Ara que periòdics i rotatius especialitzats en economia frenen un poc els motors de la maquinària del shock i ens donen una treva coincidint amb l'arribada del nadal, voldria també aprofitar el descuit dels mercats i dels grans mitjans per desitjar-vos unes bones festes a tots els qui m'heu acompanyat des d'abril en aquesta aventura blocaire de la que tant he aprés i per mitjà de la qual tantes bones coses hem compartit. Respecte al nadal estic un poc cansat d'escoltar la ràfega -encomanadissa- de veus iconoclastes que condemnen la festa a una orgia consumista, renunciant també a tots els bons moments que aquestes dates ens porten. El nadal, com nosaltres, és imperfecte. Odiar-lo és odiar-nos un poc a nosaltres mateixos. Confondre'ns. Tots tenim pèrdues, és clar; memòries i absències que ens giragonsen per la ment precisament ara, quan l'escalfor del foc evidencia que la llar de vegades és freda, precisament perquè hi manca alguna cosa important. Just per això crec que hem de celebrar aquestes festes amb més èmfasi, per tal d'evaporar cel enllà algunes bambolles de cava, algunes engrunes de torró, per tal de palesar que el nostre goig també pertany als que ja no hi són.
El nadal, tard o d'hora, ens trau les vergonyes i ens reconcilia amb coses senzilles, probablement aquelles que més menyspreem immersos en la teòrica maduresa des de la qual tot es viu de pressa i tot s'assumeix amb seriositat. Per això mateix he volgut reivindicar el nadal en aquest post, el qual vull acompanyar d'una imatge que vos adjunte com a christmas particular. La veritat és que, de tot un any, podria haver compartit qualsevol altra instantània, però des que vaig veure aquesta foto en un dels efímers posts que graviten pel facebook, ja la vaig capturar per tal d'incloure-la en aquesta entrada. Els motius, clars i rasos: crec que en la quotidianitat casolana d'una imatge, en el caràcter domèstic dels nostres miracles i misèries, hi ha molta més veritat que en les grans fotografies que es guardonen anualment. L'evidència, heus ací:
No en sé el nom, ni tans sols l'edat exacta, però es tracta de dos germanets estat-unidencs a qui son pare va prometre -tan il.lús com ingenu- que els regalaria un gatet en cas que aconseguiren mil aprovacions al seu propi perfil del facebook. Aquest és, de fet, el missatge que hi ha escrit a la pissarra que el xiquet sospesa. La foto és com moltes de les que pul.lulen de perfil en perfil, enllà de fronteres, tot i que em va captivar de manera immediata el gest i l'ímpetu de la xiqueta menuda, a l'esquerra. Supose que no tindrà més d'any i mig, però mireu el somriure del seu rostre i la intensa bellugadissa dels bracets, gairebé un aleteig d'entusiasme. En la seua carassa, en les originals sabatetes, s'hi apercep tot un món que no sé si a la resta dels mortals ens és ja alié: el desig peremptori, la innocència intacta, la il.lusió per tot allò que cobegem, l'ànsia per acomplir un somni... Doncs bé, volent-ho o no, m'he emmirallat en aquest somriure frisós, entendridor, per tal de retrobar tot allò que més enyore de mi. No es tracta, però, d'un cant a la infantesa, ni de la cantinela nadalenca de tornar a ser xiquets per un dia, sinó de copsar la puresa d'un instant, que no és més que l'alegria majúscula de sentir-se viu malgrat tot. Per això, davant la imminència del nadal, estant a les vespres d'un nou any, no se m'acut millor desig que contagiar-nos tots plegats de l'energia d'aquest moment escollit, d'aquest goig que emplena la foto. Si més no, i recordant les encertadíssimes paraules -ateses les crítiques circumstàncies- de l'escriptora Almudena Grandes, la felicitat és també una forma de resistència. Sols això, ser feliç i resistir. I per si no fóra poc, aprendre a escridassar, com si fóra la primera vegada, bon nadal.
