divendres, 25 de gener del 2013

Sobre el goig d'estimar, de celebrar i de cantar la vida: Homenatge a José Lozano, mon pare

A l'escriptora J.K. Rowling li vaig escoltar fa anys un comentari certament trist, però no menys vertader i alhora qüestionable, al voltant del significat de la pèrdua i dels llocs comuns que aquest fet genera: Vivim amb l'assumpció, pel que fa a la mort d'aquells que ens estimem, que és el temps allò que emplena els buits, allò que cura l'enyor, tot i que sabem, perquè la vida ens alliçona, que això és una gran mentida. La frase se'm va quedar emmagatzemada, en quarantena, precisament perquè en aquell moment jo sabia que anava a perdre mon pare de manera irrevocable i que res no aturaria el curs d'uns fets que a tots, alguna vegada en la vida, ens esquarteren l'ànima. Qui ens creiem que som, doncs, en el precís moment que no assumim allò que el destí ens ha assignat? Entre la impotència i l'anhel, qui som exactament? Déus foragitats de l'Olimp? Xiquets malcriats que no accepten les normes del joc? Adults decebuts, extraviats en un enyor preventiu? Almenys, és això el que jo m'he preguntat en aquests cinc anys que ara s'acompleixen des de la mort de mon pare. Qui som? Fins i tot, m'ho pregunte de més a prop: qui som, qui sóc, sense el pare?

A Mèrida, com a estàtues romanes
La veritat és que no sé si J.K. Rowling té raó o no en el seu manifest, que no té perquè ser necessàriament negatiu, obscur, tràgic, tal com l'escriptora explicà en el desenvolupament d'aquella l'entrevista. Però el dol, com la vida mateixa, no té un guió, una estructura, ni res que s'hi assemble. No existeix una gramàtica de la pèrdua, per més manuals i estudis que intenten aprofundir-hi. Sí que hi ha, però, una diversitat d'enfocaments i de sensacions que converteixen el dol, l'assimilació de l'adéu, en una odissea tan íntima com existencial. En aquests cinc anys, per tant, no he deixat d'enyorar mon pare, adonant-me de la seua absència precisament en els moments més infreqüents: eixe instant en què el crides, incomprensiblement, en entrar als espais que ell més s'estimava: l'estudi de música, la seua oficina, el seu racó de casa...  Constatar el buit, la no-resposta, és una successió de fiblades que van agullonant-ne l'enteresa fins que aquesta, ben corcada, perd la lluïssor i s'asseca, com la pell de les serps, abans de reencarnar-se en una de nova. Llavors, hi ha un canvi de rumb, un renaixement inesperat dins d'un mateix. Definitivament, no som els mateixos sense el pare. Aquell davant de qui ens emmirallem, aquell que imitem, aquell que reüllem mentre creixem, per saber de què es tracta exactament el misteri d'aquesta enigmàtica existència que ens arrossega (de vegades dolçament, sovint de manera precipitada) riu avall. Sense el pare, doncs, hi ha un tràngol estrany on un es queda orfe no sols d'ell, sinó de moltes altres coses difícils de delimitar. Jo i mon pare, per exemple, érem el cel i la terra, però també la carn i l'ungla. Dos mons que col.lideixen quan menys te n'adones, però dos planetes que gravitaven sempre a l'uníson. De menut, quan tots necessitem la protecció, la cuirassa, de la torre vigia paterna, me'l mirava i me'n feia creus. Obrer, promotor, dibuixant, cantant...  I tot, si feia falta, en un mateix dia: el temps que li calia per dutxar-se, treure's l'algeps i mudar-se amb l'uniforme artístic de Los Galos -agrupació de la que parlaré un dia en propietat, ben coneguda arreu de la Marina durant els '80 i els '90, i de la qual mon pare n'era el vocalista- i la consegüent perruca. Canvi d'imatge i d'actitud en pocs segons, els pocs que li calien per reinventar repertoris, engrescar els balladors i convéncer la concurrència. I jo, que corrinyava sempre entre els seus peus, ja sabia aleshores que el seu afany per seguir endavant i gaudir de la vida m'havia captivat per sempre.

Aprenent a caminar, amb mon pare, el 1980

El seu amor per la música, com el disc que enregistrà pocs mesos abans de morir, encara bateguen amb molta força, i no sols en mi i els meus, sinó en tota la gent que se l'estimava i que m'ho demostra dia rere dia, en la més inesperada de les circumstàncies. Diuen que mai no oblidaran les seues cançons, ni la seua presència. Tampoc no crec que el temps siga capaç de dissoldre aquest tipus de fenomens acústics: la seua música no venia del solfeig, ni dels pentagrames, sinó d'algun indret més profund. Sobreviu, amb prou feines, entre el maremàgnum de cabòries que ens sobrevolen dia a dia i que ens demostren que som éssers amb poca memòria, proclius a l'oblit i a no apreciar la nostra transitorietat i tot allò realment valuós en la mesura necessària. La vida és curta, com les cançons, i per això, just per això, és meravellosa. Per tant, s'ha de ser justos i reconéixer que quan algú estimat mor, aquesta notícia és solament una errada tècnica. La seua presència, el seu esperit i la seua aportació en resum, és un tresor innegociable. De mon pare, per tant, no és que em quede amb coses bones, belles, seues: és que eixes coses ja les duc formatejades. I d'ell, de José Lozano González, hi ha una herència que no pot marcir-se mai: la del goig de viure. El goig de les coses petites, que són les que després, en el recompte de vivències, a tots se'ns fan grans: el goig de viatjar, de conéixer nous indrets, que ja per sempre durem amb nosaltres; el goig d'esmorzar, a mig matí, que és quan més roent se'ns fa la fam; el goig d'estimar-se la família i els amics, sens dubte el patrimoni més important que un pot atresorar en la vida; el goig de cantar, de cantar-se a si mateix, com si s'acabara el món o com si anàrem a encetar-ne un de nou; el goig de fer coses, siguen les que siguen, però no aturar-se mai...  Perquè és en el goig de viure, on l'ombra de mon pare se'm feia enorme, gegantina.

A la terrassa de ma casa, per la Fira d'Ondara, el 1989

Si més no, el seu buit esdevingué tan gran que crec que vaig tornar a escriure per tal d'emplenar-lo. N'estic convençut. O tal vegada m'ho va manar ell, ves a saber. Al cap i a la fi, la meua literatura té molt a veure amb ell, encara que ell no fóra massa amic dels llibres. Recorde, de fet, un dia, allà pel nadal de 1993, quan escrivia El Passeig, el meu primer conte, i ell, sense adonar-se, va recolzar els braços sobre els folis manuscrits, xafant-los i arrugant-ne la consistència. Imagineu-se la consegüent picabaralla, sobretot venint de mi, que sóc molt primmirat amb la qualitat del paper! Temps després, encara emprenyat per l'incident, quan mon pare em veia capficat hores i hores davant la màquina d'escriure, se'n reia per tal d'engrescar-me: Ja pots escriure i escriure, que jo no llegiré mai cap llibre teu.

Agut i únic, José Lozano González, fins amb això te'n vas eixir amb la teua.

T'estime, papà.


dissabte, 19 de gener del 2013

La Mediterrània com a sediment i com a sentiment: Entrevista mar endins al cantant Rafel Arnal

Indagar en els designis de la creació, de la creativitat, i en tots els factors que la condicionen és una tasca apassionant, sobretot si escoltem l'artista Rafel Arnal, a qui entreviste amb motiu de la publicació del seu nou treball, Pam a Pam. I parlar d'artista, en aquest cas, calça perfectament en la descripció del seu perfil atesa sobretot la peculiar conjuntura d'emmarcar un creador versàtil -un tot terreny de l'escena- que tant s'abeura de la seua formació dramàtica, com de la dansa o de la mateixa terra que trepitja, amb els mil i un matisos que aquest vincle suposa. La seua música, per tant, constitueix un mosaic canviant alié a etiquetes i formalismes que precisament sobre l'escenari és quan presenta estimulants i multiplicades sinèrgies. La seua evolució com a intèrpret, i els múltiples projectes que la seua trajectòria atresora, en donen fe, d'aquesta voluntat per i amb l'art. Si més no, paga la pena revisar el seu curriculum -heus ací el seu espai web http://www.rafelarnal.com- per constatar que Rafel Arnal, Rafeta per als amics, és un d'aquells valencians dels quals ens n'hem d'enorgullir. De motius, més dels que podem encabir a un cabàs; de raons, moltes i ben eloqüents, com el seu enèrgic disc Pam a Pam, motiu pel qual vos oferisc aquesta entrevista transmediterrània Ondara-El Caire. I és que des de la capital egípcia, on també du a terme nous projectes formatius i professionals, Arnal va respondre a aquest intens qüestionari just abans que se'ns exhaurira 2012. Trets i complicitats que, ara, tot d'una, es materialitzen.

P. Quins foren els teus primers contactes amb el món de la música?
R. De xiquet em vaig matricular a l’agrupació musical del meu poble, Tavernes Blanques, on vaig estudiar clarinet i vaig formar part de la seua banda. Aquests són els meus inicis amb la música diguem-ne culta, paral.lelament però escoltava molts grups de rock, pop o fusió a casa dels meus oncles Carme i Pep, els quals vivien baix del meu pis a l’edifici familiar, que també compartíem amb la meua iaia. Era una autèntica litúrgia baixar tots els dissabtes de matí a regirar calaixos mirant portades de discs, i escoltar atzarosament qualsevol de les novetats discogràfiques d’artistes americans, francesos, anglesos o també valencians que plenaven els prestatges i les taules del seu despatx, ja que els meus oncles acabaven d’obrir (i encara l’atenen) la tenda de discs Oldies de València, i sa casa era una extensió natural de la tenda. A principis dels 2000 torne d’un llarg viatge als EEUU i comence a actuar amb el grup Carraixet alhora que forme un grup per fer versions de clàssics de la música negra anomenat Funkencurs. Aquestes experiències suposen el meu primer contacte com a cantant amb el públic. Amb Guspira de Carraixet, publicat al 2008, se m’obre la possibilitat de realitzar un disc en solitari amb els mateixos productors d’aquest treball, donat que la cançó que li dóna títol al CD i que cante tot sol resulta tenir un cert impacte en l’escena del folk i en certs mitjans catalans.

P. Què creus que ha forjat el teu estil d'interpretar?
Khaled, un dels referents de l'artista
R. Sempre m’he considerat profà de formes com el cant d’estil o la improvisació modal amb la veu, malgrat que molta gent em referèncie directament amb aquestes maneres de cantar. Jo diria que he estat sensible a molts artistes, més que a certs estils: Cheb Khaled, les germanes Utrera, Farid Al Atrash o Josep Aparici "Apa" són alguns dels artistes que m’han ensenyat a apropar-me al cant d’una manera més integral que la simplement técnica. M’interessen els cantants que saben lligar el sentit de les paraules a una certa interpretació musical determinada, que coneixen les modulacions del cant adequades per dir segons quins mots i encerten a captivar la sensibilitat amb l’exercici de combinar música i lletra. Per a mi és molt dificil encertar en la tonalitat de les paraules, el meu procés creatiu sempre comença amb la música, treballant les melodies i després passe a pressentir allò que vull dir tot i atenent a la línia de sons i al que em dicta involuntàriament el seu discórrer. Tal volta és una barbaritat el que dic, però en el meu cas és la propia sonoritat de la cançó la que em dicta el tema del que vull parlar, i no pas a l’inrevés. Per a mi, començar a treballar amb una lletra suposa encetar la casa pel sostre. Les paraules han de caure a les notes de manera precisa, i aleshores açò augmenta el joc del cant i els melismes se’n surten per tot arreu, i cal falcar de nou la proposta buscant noves paraules que deixen brollar millor la veu. Supose que tracte de buscar la transmissió de veritat al meu treball, colpir les emocions amb una bona mesura de lligam entre la música i les paraules.

P. Quines són les teues grans influències, musicals i alhora escèniques?
R.  Escolte tot tipus de música. M’agraden molt els ambients hipnòtics dels Massive Attack, el lirisme quotidià de Rufus Wainwright o l’èpica pop-electrònica de Seal. Al rock gaudisc molt del múscul creatiu dels Pixies o dels joves Strokes. Els darrers discs que he comprat tomben més cap al jazz amb arrels com el treball d’Avishai Cohen, la música contemporània popular africana del duet Ali Farka Touré amb Toumani Diabaté o la darrera fantàstica aventura del multi-instrumentista Efrén López, el grup Evo. Dels artistes de casa gaudisc amb les lletres dels Ovidi Twins, del Carles Dénia cantant als poetes àrabs, d’un disc com Solatge de Mara Aranda o d’una nova cantant-compositora que m’ha encisat, la Maria Coma. Teatre n’estic gaudint menys darrerament però l’última obra que vaig veure, del grup valencià Pont Flotant al teatre Micalet, em va deixar bocabadat pel fantàstic treball sobre la memòria i eixa barreja d’art-vida que converteix en poesia el relat escenificat de la seua pròpia infantesa i joventut. A València s’ha fet molt bon teatre, recorde el treball d’Andreu Alfaro al capdavant de Moma Teatre (ara ja fa un bon grapat d’anys tancat) pel risc en els textos que hi adaptava aquesta companyia i també en com ho duien a escena. Uns fidels seguidors d’aquesta idea, la companyia el Micalet, també van tenir molt bones temporades, però malauradament fa un temps també van desfer-se. Ara seguisc els muntatges d’Eva Zapico o Rodrigo García. Pel que fa a la dansa, sóc de gust més belga que el Tintin. Seguisc molt a prop les coreografies d’Anne Teresa de Keersmaeker, Thomas Hauert o els projectes sortits de la Charleroi Danses.

Coberta del treball
P. Com definiries el teu nou treball, Pam a Pam?
R. Encara em veig a mi mateix sorprendre’m de la deriva del disc, quan ja teníem les idees clares i els temes escollits, i passàvem a masteritzar la gravació definitiva. Crec que el so del disc és molt especial, hi ha cançons que assenyalen una altra forma de fer música en aquest país, i no està bé dir-m’ho a mi mateix, però crec que un tema com el que dóna nom al disc, Pam a pam, o el de Túria, no pertanyen a la línia recurrent del folk, ni a la del pop de fusió, o a l’etiqueta de les músiques del món per buscar referències que s’aproximen. Trobe que hem fet una cançó melòdica d’arrel mediterrània, amb estructures pop i arranjaments electrònics de difícil categorització, amb una personalitat gens conceptual i sí assaonada de referències dispars. Molta gent em diu que li costa entrar al disc perquè li sobta d’entrada un producte proper al cant d’estil, vestit amb programacions i col·laboracions tan dispars com el so grec de Spyros Kaniaris o la percussió senegalesa de Daouda Fall Diagne; els resulta abusiu o fins i tot inconnex, però quan finalment es treuen el prejudici de si és modern o no, si toca tots els pals per convicció o peca de pretenciós multiculturalisme, etc... aleshores escolten dotze cançons de tall simple amb arranjaments arriscats però que funcionen. Volíem fer un disc de cançons d’estil inclassificable, i crec que ho hem aconseguit.

P. El mediterrani com a essència, és una constant en la teua trajectòria. Quin paper té aquesta geografia en la teua manera de concebre la música?
R. Som uns grans desconeguts de la música mediterrània. Jo mateix conec més grups anglosaxons que grecs o turcs. I no sols això, tenim una presència constant als mitjans de comunicació d’artistes que fan rock a Califòrnia o Manchester, però no coneixem l’escena rock de la ciutat d' El Caire. És a dir, no sols ens afecta greument el dèficit d’altres estils o tipus de música popular que es puga fer arreu del món, també patim els efectes desequilibrats i injustos d’una deslocalització de gèneres sempre en benefici dels grans, perquè les majors americanes o angleses no sols han inoculat el virus de la seua música, també han garantit la primacia de la difusió dels seus productes en detriment dels sorgits en altres llocs o cultures seguint els mateixos paràmetres i que presenten semblant o més qualitat. És de bojos! En aquest camp de batalla, jo he optat per treballar-me la proximitat amb els meus veïns del mediterrani i conéixer la seua riquesa musical sense per això constituir-me en talibà d’aquesta gran família contra l’imperi anglosaxó. Jo crec que tot pot conviure, però sempre demane identitat, coherència i veritat en la música; com a qualsevol discurs artístic, això és el mínim que s’ha d’oferir. El mediterrani aporta una altra forma de cantar, propera a la improvisació i el gust per ornamentar, de respirar els temps i els ritmes més complexa amb multitud de compassos d’amalgama -irregulars-, també proposa una simplicitat en els arranjaments i instrumental comparable a les propostes més minimals de l’avantguarda sonora anglosaxona; i després tenim el gaudi social de la música en viu, que al mediterrani suposa en quant a ús i significació un fenomen tan vital com el menjar o dormir. A l’Estat Espanyol ho estem perdent (el cant d’estil, però, ara es troba en un moment dolç i recupera terreny), ja que proliferen els festivals comercials de música on el que importa és dur grups de fama mundial i que tot plegat siga rentable. Així hem perdut espais i cites públiques musicals sense un ànim de lucre explícit on compartir aquest art s’esdevé un ritual col·lectiu sovint atzarós, de llarga durada, amb tothom participant com a músic i no com a oient passiu i on es produeix la màgia de les trobades amb excusa artística.

Rafel Arnal, en viu
P. Què significa per a tu l'actuació en viu? El marc de l'escenari, el contacte amb el públic...
R. El directe d’un concert és una experiència que no es pot descriure amb paraules, i tampoc segueix una lògica en quant a sensacions o resultats. Prepares un repertori, assignes papers a uns músics, tries els pantalons que vols lluir a l’escenari, i després de tot això surts a l’escena i tot és com nou, imprevist i a voltes ingovernable. La meua primera incursió en el món professional fou amb una obra de teatre en què feia d’actor de repartiment (Como Perros, de Niggel Williams, dirigida per Pepe Miravete), fou estrenada al teatre Bancaixa de València i els darrers 15 minuts de l’obra em quedava completament despullat davant el públic i m’assassinaven amb una ampolla de vidre trencada com a cloenda de la peça. És a dir, crec que vaig iniciar-me massa impetuosament i el resultat em fou tan increïblement trencador com per trobar res que m’ature o em faça renunciar a les sensacions d’un directe. És per això que, com et deia al principi, es tracta d’un altre espai on ocorren coses que no es poden raonar; s’han de viure, i prou. Un punt de no retorn, una volta surts a l’escena, on et trobes amb el temps, les pors, la curiositat, l’esperit crític, el criteri, l’experiència de molta gent que t’ha concedit el privilegi d’ésser allà per observar el que millor o pitjor fas, i per tant ja pots imaginar que d’eixos moments no pot sortir res trivial o comú. Se'n diu màgia. Jo sóc molt de creure en una energia que sobrevola els moments previs a qualsevol directe. Hi ha un clima especial que s’instal·la a la sala durant les actuacions, i és just allà que et sents responsable de la gent que ha anat a veure’t i per tant t’adreces als esperits de l’escena per tal que facen el possible i pugues fer brollar de tu una certa màgia per compartir. Evidentment, quan més bona música, o text, o coreografia oferisques millor perquè els esforços finals sumen més, però al cap i a la fi pots estar veient una peça mitjanament mediocre però trobar un ésser humà fascinant a la caixa de l’escena. Eixa és la màgia de la distància teatral.

Imatge del seu videoclip Diumenge
P. Quin creus que és el paper de la música folk/ètnica/alternativa dins el conjunt de l'oferta musical actual?
R. El folk, hui en dia, a l'igual que qualsevol dels estils o tendències musicals actuals, és tan sols un element d’estil més, encara que definitori, en l’àmbit del negoci musical que serveix per projectar idees, donar-los una certa forma i fer coherent allò que dius amb com ho dius. No m’agrada gens això de les escenes a la música (el rock, l’electrònica, l’indie, les músiques del món... cadascuna per un costat; etiquetes al cap i a la fí que tan sols separen temàticament la música), darrere d’aquests aparentment mons musicals indissolubles s’hi creen grups de mercat i fins i tot oportunitats de negoci relacionats amb l’estil de vida o aplicacions per a smartphones on diàriament et recomanen grups o músics que surten nous semblants als que hi tens de referència. Per tant, quan parlem d’aquests estils jo sempre dic que el més important és la bona o la mala música, i que un s’ha d’aventurar a caure en pous desconeguts de músiques que mai haguera imaginat escoltar tan sols pel plaer de sortir-ne més o menys beneficiat de les idees o dels sons que s’hi proposen. Una volta dit açò, i ara citant al Toni Segarra, un publicista català a qui seguisc de ben lluny pel seu treball, ens trobem en un moment on les idees generen estructures, i no pas a l’inrevés. És a dir, que pots fer qualsevol cosa creativament parlant, que si aquesta funciona farà que tot al seu voltant s’enriquisca. Pense que aquesta és la clau del gran canvi que ja tenim davant els nostres nassos en la indústria musical en específic i en la cultural en general; doncs, si ara és possible fer qualsevol cosa i de forma tan fàcil posat que la tecnologia ens ho dóna pràcticament fet, per què ens hem de negar la llibertat d’apostar per les nostres idees i hem de tenir por del fracàs si no es regeixen per determinats estils o tendències de mercat (incloent-hi la llengua en què es canta, és clar), si al cap i a la fi hem reduït fins a la mínima expressió l’estructura jeràrquica de les grans corporacions musicals del business, i a més ens hem apropat més que mai al públic amb les noves formes de comunicació social via web? Em sembla que aquest és un moment molt especial, siga com siga com ho faces i com ho digues. De fet, si el públic et segueix i et fas conéixer pel teu treball, chapeau!

El Caire, 31 desembre 2012

dijous, 17 de gener del 2013

Últimes existències visita Un país de llibre

Amb Eugeni Alemany, presentador de l'espai

Les setmanes més trafegoses amaguen, de vegades, els instants més gojosos. Dimarts passat vaig gravar una entrevista per al programa Un país de llibre per tal de parlar d'Últimes existències. Es tracta de la part del programa anomenada Creuallibres, en la qual l'autor entrevistat allibera el llibre en qüestió en un emplaçament relacionat amb la temàtica o l'entorn de l'obra, per tal que un lector ocasional se'l trobe per sorpresa. Del bookcrossing n'haureu sentit parlar ja que molts municipis s'han sumat a aquesta moda anglosaxona que permet una dinàmica democratització de la literatura dins l'àmbit urbà. La localització que vaig escollir per a alliberar el meu llibre va ser, després de rondinar-ho prou, el carrer Colón de València: l'artèria comercial per excel.lència de la ciutat i alhora un dels punts més concorreguts de la capital, cosa que vam comprovar durant el rodatge mentre els vianants ens escodrinyaven per saber de què tractava la gravació. Al cap i a la fi, no se m'acudia millor espai per emmarcar Últimes existències, on el protagonisme del consum(isme) i dels magatzems comercials de València té un paper fonamental dins l'obra. Sobre l'experiència, n'estic molt content, sobretot per l'enginy i professionalitat de l'Eugeni Alemany, conductor del programa, a l'hora de mantindre el juganer diàleg. Així mateix, voldria destacar novament el bon fer de la gent de Barret Films, sobretot pel que fa a la concepció d'un espai que tant de bo tinga una longeva continuïtat -ja en vaig parlar en aquest anterior post http://calcetinsdesparellats.blogspot.com.es/2012/12/un-pais-de-llibre-una-geografia.html-. El nostre país i la nostra cultura bé s'ho mereixen, a l'igual que els nostres escriptors i escriptores, als quals tant ens agrada escoltar i gaudir per celebrar alhora el bon símptoma que un projecte audiovisual com aquest significa. Sense més, vos deixe amb més instantànies del dia de la gravació:
Parlant de grans marques, amb Porcelanosa de fons
Parlotejant, mentre ens rondava també la policia -ja ho veureu a l'espai-

Just el moment en què obria les portes el Corte Inglés

dilluns, 14 de gener del 2013

Zero Dark Thirty: La nit més fosca és també la nit de la veritat

Si fa poc vaig dir a aquest mateix bloc que la millor televisió s'està fent al carrer -Salvados, Callejeros, Un país de llibre...-, sobre la indústria del seté art  un podria dir que el millor cinema és el que s'està abeurant de la realitat més immediata, del mateix carrer que trepitgem dia rere dia amb major o menor fortuna. Almenys, aquesta és la sensació que em va envair en visionar Zero Dark Thirty -batejada a les nostres pantalles com La noche más oscura-, la darrera pel.lícula de la directora Kathryn Bigelow, oscaritzada per la intensíssima The Hurt Locker -ací, En tierra hostil (?¿?). Sobre el seu nou film, una infal.lible crònica de la llarga operació d'espionatge que conduí a la CIA a interceptar Bin Laden, n'hem sentit parlar aquestes últimes setmanes arran de la polèmica nascuda en relació a l'obtenció de les fonts documentals que han nodrit el complet i primmirat guió; així mateix, cal dir que més enllà de les controvèrsies oficials, el film destil.la una versemblança que no renuncia al ritme cinematogràfic, ni a la consolidació arquetípica de l'heroïna principal: un personatge tan fred com admirable, interpretat per l'estrella del moment, la pèl-roja i versàtil Jessica Chastain.


Maya, l'artífex de l'operació contra el cap d'Al-Qaeda
I és que és precisament ella, Maya, l'epicentre d'una operació que condensa el seguit d'informacions que se succeïren d'ençà que el govern dels Estats Units posà preu al cap d'Osama Bin Laden. Notícies, moltes d'elles esguitades de sang i de tortura, que Bigelow sap encadenar per tal de resumir tota una dècada d'afany de revenja. Hi ha, per tant, elegància en el retrat dels origens del conflicte -de l'11-S sols escoltem veus entretallades, xiuxiuejos, en el concís i fosc inici-, així com un escrupolós esguard a les passes de la perseverant responsable d'un projecte militar i estratègic d'alt risc. La pel.lícula reflecteix, doncs, les llums i les ombres d'una dilatada i convulsa franja de la nostra història recent, sense esvarar-se massa cap a l'auto-complaença patriòtica que guià, des de l'atemptat de les torres bessones, la principal i ambiciosa croada contra el cor d'Al-Qaeda.


Zero Dark Thirty s'abeura així d'una eficient rectitud a prova de bombes que demostra per una part el talent d'una directora a cada film més incorruptible i, d'altra banda, la tendència creixent de la nostra ficció -audiovisual o literària- a l'hora de dignificar el present per mitjà de la seua representació. Si més no, és tot un plaer -malgrat la dura temàtica- capbussar-se en un procés tan enrevessat i sagnant com el de la recerca de Bin Laden, tot seguint les passes i desencisos d'una agent imbatible. En el somni de Maya s'entrelluca també l'ànsia col.lectiva de voler interceptar el monstre: eixe antagonista gairebé invisible que aguaita, des de la seua torre/cuirassa, l'anhel d'uns enemics incansables. I com els grans villans de la història del cinema, Osama assumeix el seu rol sinistre, que no és cap altre que el que la mateixa història li ha reservat. Sense embuts ni floritures addicionals, aquesta és la realitat que Bigelow  fidelment testimonia.

dijous, 10 de gener del 2013

Darrers (i feliços) rituals per dir adéu a 2012: Presentació a Beniarbeig d'Últimes existències


No vaig a estar-me de dir que 2012, ara sols un record difuminat més enllà de la disbauxa de la nit de cap d'any, ha estat un dels anys més bonics de la meua vida. I vull reivindicar-ho perquè ho ha estat, malgrat tot i quan dic malgrat tot vull apel.lar al grapat d'obstacles que ens han entrebancat a tots plegats eixa fluïdesa de dies serens que algú va titllar algun dia de normalitat. Com això, a mercè d'una actualitat tan salvatge, sembla més bé una fantasia sexual, hem de saber aprendre a reformular-nos la nostra realitat segons les nostres apetències més immediates. I les meues, sense esperar-m'ho, han estat plenament satisfetes. Potser per això, paga la pena celebrar encara més les alegries quotidianes o els petits reptes que fan que cada dia prenga matisos esperançadors. Si més no, parlava de 2012 com un any feliç per a mi. Els motius, molt senzills: el fet de seguir treballant en el que m'agrada, el goig d'haver rebut el Ciutat de València o el privilegi d'estar envoltat de gent meravellosa, tant a ma casa com de portes enfora. I bé, demanant-vos que em disculpeu per aquest discurset que sembla posseït per l'esperit de Frank Capra, he de dir que el to nadalenc de les meues paraules té molt a veure amb el que va ser la darrera setmana de 2012; una setmana en què, sense haver-ho previst, vaig acabar presentant els meus tres llibres en una marató de cites que bé semblava la culminació d'una etapa, la cirereta d'uns anys tan intensos com memorables. 


I és que a més de la presentació de Sis contes i una novel.la incerta (a l'Institut Chabás de Dénia) i Efectes secundaris (Ajuntament de Teulada), el dissabte 29 de desembre vaig presentar a Beniarbeig Últimes existències, acompanyat per l'alcalde del municipi Vicente Cebolla i la regidora de Cultura Marisé Torres (a la foto superior). I si parlava de la importància -i de la benaurada coincidència- d'haver tancat 2012 per mitjà d'aquesta festa de lletres, m'alegra encara més avançar-vos que de segur que 2013 i tota la literatura que el nou any ens portarà, servirà d'antídot per contrarestar les inclemències d'un sistema que, a més d'aigües, fa prou nosa. La literatura, tal com m'agrada dir, seguirà salvant-nos. Mentrestant, les lletres, imbatibles i inesgotables, aniran fent el seu camí. I el meu, si res no falla, seran les següents presentacions d'Últimes existències al Ràfol d'Almúnia (divendres 1 de febrer, 20:30 h. a l'Auditori) i Ondara (Dijous 21 de febrer, 20:30 h. Casa de Cultura).

dijous, 3 de gener del 2013

Coses bones per començar l'any: Ressenya d'Últimes existències, per Hèctor Serra

A la primera presentació d'Últimes existències a València vaig tornar a parlar de la meua absoluta ingenuïtat durant el procés d'escriptura del llibre, sobretot pel que feia a la tendra creença de pressuposar que quan aquest es publicara, la crisi ja seria un fenomen del passat. Babau de mi -ui, açò sona a nom de colònia cara-, l'actualitat ens demostra que la crisi, com els texans desgastats, ha vingut per a quedar-se molt de temps. Amb això, i assumint que la recessió no és una moda fugissera, em plau en gran mesura el fet d'estar rebent durant aquests dies tan bones referències sobre el llibre en qüestió. I és que a més de la intensa valoració lectors, i de les bellíssimes paraules que li va adreçar al text l'escriptora mallorquina Antònia Vicens, volia adjuntar-vos també la ressenya que li va dedicar al meu nou treball el poeta d'Aldaia Hèctor Serra, responsable del molt recomanable bloc L'Extraradi (Corpus d'escrits per a compartir des dels encontorns), el qual vos encoratge a visitar no només pel seu innovador disseny i composició visual, sinó pel seu meritori contingut.


Hèctor Serra
De l'autor de la ressenya, dir que ha reunit en el seu article dos llibres que m'han fascinat durant 2012 i que ha copsat alhora una de les influències fonamentals a l'hora de concebre la meua obra. I és que l'ombra fílmica d'Iñárritu, és tan allargassada i sinistra com les mateixes temàtiques que guien el llibre i que demostren que sols a través de l'ull líric, poetitzador, podem traduir aquesta realitat tan abassegadora que no per més atordir-nos ha de deixar-nos totalment abatuts. Per això empraré dos adients versos d'Hèctor Serra, del seu poema Cançó de bressol per a Chloé en el seu primer aniversari per tancar aquest post:
                   
"(...) que la set per aprendre mai no t’assacie
        i el dret a caure i tornar a alçar-te mai no t’amoïne"

Doncs, això: que en aquest nou any contiuem ben assedegats de lluita i que no ens facen por les escomeses ni els bacs, per més dures les unes, per més dolorosos els altres. Benvingut 2013: mentrestant, però, la cara ben alta; l'ànima, erta i esponerosa.