M'encanten els divendres: XIII Premis Ocell i, ta-ta-txan, estrena d'"Habitatge"

M'encanten els divendres. Sí, és una frase recurrent, sobretot si revisem el mur del facebook a les vespres del cap de setmana, però en aquest cas concret, si em referisc al passat divendres 19, l'asseveració es veu  més justificada. I és que, tal com vaig avançar fa uns posts, el dia 19 era finalment l'estrena d'Habitatge, l'obra meua de la que vos he anat desgranant detalls i que despús-ahir es materialitzà a l'escenari de l'Auditori d'Ondara de la mà de dos actors ENORMES: Tere Ballester i Paco Bertomeu, dirigits per Agustí Martínez Palero, cap visible de la companyia L'Oracle de l'Est. Del desenvolupament de l'estrena, fonamentalment voldria transmetre l'entusiasme de gaudir-la des de la perspectiva del pati de butaques, tot escodrinyant l'efecte de la trama en els espectadors, així com el tot el seguit de complicitats que s'establiren a partir d'un argument cru, hilarant i sarcàstic en la mateixa mesura. La fluïdesa dels somriures i la creixent proliferació de rialles em permeten dir que la representació fou un èxit, atesa bàsicament la complaença dels espectadors i l'èmfasi de les seues primeres impressions. D'altra banda, tenint en compte la valoració posterior del mateix públic, voldria remarcar la solidesa del treball interpretatiu, la qual desembocà a l'escenari en aquesta vigorosa versió final que demostra per una part la llarga i versàtil experiència escènica d'ambdós actors i, per un altre costat, el ferm compromís i fidelitat al text de l'equip de direcció. Tot un luxe del qual n'estic ben orgullós i que vull novament subratllar per tal d'agrair a Agustí, Françu, Tere i Paco la -meritòria i excel.lent- feina feta.

A més a més, el goig de veure ple un recinte no és un fet habitual, cosa que també vull agrair a tots els que ho feren possible. En temps de retalls en matèria cultural, de l'esborronador IVA al 21 % i tantes inclemències més, el somni de completar un aforament suposa des de ja una injecció d'entusiasme per tal de seguir creient i lluitant per la -nostra- cultura. Així mateix, el marc de la gala dels XIII Premis Ocell és precisament el de la reivindicació dels trets culturals que ens fan rodolar com a poble ja siga en el context local -la meua estimada Ondara- o global -aquest poble valencià nostre, tan arraconat encara, tan malmés per la conjuntura socioeconòmica-, fet que em permet assegurar que el gran triomf de la nit va ser el d'evidenciar que el potencial de la nostra cultura comença just on acaba la nostra tendència a la deserció. Sincerament, hem de començar a ser conscients de la gran vàlua dels nostres actors, músics, col.lectius, empreses, associacions i projectes: tot un món de referències i referents culturals que han estat sempre just davant nostre, esperant el nostre aplaudiment i caliu. Heus ací la bellesa del nostre millor producte interior brut. Interior, per estar encara pendent de reeixir. Brut, per contra, com els diamants.

Emulant a la gran Lina Morgan i el seu "Gracias por venir"

A prop de la Marina, just al costat de Bernat Capó: Medalla de Plata del Consell Valencià de Cultura

Fa ara quatre anys, just quan vaig decidir iniciar una secció d’entrevistes a personatges exemplars de la Marina Alta per tal de complementar els continguts culturals de l'aleshores nova guia de la MACMA –publicació que no s'edita, en paper, des de 2012, tot i que perviu en l'edició digital–, em va semblar totalment pertinent arrancar aquell apartat amb la figura de Bernat Capó (Benissa, 1928), escriptor i periodista –potser sempre ambdues coses alhora, com bé ens recorda ell sempre en al·ludir la seua tasca– que resumeix en la seua obra i biografia el seu profund arrelament a la Marina Alta, tant de ment com de cor. Ara que ho cavil·le, més que una decisió va ser més bé un estímul involuntari, com d'identificació espontània, ja que el fet d'acudir a Capó no fou solament una opció justificada per la seua notable tasca de recerca, sinó per l'implícit compromís amb el territori, amb nosaltres mateixos, que l'obra del benisser traspua. I és que, com bé assenyalava a la presentació del darrer llibre de Tomàs Llopis, no podem accedir a la universalitat sense abans assumir la puixança de la nostra localitat: el fet de saber qui som i d'on venim per poder després presentar-nos al món. Heus ací, doncs, la noble contribució literària i etnogràfica del gran Bernat: dedicar tot el seu temps i enginy a retratar un temps, un trosset de terra, un seguit de microcosmos socials i culturals, sense la narració dels quals no entendríem de la mateixa manera el que hem viscut ni com a comarca, ni com a poble. L'itinerari de Capó, per tant, ens permet pedaçar el record, entrelligar-lo novament, per tal de dignificar la seua empremta.

Si més no, i tornant a l'entrevista que li vaig fer al 2009, per parlar del que havia estat el seu llarg camí, l'escriptor i jo ens trobàrem a la Biblioteca Pública de Benissa, la qual, batejada/homenatjada amb el seu nom, suposà el millor marc possible per a la conversa. Coneixent prèviament el seu recorregut vital i professional, escoltar Bernat de prop suposava un retrobament, un redescobriment de tot el material seu que jo ja havia gaudit com a lector. Cal destacar-ne els precedents: home d'una exemplar trajectòria cívica i humanista, ha participat en moltes empreses culturals, com ara la fundació del Diari de Valencia o de Noticias al Día, alhora que col·laborava amb els seus escrits al redreçament del País Valencià, amb articles publicats a El Temps, Saó, Mediterráneo o Levante. Pioner en la publicació de relats basats en la vida real i en la història mateixa de les nostres gents –La Criminala (1986), Cròniques del Sisó (1987)–, la seua obra és també un compendi de vigorosos treballs de recerca, tals com l’arquetípic Espigolant el rostoll morisc (1980). Així mateix, cal remarcar, sobretot per la recent publicació del tercer volum, el seu Costumari valencià: un document –tresor de documents, editat per Edicions del Bullent; absolutament recomanable la triple edició amb estoig que reuneix els tres volums– d'ineludible lectura.

Al capdavall, més enllà del valor del gruix de la seua obra, de la qual vam gustosament xarrar aquell matí de juliol, del que més vaig gaudir durant la llarga conversa fou de totes les peculiaritats que fan de Bernat Capó un ésser absolutament proper, entendridor i, sobretot, estimable i estimat. Potser són aquests mateixos trets els que s'escolen pels seus textos per tal de consolidar-ne la solidesa, i alhora la pervivència. Al remat, tenint en compte tal dilatada trajectòria i tornant al present i al motiu primigeni que m'ha conduït a confegir aquesta entrada, em va alegrar en gran mesura el fet de saber que el Consell Valencià de Cultura va a atorgar-li la Medalla de Plata en reconeixement a la seua obra i compromís amb la llengua. És hora de compartir amb Bernat aquesta bona notícia que és al mateix temps una celebració per a tota la Marina. De segur que la seua comicitat entela encertadament l'ampul·lositat d'aquest tipus d'actes on la seriositat del protocol no hauria d'eclipsar mai la gràcia intrínseca del guardonat. Impossible, per un altre costat, en el cas del nostre Bernat Capó: a ell ja no l'enlluerna res ni ningú.

L'enhorabona, amic! T'estimem.

El trajecte de la crisi econòmica: Noves parades d'Últimes existències

Ho he explicat en anteriors posts, però continue meravellant-me'n. En la vida, com en la literatura, res no està escrit i, si ens centrem en l'actualitat, sembla que cada titular s'empassa el del dia d'abans, de vegades amb crueltat, de vegades amb esperança, no mai amb indiferència. D'ençà vaig encetar les presentacions d'Últimes existències el passat mes de desembre, puc dir que he de modificar el guió del que dic o del que m'agrada destacar del llibre ateses les circumstàncies, tenint en compte sobretot l'ordre canviant d'una situació tan inesperada com caòtica. Per tant, és del tot il.lusionant comprovar com el moviment contra els desnonaments ha assolit el ressò del que sempre degué gaudir mentre l'opinió pública assumeix de totes totes quina és la perversitat disfuncional i creixent d'una elit econòmica i financera que finalment li està veient les dents al llop, un llop que per primera vegada som nosaltres. La veritat és que un se sent bé, sota la pell del llop, sobretot tenint en compte tot el temps que hem estat ovelletes: béns de consum i alhora bens a punt de ser esquilats a zero.

El proper dijous 18 d'abril, tindré l'oportunitat de seguir parlant-ne a la presentació que faré a Dénia -Agència de lectura Baix la Mar-, l'avantsala de moltes de les cites que tindré en abril, el mes del llibre per excel.lència. Vos deixe, doncs, amb el cartell i, a sota, amb les properes presentacions d'Últimes existències, inclosa la participació a la Fira del Llibre de València el proper dissabte 27 d'abril -d'11.30 a 14.00 hores-, a Vivers.

Properes presentacions

Dimecres 24 d'abril - Orba  - Casa de Cultura - 20.00 h.
Divendres 26 d'abril - El Verger  - Casa de Cultura - 20.00 h.

Dissabte 27 d'abril - València - Fira del Llibre 2013 (Signatura d'exemplars d'11.30 a 14.00 h.)
Divendres 17 de maig - Pego - Casa de Cultura 20.00 h.(Presentació a càrrec de l'escriptora Elvira Cambrils)

Fantasia vs. Monarquia: Una petita reflexió sobre el desgavell borbònic

A hores d'ara, recapitular el que ha estat l'odissea immoral i encara ara incomprensible del senyor Iñaki Urdangarin, ex-duc de Palma i ex-tantes coses més, seria una redundància innecessària que ens tornaria a recordar la inèdita gesta de com es pot ser tan súmmament sàtrapa, inconscient i avar sense deixar de pertànyer alhora a una família real. El darrer episodi del fulletó Noos inclou la imputació de la dona de l'ex-jugador d'handbol, que no és cap altra que la infanta Cristina, tal com han esbombat des d'ahir els mitjans de comunicació nacionals i internacionals per mitjà d'una allau d'estimacions que suposen la constatació definitiva d'un fet que almenys a mi em sembla encomiable: ja li hem perdut la por als borbons, si és que alguna vegada els vam témer, mentre un ja pot escridassar que se sap o se sent antimonàrquic sense que el miren com un extraterrestre. I és que la pàtina de glamour i privilegis que entelava la nissaga borbònica s'ha esvaït precisament en el transcurs d'una crisi econòmica d'aquelles que no sols han dissolt molts mites, sinó que també han posat a prova la paciència i la decència d'un país massa acostumat a les imposicions. Al cap i a la fi, tot i que no veig molt clar que la in-Fanta (Naranja) -tal com l'han rebatejada còmicament al Facebook endiumenjada d'uniforme carcelari- arribe a declarar, la polseguera alçada -jo en diria femeral en suspensió- ja ha fet de la tendència republicana tot un trending topic, cosa que ens recorda que les torres altes poden caure i, les més altes encara, també; i això, en un país cortesà i adul.lador en excés, no sols és un triomf sinó una esperançadora fulla de ruta.

Continue ben ferm en els meus principis de subratllar que, pel que fa a la sang blava, els únics que la tenen permesa i justificada són els barrufets. I el que dic no és cap estupidesa, sobretot si tenim en compte que la monarquia sols la podem entendre, a dia de hui, des de paràmetres fantàstics, idíl.lics, il.lusoris, d'un altre món en resum. El món que ells habiten, per tant, no és el nostre, on no hi ha iots de luxe, ni propietats protegides, ni palaus resplendents, ni enjoiades corones. La seua realitat, per tant, continua tan emmurallada i protegida com en algun temps remot ho va estar, mentre des de les portes del castell cap enfora, la quotidianitat del poble no és tant, diguem-ne, afalagadora. Res que no haja canviat en mil.lennis, per descomptat. Si més no, l'estètica de la monarquia, la d'ací casa nostra i la d'altres països, no sols alimenta ficcions antigues sinó que les recargola més i més en un desgavell de matisos i principis tan anquilosats com autoritaris, coents i imposats en la mateixa mesura. Per això, per despatxar la qüestió sols voldria basar-me en una regressió casolana. Tindria jo set o huit anys, si no recorde mal, quan em plantejava la versemblança dels contes clàssics. Fades, donyets i dragons poblaven aleshores les meues lectures i jo sols volia saber si totes aquelles criatures existien o havien existit alguna vegada. "No, Jovi, no existeixen: tot això és fantasia", m'advertien els mestres a l'escola quan hi indagava més del compte. Contrariat, no m'estava de replicar-los: "Ei, i aleshores per què hi ha reis i princeses, encara?". La contradicció supose que tant sorprenia als meus docents d'aquells anys com a mi. Amb el temps, però, em plantege la mateixa conjuntura: si no hem permés que les criatures ancestrals i màgiques poblen el nostre món, tampoc no hem de deixar que els llinatges escollits ens pertorben la democràcia. Si no tinc dret a conviure amb mags, trolls i bruixes, el meu món tampoc hauria d'encabir reines, prínceps i princesetes. Els uns no són més creïbles que els altres, per suposat, i als primers, per cert, me'ls crec molt més. Me'n refie. Ben mirat, no he vist mai un unicorn acusat de frau, ni de prevaricació, ni de delictes fiscals, ni d'apropriació de béns públics.