10 pel·lícules per a passar un confinament o per a conéixer-me millor, que tampoc està malament(e)

Seguim amb la dèria dels Top-10. En aquest cas, fílmic. M'ho van preguntar dos seguidors del blog farà cosa d'un any i des d'aleshores he anat fent els deures. Una tria molt difícil perquè tinc moltes més pel·lis favorites que no he pogut encabir dins del llistat ateses les constriccions del número deu: que bé, molt redó, però alhora molt inexacte per resumir les passions i aficions que ens atorguen una filmografia del tot personal. Supose que algunes les coneixereu, però la finalitat d'aquest post és reunir-les per bastir una oferta de propostes dins d'un confinament que es fa costera amunt. Espere que vos agraden tant com em van agradar uns films que m'han marcat i influenciat des del seu visionat. Obrim el teló. Silenci.

10. Night of the living dead, George Romero (1968)

Un clàssic. I tant. La vaig veure de menut i em va marcar moltíssim tot i que en aquell primer visionat no hi vaig entreveure el rerefons polític que l'obra sempre va tindre i que tants remakes han ressuscitat posteriorment, mai millor dit. Romero mereix un monument per encetar un filó que no ha acabat mai de parir productes, però aquest és l'original i originari. El relat fundacional d'un gènere que no ha millorat des d'aleshores però que nasqué del talent i la perseverança d'un visionari.

9. The adventures of Priscilla, Stephan Elliott (1994)

Sobre com un film passa de minoritari a mainstream podria fer-se un congrés. El cas d'aquest film australià que fins i tot compta actualment amb un musical de ressò internacional és totalment paradoxal, però jo em conforme amb l'impacte que em va generar aquesta obra en la meua adolescència. Prodigiosa banda sonora i poderosíssim missatge central tan evocador com els escenaris naturals que travessen aquestes drag-queens en la seua odissea Austràlia endins.

8. La boda de Muriel, P.J. Hogan (1995)

Curiós que fóra un altre film australià el que m'amenitzara tant l'adolescència. Aquesta comèdia amb empremta de drama és una de les meues històries favorites de sempre. Un relat redó d'aquells que pots visionar una i altra vegada sense interpretar que el pas del temps li reste vigència a una narració tan senzilla com genuïna. Sempre li estaré agraït a aquesta pel·li: sobretot per descobrir-me ABBA i el seu lluminós repertori, probablement un protagonista més de la funció.

7. Annie Hall, Woody Allen (1977)

M'agradaria saber quina classe de guions escriurien i dirigirien tots aquells setciències que diuen que tot el que dirigeix Allen des dels noranta són obres menors. Crec que la filmografia del novaiorqués és un caramel que cal degustar al ritme que cadascú considere. Per a mi, Annie Hall és una obra mestra per la humilitat amb què es conta i es veu una història d'amor corrent que és alhora una història (de desamor) universal. Pioner en l'alteració formal i lògica de narratives, el director i la pel·lícula mereixen els Oscars i les ovacions que reberen. 

6. Lord Of The Rings.The Fellowship of the ring, Peter Jackson (2001)

Els que som frikis a consciència sabem que un director forjat en el gore i en l'underground era la ment escollida per adaptar tal com calia Tolkien. Peter Jackson cavil·là la grandesa d'un relat que és probablement la producció més ambiciosa en la història de la cinematografia. Ara bé, el primer capítol és per a mi el predilecte. El naixement de la història i d'una ambientació que et robarà el cor durant vora deu hores. Fidelíssim al llegat de l'autor literari, el pròleg del film a Hobbiton o la travessia de les mines de Mòria són per a mi escenes majúscules dins la història del cine d'aventures.

5. 120 batecs per minut, Robin Campillo (2017)

La fermesa amb què aquest director concilia el gènere documental amb el desenvolupament de la ficció potser justificà el gran guardó del Festival de Cannes de 2017, però per a mi la gran glòria d'aquest film francés és la versemblança d'un relat que dignifica el testimoni de l'activisme de la comunitat LGTBI de principis dels anys noranta en la seua lluita contra la SIDA i la hipocresia dels governs europeus a l'hora d'abordar l'epidèmia de la síndrome d'immunodeficiència adquirida quan es considerava una ignominiosa xacra de maricons. Una obra crua, dura, però absolutament necessària, sobretot en temps d'una altra pandèmia. L'altra, ja sabem, continua: la SIDA ha matat ja 35 milions de persones. Hi ha tractaments i solucions, però encara no hi ha vacuna.

4. Big Fish, Tim Burton (2004)

M'hauria agradat afegir un ex-aequo amb Edward Scissorhands ja que la filmografia de Tim Burton és molt especial per a mi. No m'agrada la disneyficació del director dels últims anys, amb coses com Dumbo i companyia, però ara que Jack Skellington i tota la fauna burtoniana descansa en els dominis financers del tio Walt, hem de cedir a la realitat. Big Fish em sembla una síntesi perfecta de l'obra completa de Burton per molts motius, però l'experiència personal pesa molt i reconec que els últims minuts d'aquest film són el més emotiu i palpitant que he vist mai. I per tot això Burton és enorme, com el gran peix que guia aquest relat.

3. Mulholland Drive, David Lynch (2001)

No fa falta ser fan de Twin Peaks ni de tot l'imaginari del director canadenc per fruir d'un film que és una suma de narratives i conceptes cinematogràfics. Nascuda com a sèrie, cancel·lada, retallada, desfeta, refeta, la història de Mulholland Drive com a producció és tan retorçuda com el fascinant argument que Lynch ens ofereix i que canvia a cada visionat, tot oferint una experiència fílmica única i recargolada. 

2. El viatge de Chihiro, Hayao Miyazaki (2002)

Aquesta pel·lícula conté les meues escenes favorites dins tot el cinema (d'animació o no) que he vist. Quan Chihiro descansa al seu balcó, al capvespre, mentre rosega un doriyaki. Quan Chihiro agafa el tren aquàtic junt al fantasma sense cara en un trajecte cap a la redempció... La filmografia de Miyazaki em pareix una autèntica meravella que ofereix mil i una encarnacions de talent i força narrativa. La princesa Mononoke o El castell ambulant són els exemples que puc afegir, encara que l'odissea de Chihiro em sembla un prodigi de conte que mai no envelleix i que m'estime d'especial manera.

1. Dracula, Francis Ford Coppola (1993)

És molt curiós que aquesta siga també la pel·lícula favorita de moltes persones que m'estime i que tinc a prop i que, tot d'una, configuren una lògica de coincidències estètiques i vitals. Pel que fa a aquesta pel·lícula, sempre he dit que és molt més que un film. El Dràcula de Coppola és un homenatge a la història del cinema i de la literatura i fins i tot de totes les arts de representació. No debades, la novel·la original de Bram Stoker es publicà l'any que naixia el cinematògraf i el director ho reflecteix de manera magistral en una de les seqüències d'una obra que, tot i denostada pels fans més ortodoxos del mite vampíric, supera la llegenda originària per articular un relat majúscul que no té res a veure amb les anteriors reencarnacions de Vlad. Pel·lícula d'amor, sobretot al cine i a com nasqué, vos la recomane fervorosament.

Un encertadíssim Gary Oldman sobre les seues vampiresses, entre les quals destaca una jove Monica Belluci (dreta)

Música, vivència i experiència: Les 10 cançons de la meua vida

Si hi ha una cosa bona del confinament forçat que encetàrem el passat divendres 13 de març, la possibilitat de recuperar el temps perdut és una de les principals. En el meu cas, reconciliar-me un poc amb el meu bloc, endreçar una casa que sempre em troba a faltar i connectar més amb mi mateix. Mentre feia les tres coses, fa uns dies, em vaig adonar de la importància que té la música en el meu dia a dia. M'és impossible fer res a casa si no és amb música. Netejar. La dutxa. Fer el llit. Parar taula. Els auriculars són una prolongació més del meu cos perquè, no ho negaré, m'agrada escoltar les cançons a un volum alt, fins i tot a nivells no recomanables. Aquesta intensitat té molt a veure amb una entrada que tenia pendent des que vaig encetar aquest bloc i que resumeix els motius pels quals vaig engegar els Calcetins, és a dir: parlar de tot allò que no és literatura i que al remat la condiciona, la nodreix i la complementa. Tot seguit, compartisc amb vosaltres les deu cançons de la meua vida. És un lloc comú molt anglosaxó, el dels Top-Ten, però vos recomane que feu el mateix exercici que jo aquests dies: tanqueu els ulls, penseu en el que heu viscut fins ara i tracteu de resumir-ho en deu cançons. No és fàcil, veritat? Aquest captiveri del COVID-19, tampoc. Però això és una altra història. Arranquem:

10. PARÁLISIS PERMANENTE, Autosuficiencia (1981)

Si Eduardo Benavente no haguera mort tan precoçment, hauria sigut l'hòstia saber què haurien enregistrat en el futur. Pioners del post-punk i del rock gòtic, els Parálisis Permanente sempre em sonen frescos i actuals. Tal com estipularen els Ramones, es poden fer grans cançons en menys de dos minuts i aquesta obra mestra n'és la prova. La vaig descobrir encetada ja la vintena. La vaig sentir per primera vegada en un pub del centre de València que ja no sé si existeix. Entre calimotxos i litrones, la bona música naix als antres cutres i bruts. Des d'aleshores és un himne per a mi. És un llampec de vida, rebel·lió i autoafirmació.

9. MARILYN MANSON, The Beautiful People (1996)

Amb aquesta cançó vaig entrar al nou mil·lenni en una nit de cap d'any mítica que no oblidaré mai ni tampoc les amigues i amics que m'hi acompanyaven. Què dir de Marilyn Manson? Em sembla una de les figures més interessants que ha donat el rock des dels '90 encara que el més interessant de Brian Warner és la seua maduresa com a artista polític i polifacètic. The beautiful people és també un himne post-grunge que defineix molt bé el rupturisme que suposava passar de Kurt Cobain a un híbrid entre Alice Cooper i Iggy Pop. Així mateix, m'agraden més els seus treballs actuals que els primers, amb una producció un poc tosca.

8. THE DARKNESS, Last Of Our Kind (2015)

Els britànics The Darkness són la banda que més ha oxigenat el meu mp3 en els últims anys. A més de ser el meu grup de rock internacional favorit del moment, tenen un repertori que tomba d'esquena i que gaudit en viu és un espectacle de primera magnitud tal com vaig presenciar a la Sala Gamma de Múrcia el passat mes de gener. Last of our kind és el primer single del disc homònim publicat el 2015 i és un èxit que resumeix tot el que ells són i ofereixen: energia i vida pura, sense artificis. 

7. DEPECHE MODE, Enjoy The Silence (1990)

Els vaig descobrir durant els anys universitaris. Depeche Mode no eren aleshores el grup de moment, però a València ciutat sempre han tingut una gran base de fans i són ells els que em contagiaren. El seu recopilatori Depeche Mode 86-98 el vaig fer batre al meu Sony Discman fins que em vaig endinsar en una seua discografia completa la gràcia de la qual acaba el 2001, en la meua humil opinió. Des d'Exciter no m'agrada gens el que han publicat els de Basildon. Ho trobe tot mediocre i desganat. Res arriba a l'excel·lència de hits com aquest Enjoy the silence: la primera cançó que vaig sentir d'ells en un interludi de l'Hablar por Hablar de la Ser, quan vetlava en les caloroses nits de l'estiu de 1998 escoltant testimonis no tan bonics com les melodies dels Depeche.

6. ANTÒNIA FONT, Alegria (2002)

Poques bandes en la nostra llengua han assolit el nivell de lluminositat i excel·lència dels Antònia Font. La trajectòria dels mallorquins va ser tot un esperó per a la indústria de casa nostra i aquest èxit en particular em va enamorar des de la primera escolta. Enamorat del disc homònim i fins i tot de la coberta del treball, tan naïf i autèntica com ells, el seu ressò demostrà que només es pot ser universal si s'és absolutament local.

5. BJÖRK, Unison (2001)

Seguidor de la islandesa des del seu debut, em fa ràbia que l'excentricitat de l'artista eclipse tantes vegades el seu talent com a intèrpret i compositora. Tinc una tesi pendent sobre patriarcat i misogínia musical que algun dia podré acabar. El doctorat em fa gossera, però no el projecte inicial. Björk publicà el 2001 una obra mestra anomenada Vespertine que, a més de ser el meu disc favorit de la cantant, conté aquesta peça, probablement una de les composicions més belles dins la història del pop. La vaig veure en viu a Segòvia l'agost de 2006 en un concert de reduït aforament a la Granja de San Ildefonso on vaig refermar la meua admiració per aquesta enorme artista.

4. THE SMASHING PUMPKINS, Landslide (1994)

El meu disc favorit de la banda de Billy Corgan és el recopilatori de rareses i cares b que publicaren després de l'èxit de Siamese Dream. Pisces Iscariote és el disc del meu estiu de 1997. L'escoltava per la nit, al meu llit, mentre esguardava la lluna i especulava amb el canvi que suposaria, pocs mesos després, arribar a la universitat, canviar de residència i tants dubtes més. El lirisme de Landslide és per a mi la banda sonora d'aquell any i d'aquell moment. La versió que els de Chicago feren de l'èxit dels Fleetwood Mac és minimalista i grandiosa alhora. Stevie Nicks, de fet, n'està orgullosa.

 3. CORONA, The rhythm of the night (1993)

 

Em va encantar que el MuVIM dedicara el 2013 una retrospectiva al llegat cultural de la Ruta del Bakalao i a l'empremta d'un fenomen que mereixia aquesta reflexió. Jo no sóc gens nostàlgic i, d'altra banda, generacionalment no vaig viure aquella etapa sinó la immediatament posterior, a les acaballes dels noranta, quan la consolidació de l'Eurodance endolcia els estils més industrials i binaris. Allò que amb el temps s'ha denominat remember era la nostra banda sonora en temps real. Desenes de composicions ben encomanadisses que es consumien al moment i que eren d'un sol ús. Encara que moltes eclosionaren sense pena ni glòria, només les millors han sobreviscut. Per a mi, Rhythm of the night, de la cantant italiana d'origen brasiler Corona, és el millor exponent de tota la generació. Encara que té collons, dins la conjuntura actual, que siga italiana i s'anomene Corona, l'artista segueix fent gira ininterrompudament gràcies al revival del gènere. No debades, aquest estiu vaig coincidir amb ella a l'aeroport de València. Això vol dir que la festa perviu.

2. MARIA DEL MAR BONET/MIKIS THEODORAKIS, A la Platja/Sto perigali (1993)

La confluència mediterrània d'aquests dos artistes enormes només podia desembocar en un treball discogràfic d'aquesta magnitud. Paraules majors. Per a mi, que no coneixia l'obra de Theodorakis, va ser tot un goig descobrir-lo mitjançant la veu de la Bonet. Recomane aquest disc a tota persona vivent d'aquest sistema solar. Bé, també he de confessar que sóc hel·lenòfil des que tinc coneixement i tot el que vinga de Grècia em fa profit, fins i tot el Varoufakis. Tant se val: qui no s'emocione escoltant aquesta cançó o està mort o està escoltant reaggeton, que ve a ser el mateix. És curiós que a Grècia aquesta cançó tinga consciència d'himne nacional, encara que oficialment no ho siga. A mi els himnes no m'agraden, sobretot si un no els ha triat. El de Theodorakis és gran perquè l'ha triat el poble. I amb la veu de la Bonet, encara es fa més versemblant, potser per recordar-nos que si tenim una pàtria, aquesta és la nostra mar.

 1. PET SHOP BOYS, Being Boring (1990)

La vastíssima discografia dels Pet Shop Boys demostra que el pop pot ser alta cultura o fins i tot literatura pura. El seu zenit, per a mi, és Being Boring, la meua cançó favorita del seu repertori i també la meua cançó favorita en general. Sempre m'emociona escoltar-la. És una cançó suau, amb una producció senzilla i aparentment innòcua, de tan minimalista. El millor són els versos. El que diu Neil Tennant i com ho diu. El somnis i les aspiracions que tenim de menuts. La culminació de convertir-se en el que sempre havíem desitjat ser. I, sobretot, la constatació, quan mirem arrere, de no haver-nos avorrit mai. De no haver sigut mai uns avorrits. Crec que l'objectiu de la música popular és representar-nos i emocionar-nos en la mateixa mesura. Aquesta gran peça del pop contemporani n'és la prova fefaent, tal com ho és l'icònic videoclip que en dirigí el prestigiós fotògraf Bruce Weber. Una estètica que em va inspirar una composició fotogràfica que penja d'una de les parets de ma casa i que resumeix eixe vincle entre música i vida que he intentat reflectir amb aquesta entrada. Ací baix vos la deixe, sense oblidar encomanar-vos abans el vostre propi Top10. És una manera de conéixer-nos millor i d'omplir les xarxes de música i vida. Fins prompte, amigues i amics!

El coronavirus en els temps de la còlera

Obra de l'artista urbà Tvboy, realitzada a Barcelona amb motiu de la cancel·lació del Mobile Congress

Escric aquestes línies en encetar el desé dia de confinament. 23 de març de 2020. És un dilluns plujós, d'aspecte grisenc i de cel enteranyinat; amb una temperatura tèbia que no se sap ben bé si pertany a la primavera que acaba de nàixer o a l'hivern moribund que es resisteix a abandonar-nos. Tant se val: el clima reprodueix de manera exacta el nostre estat d'ànim. Un ànim escalfat entre les mantes que ens cobreixen al sofà i els titulars que obrin i tanquen els telenotícies i que reprodueixen la tirallonga de dades macabres amb què ens hem acostumat a gestionar l'evolució de la pandèmia. L'havíem ataüllada fa uns mesos en la narració xinesa i original del relat. Una història que créiem retorçuda, de tan asiàtica i llunyana, però que ho és menys que el remake europeu: una versió italiana que ha superat l'originària i una altra adaptació, l'espanyola, que és la que planteja més interrogants respecte al desenllaç final de l'episodi.

Un no arranca l'any sabent que viurà un estat d'alarma en pocs mesos, ni tampoc que haurà d'extremar les mesures d'higiene i seguretat per tal de no contagiar-se d'un virus de nom i comportament rebordonits, COVID-19. Són moltes obligacions que hem aprés a gestionar a través de la pantalla del telèfon mòbil: l'autèntic interlocutor i intèrpret d'un trauma col·lectiu que es disfressa de broma infinita per digerir-se millor. Els nostres smartphones bullen aquests dies. Vídeos. Acudits. Missatges. Mentides. Ocurrències. Àudios. Desgràcies. Mil i un formats per farcir la memòria del terminal i així exorcitzar la por a l'actualitat. Mentrestant, als mitjans de comunicació, la polaritat ideològica es desmarca de la cordialitat per retratar la còlera d'aquells que se senten furibunds contra el govern: sense dubte, l'epicentre de la culpa i la diana de les venes més conspiranoiques. D'altra banda, una corrent més reposada i creativa clama per l'optimisme, els aplaudiments als balcons i els cants a l'esperança. Dos actituds contràries que defineixen el nostre paper davant la crisi. 

Malgrat tot, els dies en reclusió són llargs i tots acabem acostumant-nos a la bicefàlia de pertànyer als dos bàndols. Som humans, tal com ho són les nostres reaccions. I si bé el retard i la inexactitud de l'executiu espanyol ens semblen inexcusables, també és cert que tots nosaltres temíem tant una crisi econòmica com una crisi sanitària. La inexperiència ens farà experimentar-les les dues alhora. Encara que caiguem en la litúrgia tova d'externalitzar les responsabilitats i atorgar-li a l'autoritat l'exclusivitat del càstig, és el moment de reflexionar sobre el civisme i la voluntat generals que faran més àgil l'evolució de l'epidèmia dins del nostre territori i, sobretot, dins la nostra casa.

Tenim l'oportunitat de traçar el millor pla per a nosaltres i per a la societat que espera veure la nostra millor cara, a pesar de la cobertura parcial de les mascaretes. Hem de permetre'ns aquest moment, encara que siga difícil. No era el pla convingut, ho sabem. Ni tan sols s'assembla a la fotogènia apocalíptica dels films que evoquem per assegurar que estem vivint uns temps irreals. Aquesta és la realitat que ens pertoca i no, efectivament no té els colps d'efecte ni els llocs comuns de les pel·lis grandioses de Michael Bay o d'un Hollywood que a hores d'ara també ha iniciat la quarantena geogràfica. La nostra és una producció més propera, més modesta, més social i europea. Més casolana, si més no. El poc pressupost l'hem de compensar amb una dosi extra d'ètica i intel·ligència emocional per així dignificar el nostre present i circumstàncies. No ens subestimem, això sí, per favor. La crisi econòmica de 2008 a 2016 tingué tantes víctimes directes i col·laterals com les que desafortunadament tindrem ara. I ho vam superar. Ho superàrem per ser conscients del poder terapèutic de les crisis i de com les fallides conjunturals són una part indestriable de nosaltres i d'un sistema, el capitalisme, amb què ens hem hagut de conformar atés l'ordre i l'exigència normatives que dissenyen el motlle de la nostra existència. Arranquem així el rodatge de la nostra millor producció i atrevim-nos a ser-ne el millor protagonista possible. Som vulnerables, sí, però també som capaços de mostrar el millor quan se suposa que toquem fons i acaronem el  pitjor. Fonem a negre per resetejar la pesantor i arrancar un altre format. És possible. 3, 2, 1. Acció.

Obra gràfica sobre el COVID-19 propietat de NIAID/Victor Tangermann

Fuendelcepo 1996-1997: L'origen de Pedres que han de ser remogudes

Jo, al llavador de Fuendelcepo, l'agost de 1996

El final de l'adolescència. El principi de tot, potser també d'una adultesa que mai s'acaba de perfilar del tot. És el que em vingué a la ment en repassar les fotos que il·lustren aquesta entrada i que s'emmarquen en els orígens de Pedres que han de ser remogudes, el meu darrer llibre guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim de narrativa en valencià 2019 i publicat fa uns mesos per Bromera. Com he avançat a les presentacions del llibre, la llavor d'aquest recull nasqué a Fuendelcepo, un petit poble d'a penes sis habitants en el límit entre Terol, València i Castelló. L'adolescent que recorria aquells indrets a les acaballes dels anys noranta sentia una estranya curiositat per les fosses de la Guerra Civil que hi ha disseminades arreu del terme. Ho vaig sentir prou vegades, ja que eren molts els familiars que m'acompanyaven en les caminades pinades endins, perduts entre matolls i desnivells que fan de tot aquell lloc un paratge especial, eixutament peculiar. De les seues converses vaig escoltar més d'una vegada la hipotètica ubicació d'uns fossars tan misteriosos com sòrdids que testimoniaven la ferotgia del conflicte bèl·lic en aquell racó aragonés. 

Fotografia feta per mi el 1996 d'un ramat d'ovelles dins del terme de Fuendelcepo

L'embrió de Pedres, el conte que tanca el recull de contes, va brollar d'aquells passejos tot i que no recorde si la llibreta on vaig anotar les idees principals del relat la vaig encetar allí o a casa. En tot cas, i tampoc sense desvelar l'argument de la història, m'encisava la trama d'escorcollar entre els sentiments d'aquells familiars que no saben on estan els seus avantpassats i que clamen per retrobar-los. En aquells anys encara no hi havia una consciència tan ferma respecte a la memòria històrica, però almenys podia establir alguna concordança entre el que allí ocorregué i la possibilitat de convertir l'experiència en ficció. 

La granja de porcs que apareix en la descripció del terme que fa Albert, el protagonista de Pedres

El conte el vaig encetar aleshores i mai vaig saber com acabaria. Va necessitar més de vint anys de maduració per culminar una obra que inclou altres visions molt personals del que és la narrativa negra. Necessitava apropar-me al gènere i crec que l'excusa de reunir huit històries tan diferents quallava pel simple motiu d'una tria heterogènia, aparentment inconnexa. En aquells viatges a Fuendelcepo, de fet, m'acompanyaven sempre lectures especialment sinistres. Allí vaig llegir El misteri de Salem's Lot, de Stephen King o també tots els contes d'Edgar Allan Poe. Recorde que aquells anys tenia programat Gustavo Adolfo Bécquer com a lectura obligatòria i que algun dels seus contes va ser llegit en la mateixa casa on vaig maquinar l'aventura d'Albert, el protagonista de Pedres: un conte que dóna sentit al recull pel fet d'explorar l'enfocament d'un gènere tan obert com el negre. Per a molts lectors, el dubte serà el mateix: és l'Holocaust un tema susceptible de ser enfocat com a prosa negra? Per a mi, sí; ben mirat, si parlem dels crims com a l'eix del gènere, no ho és, de negre, l'assassinat de sis milions de jueus? Aquesta visió és, doncs, la que va materialitzar el llibre tants anys després, en recopilar altres esborranys que compartien un mateix cor: la perversitat humana i com la consumim culturalment, ja siga en la literatura, el cinema o el teatre.

Una casa a Fuendelcepo, pels volts de 1997

En resum, en el meu nou treball he volgut explorar els mecanismes i els arquetips per mitjà dels quals la literatura negra –més bé, fosca– sempre m'ha captivat. Ja siga per la creació d'atmosferes, per la presentació dels arguments o per l'avaluació del bé i el mal segons els interessos de l'escriptor, es tracta d'un motlle literari inesgotable. No debades, el llibre s'obri amb una frase de Patricia Highsmith que qüestiona el caràcter canònic de la justícia i com aquest concepte no concorda amb la realitat del món que habitem. Probablement també la llegiria en algun d'aquells ponts freds on retornàvem a Fuendelcepo per reunir forces i amistats al voltant de la llar. M'estime tant aquest poblet per les vivències que legitimen la meua memòria emocional respecte al topònim. Si més no, en el llibre apareix com a Fuendelviejo ja que no volia estigmatitzar el nom original. Un gest d'amor que no s'adiu a la resta d'arguments que filen en Pedres que han de ser remogudes un discurs del tot inèdit dins la meua obra. Aquest és l'incentiu que em va motivar a escriure'l i que m'engresca ara a encetar noves aventures literàries: la creació de narratives que, sense deixar el solc de la ficció, siguen un clar reflex d'allò que vull viure i contar. De segur que el Jovi de 1996 no hauria cregut que aquell conte primigeni donaria títol a un llibre més de dues dècades després. La literatura, com la vida, no deixa mai de regalar-nos sorpreses i oportunitats. L'autèntic enginy és saber destriar entre l'ensurt i la reflexió.

Assassins valencians: De com matem, escrivim i vivim la narrativa negra al sud

Recorde el correu electrònic de la companya Esperança Camps. Les instruccions precises amb què em convidava –a mi i a deu autors i autores més del País Valencià– a participar en una nova antologia de Llibres del Delicte: una col·lecció i editorial catalana que ja coneixia i de la qual no només m'agradava el format, sinó la versatilitat amb què recull i promou la riquesa de la narrativa negra en la nostra llengua. Uns quants mesos després, quan tota aquella negror valenciana ja està impresa i distribuïda sota una suggestiva i valencianíssima coberta, em veig amb cor de contradir la definició amb què Esperança es defineix al pròleg. No, no ens vam topar amb "la més caòtica de les antòlogues": sí vam ensopegar, però, amb l'olfacte d'una escriptora amant d'un gènere que conrea, difon i, sobretot, estima. La seua responsabilitat a l'hora de comandar aquest projecte ha estat un regal per a aquells que ja havíem reflexionat –o no– al voltant d'unes temàtiques que bé poden enfocar-se des del punt de vista de la narrativa negra o des d'altres subgèneres que la negror també encabeix. I heus ací el gran encert d'un llibre que ara aborde des de la perspectiva de lector: un amplíssim ventall de perfils i enfocaments que basteixen un recull tan heterogeni com geogràficament singular.

Presentació del llibre a la Fira del Llibre de València d'enguany

La gran virtut d'Assassins valencians és precisament la seua capacitat de verbalitzar les llums i les ombres –ai, les ombres!– amb què els valencians i les valencianes hem conviscut i convivim. Som sovint víctimes, mai millor dit, dels llocs comuns que ens condemnen a una sèrie de tòpics de descoratjadora vigència. Del crim d'Alcàsser a les trames de corrupció que ens han pertorbat uns anys de suposada bonança econòmica, el material de què disposem és tan literàriament engrescador com deplorable des del punt de vista de la consciència com a poble. La literatura negra esdevé aleshores el format perfecte per exorcitzar els dimonis que durant tantes dècades hem covat els valencians. Si més no, és curiosíssima la coincidència en els relats de Gemma Pasqual i Jordi Colonques de la figura icònica, talment la inspiració, de l'alcaldessa més controvertida en la història del Cap i Casal. Dues històries poderoses i colpidores, també estilísticament oposades, on ataüllem ja la versatilitat general de les plomes que nodreixen el volum. D'entrada, Raquel Ricart homenatja la història recent de la capital en el text que enceta el llibre i que és una gran obertura, quant a ambient i recreació, de la cara més fosca de la ciutat. Per a foscs, però, els personatges del següent conte de Núria Cadenes: una postal d'animetes marginals que l'autora sap localitzar i retratar tan bé en la foto fixa dels suburbis. Per un altre costat, històries com la de Martí Domínguez són un autèntic regal literari per a tots els que pensem que la crònica negra agrícola valenciana –amb tants notoris i sagnants episodis arreu dels nostres termes– mereixia ja narracions com aquesta. Si més no, el relat de Vicent Usó és una valentíssima incursió per materialitzar un imaginari tèrbol que, malgrat la difusió viral per les xarxes, no contava encara amb una versió literaturitzada. Una de les altres vessants que ens ofereix el volum és veure com escriptors com Àlan Greus, avesats i dedicats al format de la novel·la, s'endinsen en la narrativa curta amb el repte de sintetitzar el seu propi món literari. D'atmosferes opressives, res millor que la contribució de Pasqual Alapont amb un text de perversa recreació i de marcat dramatisme que exemplifica l'estil de l'autor. Una empremta personal que podem distingir clarament en el conte d'Anna Moner i on despunten les claus de la seua literatura nítida i analítica a l'hora d'escorcollar l'obscuritat. Una diversitat que queda plasmada en l'aportació de Mercè Climent, la qual aposta per reflectir l'infern de l'adolescència com a llavor d'una criminalitat incipient.

A la presentació i fòrum sobre l'obra que tingué lloc a la passada edició del València Negra

Pel que fa a la meua signatura dins del recull, Un assassí sota les bastides és una història escrita en homenatge a totes les víctimes de la bambolla immobiliària, però principalment a les que s'immolaren dins del bastiment d'uns imperis que només enriquiren a uns pocs abans d'assolar l'herència –i la vida– d'altres innocents. L'elecció de l'escenari, Benidorm, no és casual, tal com no ho és el fet que la història siga una cara B de Pedres que han de ser remogudes, la meua última obra guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim que veurà la llum aquesta tardor de la mà de l'editorial Bromera. Al remat, l'experiència de participar en el volum de Llibres del Delicte em permeté així mateix enllestir el meu propi recull d'històries negres, negríssimes, que m'introduïen de ple en el món de la narrativa negra: un àmbit, tal com vam comentar amb Maria Josep Poquet al debat del València Negra a Quart de Poblet, que ens ofereix la possibilitat d'enfosquir la nostra ploma, d'ennegrir la nostra escriptura, per tal de clarificar la nostra realitat com a poble.

Assassins valencians està publicat per Llibres del Delicte

Un conte per encetar novament la primavera: #Una pàtria petita, del cicle Escriure el País

El temps vola. Les estacions, també. Passem del fred a la calor amb la mateixa rapidesa amb què canviem de dispositius tecnològics per conéixer la temperatura o enregistrar allò que fem mentre els mesos se'ns escapen de les mans. Vaig pensar sobre la fugacitat dels anys –i també dels formats amb què materialitzem la nostra empremta en el món– a l'hora de donar forma al conte que vaig compartir amb els alumnes de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant el novembre de 2016 dins el marc del cicle Escriure el País. Una invitació de l'admirat company i professor Enric Balaguer que em permeté desempolsegar records i aparells per tal de composar un relat que em va servir, i em serveix, de brúixola vital i literària. Compartir-lo amb els lectors i lectores del meu blog és una forma de reconciliar-me igualment amb el missatge que pretenia esbossar originalment: que som testimonis del nostre temps, del nostre país –l'interior i l'exterior–, encara que el present no ens afalague ni ens semble abellidor. Vos deixe així amb #Una pàtria petita. Un modest obsequi per rebre el bon oratge i compensar l'astènia primaveral, talment informativa, que ens espera.

#Una pàtria petita

Jovi Lozano-Seser

El 2003 vaig escriure una novel·la horrenda que s’anomenava Cullerots. La vaig presentar a diferents certàmens amb la gosadia de creure que aquell text tenia un cert solatge literari fins que em vaig adonar que l’obra no tenia cap vàlua. I fou aleshores quan l’escriptor novençà que hi havia en mi –congriat, això sí, com un alien emergent entre les costelles– constatà que no tot allò que s’escriu mereix ser publicat. Ans el contrari, probablement aquell rebuig primerenc fou la salvació de vergonyes esdevenidores. Si la recupere ara, per exemple, no m’estaré de dir que Cullerots és un autèntic merder. Una novel·la iniciàtica que sembla un llibre de memòries i que emmascara peripècies personals sota l’embolcall de dues històries paral·leles: les de dos amics íntims que se separen en créixer tot i oblidant en el camí la plàcida serenitat expandida de la infantesa, una època feliç entre séquies, bassals i cabanes de fusta penjades dels llimoners.

Cal dir que el relat s’obria amb una cita de Rilke que creia ben adient per cohesionar-ne l’argument. La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa. Una frase que ha anat acartronant-se amb el temps fins a perdre la bellesa del vers original. O és que el fet d’haver estat vampiritzada per autors com jo en aportacions tan innecessàries com Cullerots ha minvat l’abast líric del pensador alemany? Tant se val: en resum, el que plantege és si la voracitat de descriure el meu món infantil amb només vint anys era i és una anomalia dins el comportament creatiu i orgànic de l’escriptor valencià mitjà, el qual sol optar per aquestes temàtiques en edats tardanes i no primerenques. Efectivament, faig referència al crepuscle cronològic que incita l’evocació dels primers anys de vida i, tot seguit, la solemne invocació de canyissos, penúries, postguerres, pa sec, pa negre, tomaques escaldades, pa una altra vegada –ara, mullat de vi–, caderneres engabiades, pantalons pedaçats, mares heroiques, bancals sense marges i collites col·lectivitzades. Tot això, i moltes postals més, conjugades pel bé de la recreació d’un passat remot que no sempre ens pertany.

Jo, que m’he criat entre els huitanta i els noranta, potser forme part d’una generació que va créixer durant el canvi de fornada entre l’era del fenoll i l’era digital. De menut, jugava amb els ninots de He-Man i els G.I. Joe mentre fullejava les rondalles d’Enric Valor i una col·lecció de contes de Disney amb dibuixos lletjos i mal il·lustrats. És a dir, que els llibres m’agradaven encara que la tecnologia em feia més goig. No debades, als dotze anys em van regalar una Gameboy i des d’aquell moment vaig saber que l’ordinador arribaria –a ma casa, dic– abans del canvi de segle, junt a aquells telèfons mòbils pioners que semblaven els detonadors amb què els gihadistes implosionen d’alegria. Per tant, atesos els exemples, per què vaig escriure una novel·la tan coenta, tan insuportablement insulsa com Cullerots?

Els ninots de He-Man: els meus predilectes durant els anys juganers

Me n’he fet creus, sobretot aquests darrers anys. I ara, just ara que em demanen participar al cicle Escriure el País, de la Universitat d’Alacant, l’interrogant recobra una inesperada vigència. Seré sincer: em considere un escriptor disfuncional, si és que n’hi ha de funcionals... De fet, tan bon punt em demanen un article o una columna sent la necessitat de lliurar un conte mentre que quan em demanen una ficció acabe oferint una mena d’assaig. No és una acció deliberada, és el (dis)curs dels fets. En aquest cas, supose que estic confegint una aproximació al dietari, la qual cosa és més literària que moltes de les contarelles que ens arriben últimament a les prestatgeries amb tapa dura i cara més dura encara. En certa mesura, la meua aportació és una reflexió que tanca un relat en si mateix: la de l’autor valencià que no sap per quin motiu la reivindicació del nostre país s’ha de fer en clau passada i no futura. La del narrador que defuig la glorificació de temps ignots per tal d’abraçar un futur, ja no afalagador, però desproveït de litúrgies etnogràfiques. La de l’escriptor que creu que encara no ens hem pres aquest país seriosament i que just per això necessitem focalitzar-lo des d’un punt de vista costumista, folklòric, pagadíssim de si mateix i tan desconnectat del món com la més remota tribu antropòfega de l’Amazones. Sense deixar de banda el canibalisme, l’escriptor que conta aquest relat sobre ell mateix i que sóc jo encara que apel·le a la tercera persona del singular, ha d’admetre que es cruspeix les pròpies històries, sobretot les que no li agraden, per tal de generar-ne de noves.

Comptat i debatut, aquest conte no existiria sense el funest precedent de Cullerots, una novel·la amb què no deixaria mai d’acarnissar-me perquè representa tot allò que no m’agrada ni de la literatura ni de mi. Filant més prim, ara que tinc la memòria enjogassada, he de corregir una dada i admetre que Cullerots sí que va obtenir un reconeixement, concretament un accèsit dins els Premis Baix Camp per a joves escriptors del 2009 (heus ací la prova documental del guardó tarragoní: http://reusdigital.cat/noticies/reus-ple-de-poesia). Llavors naix el dubte de saber si una obra pot abastar un premi, o una menció, fins i tot sent infumable. La inquietud d’esbrinar si el responsable és qui l’escriu o qui la guardona (amb tots els respectes, pour l'amour de dieu, pel que fa al jurat català d'aquell guardó). I la lliçó, que té sempre un pòsit d’autocrítica tan sana com insalubre, de perseverar en l’ofici per tal d’esmenar els errors del passat: el mateix passat que un mateix volia rememorar per tal de bastir la gran obra sentimental d’un mateix. Una fita complicada. Un afer complex, tant com una autofel·lació: el cobejat estira-i-arronsa entre l’aparell genital i l’espinada. La contorsió impossible, però factible, de dues estructures corbes per tal d’abastar el màxim plaer amb la mínima intervenció de recursos.

Sense obviar la malaurada experiència de Cullerots i admetent que en la disciplina de l’autofel·lació tampoc n’estic molt tret, vaig optar per un exercici novament endogàmic que espigolava, entre les deixalles dels capítols, l’esperit primigeni de la novel·la. El relat resultant, que no vaig concloure mai, s’anomenava #Una pàtria petita i contenia, no sabré mai el perquè, un quadradet a l’encapçalament. Pels volts de 2009, Twitter encara no existia i sempre he interpretat aquesta tria accidental com una prova fefaent de la meua vidència potencial. Abans que existiren les xarxes socials, doncs, ja vaig inventar un hashtag que dormitava dins el disc dur d’un Pentium III d’arranc rogallós. El més curiós de l’esborrany és que a penes contenia unes poques línies rescatades del dissortat Cullerots. Possiblement, la part més versemblant o autobiogràfica:

Quan tenia quatre anys, creia que Espanya era el meu poble, Ondara, perquè a les monedes de vint duros hi havia l’emblema d’una nació que em semblava tan abstracta aleshores com ara. Ma casa i l’escola distaven quatre passes. Entremig, un camp de futbol sense gespa i un camp d’oliveres moribundes, a punt de ser assolat...

La moneda de vint duros: el BitCoin de la meua infància

El paràgraf insistia en una descripció melangiosa del meu ecosistema infantil i no renunciava a la contextualització amb el present tot i que la incertesa sobre el desenvolupament vertebral de la història propicià l’abandonament del manuscrit. Fins al dia de hui, però. Desempallegat de tot dubte existencial, fins i tot de tot dubte a seques, ara sé que la pàtria petita que pretenia capturar en aquell esbós incomplet és la mateixa pàtria petita que he volgut intuir en aquesta nova aproximació al relat original. Només canvia l’escriptor, que ha envellit tan poc com el país que habita, i que no té encara clar si abordar el propi testimoni literari és l’única estratègia vàlida per escriure el país de manera coherent i objectiva. No sé si el meu país és tan petit com el de Llach, però almenys sé que la pàtria que conté és un embrió malcriat que mai no gosa desemperesir-se. Es contorba capciós, vanitós, en el seu sepulcre amniòtic, alié als cicles gestacionals i a les inclemències veïnals. No li importa que el destorbe amb el llapis, ni tampoc amb el bolígraf. S’ha quedat a viure dins la seua història. Un conte que es diu #Una pàtria petita.

Carta als Reis Mags d'Orient 2018

I arriba un any més i doblegues el calendari per encetar-ne un de nou i comprovar que et costa més mantindre un blog que la teua dignitat com a poble. Bo, ambdues circumstàncies són complicades tot i que la llibertat del règim blogaire és un psalm que m'agrada entonar per tal de recordar-me que no tot està perdut, ni tan sols els blogs que esdevenen fills bords o fins i tot no reconeguts. Malgrat l'orfandat, els meus calcetins saben que me'ls estime i que no deixaré mai de desparellar-los. Valga aquesta primera entrada de l'any com a recordatori de tal fe, així com de felicitació per a totes i tots els que em seguiu. Vos vull desitjar bon any i bons auguris a través de la meua tradicional carta a ses majestats. Un document que passe a desplegar amb l'ànim que els siguen concedides aquestes gratificacions a aquells i aquelles que s'ho han guanyat a pols durant l'any. Com bé sabeu, sóc altruista de mena i no demane mai res per a mi. La bonhomia guia les meues accions i les meues peticions per tal que vostés, senyors reis, les facen arribar a qui pertoca.

1. Per a Inés Arrimadas: la recuperació del reality pioner espanyol Reina por un dia

 

Tenint en compte l'interès general per la recuperació de la normalitat constitucional, caldria fer una mirada enrere per ressuscitar un dels primers reality de la història de la televisió espanyola. Seria un encert millorar el format i donar-li protagonisme –en l'estil del que Mediaset ha fet amb Las Campos– a la senyoreta Arrimadas arran del seu fulgurant triomf electoral a les últimes eleccions catalanes. Seria interessant veure la seua desimboltura sota les regnes del propi regnat. Val, la putada és que l'estat d'excepció monàrquic només duraria un dia i s'hauria d'esprémer cada minut al màxim –podria cronometrar-se quantes estelades seria capaç de cremar en una única jornada i després convalidar-ho amb vals descompte–, com el xiquet-robot de Minority Report o la clàssica Ventafocs i la imminència de la mitjanit. Tant se val, l'Arrimadas, com tota Espanya, és molt Ventafocs: penseu que tard o d'hora, tot acaba sent una immensa carabassa, en color, fons i forma.

2. Als directius de RTVE i a la productora de Masterchef Junior ex-aequo, la Declaració Internacional dels Drets del Xiquet emmarcada en punt de creu

Val que el Nadal ho admet tot i la tele nadalenca, més encara. Tot i amb això, aprofitar les vacances festives per emetre l'enèsima edició del concurs gastronòmic (?¿) infantil és una barrabassada que no hauria de permetre's una televisió pública. En primer lloc perquè no sé on queda el criteri ètic de posicionar en horari de màxima audiència uns pobres xiquets que hauran de passar un estrés que no es correspon ni amb l'edat ni amb la graella habitual de la programació de la cadena estatal. En segon terme, per la gratuïtat de prolongar una fórmula televisiva que no calça amb l'imaginari infantil. Recriminació? Eliminació? Expulsió? Espere que en llegir la declaració completa dels drets del menor, els senyors directius de RTVE entenguen que es poden fer programes de televisió més constructius i moralment sostenibles que la puta merda de Masterchef Junior.

3. Als pares dels xiquets que van a Masterchef Junior: una setmana tot-inclòs a Guantánamo o als camps de treball de Corea del Nord (segons disponibilitat i ordre de reserva)

Quan fins fa ben poc es qüestionava que les parelles homosexuals pogueren adoptar o tindre fills per qualsevol via atesa-la-dubtosa-consistència-vertebradora-i-moral-del-nucli-familiar, cap jutge o legislador tenia en compte que hi ha parelles heterosexuals –o, diguem-ho d'una altra manera: famílies tradicionals, encara que tampoc és l'adjectiu encertat– que viuen de presentar els fills compulsivament a concursos repulsius on els infants són carnassa segmentada segons el criteri de l'audiència. Em sembla que un pare o una mare que permet mercantilitzar el seu fill d'una manera tan salvatge no està exercint la seua tasca de tutor, sinó de mer mercader o proxeneta mediàtic. A aquest tipus de pares caldria enviar-los a la base cubana o als camps de Pyongyang, encara que fóra una setmaneta, per tal que superaren la mateixa experiència que malviuen els seus fills davant la càmera. Tal vegada, el tràngol exerciria la porga. Mentrestant, no sé si em fan més por els pares d'aquestes criatures o els espectadors d'un programa on xiquetes de nou anys són titllades de fracassades. Quin entreteniment hi ha en veure plorar un xiquet? Necessite una o dues reencarnacions més per entendre-ho.

4. Per a Mariano Rajoy, un Alfa 155

El president d'un país tan gran necessita un cotxe propi per fer tots aquells desplaçaments que l'agenda quotidiana de xòfers i compromisos no li permet. Conéixer l'Estat que governa seria convenient, així com la mateixa Constitució de 1978 que defén a capa i espasa sempre que no es tracte de temes bancaris: si es tracta de malcriar la banca espanyola –eixa sí que guanya sempre, i no la del Monopoly–, la Constitució es pot canviar amb un sol SMS. En canvi, quan la Constitució parla de llengües oficials –és veritat que n'hi ha quatre a l'Estat espanyol?– i nacionalitats històriques, la cosa es complica i cal posar en marxa un mecanisme de manipulació i apropiació del mateix document que suposadament es defenia. L'Alfa 155 seria el vehicle ideal per a un polític que també és antic, clàssic i fins i tot conservador. Un president que invoca alhora l'esmentada xifra, 155, quan ni tan sols s'havia optat pel diàleg. El resultat ens situa en el mapa automobilístic estatal de sempre: un parc mòbil envellit, contaminant, carrincló i amb poques perspectives de progrés i aerodinamisme.

5. Per a Gabriel Rufián, la tarifa plana d'un agent de Hollywood

Independentment d'estar d'acord o no amb la seua intensa línia discursiva, he de dir que la retòrica del senyor Rufián no s'adiu al Parlament espanyol; és a dir, que hi ha una espectacularitat, una modulació en grans sentències com Senyor Rajoy, quite sus sucias manos de Catalunya que em retrotrau als grans westerns o a qualsevol adscripció dels gèneres solemnes. En aquest sentit, Rufián marca una fita massa alta en el perfil d'ERC i crec que podria ser el perfecte vilà en properes temporades de The Walking Dead, per posar sols un exemple. A més, és guapo i té eixe puntet fanfarró i perdonavides –alhora l'antídot idoni contra el macarró-king Rafael Hernando, amb qui conforma el ying-yang de la polarització extrema– que queda bé en qualsevol quadre de crispació crònica. Per la qual cosa, com que en la política catalana hi ha una tendència a canviar de primeres figures massa prompte –crec que en la CUP reemplacen portaveus cada sis hores, com quan estàs amb la dosi de Frenadols–, una bona opció per al senyor Rufián seria contractar un agent per tal que el promocionara allà on no el coneixen. Crec que té vena dramàtica, per la qual cosa vull que aquesta menció-regal siga considerada també com a carta de recomanació per als directors de càsting.

6. Per a la reina Letizia Ortiz, un tràiler de Nutella

No m'agrada la monarquia en general, però de la família monàrquica espanyola em fa especialment nosa la reina Letizia. Tal com canten Les Bistecs: Siempre está tan mareada / No me come nada. Efectivament, he de dir que desconfie de la gent excessivament prima, però en el seu cas el que realment m'espanta és la rectitud i seriositat d'algú que no ha nascut reial, sinó que ha evolucionat de periodista a reina tal com fan els Pokémon. Clar i ras: aquesta xica necessita una dotzena de cassoles d'arròs al forn i un bidó de sèrum d'arrop i talladetes per a tornar mínimament a unes constants vitals compatibles amb l'existència física. Mentrestant, espere que ses majestats li facen arribar el format més gran possible de Nutella que hi haja en el mercat. El greix de palma tot ho cura, tret de les selves que devora per a ser produït. Al cap i a la fi, sent reina no li fan profit ni les calories, ni les acaloraes. És el que té l'estrat celestial de la classe excelsa.

7. Per a cúpula d'ÀpuntMedia, una cabassada de ginseng, multivitamines i geleia reial 

I el darrer regal és un amistós esperó per als companys que estan engegant la nova televisió pública valenciana. Necessitem ja la nostra televisió pública en la nostra llengua. Necessitem veure cares noves i necessitem oxigenar l'ecosistema mediàtic valencià per tal de pal·liar el dèficit estructural de mitjans de comunicació que patim històricament. La gesta és complexa i agosarada, però cal espavilar-nos perquè si existeix un relat del canvi, l'hem de poder i saber narrar tal com toca i, sobretot, a temps. Per això, a més de l'ànim, us envie una cabassada de ginseng –el de la foto, però més gran–, un palet de multivitamines i poalades senceres de geleia reial. I endavant!

I bo, espere que les meues pregàries siguen ateses i puntuals en la nit de divendres. Que tingueu bons reis, reixos i no esmente les reixes perquè ja les coneixen qui han passat les festes darrere d'elles, a l'espera d'un sentit comú que no arriba mai enjorn. Jo recorde redactar la carta als reis amb una barreja de descreença i inquietud. No m'agradaven les joguines de moda i supose que ses majestats ho tenien difícil per satisfer les meues demandes estrafolàries. Tant de temps després, no m'estaré de demanar coses tan enrevessades com les que demanava aleshores. Ser educat i previsible és absolutament tediós. I en un món tan entremaliat, ja no paga la pena l'excés de correcció. Que sigueu feliços, o almenys trobeu adjectius potencialment compatibles, en aquest 2018 que a penes despunta. Bon any, amigues i amics.

Diari de viatge: Com visitar Nova York sense arruïnar-se, estresar-se o engreixar cinc quilos

El sud de Manhattan, des d'Ellis Island

Just quatre mesos després de la meua estada als EEUU, reprenc els diaris de viatge amb l'ànim d'ordenar principalment i mental el desgavell de fotos que vaig fer amb el mòbil després que Iberia ens extraviara la maleta on dúiem facturada la càmera. Una entrada que naix també amb la intenció d'ordenar el gruix de vivències i sensacions que s'experimenten quan es fan les Amèriques amb la il·lusió primerenca d'aquell que ha escodrinyat desenes de fòrums per documentar-se de cara al viatge. En aquest sentit, he escrit aquest post després de comprovar amb fastigosa redundància (i sobretot en referència als viatges a Amèrica) el gran nombre de blogs de viatges patrocinats que converteixen la informació en màrqueting i les recomanacions en royalties. Advertisc, per tant, a priori, que aquest diari és una crònica personal on no trobareu cap enllaç subratllat ni cap indirecta comercial. És més: es tracta d'un modest manifest on desmitifique, a través de l'experiència personal, que la ciutat que mai dorm no és tan cara i inaccessible com solen descriure les guies. Nova York és un ésser viu, un animal urbà de primer ordre que no s'assembla a cap altra ciutat i que mereix una visita tranquil·la i reposada, als antípodes de l'estrés i agitació que sotmeten la metròpoli dia i nit.

Times Square, en una primera ullada

Per això, entre d'altres coses, he titulat l'entrada amb un nom tan il·lustratiu. I és que és totalment cert: no cal arruïnar-se per viatjar a aquesta trafegosa capital mundial on cada racó és una troballa i cada barri, un nou món per descobrir. Com que paga la pena preparar l'estada amb temps, el vol és una de les despeses més ressenyables. Podeu emprar els cercadors de vols per delimitar la combinació més econòmica tot i que hi ha consells que mai fallen: els mesos d'estiu i les dates nadalenques són cares sempre, mentre que els mesos d'hivern són prou barats. Això sí, viatjar en gener, febrer o fins i tot març pot aigualir l'estada si hi ha neu, per la qual cosa la millor opció són mesos com abril, maig, setembre o octubre durant els quals, a més de bon temps, trobareu tarifes més baixes. L'antelació en la reserva és igualment fonamental. No debades, el meu vol (València-Madrid-Nova York) entre el 27 de maig i l'11 de juny de 2017 el vaig comprar l'octubre de 2016 en ensopegar amb un preu immillorable: 340€. 

En el vol d'anada, Madrid-JFK

El següent pas bàsic és el de l'allotjament. Reconec que molts amics s'han decidit per allotjar-se dins del mateix Manhattan, però s'ha de recordar que la qualitat dels hotels no pot comparar-se als estàndards europeus, sobretot quant a preu. Una habitació sense bany privat pot arribar als dos-cents dòlars per nit, per la qual cosa cal plantejar-se quin pressupost tenim i fins on podem o no arribar. La localització és fonamental per a no desbaratar el pressupost, així que una opció com New Jersey, a l'altre costat del riu Hudson, és una bona opció, tal com vam fer nosaltres. Pràcticament tots els blogs recomanen Queens o Brooklyn com a destinació idònia, però cal dir que el PATH connecta els dos comtats en deu minuts i que a New Jersey el preu dels apartaments i hotels és notablement inferior al dels populars barris novaiorquesos. Com podeu veure a les fotos, les cases tenen el seu punt Amityville, però paga la pena l'experiència. No estava inclòs el desdejuni, però hi ha a prop abellidors Delis on desdejunar per quatre xavos infinitat de calories.

Sí, té el seu punt Hitchcock: l'arquitectura de la regió no pot negar el llegat del nord d'Europa

L'escala de fusta de l'apartament, tot un xerric a cada passa

Els Delis, tot un descobriment: entre el forn i el bar de poble, o la tendeta de barri

Encetar l'aventura de corredisses per la ciutat és un capítol memorable on una vegada més voldria ensorrar els must en què es basen les tradicionals guies de Nova York. Ja siga més o menys iconoclasta el viatger, oblideu els itineraris normatius i les cites ineludibles. Si no vos interessa la història de la immigració, no és necessari comprar l'excursió a Ellis Island i a l'Estàtua de la Llibertat ja que el ferry a Staten Island fa gratuïtament el mateix recorregut i podeu contemplar el monument durant la singladura. Per a mi, en canvi, era una primera parada imprescindible, sobretot després de treballar la matèria durant la redacció d'Ondara a Broadway: l'excepcionalitat de Trini Reyes. El museu de l'illa d'Ellis, per tant, és una magistral museïtzació d'un espai mític dins la història estatunidenca. Comprendre la immigració com a fenomen cultural i icònic, sota l'ombra de l'estàtua que els nouvinguts contemplaven des dels respectius vaixells durant el primer terç del passat segle, és una experiència recomanable que mereix un matí o vesprada completa.

L'entrada al Museu de la Immigració

 

Ben a prop de Battery Park, al moll del qual salpen els vaixells cap a Ellis Island, hi ha el World Trade Center amb el funest record dels atemptats de l'11S i el buit monumental que evoca l'absència de les torres bessones. Dos clots esfereïdors que compten amb la terminal de comunicacions de la Zona Zero: The Oculus, obra de Santiago Calatrava, és una catedral galàctica que commemora el dol de l'atemptat a través de l'arquitectura nívia d'un ventre de balena tan solemne com silenciós.

 

A primera hora de diumenge, poca gent per The Oculus

Amb tot, cal dir que la màgia de Manhattan són les passejades que ens condueixen cap a un barri o un altre depenent dels carrerons que ens agraden més. En aquest sentit, l'incentiu més recomanable és el de la sorpresa i, com ja he dit, la manca d'obligacions. Res de pujar a sis o set gratacels distints si realment l'única panoràmica privilegiada es la del Top of the Rock a Rockefeller Center. L'Empire State, per exemple, és bonic des de fora, però els 30 dòlars d'ascendir-lo poden ser excessius si tenim altres il·lusions dins l'agenda del dia. L'edifici Chrysler, per un altre costat, no sempre pot visitar-se. El cim del Rockefeller Center, en canvi, ens ofereix la visió de tot Manhattan i a més la postal de Central Park en l'extrem nord del mirador: una prova de foc per als que pateixen vertigen i temen assolir una altura considerable. Amb tot, una estampa màgica.

La plaça de Rockefeller Center, recurrent escenari de mil i un films

Si des de la terrassa del Rockefeller Center ens sorprén la mida deCentral Park, molt més curiosa és la visita a una zona d'esbarjo que no resulta tan artificial com va ser la seua planificació inicial. No ens enganyem: l'hem visitada ja per la memòria cinèfila que prestigia cada racó i fins i tot cada banc del parc municipal més popular del globus.

Així mateix, tot i que les distàncies semblen curtes, no menyspreeu la qualitat d'un bon calcer. Es caminen molts més quilòmetres del que sembla i el millor és vestir roba d'esport i sabates lleugeres, com si anàreu a córrer. I és que, potser, correreu per no perdre el metro o no arribar tard a algun espectacle. Així que res de mudar-se o se'n penedireu tret de si voleu endiumenjar-se amb motiu d'una cita nocturna. Broadway mateix és una fàbrica de compromisos i, no debades, és molt difícil triar un musical o una obra dins la gran diversitat d'opcions. El més avantatjós és acudir a les oficines de TKT (n'hi ha tres repartides per Manhattan, però la cua de Times Square és mítica) per saber quins muntatges ofereixen descomptes i així improvisar agenda. Nosaltres ens vam decantar per un clàssic com Chicago i cal dir que el preu de l'entrada val cada cèntim que s'hi paga. Auditoris antics que romanen tal com van ser concebuts i construïts a principis del segle XX i repertoris de música en viu que no tenen res a veure amb els musicals enllaunats que ens venen a preu d'or i rendiment de franquícia.

 

Amb tot, tal com ja he dit, és el viatger agosarat que trepitja barris sense pressa aquell que descobrirà més estones de gaudi, ja siga a Tribeca, a Little Italy o a Chinatown. En una època de fervent debat sobre la massificació turística, és curiós comprovar com la Big Apple és capaç de digerir allaus de visitants atesa l'ampla planificació urbanística amb què es va desenvolupar la metròpoli. És recomanable, això sí, defugir alguns indrets en determinats moments, com ara el pont de Brooklyn en el seu trajecte elevat, intransitable durant el matí i molt més bonic si es contempla des de baix.

L'encant indescriptible de Chinatown o com encabir tot un país en un barri

Postals cinematogràfiques a dojo per a una ciutat que és cinema pur

L'edifici Chrysler, el meu favorit, dins l'skyline novaiorqués

L'estació de trens, també vista en infinitat de pel·lícules

A nivell gastronòmic, a més, el ventall d'opcions és inabraçable: ja siguen restaurants coreans, xinesos o brasilers, no hi ha excusa que limite la dieta al fast food. Les hamburgueses novaiorqueses tenen orientació gurmet per la qual cosa també poden incloure's en la dieta ocasional del viatger que cremarà més calories del que creu. D'altra banda, hi ha cadenes de menjar saludable que ofereixen per preus molt moderats productes de gran qualitat, des d'ensalades a llegums tot passant per fruita trossejada o sucs naturals. Em va agradar especialment la cadena Chickpea tot i que la llista és infinita i diversa, tal com els foodtrucks que amenitzen cada avinguda per tal d'oferir-nos qualsevol cosa.

Tot i que és molt difícil trobar begudes sense sucre, les hi ha, i són ben bones

Una de les delícies que no poden obviar-se és la carn: de gran qualitat i d'exquisida presentació

El sushi que vaig tastar, impecable i als antípodes d'aquell que se'ns serveix a casa nostra

En resum, una ciutat que no dorm, tal com el viatger que no té temps ni energies per poder veure-ho tot. Cal desterrar eixa idea quan un arriba a un lloc tan emblemàtic com aquest que és la prova de foc per assajar un model de turisme relaxat on no hi ha punts ineludibles, sinó racons infinits. És el resum d'una experiència que va culminar amb una vista nocturna des de New Jersey: l'skyline de la ciutat en l'enèsima representació de pampallugues que composen sobre la nit el somni de Nova York. Recorde el calfred de contemplar per primera vegada una postal tan vívida i saber-se'n part. Emoció. Bellesa. Un petit estremiment. Sí, senyor: a la percaça de sensacions com aquesta viatgem.