Afinant la vida, assajant l'existència

Encara que m'agrada deixar més temps des que m'acabe un llibre per parlar-ne expressament, he considerat escaient parlar-vos hui de "Vides desafinades", la nova novel.la de Xavier Aliaga que presentarem aquesta vesprada al Café Sendra, sobretot perquè el solatge de la seua lectura ja sembla tan ferm com fèrtil. No debades, ja sabia que el pòsit del text anava a ser saborós tenint en compte, des que va ser públic el veredicte del Premi Joanot Martorell, que m'abellia moltíssim llegir aquesta novel.la de títol concís, encertadíssim i, al capdavall, coherent amb el conjunt de l'obra.

Ja sé que dir "m'abellia moltíssim llegir aquesta novel.la" en l'encapçalament del que sol dir-se ressenya o valoració pot sonar frívol, però aquest tipus de sensació, d'estímul indescriptible, ja li'l vaig transmetre a Aliaga fa prou mesos i té molt a veure amb el que u, com a lector o escriptor, opina sobre la literatura i, més concretament, sobre la literatura al País Valencià. L'obra guardonada de l'escriptor de Xàtiva -o cal dir Madrid?Això ho haurem de consensuar, Xavier, però ja de primeres queda ben exòtic-, doncs, és en primer lloc un retrat cru, sense fotogènies ni esteticismes, d'una generació decebuda, descoratjada, que amb prou feines aconsegueix fer-se el seu lloc al món. La narració de les seues vivències, focalitzada des de les diferents veus dels personatges, ens presenta un relat polifònic, com escaientment definí l'escriptor Manel Alonso en la seua aproximació a la novel.la. I és precisament aquesta polifonia el fil argumental d'un text que s'endinsa per les entranyes, quasi sempre convulses, d'uns homes i dones en constant crisi, en constant lluita.

El marc de la crisi econòmica, procés magistralment sintetitzat per l'autor en un dels passatges centrals de la novel.la, no sols sobrevola l'avenir dels dissortats personatges, sinó que el modula subtilment, com si fóra un personatge addicional. Així mateix,  l'esforç de les dues protagonistes femenines per dur endavant el seu segell discogràfic és també un intent per afinar les seues vides, per deixar d'assajar l'existència i passar a prendre les regnes d'això -tan abstracte- que se'n diu vida madura. I és que són precisament les seues desventures, l'evolució de la seua madeixa d'intercanvis i desencontres, els nusos d'una novel.la que resumeix amb exactitud i (alta) fidelitat -remetent-nos alhora a la popular novel.la musical del britànic Nick Hornby- aquests temps de desfeta i recomposició.

 El més important, al remat, és que d'ací a uns anys, no sé si lustres o dècades, quan algú s'acoste a aquest text, puga delimitar el gruix de cabòries i paranoies que ens guiaven en plena crisi de butxaca i d'identitat. Sabran, evidentment, que es tracta d'una novel.la ja no escrita el, sinó de 2011. I això, tal com està tot, ja diu molt de "Vides Desafinades", ja diu molt del Xavier Aliaga.