dijous, 22 de desembre del 2016

Carta oberta, altruista i pietosa a SSMM Els Reis Mags d'Orient 2017

Jo i el Pare Noël, en vespres del Nadal de 1990
                            
No hi ha record més tendre –i alhora no hi ha cap recurs més redundant i poc original en aquestes dates– que obrir un article nadalenc amb l'evocació de les cartes que innocentment escrivíem als Reis Mags. A la foto que adjunte ací a la vora em podeu vore al costat del Pare Noël –amb un aspecte i estilisme general que m'agermana amb els niños de Rusia–, però he de dir que mai me'n vaig refiar, de l'homenot roig: no sé, no el trobeu un poc estrany, a aquest personatge escandinau? Jo sempre he dit que té tota la planta de ser un borratxo i, de fet, l'estètica del Santa Claus remet al barroquisme dels víkings i també al seu èxtasi embriac. Els Reis Mags semblen més evocadors i, de fet, en aquesta entrada reprendré la costum de demanar regals per a aquells que s'ho han guanyat enguany. És una tradició blogaire que calia revisitar, sobretot perquè l'altruisme és l'única via possible per concloure l'any de manera satisfactòria. Per tant, estimats Reis d'Orient, facen el favor de fer fer arribar a les següents persones els obsequis que a continuació els detalle. Aprofite l'avinentesa per manifestar-los a Ses Majestats la meua més sincera i utòpica devoció. Salutacions cordials i fins aviat!

LA MEUA LLISTA DE REGALS:

Per a Alfonso Rus, una sala d'oci i esbarjo:  Estimades majestats, voldria que li feren arribar al senyor Rus una instal·lació com la que ací els detalle. Seria una opció fantàstica per tal que el meu ofrenat gaudira del dinamisme que li pertoca el temps que haja d'estar empresonat, perquè en el seu tràngol il·limitat d'ara no sé si entre, ara no sé si ixc crec que el senyor Rus mereix exercitar el físic i gaudir d'un oci que mai no se li hauria d'haver arrabassat. A la (operació) Taula i al llit, el primer crit: i, no debades, en aquesta mateixa infraestructura, ell ho té tot. Lo tengo todo, papi. Com diria la popular cançó. El problema d'aquesta gàbia, en tot cas, és saber si pagaria IBI o no. Si ho ha de gestionar ell, crec que en quedaria exempt. Ja sabem que aquest tipus de polítics no tenen massa clar això dels impostos.

Per a Susana Díaz, el joc Cluedo:  Com a experta en la pràctica de la punyalada per darrere, la presidenta d'Andalusia i trepa-matriarca-lideressa-forçada-forçosa del nou PSSOE (Partit Succedani del Socialisme Oligàrquic Espanyol) sé que s'ho passaria bomba amb aquest joc d'intrigues i assassinats. De fet, no hi hauria rival possible dins una partida amb ella com a contrincant, sobretot perquè si hi juguen també els barons autonòmics, de segur conspirarien per a atorgar-li el triomf. Com qui no vol –o vol massa– la cosa.


Per a Pedro Sánchez, El autobús de ensueño de Pin & Pon
El líder destronat gaudiria com un xiquet amb primàries –vull dir, sabates– noves d'aquest vehicle policromat que és també la metàfora de la seua nacional i silenciada gira promocional.  És una gira de denúncia que des dels mitjans s'ha vist tan empetitida com els mateixos Pin & Pon, per la qual cosa no és d'estranyar que el líder derrocat senta simpatia per les coses menudes, ara sobretot que se l'invisibilitza per tal d'arraconar eixa cosa tan infantil i acomplexada anomenada coherència.

Per a Rafael Blasco, la sèrie Prison Break en DVD: 
Tenint en compte que s'ha de passar sis anys engarjolat, aquest altre amiguito del alma taaaaan (chaqu)hetero tal vegada explorarà altres opcions sexuals a la presó (ja se sap: allò del sabó a terra, les dutxes, la testosterona a vessar, etc). Encara que potser el fet de privar-se sis anys de veure els cabells astorats i refulgents en pla Supersaiyen de la seua dona siga una benedicció divina. En tot cas, sé que li farà il·lusió veure la sèrie Prison Break per tal d'ordir amb temps una fugida comme il faut. És una teràpia necessària i alhora didàctica per acarar els anys de càstig. De fet, la figura camaleònica –per saber camelar, no pel rèptil– del senyor Blasco hauria d'inspirar la constitució d'un Fons Valencià per la Insolidaritat: entitat que ell representa millor que ningú ja que ell és la versió carnal de la desvergonya i la ignomínia. Una persona que s'enriqueix i mercadeja amb les penúries dels xiquets haitians, entre d'altres, no mereix una condemna en i d'aquest món. El destí, o fins i tot el nou partit al qual s'afilie,  ja li retrà allò que li pertoca; potser un nou càrrec o fins i tot una nova Conselleria. Ell és de-lo-milloret que ha parit aquest país. Yes, of course.

Per a tota la cúpula de PODEMOS, Una jornada de Paintball Extreme Pro
Per a la Cúpula de Podemos –que sona a monument arquitectònic tot i que no ho és– caldria oferir un pack col·lectiu que incloguera una sessió completa de Paintball Extreme Pro: és a dir, amb munició real i potent per tal de dotar de més versemblança l'escaramussa. En cas d'exhaurir l'artilleria, se'ls oferirien katanes per així escenificar de manera fefaent l'atomització i disgregació absoluta de l'esquerra. Atomització conceptual i física, és clar, per tal que tots els dirigents podemites i anticapitalistes puguen competir els uns amb els altres en plan Los juegos del hambre, però amb més rotllo Tarantino, que és el que els mola a l'hora d'escenificar les divergències que acumulen amb petulància outsider.

Per a Felipe González & José Mª Aznar, ex-aequo, el còmic complet de The Walking Dead
Si abans parlava dels Pin & Pon autèntics, aquests dos personatges són els actuals Pin & Pon de la política zombi ibèrica. És a dir, gerros xinesos (re)vinguts a la vida de la mà de l'IBEX 35 i altres forces de la natura. Com sé que els agradaran els monstres podrits, per la complicitat que tots dos atresoren, voldria que els Reis Mags els portaren els cinc volums integrals de l'obra mestra de Robert Kirkman. Els còmics de The Walking Dead són un autèntic biopic d'aquests dos expresidents que comparteixen amb els zombis una mateixa i sangonosa finalitat. Entre la cal viva i Irak, la veritat és que aquests dos presidents enèsimament ressuscitats són prou menys agradables que els morts vivents de veritat.

Per a Albert Rivera, un Gusyluz
Per a Falangito no podem obviar que necessita un guia espiritual per il·luminar-li el camí. Un Gusyluz és un joguet clàssic que no pot faltar en el seu fons d'armari, que és el mateix que els del Men In Black. La veritat és que la irrupció de C's si ha revifat alguna cosa és la dinamització de la sastreria masculina. No s'havien vist mai tantes corbates en l'escena política espanyola i, és clar, eixa vestimenta és la que agrada als senyors d'Iberdrola i Endesa. El Gusyluz del senyor Rivera s'alimentaria a través d'aquestes companyies i no amb piles, per descomptat. És la llum que guia el seu recorregut i la seua intimitat: l'estreta conxorxa amb un poder assedegat de monopoli que es nodreix de l'afany capitalista de personatges com ell. Un tipus d'heroi entre patriòtic, acartronat i robòtic que pel bé d'Espanya seria capaç d'arrancar-se un braç tal com James Franco a 27 hours.

Per a Jorge Fernández Díaz, un carnet d'accés anual per a una sauna gai:
Tot i que ja no siga ministre d'Interior no vol dir que no puga meréixer un obsequi confegit a la seua mida. Un home religiós i devot com ell hauria de reflexionar sobre l'abast universal de l'amor i totes les seues variants. No debades, crec que un carnet d'accés anual per a qualsevol sauna gai de la capital madrilenya o catalana seria el regal ideal. Principalment, per practicar la genuflexió, que és una acció quotidiana dins la vida feligresa i alhora un posicionament idoni per propiciar el plaer alié. A partir de l'experiència, el senyor Fernández potser canviaria l'opinió tan bel·ligerant que conserva i defén respecte a un col·lectiu que no li ha fet res mentre que, per contra, el col·lectiu sí que ha de patir les insolències que l'exministre els dedicà i encara dedica. No oblidem que alguns delictes prescriuen, però l'homofòbia, sobretot quan prové d'un càrrec institucional, hauria de ser censurada –i no aplaudida– pel partit polític al qual pertany aquell que injúria.

A tota la CUP, en peça, un enorme feix de Recortables:
Atesa la seua expertesa en esgarrar papers, retallar caps, trinxar icones i tornar a esquinçar més papers, als diputats de la CUP caldria donar-los un joc sencer de Recortables. En català Retallables sona fatal, no ens enganyem, i, de fet, remet a un dels punts més ferotges del seu programa de govern: les retallades. A més, els Recortables de tota la vida tenen el seu punt zen i compten amb el factor d'estimulació pertinent pel que fa a l'exploració d'estilismes. Ja n'hi ha prou de samarretes del Che o de Fidel: cal buscar un nou fons d'armari per a l'esquerra radical. Nous ídols, també. Igualment faig menció als pentinats i als complements. Cal revisar molts conceptes i, per tant, els Recortables farien el seu paper, mai millor dit. 

I fins ací el meu llistat. No m'estaré d'advertir-los, senyors Reis Mags, d'un fet ineludible: m'he portat molt bé, excessivament bé, per la qual cosa els pregue que facen arribar a les persones esmentades els regals corresponents. Vagen amb compte, en tot cas, quan arriben a Europa per si els confonen amb els refugiats i els barren el pas. Comptat i debatut, d'orient sols ens interessen els reis: ja siguen vostés o els saudís. Sí, aquells que arriben a Marbella en Rolls-Royce per tal de recordar-nos que el racisme, sobretot a Espanya, és una qüestió ja no capital, sinó de capital. Bon Nadal. Bon viatge. Bon Jovi.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Pepa Romans (1944-2016): Un miracle entre els tarongers de Pamis

PEPA ROMANS  1944-2016

El passat 12 de novembre, en l'homenatge que se li va retre a Pepa Romans dins del marc de la II Fira Marina Alta, em va fascinar veure-la ensumant el feix d'herbes que sostenia entre els punys. Potser l'aroma mediterrani que se li escolava entre els dits era l'antídot per gaudir d'un reconeixement que res no podia entelar, ni tan sols la malaltia. Cuiners, hostalers, amics i veïns festejaren aquell dia que Pepa no era només la nostra cuinera més important, sinó també una dona profundament estimada i admirada. M'emociona saber que la calidesa que va gaudir aquell matí de dissabte, en el marc d'una fira, la del seu poble, era la culminació a una vida tan plena com meritòria. I és que Ondara, aquell dia de novembre, s'engalanà de gastronomia i cultura: precisament els pilars que bastiren la incomparable trajectòria de Pepa Romans.

Pepa, en el seu àmbit d'inspiració: la seua cuina

Centrar-nos ara en totes les distincions atorgades, en tots els premis rebuts, seria, al remat, una ordinariesa. La gran contribució de Pepita està per damunt de totes aquestes solemnitats i nomenclatures que sovint desdibuixen l'autèntica importància de l'herència gastronòmica. No debades, el somni que ella materialitzà fa ara més de tres dècades en un humil restaurant de Pamis és la llavor dels fruits que, a poc a poc, hem collit després. La seua collita és una ofrena als plats de sempre, un clam per dignificar la cuina tradicional i alhora posicionar-la dins l'estatus que sempre li pertocà. La seua perserverança, a més, consolidà una genuïna icona culinària per la qual es coneix pertot arreu el poble d'Ondara i el conjunt de la Marina Alta: Casa Pepa és, per tant, molt més que un restaurant; és una manera d'entendre la cuina i el seu vincle amb el territori, és el goig de reivindicar la gastronomia local com a esdeveniment universal i al mateix temps enorgullir-se'n. No és d'estranyar, doncs, que tots els cuiners i cuineres de referència de la Marina Alta la mencionen com a font de formació i inspiració: la seua labor és una influència constant que ara es veu refermada amb la consolidació conceptual, gairebé orgànica, del seu testimoniatge.

En l'homenatge que se li va retre dins la II Fira Marina Alta

De Pepa Romans caldria subratllar igualment la seua vàlua com a força de la natura. En tots els sentits, des de tots els angles. Principalment, per l'estoïcisme d'assolir totes les seues aspiracions com a dona cuinera i emprenedora, però també com a mare inesgotable. Un accent femení que des d'ací vull celebrar pel caràcter simbòlic que guia el llegat del seu matriacat. Matriarca de sa casa i de la cuina de la Marina Alta, el miracle que nasqué en una casa entre els tarongers de Pamis és l'epicentre del potencial gastronòmic de la nostra comarca. Per això, el dia de hui no és un dia de dol, de la mateixa manera que el seu missatge no morirà mai: perviurà en el magistral esperit de continuïtat que representen les seues filles Sole i Tona Ballester. Un arrelament que es prolonga cap a la costa, també comarca endins, per evidenciar que el somni de Pepa Romans és ja un somni col·lectiu. Les veus, les mans, de tants cuiners i cuineres de la Marina que a dia de hui creuen en la nostra cuina, en els nostres productes, amb la fermesa i la fe que Pepa els transmeté. No hi ha millor homenatge ni recordatori que viure i veure el nostre terme tal com ella ho va fer. Fins sempre, Pepa; fins aviat, somni.

Les seues filles Sole i Tona Ballester: la continuïtat del llegat de Pepa Romans i de Casa Pepa