El regne dels elefants blancs

"Els imperis no els ensorra ningú. Es podreixen per dins i després solseixen tot sols"    RUDOLF WALSH

Té nassos, la cosa. Llegia en un article traduït de l'anglés la vigència que ha assolit el concepte d'elefants blancs dins l'àmbit de l'arquitectura i cultura saxones. Infraestructures, edificacions ambicioses, projectades en temps de bonança, els propietaris de les quals ja no poden mantenir, ni tan sols entendre. Una definició sintètica per a una matèria que no ho és. O sí, de vegades. Depén de l'arquitecte de torn, de l'enginyer o de qualsevol dels borinots que sobrevolen aquests megaprojectes per tal d'obtenir algun avantatge a mercè del pertinent brunzeig. Vet aquí que no estaria mal, atesa la proliferació d'elefants blancs a casa nostra, que la conjuntura permetera batejar amb eficàcia aquesta regió costanera tan controvertida que habitem. Res ja de Comunitat Valenciana –carrinclona tria, com una comunitat de regants o de veïns–, ni País Valencià –opció que alça urticàries, eczemes i nafres en la dimensió Avatar blavenciana–, ni molt menys Regne de València –que té el seu puntet Tolkien o de Joc de Trons, medieval i heroic alhora–; la denominació idònia i oficial hauria de ser la de Regne dels Elefants Blancs. D'exemples, ens en sobren, tot i que no estaria de més fer-ne un repàs accidental. Accidental, literalment, per la caterva de titulars que aquests palaus contemporanis ens han regalat, tot recordant-nos com l'orgia de sobrecosts, avaries i reparacions ens ha posat en el mapa. En el mapa de què presumia Paquito Camps, un mapa que no és cap altre que el de la mediocritat i la (cutre) utopia versió emblanquinada. La inoperància d'un govern que ha comportat balafiar 625 milions d'euros en uns sobrecostos que se solapen als 1100 milions d'euros originals d'una Ciutat de les Arts que ara resta atemorida, encerclada per una societat pauperitzada que no es reconeix sota l'ombra d'aquestes efígies.

La Ciutat de les Arts i les Ciències, en pla i il·luminació Disneyland.

Aquestes dades provenen de l'ampli estudi que Esquerra Unida del País Valencià ha recopilat i difós per mitjà de la seua web http://www.calatravanonoscalla.com/#, adaptació posterior de l'original calatrava-te-la-clava.com: un espai web represaliat pel mateix arquitecte que va facturar 100 milions d'euros sense moure's del seu despatx a Suïssa i, per tant, sense declarar ni un gallet en el territori que el contractava i pagava bitllo-bitllo. Una demanda, la de l'ofés Santiago, que ha suposat una condemna ferma per a EU, l'executiva de la qual haurà de fer front a uns 30.000 euros en concepte de deshonor –a la web actualitzada, l'agrupació recapta donacions al respecte–, així com retirar el títol primigeni de l'espai web. Una sentència que (re)cobreix la dignitat de l'arquitecte, però que no sé si condensa el grau d'indignació d'una societat que ha vist créixer les seues bestioles blanques pertot arreu sense saber per a què o per a qui havien estat concebudes. No debades, mai no m'ha deixat de sorprendre l'obsessió fàl·lica dels governants populars a l'hora d'envoltar-se d'objectes grans i superbis. Ja siguen els tot-terrenys de luxe (Lexus i Audis de gamma alta han fet l'agost, els agosts, durant aquests anys mítics), ja siguen les reformulades piràmides d'avantguarda que el senyor Calatrava tan bé va saber representar. Els faraons necessiten els seus temples i la geografia valenciana n'és testimoni (i ostatge) d'aquesta dèria simbòlica, excessiva, abassegadora:

Un dels accessos al Palau de les Arts (o dels Vidres Trencats)

L'edifici, més que nu, despullat de contingut

El Palau de les Arts Reina Sofia: Algun dia ho hauré d'escriure, de narrar assossegadament i remarcar que els meus ulls han vist com l'aigua n'inundava el pati de butaques. Com els vidres de les portes esclataven davant d'un aiguat normal i corrent i com, encara que no tinguera res a veure amb la pluja, el trencadís que recobreix l'auditori s'esmicolava a trossos. Bocins que queien com una pluja paral·lela fins a deixar pelat el buc insígnia de l'Armada Calatrava. Un procés que és una metàfora tan evidentíssima que t'ho diu tot, t'ho deixa tot fet, just com les òperes que precisament s'hi cantussegen i que no seran mai tan tràgiques ni èpiques com la desfeta de la cuirassa de ciment que les aixopluga parcialment, sempre parcialment. I és que mai no sabrem si és més esbojarrat el disseny del contenidor o del contingut: voler que una ciutat com València siga un bressol líric (amb el que costa, amb el que això comporta quant a pressupost) mentre no es recolza ni es protegeix els músics i intèrprets valencians, o la mateixa escena dramàtica de la terra, és un exemple del desgavell que ens té captius. No ens enganyem: en matèria de gestió cultural, els cinc lustres populars són un immens manual d'autoodi. Aquest palau n'és el símbol i el harakiri, a l'estil suïcida d'un alacrà.

L'Àgora: A més d'una pel·li avorridíssima d'Amenábar, la també anomenada Petxina és una de les altres parades ineludibles. Ja no pel seu cost o estètica, sinó pel seu erràtic plantejament. Teníem aquaris, teníem umbracles, museu de les ciències i una inabastable superfície enpiscinada, val. Per a què necessitàvem, així doncs, aquest altre trofeu? Per a fer un torneig de tennis? No crec. L'Àgora demostra que l'obsessió fàl·lica dels nostres dirigents esdevé addicció, fins i tot nimfomania: mai no hi ha prou fals i per això en necessiten de nous, com l'actriu o l'actor porno  de torn que encabeix a la boca fins a tres penis en una mateixa i assedegada fel·lació. Hi ha excés, límits sobrepassats, però alhora complaença. És un descontrol cobejat, gairebé involuntari, que ens dóna pistes per desxifrar una patologia digna d'estudi. Mireu bé la foto: guaiteu l'escàs marge d'horta que voreja l'edifici, fins i tot la vella caseta que resta immòbil sota la presència deïficada del darrere. El contrast entre el que som i realment volem fingir que som (o que han volgut fingir). Heus ací el gran problema, talment fracàs, de les grans mitologies arquitectòniques del Partido Popular de la Comunidad Valenciana: que no ens representen a nosaltres, sinó que solament els representen a ells, els seus ideòlegs i benefactors; un mirall, al remat, que és al mateix temps miratge i parany.

The Three Calatrava Towers: ni a Qatar se'n farien, de construccions com aquestes

Les torres que no van poder ser: Abans de la tempesta hi hagué un poc de calma ja que l'esbós que ací vos retrate sols es va quedar en això, un motlle buit, impossible, però igualment cobrat per Calatrava. Fins a 15 milions es comenta que va arribar a cobrar el responsable d'una maqueta que reprodueix l'artificiositat d'unes torres que semblen escopides des de baix. Un gargall enlaire. Una anomalia urbanística que no va arribar a existir en un altre lloc que no fóra la ment megalòmana del senyor Camps, el mateix inconscient que no s'havia llegit un sol llibre d'arquitectura fins aleshores (si és que tan sols el fullejà). Tan poca mollera com per no saber que aquest tipus d'inversions es planegen en el temps i en l'espai, fins i tot es consensuen amb el poble. A Bilbao, el Guggenheim es fon amb el paisatge com si sempre hi haguera estat; a València, les germanes bessones d'aquestes torres despunten entre els finestrals de les finques modestes, a l'espera de saber per quin motiu van ser erigides. Mentrestant, el buit i la despesa. Darrerament, la desolació de saber que a més de deficitàries, tenen deficiències estructurals.

Acabe aquest repàs assaborint un poc d'ENO. No, no parle de cap constructora ni promotora, sinó d'un got de sal de fruta. I és que quan un s'atura –i se satura– a cada cas, a cada exemple, no pot evitar l'agrura. És una acidesa que se soluciona quan t'assabentes que moltes altres ciutats europees perjudicades per l'estudi de Calatrava han demandat l'arquitecte abans que ho fera la més afectada de totes. Venècia, per exemple, no s'estigué d'exposar el desprestigi i perill que suposava un pont per on tothom s'esvarava. Ai, Calatrava! La marca de la casa. L'herència d'una firma tan lliscosa com escorredissa. Per la meua part, continua preocupant-me més l'assumpte gàstric, el qual sols minva quan m'adone que creixen les denúncies a l'il·lustre tècnic. Tant és així que vos encoratge, si heu demanat alguna vegada en la vida per postres Pan de Calatrava, a demandar-lo també. Per indigestió, per intolerància a l'ou i al bescuit, per mala bava, pel que vos done la gana...  I no, no m'acuseu de demagògia. Demagògia és dir que tot el que he enumerat en aquesta entrada és joc polític esquerrà o antipatriòtic. Parleries. De tot he hagut d'escoltar en aquests anys d'elefants blancs que pasturen amb traidorïa pel nostre territori, tot arrossegant tanques i vedats, parcel·les i propietats. Ben mirat, no cal preocupar-se'n: en el recorregut vital dels elefants sempre arriba l'hora d'enfilar la senda cap al cementeri. És un moment bucòlic, l'instant definitiu, quan el ramat de paquiderms s'allunya de la vida natural per abraçar la mort: santuari d'ossades i voltors que ningú no gosa visitar. I és així, solament així, com ha de ser. Les bèsties sagrades, els tòtems que ens coronen, són orgull i alhora mausoleu.

La doctrina del moviment

"No deixes de córrer, no deixes d'escriure, no deixes de llegir"    GONZALO PERAZZA

Feia molts dies –i molts quilòmetres– que volia dedicar-li un post a l'enrevessada relació entre l'atletisme i la literatura. En realitat, més que un vincle, es tractaria d'una contraposició, d'una divergència; la suma de dos extrems que remet al ying i al yang, a la possibilitat remota d'entrellaçar dos conceptes en teoria oposats i, a la fi, compatibles. Parle d'aquesta dualitat per introduir la meua experiència runner, sobretot ara que celebre dos anys en la pràctica d'un esport al qual mai havia gosat apropar-me. Jo, que sempre havia fet esport en instal·lacions cobertes (judo, durant la infantesa; gimnàs fins fa dos anys), volia compartir les su(c)oses reflexions que m'han acompanyat d'ençà em vaig calçar unes modestes Adidas per endinsar-me senderes amunt, caminals avall.

Un temps, aquests vint-i-quatre mesos, en què tal afició ha anat creixent de manera sorprenent fins al punt d'esdevindre una tendència imparable, un fenomen que no només es limita a l'esfera esportiva, sinó que comprén igualment altres àmbits tant sociològics com de comportament. Del boom de córrer en donen fe els massius circuits de curses locals i comarcals –a cada nova edició, amb major nombre d'inscripcions–, els consolidats clubs i escoles d'atletisme, la proliferació de l'oferta tèxtil relacionada amb el gremi o fins i tot les publicacions relacionades amb la matèria. Dins d'aquesta darrera manifestació caldria situar De què parlo quan parlo de córrer (Empúries narrativa), una recomanable obra d'Haruki Murakami on l'escriptor japonés aborda la importància de l'atletisme dins la seua carrera personal i professional. Un llibre que curiosament agrada menys als esportistes que als assagistes i que em sembla un bon argument per defensar la meua pròpia visió d'aquesta disciplina, tan allunyada dels dorsals com d'una teorètica intel·lectualització del fet de córrer.

Recorde perfectament el diagnòstic del traumatòleg que dictaminà, allà pels volts de 2012, després de radiografiar el meu peu dret des de totes les perspectives possibles, que la inflamació del dit gros provenia de la fractura del sesamoideo, una molèstia que intuïa des de feia mesos però que encara no havia pogut localitzar. La recomanació, fèrria: res de córrer ni prémer excessivament el peu ja que calia deixar-lo reposar indefinidament fins que l'os es recuperara. Cal dir que la lesió era fruit de la meua gosadia d'haver perpetrat sempre les piruetes, bots i potades més arriscades de les classes de bodycombat sense tindre en compte el meu pes (100 kg, yes, tot i que no s'ho creu mai ningú). Assumida la consciència del repòs, cal dir que la prohibició de córrer no em preocupava ja que aquest era un esport que no m'havia cridat mai l'atenció. Hi havia un poc de gossera i de rebuig, a més del tòpic de creure'l avorrit a més no poder. Així mateix, quan el mateix metge em recomanà la natació, aquella crida ja la vaig trobar més dessaborida. De fet, adore la mar i sempre estaria en remulla (a la platja, a les piscines, als spas; sóc un lluç, una gambeta, un Pescanova total quant a denominació d'origen), però el fet de transitar reiteradament per un carril d'aigua amb les ulleres i la gorra oprimida em devasta: em sent com una sépia ensinistrada, com el camellet de la tómbola de la fira que va i ve, va i ve fins que se'n farta. Tanmateix, com a l'adolescent rebel al qual sols li abelleix fumar quan li prohibeixen taxativament acostar-se a una cigarreta, la petició del metge fou la clau de la meua mutació definitiva.

Un trosset de la partida Alfatares, abans d'un xàfec

Quan la inflamació del peu ja havia minvat i feia vora sis mesos que no practicava cap esport, em vaig decidir a eixir a córrer. Un primer pas que fa molta mandra però que vaig desafiar amb decisió, malgrat els esbufecs que se solapaven amb les inspiracions i que em feien desistir en l'intent a cada nova camada. L'escenari de l'escalfament: la partida Alfatares, d'Ondara; el meu racó preferit del terme i potencial pista on assajar-se el cos i la resistència. Una resistència que s'ha d'adquirir amb paciència i perseverança, mentre corres i t'atures per tornar a alenar, per tornar a dir-te que tens la gola seca i que eres un desencert absolut. Un hipopòtam. Una màrfega en moviment. Malediccions que no paga la pena imprecar perquè no condueixen a res, a diferència dels teus peus, els quals sí progressen quan superen la prova de foc de les primeres i queferoses setmanes de provatures i cruiximents. Una mínima estabilitat que tard o d'hora arriba i que remet al mític proverbi ciclàtic (dels ciclats, que no de les Cíclades) que penja dels pósters a les sales dels gimnasos: No pain no gain, és a dir, sense dolor no hi ha guanys.

Finca de Torrecarrals, un dels cims d'aquest racó de la Marina

Des d'aleshores, tal com assenyalava al principi, han passat dos anys. Si el lector és il·lús creurà que ara ja estic preparat per fer una mitja marató o fins i tot una marató completa, però lamente anunciar que aquests no van ser mai els meus humils objectius. No debades, en tot aquest temps no he canviat massa els itineraris, ni tan sols els rendiments. Continuen fascinant-me els mateixos camins, les mateixes costeres. M'encanta, especialment, l'esforç ascendent de la costera que puja des de les Alfatares fins a la finca de Torrecarrals, des de la qual pots divisar mitja comarca, escortada per Segària i per una mar que fita amb altres muntanyes, planes i retallades cap a La Safor. Els bancalets de tarongers. Canyes de ribera. Barrancs. Ondara. Casetes disseminades. El Verger. Nuvolades. Una bandada d'estornells. El sol, ponent-se dalt la Cova Fosca. Atractius d'un tramat que fa olor de flors tot l'any i que m'agradaria ensumar més intensament malgrat el meu deficient olfacte. Un trajecte que té el tast de privilegi quotidià i que repetisc amb golafreria, com si m'anaren a esborrar el paisatge demà mateix i necessitara copsar-lo insistentment, assedegat de fenoll, de garrofes i de gesmiler. Un recorregut que és en si mateix una abstracció, una festa, que paga la pena reviure. Una mitjana de sis o huit quilòmetres solen ser les meues marques diàries. De vegades, deu. Entre quaranta i seixanta minuts de trontolleig. No ho podria determinar amb seguretat ja que no m'acompanyen ni rellotge, ni comptaquilòmetres, ni GPS, ni cap dispositiu addicional. Desconec, a més, quina és la vertadera eficiència de tots aquests equipaments. Pel que fa al calcer, no sé si queda bé dir que continue posant-me les mateixes Adidas senzilletes del principi. Un poc estropejades, això sí, però les preferisc a les Asics Kayano que vaig comprar expressament després de vàries recomanacions i que vaig haver de revendre perquè em calfaven el peu en pla efecte hivernacle (no sé si açò li haurà passat a cap altre corredor, però per a mi era un inconvenient definitiu, sobretot si la sabateta en qüestió val 170 euros).

Amb tot, puc testimoniar que l'addicció al running és fervorosa i devota. No sé si el verí depén de l'alliberament de la serotonina o de l'enjogassament de les endorfines, però la sensació de benestar que m'ha procurat en tot aquest temps el fet de córrer no l'havia experimentat mai amb cap altre esport. Parle d'una sensació absolutament vitalista que explicaria per què els antidepressius moderns basen el seu efecte amb l'augment dels nivells de serotonina. Lluny dels medicaments –i ben a prop del territori!– hi ha bàlsams ben econòmics que explicarien aquests processos. Jo he tingut el goig d'experimentar-ho i per això volia elaborar aquesta entrada, la qual voldria dedicar a les persones que han contribuït a refermar el discurs de l'atletisme més enllà de l'esfera esportiva. Per una part, el periodista, corredor i amic Toni Marí, qui en el seu fructífer blog ha sabut normalitzar i narrar la seua experiència runner i, per un altre costat, el també amic i consagradíssim atleta i entrenador de Dénia Franc Beneyto, qui dóna compte dels seus triomfs en el recomanable blog http://francbeneyto.blogspot.com.es/.

El talent, alhora rendiment, de les persones que he mencionat potser resideix en el fet que tots dos van començar a córrer quan no era cool, ni estava de moda, ni tan sols se sabia ben bé per què es corria. Per què correm, al remat? Jo em conforme amb l'experiència introspectiva que tan bé descriu Murakami al seu llibre. N'aprofite alguns reclams, com per exemple la tasca de reescriptura o d'invenció que somou les neurones de l'escriptor quan corre. Per a mi, és una teràpia ideal per a esbandir els dubtes, fins i tot per a escampar-los. Desfer-se'n. En uns temps tan poc afalagadors, és curiós com s'han plenat els camins rurals, les rutes muntanyenques, de corredors amateurs i professionals. És un moviment, mai millor dit, que remet a un canvi de rumb. Una religió que sabem on comença però no on acaba i que pot viure's des d'un o mil enfocaments. El meu, ja l'he contat. Córrer per plaer, sense cronòmetres i sense metes. Pel plaer de córrer. No competir amb ningú, ni tan sols amb mi mateix. Experimentar el sofriment de la manca d'oxigen, d'aigua, i sentir-se còmplice del desgast i de l'esforç. La glòria, el descans, després. Eixe és el pòdium que jo cobege i que sols depén d'un mateix. La doctrina del moviment, davant la rutina de l'immobilisme i la inacció. Una metàfora valuosa per a uns anys complicats durant els quals ens hem hagut de conformar amb poquetes, poquíssimes, coses. Córrer n'és un exemple. Córrer contra les adversitats. Per escapar-nos-en o per rebatre-les. Córrer a contracor. Amb avantatges o desavantatges. Córrer, per saber que estem vius. Vius mentre correm.

Huit miracles bascs: Lectura geopolítica de l'èxit cinematogràfic de la temporada

El nostre és un país peculiar. Ho admetem o no, hi ha una singularitat especial a l'hora de crear fenomens –i fenomenologies– i, damunt, creure-se'ls. Ocorre en el camp de la cultura sobretot, en el marc d'una indústria complexa com és la literària i, més freqüentment, en la cinematogràfica: un sector delicat i controvertit que no té res a veure amb les filmografies veïnes, les quals solucionen i fins i tot legislen les situacions desiguals de mercat, i de percepció. Abordar l'èxit d'Ocho apellidos vascos des del punt de vista mainstream és un fet inèdit dins la indústria española, la qual no està acostumada a tastar aquestes glòries, potser per la pertinaç perpetuïtat d'uns models de funcionament caducs que sols troben en l'anual gala dels Goya un mínim de presència i autoestima mediàtica i social. Tret d'això, el cinema espanyol encara es percep arnat i enquistat, potser perquè productors i mecenes continuen ancorats a uns clixés sense l'abandó dels quals no hauria estat possible l'esmentada i taquillerísima comèdia de Martínez-Lázaro.

Sens dubte, una de les millors escenes d'aquesta transgressora comèdia

I és que les raons d'aquest èxit sense precedents passen, sobretot, per la confiança en els valors ermergents. Professionals valuosíssims que, amb experiència prèvia o no, tenen molt a dir dins la indústria malgrat no comptar amb la projecció (en tots els sentits) i recolzament suficients. Açò, per una part. D'altra banda, no s'ha de menysprear el suport publicitari/totalitari de Mediaset durant els mesos previs a l'estrena; un recurs infal·lible per burxar l'interés de les audiències durant el preescalfament promocional. No ens n'oblidem: Lo imposible va partir igualment amb aquest oportú avantatge de comptar amb un 29 % de share constant a l'hora de vendre'ns la moto. Després, comprar-se la moto ja depén de cadascú, però un ja no pot dir que no coneix el producte, que no n'ha sentit parlar. Amb tot, Ocho apellidos vascos atresora uns mèrits que no vaig a deslluir-li i que es fonamenten sobretot en el seu bastiment iconoclasta, trencador i, en darrer terme, balsàmic. 

Aquest ingredient cal atribuir-lo a l'estat de gràcia del seu guió, perpetrat per Diego San José i Borja Cobeaga, tots dos amb una interessantíssima trajectòria que ha alletat, entre d'altres joies, formats televisius com Vaya Semanita (ara rescatat per Mediaset, de l'ETB, a Factoría de Ficción). Als guionistes se'ls ha de valorar la qualitat d'un text que sobrepassa molts mites per reformular-los, per enjogassar-se'n, fins a deixar en calçotets l'anàlisi crispat, irremeiable, d'un tema nacional(ista) que fins fa poc era un tabú. Si fem una ullada a la seua carrera, San José i Cobeaga es caracteritzen per no censurar-se ni censurar res. Ara bé, cal afegir que la situació actual d'una ETA moribunda i en desbandada és la cirereta que arrodoneix la visió còmica d'un conflicte que se'ns antulla cicatritzat, digerit, més a prop de la pau, de la catarsi, que de la kale borroka. El film ha explotat una conjuntura en el moment adequat i en el punt escaient. Això no s'assaja. Això ve com ve i fins i tot el càsting n'ha estat a l'altura. Una Clara Lago icònicament abertzale i, sobretot, un Dani Rovira inoblidable que demostra que tenim grans actors pendents de descobrir. Sols cal llogar-los, deixar-los fer i deixar d'abusar de l'agenda de cares boniques habitual.

Tant de bo la indústria sencera recapacite a partir d'aquest boom de la comèdia pura i lliure per tal d'encabir esdevenidors projectes novells, ideats per valors novells en una renovada visió de l'escena. No debades, dos mesos abans de l'estrena d'Ocho..., ja vaig tindre l'ocasió de desitjar-li a Borja Cobeaga –un dels artífex del relat– tota la sort del món en la darrera edició del Festival Curt al Pap de Parcent, on el guionista i director basc guanyà merescudament el principal guardó pel seu curtmetratge Democracia i on vam coincidir en un acte de lliurament on també es reconeixia Chanel nº 5, basada en un conte meu, del també jove director (i promesa, i amic!) Aarón García Sampedro. 

Amb Borja Cobeaga (a la meua dreta) i amb Sergi Miralles, cineasta de Pego, a l'esquerra

A ells, a tota eixa nova generació de creadors que lluita i filma per fer-se un lloc dins la indústria, caldria dedicar-li els encenalls d'eixa festa de taquilla, d'esperança, que suposa Ocho apellidos vascos. Un miracle d'optimisme per omplir de gom a gom les sales, per revifar el talent d'aquells que esperen, expectants, el seu torn de dirigir, de contar una història amb imatges.