"Ací em pica, ací em cou": Revival pasqüer amb excusa i seqüència gastronòmica

I, sense voler, arriba Pasqua i t'adones que, de totes les nostres celebracions, aquesta és la més outsider ja siga per la llibertat amb què vagareja pel calendari any rere any, ja siga per la varietat d'interpretacions que un pot donar-li. Perquè de pasqües n'hi ha un grapat: la de la Setmana Santa, la de si ara viatge o ara no em ve bé, la d'anar a la muntanya, la d'enlairar el catxirulo, la de quedar-se escarxofat al sofà fins que s'acaben les existències de mona...  Amb tot, i si un suca el melindro dins del tassó de la nostàlgia encara més, és fàcil constatar que aquesta festa ha perdut vigència, solidesa, potser atordida per l'excés de les festivitats que la precedeixen a l'hivern i que li donaran continuïtat a l'estiu. Un parèntesi. Una pausa. La Pasqua ha migrat, així doncs, a mer Kit-Kat lúdico-festiu. No debades, batejar aquestes dates amb el nom d'un snack no és una accepció gratuïta. Si heu rebut cap oferta promocional dels supermercats que en aquestes dates fan l'agost (sí: també en clau de canvi climàtic), sabreu que cal consumir xocolata a dojo i, entre tauleta i tauleta, rosegar un poc d'eixe succedani de mona que vénen ben embolcallada de plàstic com si fóra una exportació de Fukushima. És aquest i no cap altre l'emblema dels dies que ara ens pertoca reivindicar, tot i que en el següent llistat repassarem la vigència d'aquestes mitologies gastronòmiques d'entretemps:

La mona de Pasqua: Com bé assenyalava abans, no tenen res a veure les mones casolanes amb les del supermercat. Molts forns amassen encara les receptes tradicionals, per la qual cosa no vos deixeu engalipar per les (sub)versions de les grans superfícies. N'he arribat a tastar algunes que no fan asbolutament gust de res, la qual cosa és també un repte. Això sí, com que no sóc un integrista de la tradició, m'agradaria que algun organisme internacional  intervinguera en el costum d'encastar un ou dins la mona. M'he passat la infantesa empassant-me ous durs creient que es tractava d'una obligació dins el ritual de la mona i moltes vegades vaig estar a punt de morir ofegat (Asfixiado por un panquemado, n'haurien dit els titulars), per la qual cosa he d'agrair la moda dels ous de xocolata: introducció gràcies a la qual les generacions esdevenidores podran berenar la mona amb més comoditat i, sobretot, seguretat. Encara que no ens enganyem, arribada una certa edat, el que realment abelleix és agafar un altre tipus de mones. I aquestes, per descomptat, no porten ou.

La (sobredosi de) xocolata: Val, ja sabem que la quaresma obri l'apetit i que Lidls, Aldis, Mercadones & cia. s'encarreguen de fer-nos memòria (gustativa). De qualsevol manera, la tendència dels ous de xocolata, evidentment saxona, contribueix a apujar el còmput calòric d'uns dies en què també hi haurà overbooking energètic des d'altres àmbits alimentaris. La xocolata que es ven amb motiu de les pasqües, però, té més llet que cacau i més mantega que textura cruixent. Ben mirat, i ateses les múltiples versions del format originari de l'Easter egg, podríem dir que els aparadors de les pastisseries, els prestatges de dolços dels supermercats, són una orgia Kinder on el referent principal s'ha vist del tot descolorit davant l'allau de la marca blanca. El fill ha matat al pare, i també a l'avi. I a qui es pose per davant. En matèria de xocolata, no hi ha ningú estalvi. Un altre recordatori per al·ludir una altra especialitat: no us fa un poc de nosa la xocolata blanca? No fa gust de llet condensada? Resumint: entre el Milkybar i el bar, jo em quede al bar.

La (peasso) mona catalana: Algú ha de dir –i ho ha de dir sense vergonya d'una punyetera vegada– que la mona catalana és la germana drag-queen de la mona valenciana. Que si els ninotets, que si les plomes i la purpurina... No hi ha dubte, la mona catalana és la Norma Duval dels hidrats de carboni. És el dolç gai per excel·lència i ho hem de saber valorar. Recorde el shock de la meua primera mona catalana, ataüllada a una pastisseria de Terrassa, ben a prop d'on viu la família del meu avi. Des d'aleshores no n'he dubtat i continue reivindicant els valors transversals que aquesta recepta atresora en la seua confecció multicolor. En teoria, podria ser l'evolució de la nostra mona, actualitzada en concepte Gayxample o qui sap si des de l'etnografia se'ns podria donar una explicació més reveladora. Mentrestant, però, jo ja sé què desdejunava El Titi.

Menjar (o fotre) al camp: Era fins fa poc una opció majoritària, la d'escampar el poll, sobretot el diumenge de Pasqua, i simplement gaudir de la natura, dels entrepans de llonganissa i dels ous farcits (de nou, l'ou: sospitós tot). Una tendència, la del picnic, en clar retrocés. Jo crec que ja no anem al camp, a les muntanyes, per dos motius: l'un, perquè estan quasi totes urbanitzades i, per un altre costat, perquè les que no són privades estan socarrades pel darrer o pel pròxim incendi. No faig demagògia, sinó denuncia del que no m'agrada i, per desgràcia, tenim. La llegenda històrica diu que a finals dels anys huitanta un esquirol podia anar des d'Escandinàvia fins a Àfrica botant de taula parada campestre en taula parada campestre. Ara, en canvi, fa el mateix trajecte però botant de cap de promotor en cap de promotor. Hi ha l'aturada immobiliària de la crisi, però no en desconfieu: ells esperen, expectants, a malmetre els raconets de bosc i de platja que ens queden. Mentre no hi cedim, és clar. I crec que ho tenen difícil, de moment. Els passa com a la cançó popular: Ací em pica, ací em cou. El territori, que no cap altra cosa. Els bull la sang de veure verdor. A mi també, però de no poder-los esclafar l'ou a la testa. Xof! (NOTA: Seguint l'anècdota de l'esquirol, propose un dòmino de grues des de Noruega fins a Algesires. Després, amb la ferralla tombada, vendre-la al pes i, amb el que guanyem, comprar bona cosa de tanques amb què parcel·lar allò que ens queda. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Perquè no hem de confiar amb la possibilitat que governen de nou les esquerres: quan ells manaven, tampoc no es mataven a bacs. Si ja ho deia la bruixa Avería, Viva el mal, viva el capital).

I, amb això, acaba aquest recorregut pels símbols d'una festa en constant procés de reformulació. Per si de cas, jo ja tinc el rebost assaciat. Mones, queviures i ous. No me'ls toqueu, per cert. Els de xocolata, vull dir. A que em toquen els altres ja me n'he acostumat. Ens n'hem acostumat tots, al cap i a la fi. Penseu que hi ha conselleries, departaments i ministeris sencers dedicats dia i nit a aquest afer. No és per a menys. Abans encara hi havia l'excusa de tocar la moral o els ous. Podia ser una cosa o l'altra. Mai les dues alhora. Ara s'ha d'acceptar que ens toquen les dues coses al mateix temps. Sense descaradura. No hi ha dubte, ni escapatòria: ens haurem de conformar amb la xocolata. Bones mones (de tota índole).

Glòries & cabòries: Lliurament Premis Ocell 2014

Com que pel Facebook, almenys a nivell local, se n'ha parlat una mica massa, no mencionaré ací, ni que siga en llengua de Mordor, l'amplificada visita de la Geperudeta al meu poble: viscuda per uns com una benedicció divina i maleïda per altres com una autèntica putada de carrers tallats, murta escampada i infinitat de testos/obstacles disseminats per les voreres. L'únic que em resulta colpidor és l'elasticitat de conceptes com el de la llibertat religiosa, en clar perill d'extinció quan s'aprofita la visita d'una mare de déu peregrina per muntar un megapollo d'aquells solament comparables al sexenni de Morella, ruixat de pètals inclòs. Il·lustre l'esdeveniment amb la foto que va difondre via Twitter, l'acidíssim Paròdia_Ondara sota el títol Ondara, 1939. No cal afegir-hi res més. Com diria Ana Pastor, suyas son las conclusiones. Al cap i a la fi, jo he redactat aquesta entrada per parlar del que passava a l'Auditori d'Ondara mentre a la Plaça de Bous del mateix municipi una enfervorida comunitat congregada passava el rosari durant més de tres hores (amb discurs xenòfob de bisbe de torn) davant la ja mencionada Geperudeta on tour. Doncs això, mentre uns elevaven l'esperit, altres alçaven el Premi Ocell, almenys per matisar que hi ha gent que, més enllà de la fe i el melic, treballa per fer més bonic, més just o simplement més habitable aquesta terreta que ens pertoca habitar. I com en vaig ser testimoni, en qualitat de mantenidor del lliurament, en compartiré la crònica. 

Trini Reyes, Vicent Ballester i la Plataforma per la Sanitat Pública, Premis Ocell 2014

Ahir diumenge l’Auditori d’Ondara acollí una nova gala dels Premis Ocell, els quals han celebrat enguany una nova revetlla fonamentada en el reconeixement dels personatges i entitats que els membres de l’associació han escollit per mitjà de les seues votacions. Pel que fa al premi dedicat a l’àmbit comarcal, aquest enguany s’ha concedit ex aequo donat l’empat de vots entre dues candidatures. En aquest sentit, Francisca Lorenzo Rodriguez, Javier Ruiz Cenzano i Francisco Sanchez Garcia, en representació de la Plataforma per la defensa de la Sanitat Pública de la Marina Alta, foren els primers en pujar a l’escenari per recollir el guardó concedit atesa la trajectòria cívica d’un col·lectiu compromés contra el que suposa la privatització dels serveis públics. 

El següent premiat comarcal fou el guitarrista de Dénia Vicent Ballester, de qui l’associació no sols ha valorat la seua mestria com a intèrpret sinó la importància de la seua tasca docent i de difusió de la guitarra. Ballester agraí el guardó per mitjà del llenguatge que millor coneix, és a dir, el de la música. Amb la interpretació d’una selecció de temes de Joan Manuel Serrat, el solista agraí al públic el reconeixement a la seua carrera professional

D’altra banda, pel que fa al premi local i tal com ja s’havia avançat, el premi local fou atorgat a l’artista estat-unidenca d’origen ondarenc Trini Reyes, qui rebé molt emocionada la distinció del guardó extraordinari de la nit. Reyes, que ja visità el municipi el passat mes de novembre amb motiu de la presentació de la seua biografia D’Ondara a Broadway (editada per l’Associació Cultural Ocell dins la col·lecció Personatges i fets d’Ondara) no s’estigué de valorar la immensa alegria que li ha suposat aquesta sèrie d’homenatges per part dels ondarencs, el quals han reconegut la tasca de l’artista per la divulgació de la dansa espanyola en l’escena nord-americana i, en prolongació, mundial. 

Tot seguit, l’espectacle que amenitzà la gala de lliurament fou la comèdia Metrosexual, de Farfullit Teatre, de l’ETC Pego, un espectacle protagonitzat per Cèsar Monsonís i guardonat a la darrera edició de la mostra de teatre de Dénia. Moltes rialles i un sonor aplaudiment certificaren l’acceptació d’una obra que tancà amb èxit l’edició dels Premis Ocell 2014.

Lectures & trobadures: Menú de versos i recomanacions per al Dia de la Poesia

La grandiloqüència dels dies assenyalats no sempre és tan encertada com la seua interpretació en clau corporativa. El fet que el dia del pare o de la mare se situen estratègicament allunyades dins dels calendaris comercials no tindria res a veure, al cap i a la fi, amb la reivindicació dels dies de (i per) la literatura o el teatre, els quals troben en aquests celebrats jorns de març i abril una excusa per fer del joc reivindicatiu un sòlid manifest. En aquest divendres 21 de març dedicat a la poesia no me n'estaré, doncs, d'engalanar el blog amb un grapat de recomanacions que crec que paga la pena reivindicar, sobretot tenint en compte que l'allau de novetats no implica l'oblit d'aquells treballs que t'han deixat un saborós solatge. És el pòsit de la seua lectura, sens dubte, l'estímul més evident; la raó més concisa per encetar aquest menú de versos:

Hèctor Serra, Trèmolo (Editorial Germania, 2013). Atés l'imparable activisme cultural i mediàtic d'aquest jove autor d'Aldaia (com a prova fefaent, el seu suggeridor espai http://lextraradi.blogspot.com.es/), el primer que s'ataülla en aquest primer poemari llarg és l'afany per copsar una realitat tan complexa com la del món crític, deformat, que ens envolta. Trèmolo es planteja així com a discurs versàtil, amb diversitat d'enfocaments i maneres d'enfrontar-los. Present i passat fosos en unes planes que s'abeuren del territori físic i també del sentimental. El poema Avinguda Ovidi Montllor en seria un exemple, d'aquesta cruïlla on l'espai habitat s'entrecreua amb l'enyor de temps idíl·lics assolats per un present amb tendència a la destrucció de parcel·les, vivències o continguts. Una percepció que el poeta materialitza en la molt reeixida peça Sistema de coordenades, probablement la medul·la temàtica d'un conjunt cisellat per l'exactitud d'un llenguatge acurat, poderós. No és d'estranyar, així doncs, que l'anhel expressiu del poemari s'haja encomanat a projectes artístics paral·lels tals com Trèmolo de tardor, l'espectacle poètico-musical que Hèctor Serra ha coordinat junt a l'intèrpret Yeray Calvo. Una lectura potenciada que amplifica l'original i que ens obri la gana davant de futures (i esperades) produccions.

Elies Barberà, Ulls, budells, cor (Lapislatzuli, 2012). D'Elies Barberà vaig conéixer abans la faceta dramàtica (per mitjà de la companyia catalana Teatre de l'Enjòlit) que la poètica i no sé si aquest protocol d'actuació determina, a la fi, la manera d'apropar-se a les seues creacions. Tant se val. Hi ha, per descomptat, vodevil i teatralització en uns poemes absolutament pop que el xativí ha recopilat en aquesta antologia focalitzada en les seues sortoses passes poètiques enllà de la prosa, a prop d'un discurs inclassificable que, de tan enrevessat, assumeix una captivadora versemblança. Des de l'enèrgic risc de molts encapçalaments fins al caràcter postmodern que traspua el seu testimoniatge, tot en Barberà fa profit. Heus ací un valuosíssim botó, els quatre darrers versos de Germana anorèxia: 

"...així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort."

Carles Mulet, Quadern de sal (Edicions 96, 2011). L'enginy d'un escriptor com Carles Mulet sorprén en gran mesura per la cadència gairebé oriental de les seues compassades aportacions: breus recreacions, valoracions, reflexions, fotografies, haikus... Un talent que l'autor dosifica en el seu recomanable blog http://nausicanova.blogspot.com.es/ des de 2008 i que planteja alhora una necessària reflexió sobre el format de l'art literari i l'eficiència discursiva d'allo concís. No debades, Mulet, qui ha conreat igualment la narrativa curta, controla a la perfecció aquestes distàncies, les quals quallen escaientment en la seua darrera publicació, Quadern de sal. Amb un títol evocador (personalment em remet a Paul Valéry i al seu cementeri marí), el poemari és un tramat de senderes amatòries on refulgeix especialment el component eròtic, vitalista, el qual culmina i completa el retrat del desig, de l'estimada. Hi ha la croada de l'amor en la senda d'altres poetes tals com Papasseit, tal vegada en la sintonia carnal d'Estellés, però la singladura de Mulet es deté i s'enjogassa en altres episodis indefugibles de l'enamorament tals com l'absència de l'amant  abans de desembocar en una peça cabdal com és Cometa del meu segle, atronadora composició que clou un recull on suren, entremesclades, belles i suggeridores imatges.

Un poemari, el de Carles Mulet, publicat dins la col·lecció Razef Plaquettes d'Edicions 96, un projecte editorial des de l'abast regularitzador (normalitzador i engrescador, també) del qual voldria acomiadar l'entrada de hui. Un post sobre la poesia i el seu òptim i recomamable consum. La poesia, no obstant, és un bé de consum. I el seu format, la seua accessibilitat, s'adiu a les plaquettes en la mateixa mesura que les plaquettes s'adiuen a la nostra butxaca. Em sembla un antídot idoni per a aquells que desconfien de la literatura per considerar-la cara (ja sabem que això és sols una excusa barata...). Contra aquestes adversitats i recels parcials, aquest model de publicació és també un exercici de democratització de la producció. Perquè la poesia s'ho val. I els nostres autors, s'ho mereixen. Les nostres ànimes, mentrestant, en gaudeixen. I no només hui, sinó sempre. És el que passa amb els bons poemes. Són un bé de consum, però no mai caduquen.

No digues que va ser un somni: Deu anys de l'11M

Li prenc el títol d'una preciosa novel·la a Terenci Moix per encetar una entrada que no podria anar acompanyada del mateix adjectiu, però sí d'altres apel·latius més o menys evocadors, més o menys encertats. El dia que es compleixen deu anys des de l'atemptat d'Al-Qaida a Madrid no és un bon dia per engegar la tele i constatar que la salut democràtica -i mediàtica!- d'aquest país no ha superat la prova de foc d'aquell dissortat onze de març. De fet, en els pocs intents de zapping que he fet mentre desdejunava he tornat a ensopegar amb imatges d'impacte(s), amb nous contubernis sobre les teories conspiratòries i amb l'enèsima recreació d'uns incidents que no paga la pena commemorar. A qui s'ha de plorar és a les víctimes, les quals resten ressagades dins la jerarquia dels recordatoris, ja alienes a totes les controvèrsies a què ha estat sotmés l'únic camí viable, el de la veritat.

De fet, a l'hora de resoldre la parcial cicatrització de la ferida de l'11M no se m'acut cap altre subterfugi que el de la creació. I és que per parlar de la catàstrofe, tal com m'he plantejat en aquest post, no és necessari acudir una vegada més a les instantànies sagnants que descriuen la tragèdia. Un bon exemple és la novel·la gràfica publicada el 2009 per Panini Comics amb guió d'Antoni Guiral i Pepe Gálvez i dibuix de Joan Mundet. Amb pròleg de la Presidenta de les Víctimes de l'11M, Pilar Manjón -qui encapçala la fotografia que precedeix aquest primer paràgraf- no es tracta de la primera incursió il·lustrada sobre el tema però sí una de les obres més reveladores i, sobretot, empàtiques amb la temàtica. Un punt de vista més proper que s'agraeix i que ens permet una lectura més humana, més compromesa, del significat i circumstàncies de l'atemptat. El terrorisme, en resum, s'abeura del terror. La missió dels terroristes, si més no, passa per la conscienciació del pànic com a arma selectiva. Res millor que plantar-li cara amb determinació per mitjà de l'art, precisament allò de què els talibans més abominen. Només cal fer un recorregut geogràfic pels paratges sotmesos al desvari de l'islamisme radical per saber que la música, la literatura i qualsevol manifestació plàstica està totalment prohibida, perseguida i marginada.

La interpretació artística dels fets, tal com aquesta vinyeta pertanyent a la novel·la gràfica proposa, és una eina d'alt valor pedagògic i terapèutic a l'hora de decodificar l'accident, de la mateixa manera que ho són els nombrosos reculls poètics realitzats al voltant de l'efemèride, d'entre els quals m'agradaria destacar el recull de la poetessa Pilar Radón, probablement una de les aproximacions més reeixides. Tot i amb això, encara és abassegador l'enfocament erroni que els mitjans de comunicació espanyols aplicaren i apliquen a hores d'ara a la cobertura de l'atemptat. L'ombra difosa d'ETA gravitant al voltant de l'11M és tal vegada un dels exemples de la confusió, interessada o no, de la manipulació desenvolupada sense escrúpols, de la necessitat d'escampar el poll abans que les responsabilitats... Amb tot, després de deu anys, sols caldria desitjar que els familiars de les víctimes hagen trobat un poc de pau, de quietud, per combatre el desassossec. Hi ha dolors que no se superen. Aquest és un d'ells, sense dubte. Un lament que no se sufoca amb el pas dels dies, ni dels titulars: un plany que continua amb el seu traqueteig, imparable, etern, tal com aquells trens que no arribaren a la parada final, sinó que s'hi quedaren per sempre, aferrats a les vies.

191 morts. 1858 ferits. Les víctimes. Els absents. Tornant a l'art, a la vida, (l'enorme) Luz Casal els dedicà a tots ells aquesta cançó, aquest video, per retre'ls un homenatge que caldria, una vegada més, subscriure.

Encontres, reencontres, lletres i cors robats: Presentació a Gandia d'Últimes existències

Anunciava dilluns passat al Facebook i a Twitter, per mitjà d'aquesta targeta, l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 22 de febrer al Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia, 19.30 hores). Una trobada que vaig coordinar mitjançant els Saforíssims, els quals, més que un col·lectiu, són un ésser vivent, una criatura en continu creixement -no deixeu de visitar la seua web http://www.saforissims.org/ per fer-se'n una idea-, un consorci literari i cultural que em té el cor robat; expressió que li manlleve a Maria Josep Escrivà, batejada Dama del Grau per l'il·lustre Salvador Bolufer (això implica el corresponent copyright pegolí), arran de la bonica entrada que l'escriptora redactà amb motiu del primer aniversari del seu bloc Passa la vida.

Tal com Maria Josep assenyalava en aquell article d'agraïment, i fent ús d'una expressió que és molt viva a la Marina, sobretot a Ondara, cal celebrar una i mil vegades el fet de tindre el cor robat, o en constant estat de robatori, per aquelles persones que fan que aquest país rodole en unes condicions de salubritat cultural acceptables. No me n'he cansat, durant tots aquests anys de presentacions i representacions, d'agrair l'afany d'aquells individus que acudeixen, ja siga tard, ja siga d'imprevist, a una presentació literària. La constància, alhora, d'aquells escriptors i escriptores valencians i en valencià que no han deixat d'entusiasmar-se amb l'objectiu d'acostar als lectors les seues creacions, per més minoritàries, per més marginals, que foren les circumstàncies. D'entrebancs n'hem tingut un munt, però no m'estaré de festejar que a la fi, fins i tot quan més pestilent ha estat la pudor del femeral circumdant, sempre ha florit la rosella, amb desafiant petulància, encimbellada entre la immundícia. 

Primera presentació, ara fa un any, d'Últimes existències a Ondara

Jo m'he decantat sempre per la bellesa d'aquesta flor, abans d'entestar-me en espigolar la resta d'un jardí en perpètua construcció. La podridura pot barrar el pas de vegades, però no sempre. I heus ací la sendera per on hem anat desfilant, de vegades porucs, sovint escopetats, però sempre conscients de la nostra comesa. A les darreres presentacions d'Últimes existències n'he parlat, exactament, d'això. Com la literatura ajuda a digerir la vida perquè al cap i a la fi no poden separar-se l'una de l'altra. Ha estat un plaer diseccionar la crisi a partir d'una interpretació pròpia. Ha pagat la pena escoltar per boca dels lectors com la recessió econòmica no sols és un dogma capitalista, sinó molts altres fenomens barrejats. Miratges que aquest dissabte abordarem de nou amb l'ajut de dos indroductors saforencs de luxe: Sico Fons i Lluís Miret. Dos escriptors que m'acompanyaran en l'anàlisi i el diàleg. Res millor que la conversa compartida, també amb el públic, per constatar que la literatura és una celebració col·lectiva. Una festa que, a diferència dels banquets orgiàstics que precediren el crack de 2008, no s'acabarà mai.

"No quiero tu voz", vull la teua ànima: La Voz Kids i el descens a les podridures de Mediaset

Deia l'altre dia un crític televisiu (que no m'agrada ni un pèl) que si els continguts de les cadenes de Mediaset s'han deteriorat tant és per l'avidesa d'una audiència assedegada de la dosi diària de degradació humana i, consegüentment, televisiva. És un argument recurrent que també repeteixen els acòlits de Paolo Vasile i també eixe presentador en estat de gràcia (i de taxímetre) permanent que s'anomena Jorge Javier Vázquez i que ocupa el 70 % de la graella de Telecinco. No vaig a contradir-los perquè és absurd: és el que els dóna de menjar i és el que els audímetres demostren poc dalt poc baix (E'hpaña és asín, i poc podem fer-hi). El que no podem negar és que més enllà dels clàssics consolidats de la cadena (Gran hermano, Supervivientes, Mujeres y Hombres y...), l'adaptació infantil de La Voz és una d'aquelles gestes que no sols somouen l'enteniment, sinó també els budells. Una novetat de temporada preparada a corre-cuita, a mercè de l'èxit del format adult, i destinada a ornamentar el primetime de música, il·lusions i carnassa... en edat de creixement.

He trobat a faltar l'opinió de més veus crítiques (des dels Observatoris de la Infància a reconegudes personalitats del gremi que, ves per on, també són tertulians del mateix grup empresarial) a l'hora de qüestionar quin és el límit d'uns programes que, no ens enganyem, no sols s'alimenten d'inversió publicitària, sinó d'una matèria prou més sensible com és la de les il·lusions dels menors. Tampoc no ens escandalitzem, el gènere ha existit sempre i ha donat sucosos beneficis, però tant fa: l'excusa de possibles (i realment poc probables) èxits esdevenidors anorrea qualsevol discerniment ètic en pares i tutors. La bulímia per la fama i el reconeixement s'empassa així la píndola de trellat necessari per allunyar els xiquets d'uns botxins catòdics que no només volen la seua veu, sinó també la seua ànima. Queda massa ingenu assenyalar de nou la immoralitat d'alimentar-se i enriquirir-se amb els anhels aliens, però no m'estaré de dir que si la matèria amb què es mercadeja pertany a ments encara tendres, la jugada és del tot vomitiva, execrable... però infal·lible. La Voz Kids té un bon share, que és el que mana. Però no oblidem que qui mana no sempre paga. Els participants es paguen les seues despeses per a la gravació del programa i no cobren per una actuació que pot acabar eternitzada, si hi ha errada o desafinació, per la xarxa viral de WhatsApps i canals varis. La fiblada que em motivà aquest post, de fet, fou el vídeo d'una cantant de nou anys que s'ha popularitzat per la seua manera d'interpretar Diamonds, de Rihanna. M'arribà entre rialles i escarafalls. A mi sols em quedà l'estupor. I el buit. I molta inconcreció.

Tot i amb això, m'ha interessat molt l'opinió d'amics  professionals de la docència que han incidit en la desvergonya d'uns formats que cada vegada desvirtuen més el sentit de la superació o de la lluita. Focalitzar aquests valors en la infantesa sempre ha estat un ardit útil i fins a cert punt recomanable; el que no ho és, pel contrari, és espectacularitzar les misèries que acompanyen aquest procés. Convertir les capacitats artístiques de cadascú en una competició sense respectar que la importància del talent és saber treballar-lo, cuidar-lo, estimar-lo, però no exposar-lo abans d'hora. Com ocorria amb els tradicionals carrets de fotos, el fet de traure massa prompte a la llum el film velava per sempre la qualitat de la pel·lícula. Amb els xiquets d'aquest nou hit de Telecinco pot passar exactament el mateix. Per això, a més de compadir-los, hem de saber protegir-los. Recordar-los també als programadors televisius, als dissenyadors dels catàlegs de moda, que la infància és un bé escàs, fins i tot molt breu. Desprestigiar aquest do és privar l'individu de la seua pàtria més íntima, que és la infantesa, com bé resava Rilke. Restar-los innocència per innocular-los ambició esbojarrada pel no-res és un verí que podem acabar pagant ben car. Però tant se val ja: ara es juga més al càsting que al sambori, al photocall que a la trompa, mentre el tram de 0 a 12 anys es consolida exclusivament com a segment de mercat. Sense candidesa. Ni innocència. Ni tan sols amb el dret de ser xiquet. D'actuar com un xiquet. No d'actuar, com un xiquet, davant d'una mitjana de quatre milions d'espectadors.

Digressions, aproximacions: "Una història de ficció" no és una història de demagògia

Què tenen a veure una hamburgueseria i la Guerra Civil? Filem més prim: què tenen en comú la cuina d'una hamburgueseria cutre i el desenllaç accelerat de la nostra guerra més recent? Potser, poc. Potser, alguns detalls. Potser, res de res. Quan vaig escriure el relat primerenc d'Una història de ficció, fa ara més de tres anys, em vaig plantejar aquest dubte inicial arran d'un titular que esguitava els rotatius i els telediaris dia rere dia en la plena i roent crisi econòmica de 2010: "Som la generació més malaurada desde la Guerra Civil". Una frase concisa, certament qüestionable, que fa que ens plantegem moltes coses, sobretot si encetem comparacions més o menys fructíferes amb el nostre passat. L'origen d'aquest conte era, si més no, formular aquesta contradicció: confrontar passat i present en un joc de gradacions, alhora narracions, que ens permeta arribar a un punt en comú. Després, és clar, el conte se'n va anar un poc de mare i es convertí en una novel·la. Jo continue pensant que les novel·les són simplement contes que se'n van de mare, que s'enjogassen paràgraf rere paràgraf fins a arribar allà on calga i que és precisament eixa manca de previsibilitat allò que més fascina a l'escriptor; més que més quan aquest creu que ha quantificat l'abast i possibilitats del text original.

Ben mirat, la història de Manel i Lluna, els protagonistes d'aquesta història (tot i entrellaçada amb la dels avis del primer) és una història ben actual. Generació perduda. Il·lusió, ídem. Estalvis mínims. Ocupacions i vivendes precàries. Sous i esperances minvants. Somnis aplaçats. Frustració latent. Rebuts pendents. Un catàleg que en un principi pertanyia a l'estoc temàtic d'Últimes existències però que va acabar descavalcant-se'n per la llargària excessiva. M'interessava aprofundir, així doncs, en l'odissea d'un jove llicenciat valencià que treballa a destall en una desangelada cadena d'hamburgueseries per poder sobreviure i anar maquinant esdevenidors plans. Un fàstig vital que el jove Manel combat per mitjà d'un projecte literari en construcció: la història dels seus avis. Un bàlsam contra la pesantor dels dies i de l'aire oliós que no s'escola per l'extractor de la sutjosa cuina del local. Una història que l'escriptor amateur aborda en les poques hores d'esbarjo que li queden sense saber que tal vegada la maniobra de narrar una aventura tan íntima i propera és el camí més factible cap a l'escapatòria. Mental i, més endavant, corpòria.

De l'argument, això sí, no desgranaré més detalls perquè aquesta és una tasca que li pertany al lector i sóc del parer que els escriptors ens hem fet un poc pesats ja amb les litúrgies introductòries. Després, cal remarcar que si heu llegit Esbós per a una improbable novel·la històrica (la novel·leta que tancava Sis contes i una novel·la incerta) sabreu que aquell text era un manifest meu contra el totalitarisme de la novel·la històrica entesa com a mera escenografia o com a carn de best-seller, a més d'un avís sobre la meua incapacitat de fer narrativa partint dels esmentats termes. En aquest cas, però, he fet una lleu excepció. I és que sempre m'havia captivat la llegenda de l'Stanbrook, el darrer vaixell salvador que partí des d'Alacant a les acaballes de la guerra convertit en l'última esperança del bàndol republicà. Doncs bé, heus ací la meua humilíssima i petita aportació a un símbol llibertari que precisament aquest dies commemora el seu 75é aniversari. Una coincidència curiosa que m'ha fet gràcia i que a més se solapa amb la publicació del llibre. El popular mercant il·lustra igualment la coberta tot i que el temps predominant de la novel·la és l'actual. Així mateix, m'interessava l'abast metafòric d'aquesta imatge que no pretén ni molt menys fer demagògia a l'hora d'intercalar la crisi econòmica amb la Guerra Civil. Són molt espanyoles, l'una i l'altra, per descomptat, però crec que mereixen tal anàlisi encara que siga amb riscs. L'explicació a l'instint de supervivència de l'individu. La necessitat de començar de zero. L'anhel de salvació. El concepte de fugida. El gest de la revolta. Ingredients que es barregen a Una història de ficció, en aquesta versió final que ha supervisat Josep Palomero, autor també de la guia didàctica que complementa el treball i director de la col·lecció Tabarca Narrativa de l'Editorial Tabarca on s'emmarca l'obra. Vull des d'ací agrair-li a Palomero la tasca realitzada, sobretot en l'esforç de focalitzar aquesta ficció cap al públic juvenil. Una història de ficció que he volgut que fóra una reflexió sobre l'escriptura i sobre els estímuls que ens motiven a practicar-la; una reflexió alhora sobre la simultaneïtat de la Història, la majúscula, de vegades tan distant, sovint tan recognoscible.

El recorregut per l’Europa literària de Simona Skrabec obri els Encontres a Beniarbeig

El passat dijous arrancaren a Beniarbeig les Jornades sobre literatura i història 2014, una iniciativa emmarcada dins del projecte Encontres a Beniarbeig que naix amb la intenció de consolidar una cita cultural per al municipi i alhora per al conjunt de la Marina Alta, tal com manifestà l’alcalde Vicent Cebolla en l’obertura d’un acte que comptà amb la participació de l’escriptor Tomàs Llopis com a representant dels coordinadors del projecte, així com del jove beniarbegí Pau Bañó com a introductor de la ponent convidada.

La programació l’encetà tot seguit l’escriptora i filòloga eslovena Simona Skrabec amb la conferència “Europa literària, Europa històrica”. Estudiosa de la teoria literària i traductora, Skrabec reflexionà en la seua comunicació sobre el sentiment nacional i sobre la visió del continent com a ens històric i cultural, tot partint de la dualitat que  dissecciona Europa en dos segments geogràfics i vitals no del tot recognoscibles. L’escriptora parlà de la vigència d’un teló d’acer de vegades físic, sovint intangible, que encara entrebanca la idea d’una Europa compacta. Un territori marcat pel contrast del binomi felicitat/infelicitat que s’entén i s’exemplifica a través de l’empremta de l’Holocaust dins la producció cultural de la segona meitat del segle XX. Per tal de traçar aquest recorregut artístic, Skrabec s’abeurà d’exemples pictòrics com l’autorretrat de Zoran Music o de textos intensos, i alhora intactes, com l’extracte de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella. Valuoses mostres il·lustratives que arrodoniren una conferència magistral, seguida amb atenció pel nombrós públic que acudí a aquesta primera cita de la programació.

La ponència de Skrabec precedeix així les comunicacions de febrer i març, les quals  encapçalaran dos dels més destacats autors de novel·la històrica dins les lletres valencianes: Silvestre Vilaplana –qui ens parlarà el 20 de febrer sobra la realitat i la ficció que poblen la seua gran obra Les cendres del cavaller– i Josep Lozano, qui traçarà -27 de març- una sucosa panoràmica literària en la seua conferència “La novel·la històrica al País Valencià: Crim de Germania“. D’altra banda, el poeta i especialista en literatura hispanoamericana Tomàs Hernàndez conduirà la xarrada del 10 d’abril sobre “La invención de Índias” mentre que el prestigiós historiador de la Universitat de València Antoni Furió serà l’encarregat de tancar el cicle amb la intervenció del 22 de maig sota el títol “La història en les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez”.

Sobre fer les Amèriques, sobre Trini Reyes, sobre bones notícies

Si fa ara dos mesos presentava, de la mà de l'Associació Cultural Ocell, el monogràfic sobre Trini Reyes dins el projecte Personatges i fets d'Ondara que Edicions 96 ha publicat dins la col·lecció L'Entorn, estic molt content de redactar aquesta entrada per celebrar l'èxit d'una edició que està pràcticament esgotada. La notícia me la comunicava ahir Vicent Ortuño, ideòleg d'aquesta història que va començar bé per acabar molt millor. En una època poc procliu a les carcasses i als escarafalls dins l'àmbit de la cultura, assabentar-se d'aquestes dades és un boníssim auguri per començar l'any. Per tant, vos adjunte la nota de premsa que des d'Ocell es va redactar ahir i que ja ha publicat un mitjà tan estimable i estimat com La Veu del País Valencià per tal de difondre una notícia que referma encara més les motivacions que ens conduïren a encetar aquest projecte editorial que no és més que un intent per fer relluir les nostres mitologies locals, les quals són, al capdavall, les que defineixen, les unes sobre les altres, la mitologia del nostre país. Gràcies, per tant, als que s'heu interessat per aquesta proposta. Gràcies als que n'heu parlat, debatut o ampliat les possibilitats de diàleg. Si més no, aquest projecte ens ha permés donar visibilitat a temàtiques i personalitats desconegudes per al gran públic. Continue pensant que aquesta és la labor més digna del periodisme i de la recerca: democratitzar l'accés a informacions, a històries, que bé mereixen l'atenció que els hem dedicat i que de segur cristalitza en properes incursions. 

Pepita Granel, Vicent Ortuño, Pepa Vives i Trini Reyes, a la presentació del passat mes de novembre

Carta oberta (filantropa i altruista) a SS.MM. Els Reis Mags d'Orient

Estimats Reis Mags:

Enguany no sé si m'he portat bé o malament. Fins i tot no sé com m'he portat. M'he emportat satisfaccions, també desenganys. M'he emportat també menjar per endur, encara que això no té res a veure. O sí. Tant se val: tant les coses de papanda com les que ens amenitzen o agren la vida duren una rosada. Penseu en la rapidesa amb què vola una pizza de pepperoni quan tens amics a casa. No sé si dura tant com el disgust de veure el rebut creixent de la llum, però vosaltres ja m'enteneu. En resum, que m'he portat bé. Molt bé. Al remat, té collons que se'ns demane durant tota la infantesa que ens portem bé per tal de forjar una edificant i esdevenidora façana moral si els adults electes que en teoria haurien de vetlar per la nostra benaurança futura s'encarreguen de fer tot el contrari. Entestat en dur-los la contrària, jo seguiré portant-me bé. No vull fer com ells, els dipositaris de l'emblema del poder (amb doble "p" o sense), que han capgirat el concepte del bé i del mal, incloent el matís eclesiàstic, fins al punt de creure's exonerats de qualsevol càrrega punitiva. Per això, perquè s'ho valen, com L'Oréal, perquè els cal aquest reconeixement, vull fer d'aquesta carta una llista de regals en diferit per tal d'aportar-los allò que bé mereixen. Amb gratitud i sense recances, Ses Majestats, voldria que féreu arribar a les persones enumerades els obsequis assenyalats. No és molt, però sí suficient. Feu-los saber que he dipositat molta il·lusió, molta força, en aquests regals; tanta com ells en fer-nos la guitza durant l'extint 2013.

I ara passem ja, com si fórem el comité de la FIFA, a repassar el hit parade:

A En CARLOS FABRA, el DVD d'Aviones, el film d'animació de Disney-Pixar (sona fatal el nom d'aquesta productora): Una oportunitat per rescabalar-se d'un projecte utòpic, també hilarant, que podria ser l'acudit perfecte si no ens costara als ciutadans valencians el pessic que ens ha costat. En els països decents, o fins i tot en els països normals, aquest expresident de pacotilla, que no de Castelló, hauria de pagar de la seua butxaca el dineral balafiat. Al país de Carlos Fabra, que és també el de la seua filla Andrea Fabra (sí: la del que se jodan los parados) i el país on s'erigeixen estàtues coentíssimes com la de Ripollés al mateix aeroport fantasma (no perquè estiga buit, sinó com a apel·latiu al seu ideòleg), no existeix la mesura. Per això mateix, que ell i la filla (i tots els que l'aplaudeixen) s'ho passen d'allò més bé amb aquests avions parlaires que són molt més versemblants i assumibles que el seu aeroport de Pin y Pon.

A N'ALBERTO FABRA, una subscripció al Club Súper 3: Una filiació necessària per tal que el nostre presi faça memòria i recorde que ell mateix va signar com a alcalde de Castelló la moció per facilitar l'emissió de TV3 no sols a la ciutat que ell representava, sinó a la resta del país. Un lapse que potser ell ha oblidat però nosaltres no. Probablement, el fet de desmantellar Canal 9 era una excusa per obrir-li el pas a la televisió catalana, qui sap. La qüestió és que és curiosíssim encetar una legislatura prometent sumar nous canals de televisió i acabar-la destruint l'únic que ens quedava. Aquest xicon és un crac i encara no ho sap. Que l'incloguen per favor en l'òrgan consultor d'Intereconomia TV.

A En FELIPE GONZÁLEZ i En JOSÉ Mª AZNAR, ex aequo, un curs intensiu de Macramé: Sí, un curs intensiu de macramé, també de punt, per tal que obliden un poc la sucosa pertinença al consell assessor de Gas Natural i Endesa, respectivament. Que obliden, encara que siga una estona, que cadascun d'ells cobra més de cent mil euros a l'any per pegar la cabotada quant a successives sagnies energètiques dissenyades per espoliar la ciutadania. Per això, mentre cusen bandoleres, mantellines i fundes per al comandament a distància, tant l'un com l'altre se sentiran aliens a conceptes com el de la subhasta energètica i polèmiques semblants. En definitiva, descobriran que l'artesania dignifica l'ànima i que tot allò confegit via macramé sempre ens para bé; el bipartidisme, per contra, ens para com el cul.

A N'ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN, un cap de setmana amb el col·lectiu FEMEN en hotel rural de 4* + Bono Spa + Vinoteràpia + Sopar de gala: Un cap de setmana amb programació d'activitats esportives per compartir el mateix oxigen amb les dones a les quals aquest ministre ha contribuït a ofegar una miqueta més. Oxigenar-se no és fàcil si tens l'ànima arnada. Aquest encontre pretén, així doncs, revifar l'esperit humanitari del polític madrileny, el qual podrà aparcar la seua addicció a ensumar pegament: substància sense el consum de la qual no s'entendria la signatura de decrets tan retrògrads que estem ja a un pas de la redacció d'ordenances municipals sobre la tinença de dinosaures. Mentisc: els dinosaures són posteriors a la legislació de Gallardón, a tocar del big bang, però no del planetari, sinó el dels testicles.

A Na MONTSE SUÁREZ, un especial per a ella només de Hermano Mayor, a Cuatro: És urgent que alguna força nacional, o internacional, hi intervinga i li diga a aquesta advocada i tertuliana madrilenya que la visceralitat no és bona per a res. En el porno o en altres registres mediàtics sí, però en la tele no. M'esborrona la cabellera i l'actitud feixista d'una comentarista que confon la raó amb l'opinió, o el debat amb l'esclat. Lluny del parer ideològic, per què són tan fastigosos la majoria dels periodistes de dretes que operen en ràdios i te-de-tés? No dic que els d'esquerres se salven, però em referisc a la predominança de caspa all around. Montse Suárez, per damunt de tot, em glaça la sang. Al cap i a la fi, ella és el resultat d'una indigestió televisiva que fa dels debats polítics que s'emeten en tots els canals estatals una espècie de fira de ramaderia ininterrompuda on la ferum de les bèsties no és menys pestilent que les seues aportacions, parlades o lladrades.

A N'ARTUR MAS, un impermeable i un paraigua: Per poder suportar l'aiguat d'escopinades, sobretot llançades des de la part més mesetària i anquilosada de l'Estat Espanyol. No ens oblidem que la millor campanya independentista per a Catalunya l'ha impulsada sempre l'Espanya profunda, la Franco-friendly, partint d'una visió ja no castradora sinó simplement demencial respecte al que sempre ha considerat perifèric. La ultradreta espanyola, immiscida en el partit que regeix el govern, és la que ha accentuat un procés que no havia estat mai tan imparable com ara. Hi ha una Espanya integradora, dialogant i plural, és clar, i també és cert que molts la recolzen; jo, pel contrari, l'única que sent ben viva és l'Espanya del Pujol, enano, habla castellano: un mantra que no ha mort mai, sinó que s'ha recompost en l'ombra per anar agafant forces i projectar la seua indignitat. Un país que sols se sent fort quan trepitja la identitat dels altres és un país en crisi i emmalaltit. Un país que valora els seus idiomes i les seues cultures és un país ric i amb futur. Espanya, sense dubte, es troba encara en la quarantena indefinida del primer grup.

Bo, i amb això, com dirien els Looney Tunes: esto es todo, amigos. Als destinataris, dir-los que rebran els presents per mà de drons. Sí, dels que volen. Dels que penses que són avions teledirigits quan en realitat són missatgers d'Amazon. El mateix model que pot gasejar un barri de Síria o dur-te a casa el DVD descatalogat de Fui a por trabajo y me comieron lo de abajo. Bons reis i bons tortells. Rosegueu bé la massa, això sí, perquè de vegades fa bola. Quan això passa, sé que fa un poc d'ois, la veritat. Però encara fa menys nosa que el resum de titulars de 2013 que m'he volgut estalviar per fer més agradívola aquesta primera entrada de l'any. 2014, uf! Un any davant del qual penses el mateix que quan entres a un after, a un casament o a un comiat de solter: ara ja he entrat, bé, però no sé com i quan eixiré.