dimecres, 27 de febrer del 2013

Una visió transversal sobre l'art i la jerarquia del gènere: "El cuerpo abierto" d'Irene Ballester

Irene Ballester
Quina és la nostra mirada quan concebem una representació artística? Hi ha implícit el nostre gènere, la nostra ideologia? No és aquest, per ventura, el factor d'alineació que incita una interpretació en concret, siga per mitjà de les coordenades que siga? Aquest seguit d'interrogants són els que em precediren a la lectura d'El cuerpo abierto: Representaciones extremas de la mujer en el arte contemporáneo –Ediciones Trea, 2012–, un treball tan dens com intens on l'autora aprofundeix en tots aquests àmbits per tal de completar un document vertebrador, imprescindible, pel que fa l'estudi  cultural –certament, sociològic– de la figura de la dona dins la història de l'art o viceversa. De la mateixa autora, d'Irene Ballester (Alacant, 1979), cal destacar la seua formació com a Doctora en Història de l'Art per la Universitat de València i el màster universitari en investigació aplicada a estudis feministes, de gènere i ciutadania per la Universitat Jaume I de Castelló: dades que subratllen que el seu recorregut d'investigació està fermament vinculat al feminisme i, atesa la seua important producció de textos al respecte, a l'empremta que el feminisme com a moviment ha deixat dins la creació artística. De tota aquesta producció d'articles, cal dir que la seua contribució i significat és la drecera que condueix Ballester fins a aquest treball final, tota una declaració d'intencions personals i professionals –es tracta de la seua tesi doctoral, reconeguda amb un merescut excel·lent cum laude el setembre de 2010– on conflueixen tots els seus interessos, esforços i reivindicacions. 

Com bé assenyala l'autora a l'hora de resumir el dilatat període que implicà l'escriptura d'aquest volum, es tracta d'un treball confegit a base de sang, suor i llàgrimes. Si més no, es tracta d'una contribució ben notòria al conjunt dels estudis de gènere i alhora un text pioner per emplenar els buits amb què la història de l'art –l'oficial, la del cànon establert– ha anat deixant enrere moltes altres aportacions valuoses, d'aquelles que un no entén que no apareguen en els manuals d'art. De si és o no interessada o fins i tot androcèntrica, aquesta mirada incompleta, absolutament masculina o, com bé titllaria l'autora, falocèntrica, Ballester ens dóna suficients justificacions al llarg dels nombrosos capítols que conformen l'estudi i que suposen una singladura tan vasta com inèdita per tal d'entendre de manera fonamentada com hem anat percebent el cos de la dona al llarg de la història.

Cal destacar, d'altra banda, l'absència de fronteres geogràfiques a l'hora de delimitar l'abast del treball. Ben mirat –l'autora ho remarca en la introducció–, la beca concedida a l'escriptora per l'Ambaixada de Mèxic a Espanya el 2005, així com la consegüent estada de dos anys al país asteca, defineixen amb exactitud el marc d'una investigació que, segons avança Ballester, és en part mexicana. I és que l'ombra del patriarcat més mesquí, l'herència més errònia pel que fa al menyspreu o fins i tot anul·lació de la dona en terres sudamericanes, és un dels referents més treballats per l'autora, a qui l'experiència mexicana li va aportar aquest punt de vista reivindicatiu, a mig camí entre el shock i el decaïment davant la ferotge assimilació masclista dels panells publicitaris –pàgines 199 a 202– que pul·lulen pels terrats del DF. Bona mostra d'aquest discurs el veiem representat en el repàs a l'obra de les artistes llatines que han anat denunciant per mitjà de les seues enèrgiques recreacions artístiques la xacra de fets tan execrables com el mateix feminicidi. Que la seua veu creativa es materialitze per mitjà del sofriment, de la carnalitat del perfomance més extrem, no hauria de sorprendre'ns si analitzem la desvergonya i crueltat del que passa, sense anar més lluny, a Ciudad Juárez. Heus ací la fluïdesa del to que Ballester segueix en la seua recerca, a l'hora de conciliar aquestes veus subversives amb un present esborronador. En un acte d'honestedat i coherència, aquest art descarnat –mai millor dit, atés sobretot l'apèndix fotogràfic que complementa el text– és sols la traducció d'una realitat tan salvatge com descoratjadora; un tràngol de traslacions que Ballester va desgranant capítol rere capítol.

Així mateix, l'encert principal de l'estudi és la seua aposta per ampliar l'òptica del gènere vs. jerarquia cap a tots els focus possibles, ja siga acudint als origens d'aquests models de representació –des del capítol inicial sobre Las estigmatizadas a la continuació sobre les arrels espirituals de La Diosa Madre– o endinsant-se en interpretacions ja compatibles amb la teoria queer, tal com podem veure al capítol VII. Entremig, per descomptat, visions i al.lucinacions pròpies de la matèria en qüestió, des del vincle entre sexe i alimentació del capítol tercer –hi ha la menció al ritual del nyotaimori nipó, dissortadament tan de moda ara i ací– a la denuncia de la reificació del cos femení a mercé d'un patriarcat fulminant (capítol IV). Altrament, si hi ha una part de l'estudi on es posa de manifest la seua ferma transversalitat és al capítol sisé, centrat en la violència de gènere i en la demarcació de tots els seus símptomes i conseqüències. És probablement en aquest tram de l'obra on Ballester palesa de manera més ostensible la seua voluntat de denuncia tot i que caldria matisar que aquest pertinaç estímul és el que guia tota la seua investigació, tal com resumeix en l'apartat final del llibre (Conclusiones), sobretot a l'hora de dignificar el treball de totes aquelles artistes recollides al seu estudi, a les quals s'ha apropat des d'una perspectiva lliure, crítica, fuera de la tradición misógina judeocristiana y de la ciencia, también misógina. Així doncs, El cuerpo abierto, és una obra que s'abeura tant de la desigualtat com de la lluita per malmetre aquesta mateixa balança on la testosterona guanya sempre la partida. Una obra valenta, com la seua autora, que destil·la l'estoic afany per abastar la igualtat, en la vida real i en la seua representació. Hi ha talent, per tant, en el procés de recopilar els fets, però n'hi ha més encara a l'hora d'intentar dibuixar un altre mapa del món. La investigació, la llarga fulla de ruta, evidentment romandrà oberta, però Irene Ballester ja n'ha marcat les petjades.


Nota: El cuerpo abierto serà presentat demà divendres 6 de març a l'Aula Jove d'Orba –19.30 h– amb motiu del Dia de la Dona i jo tindré el plaer d'introduir l'acte i el treball de l'amiga Irene.

dimarts, 26 de febrer del 2013

Els "Efectes secundaris" de la glucosa: per què és tan difícil negar-se al sucre?

Una amiga meua em confessava fa uns dies la impossibilitat de dur de manera més o menys recta una dieta de proteïnes. Deia que no podia fer-se a la idea, sobretot després de la ferma i consabuda promesa post-nadalenca, de prolongar fins a l'estiu la restricció calòrica, sobretot en relació als dolços. Supose que a tots ens ha ocorregut alguna vegada això, tret d'aquells dotats amb un famèlic metabolisme d'aquells que s'empassen les calories abans de consumir-les. El cas és que aquest no és l'únic testimoni que he escoltat últimament respecte a la rendició davant les temptacions que els dolços encarnen, les quals em remeten alhora a un dels relats per mitjà dels quals vaig intentar copsar eixa realitat tan enrevessada: la de l'addició, més que al sucre, al repte d'haver de prescindir-hi. Es tracta de La caloria no està feta per comptar vides, el conte que obri Efectes Secundaris i que reflecteix el patiment, la profunda congoixa, de sobreviure al sedàs dels carbohidrats. Sobre aquest curiós fenomen que sintetiza el conjunt de cabòries que conformen el llibre, els amics de Bullent van realitzar el passat novembre -amb motiu del #TirantDeLlibres- aquest suggerent video que ací us enllace. Espere que vos agrade, a vosaltres i al vostre apetit, per poc o molt golafre que siga:


I és que crec que els efectes secundaris de la glucosa a tots ens sacsegen aquests dies l'enteresa per seguir el dogma de l'alimentació sana fins a l'arribada del bon temps. Si més no, i pel que fa a Efectes Secundaris -en aquest cas el llibre- aprofite l'avinentesa per informar-vos que el proper divendres 8 de març tindré l'ocasió de presentar-lo a l'Institut Maria Ibars de Dénia -12.00 hores-, ja que els alumnes del centre se l'han llegit aquest curs. Una altra bona ocasió, sens dubte, per seguir escoltant l'opinió dels lectors que també han fet seues vivències com la d'Aurèlia, la desesperada administrativa que un dia perdé el nord -o sols la línia?- davant de l'atraient aparador d'una pastisseria.

dilluns, 25 de febrer del 2013

L'incommesurable plaer de jugar a casa: Presentació d'Últimes existències a Ondara

Dijous passat vaig presentar finalment al meu poble, Ondara, Últimes existències. I per a l'acte en qüestió em va acompanyar, tal com vos vaig avançar ací, l'amic Tomàs Llopis, qui en la seua introducció, a més de presentar-se com a suplent de luxe -fou una de les anècdotes metalingüístiques que demostra que aquest llibre està més a prop de la realitat que no pas a la ficció- esbossà la seua pròpia teoria sobre la novel.la/obra com a document que recull el gruix de la globalització. Parlà Llopis també del títol del llibre i del pòsit d'optimisme que tal vegada regalima de l'esmentat enunciat, així com de la cita introductòria de H.G. Wells La crisi de hui és l'acudit de demà: és cert que en escriure'l vaig gravitar sempre entorn a l'ambivalència de cedir al desencant de les temàtiques o, per contra, certificar que es tracta d'unes últimes vivències; experiències al límit que tant de po palesen un canvi de rumb, un nou demà. Així mateix, com bé abordà l'escriptor beniarbegí, quin va a ser aquest demà? Quan acaba, per casualitat, el malson? Sincerament, no crec que ni nosaltres ni cap dels analistes/gurús que ens aigualeixen el suplement salmó dels periòdics sàpiga amb exactitud quin és el tram final d'aquesta desgavellada i esgotadora marató. Almenys, és aquesta la certesa amb què vaig fer el meu recorregut -en aquest cas, visual- pel llibre. Per mitjà de la projecció de les instantànies que van inspirar gran part del relat, vaig tractar de sintetitzar el concís dòmino d'infortunis que guia el llibre, des de les fotos més íntimes dels Madoff fins a les polèmiques fotos que un paparazzi féu de la més despendolada Villa Certosa berlusconiana. Finalment, però, el més important de la nit fou l'ampli recolzament dels veïns i veïnes del meu poble, els quals m'acompanyaren en un acte que confirma els avantatges confessables de jugar a casa. I és que saber-se llegit és una de les coses més emocionants que un escriptor pot sens dubte experimentar; saber-se estimat, per contra, no té preu. I això, què voleu que vos diga, no em cansaré mai d'agrair-vos-ho. Moltes gràcies, de tot cor.

 
Saló d'Actes de la Casa de Cultura d'Ondara






Tomàs Llopis, en la seua intervenció


El regidor de Cultura, Vicent Vives, en la introducció de l'acte


dimecres, 20 de febrer del 2013

Ara ja va de bo: Últimes existències, demà dijous dia 21 a la Casa de Cultura d'Ondara -20.30 hores-

Tomàs Llopis, introductor del llibre en l'acte de demà
Com diu la cançó de la Maria del Mar Bonet, Aqueixa ja és sa darrera. O, millor dit, no l'última, sinó la més esperada i desitjada per mi. Demà dijous 21 de febrer presentaré a la Casa de Cultura d'Ondara, el meu poble, -20.30 hores-, el meu nou llibre Últimes existències. Em plau especialment en aquesta ocasió el fet de comptar amb la càlida companyia de l'amic Tomàs Llopis, qui precisament diumenge passat va presentar a Dénia el seu nou i guardonat llibre Hi ha morts que pesen cent anys -feu-li una ullada a l'excel.lent crònica que en va fer al seu bloc Carles Mulet, també introductor d'aquell acte-, el qual tindré l'ocasió de presentar-li igualment el proper 22 de març, també a Ondara. Pel que fa a l'acte de demà, i com si es tractara d'una estranya conxorxa astral, gairebé coincideix amb la presentació, ara fa dos anys, d'Efectes Secundaris. Així mateix, és també ressenyable que Tomàs Llopis torne a acompanyar-me en una presentació, tal com va fer amb el meu primer Sis Contes i Una Novel.la Incerta, sens dubte un dels moments més bonics i memorables de la meua vida, literària o no. El fet de la nova coincidència, tal com li vaig comentar al company Tomàs, és summament curiós. Si més no, com si se seguira l'argument del meu llibre, les persones -companyes generacionals i de professió- que en un principi havien de presentar-lo han hagut de cercar fora del nostre país, a mercè d'aquesta crisi ja tan dilatada, tot allò que mereixen i que ací, de moment, no els arriba. El fet de no poder comptar amb ells suposà un contratemps en un principi, però alhora un reforçament davant d'allò que Últimes existències denuncia per mitjà del seu tramat d'històries. Hi seran, per tant, presents; d'alguna manera, en algun format més o menys perceptible, però n'estic convençut que compte amb ells. Per tant, sols convidar a l'acte a tots aquells a qui encara no he tingut l'ocasió de fer-ho i manifestar-vos novament que sense el recolzament de tanta i -tan valuosa- gent, ni aquest acte ni tan sols aquest llibre hauria estat possible.



dijous, 14 de febrer del 2013

De la globalització i les seues misèries. Ressenya d'Últimes existències per Joaquim Espinós

Joaquim Espinós
Ara que falta una setmana per a la (world-wide & official) presentació d'Últimes existències a la Casa de Cultura d'Ondara, vos adjunte la ressenya que va fer el passat dia 2 de febrer al diari Información, el professor universitari i també escriptor Joaquim Espinós: un text que sintetitza a la perfecció el gruix del llibre i que pot servir-vos d'introducció als que encara no s'hi heu endinsat. A l'autor, com ja li he manifestat, agrair-li la complicitat de posar el seu granet de sorra dins la vida promocional d'un llibre que, no sé per què, el veig cada dia més conscient de la seua pròpia contemporaneïtat: eventualitat sobre la qual he parlat a les darreres presentacions i que demostra que la ficció de vegades se'ns avança o fins i tot adavanta la realitat. I és que just ara que la Iniciativa Legislativa Popular sobre la dació en pagament arriba per fi al seu destí moral i decisiu, recorde perfectament el marc i el març de 2010, quan vaig escriure Els Tres Porquets (Remix 2010); una situació social i econòmica en què el debat ètic sobre la pèrdua de la vivenda no havia assolit encara la transcendència que té en l'actualitat. Que la ficció, doncs, alhora que la madeixa mediàtica, ens ajude així a canalitzar la indignació d'aquells que ho han perdut tot o estan a punt de perdre-ho (o no: visca, ara i sempre, Ada Colau!) D'altra banda, i per tal que conegau millor la seua trajectòria, de Joaquim Espinós (Benilloba, 1962), poeta, estudiós -molt recomanable el seu manual Literatura creativa, publicat per Bullent-, escriptor -subratlle, d'entre la seua narrativa, la suggerent i guardonada novel.la negra El cervell de la serp- i assagista -destaque Història d'un entusiasme. Nietzsche i la literatura catalana, Premi Josep Vallverdú d'assaig el 2009-, podeu saber-ne més al seu perfil a la pàgina de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

dijous, 7 de febrer del 2013

Relectures d'emergència per a temps crítics: El primer glop de cervesa, de Philippe Delerm

Un amic lector em preguntava l'altre dia si podia recomanar-li algun llibre lleuger, per baix de les 500 planes, que li recordara un poc l'art o la discliplina, ara tan desplaçada pels fets que ens ocupen els titulars -i les parts baixes-, del plaer de viure. De novel.les i pel.lícules boníssimes sobre la matèria n'hi ha un fum, però el primer text que em va vindre al cap davant de tal prec fou el recull El primer glop de cervesa, del prolífic escriptor francés Philippe Delerm, el qual vaig llegir fa un grapat d'anys, coincidint amb la publicació d'aquest volum que tan bé va saber adaptar a la nostra llengua l'escriptor català Jordi Llavina. El llibre pertany a la categoria de petites joies narratives on no hi ha gènere específic o categoria on situar-lo. A més, no és un llibre que puga contar-se, sinó que és un llibre per cruspir-se'l, per assaborir-lo. El primer glop de cervesa -reeditat ara per La Butxaca- s'abeura així dels petits plaers quotidians que nodreixen el nostre dia a dia i que amb el pas del temps conformen l'òptica de la nostra existència. Per a Delerm, com si fóra un Pla domèstic, disfressat de bon vivant, la fita és retratar els instants de goig que cusen la nostra vida per mitjà de capítols temàtics que aborden des del plaer de desfullar el periòdic del diumenge, al gaudi de mordicar un croissant acabat de fer. Passant això sí, pel moment cabdal que titula el llibre, i que crec que resumeix de manera exemplar la gran trascencència que adquireixen en la vida, i sobretot en la memòria, aquells moments intrascendents que després, comptat i debatut, són els més importants en el nostre bagul dels records. Rescate, doncs, aquest primer glop de cervesa per celebrar que hi ha marge per a la -bona- existència, lluny del femeral que ens envolta i que put, cada vegada més, a desvergonya.