dilluns, 30 de novembre del 2015

Apunts per a una literatura lúdica: com vaig arribar a "El traductor"

"Jo tenia un blog a Àfrica... ". No, no ho deia Isak Dinesen a Memòries d'Àfrica; ho dic jo ara que retorne a aquest raconet digital meu per informar i informar-me de dues coses: per una part, que tinc nova novel·la; d'altra banda, que feia un fum de setmanes que no reprenia l'activitat blogaire. La primera notícia m'il·lusiona i pel que fa a la segona, més enllà de les disculpes pertinents a la parròquia calcetinera, he d'admetre que la intensa agenda laboral dels darrers mesos li ha barrat el pas a hipotètiques noves entrades que finalment no han contribuït a densificar més el deixant de kilobytes que engrossen la complexa arxivística d'Internet. Amb tot, lluny de descàrrecs, aquesta és una entrada feliç, just com la novel·la que en breu presente i que fou premiada a principis d'any a Mallorca amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2015. Publicada per la jove editorial balear AdiA Edicions dins la col·lecció Llimona verda, aquesta sisena incursió literària meua és un somni rebel (sobretot, amb mi mateix) que nasqué després de publicar Últimes existències, precisament quan em plantejava encetar una altra novel·la sobre la crisi econòmica. Sobre això mateix, l'opció d'encarrilar determinats projectes creatius o desterrar-ne d'altres, m'agradaria escriure algun dia un altre llibre, potser un assaig, tot i que, a la fi, com en un il·limitat joc de nines russes, dins d'aquest joc metalingüístic els escriptors també acabem densificant altres ecosistemes, en aquest cas editorials o, si de cas, de la indústria paperera.

Amb uns quants paràgrafs o fins i tot amb unes poques línies, un pot despatxar-se alegrement i certificar que no hi ha res més plàcid que cedir a l'instint narrador quan aquest desemboca en una determinada història que necessita verbalitzar-se. El traductor, en aquest sentit, és el resultat d'una suma d'experiències personals i professionals que, a l'hora de ser traslladades al paper, no precisen del segell distintiu de l'autobiografia. No debades, el protagonista d'aquesta novel·la té molt poc de mi o fins i tot ben poc; heus ací un dels reptes i alhora plaers de la creació literària: la recerca d'un jo inèdit, l'exploració d'escenaris novells, d'escenografies insòlites. En certa mesura, aquesta llibertat narrativa em retrotrau a la meua primera novel·leta, Esbòs per a una improbable novel·la històrica (inclosa al recull Sis contes i una novel·la incerta, 2010): un registre al qual m'abellia retornar i que ara he volgut assaonar de tots els elements que em diverteixen, que em fan feliç, tant a la vida com a la literatura. Hi ha, principalment, la gran influència de genis com Woody Allen o Raymond Carver; de fet, fragments seus introdueixen les dues primeres parts del llibre. La seua cita no és casual, sinó un mer indicador que no te l'obligació de disfressar-se d'homenatge. Com diu l'escriptor Javier Cercas, cal acceptar que el lector/escriptor no llig, sinó vampiritza; no consumeix textos, sinó que els fagocita per conformar una realitat/producció pròpia on el talent alié passa a formar part d'un mateix. Sempre he cregut en eixe procés d'assimilació on hi ha tanta invenció com aprenentatge.

I és que a través d'El traductor he reviscut els moments i els motius que em conduïren per primera vegada al full en blanc. Hi hagué gaudi, però també reflexió, és clar, al voltant de la confecció d'una història que s'abeura de mil referents abans de materialitzar-se per mitjà de la pròpia veu. Tenia fam de comèdia, en definitiva. La crisi no és cool, en resum, o sí ho és fins que en parlem massa i aleshores passa a ser un déja vu que reitera més que explica. La peripècia de Ricard Abad, megastar d'aquest fulletó (eficientment reencarnat en la il·lustració de la coberta realitzada per Benjamí Tous), em permet accedir també al classicisme lineal d'un arquetipus de novel·la que sembla en retrocés i que desitjava reivindicar. Amb El traductor celebre, així doncs, el plaer d'una literatura lúdica que sempre m'ha agradat consumir i que ara tractaré de defendre en les successives presentacions. Si més no, els propers divendres 11 de desembre i dijous 17 de desembre (Ondara i Baleària Port a Dénia, respectivament: n'he adjuntat els cartells) comença la peculiar singladura d'El traductor. Que s'alce el teló, que caiguen les vergonyes i que la burrera desfile.


dimarts, 29 de setembre del 2015

Cercant la Felicitat a Sérifos: Grècia (i la vida) segons Elvira Cambrils


Sérifos, l'illa grega on té lloc l'acció del nou llibre de Cambrils

Diu l’escriptor Lawrence Durrell, i ho reiterà Elvira Cambrils a la darrera presentació de Tot el que tinc per ballar amb tu (Edicions del Bullent, 2014) que tingué lloc a Ondara el passat 18 de setembre, que l’illa de Sérifos és un indret per a suïcides o per a escriptors. La tria d’aquesta escenografia dins la nova novel·la de l’escriptora de Pego no és, així doncs, una elecció casual, tal com vaig assenyalar en aquell encontre ondarenc on no em vaig estar de recordar que la literatura de Cambrils no és mai un joc inofensiu, ni lleuger, sinó un exercici d’introspecció, de recerca vital, que es prolonga en cada obra seua fins a confegir un discurs transversal on la filosofia s’agermana amb les vivències (personals, universals) per tal d’abastar una literatura pura, amarada de sentiments, gaudis i secrets. Un talent amb budells, en resum, que batega amb més força que mai en aquest tercer i inspirat nou treball.


No és d’estranyar, si més no, que el recorregut de destinacions físiques i alhora espirituals que l’autora estima coincidisca amb les peripècies narratives dels seus personatges. La seua literatura és carnal i compromesa, sense concessions ni màscares que n’entrebanquen la versemblança. Una mediterraneïtat efervescent amb què Cambrils reivindica les seues passions, els seus idil·lis amb una geografia palpitant que no és només el bressol de la nostra cultura, sinó també el destinatari dels nostres anhels. La Grècia que la protagonista de la novel·la cerca és, com bé assenyala l’escriptora, una Grècia que es duu a dintre. Un paradís interior que és també un debat interior: l’eterna picabaralla entre orient i occident, entre allò que som i allò que en realitat voldríem ser.
L’autora analitza a fons la fricció d’aquest conflicte intern per mitjà de Feli (Felicitat: una metàfora feta mite), una dona que desitja una pausa en la seua vida en crisi i que troba en l’illa de Sérifos un oasi transitori que esdevindrà, fruit de l’atzar, definitori. El viatge de la protagonista es tradueix en una metamorfosi interior i exterior, des de l’aridesa del paisatge que l’acull a la sequera d’una identitat buida, anorreada, que troba recer en un racó remot de la mediterrània. Una llar inesperada que planteja què és exactament el concepte de llar, d’aixopluc.


La novel·la explora així un territori prou més indòmit que el de les Cíclades: l’ànima humana i la seua infinita tendència al càstig, a l’autolimitació,  com a censura a les pulsions més elementals; alhora, la seua necessitat de supervivència o l’escapatòria d’un hedonisme desitjat, imprescindible, per tal d’abastar la serenitat d’una maduresa ja assolida. Són drets, estímuls, que Cambrils defén en la descripció d’aquest intens i captivador tercer llibre seu: un catàleg d’emocions on quallen magistralment les temàtiques predilectes de l’autora i on es convida al lector a ballar amb una protagonista amb què tots compartim dubtes i preocupacions. Un ball que no és només una invitació a la vida, sinó un viatge per aprofundir en els desitjos i les aspiracions que la fan possible. 

divendres, 10 de juliol del 2015

Una postal de Puerto de la Cruz: Literatura de viatges o Viatges de literatura?


“Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és allò que veiem, sinó allò que som     
FERNANDO PESSOA

L'estiu de 2010, just entre agost i setembre, vaig passar dues setmanes a l'illa de Tenerife. Em vaig prometre que en faria una entrada al blog –sou molts els que passeu per aquesta parròquia amb motiu dels diaris de viatge; gràcies, una vegada més– tot i que l'esmentat post es va quedar emmagatzemat a la mateixa carpeta on dormen les fotos d'aquella aventura canària. L'any passat, mentre visionava de nou les fotos, vaig recordar com em va colpir la bellesa atlàntica, gairebé americana, de Puerto de la Cruz, la capital del nord de l'illa. Arrecerada pel vall de l'Orotava i pel sentinella enfarinat del Teide, la ciutat és una barreja de continents i també de moments. El meu instant predilecte va tindre lloc al passeig marítim, on les piscines naturals batallen contra les piscines artificials dels hotels. Fou en aquella platja urbana de sorra negra, mentre dinàvem a un xinés de privilegiades vistes, quan se'm va quedar glaçada la imatge dels xiquets botant pel penya-segat que divideix el port del municipi. Un moment anodí, quotidià, que sintetitzava totes les diferències, tots els descobriments, que un experimenta quan va de viatge i  no sempre es conforma amb l'experiència visual, sinó que abasta una dimensió més espiritual. En digerir la bellesa d'aquella postal en moviment vaig saber que no n'escriuria un diari, sinó un conte. El vaig titular Puerto de la Cruz i el compartisc ara que ha estat premiat amb el II Premi de Relats d'El Campello 2015. Una alegria estiuenca que m'ajuda a combatre la calor, tal com el record de les platges volcàniques de l'arxipèlag que tant m'estime. De fet, les fotos amb què il·lustre el text són les mateixes que l'han inspirat ja que la memòria, ja se sap, és tan injusta com oblidadissa. La literatura, al remat, és un conservant molt útil per a aquest tipus de vivències. Amb tot, sempre n'he dubtat, de la distinció entre periodisme i literatura de viatges. Potser hauríem de prescindir d'etiquetes en aquest àmbit ja que la pertinença dels texts és pràcticament insubstancial si el que destil·len és versemblança. Heus ací el tret més valuós en aquest format confessional que realment amaga la literatura de viatges. La vida en estat pur. La puresa de l'instant viscut.


Una de les platges urbanes de Puerto de la Cruz


PUERTO DE LA CRUZ

L’illa em col·lapsa els narius com si fóra un ofec, com si no hi haguera temps per ensumar-ho tot, des de l’Orotava cap a Isora, de nou cap a Santa Cruz. D’ençà vaig aterrar a Tenerife em va colpir el seu cel encotonat, la seua platja de cendra; una platja que sempre és la mateixa, voltes per on voltes. Santuari de lava amarat de negror, de fosques onades. I al capdamunt, omnipresent, la panza de burro: grisenca i estoposa nuvolada que giragonsa sobre la capital del nord en una compassada gravitació. Tan bon punt se n’allunya com retorna per encobrir la vil·la d’una ombra humida i lleugera, absolutament atlàntica.

Puerto de la Cruz n’és el principal testimoni, d’aquest joc de gradacions. Ara, hivern i tardor; després, l’estiu i la primavera, enjogassats l’un amb l’altra com el vol dels ocells, els mateixos que planegen sobre la ciutat, a mig camí entre el port i la muntanya. M’hi vaig instal·lar sense romiar-ho massa, tal vegada enardit pels consells que recomanaven el sud de l’illa com a epicentre d’un bullici que, tot i prometedor, mai no és per a mi motiu de disbauxa. Los Cristianos, Playa de las Américas: dues referències hàbils per a una clientela assedegada de sol i clor, ingredients que pots gaudir sense eixir del resort, sense apartar-te de la piscina i l’hamaca reservada. El sedàs infal·lible per a russos vulgars que presumeixen de billetera mentre se sofrimen les galtes en passejar sobre el marbre dels centres comercials oberts 24 hores. Britànics jubilats que devoren ous amb bacó sobre una terrassa on només es parla anglés, al costat d’una botiga alemanya on amb prou feines es despatxa la premsa teutona, les postals carrinclones i un saborós bretzel


El sud. El sud sempre és el mateix, siga quin siga l’hemisferi. Fins i tot dins l’arxipèlag canari. De Benidorms n’hi ha pertot arreu, fins i tot on se suposa que hi havia l’Atlàntida. Paradís perdut sobre el qual no vaig voler especular mentre em decantava per les fresques valls del nord, ben lluny dels tuguris de disseny, dels cocktails de saldo que prometen més maldecaps que efervescència, de les avingudes hiperpoblades on sols regnen els parasols: sobre les voreres, encastats als jardins o guarnint l’exotisme dels combinats al fons dels gots com una àncora fondejada a contratemps...

A Puerto de la Cruz vaig trobar un hostal petit, d’estètica tradicional i de tarifes accessibles, just al centre del municipi. Un allotjament on els finestrals de fusta repintada de verd i les generoses balconades s’abocaven cap al mar com si volgueren abeurar-se’n. La direcció: Amèrica. Un enfocament ineludible, inequívoc. El nou continent on es mimetitzaren unes arquitectures colonials, acolorides i massisses. Tal com la parla dels canaris, musicalitzada i vívida, com si fóra la versió desacomplexada d’un mateix idioma. Veneçuela, Cuba, tot el Carib: peces d’un trencaclosques forjat a l’altra punta de l’oceà. Eixa és la impressió que m’acompanyava en la davallada cap al passeig marítim de San Telmo, el vertader nucli del poble. Una avinguda que ensopegava amb les ones i, aquestes, frisoses, amb les roques. Una badia de banyeres naturals, d’esguits d'escumera, que delimitaven un trajecte corb, al voltant dels restaurants i les tendetes que niuaven, tal com podien, entre els esculls.

El te que vaig demanar a una cafeteria austríaca –inclosa la bandera i l’aparador de pastissos de fruites– només va ser l’excusa per seure-hi una estona i gaudir de l’escena. Davant meu, la costa retallada. La gentada, rondinant pel bulevard escarpat. Alguns, empunyant un cucurutxo. D’altres, aferrats a un telèfon mòbil que no hauria de sonar en un indret com aquest. Semblava que no hi havia cobertura, ni tan sols contaminació electromagnètica; les palmeres, solament els cocoters, haurien de ser l’únic dispositiu vertical per garantir una comunicació estable i de qualitat en paratges de tals característiques. Els foranis, de fet, s’estranyen pel caràcter distés, afable, dels nadius. Famílies humils que s’arromanguen els pantalons per provar la temperatura de l’aigua. Xiquets en calçotets que corren cap al penya-segat que es fon cap a l’oest per tal d’encaminar-se costera amunt i escalar-lo. Després, quan abasten l’altura desitjada, ni tan sols l’esperada, es llancen a l’aigua. Un capbussó immediat, fervorós. Un xof! addictiu. Una clapa de bromera en l’opacitat de les aigües i, tot seguit, el cabet de les criatures ressuscitant des de la fonda obscuritat.


És una imatge que se’m va glaçar, com el te, en delectar-me en la bellesa de l’escena. Els bracets dels més menuts aferrant-se al roquissam, tot perseverant en l’avanç vertical malgrat la lliscosa superfície tantes vegades trepitjada. Alguns, evidentment, s’esvaraven. Un dels més petits, amb l’esquena ensangonada d’una arrapada, ploricà breument abans d’emprendre una volta més l’ascensió. De lluny, el precipici atzabeja poblat de moviment. El formigueig dels menors esventrant la gran roca amb les seues incansables corredisses. Un tràfec que atreia la mirada dels vianants, pendents de l’espectacle mentre els cambrers paraven les taules per al sopar i les dependentes de les tendes de souvenirs replegaven els tendals, ja innecessaris. La vesprada s’exhauria amb la intermitència de les pampallugues que deixaven escapar els primers fanals mentre els encoratjats nadadors resseguien la proesa quotidiana de llançar-se al blau, ja marí, ja enfosquit. El sol es ponia de gairó, com un galló de taronja sucat a l’horitzó.

Amb els darrers glops a la infusió m’adonava que el meu viatge començava amb l’entusiasme pueril d’aquella xicalla aferrada a l’entreteniment més proper. Aferradís també al desig d’encalmar les meues aclaparadores ànsies de voler aprofitar al màxim l’estada illenca, em vaig proposar dissoldre, junt al solatge herbori del te, tot l'estrés previ. Remenar la cullereta de pressa per desfer els grumolls, per esbandir els dubtes, les recances. L’excés d’expectatives que fa que no viatgem mai amb la ment i elcos, sinó a través d’un percentatge aproximat de tots dos. Hi ha penediments que també encabim a la maleta i que ens acompanyen allà on anem, invisibles i roents.


En aquella nova ciutat, emperò, jo només volia centrar-me en l’olor dels plataners, la frondositat de les laurisilves, incloent-hi el tentineig dels lloros sobre els capcirons dels arbres. Havia percebut la flaire de la neu també, en una ràfega accidental que potser provenia del Teide, probablement amb la testa enfarinada de glaç. Entremig, l’aroma de capcioses buguenvíl·lies o d’un succedani de les mateixes flors, les quals van ser algun dia més exòtiques que les dessaborides deixebles. 

Cap al tard, Puerto de la Cruz reviscola de la letargia del dia. Entre els esguits dels xiquets que continuen xipollejant entre els pedregars, perviu la recerca del bassal més profund. Me’ls mire amb nostàlgia. Són allà encara i ja els enyore. Voldria ser un més d’ells, engrescat per culminar el bot més alt, per ser tot jo un Acapulco més arriscat, més meritori. Ser un d’ells i ser l’arquetipus d’ésser que sols cobeja grimpar entre les penyes. Cap altra obcecació. Cap altra fita que no siga aquesta. Cap altre obstacle que puga aigualir, enterbolir, el gaudi de la vida. El viatge més pur és aquell que no deixa endur-se andròmines inútils, vestigis d’altres temps i cabòries. Vides encetades que no s’assemblen a la nova vida que un nou viatge enceta...


Vaig pagar el te tot i deixant-hi una mínima propina. Pocs cèntims, al capdavall. Vaig remuntar cap a la part alta del passeig. Els venturosos botadors prolongaven en el capvespre les seues aquàtiques cabrioles. Aleshores vaig sentir que sempre seria feliç sabent que a San Telmo hi havia xiquets desafiant a tothora l’alçada dels cingles i la fondària de la cala. Vaig somriure per a mi mateix. Allà lluny, de bell nou, un altre rebel saltava des de l’estimball cap a l’ancó. Tot d’una, l’esclafit de la carn contra l’aigua retenia el ressò d’una joventut extraviada.

dijous, 18 de juny del 2015

El 20é Festacarrer d'Ondara celebra enguany dues dècades de folk i resistència

Fotos realitzades per Eliazar Román al Festacarrer de 2013

Qui resisteix, guanya; i damunt, ho canta i balla. Aquesta és la història del Festacarrer d’Ondara, el qual ha sobreviscut com a iniciativa cultural malgrat la manca de recolzament de l’Ajuntament d’Ondara –governat pel PP durant vora quinze anys–, el qual ha menyspreat durant lustres el ressò d’una cita que en els darrers anys noranta suposava una gran injecció econòmica i promocional per al municipi. De fet, les primeres edicions del Festacarrer, amb una programació de tres dies i de fins a deu concerts distints dins cada edició, suposà una plataforma per a moltes agrupacions musicals emergents que feren de la música tradicional el seu discurs. 
20 anys després, els circuits de música en la nostra llengua –del rock al folk passant per mil i un registres– són una realitat inqüestionable tant a la Marina Alta com a la resta del País Valencià que planteja una clara evolució cap a una gestió cultural més genuïna, sostenible i, sobretot, autoconscient. “En aquest llarg camí, doncs, és evident el paper simbòlic del Festacarrer, el qual planteja des d’enguany un clar optimisme, més encara tenint en compte el suport del nou govern progressista a Ondara”, resumeix Vicent Ortuño en representació de l’Associació Cultural Ocell, entitat que n’ha gestionat la supervivència. Un acte de resistència que suposà trasllats del Festacarrer –a La Xara–, minves de pressupost i, com no, adaptació a les crues circumstàncies. “Malgrat els nombrosos entrebancs, el Festacarrer ha sobreviscut com a acte de resistència, per la qual cosa és un referent no només com a festival musical, sinó també social i participatiu”, ha afegit Ortuño.


No debades, i seguint el model modest de les recents convocatòries, enguany el festival es concentrarà en una única jornada com en les últimes edicions. La Plaça del Centre Social d’Ondara acollirà una vegada més la trobada. Serà el proper dissabte dia 4 de juliol. En relació al programa del 20é Festacarrer, aquest arrancarà a les 19.00 hores amb el taller de balls tradicionals, avantsala del tradicional sopar de l’Associació Cultural Ocell, trobada que precedirá la dansà popular i el concert-ball que oferiran després els  músics de l’agrupació Notes Soltes, vells amics del festival i garantia de festa.


Pel que fa a les dades relatives a l’esdeveniment, pot consultar-se la informació sobre el festival i els tiquets per al Sopar d’Ocell a www.festacarrer.cat i al correu electrònic associacioculturalocell@gmail.com. Segons ha matisat Vicent Ortuño, des de les entitats i associacions organitzadores i col·laboradores es convida “enguany amb especial ànim de celebració” a tots els amants de la cultura popular per tal que s’apropen a Ondara durant aquesta assenyalada data per a gaudir de la música i balls que millor defineixen el nostre folk.

dimecres, 10 de juny del 2015

20 anys de la meua vida: Jo no vull allò que no tinc

"Hemos puesto a la Comunidad Valenciana en el mapa"
FRANCISCO CAMPS I RITA BARBERÀ, ex aequo

Fills d’una època

Som fills d’una època,
d’una època política.
Tots els afers,
teus, nostres, vostres,
diürns, nocturns,
tots són afers polítics.
Tant si vols com si no vols,
els teus gens tenen un passat polític,
la teva pell té un pigment polític,
els teus ulls tenen un aspecte polític.
Allò que dius té una ressonància,
allò que calles té una eloqüència,
d’una manera o d’una altra, política.
Fins i tot anant pel bosc,
les teves passes són polítiques
sobre un sòl àdhuc polític.
Fins els versos apolítics són també versos polítics,
mentre a dalt brilla la lluna,
projecte no-lunar.
Ser o no ser, heus aquí el problema.
I, digues: Quin problema, estimat?
Un problema polític.
No cal ser un ésser humà
per adquirir valor polític.
N’hi ha prou de ser petroli.
pinso enriquit o material reciclat.
O bé una taula de sessions, la forma de la qual
ha encès un llarg debat:
si fóra millor quadrada, o bé rodona,
per tractar de la vida i de la mort.
Mentrestant els homes moren,
els animals són escorxats,
les cases són cremades
i els camps abandonats,
com en temps immemorials
i també menys polítics.

Wislawa Szymborska
Traducció de Josep M. de Sagarra
Vista amb un gra de sorra, Columna Edicions

------

El 15 de gener de 2007 l'escuderia Vodafone McLaren Mercedes va presentar a València el monoplaça MP4/22 amb el qual el pilot espanyol i doble campió del món Fernando Alonso competiria en la pròxima temporada de Fórmula 1. En els carrers pròxims a les Ciutat de les Arts i les Ciències, on es van congregar més de 200.000 persones, l'escuderia anglo-germana va presentar un prototipus amb el qual pretenia tornar a ser campiona del món després de vuit anys sense aconseguir-ho...

Recorde la data perfectament perquè durant aquells mesos acompanyàvem diàriament mon pare a l'hospital de la Ribera on rebia tractament de radiologia. Feia just un any ell mateix s'havia autodiagnosticat un càncer després de gestionar-se per compte propi totes les proves i biòpsies que no li van realitzar a l'hospital La Pedrera de Dénia abans de donar-li l'alta l'estiu de 2005 tot i al·legant una simple infecció d'orina. Després d'un munt de negligències –tant administratives com tècniques dins d'una xarxa sanitària col·lapsada–, el segon hospital privat que li havia comunicat el veredicte decidí derivar el seu expedient a l'hospital d'Alzira. En pocs dies, doncs, inicià el tractament. Un procés llarg d'analítiques i consultes que implicava molts viatges, a més d'un concís exercici d'introspecció per poder digerir tot allò que mon pare absorvia per mitjà del degoteig del sèrum i que somatitzadament jo també rebia, a glops imaginaris, en el decurs d'una profunda crisi personal.

Als hospitals, com a qualsevol cosa, un s'hi acostuma. Malgrat tot, l'assiduïtat és esgotadora; més encara si cada paraula de l'oncòleg assumeix l'agudesa i la intensitat d'una fiblada. Per això, tot i que ma mare l'acompanyava sempre, algunes vegades féiem el seu torn la meua germana o jo. Cal dir que la radiació se li aplicava a un tumor secundari que li havia brollat a la mandíbula i que la teràpia havia de ser constant –dosi cada vint-i-quatre hores– durant l'esmentat període. Aquella planta inferior del centre hospitalari, pràcticament un soterrani, esdevingué aleshores un espai familiar. Una sala d'espera on les angoixes dels uns se solapaven amb els ànims dels altres fins a confegir una estranya aliança sentimental. A mig camí entre la lluita i la deserció, jo esperava que mon pare acomplira el protocol diari mentre escoltava els comentaris de les dones que m'envoltaven; algunes amb perruca, altres amb modestos mocadors. Esgrogueïts al seu seient, pacients de dolences hepàtiques palesaven un altre tipus de desencís mentre els acompanyants eixien fora per rebre la cobertura del mòbil. En el gest de tots, però, la immensa nostàlgia per la salut perduda, una expressió que li vaig escoltar una vegada a l'escriptora Esther Tusquets i que pervivia en el rostre de tots els que compartíem cambra i inquietud dins d'aquell departament. 

L'Hospital de la Ribera: el primer hospital públic espanyol de gestió privada, inaugurat el 1999

Recuperar l'alé de l'esperança no era, a la fi, tan complicat atesa la llarga durada dels tractaments i l'estudiada ambivalència dels especialistes; de fet, en una d'aquelles jornades, tal com he dit a l'encapçalament, a mon pare li feia il·lusió pujar a València per veure la presentació del nou model de Fernando Alonso. No en sabíem l'hora concreta, ni tan sols la ubicació exacta, però calia aprofitar el dia i almenys satisfer el desig del pare, amant de les curses de cotxes i de les marques automobilístiques de renom. En vespres de la construcció del circuit urbà, la ciutat alenava expectació i entusiasme. Se'n parlava a tothora. Especialment Canal 9, amb el seu discurs incessant de paraules tan buides com grandiloqüents. Mal pronunciades, també. Detestava i deteste més encara ara, si cal, la solemnitat amb què els mitjans de comunicació recreen aurèoles de prestigi selectiu quan pretenen entronitzar alguna cosa. L'agenda mediàtica de l'aleshores president de la Generalitat, Francisco Camps, reforçava en tot moment aquelles cares intervencions que pretenien situar València en un plànol privilegiat. Una salmòdia que RTVV repetia per via catòdica i hertziana fins a assaciar la supèrbia dels més indecisos. Me'n feia creus –i no deixaré mai de fer-me'n–, més encara si recordava la impotència que em va fer abandonar pocs anys abans les pràctiques formatives dins Ràdio 9 precisament quan aquella era la parcel·la professional que més ansiejava trepitjar. En comptes d'una factoria de somnis, un calaix de malsons. Un Amityville del que calia escapar i que capgirava les meues aspiracions professionals. Canticeles que li contava a mon pare mentre discutíem sobre política, sobre les intencions manipuladores del govern valencià; una qüestió que no li havia interessat mai i de la qual volia allunyar-me'n.

Temes que m'encenien i que coincidien, moltes vegades, amb retards en els torns de quimioteràpia de l'hospital alzirenc: sens dubte, un dels grans emblemes i herències del senyor Camps. Un excés d'ús i d'agenda que podia intuir-se quan el temps d'espera per rebre la substància es demorava més de l'habitual. Un tipus de notícies que la poderosa gerència del centre emmascarava, però que actualment poden llegir-se tal com en aquest article publicat pel diari Levante el 17 de desembre de 2011. Jo me n'assabentava pel comentari graciós d'una d'aquelles dones amb perruca que tenia a la vora. La màquina, en deien. La màquina es veu que s'ha trencat. I aleshores imaginava un enorme artefacte fumejant i llançant guspires pertot arreu. D'això, i de tantes coses més, xarrava amb mon pare el dia que preteníem assistir a la demostració de Fernando Alonso. Que si era una vergonya el tracte que s'oferia als hospitals valencians –heus ací un altre testimoni periodístic de la (mal)intencionada precarietat–, que si els gestors del PP valencià eren simplement uns balafiadors sense escrúpols i tantes conjectures més que comentàvem distesament quan encara no havia arrancat la investigació del cas Gürtel ni la consegüent traca d'escàndols inassumibles.

Aquell migdia, quan acabàrem la visita, deixàrem Alzira per apropar-nos a la capital. No recorde exactament si el torn de mon pare va ser puntual o no aquell dia, però el que sí que havíem comentat era que si no eixíem enjorn de l'hospital, no veuríem res. Tant se val: tampoc no sabíem l'hora ni l'emplaçament concret de l'esdeveniment. Ens guiaven altres criteris, un altre tipus de fe. En arribar a la ciutat, la successiva acumulació d'embussos preveia esdevenidors aldarulls. L'entrada de València, de fet, resistia un fluxe dens de vehicles mentre els agents del trànsit desviaven els cotxes cap a altres direccions. No es ahora, es por la noche, escoltàrem que indicava un dels policies al cotxe de davant. Mentrestant, en comptes d'adreçar-nos en direcció al Grau, les ordres dels agents ens escopien de nou cap als afores de la ciutat, en una enrevessada madeixa de rutes que finalment ens féu desistir. Era tard, a més. Teníem fam. Mon pare no perdé mai la fam, per més tòxiques que foren les injeccions. Jo també tenia fam en aquell moment, a més de mala llet. Mala hòstia, fins i tot. Emprenyat per l'organització d'allò, per la magnitud d'un acte que potser la ciutat no podia digerir i que ens rebotava cap a la perifèria. Pocs quilòmetres després, vam decidir aturar-nos al polígon d'Alfafar per dinar al Vip's de davant l'MN4.

Entre mos i mos, comentàvem l'errònia jugada. Massa gent: per què hem vingut? Damunt, l'acte es retardaria fins a la nit. No pagava la pena quedar-s'hi. Veritat? En el pensament, dansaires, col·lidien les imatges de la Fórmula 1 valenciana amb l'aparell avariat de l'hospital. L'Scalextric urbà contra el servei ciutadà. Una gota en l'oceà de la immoralitat, en la mateixa mar on es desplegarien pròximament les veles de futures competicions nàutiques...  Tot d'una, em venien a la ment els anys universitaris viscuts a la capital, mentre acabaven d'erigir-se els grans elefants blancs de Calatrava, potenciats per aquell emergent –i progressivament bronzejat– Eduardo Zaplana que des de 1995 es proposà convertir el País Valencià en un parc temàtic global/disfuncional de luxe. Dotze anys després, mentre mon pare i jo dinàvem sandvitxos de pollastre a aquella franquícia pija, m'adonava que l'objectiu de la Generalitat passava per no abandonar mai el concepte –i la finalitat– d'esdevindre una gran escenografia i, de refilada, fer negoci. Un escenari buit on abocar hologrames exagerats d'allò que no som per tal de projectar l'ombra d'allò que voldríem ser i essencialment no som. Un desgavell conceptual que em recordava el mític disc i tema de la cantant irlandesa Sinéad O'Connor, I don't want what I haven't got; és a dir, jo no vull allò que no tinc. Un lema que era utòpic en la València bulímica de l'any 2007, però que finalment ha quallat huit anys després. Vint anys de la meua vida, deduesc. Vint anys sota el parasol il·lusori d'un frau institucional que en qualsevol país europeu, fins i tot a Itàlia, hauria estat dissolt i que a casa nostra coeja sota l'excusa de la refundació. Beneïts eufemismes per perpetuar l'evolució obscura i fosca d'una espècie inextingible que es disfressa de diplomàcia per encobrir l'afany pel delicte...

Santiago Calatrava, Eduardo Zaplana i Rita Barberà (1996) davant la maqueta de la Ciutat de les Arts i les Ciències

Aquell dia, però, mon pare i jo tornàrem a casa per l'AP-7, com de costum. Entre rialles i algun que altre acudit ens havíem acostumat a traçar plans de futur que no podien decebre'ns ni a llarg ni a curt termini. Perquè ell tenia en ment enregistrar un disc i ja li quedaven pocs mesos per enllestir-lo. El disc se l'havia fet ell, al seu estudi, durant hores i hores de polir gravacions, d'assajar peces, malgrat tindre la boca seca, a pesar del to de veu minvat... En resum, la política de grans esdeveniments ens venia grans, sobretot a mi, que havia perdut vora deu quilos des que mon pare emmalaltí i ja em venia gran fins el més ample dels meus pul·lòvers. Si més no, els quilos que no li arrabassava el càncer a ell, me'ls arrabassava la malaltia a mi. Els nostres esdeveniments, per contra, eren petits, gairebé domèstics, allunyats de les grans ambicions i molt a prop de la terra que xafàvem. En definitiva, com els de tothom. Jo no vull allò que no tinc, cantava la polèmica cantautora calba. La mateixa que li emprà a Prince una de les seues millors cançons, Nothing compares to you. Jo també pense, tal com tots pensem dels nostres pares, que res és comparable a ells. Sinéad s'afaità el cap per clamar contra l'Església i, vés per on, a mon pare no li afectà la quimioteràpia en aquest sentit perquè ja era calb. Tots volem allò que no tenim –i no reincidiré en l'exemple explicitat de les dues dècades de desgovern popular–, però la vida ens demostra que podem viure amb molt poques coses. L'escriptora romanesa Herta Müller sintetitzà el dolor i la superació de l'ésser humà en el títol d'una de les seues novel·les més celebrades, Tot el que tinc, ho duc al damunt. Just això és el que pensava i celebrava jo mentre conduïa cap a casa aquell dia tot sabent que tenia a mon pare al costat. Un copilot de veres, res a veure amb l'espectacularitat patrocinada de Fernando Alonso. Parle de mon pare. Ell i jo junts en qualsevol dels quilòmetres que separen València d'Ondara: el prestigi inviolable d'un instant que només ens pertanyia a nosaltres.

"Les frases vertaderes estan sempre relacionades amb una ferida profunda"
HERTA MÜLLER

dimecres, 6 de maig del 2015

La gramàtica de les botifarres

EMBOTIT
m. Acció d’embotir; l’efecte.
m. Budell, bufeta o embolcall sintètic, farcit de carn, generalment de porc, capolada.

Per motius de feina o per raons personals, quan he hagut de rebre a casa visites d’amics forasters, aquests sempre s’han entossudit a tastar la indefugible essència de l’embotit valencià. Es tracta d’un estímul gastronòmic del qual no som del tot conscients i que, malgrat la feble empremta de les nostres denominacions d’origen, assoleix més ressò enllà de les nostres fronteres que a casa nostra, just on naixen aquestes delícies saturades de greix i alhora de felicitat. Perquè l’embotit no és un àpat senzill, ni de lluny fàcilment digerible, per més que ens entestem a donar-li un protagonisme indiscutible en lúdiques torrades que no són més que una excusa per reunir-nos i fer suar la cansalada, ja siga sobre les brases o sota el caliu d’una revetlla musical.

Tan mediterranis com som, no és d’estranyar que l’abast popular d’un menjar tan preuat s’encomanara a altres àmbits, sobretot els lingüístics, per tal de demostrar que l’expertesa de fer quallar dins d’un budell tota una bomba calòrica pot entendre’s alhora com el sucós sinònim d’altres disciplines prou menys meritòries. I és que en l’art de l’embotit queda evidenciada la nostra destresa i giny estalviador, encara que també despunta el nostre costat més ensarronador; més que més quan compensem amb l’arròs i la ceba tot allò que no aconseguim ataquinar de carn. Heus ací un motiu per dubtar de la versatilitat d’un producte que també ens ven fum, entre d’altres benzopirens que no s’evaporen dins la foguera.

I amb això tornem al principi, al gust dels foranis per descobrir els nostres reclams càrnics, tot i acompanyant el prec de saborosos acudits. L’actualitat, com la dieta, sol condemnar-nos a ser la diana d’humorades acidíssimes com un rot de llonganissa roja. Entre d’altres salmòdies, les xarxes socials han aprofitat la conjuntura d’aquests penosos darrers anys per esbombar irònics arguments. Que si els millors xoriços, com les millors paelles, són sempre valencians... Construccions entre la comèdia i l’exorcisme que alcen més polseguera que els fets que les han suscitades i que ens situen en la complexa postura d’optar pel descrèdit o l’esbufec. El caràcter valencianet, si més no, es decanta per una barreja d’ambdós conceptes mentre s’aparca indefinidament un esperit de revolta que ens sembla alié, immerescut, fins i tot desagradable.

La gramàtica llevantina de les botifarres, així doncs, no comprén una lectura mordaç, ni tan sols balsàmica, de les tèrboles fenomenologies polítiques que ens assetgen. La nostra teràpia, mentrestant, és seguir gaudint de l’únic llenguatge que ens interessa de l’embotit: el festiu, el socarrat, el conciliador. La resta d’interpretacions, assaonades o no, ja planteja més dubtes, i no solament pel que fa al companatge. No debades, entre el tràfic d’influències i el trànsit de ramaderies, caldrà que ens conformem sempre amb la dignitat del porc. Amb el que no duu esmòquing, però.

Imatge del film francés de 1907, Le cochon danseur

 Nota: Article publicat al Calendari dels Brillants 2015

dimecres, 29 d’abril del 2015

De premis, alegries i no-discursos


La vida et dóna sorpreses. Coces també, i més d'una vegada, encara que sempre paga la pena resistir els embats per assaborir de tant en tant el tast de les bones notícies. Dilluns passat vaig esbombar, en conéixer el veredicte dels Premis Vila de Lloseta 2015, que la meua nova novel·la havia guanyat en la modalitat de narrativa d'aquests guardons mallorquins. A l'acte de lliurament, però, no hi vaig poder assistir ja que tenia compromisos previs que m'impedien viatjar a l'illa la mateixa setmana. L'acte es realitzà el passat dijous, tal com anunciaren alguns mitjans; a casa nostra en parlaren, per exemple, els amics de La Marina Plaza, mentre que des de ses illes n'informaren els companys de l'Ara. Per als que no hi esteu subscrits, afegiré les paraules que dedicaren a El traductor els membres del jurat: 

«Pel que fa a la novel·la, el jurat en destacà l’alta dosi d’ironia i humor i la frescor i l’originalitat, tal com indicà l’escriptor i membre del jurat Bernat Nadal. La narració s’inicia amb la història d’un home peculiar, un traductor, que un dia va a fer una feina. A partir d’aquesta situació, aprofundeix en diversos aspectes de l’ànima humana, amb un estil àgil»

Antoni Riera, guardonat en poesia, junt a Bernat Nadal, a l'acte de lliurament

Unes paraules que, tal com el premi, m'afalaguen i també li aporten un poc de màrqueting a la futura publicació. No debades, en una escena literària tan particular com la nostra, l'agenda dels guardons literaris és una eina necessària per atorgar-li a la indústria cultural en llengua catalana els estímuls i glamours pertinents. Ens cal guanyar autoestima com a creadors i també com a poble, per descomptat, per damunt de vanitats i altres fenomenologies pròpies del sector. Si més no, el meu objectiu, quan vaig escriure aquesta novel·la, passava per recuperar (almenys per a mi mateix) el sedàs d'una narrativa lúdica i desenfadada que em reconciliara amb tots els gèneres que m'estime i que condueixen a un únic punt de fuga: escapar de la solemnitat. La jugada comporta certs riscs, però cal aventurar-s'hi, de totes totes, per després no penedir-se'n. Del text en parlaré pròximament, per suposat; de moment, reincidiré en l'alegria d'haver rebut el premi. Encara que alguns amics se'n riuen –asseguren que només em falta guanyar el premi al millor llançador de pinyols d'oliva de Pixarroglets–, s'ha de dir que, tret d'algunes excepcions en narrativa curta, aquest és el primer premi de novel·la que guanye des del Ciutat de València de 2011, tot i atorgat el 2012. És a dir, que tampoc guanye tantes coses, tot i que si em forceu a fer una declaració de béns he de dir que vaig guanyar l'estiu passat un litre d'orxata de la Gelateria Verdú de Dénia a un concurs de Facebook i també una promoció online de Puleva que ara no recorde ben bé en què consistia. Menudeses, tot plegat, al cap de tres anys de suar la ploma i la cansalada. En resum, aquesta entrada no és una excusa per traure a passejar l'ego, sinó un motiu d'agraïment a tots aquells que m'heu felicitat de mil i una maneres amb motiu del premi. Al remat, els trofeus no pinten fava si no hi ha un caliu humà que els justifique. La vostra estima, una vegada més, és l'únic que compensa la feinada. I per això, i per fer-ho tot un poc més oficial, compartiré el discurs –o no discurs– que van llegir per boca meua durant el lliurament del premi. Unes paraules amb què no només agraïsc el guardó i la perseverança dels seus organitzadors, sinó una vegada més el suport d'aquells que t'estimen i, damunt, et lligen.
 
Benvolguts amics, benvolgudes companyes de Lloseta, en primer lloc disculpeu la meua absència en aquest lliurament, però per compromisos literaris prèviament coordinats, m’era impossible acudir a l’acte de hui. Voldria manifestar-vos el meu entusiasme pel guardó rebut ja que tinc especial estima per les vostres balears, de fet he presentat llibres meus a les tres illes i recorde molt especialment la darrera presentació a la Llibreria Lluna de Palma junt a l’admirada escriptora Antònia Vicens el juny de 2013.
L’estima per les illes, i especialment per Mallorca, no és un fet anodí. Sóc nascut a la Marina Alta, una comarca repoblada per mallorquins el segle XVII on el dialecte valencià pren curioses i evocadores formes. A l’interior del nostre territori, per exemple, alguns pobles mantenen l’article salat i, pel que fa a les comunicacions, com estem a vora 100 quilòmetres de València i a Alacant, sense tren –el que hi ha entre Dénia i Alacant és més bé un tren de la bruixa, però sense granera, ni gràcia– i amb una autopista de pagament, podem dir que som una illa balear més. Si més no, si feu una ullada al mapa, els de la Marina som just aquell nas capritxós que sobresurt al sud del País Valencià.
La novel·la que m’heu guardonat –i ací voldria agrair-li als membres del jurat el fet que l’hagen entesa i gaudida– reflecteix en certa mesura el caràcter cosmopolita del meu territori vital: un paradís relativament ataquinat de referències on els guiris conviuen amb les nostres mitologies particulars sense escarotar-se massa. A través del text, volia fer relluir precisament totes aquelles sinergies, totes aquelles bogeries, que naixen de la convivència de dues cultures tan oposades. M’alegra saber que aquesta visió àcida, irònica i desenfadada d’allò que som ha quallat en una terra tan semblant a la meua.
Només voldria reiterar l’agraïment i l’estoïcisme del vostre ajuntament per continuar defenent la nostra llengua, les nostres lletres, en una època d’especial complexitat econòmica, política i cultural. En parlarem, de tot plegat, quan torne a Lloseta per compartir el goig, l’alegria, del premi de hui. Vos estime, vos estim! Una aferrada pes coll. 

 Jovi Lozano-Seser
 Ondara, a 23 d’abril de 2015


dimarts, 17 de març del 2015

Falles & follies: Una visió necessària sobre la festa

I arriba març, peta l'hivern amb l'enèsima ràfega de trons i tot seguit ens esguita la primavera amb els primers, i desficaciats, dies d'entretemps. Les falles sempre han fet olor a pólvora i a bon oratge tot i que el que acabe de dir no és un lloc comú, ni de lluny, sinó un indret ben conegut: el d'una festa en constant evolució que precisament en els darrers anys ha sabut situar-se on li pertocava, al costat de la cultura i de les visions rebordonides d'una societat amb afany iconoclasta. Les falles, no ens n'oblidem, sempre han estat esperant-nos. No debades, en visionar fa dos anys el recomanable curtmetratge documental Fallas 37: El arte en guerra d'Óscar Martín –guardonat al Festival Curt al Pap de Parcent l'any passat– em vaig adonar de la necessitat d'actualitzar conceptes per tal de no fer tard als propis complexos. Aquest grandíssim treball –en compartisc ací baix el tràiler–, que evoca com les falles de la capital del Túria desafiaven Franco i fins i tot Hitler en vespres dels pitjors conflictes que veuria mai el nostre continent, és l'antídot ideal contra l'autocomplaença d'aquells que han renunciat a les falles abans d'aprofundir en el pòsit transgressor que les va bressolar des dels seus orígens.



Del contacte de les falles amb el món de la cultura, hi ha indicis tan valuosos com ineludibles. Simplement cal decodificar-los per tal d'accedir al seu valor real. Últimament, tal com deia, hi ha manifestacions que mereixen una ullada tan atenta com reposada; per exemple, la idònia i pertinent valoració i darrera entrada de Maria Josep Escrivà al seu Passa la vida, o el blog –reactiveu-lo ja, please– del moviment iconoclasta Intifalla, per no parlar d'aquest bonic article que li dedicaren els amics de La Marina Plaza al llibret d'enguany de la Falla Baix La Mar de Dénia, amb el qual he col·laborat amb un escrit que du per títol De pansa i enyor. He de dir, atés aquest últim exemple, que enguany he tingut un any inesperadament faller: el passat mes de setembre vaig tindre l'honor de ser l'exaltador de les Falleres Majors de Dénia i, a més, he participat als guardonats llibrets de la Falla Malva d'Alzira –amb l'article sobre Santiago Calatrava, De panem et circenses, que va instigar el sempre infal·lible i incomparable amic Salvador Bolufer– i de la Falla Prado de Gandia, amb la peça A la taula i al llit el primer kitsch. Com a súmmum, aquesta última aportació, inclosa dins d'un monogràfic dedicat a la coentor, va ser distingida amb el primer premi que l'Ajuntament de Benirredrà atorga als millors articles fallers.

Rebent el pergamí com a exaltador de les Falleres Majors de Dénia 2015

Coberta del llibret de la Falla malva d'Alzira, d'inspiració romana

Coberta del llibret de la Falla Baix la Mar de Dénia 2015, dedicat a l'herència de la pansa

Coberta del llibret de la Falla Prado, de Gandia, un homenatge a la coentor

A la Casa de Cultura de Gandia, al lliurament del premi al millor article de llibret faller

Al remat, i sense parafrasejar Raymond Carver, de què parlem quan parlem de falles? Doncs, d'un munt de coses, que no necessàriament acaben abrasides entre els encenalls de la foguera. Parlem d'una veu contestatària que ni tan sols els anys més desesperants, quant a desesperació cívica i moral davant el (des)govern valencià, han aconseguit silenciar. Una veu que pren múltiples formes i que demostra que el poble valencià té talent i perseverança, a més d'un conreat esperit de supervivència que despunta per damunt d'etiquetes i barroeres denominacions. Les falles, en aquest sentit, són ambaixadores d'un particular nihilisme mediterrani, d'un carpe diem de cartró i fusta que sap celebrar la nostra transitorietat sense caure en dramatismes (tret dels inevitables i protocol·laris plors & sanglots de les falleres). En aquest sentit, m'agradaria reivindicar des d'aquesta entrada el paper simbòlic dels monuments fallers i dels artistes que els fan possibles. Un model de creador perspicaç i artesà que sap que la seua creació és tan efímera com l'actualitat. Des d'aquesta perspectiva, els nostres artistes fallers tracen una estreta concordança amb artistes contemporanis d'abast internacional com Jeff Koons o Damien Hirst, per als quals la creació amaga sempre una crítica impostada, ostensiblement postissa. Caldria conéixer més a fons la seua labor, tot i que tenim testimonis i trajectòries de primera mà, com ara l'artista de Llíria Josep Manuel Martínez Izquierdo (Poeta del foc, com escaientment du per sobrenom), qui des de les xarxes socials difon –i alhora dignifica– la seua obra, el seu treball, al temps que contextualitza l'amplitud de l'agenda fallera; un seguit d'esforços, de cites, que pràcticament abraça tot l'any.

L'artista Josep Manuel Martínez Izquierdo, amb el darrer reconeixement rebut

Així doncs, necessitem més actituds, alhora inquietuds, com les de l'amic Josep Manuel, com les dels companys i companyes que citava al primer paràgraf d'aquesta entrada, per tal de refermar l'autèntic discurs de les falles. Un discurs que no acaba necessàriament a març. Per als foranis que ens visiten, de fet, les falles són una autèntica bogeria a la qual assisteixen bocabadats. Entre l'excés i la disbauxa, més enllà de la hipèrbole i l'olor a bunyols fregits, els estrangers no entenen el fet que es cremen tals construccions modelades, que la seua vida siga tan curta com la mateixa setmana de Sant Josep. Una inconcreció que tal vegada es veuria esmenada si la nostra festa més internacional fóra reconeguda o distingida oficialment per la institució pertinent (Unesco, here we are...) per tal de segellar l'esperit genuí d'una celebració tan arrelada com esbojarrada. Falles que són follies, curiosament una paraula que en anglés –folly/follies– s'escriu i es concep de la mateixa manera. Una insensatesa, tot plegat, per socarrar la seriositat de l'existència i apropar-la, ara sí, al goig immediat de la flama.

dimarts, 3 de març del 2015

Premi Pons per a Calcetins Desparellats

Una de les alegries que comporta la tinença d'un blog, a més de la dosi quotidiana de comentaris i interaccions, és la d'abastar nous amics digitals o, fins i tot, guardons inesperats. Fa uns dies descobria que aquests calcetins rebien l'entusiasme i el diploma acreditatiu del Premi Pons per part d'una admirada i estimada –a parts iguals– amiga i escriptora. Sense més, Maria Josep Escrivà, des del seu recomanable blog Passa la vida m'atorgava aquesta distinció d'origen català que, si de cas no coneixeu, podeu descobrir des del propi espai del promotor: l'inefable Pons's Blog. Per la seua part, la Dama del Grau –tal com va ser batejada en el seu dia per l'honorable crooner pegolí En/Monsieur Salvador Bolufer– em destinava aquests adjectius que, més que enrogir, em vessen les galtes:

«I el [segon (perquè el primer que subratllà la companya fou el també recomanable i únic Me das un beso bonita?] bloc que voldria destacar amb el Premi Pons és el de l'infatigable periodista, escriptor, gestor cultural, i polifacètic en general, Jovi Lozano-Seser, valencià de la Marina ell, però amb una ment oberta, brillant, lúcida, ocurrent, àgil i encarada a tots els focus d'interès del món mundial. Per al seu Calcetins desparellats, amb admiració:»


Un diploma grandiloqüent que sols és compatible amb el gruix de complicitats que el fa possible i que, tal com manen les regles, m'insta a difondre'l per mitjà de nous i alhora talentosos destinataris. Una tasca difícil, tenint en compte les condicions del premi (els dos benaurats que el blogaire distingisca no s'han de conéixer entre si) i atesa la gran qualitat dels blogs amb què comptem dins l'entorn digital valencià. Un repte que des d'ací vull esmenar per mitjà d'aquest nou lliurament víric. I és que el primer dels meus guardons anirà a parar a Aldaia, concretament al poeta, periodista i activista en general Hèctor Serra i Cubilles per fusionar totes les seues inquietuds en el seu blog personal L'Extraradi: un compendi de disciplines artístiques que es desplega a partir d'un embolcall tan atraient com trencador. Des del cinema fins a les novetats literàries, l'estil personalíssim de l'autor a l'hora de jutjar els productes culturals que li –i ens– interessen compensa totes les carències que sotmeten el panorama mediàtic en valencià. Per tot això, i perquè cal que li feu una ullada des de ja, heus ací el primer dels meus awards:


En segon terme, last but not least, voldria també distingir l'espai del Doctor en Història i versàtil activista valencià Vicent Baydal pel seu meritori blog Vent de Cabylia: una heterogènia plataforma on la conjugació del passat respecte a l'anàlisi del present ofereix sempre sucoses i plaents perspectives. Un espai ja veterà, en pionera òrbita des de 2006, que no ha deixat mai de plantejar necessàries reflexions sobre el fet identitari al temps que abordava qüestions ineludibles com ara la llengua, la cultura i tots els altres referents que suren al voltant del microcosmos valencià. En resum, un goig de blog al nostre abast que cal celebrar:


I amb el lliurament ja esbossat només em queda donar pas a l'opinió dels nous guardonats, als quals aprofite per felicitar novament pel seu treball. Una iniciativa que tant de bo arrele per la xarxa valenciana per tal de demostrar que no hi ha panorames mediàtics deficitaris, sinó ments poc engrescades sense gana de descobrir els tresors narrats que (la nostra) Internet amaga.

dimarts, 10 de febrer del 2015

La saviesa del professor (A la memòria de Jordi Sanchis Alòs)


Entre el deixant de notes i imatges fugisseres del Facebook, dissimulada per promocions camuflades i fotos de gossets mutilats, divendres passat vaig llegir una notícia inesperada que m'informava de la mort de Jordi Sanchis Alòs, filòsof, professor i inigualable bon vivant que des del seu Alcoi d'origen havia traçat un mapa de vivències que desembocava a la seua estimada Dénia per salpar després cap a Mallorca. La Marina, això sí, va ser el seu racó predilecte i l'escenari des d'on projectar els seus anhels i idees, com ara aquella congregació sibarita (preàmbul d'aventures gastronòmiques esdevenidores) anomenada La taula del bon menjar. Abans, però, Jordi era el professor més inspirador que cap alumne de l'Institut Chabás de Dénia poguera somiar. Un utòpic personatge d'aparença tan mínima com entendridora que amagava grans històries (quantes inabastables i versàtils contarelles!) fins i tot més enllà dels límits de cada lliçó. En aquells anys d'aprenentatge des de 1995 fins a 1997 i sobretot per a un estudiant tan desorientat com jo, Jordi era el tipus d'ensenyant captivador que sabia enlluernar les consciències (fantàstic article del company periodista Arturo Ruiz publicat al respecte a La Marina Plaza) i alhora dignificar el recorregut vital del batxillerat, de vegades massa rectilini, tan poc arriscat. Sovint, insuportable.

Me'n vaig fer fan al primer colp d'ull, més que res per l'agosarada costum d'encendre's la pipa en aquelles últimes i assolellades hores de la jornada. Jordi desafiava la correcció política i curricular amb la seguretat de saber-se un òptim comunicador i alhora un bàlsam docent per compensar l'allau de matèries que ens turmentava l'agenda i, com no, l'adolescència. La pudor d'aquell tabac de picadura es veia compensada per l'afany narrador d'un mestre que, més que defugir els dubtes, els cercava. Sense menysprear els temaris, ni l'ombra de Plató, Jordi preferia la màgia dels contes, la calidesa de les petites històries, a l'hora d'explicar-nos el món. No és d'estranyar, doncs, que el seu estimulant discurs contribuira a despertar la creativitat aliena. De notable perfil literari, he d'agrair-li a Jordi els estímuls rebuts aleshores, quan m'enardia a arrodonir els meus relats, també a capgirar-los o a encetar noves ficcions. Ell assegurava que algun dia publicaria els meus relats, però que calia perseverar en l'intent. Forçar l'imaginari fins a l'infinit. Divagar. Un valuosíssim punt de vista que vaig conservar fins als anys universitaris, quan trobava a faltar el caliu de les seues paraules, la cordialitat del seu to. No debades, sempre recordaré el seu suport i els seus consells sobre el fet d'acarar la pèrdua en un curs tan complex com aquell COU de 1997. Jordi sabia, perquè el destí també li havia mostrat l'agredolça cara B de l'existència, el que significava un adéu dolorós i insubstituïble. Sens dubte, alguna dosi del seu talent humà se'ns va contagiar al seu fidel alumnat i, de fet, crec que l'encant d'aquella complicitat encara roman intacta a les aules de l'actual col·legi Llebeig denier. Una bona sintonia aliena a l'espai i el temps. Un lleu fenomen paranormal que és d'aquest món i no de cap altre.

COU B, Curs 96/97 de Institut Chabàs, tal com Jordi Sanchis ens veia des de l'escriptori

Amb el pas del temps em vaig adonar que dels consells de l'amic Jordi restava un poderós solatge que resistia la marca dels anys amb prou més fortalesa que les equacions matemàtiques o la combinació dels pronoms febles. Li vaig escriure una carta d'agraïment l'any 1999 que li va fer arribar el meu company de pis a València d'aleshores Vicent Crespo, el qual vivia al seu mateix edifici al carrer Quevedo de Dénia. Una missiva nostàlgica que vaig escriure en una aula buida de la Facultat de Filologia, mentre m'adonava de la letàrgia creativa que havia encetat d'ençà vaig deixar l'institut. No recorde exactament el contingut d'aquella carta, però sé que li va fer molta il·lusió rebre-la i que va saber guardar-la amb la deferència que el caracteritzava. M'ho va comentar alguns anys després, quan coincidírem una vesprada pels carrers del centre de Dénia. Curiosament, no el vaig trobar envellit. Ni aquell dia, ni cap altre. Glaçat en el temps, com si els anys no l'afaitaren mai, la seua barba inconfusible i les seues passions quotidianes l'acompanyavem com de costum. Em va preguntar de nou pels meus relats, per si havia publicat alguna cosa. "No", vaig disculpar-me novament, com si ell esperara més que jo una resposta positiva. I quan va acabar la conversa, com si només la seua presència fóra un afalac, la sensació satisfactòria d'haver-lo retrobat. La sort d'haver compartit una altra estona amb ell.

Jordi era una sorpresa darrere d'una altra. Com una matrioska russa, però a mida real. La darrera vegada que ens vam retrobar, però, va ser la més anecdòtica. Probablement feia més de deu anys que no ens véiem, però quan vaig presentar Últimes existències a Mallorca, el juny de 2013, el savi professor va aparéixer de sobte a la Llibreria Lluna. Una visita inesperada que, també inesperadament, tancava un cicle invisible: el de les expectatives d'un professor i el dels anhels de responsabilitat d'un antic alumne escriptor. El recorde assegut, escoltant les reflexions al voltant del meu tercer llibre. El tercer, ja! Pensava jo i, de segur, pensava ell. Des d'aquell moment i sobretot ara que Jordi ja no és a Mallorca, ni tan sols a la seua estimada Dénia; ara que sura cap a les illes gregues, cap a qualsevol de les Ítaques que un gran home com ell mereix, aquella postal de la Llibreria Lluna, aquella imatge que compartisc ací baix, serà l'emblema del seu/meu record: la del professor savi que escolta tant o millor del que parla. La del professor savi que fa de la cultura un mode de vida i que, xino xano, com el seu peculiar caminar, fa memòria i fa país.

Fins sempre, amic. Fins aviat, savi professor.