dimarts, 10 de febrer del 2015

La saviesa del professor (A la memòria de Jordi Sanchis Alòs)


Entre el deixant de notes i imatges fugisseres del Facebook, dissimulada per promocions camuflades i fotos de gossets mutilats, divendres passat vaig llegir una notícia inesperada que m'informava de la mort de Jordi Sanchis Alòs, filòsof, professor i inigualable bon vivant que des del seu Alcoi d'origen havia traçat un mapa de vivències que desembocava a la seua estimada Dénia per salpar després cap a Mallorca. La Marina, això sí, va ser el seu racó predilecte i l'escenari des d'on projectar els seus anhels i idees, com ara aquella congregació sibarita (preàmbul d'aventures gastronòmiques esdevenidores) anomenada La taula del bon menjar. Abans, però, Jordi era el professor més inspirador que cap alumne de l'Institut Chabás de Dénia poguera somiar. Un utòpic personatge d'aparença tan mínima com entendridora que amagava grans històries (quantes inabastables i versàtils contarelles!) fins i tot més enllà dels límits de cada lliçó. En aquells anys d'aprenentatge des de 1995 fins a 1997 i sobretot per a un estudiant tan desorientat com jo, Jordi era el tipus d'ensenyant captivador que sabia enlluernar les consciències (fantàstic article del company periodista Arturo Ruiz publicat al respecte a La Marina Plaza) i alhora dignificar el recorregut vital del batxillerat, de vegades massa rectilini, tan poc arriscat. Sovint, insuportable.

Me'n vaig fer fan al primer colp d'ull, més que res per l'agosarada costum d'encendre's la pipa en aquelles últimes i assolellades hores de la jornada. Jordi desafiava la correcció política i curricular amb la seguretat de saber-se un òptim comunicador i alhora un bàlsam docent per compensar l'allau de matèries que ens turmentava l'agenda i, com no, l'adolescència. La pudor d'aquell tabac de picadura es veia compensada per l'afany narrador d'un mestre que, més que defugir els dubtes, els cercava. Sense menysprear els temaris, ni l'ombra de Plató, Jordi preferia la màgia dels contes, la calidesa de les petites històries, a l'hora d'explicar-nos el món. No és d'estranyar, doncs, que el seu estimulant discurs contribuira a despertar la creativitat aliena. De notable perfil literari, he d'agrair-li a Jordi els estímuls rebuts aleshores, quan m'enardia a arrodonir els meus relats, també a capgirar-los o a encetar noves ficcions. Ell assegurava que algun dia publicaria els meus relats, però que calia perseverar en l'intent. Forçar l'imaginari fins a l'infinit. Divagar. Un valuosíssim punt de vista que vaig conservar fins als anys universitaris, quan trobava a faltar el caliu de les seues paraules, la cordialitat del seu to. No debades, sempre recordaré el seu suport i els seus consells sobre el fet d'acarar la pèrdua en un curs tan complex com aquell COU de 1997. Jordi sabia, perquè el destí també li havia mostrat l'agredolça cara B de l'existència, el que significava un adéu dolorós i insubstituïble. Sens dubte, alguna dosi del seu talent humà se'ns va contagiar al seu fidel alumnat i, de fet, crec que l'encant d'aquella complicitat encara roman intacta a les aules de l'actual col·legi Llebeig denier. Una bona sintonia aliena a l'espai i el temps. Un lleu fenomen paranormal que és d'aquest món i no de cap altre.

COU B, Curs 96/97 de Institut Chabàs, tal com Jordi Sanchis ens veia des de l'escriptori

Amb el pas del temps em vaig adonar que dels consells de l'amic Jordi restava un poderós solatge que resistia la marca dels anys amb prou més fortalesa que les equacions matemàtiques o la combinació dels pronoms febles. Li vaig escriure una carta d'agraïment l'any 1999 que li va fer arribar el meu company de pis a València d'aleshores Vicent Crespo, el qual vivia al seu mateix edifici al carrer Quevedo de Dénia. Una missiva nostàlgica que vaig escriure en una aula buida de la Facultat de Filologia, mentre m'adonava de la letàrgia creativa que havia encetat d'ençà vaig deixar l'institut. No recorde exactament el contingut d'aquella carta, però sé que li va fer molta il·lusió rebre-la i que va saber guardar-la amb la deferència que el caracteritzava. M'ho va comentar alguns anys després, quan coincidírem una vesprada pels carrers del centre de Dénia. Curiosament, no el vaig trobar envellit. Ni aquell dia, ni cap altre. Glaçat en el temps, com si els anys no l'afaitaren mai, la seua barba inconfusible i les seues passions quotidianes l'acompanyavem com de costum. Em va preguntar de nou pels meus relats, per si havia publicat alguna cosa. "No", vaig disculpar-me novament, com si ell esperara més que jo una resposta positiva. I quan va acabar la conversa, com si només la seua presència fóra un afalac, la sensació satisfactòria d'haver-lo retrobat. La sort d'haver compartit una altra estona amb ell.

Jordi era una sorpresa darrere d'una altra. Com una matrioska russa, però a mida real. La darrera vegada que ens vam retrobar, però, va ser la més anecdòtica. Probablement feia més de deu anys que no ens véiem, però quan vaig presentar Últimes existències a Mallorca, el juny de 2013, el savi professor va aparéixer de sobte a la Llibreria Lluna. Una visita inesperada que, també inesperadament, tancava un cicle invisible: el de les expectatives d'un professor i el dels anhels de responsabilitat d'un antic alumne escriptor. El recorde assegut, escoltant les reflexions al voltant del meu tercer llibre. El tercer, ja! Pensava jo i, de segur, pensava ell. Des d'aquell moment i sobretot ara que Jordi ja no és a Mallorca, ni tan sols a la seua estimada Dénia; ara que sura cap a les illes gregues, cap a qualsevol de les Ítaques que un gran home com ell mereix, aquella postal de la Llibreria Lluna, aquella imatge que compartisc ací baix, serà l'emblema del seu/meu record: la del professor savi que escolta tant o millor del que parla. La del professor savi que fa de la cultura un mode de vida i que, xino xano, com el seu peculiar caminar, fa memòria i fa país.

Fins sempre, amic. Fins aviat, savi professor.