Presentació a València d'Últimes existències

Tot i que ja fa mesos que en parle, se suposa que un llibre no arranca definitivament fins que hi ha la presentació oficial del treball; i a Últimes existències, finalment, ja li ha arribat el moment. La data, tal com vaig anunciar fa uns dies, serà aquest proper dimecres dia 19 de desembre al Club Diario Levante, a València. L'hora, les 20.00 hores. Les dades de l'acte també estan a la targeta d'invitació que he adjuntat, la qual faig extensiva a tots els que em llegiu o seguiu el bloc, ja que em faria molt de goig que m'acompanyàreu a la presentació. Pel que fa l'acte, em plau especialment el fet de comptar amb dues companyes i professionals que complementen a la perfecció el que he anat esbossant aquests dies en relació als continguts del llibre. I és que tant Miriam Civera -cap de producció de Levante TV i prestigiada comunicadora; seguiu-la al Twitter per fer-se'n una idea- com Marta Estrelles -responsable de comunicació de Bromera i també periodista- foren companyes meues de promoció a la universitat durant l'estudi de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. Que el destí, els quefers professionals, o tota aquesta benaurada conjunció de coincidències ens torne a reunir és per a mi tota una celebració, què voleu que vos diga. Al cap i a la fi, si alguna cosa ens caracteritza als que formem part de l'anomenada generació perduda és la perseverança i la fe en el futur, sempre assaonats ambdós conceptes d'una bona dosi d'entusiasme, tant a la vida com al treball, és clar. I és que aquesta crisi, com la mateixa existència, és més bona de portar si hi dipositem tota la resistència i voluntat necessàries. Entretant, tal com assenyalava fa poc Maruja Torres a l'encapçalament d'un article seu fonamentat en la mateixa xacra econòmica que guia la trama d'Últimes existències: resistir és viure. Doncs, això: cal resistir, cal viure.

De mamelles, cocktails i bunga-bunga: Berlusconi com a tendència, Berlusconi immortal

Llegir el titular del retorn a la política de Silvio Berlusconi pot semblar en aquests moments una al.lucinació, sobretot tenint en compte les circumstàncies en què Il Cavaliere renuncià al seu càrrec fa ara un any, tot garantint -o aparençant garantir- l'estabilitat d'un país que quedava en mans d'un tecnòcrata més o menys vàlid. L'escollit aleshores, Mario Monti, batzegat ara pel mateix caos econòmic que li pertocà reconduir en el seu dia, potser s'haurà pres la decisió del líder d'Il Popolo della Libertà amb la mateixa sornegueria amb què ens l'hem de prendre nosaltres, mers espectadors de l'enèsim show de Silvio: tot un filó d'escàndols, delictes i corrupcions que en una conjuntura com l'actual no poden més que dibuixar-nos al rostre la carassa de la desesperació. Ganyota comprensible que Monti ja ha esbossat amb honestedat, i amb tot l'esgotament que implica comprovar que els monstres invencibles sempre apareixen al final de la pel.lícula, quan tot semblava ja previsible, quan tot semblava cosa feta.

Fotografia del paparazzi que retratà les particulars festes que tenien lloc a Villa Certosa

Berlusconi, com a icona contemporània, sempre m'ha semblat un cas apassionant -des de l'esgarrifança, és clar; des de la distància-; un polític modèlic dins l'àmbit de la picaresca en HD. És per això que la seua presència impregna de bon tros i guia l'argument d'Últimes existències, obra que ell, en certa i dissortada mesura, inspirà. Pocs personatges, de fet, conciten en mi tanta repulsió. Il Cavaliere, si més no, com les begudes que ell i els seus amics xarrupaven a Villa Certosa, el seu palau de Sardenya, és tot un cocktail saturat d'essències feixugues: de la misogínia a l'homofòbia, del conservadurisme androcèntric a la petulància masclista, tot passant per la incorrecció política en clau caduca i la més absoluta mancança d'escrúpols. D'ell em pertorba especialment la seua habilitat per disfressar de reprimit a tot aquell que ha gosat criticar les seues despendolades aficions a la carn fresca. Supose que en el joc de la confusió, almenys ha guanyat temps per seguir blindant-se l'esquena amb una constitució polida a la seua mida, i als requeriments dels seus delictes. Un geni del destrellat, del caos, com una revisió del Joker de Christopher Nolan, però amb un poc més de mala llet i amb un gust molt més addictiu pel Viagra.

Foto publicada a la revista Oggi

L'apetit sexual del dirigent italià, en tot cas, s'ha posat de manifest en els informes que narren el seu affaire amb Ruby, la menor que, malgrat haver estat descoberta i interceptada, no deixa de llançar-li floretes al seu mecenes, com si en l'acumulació d'afalacs poguera seguir sentint-se tan especial com quan Il Cavaliere la bressolava. Sembla, doncs, com en un romanç idíl.lic, que l'ex-president-pròxim-candidat sols se sentia sa i estalvi entre les mamelles que l'aixoplugaven. Pits jovenívols, llogats i conquerits, de consciències encara entendrides pel somni italià d'esdevindre una velina. Una promesa. Quin concepte, el de velina! Tota una metàfora dels nostres temps, sobretot quan aquests s'han esdevingut més i més descoratjadors. I és que precisament quan més prostituït sembla el nostre sistema, és quan Berlusconi retorna per tal de recordar-nos que el capital humà ja feia temps que se li havia rendit al seu entrecuix, atorgant-li al benefactor el gaudi il.limitat del bunga-bunga, eixe soroll incansable, de matalàs rovellat i rogallós de pensió barata, que demostra que el món, encara que no ho admetem amb facilitat, segueix en mans de playboys i empresaris octogenaris, prou més pendents de la qualitat de la seua erecció que no pas del destí dels plebeus famolencs que escridassen amb indignació més enllà dels alts murs del seu castell.

Entrevista a "Vent de Llevant", Levante TV

Si pequem de pessimisme -i jo el primer- a l'hora de parlar de la producció televisiva valenciana, sempre és d'agrair que aquells que en saben agafen les regnes del mitjà precisament quan menys afalagadores són les circumstàncies. És per això que el projecte audiovisual de Levante TV, sobretot tenint en compte la conjuntura actual, pren connotacions tan heroiques com esperançadores. Si al darrer post vos parlava d'Un país de llibre -que s'emet a l'esmentat canal i compta amb el suport del mateix grup-, ahir mateix vaig ser entrevistat al programa Vent de Llevant, un magazine que la cadena emet cada divendres i que permet fer una ullada a tot allò que es cou en matèria cultural al nostre país. Àgil i senzill, el format que condueix Verònica March em va permetre anit parlar d'Últimes existències, el qual serà presentat just al costat de les instal.lacions de la cadena -al Club Diario Levante- el proper dimecres 19 de desembre a les 20 hores. Abans, però, ja he tingut la sort i l'ocasió de parlar-ne distesament. Si voleu veure l'entrevista, vos deixe l'enllaç -a partir del minut 21:40- de l'emissió d'anit: Entrevista a Vent de Llevant.

Abans d'alçar el teló, primer assaig d'HABITATGE

Just ara fa dos anys vaig escriure Habitatge, un relat relativament llarg, quallat de diàlegs, que no vaig trigar massa a apartar dels meus projectes d'aleshores perquè hi entrellucava, entre el tempteig de reescriptures i revisions, una lectura dramàtica. Poc després ja vaig decidir emprendre l'adaptació del text per tal de dur a escena l'enrevessada cita entre Carla i Manel, una experta agent immobiliària en crisi professional i un apoquit advocat solter en procés de recerca de vivenda. El rerefons de la crisi immobiliària de fa dos anys, és clar, encara no era tan salvatge com ho és en l'actualitat, tot i que el pes de la bambolla de l'especulació ja ens afectava a tots plegats i, de fet, encara ara, quan sospese el resultat final de l'obra, em plantege si Habitatge no és realment, com sol dir-se en el món televisiu anglosaxó, un spin-off d'Últimes existències, el meu nou llibre. Poc dalt, poc baix, ho és, per la qual cosa és també paradoxal la coincidència que l'obra vaja a estrenar-se justament quan publique l'esmentat nou treball.

 La singladura d'aquest projecte, en tot cas, ha estat apassionant, de la mateixa manera que ho és el fet de saber que l'obra està en molt bones mans, precisament les mateixes que materialitzaran properament la seua representació als escenaris. No debades, ahir dimecres ens vam reunir els responsables de tot aquest enrenou: Agustí Martínez "Palero", cap visible de la companyia l'Oracle de l'Est i director de l'obra; Teresa Ballester, actriu; Toni Pérez, actor, i per últim, jo mateix com a autor del text en qüestió. D'aquesta primera trobada, en primer lloc, destacar el goig d'escoltar l'obra en la veu dels protagonistes, tot visualitzant alhora els personatges en les pells de Teresa Ballester -amb una  llarga trajectòria dramàtica, també com a directora de muntatges- i Toni Pérez -qui ja ha recorregut pràcticament tots els gèneres i registres- i constatar, al capdavall, que la cosa ja està en marxa. 

Teresa Ballester, "Palero", Moi aussi i Toni Pérez

L'estrena oficial, si més no, està fixada per al proper dissabte 9 de març de 2013. L'emplaçament: l'Auditori d'Ondara. Mentrestant, però, l'expectació d'anar veient com l'obra va prenent forma i el goig simultani de celebrar com l'art, davant del verí anihilador de la rajola, entapissa de comèdia la mediocritat de la crisi immobiliària.

"Un país de llibre", una geografia necessitada de literatura

 A la passada Nit de Contes al Palau dins la Setmana Literària de Gandia, una de les qüestions que vam debatre els escriptors convidats fou el de la presència de la literatura dins el nostre mapa mediàtic. Hi ha maniobra per a poder parlar de referents mínimament sòlids? No n'hi ha, de cap manera? Existeix la literatura com a contingut audiovisual, més enllà dels reductes televisius ja consolidats (Punt 2, La 2, i... ?) Tot i que el gruix de valoracions fou del tot agredolç, cal remarcar que l'espectre televisiu sempre ha amagat sorpreses d'última hora i aquestes, per més amagadisses o minoritàries, bé mereixen el nostre recolzament.

Esperança Camps i Xavier Aliaga, entre d'altres, al capítol 1

Per això, entre tants altres motius, em sembla una molt bona notícia l'arranc de l'espai televisiu Un país de llibre, nascut gràcies al recolzament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, l'Asssociació d'Editors del País Valencià, el Gremi de Llibrers de València, i la productora Barret Films, els quals han sumat esforços per tal de confluir en un innovador espai televisiu que té com a objectiu principal promocionar llibres, autors i editorials exclusivament en valencià. El programa, que constarà de tretze capítols d'uns vint minuts de durada, s'emet per internet cada quinze dies a través de la plana web del programa (http://www.unpaisdellibre.com/) i d'alguns canals de televisió privats, com ara Levante TV, Información TV, Comarcal TV i Vilaweb TV.

Eugeni Alemany

 Per si voleu fer un tast del primer capítol, centrat en l'escriptora Esperança Camps, podeu prémer l'enllaç http://www.unpaisdellibre.com/2012/11/un-pais-de-llibre-capitol-1.html. El format, com veureu, és de documental i està conduït per eixe presentador en estat de gràcia anomenat Eugeni Alemany, qui com bé sabreu condueix també amb encert un espai tan digne i necessari com Trau la llengua. El resultat, un producte audiovisual de qualitat que ve a dignificar el nostre gremi amb una fórmula tan humil com efectiva que demostra que el futur de la televisió -fixeu-se en el fenòmen Salvados, amb Jordi Évole- està al carrer i no als platós. D'altra banda, pel que fa a un àmbit com és el literari, potser aquest format suposa el motlle ideal per desintelectualitzar-lo i desmitificar l'allunyament d'una gran part de la societat respecte als llibres en valencià. De fet, segons les dades de l'AEPV, només un 3% dels lectors habituals del País Valencià ho fan en la llengua pròpia, dada que ens demostra que encara hi ha un llarg camí per (tornar a) recórrer pel que fa a la normalització de la nostra indústria cultural. Un país de llibre mereix, sense més, un (gran) programa de llibres. L'aposta que hui presentem, doncs, ens encamina sens dubte en la senda correcta. Sumem-nos-hi!

Dissabte literari a Dénia: Marató de literatura en valencià i Lliurament del Premi Bernat Capó 2012

Tot i que l'aigua ens ha encetat el desembre, cal dir que les lletres se li han avançat a la pluja almenys pel que fa a l'agenda cultural que la capital de la Marina ha preparat per a hui dissabte. Des de les 10.00 hores de hui, de fet, la seu de l'emblemàtica Falla Baix la Mar (c/Pont, 14) du a terme una marató de lectura en valencià que s'estendrà durant dotze hores ininterrompudes. Com que els amics del Bloc-Compromís de Dénia em van suggerir de participar-hi, allí estaré per la vesprada. Pel que fa al meu torn, vora les 19.00 hores, he decidit fer un tast de l'inici d'Últimes existències, el qual espere presentar a Dénia el proper mes de gener.

Poc després, a les 20.30 hores, assistiré a l'Auditori del Centre Social per a l'acte de lliurament del premi de difusió de la cultura popular Bernat Capó, una arreladíssima cita literària que comptarà enguany de nou amb la presència del gran periodista i escriptor benisser que dóna nom al guardó i qui encara, i que servisquen aquestes línies de recordatori públic, em deu un arròs al forn i una sobretaula! De l'estimadíssim Bernat, poques coses a afegir: sols que la seua rica trajectòria resumeix a la perfecció la singladura d'uns premis de gran transcendència pel que fa al nostre patrimoni etnogràfic. Si en voleu una prova, sols heu de revisar la col.lecció La Farga (enllaç http://www.bullent.net/detalle_coleccion/?co_id=47), dins del catàleg d'Edicions del Bullent, per fer-se'n una idea.

 

Doncs això, per si vos ve de gust, dues cites d'entrada lliure per desafiar els aiguats i celebrar alhora la nostra literatura.

"Dependent ben plantat per a hereu sobiranista" no és un classificat, sinó el Premi Octubre de Narrativa 2011

Hi ha textos mordaços, tocats per la gràcia d'una ironia que se subministra a dosis elevades, sense escarafalls ni pors, que suposen dins la història de la literatura petites victòries i, per al lector, petits plaers. Tampoc no és que se'n conten massa, dins la nostra literatura, de rareses com aquesta, i per això cal subratllar a priori que la novel.la que ací vos ressenye va passar per altres certamens abans d'enlluernar el jurat dels Premis Octubre de l'any passat. Coincidint amb el veredicte de l'edició d'enguany dels guardons -des d'ací reitere la felicitació a l'amic Tomàs Llopis per haver-se endut l'Andròmina ex-aequo amb Josep Lluís Carod-Rovira-, arriba a les llibreries la singular obra guanyadora de l'any passat, la qual originalment es titulava El poder excloent de la essa sonora, un títol que almenys en un primer moment em va semblar molt més adient que la tria final. Sobre l'autor, el barceloní i pseudonimitzat Daniel O'Hara, ja vos vaig parlar arran de la seua primera novel.la, El dia del client: un debut enèrgic, original, que consolidà un discurs del tot arrodonit en aquesta tercera i trencadora obra. És curiós, alhora, el fet que la publicació del treball coincidisca amb tot l'enrenou del 25-N, un fet cabdal que té molt a veure amb el protagonista de l'obra, un madur convergent barceloní qui, cansat del seu benestant estat de gràcia i estatus, decideix lliurar-se als encants ravalers d'un dependent de Cornellà, un entendridor charnego que amb prou feines pronuncia els principals fonemes distintius del català. La distància de classe, d'edat i fins i tot d'estètica esdevé des del mateix punt de partida tot un desafiament al lector, qui pot fàcilment evocar el mite clàssic de Pigmalió al temps que s'ha de veure amb l'obligatorietat d'actualitzar el format del clàssic de Bernard Shaw cap a una conjuntura prou més peculiar, com és la Catalunya actual, abans o després de plantejar-se la independència com a solució real. I és que a la nova novel.la d' O'Hara hi ha una multiplicació dels valors que el situen i el defineixen com un dels escriptors més àcids dins del panorama literari català i ja no sols per reincidir en la temàtica gai que ha guiat la seua prosa, sinó per enjogassar-se amb els clitxés del gremi fins a constituir una visió absolutament allunyada de la lectura tradicional que se'n té -d'allò que alguns situen com a literatura homosexual o com a gènere específic malgrat no ser-ho en realitat. A Dependent ben plantat... -i potser ací rau la controvèrsia dels qui l'han titllat com a literatura degenerada- no hi ha concessions ni floritures ni tan sols a l'hora d'abordar qüestions tan delicades com la sida. O'Hara assumeix aleshores el seu discurs mentre implementa els punts forts dels seus dos anteriors llibres, tot concitant amb encert tot un seguit d'acudits ben entrellaçats on l'enginy agullona fins a la medul.la la dura cuirassa del pensament-políticament-correcte que tant a sovint ens esguita la narrativa. A la novel.la, per tant, el sexe és tan brut com cal que siga, a l'igual que el perfil canviant i malaltís d'ambdós protagonistes, esmaperduts en la lluita de classes i en l'absorció d'uns models de comportament del tot aliens. Dependent ben plantat... constitueix així una valuosa comparació amb l'espectre ideològic d'un país -El Principat- en constant reformulació ideològica i de continguts. Ara bé, el romanç entre l'Oriol i el Róbert, amb accent tancat a l'o (o Robèrt: quina simbologia, la d'un sol accent!), encara que vodevilesc i tragicòmic, reinterpreta així, des de la comèdia enrevessada i alhora versemblant, un arriscat teorema que aproparia perillosament l'alliberament sexual al nacional, o viceversa.

El perquè d'Últimes existències: Primera entrevista sobre el meu nou llibre

No m'estic de confessar-ho: hi ha tanta il.lusió, tant de pessigolleig -a les cames, a l'estómac, a l'esternocleidomastoideu... - en el tràfec d'encàrrecs, articles, entrevistes i comentaris en relació al llançament d'un nou llibre, que un esdevé de colp i volta el mateix entendridor i agosarat adolescent que algun dia va somniar en publicar un llibre. Com que la cosa ara va de debò, s'ha de dir que un no ha deixat de gaudir de cadascuna d'aquestes petites passes, encaminades totes elles en la sendera d'allò que se'n diu promoció. I junt als requeriments promocionals, evidentment, una novella aproximació al treball en qüestió: visió que ara desperta nous enfocaments, nous detalls, fins ara inèdits en la relació que cada escriptor té amb la seua obra. I vinc a dir tot açò per tal d'introduir-vos a l'entrevista que fa poc em van fer els amics de Sóc de la Marina, un nou mitjà per cohesionar i vertebrar culturalment la Marina Alta i alhora un mitjà -també per a la gent de comarques veïnes, és clar- per nodrir-se amb allò que la comarca genera des del punt de vista literari, musical, teatral, etc. Seguint aquests mateixos principis, el filòleg Andreu Sentí m'entrevistà arran de la publicació d'Últimes existències, el qual ja està oficialment a la venda des d'aquesta setmana. Com que ja vos he anat avançant detalls del llibre a mercè dels solemnes teasers amb què vaig engalanar el blog de hollywooditat durant els mesos d'estiu, res millor que apropar-vos aquesta primera entrevista (podeu prémer l'enllaç http://www.socdelamarina.com/entrevistes/entrevista-a-lescriptor-jovi-lozano) per tal d'arrodonir l'arranc d'aquesta campanya promocional. No sé si hi ha el glamour de les grans superproduccions, però si l'afany de qui té moltes ganes d'explicar, de contar, coses. En qualsevol cas, gràcies a tots vosaltres per tornar a fer-me costat. De cor. De nou.

Nit de contes -i converses- a Gandia

Moltes vegades se'ns pregunta als que escrivim contes sobre la motivació que ens desvia cap a tal gènere i, anant un poc més lluny, de quina manera expliquem després i difonem la nostra obra. En realitat, pel que fa a la narrativa curta i a la seua empremta dins la cultura, supose que no hi ha millor manera de dignificar-la que recuperant l’oralitat amb què els mateixos contes van nàixer. Històries ideades i de vegades ni tan sols escrites per tal de ser contades, compartides, viscudes. Contes per comprendre la vida, o per viure-la simplement. O com deia Carmen Martín Gaite  en un humil prec: “Mentre dure la vida, que el conte no s’ature”. Sota aquest principi es va desenvolupar dissabte passat l'acte Nit de Contes al Palau, al qual els amics Saforíssims em convidaren amb la intenció de conduir i compartir les contarelles amb què ens delectaren els escriptors Manuel Baixauli, Antònia Vicens, Jordi Llavina i Elvira Cambrils.

 

L’acte recuperà així el mite de les contarelles clàssiques, amb el goig implícit que suposa escoltar els textos per boca dels seus autors. Un gaudi sobre el que vam dialogar tot seguit, arran de les lectures que els convidats realitzaren. Sobre el marc del fòrum, el vam delimitar sota el títol El paper de l’escriptor en el món actual i així, a partir de les qüestions entrellaçades que giravoltaven entorn dels contes i del que signifiquen en el nostre mapa cultura, vam saber què és el que li interessa a Manuel Baixauli de la brevetat dels contes o què és el que Jordi Llavina pensa de la (poca) presència de la literatura als mitjans de comunicació. En aquest sentit, Elvira Cambrils ens parlà de com la conjuntura de la crisi modula la producció literària, mentre Antònia Vicens defenia en el seu torn la dignitat de l'escriptor per damunt dels reconeixements i valoracions institucionals -ella, de fet, va rebutjar el 2004 la medalla Ramón Llull en protesta per la política lingüística del govern balear-. 

 

Sobre aquestes qüestions vam parlar igualment al sopar posterior, on vam gaudir de la conversa en una abellidora sobretaula d'aquelles en què tot, des de les temàtiques encetades als plats assaborits, fa profit. Una trobada sens dubte ben sucosa, i no solament per haver conegut l'autor català Jordi Llavina -de qui tant em va agradar el seu darrer Ningú ha escombrat les fulles- o a la mallorquina Vicens -de qui destacaria, a més la seua intensa producció de prosa, la seua fervent defensa del territori-, sinó per haver retrobat també Elvira Cambrils, a qui tant aprecie, i qui al final de l'acte va resumir magistralment la seua vinculació amb la literatura. "Jo em vaig endinsar en la creació literària per a descobrir altres mons; això és tot el que m'interessava", va asseverar: quanta bellesa, quanta raó, doncs, en un sol enunciat.

Nit de Contes al Palau, Setmana Literària a Gandia

Alguna vegada vos he parlat de Saforíssims, el valuosíssim col.lectiu d'escriptors de La Safor que fan possible (junt al Centre d'Estudis i Investigacions comarcals CEIC El Vell i l'Ajuntament de Gandia) que rutllen amb eficàcia i talent esdeveniments com la Setmana Literària de Gandia: una cita que inclou, entre d'altres recomanables actes, el lliuraments del premis Ciutat de Gandia. La programació completa d'enguany paga la pena viure-la al complet (podeu consultar-la al següent enllaç Setmana Literària 2012), tot i que vull destacar especialment l'acte del proper dissabte dia 17, la Nit de Contes al Palau, una trobada que reunirà a la mateixa taula als escriptors Jordi Llavina, Manuel Baixauli, Antònia Vicens i Elvira Cambrils, i que aquesta persona que escriu s'encarregarà de conduir.  

Antònia Vicens

Jordi Llavina

Manuel Baixauli

Elvira Cambrils

Sobre l'acte en sí, ja d'avançada el recomane a tots els qui vulguen escoltar, des de la seua pròpia veu, els relats dels esmentats autors, a més de les seues opinions al voltant de les qüestions que els formularé partint de les lectures realitzades. En resum, per la part que em toca, és tot un goig que els amics de Saforíssims m'hagen convidat a la vetlada -agrair així la coordinació de Rafa Gomar i l'inesgotable caliu de Maria Josep Escrivà- per tal de prendre part dins aquesta arrelada setmana literària que ha preparat espectacles tan interessants com el XVI Homenatge a la Paraula de diumenge següent; una cita consolidada sobre la qual els amics del Burribloc van publicar aquesta escaient preview que podeu visitar al seu propi canal http://burreracomprimida.blogspot.com.es/2012/11/xvi-homenatge-la-paraula-ploma-i-espasa.html i que justifica l'encant creixent d'un acte on es conjuguen magistralment el vessant escènic amb el literari. 

Dues excuses, entre moltes altres, per acudir a Gandia aquest cap de setmana i reivindicar alhora que l'autèntica essència saforenca rau en les lletres, com no podia ser d'una altra manera, i en un tramat cultural d'aquells que no tenen preu.