dimecres, 29 de maig del 2013

Presentació d'Últimes existències a Palma

Ha estat un any intens d'actes i trobades, sens dubte. Davant d'un present caracteritzat pel desànim, el fet de seguir confiant en la cultura i en la nostra capacitat de redreçament social és, a més d'una garantia de lluita, un símptoma de nous temps. Ho he anat comprovant amb les darreres presentacions d'Últimes existències -sobretot a la més recent a Pego- les quals s'han convertit en petits fòrums de debat on intercanviar impressions sobre la crisi, idees i, a més, alternatives. Per això, amb l'arribada del bon temps i la fi de les presentacions, sé que enyoraré un poc aquesta oportunitat de diàleg. Abans, però, tancaré el curs amb la presentació a Palma de Mallorca: un acte que em fa especial il.lusió no només pel fet de presentar un llibre meu per primera vegada a ses illes, sinó per la sort que m'hi acompanye la gran Antònia Vicens; una escriptora que sempre he admirat i amb qui compartisc moltes visions sobre el mateix fet literari. Serà el proper dijous 27 de juny, a la Llibreria Lluna. Impacient, doncs, de travessar la mediterrània.



dijous, 16 de maig del 2013

Últimes existències al Posdata

El passat divendres, Posdata, el suplement literari del periòdic Levante va publicar una enèrgica i completa ressenya d'Últimes existències que hui vull compartir al blog gràcies a la cortesia de l'autor de la mateixa, Antoni Zaragozà. Agrair-li al crític, sobretot, l'enfocament del text i la valoració que en fa a partir de l'empremta periodística que des del principi va guiar aquesta obra. No debades, Zaragozà menciona al seu article els autors nord-americans, creadors i fidels al nou periodisme, als quals admire i en els quals em vaig emmirallar per construir aquesta darrera ficció. Una obra que presentaré demà divendres 17 de maig a Pego -Casa de Cultura, 20.00 hores- amb la introducció de l'escriptora Elvira Cambrils.

Nota: Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la i poder llegir-la.


dimecres, 15 de maig del 2013

Una ràdio celebrada, compromesa i guardonada: Entrevista a Paraules en Silenci


El passat 23 d'abril, dia del llibre, vaig tindre el plaer de ser entrevistat al Paraules en Silenci, el programa  que condueix amb eficiència i bon pols mediàtic l'incansable Manel Arcos i que fa de les nits de dimarts a Ràdio Pego un petit oasi de lletres i alhora d'evocadora atomosfera, per seguir creient en l'eficàcia de la ràdio com a mitjà màgic, al marge de gèneres i pressions. Aprofite, doncs, aquest post per enllaçar-vos el programa d'aquella nit, que podeu escoltar just ací http://paraules-en-silenci.blogspot.com.es/2013/05/vint-i-quatre-programa-dimarts-23.html, i en el qual vaig rebre la sorpresa telefònica de companys com Jaume Noguera (regidor de Cultura de l'Ajuntament de Xaló) o Josep Gregori (director de Bromera). Així mateix, voldria aprofitar igualment l'avinentesa per donar compte de la distinció rebuda pel programa de part de Ràdio Associació de Catalunya: un reconeixement -del que ja vam endevinar alguna cosa aquella mateixa nit de la gravació- que no solament reivindica la gran feina duta a terme per Manel Arcos i el seu equip, sinó que dignifica el recorregut de Ràdio Pego, així com la seua aposta per ennoblir el format de la ràdio local. Sense més, l'enhorabona als guardonats -Manel, Vicent, Carmina: sou un goig d'amics i un orgull de professionals- i al talent que ha fet possible que el miracle de la literatura s'encarnara, aquesta vegada, en miracle radiofònic.

A l'Ajuntament de Pego, Manel Arcos i el diploma acreditatiu del guardó

divendres, 10 de maig del 2013

Mullant els records, submergint-nos en la memòria: "Los libros mojados" d'Antonio Murgui Muñoz

Fa uns anys vaig escoltar una definició tan encertada com preciosa que establia un inconfusible vincle entre literatura i immortalitat, al.ludint alhora al fet que els llibres, en qualitat de dipositaris de les ficcions alienes, no deixaven de ser testimonis immarcescibles, perdurables, que convertien tant als seus autors com als seus personatges en matèria incandescent, pràcticament eterna. Enjogassar-se amb la memòria ha estat sempre, doncs, un dels mecanismes més habituals a l'hora de desencadenar i produir textos, la qual cosa ens porta a preguntar-nos si el mateix origen de la creació artística no és més que l'afany per traçar empremtes, per deixar constància del nostre pas per aquest món. Ben mirat, vaig arribar a la lectura de Los libros mojados (Editorial Germania), la novel.la d'Antonio Murgui Muñoz -originari d'Utiel però afincat i afiançat a Puçol-, constatant aquestes mateixes sensacions que, una vegada gaudit el llibre, evidencien la total sincronia entre el temps rememorat i el temps commemorat. I és que la proposta de Murgui emprén la gens senzilla de tasca de reinterpretar la memòria, és a dir, el feixuc pes d'una biografia, la del seu protagonista, César Frías -home  poderós, amb feina i responsabilitat ministerials-, el qual recomposa tota la seua vida -així com tot el recorregut vital d'aquells que l'han feta possible- a partir d'una telefonada cabdal que el farà retornar al seu poble d'origen, a l'interior de la província de València, just on les extensions vitícoles marquen una geografia concisa, tal com la parla que l'autor reprodueix en un acte de complicitat i coherència amb el llenguatge i els mateixos personatges que l'acompanyen en el seu recorregut generacional.

Murgui Muñoz, en una de les presentacions del seu treball
Així mateix, com bé assenyalà l'escriptor Manel Alonso, també de Puçol, en la seua presentació de l'obra, "l'eix de la novel.la és la memòria". Memòria que es cargola en una estructura episòdica, a mercè de les evocacions d'un protagonista que sols a partir del shock sentimental és capaç de reinterpretar, recuperar i reconéixer el seu passat. Un passat que apel.la en primer lloc a la importància dels membres de la nissaga familiar, retratats en postals narratives que esdevenen petits homenatges als que ja no hi són, i que també se centra en períodes fonamentals com són els anys escolars d'aprenentatge: episodis amarats d'un ressò clàssic i sobri que remet indubtablement a l'essència d'El Camino, de Miguel Delibes. I és que Murgui atorga una gran pietat als seus actants, també en la part del llibre dedicada ja al poble d'origen del protagonista. Un tramat d'emocions entrellaçades que es conciten en el ritual de l'enyor, de la celebració d'allò absent per tal de reivindicar que el nostre present s'ha bastit sobre el patiment d'aquells que ens han precedit. Docent de professió, en la narrativa de Murgui Muñoz podem detectar l'olfacte pedagògic no solament respecte a les vivències personals, sinó en relació a la Història en general: una lliçó sobre el que hem estat abans de ser qui som. De fet, el seu viatge cap enrere, realitzat a partir d'un estil àgil i intimista, homenatja igualment el valor de l'anècdota, dels miracles domèstics i aparentment poc valuosos, com a parts fonamentals de la nostra existència. Com a mostra, la petita i suggeridora contarella dels llibres d'escola banyats que donen títol al llibre i que sintetitza el gruix de records, humils i alhora importantíssims, que fan que la vida, a l'igual que la literatura, cobre algun sentit. Nostàlgia i reivindicació, doncs, en una recomanable i sincera novel.la que traspua versemblança, serenitat i un tant més d'honestedat.

dijous, 9 de maig del 2013

Habitatge: soparet & conversa


Vora un mes després de l'estrena, anit ens vam reunir a Ondara tot l'equip d'Habitatge per tal de celebrar el que va donar de si la vetlada del passat 19 d'abril. Així, a més del sopar, vam fer petar la conversa, que s'allargà fins ben entrada la mitjanit i que repassà, com no podia ser d'una altra manera, la ferotge empremta de les retallades d'anihiladora austeritat dins l'escena dramàtica. Amb tot, i plantant-li cara al bulldozer econòmic conservador, el motiu de la trobada fou, si més no, l'alegria de constatar que Habitatge començarà en breu a rodar i que en seran moltes, les oportunitats per gaudir d'aquesta comèdia immobiliària que té molt a veure, sense escapar del fantasma de la recessió, amb la crisi i amb el seu inesgotable filó de vivències extremes. De les properes representacions, en tot cas, ja aniré informant-vos-en. Així mateix, als amics i grans professionals que conformen L'Oracle de l'Est, desitjar-los tota la sort del món, tot i que no la necessiten ja que se l'han guanyada a pols. Ànim i coratge, companys: ens veiem als teatres!

dimecres, 8 de maig del 2013

Recuperant un instant de goig: Premi Ocell 2013


Amb el comprensible tràfec de l'estrena d'Habitatge del passat 19 d'abril, vaig aparcar per a un altre moment -una altra entrada, al remat, en llenguatge blogaire- l'esment al guardó que se'm va concedir el mateix dia per part de l'Associació Cultural Ocell, de la qual en sóc membre i la qual atorga des de fa ja tretze anys unes distincions destinades a reconéixer la contribució/trajectòria de personatges rellevants tant a nivell local com comarcal. La votació la realitzen els membres d'Ocell a partir de les propostes prèvies que els mateixos integrants suggereixen i els vots s'enregistren i es recompten per correu electrònic. Ara bé, tal com vaig dir en recollir el guardó -una reproducció de l'obra L'ocell cantautor, de Joan Castejón-, no deixa de ser impagable el fet de rebre un premi que no depén de la qualitat d'un conte, ni de la gràcia d'una novel.la, ni tan sols de l'enginy d'un guió teatral, sinó que es basa en l'afecte, la incansable estima i valoració de la gent del meu poble -i també de la resta de la comarca-, que ha volgut fer-me aquest inesperat regal. 


Parle també de la Marina ja que una altra de les sorpreses de la nit fou el premi d'àmbit comarcal a Xaro Cabrera, professora, prolífica escriptora i estudiosa a qui m'uneix un gran vincle des de l'adolescència i a qui els membres de l'associació també guardonaren en la vetlada. A més, és ben curiosa l'anècdota i el fet que Xaro i jo ens reunírem dos setmanes abans, sense saber res del futur veredicte, per tal de contar-nos projectes i inquietuds, després de molt de temps sense veure'ns. En resum, he volgut recuperar aquest instant de goig no solament per tindre'n constància al blog, sinó per reconéixer l'estoïcisme d'una associació que ha fet de l'activisme cultural el seu propi codi de resistència.

dilluns, 6 de maig del 2013

Un any de calcetins!



No, no parle del sedàs de cap campanya publicitària, ni de cap premi de supermercat! Sols volia fer un petit recordatori en relació al primer aniversari d'aquest blog, el qual ja ha fet un any. I és que va ser el 26 d'abril del passat any, coincidint paradoxalment amb els actes del dia del llibre, quan va nàixer aquest humil mitjà casolà en el que he anat dosificant, en la regularitat amb què m'ha estat possible, moltes de les meues reflexions, cabòries o paranoies -moltes vegades, tot alhora-. Un any de Calcetins desparellats que és també un any de retrobaments i de pèrdues, com la vida mateixa, de celebracions i de troballes. Bufe aquesta primera espelma, per tant, agraint-vos a vosaltres, els qui m'heu seguit les petjades -encotonades pels calcetins, és clar-, tot el vostre suport, estima i opinió. Si res no canvia, doncs, seguiré estenent ací els meus calcetins. Gràcies de cor, amics, per ajudar-me a subjectar les pinces.