dilluns, 27 de gener del 2014

El recorregut per l’Europa literària de Simona Skrabec obri els Encontres a Beniarbeig


El passat dijous arrancaren a Beniarbeig les Jornades sobre literatura i història 2014, una iniciativa emmarcada dins del projecte Encontres a Beniarbeig que naix amb la intenció de consolidar una cita cultural per al municipi i alhora per al conjunt de la Marina Alta, tal com manifestà l’alcalde Vicent Cebolla en l’obertura d’un acte que comptà amb la participació de l’escriptor Tomàs Llopis com a representant dels coordinadors del projecte, així com del jove beniarbegí Pau Bañó com a introductor de la ponent convidada.

La programació l’encetà tot seguit l’escriptora i filòloga eslovena Simona Skrabec amb la conferència “Europa literària, Europa històrica”. Estudiosa de la teoria literària i traductora, Skrabec reflexionà en la seua comunicació sobre el sentiment nacional i sobre la visió del continent com a ens històric i cultural, tot partint de la dualitat que  dissecciona Europa en dos segments geogràfics i vitals no del tot recognoscibles. L’escriptora parlà de la vigència d’un teló d’acer de vegades físic, sovint intangible, que encara entrebanca la idea d’una Europa compacta. Un territori marcat pel contrast del binomi felicitat/infelicitat que s’entén i s’exemplifica a través de l’empremta de l’Holocaust dins la producció cultural de la segona meitat del segle XX. Per tal de traçar aquest recorregut artístic, Skrabec s’abeurà d’exemples pictòrics com l’autorretrat de Zoran Music o de textos intensos, i alhora intactes, com l’extracte de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella. Valuoses mostres il·lustratives que arrodoniren una conferència magistral, seguida amb atenció pel nombrós públic que acudí a aquesta primera cita de la programació.

La ponència de Skrabec precedeix així les comunicacions de febrer i març, les quals  encapçalaran dos dels més destacats autors de novel·la històrica dins les lletres valencianes: Silvestre Vilaplana –qui ens parlarà el 20 de febrer sobra la realitat i la ficció que poblen la seua gran obra Les cendres del cavaller– i Josep Lozano, qui traçarà -27 de març- una sucosa panoràmica literària en la seua conferència “La novel·la històrica al País Valencià: Crim de Germania“. D’altra banda, el poeta i especialista en literatura hispanoamericana Tomàs Hernàndez conduirà la xarrada del 10 d’abril sobre “La invención de Índias” mentre que el prestigiós historiador de la Universitat de València Antoni Furió serà l’encarregat de tancar el cicle amb la intervenció del 22 de maig sota el títol “La història en les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez”.

dijous, 9 de gener del 2014

Sobre fer les Amèriques, sobre Trini Reyes, sobre bones notícies


Si fa ara dos mesos presentava, de la mà de l'Associació Cultural Ocell, el monogràfic sobre Trini Reyes dins el projecte Personatges i fets d'Ondara que Edicions 96 ha publicat dins la col·lecció L'Entorn, estic molt content de redactar aquesta entrada per celebrar l'èxit d'una edició que està pràcticament esgotada. La notícia me la comunicava ahir Vicent Ortuño, ideòleg d'aquesta història que va començar bé per acabar molt millor. En una època poc procliu a les carcasses i als escarafalls dins l'àmbit de la cultura, assabentar-se d'aquestes dades és un boníssim auguri per començar l'any. Per tant, vos adjunte la nota de premsa que des d'Ocell es va redactar ahir i que ja ha publicat un mitjà tan estimable i estimat com La Veu del País Valencià per tal de difondre una notícia que referma encara més les motivacions que ens conduïren a encetar aquest projecte editorial que no és més que un intent per fer relluir les nostres mitologies locals, les quals són, al capdavall, les que defineixen, les unes sobre les altres, la mitologia del nostre país. Gràcies, per tant, als que s'heu interessat per aquesta proposta. Gràcies als que n'heu parlat, debatut o ampliat les possibilitats de diàleg. Si més no, aquest projecte ens ha permés donar visibilitat a temàtiques i personalitats desconegudes per al gran públic. Continue pensant que aquesta és la labor més digna del periodisme i de la recerca: democratitzar l'accés a informacions, a històries, que bé mereixen l'atenció que els hem dedicat i que de segur cristalitza en properes incursions. 

Pepita Granel, Vicent Ortuño, Pepa Vives i Trini Reyes, a la presentació del passat mes de novembre

dijous, 2 de gener del 2014

Carta oberta (filantropa i altruista) a SS.MM. Els Reis Mags d'Orient


Estimats Reis Mags:

Enguany no sé si m'he portat bé o malament. Fins i tot no sé com m'he portat. M'he emportat satisfaccions, també desenganys. M'he emportat també menjar per endur, encara que això no té res a veure. O sí. Tant se val: tant les coses de papanda com les que ens amenitzen o agren la vida duren una rosada. Penseu en la rapidesa amb què vola una pizza de pepperoni quan tens amics a casa. No sé si dura tant com el disgust de veure el rebut creixent de la llum, però vosaltres ja m'enteneu. En resum, que m'he portat bé. Molt bé. Al remat, té collons que se'ns demane durant tota la infantesa que ens portem bé per tal de forjar una edificant i esdevenidora façana moral si els adults electes que en teoria haurien de vetlar per la nostra benaurança futura s'encarreguen de fer tot el contrari. Entestat en dur-los la contrària, jo seguiré portant-me bé. No vull fer com ells, els dipositaris de l'emblema del poder (amb doble "p" o sense), que han capgirat el concepte del bé i del mal, incloent el matís eclesiàstic, fins al punt de creure's exonerats de qualsevol càrrega punitiva. Per això, perquè s'ho valen, com L'Oréal, perquè els cal aquest reconeixement, vull fer d'aquesta carta una llista de regals en diferit per tal d'aportar-los allò que bé mereixen. Amb gratitud i sense recances, Ses Majestats, voldria que féreu arribar a les persones enumerades els obsequis assenyalats. No és molt, però sí suficient. Feu-los saber que he dipositat molta il·lusió, molta força, en aquests regals; tanta com ells en fer-nos la guitza durant l'extint 2013.

I ara passem ja, com si fórem el comité de la FIFA, a repassar el hit parade:

A En CARLOS FABRA, el DVD d'Aviones, el film d'animació de Disney-Pixar (sona fatal el nom d'aquesta productora): Una oportunitat per rescabalar-se d'un projecte utòpic, també hilarant, que podria ser l'acudit perfecte si no ens costara als ciutadans valencians el pessic que ens ha costat. En els països decents, o fins i tot en els països normals, aquest expresident de pacotilla, que no de Castelló, hauria de pagar de la seua butxaca el dineral balafiat. Al país de Carlos Fabra, que és també el de la seua filla Andrea Fabra (sí: la del que se jodan los parados) i el país on s'erigeixen estàtues coentíssimes com la de Ripollés al mateix aeroport fantasma (no perquè estiga buit, sinó com a apel·latiu al seu ideòleg), no existeix la mesura. Per això mateix, que ell i la filla (i tots els que l'aplaudeixen) s'ho passen d'allò més bé amb aquests avions parlaires que són molt més versemblants i assumibles que el seu aeroport de Pin y Pon.

A N'ALBERTO FABRA, una subscripció al Club Súper 3: Una filiació necessària per tal que el nostre presi faça memòria i recorde que ell mateix va signar com a alcalde de Castelló la moció per facilitar l'emissió de TV3 no sols a la ciutat que ell representava, sinó a la resta del país. Un lapse que potser ell ha oblidat però nosaltres no. Probablement, el fet de desmantellar Canal 9 era una excusa per obrir-li el pas a la televisió catalana, qui sap. La qüestió és que és curiosíssim encetar una legislatura prometent sumar nous canals de televisió i acabar-la destruint l'únic que ens quedava. Aquest xicon és un crac i encara no ho sap. Que l'incloguen per favor en l'òrgan consultor d'Intereconomia TV.

A En FELIPE GONZÁLEZ i En JOSÉ Mª AZNAR, ex aequo, un curs intensiu de Macramé: Sí, un curs intensiu de macramé, també de punt, per tal que obliden un poc la sucosa pertinença al consell assessor de Gas Natural i Endesa, respectivament. Que obliden, encara que siga una estona, que cadascun d'ells cobra més de cent mil euros a l'any per pegar la cabotada quant a successives sagnies energètiques dissenyades per espoliar la ciutadania. Per això, mentre cusen bandoleres, mantellines i fundes per al comandament a distància, tant l'un com l'altre se sentiran aliens a conceptes com el de la subhasta energètica i polèmiques semblants. En definitiva, descobriran que l'artesania dignifica l'ànima i que tot allò confegit via macramé sempre ens para bé; el bipartidisme, per contra, ens para com el cul.

A N'ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN, un cap de setmana amb el col·lectiu FEMEN en hotel rural de 4* + Bono Spa + Vinoteràpia + Sopar de gala: Un cap de setmana amb programació d'activitats esportives per compartir el mateix oxigen amb les dones a les quals aquest ministre ha contribuït a ofegar una miqueta més. Oxigenar-se no és fàcil si tens l'ànima arnada. Aquest encontre pretén, així doncs, revifar l'esperit humanitari del polític madrileny, el qual podrà aparcar la seua addicció a ensumar pegament: substància sense el consum de la qual no s'entendria la signatura de decrets tan retrògrads que estem ja a un pas de la redacció d'ordenances municipals sobre la tinença de dinosaures. Mentisc: els dinosaures són posteriors a la legislació de Gallardón, a tocar del big bang, però no del planetari, sinó el dels testicles.

A Na MONTSE SUÁREZ, un especial per a ella només de Hermano Mayor, a Cuatro: És urgent que alguna força nacional, o internacional, hi intervinga i li diga a aquesta advocada i tertuliana madrilenya que la visceralitat no és bona per a res. En el porno o en altres registres mediàtics sí, però en la tele no. M'esborrona la cabellera i l'actitud feixista d'una comentarista que confon la raó amb l'opinió, o el debat amb l'esclat. Lluny del parer ideològic, per què són tan fastigosos la majoria dels periodistes de dretes que operen en ràdios i te-de-tés? No dic que els d'esquerres se salven, però em referisc a la predominança de caspa all around. Montse Suárez, per damunt de tot, em glaça la sang. Al cap i a la fi, ella és el resultat d'una indigestió televisiva que fa dels debats polítics que s'emeten en tots els canals estatals una espècie de fira de ramaderia ininterrompuda on la ferum de les bèsties no és menys pestilent que les seues aportacions, parlades o lladrades.

A N'ARTUR MAS, un impermeable i un paraigua: Per poder suportar l'aiguat d'escopinades, sobretot llançades des de la part més mesetària i anquilosada de l'Estat Espanyol. No ens oblidem que la millor campanya independentista per a Catalunya l'ha impulsada sempre l'Espanya profunda, la Franco-friendly, partint d'una visió ja no castradora sinó simplement demencial respecte al que sempre ha considerat perifèric. La ultradreta espanyola, immiscida en el partit que regeix el govern, és la que ha accentuat un procés que no havia estat mai tan imparable com ara. Hi ha una Espanya integradora, dialogant i plural, és clar, i també és cert que molts la recolzen; jo, pel contrari, l'única que sent ben viva és l'Espanya del Pujol, enano, habla castellano: un mantra que no ha mort mai, sinó que s'ha recompost en l'ombra per anar agafant forces i projectar la seua indignitat. Un país que sols se sent fort quan trepitja la identitat dels altres és un país en crisi i emmalaltit. Un país que valora els seus idiomes i les seues cultures és un país ric i amb futur. Espanya, sense dubte, es troba encara en la quarantena indefinida del primer grup.

Bo, i amb això, com dirien els Looney Tunes: esto es todo, amigos. Als destinataris, dir-los que rebran els presents per mà de drons. Sí, dels que volen. Dels que penses que són avions teledirigits quan en realitat són missatgers d'Amazon. El mateix model que pot gasejar un barri de Síria o dur-te a casa el DVD descatalogat de Fui a por trabajo y me comieron lo de abajo. Bons reis i bons tortells. Rosegueu bé la massa, això sí, perquè de vegades fa bola. Quan això passa, sé que fa un poc d'ois, la veritat. Però encara fa menys nosa que el resum de titulars de 2013 que m'he volgut estalviar per fer més agradívola aquesta primera entrada de l'any. 2014, uf! Un any davant del qual penses el mateix que quan entres a un after, a un casament o a un comiat de solter: ara ja he entrat, bé, però no sé com i quan eixiré.