dilluns, 31 de març del 2014

Glòries & cabòries: Lliurament Premis Ocell 2014

Com que pel Facebook, almenys a nivell local, se n'ha parlat una mica massa, no mencionaré ací, ni que siga en llengua de Mordor, l'amplificada visita de la Geperudeta al meu poble: viscuda per uns com una benedicció divina i maleïda per altres com una autèntica putada de carrers tallats, murta escampada i infinitat de testos/obstacles disseminats per les voreres. L'únic que em resulta colpidor és l'elasticitat de conceptes com el de la llibertat religiosa, en clar perill d'extinció quan s'aprofita la visita d'una mare de déu peregrina per muntar un megapollo d'aquells solament comparables al sexenni de Morella, ruixat de pètals inclòs. Il·lustre l'esdeveniment amb la foto que va difondre via Twitter, l'acidíssim Paròdia_Ondara sota el títol Ondara, 1939. No cal afegir-hi res més. Com diria Ana Pastor, suyas son las conclusiones. Al cap i a la fi, jo he redactat aquesta entrada per parlar del que passava a l'Auditori d'Ondara mentre a la Plaça de Bous del mateix municipi una enfervorida comunitat congregada passava el rosari durant més de tres hores (amb discurs xenòfob de bisbe de torn) davant la ja mencionada Geperudeta on tour. Doncs això, mentre uns elevaven l'esperit, altres alçaven el Premi Ocell, almenys per matisar que hi ha gent que, més enllà de la fe i el melic, treballa per fer més bonic, més just o simplement més habitable aquesta terreta que ens pertoca habitar. I com en vaig ser testimoni, en qualitat de mantenidor del lliurament, en compartiré la crònica. 

Trini Reyes, Vicent Ballester i la Plataforma per la Sanitat Pública, Premis Ocell 2014


Ahir diumenge l’Auditori d’Ondara acollí una nova gala dels Premis Ocell, els quals han celebrat enguany una nova revetlla fonamentada en el reconeixement dels personatges i entitats que els membres de l’associació han escollit per mitjà de les seues votacions. Pel que fa al premi dedicat a l’àmbit comarcal, aquest enguany s’ha concedit ex aequo donat l’empat de vots entre dues candidatures. En aquest sentit, Francisca Lorenzo Rodriguez, Javier Ruiz Cenzano i Francisco Sanchez Garcia, en representació de la Plataforma per la defensa de la Sanitat Pública de la Marina Alta, foren els primers en pujar a l’escenari per recollir el guardó concedit atesa la trajectòria cívica d’un col·lectiu compromés contra el que suposa la privatització dels serveis públics. 


El següent premiat comarcal fou el guitarrista de Dénia Vicent Ballester, de qui l’associació no sols ha valorat la seua mestria com a intèrpret sinó la importància de la seua tasca docent i de difusió de la guitarra. Ballester agraí el guardó per mitjà del llenguatge que millor coneix, és a dir, el de la música. Amb la interpretació d’una selecció de temes de Joan Manuel Serrat, el solista agraí al públic el reconeixement a la seua carrera professional


D’altra banda, pel que fa al premi local i tal com ja s’havia avançat, el premi local fou atorgat a l’artista estat-unidenca d’origen ondarenc Trini Reyes, qui rebé molt emocionada la distinció del guardó extraordinari de la nit. Reyes, que ja visità el municipi el passat mes de novembre amb motiu de la presentació de la seua biografia D’Ondara a Broadway (editada per l’Associació Cultural Ocell dins la col·lecció Personatges i fets d’Ondara) no s’estigué de valorar la immensa alegria que li ha suposat aquesta sèrie d’homenatges per part dels ondarencs, el quals han reconegut la tasca de l’artista per la divulgació de la dansa espanyola en l’escena nord-americana i, en prolongació, mundial. 


Tot seguit, l’espectacle que amenitzà la gala de lliurament fou la comèdia Metrosexual, de Farfullit Teatre, de l’ETC Pego, un espectacle protagonitzat per Cèsar Monsonís i guardonat a la darrera edició de la mostra de teatre de Dénia. Moltes rialles i un sonor aplaudiment certificaren l’acceptació d’una obra que tancà amb èxit l’edició dels Premis Ocell 2014.


divendres, 21 de març del 2014

Lectures & trobadures: Menú de versos i recomanacions per al Dia de la Poesia

La grandiloqüència dels dies assenyalats no sempre és tan encertada com la seua interpretació en clau corporativa. El fet que el dia del pare o de la mare se situen estratègicament allunyades dins dels calendaris comercials no tindria res a veure, al cap i a la fi, amb la reivindicació dels dies de (i per) la literatura o el teatre, els quals troben en aquests celebrats jorns de març i abril una excusa per fer del joc reivindicatiu un sòlid manifest. En aquest divendres 21 de març dedicat a la poesia no me n'estaré, doncs, d'engalanar el blog amb un grapat de recomanacions que crec que paga la pena reivindicar, sobretot tenint en compte que l'allau de novetats no implica l'oblit d'aquells treballs que t'han deixat un saborós solatge. És el pòsit de la seua lectura, sens dubte, l'estímul més evident; la raó més concisa per encetar aquest menú de versos:

Hèctor Serra, Trèmolo (Editorial Germania, 2013). Atés l'imparable activisme cultural i mediàtic d'aquest jove autor d'Aldaia (com a prova fefaent, el seu suggeridor espai http://lextraradi.blogspot.com.es/), el primer que s'ataülla en aquest primer poemari llarg és l'afany per copsar una realitat tan complexa com la del món crític, deformat, que ens envolta. Trèmolo es planteja així com a discurs versàtil, amb diversitat d'enfocaments i maneres d'enfrontar-los. Present i passat fosos en unes planes que s'abeuren del territori físic i també del sentimental. El poema Avinguda Ovidi Montllor en seria un exemple, d'aquesta cruïlla on l'espai habitat s'entrecreua amb l'enyor de temps idíl·lics assolats per un present amb tendència a la destrucció de parcel·les, vivències o continguts. Una percepció que el poeta materialitza en la molt reeixida peça Sistema de coordenades, probablement la medul·la temàtica d'un conjunt cisellat per l'exactitud d'un llenguatge acurat, poderós. No és d'estranyar, així doncs, que l'anhel expressiu del poemari s'haja encomanat a projectes artístics paral·lels tals com Trèmolo de tardor, l'espectacle poètico-musical que Hèctor Serra ha coordinat junt a l'intèrpret Yeray Calvo. Una lectura potenciada que amplifica l'original i que ens obri la gana davant de futures (i esperades) produccions.


Elies Barberà, Ulls, budells, cor (Lapislatzuli, 2012). D'Elies Barberà vaig conéixer abans la faceta dramàtica (per mitjà de la companyia catalana Teatre de l'Enjòlit) que la poètica i no sé si aquest protocol d'actuació determina, a la fi, la manera d'apropar-se a les seues creacions. Tant se val. Hi ha, per descomptat, vodevil i teatralització en uns poemes absolutament pop que el xativí ha recopilat en aquesta antologia focalitzada en les seues sortoses passes poètiques enllà de la prosa, a prop d'un discurs inclassificable que, de tan enrevessat, assumeix una captivadora versemblança. Des de l'enèrgic risc de molts encapçalaments fins al caràcter postmodern que traspua el seu testimoniatge, tot en Barberà fa profit. Heus ací un valuosíssim botó, els quatre darrers versos de Germana anorèxia

"...així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort."


Carles Mulet, Quadern de sal (Edicions 96, 2011). L'enginy d'un escriptor com Carles Mulet sorprén en gran mesura per la cadència gairebé oriental de les seues compassades aportacions: breus recreacions, valoracions, reflexions, fotografies, haikus... Un talent que l'autor dosifica en el seu recomanable blog http://nausicanova.blogspot.com.es/ des de 2008 i que planteja alhora una necessària reflexió sobre el format de l'art literari i l'eficiència discursiva d'allo concís. No debades, Mulet, qui ha conreat igualment la narrativa curta, controla a la perfecció aquestes distàncies, les quals quallen escaientment en la seua darrera publicació, Quadern de sal. Amb un títol evocador (personalment em remet a Paul Valéry i al seu cementeri marí), el poemari és un tramat de senderes amatòries on refulgeix especialment el component eròtic, vitalista, el qual culmina i completa el retrat del desig, de l'estimada. Hi ha la croada de l'amor en la senda d'altres poetes tals com Papasseit, tal vegada en la sintonia carnal d'Estellés, però la singladura de Mulet es deté i s'enjogassa en altres episodis indefugibles de l'enamorament tals com l'absència de l'amant  abans de desembocar en una peça cabdal com és Cometa del meu segle, atronadora composició que clou un recull on suren, entremesclades, belles i suggeridores imatges.

Un poemari, el de Carles Mulet, publicat dins la col·lecció Razef Plaquettes d'Edicions 96, un projecte editorial des de l'abast regularitzador (normalitzador i engrescador, també) del qual voldria acomiadar l'entrada de hui. Un post sobre la poesia i el seu òptim i recomamable consum. La poesia, no obstant, és un bé de consum. I el seu format, la seua accessibilitat, s'adiu a les plaquettes en la mateixa mesura que les plaquettes s'adiuen a la nostra butxaca. Em sembla un antídot idoni per a aquells que desconfien de la literatura per considerar-la cara (ja sabem que això és sols una excusa barata...). Contra aquestes adversitats i recels parcials, aquest model de publicació és també un exercici de democratització de la producció. Perquè la poesia s'ho val. I els nostres autors, s'ho mereixen. Les nostres ànimes, mentrestant, en gaudeixen. I no només hui, sinó sempre. És el que passa amb els bons poemes. Són un bé de consum, però no mai caduquen.

dimarts, 11 de març del 2014

No digues que va ser un somni: Deu anys de l'11M



Li prenc el títol d'una preciosa novel·la a Terenci Moix per encetar una entrada que no podria anar acompanyada del mateix adjectiu, però sí d'altres apel·latius més o menys evocadors, més o menys encertats. El dia que es compleixen deu anys des de l'atemptat d'Al-Qaida a Madrid no és un bon dia per engegar la tele i constatar que la salut democràtica -i mediàtica!- d'aquest país no ha superat la prova de foc d'aquell dissortat onze de març. De fet, en els pocs intents de zapping que he fet mentre desdejunava he tornat a ensopegar amb imatges d'impacte(s), amb nous contubernis sobre les teories conspiratòries i amb l'enèsima recreació d'uns incidents que no paga la pena commemorar. A qui s'ha de plorar és a les víctimes, les quals resten ressagades dins la jerarquia dels recordatoris, ja alienes a totes les controvèrsies a què ha estat sotmés l'únic camí viable, el de la veritat.

De fet, a l'hora de resoldre la parcial cicatrització de la ferida de l'11M no se m'acut cap altre subterfugi que el de la creació. I és que per parlar de la catàstrofe, tal com m'he plantejat en aquest post, no és necessari acudir una vegada més a les instantànies sagnants que descriuen la tragèdia. Un bon exemple és la novel·la gràfica publicada el 2009 per Panini Comics amb guió d'Antoni Guiral i Pepe Gálvez i dibuix de Joan Mundet. Amb pròleg de la Presidenta de les Víctimes de l'11M, Pilar Manjón -qui encapçala la fotografia que precedeix aquest primer paràgraf- no es tracta de la primera incursió il·lustrada sobre el tema però sí una de les obres més reveladores i, sobretot, empàtiques amb la temàtica. Un punt de vista més proper que s'agraeix i que ens permet una lectura més humana, més compromesa, del significat i circumstàncies de l'atemptat. El terrorisme, en resum, s'abeura del terror. La missió dels terroristes, si més no, passa per la conscienciació del pànic com a arma selectiva. Res millor que plantar-li cara amb determinació per mitjà de l'art, precisament allò de què els talibans més abominen. Només cal fer un recorregut geogràfic pels paratges sotmesos al desvari de l'islamisme radical per saber que la música, la literatura i qualsevol manifestació plàstica està totalment prohibida, perseguida i marginada.

La interpretació artística dels fets, tal com aquesta vinyeta pertanyent a la novel·la gràfica proposa, és una eina d'alt valor pedagògic i terapèutic a l'hora de decodificar l'accident, de la mateixa manera que ho són els nombrosos reculls poètics realitzats al voltant de l'efemèride, d'entre els quals m'agradaria destacar el recull de la poetessa Pilar Radón, probablement una de les aproximacions més reeixides. Tot i amb això, encara és abassegador l'enfocament erroni que els mitjans de comunicació espanyols aplicaren i apliquen a hores d'ara a la cobertura de l'atemptat. L'ombra difosa d'ETA gravitant al voltant de l'11M és tal vegada un dels exemples de la confusió, interessada o no, de la manipulació desenvolupada sense escrúpols, de la necessitat d'escampar el poll abans que les responsabilitats... Amb tot, després de deu anys, sols caldria desitjar que els familiars de les víctimes hagen trobat un poc de pau, de quietud, per combatre el desassossec. Hi ha dolors que no se superen. Aquest és un d'ells, sense dubte. Un lament que no se sufoca amb el pas dels dies, ni dels titulars: un plany que continua amb el seu traqueteig, imparable, etern, tal com aquells trens que no arribaren a la parada final, sinó que s'hi quedaren per sempre, aferrats a les vies.

191 morts. 1858 ferits. Les víctimes. Els absents. Tornant a l'art, a la vida, (l'enorme) Luz Casal els dedicà a tots ells aquesta cançó, aquest video, per retre'ls un homenatge que caldria, una vegada més, subscriure.