diumenge, 23 de desembre del 2012

Les felicitacions de vegades són també reivindicacions: Bon (i esperançador) Nadal a tothom!


Ara que periòdics i rotatius especialitzats en economia frenen un poc els motors de la maquinària del shock i ens donen una treva coincidint amb l'arribada del nadal, voldria també aprofitar el descuit dels mercats i dels grans mitjans per desitjar-vos unes bones festes a tots els qui m'heu acompanyat des d'abril en aquesta aventura blocaire de la que tant he aprés i per mitjà de la qual tantes bones coses hem compartit. Respecte al nadal estic un poc cansat d'escoltar la ràfega -encomanadissa- de veus iconoclastes que condemnen la festa a una orgia consumista, renunciant també a tots els bons moments que aquestes dates ens porten. El nadal, com nosaltres, és imperfecte. Odiar-lo és odiar-nos un poc a nosaltres mateixos. Confondre'ns. Tots tenim pèrdues, és clar; memòries i absències que ens giragonsen per la ment precisament ara, quan l'escalfor del foc evidencia que la llar de vegades és freda, precisament perquè hi manca alguna cosa important. Just per això crec que hem de celebrar aquestes festes amb més èmfasi, per tal d'evaporar cel enllà algunes bambolles de cava, algunes engrunes de torró, per tal de palesar que el nostre goig també pertany als que ja no hi són.

El nadal, tard o d'hora, ens trau les vergonyes i ens reconcilia amb coses senzilles, probablement aquelles que més menyspreem immersos en la teòrica maduresa des de la qual tot es viu de pressa i tot s'assumeix amb seriositat. Per això mateix he volgut reivindicar el nadal en aquest post, el qual vull acompanyar d'una imatge que vos adjunte com a christmas particular. La veritat és que, de tot un any, podria haver compartit qualsevol altra instantània, però des que vaig veure aquesta foto en un dels efímers posts que graviten pel facebook, ja la vaig capturar per tal d'incloure-la en aquesta entrada. Els motius, clars i rasos: crec que en la quotidianitat casolana d'una imatge, en el caràcter domèstic dels nostres miracles i misèries, hi ha molta més veritat que en les grans fotografies que es guardonen anualment. L'evidència, heus ací:


No en sé el nom, ni tans sols l'edat exacta, però es tracta de dos germanets estat-unidencs a qui son pare va prometre -tan il.lús com ingenu- que els regalaria un gatet en cas que aconseguiren mil aprovacions al seu propi perfil del facebook. Aquest és, de fet, el missatge que hi ha escrit a la pissarra que el xiquet sospesa. La foto és com moltes de les que pul.lulen de perfil en perfil, enllà de fronteres, tot i que em va captivar de manera immediata el gest i l'ímpetu de la xiqueta menuda, a l'esquerra. Supose que no tindrà més d'any i mig, però mireu el somriure del seu rostre i la intensa bellugadissa dels bracets, gairebé un aleteig d'entusiasme. En la seua carassa, en les originals sabatetes, s'hi apercep tot un món que no sé si a la resta dels mortals ens és ja alié: el desig peremptori, la innocència intacta, la il.lusió per tot allò que cobegem, l'ànsia per acomplir un somni... Doncs bé, volent-ho o no, m'he emmirallat en aquest somriure frisós, entendridor, per tal de retrobar tot allò que més enyore de mi. No es tracta, però, d'un cant a la infantesa, ni de la cantinela nadalenca de tornar a ser xiquets per un dia, sinó de copsar la puresa d'un instant, que no és més que l'alegria majúscula de sentir-se viu malgrat tot. Per això, davant la imminència del nadal, estant a les vespres d'un nou any, no se m'acut millor desig que contagiar-nos tots plegats de l'energia d'aquest moment escollit, d'aquest goig que emplena la foto. Si més no, i recordant les encertadíssimes paraules -ateses les crítiques circumstàncies- de l'escriptora Almudena Grandes, la felicitat és també una forma de resistència. Sols això, ser feliç i resistir. I per si no fóra poc, aprendre a escridassar, com si fóra la primera vegada, bon nadal.

dissabte, 22 de desembre del 2012

De crisi i retrobaments: Presentació d'Últimes existències al Club Diario Levante, València


I a la fi, tal com ocorre a la literatura, la vida és cosa d'atzar, d'estranys i esperançadors designis, de màgia al capdavall. Dimecres presentava finalment i oficial Últimes existències, tal com vos vaig avançar al darrer post, al Club Diario Levante, acompanyat de dues companyes de professió -i de promoció- amb les quals el destí m'ha tornat a reunir. La circumstància, però, calia saber interpretar-la dins del conjunt de fenòmens que guien el mateix llibre i que tant Miriam Civera -cap de producció de Levante TV- com Marta Estrelles -cap de comunicació de Bromera- van assenyalar en la seua intervenció. És del tot ressenyable, doncs, que tots tres coincidírem a abordar la situació del nostre gremi precisament en aquests moments tan crus en què EROs, retalls i comiats es contorben malèficament entorn a les flames de la desfeta del nostre mapa mediàtic. Hi hagué, per tant, un cant a l'optimisme, a l'ànim de celebrar que malgrat tot, hem de seguir lluitant pels nostres mitjans, que són, a més del nostre mitjà de vida, la medul.la de la nostra democràcia.

Per això em fa feliç haver comptat amb la professionalitat de Miriam i Marta en aquest acte, principalment per subratllar que els límits de l'anomenada generació perduda acaben just on comença la nostra intenció per superar-los, per allunyar-nos-en. Que la situació actual és dura ja ho sabem de bon tros, tal com vam debatre en el torn de preguntes que tingué lloc després del nostre torn de paraula. Berlusconi, Madoff i tots els mites que guien el llibre, doncs, són com una lletania redundant que sembla encara inesgotable, tal com la indignació dels que quedem al marge, com mers espectadors de la destrossa. Tanmateix, supose que l'art és el motlle ideal per delimitar i retratar l'abast de la barbàrie, per fer-ne finalment un exorcisme. Almenys, és això el que he intentat assolir amb tota la humiltat de la meua perspectiva com a periodista, amb tot l'emprenyament de la meua visió com a ciutadà. Per això vaig acabar la presentació del llibre amb la síntesi que en va fer en l'acte de lliurament José Vicente Peiró, apel.lant al caràcter reivindicatiu d'Últimes existències, "al seu crit per recuperar la dignitat col.lectiva". Un argument que també ha recuperat el company Josep Lluís Galiana en l'article de hui a Levante http://www.levante-emv.com/cultura/2012/12/22/madoff-berlusconi-protagonizan-ultima-novela-jovi-lozano-seser/961817.html, el qual resumeix tot el que vam abordar durant l'acte de presentació. Distesa i alhora analítica, una trobada que tindrà continuïtat amb la primera presentació que faré a la Marina del meu nou treball el proper dissabte 29 de desembre -Centre Cultural, 19.30 hores- a Beniarbeig.

divendres, 14 de desembre del 2012

Presentació a València d'Últimes existències


Tot i que ja fa mesos que en parle, se suposa que un llibre no arranca definitivament fins que hi ha la presentació oficial del treball; i a Últimes existències, finalment, ja li ha arribat el moment. La data, tal com vaig anunciar fa uns dies, serà aquest proper dimecres dia 19 de desembre al Club Diario Levante, a València. L'hora, les 20.00 hores. Les dades de l'acte també estan a la targeta d'invitació que he adjuntat, la qual faig extensiva a tots els que em llegiu o seguiu el bloc, ja que em faria molt de goig que m'acompanyàreu a la presentació. Pel que fa l'acte, em plau especialment el fet de comptar amb dues companyes i professionals que complementen a la perfecció el que he anat esbossant aquests dies en relació als continguts del llibre. I és que tant Miriam Civera -cap de producció de Levante TV i prestigiada comunicadora; seguiu-la al Twitter per fer-se'n una idea- com Marta Estrelles -responsable de comunicació de Bromera i també periodista- foren companyes meues de promoció a la universitat durant l'estudi de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. Que el destí, els quefers professionals, o tota aquesta benaurada conjunció de coincidències ens torne a reunir és per a mi tota una celebració, què voleu que vos diga. Al cap i a la fi, si alguna cosa ens caracteritza als que formem part de l'anomenada generació perduda és la perseverança i la fe en el futur, sempre assaonats ambdós conceptes d'una bona dosi d'entusiasme, tant a la vida com al treball, és clar. I és que aquesta crisi, com la mateixa existència, és més bona de portar si hi dipositem tota la resistència i voluntat necessàries. Entretant, tal com assenyalava fa poc Maruja Torres a l'encapçalament d'un article seu fonamentat en la mateixa xacra econòmica que guia la trama d'Últimes existències: resistir és viure. Doncs, això: cal resistir, cal viure.

dimarts, 11 de desembre del 2012

De mamelles, cocktails i bunga-bunga: Berlusconi com a tendència, Berlusconi immortal

Llegir el titular del retorn a la política de Silvio Berlusconi pot semblar en aquests moments una al.lucinació, sobretot tenint en compte les circumstàncies en què Il Cavaliere renuncià al seu càrrec fa ara un any, tot garantint -o aparençant garantir- l'estabilitat d'un país que quedava en mans d'un tecnòcrata més o menys vàlid. L'escollit aleshores, Mario Monti, batzegat ara pel mateix caos econòmic que li pertocà reconduir en el seu dia, potser s'haurà pres la decisió del líder d'Il Popolo della Libertà amb la mateixa sornegueria amb què ens l'hem de prendre nosaltres, mers espectadors de l'enèsim show de Silvio: tot un filó d'escàndols, delictes i corrupcions que en una conjuntura com l'actual no poden més que dibuixar-nos al rostre la carassa de la desesperació. Ganyota comprensible que Monti ja ha esbossat amb honestedat, i amb tot l'esgotament que implica comprovar que els monstres invencibles sempre apareixen al final de la pel.lícula, quan tot semblava ja previsible, quan tot semblava cosa feta.

Fotografia del paparazzi que retratà les particulars festes que tenien lloc a Villa Certosa

Berlusconi, com a icona contemporània, sempre m'ha semblat un cas apassionant -des de l'esgarrifança, és clar; des de la distància-; un polític modèlic dins l'àmbit de la picaresca en HD. És per això que la seua presència impregna de bon tros i guia l'argument d'Últimes existències, obra que ell, en certa i dissortada mesura, inspirà. Pocs personatges, de fet, conciten en mi tanta repulsió. Il Cavaliere, si més no, com les begudes que ell i els seus amics xarrupaven a Villa Certosa, el seu palau de Sardenya, és tot un cocktail saturat d'essències feixugues: de la misogínia a l'homofòbia, del conservadurisme androcèntric a la petulància masclista, tot passant per la incorrecció política en clau caduca i la més absoluta mancança d'escrúpols. D'ell em pertorba especialment la seua habilitat per disfressar de reprimit a tot aquell que ha gosat criticar les seues despendolades aficions a la carn fresca. Supose que en el joc de la confusió, almenys ha guanyat temps per seguir blindant-se l'esquena amb una constitució polida a la seua mida, i als requeriments dels seus delictes. Un geni del destrellat, del caos, com una revisió del Joker de Christopher Nolan, però amb un poc més de mala llet i amb un gust molt més addictiu pel Viagra.


Foto publicada a la revista Oggi
L'apetit sexual del dirigent italià, en tot cas, s'ha posat de manifest en els informes que narren el seu affaire amb Ruby, la menor que, malgrat haver estat descoberta i interceptada, no deixa de llançar-li floretes al seu mecenes, com si en l'acumulació d'afalacs poguera seguir sentint-se tan especial com quan Il Cavaliere la bressolava. Sembla, doncs, com en un romanç idíl.lic, que l'ex-president-pròxim-candidat sols se sentia sa i estalvi entre les mamelles que l'aixoplugaven. Pits jovenívols, llogats i conquerits, de consciències encara entendrides pel somni italià d'esdevindre una velina. Una promesa. Quin concepte, el de velina! Tota una metàfora dels nostres temps, sobretot quan aquests s'han esdevingut més i més descoratjadors. I és que precisament quan més prostituït sembla el nostre sistema, és quan Berlusconi retorna per tal de recordar-nos que el capital humà ja feia temps que se li havia rendit al seu entrecuix, atorgant-li al benefactor el gaudi il.limitat del bunga-bunga, eixe soroll incansable, de matalàs rovellat i rogallós de pensió barata, que demostra que el món, encara que no ho admetem amb facilitat, segueix en mans de playboys i empresaris octogenaris, prou més pendents de la qualitat de la seua erecció que no pas del destí dels plebeus famolencs que escridassen amb indignació més enllà dels alts murs del seu castell.


dissabte, 8 de desembre del 2012

Entrevista a "Vent de Llevant", Levante TV


Si pequem de pessimisme -i jo el primer- a l'hora de parlar de la producció televisiva valenciana, sempre és d'agrair que aquells que en saben agafen les regnes del mitjà precisament quan menys afalagadores són les circumstàncies. És per això que el projecte audiovisual de Levante TV, sobretot tenint en compte la conjuntura actual, pren connotacions tan heroiques com esperançadores. Si al darrer post vos parlava d'Un país de llibre -que s'emet a l'esmentat canal i compta amb el suport del mateix grup-, ahir mateix vaig ser entrevistat al programa Vent de Llevant, un magazine que la cadena emet cada divendres i que permet fer una ullada a tot allò que es cou en matèria cultural al nostre país. Àgil i senzill, el format que condueix Verònica March em va permetre anit parlar d'Últimes existències, el qual serà presentat just al costat de les instal.lacions de la cadena -al Club Diario Levante- el proper dimecres 19 de desembre a les 20 hores. Abans, però, ja he tingut la sort i l'ocasió de parlar-ne distesament. Si voleu veure l'entrevista, vos deixe l'enllaç -a partir del minut 21:40- de l'emissió d'anit: Entrevista a Vent de Llevant.

dijous, 6 de desembre del 2012

Abans d'alçar el teló, primer assaig d'HABITATGE

Just ara fa dos anys vaig escriure Habitatge, un relat relativament llarg, quallat de diàlegs, que no vaig trigar massa a apartar dels meus projectes d'aleshores perquè hi entrellucava, entre el tempteig de reescriptures i revisions, una lectura dramàtica. Poc després ja vaig decidir emprendre l'adaptació del text per tal de dur a escena l'enrevessada cita entre Carla i Manel, una experta agent immobiliària en crisi professional i un apoquit advocat solter en procés de recerca de vivenda. El rerefons de la crisi immobiliària de fa dos anys, és clar, encara no era tan salvatge com ho és en l'actualitat, tot i que el pes de la bambolla de l'especulació ja ens afectava a tots plegats i, de fet, encara ara, quan sospese el resultat final de l'obra, em plantege si Habitatge no és realment, com sol dir-se en el món televisiu anglosaxó, un spin-off d'Últimes existències, el meu nou llibre. Poc dalt, poc baix, ho és, per la qual cosa és també paradoxal la coincidència que l'obra vaja a estrenar-se justament quan publique l'esmentat nou treball.

 La singladura d'aquest projecte, en tot cas, ha estat apassionant, de la mateixa manera que ho és el fet de saber que l'obra està en molt bones mans, precisament les mateixes que materialitzaran properament la seua representació als escenaris. No debades, ahir dimecres ens vam reunir els responsables de tot aquest enrenou: Agustí Martínez "Palero", cap visible de la companyia l'Oracle de l'Est i director de l'obra; Teresa Ballester, actriu; Toni Pérez, actor, i per últim, jo mateix com a autor del text en qüestió. D'aquesta primera trobada, en primer lloc, destacar el goig d'escoltar l'obra en la veu dels protagonistes, tot visualitzant alhora els personatges en les pells de Teresa Ballester -amb una  llarga trajectòria dramàtica, també com a directora de muntatges- i Toni Pérez -qui ja ha recorregut pràcticament tots els gèneres i registres- i constatar, al capdavall, que la cosa ja està en marxa. 


Teresa Ballester, "Palero", Moi aussi i Toni Pérez


L'estrena oficial, si més no, està fixada per al proper dissabte 9 de març de 2013. L'emplaçament: l'Auditori d'Ondara. Mentrestant, però, l'expectació d'anar veient com l'obra va prenent forma i el goig simultani de celebrar com l'art, davant del verí anihilador de la rajola, entapissa de comèdia la mediocritat de la crisi immobiliària.

dilluns, 3 de desembre del 2012

"Un país de llibre", una geografia necessitada de literatura

 A la passada Nit de Contes al Palau dins la Setmana Literària de Gandia, una de les qüestions que vam debatre els escriptors convidats fou el de la presència de la literatura dins el nostre mapa mediàtic. Hi ha maniobra per a poder parlar de referents mínimament sòlids? No n'hi ha, de cap manera? Existeix la literatura com a contingut audiovisual, més enllà dels reductes televisius ja consolidats (Punt 2, La 2, i... ?) Tot i que el gruix de valoracions fou del tot agredolç, cal remarcar que l'espectre televisiu sempre ha amagat sorpreses d'última hora i aquestes, per més amagadisses o minoritàries, bé mereixen el nostre recolzament.

Esperança Camps i Xavier Aliaga, entre d'altres, al capítol 1
Per això, entre tants altres motius, em sembla una molt bona notícia l'arranc de l'espai televisiu Un país de llibre, nascut gràcies al recolzament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Asssociació d'Editors del País Valencià, el Gremi de Llibrers de València, i la productora Barret Films, els quals han sumat esforços per tal de confluir en un innovador espai televisiu que té com a objectiu principal promocionar llibres, autors i editorials exclusivament en valencià. El programa, que constarà de tretze capítols d'uns vint minuts de durada, s'emet per internet cada quinze dies a través de la plana web del programa (http://www.unpaisdellibre.com/) i d'alguns canals de televisió privats, com ara Levante TV, Información TV, Comarcal TV i Vilaweb TV.

Eugeni Alemany

 Per si voleu fer un tast del primer capítol, centrat en l'escriptora Esperança Camps, podeu prémer l'enllaç http://www.unpaisdellibre.com/2012/11/un-pais-de-llibre-capitol-1.html. El format, com veureu, és de documental i està conduït per eixe presentador en estat de gràcia anomenat Eugeni Alemany, qui com bé sabreu condueix també amb encert un espai tan digne i necessari com Trau la llengua. El resultat, un producte audiovisual de qualitat que ve a dignificar el nostre gremi amb una fórmula tan humil com efectiva que demostra que el futur de la televisió -fixeu-se en el fenòmen Salvados, amb Jordi Évole- està al carrer i no als platós. D'altra banda, pel que fa a un àmbit com és el literari, potser aquest format suposa el motlle ideal per desintelectualitzar-lo i desmitificar l'allunyament d'una gran part de la societat respecte als llibres en valencià. De fet, segons les dades de l'AEPV, només un 3% dels lectors habituals del País Valencià ho fan en la llengua pròpia, dada que ens demostra que encara hi ha un llarg camí per (tornar a) recórrer pel que fa a la normalització de la nostra indústria cultural. Un país de llibre mereix, sense més, un (gran) programa de llibres. L'aposta que hui presentem, doncs, ens encamina sens dubte en la senda correcta. Sumem-nos-hi!

dissabte, 1 de desembre del 2012

Dissabte literari a Dénia: Marató de literatura en valencià i Lliurament del Premi Bernat Capó 2012

Tot i que l'aigua ens ha encetat el desembre, cal dir que les lletres se li han avançat a la pluja almenys pel que fa a l'agenda cultural que la capital de la Marina ha preparat per a hui dissabte. Des de les 10.00 hores de hui, de fet, la seu de l'emblemàtica Falla Baix la Mar (c/Pont, 14) du a terme una marató de lectura en valencià que s'estendrà durant dotze hores ininterrompudes. Com que els amics del Bloc-Compromís de Dénia em van suggerir de participar-hi, allí estaré per la vesprada. Pel que fa al meu torn, vora les 19.00 hores, he decidit fer un tast de l'inici d'Últimes existències, el qual espere presentar a Dénia el proper mes de gener.


Poc després, a les 20.30 hores, assistiré a l'Auditori del Centre Social per a l'acte de lliurament del premi de difusió de la cultura popular Bernat Capó, una arreladíssima cita literària que comptarà enguany de nou amb la presència del gran periodista i escriptor benisser que dóna nom al guardó i qui encara, i que servisquen aquestes línies de recordatori públic, em deu un arròs al forn i una sobretaula! De l'estimadíssim Bernat, poques coses a afegir: sols que la seua rica trajectòria resumeix a la perfecció la singladura d'uns premis de gran transcendència pel que fa al nostre patrimoni etnogràfic. Si en voleu una prova, sols heu de revisar la col.lecció La Farga (enllaç http://www.bullent.net/detalle_coleccion/?co_id=47), dins del catàleg d'Edicions del Bullent, per fer-se'n una idea.


Doncs això, per si vos ve de gust, dues cites d'entrada lliure per desafiar els aiguats i celebrar alhora la nostra literatura.