divendres, 30 de maig del 2014

El regne dels elefants blancs

"Els imperis no els ensorra ningú. Es podreixen per dins i després solseixen tot sols"    RUDOLF WALSH

Té nassos, la cosa. Llegia en un article traduït de l'anglés la vigència que ha assolit el concepte d'elefants blancs dins l'àmbit de l'arquitectura i cultura saxones. Infraestructures, edificacions ambicioses, projectades en temps de bonança, els propietaris de les quals ja no poden mantenir, ni tan sols entendre. Una definició sintètica per a una matèria que no ho és. O sí, de vegades. Depén de l'arquitecte de torn, de l'enginyer o de qualsevol dels borinots que sobrevolen aquests megaprojectes per tal d'obtenir algun avantatge a mercè del pertinent brunzeig. Vet aquí que no estaria mal, atesa la proliferació d'elefants blancs a casa nostra, que la conjuntura permetera batejar amb eficàcia aquesta regió costanera tan controvertida que habitem. Res ja de Comunitat Valenciana –carrinclona tria, com una comunitat de regants o de veïns–, ni País Valencià –opció que alça urticàries, eczemes i nafres en la dimensió Avatar blavenciana–, ni molt menys Regne de València –que té el seu puntet Tolkien o de Joc de Trons, medieval i heroic alhora–; la denominació idònia i oficial hauria de ser la de Regne dels Elefants Blancs. D'exemples, ens en sobren, tot i que no estaria de més fer-ne un repàs accidental. Accidental, literalment, per la caterva de titulars que aquests palaus contemporanis ens han regalat, tot recordant-nos com l'orgia de sobrecosts, avaries i reparacions ens ha posat en el mapa. En el mapa de què presumia Paquito Camps, un mapa que no és cap altre que el de la mediocritat i la (cutre) utopia versió emblanquinada. La inoperància d'un govern que ha comportat balafiar 625 milions d'euros en uns sobrecostos que se solapen als 1100 milions d'euros originals d'una Ciutat de les Arts que ara resta atemorida, encerclada per una societat pauperitzada que no es reconeix sota l'ombra d'aquestes efígies.

La Ciutat de les Arts i les Ciències, en pla i il·luminació Disneyland.

Aquestes dades provenen de l'ampli estudi que Esquerra Unida del País Valencià ha recopilat i difós per mitjà de la seua web http://www.calatravanonoscalla.com/#, adaptació posterior de l'original calatrava-te-la-clava.com: un espai web represaliat pel mateix arquitecte que va facturar 100 milions d'euros sense moure's del seu despatx a Suïssa i, per tant, sense declarar ni un gallet en el territori que el contractava i pagava bitllo-bitllo. Una demanda, la de l'ofés Santiago, que ha suposat una condemna ferma per a EU, l'executiva de la qual haurà de fer front a uns 30.000 euros en concepte de deshonor –a la web actualitzada, l'agrupació recapta donacions al respecte–, així com retirar el títol primigeni de l'espai web. Una sentència que (re)cobreix la dignitat de l'arquitecte, però que no sé si condensa el grau d'indignació d'una societat que ha vist créixer les seues bestioles blanques pertot arreu sense saber per a què o per a qui havien estat concebudes. No debades, mai no m'ha deixat de sorprendre l'obsessió fàl·lica dels governants populars a l'hora d'envoltar-se d'objectes grans i superbis. Ja siguen els tot-terrenys de luxe (Lexus i Audis de gamma alta han fet l'agost, els agosts, durant aquests anys mítics), ja siguen les reformulades piràmides d'avantguarda que el senyor Calatrava tan bé va saber representar. Els faraons necessiten els seus temples i la geografia valenciana n'és testimoni (i ostatge) d'aquesta dèria simbòlica, excessiva, abassegadora:

Un dels accessos al Palau de les Arts (o dels Vidres Trencats)

L'edifici, més que nu, despullat de contingut
El Palau de les Arts Reina Sofia: Algun dia ho hauré d'escriure, de narrar assossegadament i remarcar que els meus ulls han vist com l'aigua n'inundava el pati de butaques. Com els vidres de les portes esclataven davant d'un aiguat normal i corrent i com, encara que no tinguera res a veure amb la pluja, el trencadís que recobreix l'auditori s'esmicolava a trossos. Bocins que queien com una pluja paral·lela fins a deixar pelat el buc insígnia de l'Armada Calatrava. Un procés que és una metàfora tan evidentíssima que t'ho diu tot, t'ho deixa tot fet, just com les òperes que precisament s'hi cantussegen i que no seran mai tan tràgiques ni èpiques com la desfeta de la cuirassa de ciment que les aixopluga parcialment, sempre parcialment. I és que mai no sabrem si és més esbojarrat el disseny del contenidor o del contingut: voler que una ciutat com València siga un bressol líric (amb el que costa, amb el que això comporta quant a pressupost) mentre no es recolza ni es protegeix els músics i intèrprets valencians, o la mateixa escena dramàtica de la terra, és un exemple del desgavell que ens té captius. No ens enganyem: en matèria de gestió cultural, els cinc lustres populars són un immens manual d'autoodi. Aquest palau n'és el símbol i el harakiri, a l'estil suïcida d'un alacrà.

L'Àgora: A més d'una pel·li avorridíssima d'Amenábar, la també anomenada Petxina és una de les altres parades ineludibles. Ja no pel seu cost o estètica, sinó pel seu erràtic plantejament. Teníem aquaris, teníem umbracles, museu de les ciències i una inabastable superfície enpiscinada, val. Per a què necessitàvem, així doncs, aquest altre trofeu? Per a fer un torneig de tennis? No crec. L'Àgora demostra que l'obsessió fàl·lica dels nostres dirigents esdevé addicció, fins i tot nimfomania: mai no hi ha prou fals i per això en necessiten de nous, com l'actriu o l'actor porno  de torn que encabeix a la boca fins a tres penis en una mateixa i assedegada fel·lació. Hi ha excés, límits sobrepassats, però alhora complaença. És un descontrol cobejat, gairebé involuntari, que ens dóna pistes per desxifrar una patologia digna d'estudi. Mireu bé la foto: guaiteu l'escàs marge d'horta que voreja l'edifici, fins i tot la vella caseta que resta immòbil sota la presència deïficada del darrere. El contrast entre el que som i realment volem fingir que som (o que han volgut fingir). Heus ací el gran problema, talment fracàs, de les grans mitologies arquitectòniques del Partido Popular de la Comunidad Valenciana: que no ens representen a nosaltres, sinó que solament els representen a ells, els seus ideòlegs i benefactors; un mirall, al remat, que és al mateix temps miratge i parany.

The Three Calatrava Towers: ni a Qatar se'n farien, de construccions com aquestes

Les torres que no van poder ser: Abans de la tempesta hi hagué un poc de calma ja que l'esbós que ací vos retrate sols es va quedar en això, un motlle buit, impossible, però igualment cobrat per Calatrava. Fins a 15 milions es comenta que va arribar a cobrar el responsable d'una maqueta que reprodueix l'artificiositat d'unes torres que semblen escopides des de baix. Un gargall enlaire. Una anomalia urbanística que no va arribar a existir en un altre lloc que no fóra la ment megalòmana del senyor Camps, el mateix inconscient que no s'havia llegit un sol llibre d'arquitectura fins aleshores (si és que tan sols el fullejà). Tan poca mollera com per no saber que aquest tipus d'inversions es planegen en el temps i en l'espai, fins i tot es consensuen amb el poble. A Bilbao, el Guggenheim es fon amb el paisatge com si sempre hi haguera estat; a València, les germanes bessones d'aquestes torres despunten entre els finestrals de les finques modestes, a l'espera de saber per quin motiu van ser erigides. Mentrestant, el buit i la despesa. Darrerament, la desolació de saber que a més de deficitàries, tenen deficiències estructurals.

Acabe aquest repàs assaborint un poc d'ENO. No, no parle de cap constructora ni promotora, sinó d'un got de sal de fruta. I és que quan un s'atura –i se satura– a cada cas, a cada exemple, no pot evitar l'agrura. És una acidesa que se soluciona quan t'assabentes que moltes altres ciutats europees perjudicades per l'estudi de Calatrava han demandat l'arquitecte abans que ho fera la més afectada de totes. Venècia, per exemple, no s'estigué d'exposar el desprestigi i perill que suposava un pont per on tothom s'esvarava. Ai, Calatrava! La marca de la casa. L'herència d'una firma tan lliscosa com escorredissa. Per la meua part, continua preocupant-me més l'assumpte gàstric, el qual sols minva quan m'adone que creixen les denúncies a l'il·lustre tècnic. Tant és així que vos encoratge, si heu demanat alguna vegada en la vida per postres Pan de Calatrava, a demandar-lo també. Per indigestió, per intolerància a l'ou i al bescuit, per mala bava, pel que vos done la gana...  I no, no m'acuseu de demagògia. Demagògia és dir que tot el que he enumerat en aquesta entrada és joc polític esquerrà o antipatriòtic. Parleries. De tot he hagut d'escoltar en aquests anys d'elefants blancs que pasturen amb traidorïa pel nostre territori, tot arrossegant tanques i vedats, parcel·les i propietats. Ben mirat, no cal preocupar-se'n: en el recorregut vital dels elefants sempre arriba l'hora d'enfilar la senda cap al cementeri. És un moment bucòlic, l'instant definitiu, quan el ramat de paquiderms s'allunya de la vida natural per abraçar la mort: santuari d'ossades i voltors que ningú no gosa visitar. I és així, solament així, com ha de ser. Les bèsties sagrades, els tòtems que ens coronen, són orgull i alhora mausoleu.

dijous, 22 de maig del 2014

La doctrina del moviment

"No deixes de córrer, no deixes d'escriure, no deixes de llegir"    GONZALO PERAZZA

Feia molts dies –i molts quilòmetres– que volia dedicar-li un post a l'enrevessada relació entre l'atletisme i la literatura. En realitat, més que un vincle, es tractaria d'una contraposició, d'una divergència; la suma de dos extrems que remet al ying i al yang, a la possibilitat remota d'entrellaçar dos conceptes en teoria oposats i, a la fi, compatibles. Parle d'aquesta dualitat per introduir la meua experiència runner, sobretot ara que celebre dos anys en la pràctica d'un esport al qual mai havia gosat apropar-me. Jo, que sempre havia fet esport en instal·lacions cobertes (judo, durant la infantesa; gimnàs fins fa dos anys), volia compartir les su(c)oses reflexions que m'han acompanyat d'ençà em vaig calçar unes modestes Adidas per endinsar-me senderes amunt, caminals avall.

Un temps, aquests vint-i-quatre mesos, en què tal afició ha anat creixent de manera sorprenent fins al punt d'esdevindre una tendència imparable, un fenomen que no només es limita a l'esfera esportiva, sinó que comprén igualment altres àmbits tant sociològics com de comportament. Del boom de córrer en donen fe els massius circuits de curses locals i comarcals –a cada nova edició, amb major nombre d'inscripcions–, els consolidats clubs i escoles d'atletisme, la proliferació de l'oferta tèxtil relacionada amb el gremi o fins i tot les publicacions relacionades amb la matèria. Dins d'aquesta darrera manifestació caldria situar De què parlo quan parlo de córrer (Empúries narrativa), una recomanable obra d'Haruki Murakami on l'escriptor japonés aborda la importància de l'atletisme dins la seua carrera personal i professional. Un llibre que curiosament agrada menys als esportistes que als assagistes i que em sembla un bon argument per defensar la meua pròpia visió d'aquesta disciplina, tan allunyada dels dorsals com d'una teorètica intel·lectualització del fet de córrer.

Recorde perfectament el diagnòstic del traumatòleg que dictaminà, allà pels volts de 2012, després de radiografiar el meu peu dret des de totes les perspectives possibles, que la inflamació del dit gros provenia de la fractura del sesamoideo, una molèstia que intuïa des de feia mesos però que encara no havia pogut localitzar. La recomanació, fèrria: res de córrer ni prémer excessivament el peu ja que calia deixar-lo reposar indefinidament fins que l'os es recuperara. Cal dir que la lesió era fruit de la meua gosadia d'haver perpetrat sempre les piruetes, bots i potades més arriscades de les classes de bodycombat sense tindre en compte el meu pes (100 kg, yes, tot i que no s'ho creu mai ningú). Assumida la consciència del repòs, cal dir que la prohibició de córrer no em preocupava ja que aquest era un esport que no m'havia cridat mai l'atenció. Hi havia un poc de gossera i de rebuig, a més del tòpic de creure'l avorrit a més no poder. Així mateix, quan el mateix metge em recomanà la natació, aquella crida ja la vaig trobar més dessaborida. De fet, adore la mar i sempre estaria en remulla (a la platja, a les piscines, als spas; sóc un lluç, una gambeta, un Pescanova total quant a denominació d'origen), però el fet de transitar reiteradament per un carril d'aigua amb les ulleres i la gorra oprimida em devasta: em sent com una sépia ensinistrada, com el camellet de la tómbola de la fira que va i ve, va i ve fins que se'n farta. Tanmateix, com a l'adolescent rebel al qual sols li abelleix fumar quan li prohibeixen taxativament acostar-se a una cigarreta, la petició del metge fou la clau de la meua mutació definitiva.

Un trosset de la partida Alfatares, abans d'un xàfec
Quan la inflamació del peu ja havia minvat i feia vora sis mesos que no practicava cap esport, em vaig decidir a eixir a córrer. Un primer pas que fa molta mandra però que vaig desafiar amb decisió, malgrat els esbufecs que se solapaven amb les inspiracions i que em feien desistir en l'intent a cada nova camada. L'escenari de l'escalfament: la partida Alfatares, d'Ondara; el meu racó preferit del terme i potencial pista on assajar-se el cos i la resistència. Una resistència que s'ha d'adquirir amb paciència i perseverança, mentre corres i t'atures per tornar a alenar, per tornar a dir-te que tens la gola seca i que eres un desencert absolut. Un hipopòtam. Una màrfega en moviment. Malediccions que no paga la pena imprecar perquè no condueixen a res, a diferència dels teus peus, els quals sí progressen quan superen la prova de foc de les primeres i queferoses setmanes de provatures i cruiximents. Una mínima estabilitat que tard o d'hora arriba i que remet al mític proverbi ciclàtic (dels ciclats, que no de les Cíclades) que penja dels pósters a les sales dels gimnasos: No pain no gain, és a dir, sense dolor no hi ha guanys.

Finca de Torrecarrals, un dels cims d'aquest racó de la Marina
Des d'aleshores, tal com assenyalava al principi, han passat dos anys. Si el lector és il·lús creurà que ara ja estic preparat per fer una mitja marató o fins i tot una marató completa, però lamente anunciar que aquests no van ser mai els meus humils objectius. No debades, en tot aquest temps no he canviat massa els itineraris, ni tan sols els rendiments. Continuen fascinant-me els mateixos camins, les mateixes costeres. M'encanta, especialment, l'esforç ascendent de la costera que puja des de les Alfatares fins a la finca de Torrecarrals, des de la qual pots divisar mitja comarca, escortada per Segària i per una mar que fita amb altres muntanyes, planes i retallades cap a La Safor. Els bancalets de tarongers. Canyes de ribera. Barrancs. Ondara. Casetes disseminades. El Verger. Nuvolades. Una bandada d'estornells. El sol, ponent-se dalt la Cova Fosca. Atractius d'un tramat que fa olor de flors tot l'any i que m'agradaria ensumar més intensament malgrat el meu deficient olfacte. Un trajecte que té el tast de privilegi quotidià i que repetisc amb golafreria, com si m'anaren a esborrar el paisatge demà mateix i necessitara copsar-lo insistentment, assedegat de fenoll, de garrofes i de gesmiler. Un recorregut que és en si mateix una abstracció, una festa, que paga la pena reviure. Una mitjana de sis o huit quilòmetres solen ser les meues marques diàries. De vegades, deu. Entre quaranta i seixanta minuts de trontolleig. No ho podria determinar amb seguretat ja que no m'acompanyen ni rellotge, ni comptaquilòmetres, ni GPS, ni cap dispositiu addicional. Desconec, a més, quina és la vertadera eficiència de tots aquests equipaments. Pel que fa al calcer, no sé si queda bé dir que continue posant-me les mateixes Adidas senzilletes del principi. Un poc estropejades, això sí, però les preferisc a les Asics Kayano que vaig comprar expressament després de vàries recomanacions i que vaig haver de revendre perquè em calfaven el peu en pla efecte hivernacle (no sé si açò li haurà passat a cap altre corredor, però per a mi era un inconvenient definitiu, sobretot si la sabateta en qüestió val 170 euros).

Amb tot, puc testimoniar que l'addicció al running és fervorosa i devota. No sé si el verí depén de l'alliberament de la serotonina o de l'enjogassament de les endorfines, però la sensació de benestar que m'ha procurat en tot aquest temps el fet de córrer no l'havia experimentat mai amb cap altre esport. Parle d'una sensació absolutament vitalista que explicaria per què els antidepressius moderns basen el seu efecte amb l'augment dels nivells de serotonina. Lluny dels medicaments –i ben a prop del territori!– hi ha bàlsams ben econòmics que explicarien aquests processos. Jo he tingut el goig d'experimentar-ho i per això volia elaborar aquesta entrada, la qual voldria dedicar a les persones que han contribuït a refermar el discurs de l'atletisme més enllà de l'esfera esportiva. Per una part, el periodista, corredor i amic Toni Marí, qui en el seu fructífer blog ha sabut normalitzar i narrar la seua experiència runner i, per un altre costat, el també amic i consagradíssim atleta i entrenador de Dénia Franc Beneyto, qui dóna compte dels seus triomfs en el recomanable blog http://francbeneyto.blogspot.com.es/.

El talent, alhora rendiment, de les persones que he mencionat potser resideix en el fet que tots dos van començar a córrer quan no era cool, ni estava de moda, ni tan sols se sabia ben bé per què es corria. Per què correm, al remat? Jo em conforme amb l'experiència introspectiva que tan bé descriu Murakami al seu llibre. N'aprofite alguns reclams, com per exemple la tasca de reescriptura o d'invenció que somou les neurones de l'escriptor quan corre. Per a mi, és una teràpia ideal per a esbandir els dubtes, fins i tot per a escampar-los. Desfer-se'n. En uns temps tan poc afalagadors, és curiós com s'han plenat els camins rurals, les rutes muntanyenques, de corredors amateurs i professionals. És un moviment, mai millor dit, que remet a un canvi de rumb. Una religió que sabem on comença però no on acaba i que pot viure's des d'un o mil enfocaments. El meu, ja l'he contat. Córrer per plaer, sense cronòmetres i sense metes. Pel plaer de córrer. No competir amb ningú, ni tan sols amb mi mateix. Experimentar el sofriment de la manca d'oxigen, d'aigua, i sentir-se còmplice del desgast i de l'esforç. La glòria, el descans, després. Eixe és el pòdium que jo cobege i que sols depén d'un mateix. La doctrina del moviment, davant la rutina de l'immobilisme i la inacció. Una metàfora valuosa per a uns anys complicats durant els quals ens hem hagut de conformar amb poquetes, poquíssimes, coses. Córrer n'és un exemple. Córrer contra les adversitats. Per escapar-nos-en o per rebatre-les. Córrer a contracor. Amb avantatges o desavantatges. Córrer, per saber que estem vius. Vius mentre correm.

divendres, 9 de maig del 2014

Huit miracles bascs: Lectura geopolítica de l'èxit cinematogràfic de la temporada


El nostre és un país peculiar. Ho admetem o no, hi ha una singularitat especial a l'hora de crear fenomens –i fenomenologies– i, damunt, creure-se'ls. Ocorre en el camp de la cultura sobretot, en el marc d'una indústria complexa com és la literària i, més freqüentment, en la cinematogràfica: un sector delicat i controvertit que no té res a veure amb les filmografies veïnes, les quals solucionen i fins i tot legislen les situacions desiguals de mercat, i de percepció. Abordar l'èxit d'Ocho apellidos vascos des del punt de vista mainstream és un fet inèdit dins la indústria española, la qual no està acostumada a tastar aquestes glòries, potser per la pertinaç perpetuïtat d'uns models de funcionament caducs que sols troben en l'anual gala dels Goya un mínim de presència i autoestima mediàtica i social. Tret d'això, el cinema espanyol encara es percep arnat i enquistat, potser perquè productors i mecenes continuen ancorats a uns clixés sense l'abandó dels quals no hauria estat possible l'esmentada i taquillerísima comèdia de Martínez-Lázaro.

Sens dubte, una de les millors escenes d'aquesta transgressora comèdia

I és que les raons d'aquest èxit sense precedents passen, sobretot, per la confiança en els valors ermergents. Professionals valuosíssims que, amb experiència prèvia o no, tenen molt a dir dins la indústria malgrat no comptar amb la projecció (en tots els sentits) i recolzament suficients. Açò, per una part. D'altra banda, no s'ha de menysprear el suport publicitari/totalitari de Mediaset durant els mesos previs a l'estrena; un recurs infal·lible per burxar l'interés de les audiències durant el preescalfament promocional. No ens n'oblidem: Lo imposible va partir igualment amb aquest oportú avantatge de comptar amb un 29 % de share constant a l'hora de vendre'ns la moto. Després, comprar-se la moto ja depén de cadascú, però un ja no pot dir que no coneix el producte, que no n'ha sentit parlar. Amb tot, Ocho apellidos vascos atresora uns mèrits que no vaig a deslluir-li i que es fonamenten sobretot en el seu bastiment iconoclasta, trencador i, en darrer terme, balsàmic. 

Aquest ingredient cal atribuir-lo a l'estat de gràcia del seu guió, perpetrat per Diego San José i Borja Cobeaga, tots dos amb una interessantíssima trajectòria que ha alletat, entre d'altres joies, formats televisius com Vaya Semanita (ara rescatat per Mediaset, de l'ETB, a Factoría de Ficción). Als guionistes se'ls ha de valorar la qualitat d'un text que sobrepassa molts mites per reformular-los, per enjogassar-se'n, fins a deixar en calçotets l'anàlisi crispat, irremeiable, d'un tema nacional(ista) que fins fa poc era un tabú. Si fem una ullada a la seua carrera, San José i Cobeaga es caracteritzen per no censurar-se ni censurar res. Ara bé, cal afegir que la situació actual d'una ETA moribunda i en desbandada és la cirereta que arrodoneix la visió còmica d'un conflicte que se'ns antulla cicatritzat, digerit, més a prop de la pau, de la catarsi, que de la kale borroka. El film ha explotat una conjuntura en el moment adequat i en el punt escaient. Això no s'assaja. Això ve com ve i fins i tot el càsting n'ha estat a l'altura. Una Clara Lago icònicament abertzale i, sobretot, un Dani Rovira inoblidable que demostra que tenim grans actors pendents de descobrir. Sols cal llogar-los, deixar-los fer i deixar d'abusar de l'agenda de cares boniques habitual.

Tant de bo la indústria sencera recapacite a partir d'aquest boom de la comèdia pura i lliure per tal d'encabir esdevenidors projectes novells, ideats per valors novells en una renovada visió de l'escena. No debades, dos mesos abans de l'estrena d'Ocho..., ja vaig tindre l'ocasió de desitjar-li a Borja Cobeaga –un dels artífex del relat– tota la sort del món en la darrera edició del Festival Curt al Pap de Parcent, on el guionista i director basc guanyà merescudament el principal guardó pel seu curtmetratge Democracia i on vam coincidir en un acte de lliurament on també es reconeixia Chanel nº 5, basada en un conte meu, del també jove director (i promesa, i amic!) Aarón García Sampedro. 

Amb Borja Cobeaga (a la meua dreta) i amb Sergi Miralles, cineasta de Pego, a l'esquerra

A ells, a tota eixa nova generació de creadors que lluita i filma per fer-se un lloc dins la indústria, caldria dedicar-li els encenalls d'eixa festa de taquilla, d'esperança, que suposa Ocho apellidos vascos. Un miracle d'optimisme per omplir de gom a gom les sales, per revifar el talent d'aquells que esperen, expectants, el seu torn de dirigir, de contar una història amb imatges.

dijous, 17 d’abril del 2014

"Ací em pica, ací em cou": Revival pasqüer amb excusa i seqüència gastronòmica


I, sense voler, arriba Pasqua i t'adones que, de totes les nostres celebracions, aquesta és la més outsider ja siga per la llibertat amb què vagareja pel calendari any rere any, ja siga per la varietat d'interpretacions que un pot donar-li. Perquè de pasqües n'hi ha un grapat: la de la Setmana Santa, la de si ara viatge o ara no em ve bé, la d'anar a la muntanya, la d'enlairar el catxirulo, la de quedar-se escarxofat al sofà fins que s'acaben les existències de mona...  Amb tot, i si un suca el melindro dins del tassó de la nostàlgia encara més, és fàcil constatar que aquesta festa ha perdut vigència, solidesa, potser atordida per l'excés de les festivitats que la precedeixen a l'hivern i que li donaran continuïtat a l'estiu. Un parèntesi. Una pausa. La Pasqua ha migrat, així doncs, a mer Kit-Kat lúdico-festiu. No debades, batejar aquestes dates amb el nom d'un snack no és una accepció gratuïta. Si heu rebut cap oferta promocional dels supermercats que en aquestes dates fan l'agost (sí: també en clau de canvi climàtic), sabreu que cal consumir xocolata a dojo i, entre tauleta i tauleta, rosegar un poc d'eixe succedani de mona que vénen ben embolcallada de plàstic com si fóra una exportació de Fukushima. És aquest i no cap altre l'emblema dels dies que ara ens pertoca reivindicar, tot i que en el següent llistat repassarem la vigència d'aquestes mitologies gastronòmiques d'entretemps:

La mona de Pasqua: Com bé assenyalava abans, no tenen res a veure les mones casolanes amb les del supermercat. Molts forns amassen encara les receptes tradicionals, per la qual cosa no vos deixeu engalipar per les (sub)versions de les grans superfícies. N'he arribat a tastar algunes que no fan asbolutament gust de res, la qual cosa és també un repte. Això sí, com que no sóc un integrista de la tradició, m'agradaria que algun organisme internacional  intervinguera en el costum d'encastar un ou dins la mona. M'he passat la infantesa empassant-me ous durs creient que es tractava d'una obligació dins el ritual de la mona i moltes vegades vaig estar a punt de morir ofegat (Asfixiado por un panquemado, n'haurien dit els titulars), per la qual cosa he d'agrair la moda dels ous de xocolata: introducció gràcies a la qual les generacions esdevenidores podran berenar la mona amb més comoditat i, sobretot, seguretat. Encara que no ens enganyem, arribada una certa edat, el que realment abelleix és agafar un altre tipus de mones. I aquestes, per descomptat, no porten ou.

La (sobredosi de) xocolata: Val, ja sabem que la quaresma obri l'apetit i que Lidls, Aldis, Mercadones & cia. s'encarreguen de fer-nos memòria (gustativa). De qualsevol manera, la tendència dels ous de xocolata, evidentment saxona, contribueix a apujar el còmput calòric d'uns dies en què també hi haurà overbooking energètic des d'altres àmbits alimentaris. La xocolata que es ven amb motiu de les pasqües, però, té més llet que cacau i més mantega que textura cruixent. Ben mirat, i ateses les múltiples versions del format originari de l'Easter egg, podríem dir que els aparadors de les pastisseries, els prestatges de dolços dels supermercats, són una orgia Kinder on el referent principal s'ha vist del tot descolorit davant l'allau de la marca blanca. El fill ha matat al pare, i també a l'avi. I a qui es pose per davant. En matèria de xocolata, no hi ha ningú estalvi. Un altre recordatori per al·ludir una altra especialitat: no us fa un poc de nosa la xocolata blanca? No fa gust de llet condensada? Resumint: entre el Milkybar i el bar, jo em quede al bar.

La (peasso) mona catalana: Algú ha de dir –i ho ha de dir sense vergonya d'una punyetera vegada– que la mona catalana és la germana drag-queen de la mona valenciana. Que si els ninotets, que si les plomes i la purpurina... No hi ha dubte, la mona catalana és la Norma Duval dels hidrats de carboni. És el dolç gai per excel·lència i ho hem de saber valorar. Recorde el shock de la meua primera mona catalana, ataüllada a una pastisseria de Terrassa, ben a prop d'on viu la família del meu avi. Des d'aleshores no n'he dubtat i continue reivindicant els valors transversals que aquesta recepta atresora en la seua confecció multicolor. En teoria, podria ser l'evolució de la nostra mona, actualitzada en concepte Gayxample o qui sap si des de l'etnografia se'ns podria donar una explicació més reveladora. Mentrestant, però, jo ja sé què desdejunava El Titi.

Menjar (o fotre) al camp: Era fins fa poc una opció majoritària, la d'escampar el poll, sobretot el diumenge de Pasqua, i simplement gaudir de la natura, dels entrepans de llonganissa i dels ous farcits (de nou, l'ou: sospitós tot). Una tendència, la del picnic, en clar retrocés. Jo crec que ja no anem al camp, a les muntanyes, per dos motius: l'un, perquè estan quasi totes urbanitzades i, per un altre costat, perquè les que no són privades estan socarrades pel darrer o pel pròxim incendi. No faig demagògia, sinó denuncia del que no m'agrada i, per desgràcia, tenim. La llegenda històrica diu que a finals dels anys huitanta un esquirol podia anar des d'Escandinàvia fins a Àfrica botant de taula parada campestre en taula parada campestre. Ara, en canvi, fa el mateix trajecte però botant de cap de promotor en cap de promotor. Hi ha l'aturada immobiliària de la crisi, però no en desconfieu: ells esperen, expectants, a malmetre els raconets de bosc i de platja que ens queden. Mentre no hi cedim, és clar. I crec que ho tenen difícil, de moment. Els passa com a la cançó popular: Ací em pica, ací em cou. El territori, que no cap altra cosa. Els bull la sang de veure verdor. A mi també, però de no poder-los esclafar l'ou a la testa. Xof! (NOTA: Seguint l'anècdota de l'esquirol, propose un dòmino de grues des de Noruega fins a Algesires. Després, amb la ferralla tombada, vendre-la al pes i, amb el que guanyem, comprar bona cosa de tanques amb què parcel·lar allò que ens queda. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Perquè no hem de confiar amb la possibilitat que governen de nou les esquerres: quan ells manaven, tampoc no es mataven a bacs. Si ja ho deia la bruixa Avería, Viva el mal, viva el capital).

I, amb això, acaba aquest recorregut pels símbols d'una festa en constant procés de reformulació. Per si de cas, jo ja tinc el rebost assaciat. Mones, queviures i ous. No me'ls toqueu, per cert. Els de xocolata, vull dir. A que em toquen els altres ja me n'he acostumat. Ens n'hem acostumat tots, al cap i a la fi. Penseu que hi ha conselleries, departaments i ministeris sencers dedicats dia i nit a aquest afer. No és per a menys. Abans encara hi havia l'excusa de tocar la moral o els ous. Podia ser una cosa o l'altra. Mai les dues alhora. Ara s'ha d'acceptar que ens toquen les dues coses al mateix temps. Sense descaradura. No hi ha dubte, ni escapatòria: ens haurem de conformar amb la xocolata. Bones mones (de tota índole).

dilluns, 31 de març del 2014

Glòries & cabòries: Lliurament Premis Ocell 2014

Com que pel Facebook, almenys a nivell local, se n'ha parlat una mica massa, no mencionaré ací, ni que siga en llengua de Mordor, l'amplificada visita de la Geperudeta al meu poble: viscuda per uns com una benedicció divina i maleïda per altres com una autèntica putada de carrers tallats, murta escampada i infinitat de testos/obstacles disseminats per les voreres. L'únic que em resulta colpidor és l'elasticitat de conceptes com el de la llibertat religiosa, en clar perill d'extinció quan s'aprofita la visita d'una mare de déu peregrina per muntar un megapollo d'aquells solament comparables al sexenni de Morella, ruixat de pètals inclòs. Il·lustre l'esdeveniment amb la foto que va difondre via Twitter, l'acidíssim Paròdia_Ondara sota el títol Ondara, 1939. No cal afegir-hi res més. Com diria Ana Pastor, suyas son las conclusiones. Al cap i a la fi, jo he redactat aquesta entrada per parlar del que passava a l'Auditori d'Ondara mentre a la Plaça de Bous del mateix municipi una enfervorida comunitat congregada passava el rosari durant més de tres hores (amb discurs xenòfob de bisbe de torn) davant la ja mencionada Geperudeta on tour. Doncs això, mentre uns elevaven l'esperit, altres alçaven el Premi Ocell, almenys per matisar que hi ha gent que, més enllà de la fe i el melic, treballa per fer més bonic, més just o simplement més habitable aquesta terreta que ens pertoca habitar. I com en vaig ser testimoni, en qualitat de mantenidor del lliurament, en compartiré la crònica. 

Trini Reyes, Vicent Ballester i la Plataforma per la Sanitat Pública, Premis Ocell 2014


Ahir diumenge l’Auditori d’Ondara acollí una nova gala dels Premis Ocell, els quals han celebrat enguany una nova revetlla fonamentada en el reconeixement dels personatges i entitats que els membres de l’associació han escollit per mitjà de les seues votacions. Pel que fa al premi dedicat a l’àmbit comarcal, aquest enguany s’ha concedit ex aequo donat l’empat de vots entre dues candidatures. En aquest sentit, Francisca Lorenzo Rodriguez, Javier Ruiz Cenzano i Francisco Sanchez Garcia, en representació de la Plataforma per la defensa de la Sanitat Pública de la Marina Alta, foren els primers en pujar a l’escenari per recollir el guardó concedit atesa la trajectòria cívica d’un col·lectiu compromés contra el que suposa la privatització dels serveis públics. 


El següent premiat comarcal fou el guitarrista de Dénia Vicent Ballester, de qui l’associació no sols ha valorat la seua mestria com a intèrpret sinó la importància de la seua tasca docent i de difusió de la guitarra. Ballester agraí el guardó per mitjà del llenguatge que millor coneix, és a dir, el de la música. Amb la interpretació d’una selecció de temes de Joan Manuel Serrat, el solista agraí al públic el reconeixement a la seua carrera professional


D’altra banda, pel que fa al premi local i tal com ja s’havia avançat, el premi local fou atorgat a l’artista estat-unidenca d’origen ondarenc Trini Reyes, qui rebé molt emocionada la distinció del guardó extraordinari de la nit. Reyes, que ja visità el municipi el passat mes de novembre amb motiu de la presentació de la seua biografia D’Ondara a Broadway (editada per l’Associació Cultural Ocell dins la col·lecció Personatges i fets d’Ondara) no s’estigué de valorar la immensa alegria que li ha suposat aquesta sèrie d’homenatges per part dels ondarencs, el quals han reconegut la tasca de l’artista per la divulgació de la dansa espanyola en l’escena nord-americana i, en prolongació, mundial. 


Tot seguit, l’espectacle que amenitzà la gala de lliurament fou la comèdia Metrosexual, de Farfullit Teatre, de l’ETC Pego, un espectacle protagonitzat per Cèsar Monsonís i guardonat a la darrera edició de la mostra de teatre de Dénia. Moltes rialles i un sonor aplaudiment certificaren l’acceptació d’una obra que tancà amb èxit l’edició dels Premis Ocell 2014.


divendres, 21 de març del 2014

Lectures & trobadures: Menú de versos i recomanacions per al Dia de la Poesia

La grandiloqüència dels dies assenyalats no sempre és tan encertada com la seua interpretació en clau corporativa. El fet que el dia del pare o de la mare se situen estratègicament allunyades dins dels calendaris comercials no tindria res a veure, al cap i a la fi, amb la reivindicació dels dies de (i per) la literatura o el teatre, els quals troben en aquests celebrats jorns de març i abril una excusa per fer del joc reivindicatiu un sòlid manifest. En aquest divendres 21 de març dedicat a la poesia no me n'estaré, doncs, d'engalanar el blog amb un grapat de recomanacions que crec que paga la pena reivindicar, sobretot tenint en compte que l'allau de novetats no implica l'oblit d'aquells treballs que t'han deixat un saborós solatge. És el pòsit de la seua lectura, sens dubte, l'estímul més evident; la raó més concisa per encetar aquest menú de versos:

Hèctor Serra, Trèmolo (Editorial Germania, 2013). Atés l'imparable activisme cultural i mediàtic d'aquest jove autor d'Aldaia (com a prova fefaent, el seu suggeridor espai http://lextraradi.blogspot.com.es/), el primer que s'ataülla en aquest primer poemari llarg és l'afany per copsar una realitat tan complexa com la del món crític, deformat, que ens envolta. Trèmolo es planteja així com a discurs versàtil, amb diversitat d'enfocaments i maneres d'enfrontar-los. Present i passat fosos en unes planes que s'abeuren del territori físic i també del sentimental. El poema Avinguda Ovidi Montllor en seria un exemple, d'aquesta cruïlla on l'espai habitat s'entrecreua amb l'enyor de temps idíl·lics assolats per un present amb tendència a la destrucció de parcel·les, vivències o continguts. Una percepció que el poeta materialitza en la molt reeixida peça Sistema de coordenades, probablement la medul·la temàtica d'un conjunt cisellat per l'exactitud d'un llenguatge acurat, poderós. No és d'estranyar, així doncs, que l'anhel expressiu del poemari s'haja encomanat a projectes artístics paral·lels tals com Trèmolo de tardor, l'espectacle poètico-musical que Hèctor Serra ha coordinat junt a l'intèrpret Yeray Calvo. Una lectura potenciada que amplifica l'original i que ens obri la gana davant de futures (i esperades) produccions.


Elies Barberà, Ulls, budells, cor (Lapislatzuli, 2012). D'Elies Barberà vaig conéixer abans la faceta dramàtica (per mitjà de la companyia catalana Teatre de l'Enjòlit) que la poètica i no sé si aquest protocol d'actuació determina, a la fi, la manera d'apropar-se a les seues creacions. Tant se val. Hi ha, per descomptat, vodevil i teatralització en uns poemes absolutament pop que el xativí ha recopilat en aquesta antologia focalitzada en les seues sortoses passes poètiques enllà de la prosa, a prop d'un discurs inclassificable que, de tan enrevessat, assumeix una captivadora versemblança. Des de l'enèrgic risc de molts encapçalaments fins al caràcter postmodern que traspua el seu testimoniatge, tot en Barberà fa profit. Heus ací un valuosíssim botó, els quatre darrers versos de Germana anorèxia: 

"...així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort."


Carles Mulet, Quadern de sal (Edicions 96, 2011). L'enginy d'un escriptor com Carles Mulet sorprén en gran mesura per la cadència gairebé oriental de les seues compassades aportacions: breus recreacions, valoracions, reflexions, fotografies, haikus... Un talent que l'autor dosifica en el seu recomanable blog http://nausicanova.blogspot.com.es/ des de 2008 i que planteja alhora una necessària reflexió sobre el format de l'art literari i l'eficiència discursiva d'allo concís. No debades, Mulet, qui ha conreat igualment la narrativa curta, controla a la perfecció aquestes distàncies, les quals quallen escaientment en la seua darrera publicació, Quadern de sal. Amb un títol evocador (personalment em remet a Paul Valéry i al seu cementeri marí), el poemari és un tramat de senderes amatòries on refulgeix especialment el component eròtic, vitalista, el qual culmina i completa el retrat del desig, de l'estimada. Hi ha la croada de l'amor en la senda d'altres poetes tals com Papasseit, tal vegada en la sintonia carnal d'Estellés, però la singladura de Mulet es deté i s'enjogassa en altres episodis indefugibles de l'enamorament tals com l'absència de l'amant  abans de desembocar en una peça cabdal com és Cometa del meu segle, atronadora composició que clou un recull on suren, entremesclades, belles i suggeridores imatges.

Un poemari, el de Carles Mulet, publicat dins la col·lecció Razef Plaquettes d'Edicions 96, un projecte editorial des de l'abast regularitzador (normalitzador i engrescador, també) del qual voldria acomiadar l'entrada de hui. Un post sobre la poesia i el seu òptim i recomamable consum. La poesia, no obstant, és un bé de consum. I el seu format, la seua accessibilitat, s'adiu a les plaquettes en la mateixa mesura que les plaquettes s'adiuen a la nostra butxaca. Em sembla un antídot idoni per a aquells que desconfien de la literatura per considerar-la cara (ja sabem que això és sols una excusa barata...). Contra aquestes adversitats i recels parcials, aquest model de publicació és també un exercici de democratització de la producció. Perquè la poesia s'ho val. I els nostres autors, s'ho mereixen. Les nostres ànimes, mentrestant, en gaudeixen. I no només hui, sinó sempre. És el que passa amb els bons poemes. Són un bé de consum, però no mai caduquen.

dimarts, 11 de març del 2014

No digues que va ser un somni: Deu anys de l'11M



Li prenc el títol d'una preciosa novel·la a Terenci Moix per encetar una entrada que no podria anar acompanyada del mateix adjectiu, però sí d'altres apel·latius més o menys evocadors, més o menys encertats. El dia que es compleixen deu anys des de l'atemptat d'Al-Qaida a Madrid no és un bon dia per engegar la tele i constatar que la salut democràtica -i mediàtica!- d'aquest país no ha superat la prova de foc d'aquell dissortat onze de març. De fet, en els pocs intents de zapping que he fet mentre desdejunava he tornat a ensopegar amb imatges d'impacte(s), amb nous contubernis sobre les teories conspiratòries i amb l'enèsima recreació d'uns incidents que no paga la pena commemorar. A qui s'ha de plorar és a les víctimes, les quals resten ressagades dins la jerarquia dels recordatoris, ja alienes a totes les controvèrsies a què ha estat sotmés l'únic camí viable, el de la veritat.

De fet, a l'hora de resoldre la parcial cicatrització de la ferida de l'11M no se m'acut cap altre subterfugi que el de la creació. I és que per parlar de la catàstrofe, tal com m'he plantejat en aquest post, no és necessari acudir una vegada més a les instantànies sagnants que descriuen la tragèdia. Un bon exemple és la novel·la gràfica publicada el 2009 per Panini Comics amb guió d'Antoni Guiral i Pepe Gálvez i dibuix de Joan Mundet. Amb pròleg de la Presidenta de les Víctimes de l'11M, Pilar Manjón -qui encapçala la fotografia que precedeix aquest primer paràgraf- no es tracta de la primera incursió il·lustrada sobre el tema però sí una de les obres més reveladores i, sobretot, empàtiques amb la temàtica. Un punt de vista més proper que s'agraeix i que ens permet una lectura més humana, més compromesa, del significat i circumstàncies de l'atemptat. El terrorisme, en resum, s'abeura del terror. La missió dels terroristes, si més no, passa per la conscienciació del pànic com a arma selectiva. Res millor que plantar-li cara amb determinació per mitjà de l'art, precisament allò de què els talibans més abominen. Només cal fer un recorregut geogràfic pels paratges sotmesos al desvari de l'islamisme radical per saber que la música, la literatura i qualsevol manifestació plàstica està totalment prohibida, perseguida i marginada.

La interpretació artística dels fets, tal com aquesta vinyeta pertanyent a la novel·la gràfica proposa, és una eina d'alt valor pedagògic i terapèutic a l'hora de decodificar l'accident, de la mateixa manera que ho són els nombrosos reculls poètics realitzats al voltant de l'efemèride, d'entre els quals m'agradaria destacar el recull de la poetessa Pilar Radón, probablement una de les aproximacions més reeixides. Tot i amb això, encara és abassegador l'enfocament erroni que els mitjans de comunicació espanyols aplicaren i apliquen a hores d'ara a la cobertura de l'atemptat. L'ombra difosa d'ETA gravitant al voltant de l'11M és tal vegada un dels exemples de la confusió, interessada o no, de la manipulació desenvolupada sense escrúpols, de la necessitat d'escampar el poll abans que les responsabilitats... Amb tot, després de deu anys, sols caldria desitjar que els familiars de les víctimes hagen trobat un poc de pau, de quietud, per combatre el desassossec. Hi ha dolors que no se superen. Aquest és un d'ells, sense dubte. Un lament que no se sufoca amb el pas dels dies, ni dels titulars: un plany que continua amb el seu traqueteig, imparable, etern, tal com aquells trens que no arribaren a la parada final, sinó que s'hi quedaren per sempre, aferrats a les vies.

191 morts. 1858 ferits. Les víctimes. Els absents. Tornant a l'art, a la vida, (l'enorme) Luz Casal els dedicà a tots ells aquesta cançó, aquest video, per retre'ls un homenatge que caldria, una vegada més, subscriure.

dijous, 20 de febrer del 2014

Encontres, reencontres, lletres i cors robats: Presentació a Gandia d'Últimes existències


Anunciava dilluns passat al Facebook i a Twitter, per mitjà d'aquesta targeta, l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 22 de febrer al Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia, 19.30 hores). Una trobada que vaig coordinar mitjançant els Saforíssims, els quals, més que un col·lectiu, són un ésser vivent, una criatura en continu creixement -no deixeu de visitar la seua web http://www.saforissims.org/ per fer-se'n una idea-, un consorci literari i cultural que em té el cor robat; expressió que li manlleve a Maria Josep Escrivà, batejada Dama del Grau per l'il·lustre Salvador Bolufer (això implica el corresponent copyright pegolí), arran de la bonica entrada que l'escriptora redactà amb motiu del primer aniversari del seu bloc Passa la vida.

Tal com Maria Josep assenyalava en aquell article d'agraïment, i fent ús d'una expressió que és molt viva a la Marina, sobretot a Ondara, cal celebrar una i mil vegades el fet de tindre el cor robat, o en constant estat de robatori, per aquelles persones que fan que aquest país rodole en unes condicions de salubritat cultural acceptables. No me n'he cansat, durant tots aquests anys de presentacions i representacions, d'agrair l'afany d'aquells individus que acudeixen, ja siga tard, ja siga d'imprevist, a una presentació literària. La constància, alhora, d'aquells escriptors i escriptores valencians i en valencià que no han deixat d'entusiasmar-se amb l'objectiu d'acostar als lectors les seues creacions, per més minoritàries, per més marginals, que foren les circumstàncies. D'entrebancs n'hem tingut un munt, però no m'estaré de festejar que a la fi, fins i tot quan més pestilent ha estat la pudor del femeral circumdant, sempre ha florit la rosella, amb desafiant petulància, encimbellada entre la immundícia. 

Primera presentació, ara fa un any, d'Últimes existències a Ondara

Jo m'he decantat sempre per la bellesa d'aquesta flor, abans d'entestar-me en espigolar la resta d'un jardí en perpètua construcció. La podridura pot barrar el pas de vegades, però no sempre. I heus ací la sendera per on hem anat desfilant, de vegades porucs, sovint escopetats, però sempre conscients de la nostra comesa. A les darreres presentacions d'Últimes existències n'he parlat, exactament, d'això. Com la literatura ajuda a digerir la vida perquè al cap i a la fi no poden separar-se l'una de l'altra. Ha estat un plaer diseccionar la crisi a partir d'una interpretació pròpia. Ha pagat la pena escoltar per boca dels lectors com la recessió econòmica no sols és un dogma capitalista, sinó molts altres fenomens barrejats. Miratges que aquest dissabte abordarem de nou amb l'ajut de dos indroductors saforencs de luxe: Sico Fons i Lluís Miret. Dos escriptors que m'acompanyaran en l'anàlisi i el diàleg. Res millor que la conversa compartida, també amb el públic, per constatar que la literatura és una celebració col·lectiva. Una festa que, a diferència dels banquets orgiàstics que precediren el crack de 2008, no s'acabarà mai.

dijous, 13 de febrer del 2014

"No quiero tu voz", vull la teua ànima: La Voz Kids i el descens a les podridures de Mediaset


Deia l'altre dia un crític televisiu (que no m'agrada ni un pèl) que si els continguts de les cadenes de Mediaset s'han deteriorat tant és per l'avidesa d'una audiència assedegada de la dosi diària de degradació humana i, consegüentment, televisiva. És un argument recurrent que també repeteixen els acòlits de Paolo Vasile i també eixe presentador en estat de gràcia (i de taxímetre) permanent que s'anomena Jorge Javier Vázquez i que ocupa el 70 % de la graella de Telecinco. No vaig a contradir-los perquè és absurd: és el que els dóna de menjar i és el que els audímetres demostren poc dalt poc baix (E'hpaña és asín, i poc podem fer-hi). El que no podem negar és que més enllà dels clàssics consolidats de la cadena (Gran hermano, Supervivientes, Mujeres y Hombres y...), l'adaptació infantil de La Voz és una d'aquelles gestes que no sols somouen l'enteniment, sinó també els budells. Una novetat de temporada preparada a corre-cuita, a mercè de l'èxit del format adult, i destinada a ornamentar el primetime de música, il·lusions i carnassa... en edat de creixement.

He trobat a faltar l'opinió de més veus crítiques (des dels Observatoris de la Infància a reconegudes personalitats del gremi que, ves per on, també són tertulians del mateix grup empresarial) a l'hora de qüestionar quin és el límit d'uns programes que, no ens enganyem, no sols s'alimenten d'inversió publicitària, sinó d'una matèria prou més sensible com és la de les il·lusions dels menors. Tampoc no ens escandalitzem, el gènere ha existit sempre i ha donat sucosos beneficis, però tant fa: l'excusa de possibles (i realment poc probables) èxits esdevenidors anorrea qualsevol discerniment ètic en pares i tutors. La bulímia per la fama i el reconeixement s'empassa així la píndola de trellat necessari per allunyar els xiquets d'uns botxins catòdics que no només volen la seua veu, sinó també la seua ànima. Queda massa ingenu assenyalar de nou la immoralitat d'alimentar-se i enriquirir-se amb els anhels aliens, però no m'estaré de dir que si la matèria amb què es mercadeja pertany a ments encara tendres, la jugada és del tot vomitiva, execrable... però infal·lible. La Voz Kids té un bon share, que és el que mana. Però no oblidem que qui mana no sempre paga. Els participants es paguen les seues despeses per a la gravació del programa i no cobren per una actuació que pot acabar eternitzada, si hi ha errada o desafinació, per la xarxa viral de WhatsApps i canals varis. La fiblada que em motivà aquest post, de fet, fou el vídeo d'una cantant de nou anys que s'ha popularitzat per la seua manera d'interpretar Diamonds, de Rihanna. M'arribà entre rialles i escarafalls. A mi sols em quedà l'estupor. I el buit. I molta inconcreció.

Tot i amb això, m'ha interessat molt l'opinió d'amics  professionals de la docència que han incidit en la desvergonya d'uns formats que cada vegada desvirtuen més el sentit de la superació o de la lluita. Focalitzar aquests valors en la infantesa sempre ha estat un ardit útil i fins a cert punt recomanable; el que no ho és, pel contrari, és espectacularitzar les misèries que acompanyen aquest procés. Convertir les capacitats artístiques de cadascú en una competició sense respectar que la importància del talent és saber treballar-lo, cuidar-lo, estimar-lo, però no exposar-lo abans d'hora. Com ocorria amb els tradicionals carrets de fotos, el fet de traure massa prompte a la llum el film velava per sempre la qualitat de la pel·lícula. Amb els xiquets d'aquest nou hit de Telecinco pot passar exactament el mateix. Per això, a més de compadir-los, hem de saber protegir-los. Recordar-los també als programadors televisius, als dissenyadors dels catàlegs de moda, que la infància és un bé escàs, fins i tot molt breu. Desprestigiar aquest do és privar l'individu de la seua pàtria més íntima, que és la infantesa, com bé resava Rilke. Restar-los innocència per innocular-los ambició esbojarrada pel no-res és un verí que podem acabar pagant ben car. Però tant se val ja: ara es juga més al càsting que al sambori, al photocall que a la trompa, mentre el tram de 0 a 12 anys es consolida exclusivament com a segment de mercat. Sense candidesa. Ni innocència. Ni tan sols amb el dret de ser xiquet. D'actuar com un xiquet. No d'actuar, com un xiquet, davant d'una mitjana de quatre milions d'espectadors.

dijous, 6 de febrer del 2014

Digressions, aproximacions: "Una història de ficció" no és una història de demagògia

Què tenen a veure una hamburgueseria i la Guerra Civil? Filem més prim: què tenen en comú la cuina d'una hamburgueseria cutre i el desenllaç accelerat de la nostra guerra més recent? Potser, poc. Potser, alguns detalls. Potser, res de res. Quan vaig escriure el relat primerenc d'Una història de ficció, fa ara més de tres anys, em vaig plantejar aquest dubte inicial arran d'un titular que esguitava els rotatius i els telediaris dia rere dia en la plena i roent crisi econòmica de 2010: "Som la generació més malaurada desde la Guerra Civil". Una frase concisa, certament qüestionable, que fa que ens plantegem moltes coses, sobretot si encetem comparacions més o menys fructíferes amb el nostre passat. L'origen d'aquest conte era, si més no, formular aquesta contradicció: confrontar passat i present en un joc de gradacions, alhora narracions, que ens permeta arribar a un punt en comú. Després, és clar, el conte se'n va anar un poc de mare i es convertí en una novel·la. Jo continue pensant que les novel·les són simplement contes que se'n van de mare, que s'enjogassen paràgraf rere paràgraf fins a arribar allà on calga i que és precisament eixa manca de previsibilitat allò que més fascina a l'escriptor; més que més quan aquest creu que ha quantificat l'abast i possibilitats del text original.

Ben mirat, la història de Manel i Lluna, els protagonistes d'aquesta història (tot i entrellaçada amb la dels avis del primer) és una història ben actual. Generació perduda. Il·lusió, ídem. Estalvis mínims. Ocupacions i vivendes precàries. Sous i esperances minvants. Somnis aplaçats. Frustració latent. Rebuts pendents. Un catàleg que en un principi pertanyia a l'estoc temàtic d'Últimes existències però que va acabar descavalcant-se'n per la llargària excessiva. M'interessava aprofundir, així doncs, en l'odissea d'un jove llicenciat valencià que treballa a destall en una desangelada cadena d'hamburgueseries per poder sobreviure i anar maquinant esdevenidors plans. Un fàstig vital que el jove Manel combat per mitjà d'un projecte literari en construcció: la història dels seus avis. Un bàlsam contra la pesantor dels dies i de l'aire oliós que no s'escola per l'extractor de la sutjosa cuina del local. Una història que l'escriptor amateur aborda en les poques hores d'esbarjo que li queden sense saber que tal vegada la maniobra de narrar una aventura tan íntima i propera és el camí més factible cap a l'escapatòria. Mental i, més endavant, corpòria.

De l'argument, això sí, no desgranaré més detalls perquè aquesta és una tasca que li pertany al lector i sóc del parer que els escriptors ens hem fet un poc pesats ja amb les litúrgies introductòries. Després, cal remarcar que si heu llegit Esbós per a una improbable novel·la històrica (la novel·leta que tancava Sis contes i una novel·la incerta) sabreu que aquell text era un manifest meu contra el totalitarisme de la novel·la històrica entesa com a mera escenografia o com a carn de best-seller, a més d'un avís sobre la meua incapacitat de fer narrativa partint dels esmentats termes. En aquest cas, però, he fet una lleu excepció. I és que sempre m'havia captivat la llegenda de l'Stanbrook, el darrer vaixell salvador que partí des d'Alacant a les acaballes de la guerra convertit en l'última esperança del bàndol republicà. Doncs bé, heus ací la meua humilíssima i petita aportació a un símbol llibertari que precisament aquest dies commemora el seu 75é aniversari. Una coincidència curiosa que m'ha fet gràcia i que a més se solapa amb la publicació del llibre. El popular mercant il·lustra igualment la coberta tot i que el temps predominant de la novel·la és l'actual. Així mateix, m'interessava l'abast metafòric d'aquesta imatge que no pretén ni molt menys fer demagògia a l'hora d'intercalar la crisi econòmica amb la Guerra Civil. Són molt espanyoles, l'una i l'altra, per descomptat, però crec que mereixen tal anàlisi encara que siga amb riscs. L'explicació a l'instint de supervivència de l'individu. La necessitat de començar de zero. L'anhel de salvació. El concepte de fugida. El gest de la revolta. Ingredients que es barregen a Una història de ficció, en aquesta versió final que ha supervisat Josep Palomero, autor també de la guia didàctica que complementa el treball i director de la col·lecció Tabarca Narrativa de l'Editorial Tabarca on s'emmarca l'obra. Vull des d'ací agrair-li a Palomero la tasca realitzada, sobretot en l'esforç de focalitzar aquesta ficció cap al públic juvenil. Una història de ficció que he volgut que fóra una reflexió sobre l'escriptura i sobre els estímuls que ens motiven a practicar-la; una reflexió alhora sobre la simultaneïtat de la Història, la majúscula, de vegades tan distant, sovint tan recognoscible.