dijous, 23 d’octubre del 2014

Redescobrint Valerià Gil, redescobrint Ondara

No m'he cansat mai de dir que, a l'hora de fer país, abans hem de fer poble i fins i tot barri. No abastarem mai la universalitat sense assumir ni conéixer prèviament la riquesa de la (nostra) localitat: una reivindicació que és igualment vàlida per a un habitant de la Vega Baixa que per a un masover d'Els Ports. Una tasca que ens permet redescobrir patrimonis, sobretot humans, que desconeixíem i que al mateix temps ens atorga la dosi suficient d'autoestima per perseverar en l'intent de redefinir la nostra identitat com a poble/país. Amb aquesta humil finalitat, el 2013 vaig presentar al meu poble la biografia de Trini Reyes, i just demà divendres 24 d'octubre introduiré el nou volum d'aquest projecte de recerca.

Serà a la Casa de Cultura d’Ondara, a les 19.30 hores quan presentarem el tercer monogràfic de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara, una iniciativa de l’Associació Cultural Ocell que pretén documentar i difondre la vàlua de totes aquelles personalitats i esdeveniments locals que han tingut repercussió dins del seu àmbit al llarg de la història. Un projecte que arrancà, com he dit a l'encapçalament, ara fa un any de la mà de dos treballs focalitzats en el fenomen de l’emigració a l’Amèrica del Nord de principis del segle XX –Fent les Amèriques, de Vicent Ortuño Ginestar i D’Ondara a Broadway: L’excepcionalitat de Trini Reyes, d'aquest servidor–, i que és també l‘escenari de la nova publicació, Valerià Gil (Ondara, 1895–Nova York, 1942): La veu de Pamis a Amèrica, un llibre de Josep Doménech Part i Vicent Ortuño Ginestar que ens descobrirà la fulgurant trajectòria d’aquest intèrpret ondarenc que creuà ben jove l’atlàntic per abraçar la fama i el prestigi dins l’escena de la lírica nord-americana. Un intens recorregut d’actuacions pels Estats Units, des de Broadway i fins al mític Carnegie Hall evidencien la meteòrica carrera d’un tenor privilegiat i alhora desconegut per les generacions més joves. Una figura apassionant que serà reivindicada en una presentació on hi haurà moltes sorpreses, tals com l’escolta d’un dels enregistraments del solista.

Valerià Gil, en una de les imatges que conté el monogràfic

 Pel que fa a la col·lecció, cal dir que els llibres estan editats per Edicions 96 i que el projecte compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Ondara. Cal esmentar que, d’entre la llista de pròxims treballs, ja hi ha programades noves publicacions que abordaran temàtiques com La dissolució del règim senyorial a la Marina Alta: el cas de la baronia de Pamis o La vacunació anticolèrica del Doctor Ferran a Ondara, així com les biografies del compositor Gonçal Ortolà o del General Bosch. El quart i imminent llançament, però, serà l’estudi sobre la caixa d‘estalvis La Ondarense, a càrrec de Toni Estarca.

Com he assenyalat, les obres de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara pretenen acostar a tots els públics i des d’un punt de vista amè i didàctic el gruix de la història local i de tots els personatges que l’enriqueixen. Una proposta que, tot i començar a octubre, també serà presentada a la Fira d’Ondara (dies 15 i 16 de novembre), dins l’estand de què disposarà l’Associació Cultural Ocell per a la promoció d’una col·lecció d’èxit que pràcticament ha exhaurit els exemplars dels dos primers volums.



dimarts, 14 d’octubre del 2014

Naixen tardors (musicals i d'esperança)

Amb motiu de la ressaca del 9 d'octubre podria escriure mil i una entrades sobre tot allò pendent de redreçar a aquest país nostre, però s'ha de dir que tard o d'hora un arriba a la conclusió que no hi ha revolucions més contundents que les silencioses. La primavera àrab, per exemple, fou un fenomen covat a les xarxes socials, mentre que al País Valencià la nostra pròpia primavera valenciana va ser l'avantsala de revoltes esdevenidores –digueu-li Podemos, digueu-li crisi del bipartidisme, digueu-li brainstorming de sigles– que segons les enquestes ja han quallat en càlculs de canvi. Per a mi, la façana més il·lusionant d'aquestes metamorfosis és el creixement de la nostra indústria cultural, a cada any més sòlida i autoconscient. És una realitat que he copsat especialment aquest estiu, quan l'agenda festiva de molts pobles i ciutats que m'estime ha apostat per contractar grups i solistes de la terra. Una demanda que augmenta amb escreix i que demostra que el nostre paladar no havia estat mai tan chauvinista ni reivindicatiu. Concerts que demostren que la nostra indústria musical és incansable i que mereix recollir ja els fruits de l'esforç i la lluita a contracorrent. Sense més, vos deixe amb els últims treballs que he escoltat i que són l'indicatiu d'un esperançador i imparable canvi de rumb.


ASPENCAT, Essència: El títol d'aquesta entrada està inspirat en ells i en aquell primerenc Naixes primaveres que marcà el pas d'una agrupació tan revolucionària com ambiciosa. De fet, tot i que el disc és de 2013 –podeu descarregar-lo a la web oficial del grup–, l'he gaudit més que mai aquest estiu, sobretot als dos concerts que he tingut l'ocasió d'assistir, per no parlar del brillant acústic que enregistraren a la Cova de les Calaveres de Benidoleig el passat dijous 9 d'Octubre. I és que la constant evolució d'aquesta banda de la Marina des de l'ska primigeni dels seus inicis a l'empremta electrònica actual és un recorregut que no ha deixat de guanyar en professionalitat i factura impecables. No és d'estranyar, doncs, que la seua agenda s'haja obert a destins europeus com la darrera experiència alemanya. No debades, entre la cadència rapera i el rebrot jamaicà, Aspencat guanyen cada vegada més en universalitat. Un discurs heterogeni que desemboca en peces brutals com Antimatèria o Serem un cicló: peces descomunals que testimonien l'ascens d'una agrupació imparable.

Els Aspencat, cada vegada més internacionals


 ANDREU TODO, Simbiosi: Tal com deia a l'encapçalament d'aquesta entrada, si alguna cosa em sedueix del panorama musical valencià és la concisió de l'oferta actual. Concís, per descomptat, és el nou treball del jove Andreu Todo –podeu escoltar i descarregar el treball a l'espai web de l'artista–, una aposta pel rock alternatiu que s'abeura d'essències noranteres i d'altres genuïnament pròpies per tal de traçar una idèntitat musical trencadora, certament inèdita dins el nostre mercat. Cançons energitzants, vigoroses, que, a més de remetre a les influències naturals del músic (Hamlet, Habeas Corpus, els primers Linkin' Park... ) també connecten amb l'eficient producció de veteranes bandes tot terreny com ara Sôber. Des de l'anterior Calidoscopi, de 2013, fins al treball actual, tal com resa la fitxa del disc, copsem un gir cap a una sonoritat més intensa, "amb influències del hardcore melòdic o el metal progressiu". Del tot ferma és l'aposta d'aquest solista de la Font d'En Carròs pel que fa a la preservació d'un ideari propi que es desfila en peces com Actors o Fugir i que es prolonga en èpics desenvolupaments com la peça cabdal que tanca el treball, Introspecció. I és que, una vegada analitzada l'escolta del disc, cal destacar que el tret més característic de l'artista és la seua personalitat incorruptible/inrockuptible; una cuirassa compacta aliena a modes fugisseres i a tendències més fútils si cal que agermanen Andreu Todo amb l'autenticitat.

Andreu Todo, a l'estudi



SÍLVIA PÉREZ CRUZ & RAÚL FERNÁNDEZ MIRÓ, Granada: Deixem el rock per tal d'apropar-nos a un altre tipus de lirisme. O no. Perquè al nou treball de Sílvia Pérez Cruz trobem guitarres crues que demostren que a la catalana no li agraden els camins plans, sinó les senderes angostes. Fins i tot amb còdols. El segon i esperat treball de la cantant de Calella de Palafrugell no és una continuació natural del lloat i recomanabilíssim 11 de novembre amb què conquerí escenes i audiències –crec que és el disc que més vegades he posat al reproductor durant l'últim any–, sinó un altre tipus de recerca que planteja més esforços per a una escolta intricada, talment descarnada i, a la fi, multiplicadament plaent. El paper vital, gairebé carnal, de l'estret col·laborador Raúl Fernández Miró no és casual, sinó que determina que no ens trobem davant d'un disc de versions habitual. La proposta d'emprar una vegada més la llengua original de les composicions, tenint en compte la sinuosa pronúncia de la cantant, és un encert que prestigia la producció final de cada peça, tenint en compte que l'oient sap que es troba davant de les versions més agosarades possibles de mites com Mercè, de Maria del Mar Bonet o l'Hymne à l'amour, d'Edith Piaf. Per no parlar del descomunal homenatge a Albert pla. Cançons/monstre que desfilen ací absolutament nues, com si només se'ls percudira la medul·la. Com si foren alletades de nou. Com si fóra, en definitiva, la primera vegada. Grandíssims, braus,  Sílvia i Raúl

Ambdós artistes, sobre l'escenari