|
"No s'ha mort el desig, el desig que jo sent per tu... "
Versos de Bir demet yasemen, cançó tradicional turca, que va versionar Maria del Mar Bonet al català (a la imatge, el nostre vaixell, salpant des d'Istanbul) |
I, tal com donava a entendre al final de l'anterior
entrada, encara hi havia parades i indrets pendents de descobrir. Lluny ja de Turquia, retornàrem a Grècia per visitar la capital d'una nació assolada per la crisi, però amb clara tendència al redreçament i a l'esperança. Atenes! Una ciutat que ansiejava recórrer des dels anys de l'institut, quan l'aprenentage del grec clàssic i l'aprofundiment en la cultura hel·lènica em contagiaren l'admiració per un país petit i alhora inabastable. Un arxipèlag intricat, esquarterat en idíl·lics illots disseminats, per on el nostre vaixell surava a contratemps.
ATENES: Conéixer una ciutat no és només conéixer el seu patrimoni més cèlebre tot i que les comptades hores de què constava l'estada del vaixell a port no donava per a més. A Atenes, en tot cas, pot fer-se un recorregut express per visitar l'Acròpoli, probablement l'emblema més identificable de la capital grega. En aquest sentit, el Partenó, l'autèntica cirereta de l'estimada ciutat alta, era el monument que més desitjava veure dins d'aquest periple mediterrani. Una bèstia de marbre que no decep, sinó que captiva malgrat el rastre nivi d'una restauració inevitable per a la pervivència de l'entramat. Així mateix, cal destacar el recorregut fins a l'Acròpoli, que nosaltres vam decidir fer en autobús urbà i després a peu (les excursions dels creuers són caríssimes i en alguns casos, innecessàries). L'escalada fins al cim requereix suar la cansalada guanyada al buffet, però l'espectacle posterior supera les expectatives. Hi ha cues i infinitat de colzades per fotografiar-se junt a les columnes i les Cariàtides (tot i que aquesta presència turística abassegadora no sol aparéixer a les postals), encara que la competició paga la pena, sobretot si després hi ha la recompensa d'una cervesa ben freda pels carrerons de Plaka, sense dubte el barri més bell de la ciutat. Un perímetre urbà que envolta l'Acròpoli i per on cal perdre's ja siga per degustar una bona moussaka o simplement per visitar qualsevol dels atres monuments amb què Atenes acara el pas del temps. Quan vam retornar al Pireu, això sí, conservàvem el neguit d'haver-nos deixat molts racons per escorcollar, tot i que la familiaritat mediterrània del Grau d'Atenes ens reconciliava amb aromes i sensacions de casa nostra. El peix fregit, els juganers gotets d'ouzo i les taules parades sota els tendals eren una temptació indefugible, encara que no eren el menú més recomanable abans de la cursa de tornada fins a la terminal número 2, on el Celebrity Reflection ens esperava.
|
El Partenó, a uns 36º graus, però amb la seua màgia impertorbable |
|
Detall de les intervencions efectuades en la restauració. Tot i que no feu cas d'això, sinó de la foto en general. La que més m'agrada del viatge, i això que va ser una cosa espontània |
|
Els majestuosos vestigis del Temple de Zeus |
|
Les Cariàtides, en realitat la seua reproducció, ja que les originals es preserven al Museu Arqueològic |
|
Vista de la ciutat des de l'Acròpoli |
|
Rehidratant el cos després de la baixada, a la Plaka |
|
Paradetes de peix i bars mariners pels carrers del Pireu |
|
Suculent dinar al Pireu: sardines, gambes i calamari, tal com sona, que són els calamars fregits a l'estil ei, xipiró. Per acompanyar, cervesa Mythos i ouzo barrejat amb aigua: una evocació del valencianíssim canariet cassaller |
|
De nou al vaixell per hidratar el cos de manera més saludable |
KUSADASI/ EPHESUS: La costa turca és un paradís que desconeixia per complet i que mereix mirades prou més atentes i desacomplexades. Abocada al mediterrani més càlid, Kusadasi s'ha convertit en una espècie de Benidorm turc, però sense gratacels ni bars de hooligans. És una ciutat acollidora, netíssima i oberta al visitant. Els botiguers són insistents i parlen un graciós espanyol per tal d'engalipar-te amb ofertes i excuses mentre t'imanten cap als seus establiments. Un excés de cortesia per a una ciutat totalment turística que s'abeura del filó de la veïna Efes: les restes d'una de les ciutats de l'antiga Jònia i, per descomptat, unes de les ruïnes més importants del món. Situada a uns 30 quilòmetres de Kusadasi, al jaciment pot arribar-se per mitjà del transport públic –unes furgonetes disfressades d'autobús absolutament entendridores i comprimides que semblen ideades per l'inventor de Lego– si un supera certs clixés i s'adona que és prou més convenient pagar 10 lires pel trajecte –uns dos euros– en comptes de gastar-se els 60 euros que et demanen els taxistes pel mateix trajecte. Amb tot, l'arribada a Efes comporta una breu caminada fins que s'abasta l'entrada al jaciment. Aquell dia el sol badava les penyes. No és una expressió inoportuna, ja que en accedir a l'urbs hi havia un sector de la instal·lació prou malmés i caòtic, res a veure amb les vies principals de la ciutat, les quals desembocaven a la Biblioteca de Celsius: una façana icònica, mil vegades reresentada, que resumeix l'esplendor d'aquell temps de marbre resplendent... i lliscadís. I és que s'hi ha d'anar amb compte, sobretot per les costeres, per tal de no relliscar. Al remat, la visita a la ciutat manté l'encant de conjecturar com serien aquells carrers en el seu màxim apogeu. Una ensonyació habitual en aquests tipus d'excursions que planteja tants dubtes com evocacions. Tant se val: calia tornar ja a agafar l'autobús de joguet per tal d'arribar al port de Kusadasi.
|
Camí del jaciment, sota un sol d'(in)justícia |
|
La Biblioteca de Celsius |
|
El teatre, amb capacitat per a 25.000 persones. No sé si els de Podemos tindrien prou espai per fer les assemblees |
|
Carrer d'Efes |
|
Dinar a Kusadasi: delicioses pizzetes turques (lahmacum), unes croquetes que semblaven de botifarra, una carn que picava com-la-mare-que-la-va-parir i el pa, que és una barreja irressistible de textures |
|
Avingudes comercials de Kusadasi |
|
Bevent un suc de taronja natural per poc més d'un euro. Que prenguen nota els bars de casa nostra, ja que a Turquia no hi havia paradeta de carrer o de mercat, bar o restaurant que no oferira suc de taronja natural. Una lliçó mediterrània i de màrketing que hauria de fer-nos reflexionar |
MYKONOS: I d'un paradís turc, a un altre grec. Mykonos ens l'han feta avorrir abans d'hora els vint mil reportatges sensacionalistes de Callejeros Viajeros tot i que no ens hem de deixar enganyar pels tòpics, ni de lluny per les impressions mediàtiques. De fet, jo sempre m'he mantingut ferm en el principi moral de no visitar cap indret on hi haja siliconades xicotes en banyador ni musculats acompanyants amb speedo untats d'oli, encocats perduts i ballant en caríssims xiringuitos de platja mentre escorxen botelles de xampany amb què després es dutxen al ritme de David Getta. Això passa a Mykonos i, al mateix temps, a Eivissa, Marbella i tants altres punts calents, in all senses, que vulguen sumar-se a aquests pessebres anfetamínics que es veu que acaben sent rendibles per als que els creen i administren. Tant fa: el Mykonos que jo vaig conéixer no tenia res a veure amb això, sinó amb platges dignes de la síndrome Stendhal on m'hauria empadronat fins a la pròxima glaciació. Inclassificable blau entre l'aiguamarina i la tonalitat maragda... El color de l'aigua que se m'havia promés el vaig identificar a Kalo Livadis o a Paradise Beach, mentre el recorregut per l'illa en el cotxe que vam llogar era una panoràmica sense preu, ni tampoc verdor. El perfil de Mykonos és fosc, quasi sense arbres. Una Formentera volcànica amb casetes d'aparença balear. I és que aquest mediterrani primitiu és tan bell que sembla artificial, com un parc temàtic i com la mateixa capital de l'illa, Hora. Un poble que enlluerna amb les seues cases de parets i dreceres emblanquinades. Un poble que és postal en moviment, tal com els seus coneguts molins o just com l'aparador marí de la petita Venècia, la imatge més reconeixible de tota l'illa. No debades, Mykonos és la instantània grega més internacional. Una icona que guanya en autenticitat quan ja ha acabat la temporada de les discoteques i també de la falsa disbauxa drogodependent (juliol-agost). Aquell primer de setembre de 2014 que hi vaig fondejar, però, fou l'inici de la meua addicció a l'illa. I ja vull més Mykonos, en vena, si pot ser.
|
Vista d'Hora, la capital de l'illa |
|
Monestir d'Ano Mera, a l'interior de Mykonos |
|
Una de les platges de l'est de l'illa: pur paradís |
|
Una aigua que hauria de ser Patrimoni de la Humanitat. Material o immaterial, tant se val |
|
El nostre vaixell, quasi tan gran com l'illa, atracat a l'única terminal de què disposa Mykonos |
|
El cotxet que vam llogar per veure l'illa. S'ha d'anar amb compte amb la conducció perquè tot Mykonos està ple d'inquiets quads i motos que tant tempten als encreuaments com a la sort. Davant de nosaltres, mentre féiem aquesta foto, un quad se n'eixí de la carretera. Sort de l'afortunat conductor, que n'eixí estalvi. |
|
Els inconfusibles carrers d'Hora |
|
Els molins de Mykonos |
|
La petita Venècia, que no mereix apel·latius petits |
Abandonada l'emblemàtica illa, el vaixell ja solcava les ones cap a Itàlia. Una inevitable tornada que prenia matisos d'enyorança i de retorn a la normalitat, tot i considerant que encara ens quedaven moltes hores de navegació. El pòsit de l'aventura, a la fi, ens deixava assedegats de més ports, de més parades, de més coneixences...
Sensacions que s'experimenten quan els somnis s'esgoten per passar a ser records, tresors de la joia viscuda. Vivències valuoses, dalt de l'embarcació o a terra, que he intentat reflectir en aquestes dues entrades viatgeres. Visualitze ara, per casualitat, una de les últimes vegades que vaig eixir a la coberta per escodrinyar, passada la mitjanit, la remor negra de les onades, el buit obscur d'una mar fonda. Un temor seré que s'encomanava als silenciosos motors del creuer, infal·libles en la ruta assenyalada. Saber-se perdut enmig de l'Egeu i alhora fascinat de no trobar-se enlloc. Per això recordaré sempre el rastre espumós que deixava arrere la singladura de la nau, mentre aquella bromera espessa, endarrerida en el curs del vaixell, s'enduia de nou cap a orient tot l'anhel que en realitat li pertanyia.