Deia l'altre dia un crític televisiu (que no m'agrada ni un pèl) que si els continguts de les cadenes de Mediaset s'han deteriorat tant és per l'avidesa d'una audiència assedegada de la dosi diària de degradació humana i, consegüentment, televisiva. És un argument recurrent que també repeteixen els acòlits de Paolo Vasile i també eixe presentador en estat de gràcia (i de taxímetre) permanent que s'anomena Jorge Javier Vázquez i que ocupa el 70 % de la graella de Telecinco. No vaig a contradir-los perquè és absurd: és el que els dóna de menjar i és el que els audímetres demostren poc dalt poc baix (E'hpaña és asín, i poc podem fer-hi). El que no podem negar és que més enllà dels clàssics consolidats de la cadena (Gran hermano, Supervivientes, Mujeres y Hombres y...), l'adaptació infantil de La Voz és una d'aquelles gestes que no sols somouen l'enteniment, sinó també els budells. Una novetat de temporada preparada a corre-cuita, a mercè de l'èxit del format adult, i destinada a ornamentar el primetime de música, il·lusions i carnassa... en edat de creixement.
He trobat a faltar l'opinió de més veus crítiques (des dels Observatoris de la Infància a reconegudes personalitats del gremi que, ves per on, també són tertulians del mateix grup empresarial) a l'hora de qüestionar quin és el límit d'uns programes que, no ens enganyem, no sols s'alimenten d'inversió publicitària, sinó d'una matèria prou més sensible com és la de les il·lusions dels menors. Tampoc no ens escandalitzem, el gènere ha existit sempre i ha donat sucosos beneficis, però tant fa: l'excusa de possibles (i realment poc probables) èxits esdevenidors anorrea qualsevol discerniment ètic en pares i tutors. La bulímia per la fama i el reconeixement s'empassa així la píndola de trellat necessari per allunyar els xiquets d'uns botxins catòdics que no només volen la seua veu, sinó també la seua ànima. Queda massa ingenu assenyalar de nou la immoralitat d'alimentar-se i enriquirir-se amb els anhels aliens, però no m'estaré de dir que si la matèria amb què es mercadeja pertany a ments encara tendres, la jugada és del tot vomitiva, execrable... però infal·lible. La Voz Kids té un bon share, que és el que mana. Però no oblidem que qui mana no sempre paga. Els participants es paguen les seues despeses per a la gravació del programa i no cobren per una actuació que pot acabar eternitzada, si hi ha errada o desafinació, per la xarxa viral de WhatsApps i canals varis. La fiblada que em motivà aquest post, de fet, fou el vídeo d'una cantant de nou anys que s'ha popularitzat per la seua manera d'interpretar Diamonds, de Rihanna. M'arribà entre rialles i escarafalls. A mi sols em quedà l'estupor. I el buit. I molta inconcreció.
Tot i amb això, m'ha interessat molt l'opinió d'amics professionals de la docència que han incidit en la desvergonya d'uns formats que cada vegada desvirtuen més el sentit de la superació o de la lluita. Focalitzar aquests valors en la infantesa sempre ha estat un ardit útil i fins a cert punt recomanable; el que no ho és, pel contrari, és espectacularitzar les misèries que acompanyen aquest procés. Convertir les capacitats artístiques de cadascú en una competició sense respectar que la importància del talent és saber treballar-lo, cuidar-lo, estimar-lo, però no exposar-lo abans d'hora. Com ocorria amb els tradicionals carrets de fotos, el fet de traure massa prompte a la llum el film velava per sempre la qualitat de la pel·lícula. Amb els xiquets d'aquest nou hit de Telecinco pot passar exactament el mateix. Per això, a més de compadir-los, hem de saber protegir-los. Recordar-los també als programadors televisius, als dissenyadors dels catàlegs de moda, que la infància és un bé escàs, fins i tot molt breu. Desprestigiar aquest do és privar l'individu de la seua pàtria més íntima, que és la infantesa, com bé resava Rilke. Restar-los innocència per innocular-los ambició esbojarrada pel no-res és un verí que podem acabar pagant ben car. Però tant se val ja: ara es juga més al càsting que al sambori, al photocall que a la trompa, mentre el tram de 0 a 12 anys es consolida exclusivament com a segment de mercat. Sense candidesa. Ni innocència. Ni tan sols amb el dret de ser xiquet. D'actuar com un xiquet. No d'actuar, com un xiquet, davant d'una mitjana de quatre milions d'espectadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada