dimecres, 25 de juliol del 2012

Per rescatar Grècia sols ens cal ressuscitar Zeus

En una conversa banal de l'altre dia, un amic em deia parlem de Grècia un poc i així no parlem d'Espanya; cosa que em va fer una certa gràcia i que no va molt desencaminada respecte als objectius reals d'aquells que han malmés l'estructura del continent europeu per tal de reduir-nos a simples formiguetes atrafegades al fons d'una enorme vidrera de sorra. De fet, feu aquest senzill exercici mental:
1) Tanqueu els ulls i penseu en el mot Grècia. Espereu cinc segons.
2) Comproveu si us ha vingut a la ment res que no foren aldarulls, escomeses policials, revoltes i, sobretot, el fantasma de la crisi, com a ombra omnipresent.
3) Espereu uns segons més, per si se us acut alguna més que no tinga res a veure amb allò abans esmentat.
En efecte, de segur que amb el punt 2 s'heu adonat de la infal·libilitat de l'exercici. El Fons Monetari Internacional pot donar-se per satisfet, doncs. L'economia és ja la imatge més cridanera per definir-nos i el capital, és clar, no n'entén, de romanticismes. Per als que, més enllà del punt 3, s'heu agermanat de nou amb l'encant de les Illes Cíclades, amb l'atractiu del Mont Olimp o amb la màgia de la mitologia grega, un fort aplaudiment: formeu part d'una minoria aliena al sistema, un petit indici cap a l'esperança, cap a la llum.

Panoràmica de Santorini, una de les icones de la geografia insular grega

Si més no, jo ja no sé si sóc d'aquells que en rememorar Grècia sols s'enyora de la intensitat de les badies maragda, les viles encalades de blanc com una clapa als penya-segats i els sostres blavissos. Què voleu que vos diga? Sí, de vegades hi dubte, encara que per a ser precisos, Grècia continua sent un pou de matisos, d'evocacions, molt difícils d'anorrear pel martell financer. De fet, pensant-ho bé, crec que Christine Lagarde i la seua hel·lenofòbia no acabaran de convéncer-nos mai. Per a mi, Grècia és la de Kavafis (cap veu millor que la seua per condensar l'essència de l'arxipèlag) i la dels seus poemes: esborronadores petites postals que defineixen amb tota la seua plenitud la força d'un país màgic que hauria d'estar, per drets propis, per damunt dels designis d'Standard & Poor's; encimbellat, per a ser exactes, tal com l'altiu Partenó que sotja la quotidianitat d'Atenes.

El ciclop, segons el disseny de Ray Harryhausen per al film de 1958 El seté viatge de Simbad

I vinc a dir tot açò per introduir-vos la figura de Nikos Dimoutsis, un dels protagonistes d'Últimes existències. Com que tampoc no vull avançar res, ni amargar-vos amb cap spoiler, sols diré que el personatge, un dissortat habitant de les Cíclades a qui el negoci de l'allotjament turístic no li rutlla bé, guarda una certa relació amb el mite del ciclop. I és que, no em direu que no és del tot abellidora la idea de recuperar els principis de la mitologia grega per tal d'ensorrar l'amenaça totalitària, gairebé víkinga, d'una Unió Europea més preocupada per les xifres que pels ciutadans.

Preferisc mil vegades al déus ancestrals i les seues enrevessades progènies que els tecnòcrates de Brussel·les, precisament els qui duen les regnes de Grècia en aquests moments. Lluny d'injeccions monetàries i de perdons diplomàtics, crec que el que el país necessita realment és que ressuscitem Zeus per començar de zero. Com a primera mesura, el Déu de tots els Déus podria desemperesir el Kraken per tal que s'empassara d'una sola mossegada els lladres indecents endiumenjats d'Armani que han dut Grècia, així com Europa, cap a la més fosca de les fallides. Després, en tot cas, que els fills de Zeus assumiren els ministeris i la pertinença -o no- a Europa. De segur que tot aniria molt millor que ara. Ara bé: no sé, per un altre costat, si el retorn al dracma seria la solució escollida pels déus, però entre el dracma futur i el drama actual, jo em quede amb el primer.

La platja Navagio, la postal més famosa de l'illa de Zakynthos

Mentrestant, però, no deixeu de somiar-hi. Mykonos, Creta, Santorini, Atenes... Topònims que ens salven de la mediocritat i que ens abeuren de la nostra pròpia mediterraneïtat. Que no ens retallen, per favor, les ensonyacions. Que no t'embarguen el teu blau, Grècia.

dimarts, 24 de juliol del 2012

La crisi en temps de literatura


Tot i que no se’n parla massa, les efemèrides són curioses i en alguns casos fins i tot simptomàtiques. Si més no, el fet que 2012 siga el segon centenari de Charles Dickens pot interpretar-se de maneres tan distintes com interessades. És paradoxal, doncs, que l’aniversari de l’autor anglés coincidisca, dos segles després, amb un dels períodes més crítics per a l’economia internacional. No obstant la commemoració, ens trobem sens dubte en un dels moments més complexos pel que fa a la sostenibilitat del nostre sistema, tocat de mort pels designis financers i especulatius que ens han conduït a aquesta fallida, més que monetària, ètica.
Hi ha a més, l’infal.lible fibló mediàtic, incansable a l’hora d’esbombar-nos les oïdes amb una allau de males notícies que, de tan escoltades, ja semblen un gènere periodístic en si mateix. Des de la terminologia borsària a l’enfocament apocalíptic de gran part de les publicacions especialitzades, la percepció dels ciutadans ja no assumeix amb seriositat el gruix d’aquestes informacions, probablement massa tamisades pel filtre intencionat dels emissors, sempre proclius a un catastrofisme modèlic, com de thriller nord-americà. De la corporació a l’administració, és clar, sols hi ha una passa i aquesta crisi, malgrat els seus dissemblants intervals, s’ha encarregat de subratllar encara més la curta distància que separa la drecera.
 Atesa la conjuntura, on queda la literatura dins tot aquest maremàgnum? Possiblement, a mig camí entre la descreença i l’acció, entre la rèplica i el retrat. Al remat, i com assenyalàvem al primer paràgraf, res millor que el legat de Dickens per situar-nos al centre de la qüestió. Si fem una ullada als seus contes, a les seues novel.les, podem deduir que la cruesa de les penúries d’aleshores no podien quedar-se fora del context que guiava les passes d’uns protagonistes heroics, impregnats de misèria, però també d’un esperançador esperit de lluita. De la puixança de la seua crítica social –un clar manifest contra l’estratificació de la societat victoriana- se’n podria parlar molt tot i que seria prou més escaient abordar l’opció personal de l’autor de Portsmouth a l’hora de decantar-se per l’èpica del loser: aquell dissortat personatge sense veu ni possibilitats de fer-se valdre dins un món amenaçant, salvatge.
Escriure en temps de crisi és, al cap i a la fi, un mecanisme més per fer front a l’adversitat. I això, evidentment, no calça solament en el marc de l’Anglaterra classista i famolenca del segle XIX, sinó també en aquest present nostre tan esbojarrat on els bancs han pres les regnes dels governs mentre els polítics els picaven l’ullet amb complicitat. La impotència ciutadana, canalitzada adientment en moviments socials i accions coordinades, ha fet reviscolar moltes consciències, així com també ha ensorrat molts mites respecte a la passivitat de la meua generació, injustificadament menyspreada, justificadament indignada.
 Per a tots els que hem nascut en temps de bonança per passar després a abraçar la més descoratjadora de les incerteses, escriure ha estat una eina fonamental a l’hora d’explicar (i explicar-nos) la crisi. I no em referisc solament a l’àmbit literari, sinó també a l’esclat de les xarxes socials: un interessant mitjà on el llenguatge escrit i visual està experimentant interessants mutacions. D’altra banda, és ben anecdòtic el fet que qui ens batejà com a generació perduda fóra precisament Dominic Strauss-Kahn, anterior director del Fons Monetari Internacional i actual generador compulsiu d’escàndols. Ben mirat, no podria delimitar-se amb facilitat quina de les dues facetes del personatge francés és més controvertida o, filant més prim, immoral. El que sí queda clar és que la seua definició del que som guarda certes connotacions literàries. La generació perduda a la qual al.ludeix Strauss-Kahn, per contra, no és com la del 27 o la del 98, ni tan sols com l’homònima comitiva que formaven llegendes com Hemingway, Steinbeck o Scott-Fitzgerald, emigrats a París des dels Estats Units a les vespres de la Gran Depressió.
Per diferents motius, i per molt menys romàntiques raons, els membres de l’actual generació perduda també emigren a diari i sense l’excusa premonitòria d’una guerra. Descontents, traïts pel sistema que un dia els bressolà, ara sols cerquen un sou, un sostre i una mica de dignitat. Contar el que els ocorre, contar el que ens ocorre a tots plegats, és el camí més honest a l’hora de materialitzar la solidesa d’un testimoni de vegades punyent, a sovint revelador, però sempre necessari. Si res més no, la literatura, a diferència dels mercats, és perdurable. Dickens parlava fa dos-cents anys de drets humans i laborals, de combatre la mediocritat de la injustícia social i de perfilar un futur més afalagador. Res no ha canviat, per tant, des d’aleshores: tants anys després, la literatura ens permet seguir reivindicant les nostres veus, les nostres històries, des de l’humil honestedat del format escrit.
(Article publicat a la revista Caràcters nº 59, dins l'apartat Diàlegs)

dijous, 19 de juliol del 2012

Chanel nº 5 i el miracle del cinema


Encete aquesta entrada encara colpit per l'estrena d'anit de Chanel nº 5. Després de molts mesos d'espera, la veritat és que ja m'abellia visionar finalment el resultat del que ha estat l'adaptació fílmica del meu conte Rossa!. L'espera, no obstant, ha pagat la pena i el que vam veure ahir al saló d'actes del Club Diario Levante acompleix de bon tros el meu somni de veure un text meu a la gran pantalla.

I és que després d'una introducció humil, concisa i sense massa escarafalls per part del director Aarón García Sampedro -iep, que nervioset estaves!-, així com del productor Xavi Crespo i el veterà director de fotografia John Cabrera, la pantalla es va il.luminar amb el rostre d'eixa Marilyn crepuscular que tan bé ha sabut posseir l'actriu i cantant Lluvia Rojo. És la seua cara i els moviments del seu cos els que ens traslladen a través d'un intens diàleg interior als amagatalls d'una ment malaltissa, replena de carències.


Lluny de descriure-vos l'argument, ja que si vos interessa veure'l de segur que hi haurà oportunitats per gaudir-ne, solament m'agradaria assenyalar les impressions que l'obra em va generar i que són curioses i ben sucoses. Si més no, el miracle de veure en moviment la història, com no podia ser d'una altra manera, em va emocionar, tal com l'elegància d'una adaptació que ens mans de García Sampedro amplia les dimensions del relat cap al rerefons anímic de Norma Jean. És ella, segons el director, l'ànima de l'obra i no el conegut i adoradíssim mite de Marilyn, ensopit pels narcòtics i ja desdibuixat del que algun dia va ser. Aquest era i és, sens dubte, el cor del relat original, que en la seua versió cinematogràfica es despulla completament per expandir i explicar quines eren les cabòries i les angoixes de la rossa de Hollywood.


Per això, més enllà del detall argumental final -reconec que la decisió del guionista és tot un encert-, el preciocisme del que ha aconseguit García Sampedro és una de les raons que em connecten amb l'estima pel cinema, dèria de la qual m'havia descavalcat fa ja massa anys, contagiat tal vegada pel pessimisme epidèmic amb què em vaig vacunar a la universitat, on se'ns emplaçava a abandonar els somnis i a substituir-los per coses de més profit. La vida, al capdavall, com li deia fa poc a l'amiga Maria Josep Escrivà, no tindria cap interés sense somnis, ni reptes, ni gosadies; i el cinema, com la literatura, pertany a aquest mateix àmbit. El de la fantasia, el d'allò intangible.

I és precisament aquest mateix àmbit un dels que més perilla -sempre ha estat un supervivent, no ens enganyem- a mercè de retallades, supressions i altres destrellatades operacions de desarmament cultural amb què s'està escudant aquesta crisi fastigosa. Per això, un dels moments més emotius per a mi va ser el de la foto final amb tot l'equip que ha fet possible Chanel nº 5. De vestuari a maquillatge, de guió a il.luminació, el resultat d'un film és sempre la suma de molts talents. Per a mi, doncs, ha estat un plaer suprem veure com tot aquest mecanisme ha rutlat amb eficiència i perseverança a partir de les deu pàgines d'aquell esbós de conte que finalment es titulà Rossa! La màgia del cinema és grandiosa, com tota la nostra indústria cultural; sí, la de casa nostra, la que hauria de saber valorar-se perquè genera llocs de treball i ajuda a engrossir el PIB. Ara sols falta que el miracle es consolide i que la màgia continue arribant a pressupostos i projectes factibles com els que Aarón García Sampedro de segur abraçarà en breu. Endavant, senyor director!


dijous, 5 de juliol del 2012

El viatge de Chihiro és també el nostre viatge

Ara que estem enfonsats de ple en aquest estiu de xafogors on ni les altes temperatures ni les males notícies ens donen cap treva, crec que és moment de fer-nos el nostre propi oasi per escapolir-nos de tot l'enrenou que se'ns cou de portes enfora. Estem en l'estació de la disbauxa per excel.lència, però també crec que l'estiu és el temps dels moments de calma, de les becades sobre els llençols frescs dels migdia, de la lectura front al ventilador o sota el beneït vapor d'aquest prodigi de la tecnologia anomenat aire condicionat, sense el qual probablement molts -i no sols per motius laborals- ens hauríem escapat ja cap a Escandinàvia.

Les vesprades que vaig passar a casa durant la infantesa tenien un poc de melangia, un poc de tot el que he esbossat abans, tot i que les caracteritzava igualment una afició a cada any més consolidada com era la de veure pel.lícules gravades. Sofrides cintes que anaven desfilant-se dins la tremoladissa maquinària del meu VHS i que bé podien pertànyer a Disney, a Warner o a qualsevol altra inclemència dels blockbusters amb què la indústria de Hollywood ens delectà durant els 80 i 90. Per això, i no sé per què, moltes d'aquelles pel.lis se m'han quedat adherides a la memòria, recordant-me alhora ara la forta empremta que deixen en l'imaginari individual les imatges que visionem durant eixa etapa tan complexa anomenada adolescència, quan tot està forjant-se, quan tot està a punt de canviar.


Molts anys després, recorde perfectament quan i com vaig descobrir una pel.lícula que recuperava per una part la imaginació d'aquells anys extraviats, sumant al mateix temps nous ingredients d'aquells que consoliden la percepció del que és una obra mestra. Potser molts l'heu vista, potser no la conegau, però sobretot per als que teniu xiquets rondinant pels corredors amb desídia durant aquests mesos, aquest estiu seria una bona oportunitat per descobrir El Viatge de Chihiro, probablement una de les pel.lícules més belles que el cinema ens ha oferit en la seua trafegosa i ben nodrida història.


El film, obra del geni japonés Hayao Miyazaki, a qui tan prompte com puga dedicaré una entrada -no solament perquè la seua trajectòria és un pou de referències, sinó perquè la seua creativitat és digna d'estudi-, estrenada a Espanya l'estiu de 2002, és una d'aquelles pel.lícules universals on importa ben poc el fet que siga d'animació: el seu llenguatge, vívid i concís, no sols apel.la a la ment tendra dels més menuts, sinó que se'ns adreça als adults amb tota la seriositat que la seua fantasia desbordada és capaç de transmetre. Hi ha en Chihiro un argument atractiu, clàssic: la xiqueta que en plenes vacances amb els pares, camí del destí escollit, decideix fer una parada amb la família a un inhòspit indret, el qual els conduirà a una silent, gairebé abandonada ciutat-fira on tot, o quasi tot, serà possible.

La resta de la història l'haureu de descobrir vosaltres, si voleu emprendre el seu mateix viatge, el de la Chihiro, que és alhora el viatge de tots. I és que en el film s'hi barregen totes les cabòries de la infantesa, tots els reptes i, sobretot, totes les il.lusions. Moltes vegades he romiat si en cada xiquet i xiqueta no hi ha, més enllà d'una ànima en construcció, un petit heroi que tracta de fer-se camí cap a eixe món indòmit que en breu habitarà. Doncs, és en el viatge de la protagonista d'aquesta història on millor he vislumbrat les passes heroiques que ens permeten creuar el llindar del món infantil per abraçar la falsa normalitat del món adult, tot sabent que ja no hi ha possibilitat de retrocedir.


El món amb què Chihiro s'hi troba, magistralment concebut per Miyazaki, és una de les escenografies que més m'estime dins la història del cinema. Hi ha personatges fonamentals en la història tals el drac blanc o el fantasma famolenc sense cara, els quals aporten a la pel.lícula les escenes més boniques i transcendentals: eixe vol sota les estrelles de Chihiro a lloms del drac, eixe viatge nocturn amb el fantasma en un tren que solca l'aigua; imatges inesborrables que dignifiquen el gènere d'animació i sense les quals Pixar, tal com afirma el seu cap John Lasseter, no hauria pogut parir pel.lícules ja clàssiques com Wall-E o Up

L'ombra de Miyazaki és allargassada, doncs, tal com el seu talent. Res millor que iniciar-se en el seu legat per mitjà d'El Viatge de Chihiro. Guardonada amb l'Os d'Or del Festival de Berlín -és la primera vegada que un film de dibuixos animats ho aconsegueix- i amb l'Oscar de l'Acadèmia a millor pel.lícula d'animació, a aquesta història no li calen premis per subratllar la seua extraordinària essència, una captivadora màgia que ens remet als orígens onírics del cinema i, com no, als entendridors orígens de la nostra vida: oblidada infantesa que tant de bo poguérem revisitar, encara que fóra, per uns minuts.


dimarts, 3 de juliol del 2012

Coses que vam perdre en el foc

He volgut emprar aquest títol per a l'entrada, Things we lost in the fire, el mateix de l'homònima pel.lícula dirigida pel fill de Gabriel García Márquez el 2007, pel seu poderós efecte com a imatge. La tria, lluny de rescatar la idea central del film, és sols una síntesi del que venim veient i escoltant des de divendres arran dels esborronadors incendis de Cortes de Pallás i Antilla. I per a imatges, sense anar més lluny, les que il.lustren aquestes paraules: sols un assaig de l'horror que ha corprés l'interior del nostre país, per assolar-ne fins a l'últim matoll.


Pel que es comentava just aquest matí, l'incendi està estabilitzat però no controlat encara i fins i tot ja es parla de la primera víctima mortal, un dels operaris que sobrevolaven la zona, desparegut des de fa dos dies. En un primer colp d'ull, escoltar la xifra de 50.000 hectàries devastades ens glaça la sang, si és que pot arribar a glaçar-se alguna cosa amb el sopluig d'aquest mar de flames; saber després que més enllà de la totalitat de les extensions cremades hi ha tot un seguit de tragèdies, tant econòmiques com personals, tant col.lectives com patrimonials, és encara més descoratjador.


La visita del president Fabra i la resta de condolences institucionals, què voleu que vos diga, supose que no sufoquen ni les flames ni els nostres ànims. Arribats a aquest punt, aquest incendi colossal és una metàfora perfecta del que el País Valencià és i ha volgut ser. En el seu article publicat ahir a Vilaweb, Martí Domínguez resumia molt bé la paradoxa que guia la tragèdia, a mercè del menyspreu als ecosistemes valencians i al seu manteniment per mitjà de retallades, comiats i altres inclemències: "Podria cremar tot el País Valencià, que no hi hauria manera de parar-ho". Efectivament, l'incendi no va començar divendres sinó molt abans: en el precís moment que començaren a descuidar-se les nostres muntanyes i tot el nostre patrimoni natural. Les prioritats per a aquest govern, això sí,  continuen focalitzant-se en eixa abstracció fàl.lica i destrellatada que s'anomena grandes eventos: ni més ni menys que l'epidèmia de despeses desorbitades que ha permés que tinguem òperes buides -de públic i de contingut- i també cèrvols socarrats. En el nostre país conviuen miraculosament ambdues imatges, la dels muntatges milionaris i la de les víctimes innocents com la que ací baix vos adjunte.


En el foc, per tant, hem perdut moltes coses, a més de la nostra dignitat com a poble. Entre les flames se'ns enfugeix també una part de nosaltres, ja socarrimada d'indignació, d'impaciència i de tantes altres cabòries. Saber ara de la intencionalitat o espontaneïtat del foc, poc va ajudar-nos. Tampoc no hi ha consol en saber que a països com Alemanya, Polònia o Suècia, amb superficies forestals que tripliquen la nostra massa verda, no s'hi donen aquest tipus d'espectacles. Per tant, senyors polítics, no justifiquen els atacs en la demagògia de l'esquerra contra la dreta; en moltes d'aquestes nacions europees hi ha governs conservadors i la protecció dels espais verds és una garantia innegociable. Ací parlem, per contra, d'altres matisos; precisament, els que vostés volen encobrir.

Poc més voldria afegir ja. A mi, com als que estareu llegint aquests paràgrafs, les imatges dels focs m'han atordit contra el seient. Sols recorde, de fa uns anys, la imatge difuminada d'un incendi que va assotar l'interior de Califòrnia. Entre els arbres encesos i la fumarada, en la llunyania, una colla de cèrvols fugia encesa en flames. Als animals se'ls veia esmaperduts i bojos, ja moribunds per l'abast de les cremades sobre la seua pell socarrimada, mentre bramaven contra les soques ardents. Semblava que els animals demanaven un poc de clemència, com si buscaren en el seu deliri al responsable d'aquella traïdoria. Seguint aquest model oníric, sols desitge que la imatge de tots els pobladors de les valls valencianes vençudes pel foc, la imatge del petit cèrvol abatut de Cortes de Pallás, assetge per sempre els somnis dels qui han permés aquesta tragèdia. I que en el seu desfici i en el seu insomni assumisquen algun dia, encara que siga, una mica de penediment.