a faltar i des d'on cada vegada se es pronuncia el vostre nom, a diferència dels llamps retardats, arriba un puntual calfred d'enyorança.



PARTIR

“A partir d’un cert punt, ja no hi ha possibilitat de retorn. Aquest és el punt que cal abastar.
FRANZ KAFKA

Asseguda front al plafó principal de la terminal C-2, el parpelleig constant de la pantalla la confon. Hi ha també l’aldarull dels peremptoris avisos des de megafonia sobre l’imminent eixida dels pròxims vols però ella no hi fa esment. El seu avió, com les seues mateixes pretensions vitals, és de baix cost. Aquest tipus de companyies no empren mai l’àudio de l’aeroport per avisar ningú, molt menys encara durant la matinada. A més, com que ja fa dues hores que no rep cap informació addicional, se suposa que el finger s’obrirà en pocs minuts, precisament quan Ryanair encenga el monitor del primer vol del dia a Londres. Poc dalt, poc baix, a les 6:55 hores.

 La maleta l’ha facturada prou abans i a la valisa de mà, si no recorda mal, ha aconseguit entaforar una vintena de currículums, a més d’algunes peces de roba que s’oblidà d’incloure a l’equipatge principal. D’il.lusió, sospesa ara Joana, va, però, ben atapeïda. Si la companyia haguera de mesurar aquest tipus de càrregues subjectives, el preu s’encariria en excés, si és que ja no s’apuja prou amb les taxes imaginàries que la compra virtual dels bitllets genera. Al capdavall, volar a Anglaterra per menys de cinquanta euros és un privilegi que no podia menysprear, més que més perquè el seu compte bancari ja no donava per a més, sobretot després d’haver cursat un màster que en comptes d’encarrilar-la cap a l’èxit l’ha projectada fins a aquest exili espontani.

 Un grup d’anglesos s’apropa cap al corredor indicat en comprovar com s’engega la pantalla. Dues hostesses hi compareixen somnolents, no massa afables. Mentre se sumen a la filera altres passatgers, elles s’estoven els cabells, s’endrecen l’uniforme i es disposen a revisar-los la targeta d’embarcament. Joana les guaita i especula sobre el sou de les auxiliars de vol. Quant cobraran? Realment pagarà la pena un treball com aquest? Després de romiar-s’ho, s’adona de la freqüent paranoia d’escodrinyar sempre en els perfils professionals que desconeix. Del gremi de les hostesses, per exemple, no en sap res. Probablement cobraran prou més que ella. Comptat i debatut, no és massa difícil, sobretot considerant que del seu darrer contracte encara li deuen quatre mensualitats. Ella ho assumí sempre amb un cert optimisme tot i que, al cap d’un temps, treballar sense cobrar és una contradicció d’aquelles que, més enllà de sucar-te fins a l’últim cèntim de la butxaca, t’agullonen bona part de l’esperit. Ja li estranyava a ella que una empresa tan modesta requerira els serveis d’una biòloga. Al remat, la seua formació i validesa com a ambientòloga sempre els va vindre gran, tant a ella com a les empreses que la llogaven. L’excusa de minvar el sou o fins i tot retardar-lo sols era un subterfugi més per transmetre-li l’atàvica feblesa del sector. Amarada de tanta penúria, potser no hi havia més remei que empassar-s’ho tot encara que la pèrdua de la dignitat també respon a uns mínims de trellat: fugisseres guspires d’autoestima que finalment l’han abocada a la fugida.

 En un altre colp d’ull, la cua cap a la passera de Ryanair guanya més adeptes. Com que no vol quedar-se ressagada, Joana agafa la maleta de rodetes –té les mides reglamentèries: no van a traure-li ni un euro de més amb cap penalització per equipatge inadequat- i s’hi apropa. Des del finestral contigu contempla amb curiositat l’avió, ja escalfant motors mentre els operaris el farceixen amb els embalums que van arribant-hi en ataquinats carrets. Al cap i a la fi, feia tant de temps que no emprenia un viatge que la incursió de hui l’està experimentant amb una certa ingenuïtat, com de viatge primerenc de fi de curs. D’experiència, ben al contrari, li’n sobra per tots els costats. Sols cal mirar les dades d’un currículum que sempre sintetitza per por a enlluernar la mediocritat aliena. Amagar la titularitat d’un doctorat podria ser interpretat com un error sagnant en qualsevol altre indret, però prou més descoratjador és el traçat d’una vida laboral on mai no s’ha gaudit d’una nòmina mileurista, tot interpretant aquesta fita com un objectiu ja prou limitat en si mateix. Si hi afegeix els impagaments, els treballs extra, els successius comiats i tota la retafila de desencisos, li caldria un cabàs de Prozac per digerir el cúmul de derrotes. Tant se val ja: el trajecte que ara enceta és una manera del tot vàlida per allunyar-se d’un món que ja no li pertany. En certa mesura, les  circumstàncies li suggereixen que el seu país, la mateixa ciutat que la va veure nàixer, ja és sols un record; una imatge que s’enyora, que es perd en la llunyania, esmorteïda, com un encenall. Si més no, el destí i les perspectives de futur, entortolligats l’un amb les altres, s’enfugeixen inexorablement cap a altres geografies fins fa ben poc tèrboles, desconegudes.

 Les hostesses esgarren amb desídia les successives targetes que els passatgers van lliurant-los i, ja siga per gossera o com a desafiament a la companyia, moltes vegades es boten el protocol de mesurar les maletes de mà. Joana les observa desganada mentre avança a lentes empentes i a suaus rodolons, sobretot de la seua amanosa trolley. Què haurà oblidat a casa? De segur que les píndoles per dormir o la funda de les ulleres. És el que passa quan reuneixes les pertinences a corre-cuita, que sempre perds alguna cosa a última hora. Així mateix, calia aprofitar el preu d’aquest vol. No hi quedava cap altra opció tot i que ara es penedeix de no haver preparat el viatge amb un poc més d’antelació. Si ho pensa bé, tampoc no sap exactament amb què s’hi trobarà. A Londres no ha anat mai. Del Regne Unit sols coneixia Liverpool, on hi volà pels designis de l’Erasmus i per la passió pels Beatles: pulsions jovenívoles, gairebé inconsistents, que poc o res tenen a veure amb les motivacions actuals: una nova vida, un nou camí; i entremig, el Tàmesis.

 Quan l’auxiliar li trenca el bitllet i l’adreça cap a la passarel.la d’accés a la nau, Joana engul saliva i constata que ja no hi ha volta arrere. Durant els anys a la universitat, quan acabava algun d’aquells eterns exàmens on se li exhaurien tant els folis com la paciència, sempre hi dubtava davant de les mateixes enrevessades qüestions. I no solament durant minuts, sinó al llarg de tedioses hores que ara, tot d’una, cobren un agredolç sentit. La indecisió, potser també la fe en allò que creia ferm i que en realitat no ho és, l’ha desviada sempre de les senderes adients. Tal vegada, cavil.la novament en mirar de reüll el bitllet cap a London-Heathrow, ja era hora de canviar de rumb. Engrescada, no té gaire contactes encara a la capital anglesa, però el fet de partir de zero li sembla un incentiu tan saludable com humil sobretot tenint en compte que al seu país d’origen ja feia molt de temps que havia tocat fons.

Abans d’accedir a l’avió, mentre tentineja subtilment sobre el sòl metàl.lic del finger tot arrossegant l’enrenou de la sofrida trolley, fa una última i capritxosa ullada entre els vidres. Allà lluny, cargolat en una fumarada que barreja pol·lució i boira, el trenc d’alba recrea un besllum naixent en l’horitzó. En ataüllar el contorn del sol, ja despuntant en la distància, Joana s’acomiada d’un seguit de records que encara pul.lulen per la seua memòria, a mig recompondre. Hi ha anhels i disgustos. Decepcions, també. Hi ha el recel a encetar aventures, com també la por al fracàs i a la pèrdua. Però hi ha, sobretot, un somni perenne. Un desig que sempre l’ha acompanyada tant en les nits d’insomni com en els moments més proclius a la deserció. La paraula la pronunciava en els instants de desori i ara, miraculosament, la justifiquen les seues passes.

Partir, se n’enorgulleix. Partir.



dilluns, 23 de setembre del 2013

Chanel nº 5 a la Marina: Petita crònica d'una estrena

 

El temps de vegades se'ns escapoleix de les mans. Tant com per no tindre temps de reportar l'acte del passat divendres 13 de setembre, l'estrena de Chanel nº 5 a Dénia, la qual va precedir una escapada a la serra de Cazorla. Un darrer parèntesi estiuenc per dir-li adéu a l'estiu i, desgraciadament, a les vacances. Per això hui faig memòria, no només per confegir una petita crònica d'aquella nit, sinó també en agraïment a tots els que feren possible l'acte. Al capdavall, tot fa falta: el descans i el ressò. O tot alhora.


I és que tal com vaig avançar a la darrera entrada, l'estrena deniera tancava el cicle que començà amb l'estrena del curtmetratge a València fa ara un any. M'hi acompanyaren, en aquest cas, Xavier Crespo, productor, i Romu Soler, personatge molt vinculat amb el que és la història del cinema a Dénia i co-director, junt a Arturo Ruiz, del documental Hollywood, capital Dénia. Cal dir que tots dos formen part de l'equip del nou mitjà digital Marina Plaza, el qual va publicar la setmana passada un complet repàs de l'esdeveniment. N'adjunte l'enllaç, que inclou igualment les fotos amb què he il·lustrat aquesta entrada. Molt agraït per la cobertura de l'acte i molt pagat amb la presència i paraules de Romu Soler, qui ens ajudà activament en la coordinació de la vetlada. Una vetlada en la que destacà l'absència de John Cabrera, qui no pogué assistir per motius de salut (aquest dijous dia 26 s'inaugura a la Casa de Cultura de Dénia una exposició fotogràfica sobre la seua carrera), així com la del director Aarón García-Sampedro, actualment immers en l'equip de rodatge d'Exodus, la nova pel·lícula que Ridley Scott està realitzant a Almeria. A tots dos vaig voler dedicar l'estrena: a John, per la seua veterana aportació -ell, que va arribar a conéixer Marilyn!-; a Aarón, per la sort d'haver-lo conegut i inspirat, tant com a Xavier Crespo, qui contà la gènesi del projecte en el col·loqui que encetàrem després de la projecció del curt. Un film que agradà als nombrosos assistents que acudiren a l'estrena. Espectadors als quals vull agrair novament el caliu d'acompanyar-me en una nit tan especial. Una nit amb el seu deix de glamour, de pessigolles a la panxa. Una nit de setembre amb cinefília i lluentons. Marilyn Monroe s'ho valia. Els professionals que han dut a terme aquest somni visual, també.



dimarts, 10 de setembre del 2013

Chanel nº 5, finalment, a la Marina


Xavier Crespo, John Cabrera, Aarón García-Sampedro i aquesta persona que escriu

Fa més d'un any, precisament quan encetava aquesta aventura blogaire, vaig dedicar una entrada al curtmetratge Chanel nº 5: un projecte d'aquells que acompleixen, tan sols de pensar-ho, tot un seguit de somnis, de petits reptes. Escric unes línies ara, després de la letargia estival, per celebrar l'estrena del film el proper divendres dia 13 de setembre a l'Auditori del Centre Social de Dénia. L'acte, que tindrà lloc a les 20.30 hores (entrada lliure), comptarà amb la presència del veterà John Cabrera (director de fotografia), Xavier Crespo (productor del film), Óscar Navarro (compositor de la banda sonora), Merche Ferrandez (responsable maquillatge/perruqueria) i aquesta persona que escriu i que és també la persona que escrigué el relat original en que es basa l'obra.

Cal dir que aquesta és la primera vegada que el film es presenta a la Marina i que coincideix alhora amb tota una sèrie d'activitats programades durant setembre en homenatge a John Cabrera, resident a Dénia i prolífic i reconegut professional dins del gremi. D'altra banda, tal com desitjaven els responsables del projecte, presentar el curtmetratge a una ciutat tan relacionada amb el món del cinema com Dénia era una manera de tancar el cicle que començà ara fa un any a València, amb l'estrena original d'un treball que se solapava adientment amb el 50é aniversari de la mort de Marilyn Monroe: autèntica medul·la d'una història que parla de la vulnerabilitat dels mites i de la cara fosca que el glamour amaga. És tot el que vaig voler narrar amb un conte obscur anomenat Rossa! i és tot (i algunes coses més) el que els artífex del projecte han traslladat ara a la pantalla. Una pantalla que tornarà a il·luminar-se divendres vinent.

dimarts, 13 d’agost del 2013

Àngels de nata, animetes de merenga: la narrativa crossover segons Maria Josep Escrivà

Fa just dos mesos vaig confegir una entrada per retre un petit homenatge a Maurice Sendak i als seus monstres tot i que, de retruc, no em vaig estar de subratllar que la literatura hauria de saber prescindir de les etiquetes sobretot quan s'endinsa en terrenys tan experimentals com els que bastiren la trajectòria d'aquest controvertit autor. Les etiquetes, les orientacions, poden guiar el lector, per descomptat, però moltes vegades empetiteixen la condició de les obres, captives de l'adscripció genèrica i del que aquesta segmentació suposa. En el món saxó, i des de ja fa un bon grapat d'anys, el terme crossover s'encarrega d'ampliar el ventall d'aquelles creacions que, per mèrits i ingredients propis, boten d'un gènere a l'altre per tal d'assolir un ampli espectre de lectors que tant abraça el juvenil com l'adult, per no parlar de l'infantil, que també pot encabir-se al mateix sac. La narrativa de J.K. Rowling en seria un exemple perfecte tot i que el gran repte de la nostra literatura (sí, la de casa nostra) passaria per guanyar en autoconsciència tot allò que caldria perdre quant a complexos.


Vinc a dir tot açò arran de la lectura d'Àngels de nata, una obra versàtil, genuïnament oberta (pel que déiem abans, del crossover), de Maria Josep Escrivà i il·lustrada per Maria Alcaraz que Edicions 96 publicà aquesta primavera dins la col·lecció Patracol Il·lustrat. Pel que fa a la sucosa gènesi d'aquest projecte editorial, vos adjunte l'interessant article que la mateixa autora va publicar al seu blog (Passa la Vida) el passat mes de març. Una aproximació a la llavor, l'origen, d'aquest llibre sobre el qual ambdues autores van conversar també a l'entrevista que recollí el blog d'Edicions 96 amb motiu de la publicació. Indicis per anar esbrinant de què tracta aquesta història o conte tot i que, com la mateixa Maria Josep em confessava fa uns mesos, és difícil saber si un conte és encara un conte havent superat les huitanta planes. Heus ací una inicial concessió a la filosofia crossover (tot terreny, al remat), que no és més que l'evidència per respectar els origens formals (alhora substancials) de la ficció autèntica, la que no es fixa filtres sinó que se'ls empassa per tal d'abastar un llenguatge, un marc, propi.

Autora i il·lustradora, a un dels escenaris claus de l'obra, al mateix Grau de Gandia

Amb tot, l'ardit essencial de la narrativa infantil continua sent el de no trair l'esperit del lector tendre, agosarat, que s'acosta a les seues primeres i decisives planes. No crec, per tant, que es tracte d'una qüestió cronològica (lector menor d'edat vs. lector madur), sinó del punt de vista. L'inescrutable tràngol de la percepció. Un misteri, gojós misteri, per reformular els tòpics. Per desxifrar-los. Si res més no, l'aventura d'Aldonça, la protagonista del relat que ens ocupa, s'abeura de la puresa d'uns anys on tot és possible, fins i tot l'anècdota transcendental de trobar un àngel atordit sota la palmera que hi ha en el camí cap a l'escola. Del que li ocorre abans i després d'això, ja serà el lector qui se'n faça càrrec en la consegüent lectura, en la consegüent percepció. I és que per entendre bé la història d'Aldonça, caldria fer primer una ullada a la trajectòria de la seua autora. Una escriptora que assumeix la poesia per llenguatge i l'activisme cultural com a filosofia vital. Sols així s'entén el que és (almenys des del punt de vista d'aquesta persona que escriu) el gran encert de l'obra: el gran incentiu i alhora tret distintiu que suposa situar l'acció en la geografia personal, també sentimental, de Maria Josep Escrivà. Apostar pels nostres (pels seus) universos més propers no és només un acte de reivindicació del nostre territori, sinó també una valenta celebració dels mites que ens han alletat, que ens han permés ser qui som. I això, en un món que confon la vertebració global amb la desfeta dels localismes, ja és molt.

Església del Grau, en la il·lustració de Maria Alcaraz i Frasquet

D'Àngels de nata em quede, doncs, més enllà del màgic argument, amb el valor transversal del discurs que planteja. Un discurs amb el Grau de Gandia com a mite. Amb la infantesa particular (i alhora general) com a mite. Ben mirat, en l'experiència d'Aldonça és fàcil emmirallar-se. En la figura del savi Faust, que fa dels seus remeis miracles (qui no ha admirat de menut la destresa de qualsevol artesà?); en la litúrgia dels dies de pluja a l'escola, quan el fet de posar-se botes i impermeable convertia l'infortuni en festa. Escenes que ressusciten de la mà de les il·lustracions de Maria Alcaraz, amb la seua peculiar recreació d'un món que, encara que llunyà, ens pertany, latent. Com els paraigües. Aquells paraigües policromats que no s'assemblen als d'ara. Petits detalls que cusen una aventura amb tast de regressió, de retrobament. Una oportunitat per emmerengar-se l'ànima, de vegades dessaborida pel frec incòmode d'allò que se'n diu maduresa i que a sovint peca d'excessiva versemblança. Una oportunitat per descavalcar-se de la solemnitat adulta i escoltar el xiquet que encara ens xiuxiueja coses a l'oïda. El xiquet que ens sotja, estima, enyora o que, fins i tot acudint a la pròpia mitologia de l'autora, ens habita.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Juli Capilla, al voltant d'Últimes existències: Sobre el conte valencià, sobre els autors valencians

Juli Capilla
Se'n parla molt de la tendència creixent quant a producció de narrativa curta, precisament en uns temps en què els nous mitjans digitals han modificat el ritu lector, per no dir la manera de llegir. Arran d'això, volia compartir l'interessant article que Juli Capilla va publicar al darrer número de Caràcters (núm. 63) i que ha reproduït al seu nou i recomanable bloc, Entre línies. En ell, Capilla aborda l'actualitat del conte valencià i reflexiona sobre l'enfocament dels autors contemporanis, tot repassant el seguit de matisos que caracteritzen les creacions actuals. Al text hi ha la menció del meu últim llibre, Últimes existències, així com una aproximació als paral·lelismes i coincidències amb les darreres obres de Sico Fons i Xavi Sarrià. S'agraeix molt especialment l'aportació (i visió múltiple) d'un autor tan versàtil com és el poeta i escriptor Juli Capilla, perquè ens permet identificar les directrius temàtiques i argumentals de les noves veus de la narrativa (curta o no) valenciana. Testimoniatge del bastiment d'un discurs que, amb humilitat i perseverança, intenta abeurar-se d'una geografia, d'un context global.

dilluns, 29 de juliol del 2013

"Habitatge": Teatre per combatre la calor

Moment de la representació a Altea

Tot i que l'estiu afavoreix, de vegades un tant massa, la desconnexió -ho haureu comprovat en l'escassetat d'entrades de les dues últimes setmanes-, no podia estar-me de resumir les bones notícies que han acompanyat últimament al projecte teatral d'Habitatge i que han desmitificat el tòpic sobre la poca activitat cultural dels mesos estivals. Si més no, ahir em vaig assabentar que Teresa Ballester ha estat guardonada com a millor actriu al certamen d'Altea (Alteatre), on l'obra es va representar el passat 7 de juliol. D'altra banda, cal celebrar que el muntatge ha estat seleccionat per participar a la Mostra de Teatre de Mislata; una de les actuacions previstes per a una tardor plena de cites, entre les que ja puc avançar l'estrena de l'obra a Pedreguer. Bones dades per a una comèdia immobiliària que sembla cada dia més vigent -i això que la vaig escriure el 2010- i que la companyia L'Oracle de l'Est ha fet possible. L'enhorabona als membres del grup, pel seu talent i constància. A la propera, companys, hi seré per fer-vos costat!

Teresa Ballester, junt als membres de la companyia, en rebre el premi a Altea

divendres, 12 de juliol del 2013

18é Festacarrer a Ondara: El folk que ens sedimenta les arrels, la música que ens recorda qui som

I al final resulta que fins i tot els festivals de música envelleixen, adquireixen solatge i es converteixen en petits oasis de resistència. Vinc a dir tot açò en referència al Festacarrer, el festival de música tradicional que nasqué a Ondara fa ara díhuit anys i que torna demà a celebrar-se al mateix poble que el veié nàixer. La història del Festacarrer, al capdavall, és la mateixa història de tots aquells col·lectius i persones que partint d'un estoïcisme a prova de bombes –i tantes altres municions– han seguit defensant una idea digna, responsable, de país i de cultura. El nostre país, valencià i freqüentment atordit, necessita d'estímuls vivaços per recordar qui és i cap on va, per això res millor que les notes de la dolçaina, que les passes d'una dansada intempestiva, per tornar a celebrar la màgia del que atresorem com a poble. Malgrat la manca de suport institucional, el Festacarrer tornarà demà dissabte a reviure el miracle del nostre folk. Una bona oportunitat per als amants de la nostra cultura popular, el póster de la qual vos adjunte ací baix:


Els Laietans
La Plaça del Centre Social d’Ondara, una vegada més com en les dues edicions anteriors, serà l'escenari del festival. En relació al programa, aquest arrancarà a les 19.00 hores amb el taller de balls tradicionals i la posterior cercavila –20:30 hores– de la D’Ondara Colla de dolçaines i tabals, la qual serà l’avantsala del tradicional sopar de l’Associació Cultural Ocell, trobada que precedirá al concert que oferiran a continuació els reconeguts intèrprets del grup Els Laietans –22:30 hores–, agrupació guardonada que visita per primera vegada l’escenari del Festacarrer i que guanyaren la passada edició del Concurs Sons de la Mediterrània de Manresa, encontre on el Festacarrer participa en qualitat de jurat i que també implica l’actuació del grup guanyador del certamen a l’escenari del festival ondarenc. Pel que fa al perfil d’aquest grup del Principat, es tracta d’un projecte format per quatre joves amb l'objectiu de renovar l'àmbit graller català i difondre'l molt més enllà de l’àmbit de la música tradicional. Aquest concert suposarà un aperitiu per a la dansà popular que prendrà els carrers abans de mitjanit per a així recrear l’atmosfera adequada per al ball que conduiran després els populars músics de l’agrupació Notes Soltes.
Des de les entitats i associacions organitzadores de les quals en forme part activa, un any més es convida a tots els amants de la cultura popular a que s’apropen a Ondara durant aquesta assenyalada data per a gaudir de la música i balls que millor defineixen el nostre folclore. És un gest de suport petit, del tot festiu, però és també l'ànima d'una iniciativa tan oberta com acollidora que ja s'ha fet major d'edat i que bé mereix que li celebrem la maduresa. Feliç aniversari, Festacarrer!

dimarts, 9 de juliol del 2013

Presentació d'Últimes existències a Mallorca: de llibres, de vincles, de cales i de cabres


I a la fi, tot s'acaba, fins i tot els viatges més esperats. La darrera estada a Mallorca, però, m'ha permés presentar per fi un llibre a les Balears. Un moment cobejat sobretot pel fet de tornar a compartir conversa amb l'Antònia Vicens, qui realitzà al saló d'actes de la Llibreria Lluna -recomanable espai, acollidor ambient, generosa Maria, gerent de l'establiment- un càlid retrat dels perfils humans que deambulen per Últimes existències. A través del seu repàs de l'obra vaig apel·lar també a la importància de reflectir el nostre present per mitjà de la literatura. Estant a Mallorca, vaig recordar el paper vital d'aquest testimoniatge tenint en compte el debut literari de Vicens, la magistral 39 º graus a l'ombra, de 1967, una obra per entendre l'arrelament del turisme a finals dels seixanta a l'illa, així com l'empremta d'aquest fenomen sobre una societat en procés de canvi. 



Al cap i a la fi, com a totes les darreres presentacions del llibre, la llibertat del diàleg, de les opinions i les conclusions és una de les parts més enriquidores d'aquestes trobades. Amb tot, l'experiència ha estat ben interessant. Espere parlar-ne en breu, en un nou diari de viatge, però mentrestant vos deixe amb algunes instantànies representatives -o no!- del viatge. A l'illa espere tornar en breu, ja que encara van quedar moltes coses pendents de parlar amb l'Antònia. Per no parlar dels paratges i indrets pendents de descobrir. Cites i desitjos que demostren que el millor del nostre territori passa per les ànimes que l'habiten, l'estimen i el defenen. A Sa Roqueta, tal com he gaudit, qualla especialment aquest vincle entre literatura i compromís amb el patrimoni natural. Les lletres, una vegada més, són la millor arma per bastir la defensa.

Vista de Cala Figuera, des de la carretera cap al far de Formentor

Jo, alimentant la fauna autòctona. O és a l'inrevés?

dissabte, 22 de juny del 2013

Per Sant Joan, bacores: i fanalets de meló d'Alger, i fogueres a la mar, i solstici en flama

I tot d'una, com si l'hivern no fóra més que una melangiosa letàrgia d'entretemps, l'estiu arriba queferós com cada any per multiplicar-nos les hores de sol i, alhora, de vida. N'és especialment esperada la revetlla d'entrada, la indòmita nit de Sant Joan, més a prop de la màgia d'altres temps que d'aquest present tan tecnificat, higiènic i sovint previsible. Feia temps, però, que volia dedicar-li unes paraules a una nit que sempre he considerat especial, transcendent a varis nivells. Si res més no, per a mi sempre ha estat la nit més bonica de l'any i no sé si tal tria m'acosta definitivament al paganisme que caracteritza la festivitat o no, però s'ha de dir que un sempre se sent més còmode en el costat esotèric de les coses. De les coses i de la vida, tot plegat, perquè la nit de Sant Joan és un vestigi incorruptible d'allò que algun dia vam ser. Més enllà del filtre d'un cristianisme que ens entelà per sempre el calendari de solemnitat, la celebració del solstici d'estiu és una reivindicació de les arrels celtes, ancestrals, que guien moltes de les nostres costums i que semblen oblidades després de segles i segles de correccions victorianes, tan emmidonades com punitives per a l'esperit mediterrani que tots covem a l'interior.

L'arriscat i engrescador repte de botar la foguera

Per Sant Joan cristal·litzen fenomens en extinció com el dels fanalets de meló d'Alger, costum que recorde de la infantesa i que sortosament sobreviu en molts pobles valencians, tal com assenyala aquest interessant article del bloc del Museu Valencià d'Etnologia. En el meu cas, recorde el meu avi amb el ganivet, ensenyant-me a retallar la corfa gruixuda del fruit mentre jo assajava una carassa inconcreta sobre el meló. I després, l'espelma a dintre i les cordetes per subjectar el fanal casolà: artesaníssim estri per obrir-se pas en la foscor estival i, de refilada, espantar els mosquits. Una tasca ben cridanera que s'agermana amb la carabassa foradada i il·luminada,  d'ascendència cèltica, del Halloween; en aquest cas, però, com a símbol de l'inici del solstici d'hivern. En ambdós casos, el misteri implícit de seguir un credo antic, entre la festa i la superstició. L'evocació d'un món perdut que ressuscita ara, de la mà de Sant Joan, des del mateix moment que ens apropem a la platja vora la mitjanit per sopar, encendre una foguera i, amb un poc de sort (i valentia, en el cas dels més fredolins), submegir-se aigües endins. De rituals, n'hi ha un grapat, però em quede amb el de les set primeres ones de la mitjanit esguitant-te els peus en una tèbia benvinguda de la nova estació. Just aleshores és quan cal demanar un desig. Qualsevol cosa terrenal, vull dir. Res d'excessos o frivolitats materials. Aclucar els ulls, formular l'anhel i assumir amb fruïció l'instant. Alenar. Després, podreu anomenar-me o no bruixot, però he de confessar que gairebé totes les coses que li he demanat a Belenos -aquest era el déu dels celtes- s'han acomplit tard o d'hora. Qüestió de fe, de creença. Digueu-li, per ventura, atzar.

Tant se val. De Sant Joan ens hem de quedar amb la força d'imatges com la de les fogueres. Fumejant contra la brisa del mar, encerclades pel baf de les persones que hi giravolten, frisoses, en una dansa improvisada, antiga. Són igualment arcaics, tribals, els bots dels agosarats que sobrevolen les flames en un intent per demostrar-li vigor, perseverança, a la nova estació, que no és més que una nova vida dins la nostra vida. Un nou inici. Una altra oportunitat. Per això, a la nit, se l'acompanya amb l'ofrena de sopars casuals. Disseminats per la platja, al caliu del foc. Petits banquets sobre la sorra freda on hi ha bacores, entrepans de tonyina i tallades de meló. Hi ha somriures entremig, per suposat. I disbauxa. I gent que torra sardines perquè no li agraden els entrepans. I gent que tal vegada no bota perquè tem aixafar alguna brasa amagada entre l'arena. I gent que no gosa acostar-se a l'aigua perquè encara la troba freda. Malgrat tot, és una nit gloriosa. Caiga quan caiga, i siga com siga. De nord a sud, potser es tracta d'una de les poques cites que ens agermana a tots els valencians, a tots els mediterranis, en una mateixa comesa: la de viure la nit, la gran avantsala de l'estiu, que no és més que un recordatori de la vida, de la mateixa vida que se'ns esvaeix entre les flamarades, de la mateixa vida nostra que queda impregnada entre els encenalls, una vegada la vivesa del foc ja s'ha exhaurit per deixar pas a les cendres. Cendres enravenades sobre l'arena, a punt del trenc d'alba.