divendres, 18 de maig del 2012

Donna Summer and the last days of Disco

 
Curiosament, ara que me n'assabente via facebook, de la mort de Donna Summer, estic escoltant a l'iTunes una de les meues cançons favorites. S'anomena Take Your Time (Do it Right) i pertany al repertori de The S.O.S. band, una de les moltes bandes que van sacsejar l'escena musical nord-americana -i en prolongació, mundial- dels setantes. Aquesta cançó, que va ser vampiritzada per Madonna el 2007 al single Get Together, conté tota la màgia i encant d'uns anys ja polsegosos i farcits de lluentons: l'època daurada de la música Disco, oh, expoliada dècades després per totes les indústries possibles de l'entreteniment tot i que en el seu temps era considerada un bluff, quelcom passatger.

Avançant-me, doncs, a tots els obituaris i escrits que se li retran en premsa a la diva del Disco, caldria dir que per molt que se'n parle, no deixa de ser una comèdia el fet que sempre s'entronitze a un artista hores després del sepel.li. Comença ja a cansar -i ja portem un Michael, una Amy, una Whitney, ehem- l'actitud perdonavides d'uns mitjans que concedeixen l'eternitat als artistes després d'oferir-los un autèntic infern en vida. El cas de Donna Summer, per suposat, no es compta entre els de les icones que ja he repassat, però sí té molt a veure amb la insuportable misoginia de l'stablishment musical i la seua covard tendència a concedir -sempre les mateixes i als mateixos-  poltrones i corones de llorer.

Per això, abans d'homenatges i floritures, caldria dir que de Donna Summer es va abeurar Madonna, qui pels volts de 1978 acudia als mateixos tuguris que la culona de Boston. Supose que la rossa de Detroit no té cap problema en reconéixer la influència de Summer (el ja esmentat Get Together, del Confessions on a Dance Floor), però s'agrairia una mateixa correspondència i memòria pop a la resta de crítics i artistes que han vingut després. No deixa de fer un poc de vergonya que en les llistes col.lectives d'èxits de la història de la música -les que voten desenes de crítics i artistes-, s'escolen fins a set singles d'Oasis -amb tot el respecte per als seus seguidors, però és sols un exemple- mentre que no hi localitzem enlloc hits com Hot Stuff, On the Radio o Last Dance.

El temps posa cada cosa al seu lloc. On dimonis paren els Oasis, ara? Mentre que el millor que s'ha endut la Donna Summer, allà on estiga, és l'orgull de saber que els seus èxits ja no li pertanyen sols a ella, sinó a la consciència -musical- col.lectiva. Haver d'escoltar, trenta anys després, que la música disco és inferior al rock (això, de bon matí, mentre desdejunava) ja produeix fins i tot hilaritat. És que sempre ha d'haver-hi jerarquies? La millor opció, supose, és evadir-se'n, de la mediocritat dels jutges. Ben mirat, he posat el títol d'aquesta entrada en anglés en homenatge a una interessant pel.lícula que des d'ací vos recomane. Sense fer ús de la nostàlgia, cal dir que m'agradaria haver viscut aquells anys despendolats on no hi havia crisi, ni classisme, ni tan sols sida. Uns anys de glitter, de boles de discoteca i lisèrgic desenfré. En aquells dies, això sí, regnava Donna.

2 comentaris:

  1. Sempre m'he sentit un poc estranya per no seguir les llistes de música... igual quan s'estilava el Boom 1, 2 i successius... A mi sempre m'ha agradat sentir la meua música, la que a mi m'agradara sense deixar-me dur per crítics i entesos. El que jo entenc és el que sent, i el que sent és el que m'agrada escoltar i prou. La Donna m'encantava en eixos moments de baixò que necessites agafar una cullera de fusta de les de cuinar i posar-te com una fera cantant cara l'espill per tota la casa. I la Donna per a mi era una reina, i prou.

    ResponElimina
  2. M'alegra molt, Pepa, la teua reflexió, que és al cap i a la fi el que jo pense també en relació al pòdium del pop. Som nosaltres els qui ens fabriquem els èxits, sense guies ni gurús. I tant que sí!

    ResponElimina