 |
| Sérifos, l'illa grega on té lloc l'acció del nou llibre de Cambrils |
Diu l’escriptor Lawrence Durrell, i ho reiterà Elvira Cambrils a la darrera presentació de Tot el que tinc per ballar amb tu (Edicions del Bullent, 2014) que tingué lloc a Ondara el passat 18 de setembre, que l’illa de Sérifos és un indret per a suïcides o per a escriptors. La tria d’aquesta escenografia dins la nova novel·la de l’escriptora de Pego no és, així doncs, una elecció casual, tal com vaig assenyalar en aquell encontre ondarenc on no em vaig estar de recordar que la literatura de Cambrils no és mai un joc inofensiu, ni lleuger, sinó un exercici d’introspecció, de recerca vital, que es prolonga en cada obra seua fins a confegir un discurs transversal on la filosofia s’agermana amb les vivències (personals, universals) per tal d’abastar una literatura pura, amarada de sentiments, gaudis i secrets. Un talent amb budells, en resum, que batega amb més força que mai en aquest tercer i inspirat nou treball.
No és d’estranyar,
si més no, que el recorregut de destinacions físiques i alhora espirituals que
l’autora estima coincidisca amb les peripècies narratives dels seus
personatges. La seua literatura és carnal i compromesa, sense concessions ni
màscares que n’entrebanquen la versemblança. Una mediterraneïtat efervescent
amb què Cambrils reivindica les seues passions, els seus idil·lis amb una
geografia palpitant que no és només el bressol de la nostra cultura, sinó també
el destinatari dels nostres anhels. La Grècia que la protagonista de la
novel·la cerca és, com bé assenyala l’escriptora, una Grècia que es duu a
dintre. Un paradís interior que és també un debat interior: l’eterna
picabaralla entre orient i occident, entre allò que som i allò que en realitat
voldríem ser.
L’autora analitza a
fons la fricció d’aquest conflicte intern per mitjà de Feli (Felicitat: una
metàfora feta mite), una dona que desitja una pausa en la seua vida en crisi i
que troba en l’illa de Sérifos un oasi transitori que esdevindrà, fruit de
l’atzar, definitori. El viatge de la protagonista es tradueix en una
metamorfosi interior i exterior, des de l’aridesa del paisatge que l’acull a la
sequera d’una identitat buida, anorreada, que troba recer en un racó remot de
la mediterrània. Una llar inesperada que planteja què és exactament el concepte
de llar, d’aixopluc.
La novel·la explora
així un territori prou més indòmit que el de les Cíclades: l’ànima humana i la
seua infinita tendència al càstig, a l’autolimitació, com a censura a les pulsions més elementals; alhora, la seua
necessitat de supervivència o l’escapatòria d’un hedonisme desitjat,
imprescindible, per tal d’abastar la serenitat d’una maduresa ja assolida. Són
drets, estímuls, que Cambrils defén en la descripció d’aquest intens i captivador
tercer llibre seu: un catàleg d’emocions on quallen magistralment les
temàtiques predilectes de l’autora i on es convida al lector a ballar amb una
protagonista amb què tots compartim dubtes i preocupacions. Un ball que no és
només una invitació a la vida, sinó un viatge per aprofundir en els desitjos i
les aspiracions que la fan possible.
