En una conversa banal de l'altre dia, un amic em deia parlem de Grècia un poc i així no parlem d'Espanya; cosa que em va fer una certa gràcia i que no va molt desencaminada respecte als objectius reals d'aquells que han malmés l'estructura del continent europeu per tal de reduir-nos a simples formiguetes atrafegades al fons d'una enorme vidrera de sorra. De fet, feu aquest senzill exercici mental:
1) Tanqueu els ulls i penseu en el mot Grècia. Espereu cinc segons.
2) Comproveu si us ha vingut a la ment res que no foren aldarulls, escomeses policials, revoltes i, sobretot, el fantasma de la crisi, com a ombra omnipresent.
3) Espereu uns segons més, per si se us acut alguna més que no tinga res a veure amb allò abans esmentat.
En efecte, de segur que amb el punt 2 s'heu adonat de la infal·libilitat de l'exercici. El Fons Monetari Internacional pot donar-se per satisfet, doncs. L'economia és ja la imatge més cridanera per definir-nos i el capital, és clar, no n'entén, de romanticismes. Per als que, més enllà del punt 3, s'heu agermanat de nou amb l'encant de les Illes Cíclades, amb l'atractiu del Mont Olimp o amb la màgia de la mitologia grega, un fort aplaudiment: formeu part d'una minoria aliena al sistema, un petit indici cap a l'esperança, cap a la llum.
Panoràmica de Santorini, una de les icones de la geografia insular grega |
Si més no, jo ja no sé si sóc d'aquells que en rememorar Grècia sols s'enyora de la intensitat de les badies maragda, les viles encalades de blanc com una clapa als penya-segats i els sostres blavissos. Què voleu que vos diga? Sí, de vegades hi dubte, encara que per a ser precisos, Grècia continua sent un pou de matisos, d'evocacions, molt difícils d'anorrear pel martell financer. De fet, pensant-ho bé, crec que Christine Lagarde i la seua hel·lenofòbia no acabaran de convéncer-nos mai. Per a mi, Grècia és la de Kavafis (cap veu millor que la seua per condensar l'essència de l'arxipèlag) i la dels seus poemes: esborronadores petites postals que defineixen amb tota la seua plenitud la força d'un país màgic que hauria d'estar, per drets propis, per damunt dels designis d'Standard & Poor's; encimbellat, per a ser exactes, tal com l'altiu Partenó que sotja la quotidianitat d'Atenes.
El ciclop, segons el disseny de Ray Harryhausen per al film de 1958 El seté viatge de Simbad |
I vinc a dir tot açò per introduir-vos la figura de Nikos Dimoutsis, un dels protagonistes d'Últimes existències. Com que tampoc no vull avançar res, ni amargar-vos amb cap spoiler, sols diré que el personatge, un dissortat habitant de les Cíclades a qui el negoci de l'allotjament turístic no li rutlla bé, guarda una certa relació amb el mite del ciclop. I és que, no em direu que no és del tot abellidora la idea de recuperar els principis de la mitologia grega per tal d'ensorrar l'amenaça totalitària, gairebé víkinga, d'una Unió Europea més preocupada per les xifres que pels ciutadans.
Preferisc mil vegades al déus ancestrals i les seues enrevessades progènies que els tecnòcrates de Brussel·les, precisament els qui duen les regnes de Grècia en aquests moments. Lluny d'injeccions monetàries i de perdons diplomàtics, crec que el que el país necessita realment és que ressuscitem Zeus per començar de zero. Com a primera mesura, el Déu de tots els Déus podria desemperesir el Kraken per tal que s'empassara d'una sola mossegada els lladres indecents endiumenjats d'Armani que han dut Grècia, així com Europa, cap a la més fosca de les fallides. Després, en tot cas, que els fills de Zeus assumiren els ministeris i la pertinença -o no- a Europa. De segur que tot aniria molt millor que ara. Ara bé: no sé, per un altre costat, si el retorn al dracma seria la solució escollida pels déus, però entre el dracma futur i el drama actual, jo em quede amb el primer.
La platja Navagio, la postal més famosa de l'illa de Zakynthos |
Mentrestant, però, no deixeu de somiar-hi. Mykonos, Creta, Santorini, Atenes... Topònims que ens salven de la mediocritat i que ens abeuren de la nostra pròpia mediterraneïtat. Que no ens retallen, per favor, les ensonyacions. Que no t'embarguen el teu blau, Grècia.