Obra de l'artista urbà Tvboy, realitzada a Barcelona amb motiu de la cancel·lació del Mobile Congress |
Escric aquestes línies en encetar el desé dia de confinament. 23 de març de 2020. És un dilluns plujós, d'aspecte grisenc i de cel enteranyinat; amb una temperatura tèbia que no se sap ben bé si pertany a la primavera que acaba de nàixer o a l'hivern moribund que es resisteix a abandonar-nos. Tant se val: el clima reprodueix de manera exacta el nostre estat d'ànim. Un ànim escalfat entre les mantes que ens cobreixen al sofà i els titulars que obrin i tanquen els telenotícies i que reprodueixen la tirallonga de dades macabres amb què ens hem acostumat a gestionar l'evolució de la pandèmia. L'havíem ataüllada fa uns mesos en la narració xinesa i original del relat. Una història que créiem retorçuda, de tan asiàtica i llunyana, però que ho és menys que el remake europeu: una versió italiana que ha superat l'originària i una altra adaptació, l'espanyola, que és la que planteja més interrogants respecte al desenllaç final de l'episodi.
Un no arranca l'any sabent que viurà un estat d'alarma en pocs mesos, ni tampoc que haurà d'extremar les mesures d'higiene i seguretat per tal de no contagiar-se d'un virus de nom i comportament rebordonits, COVID-19. Són moltes obligacions que hem aprés a gestionar a través de la pantalla del telèfon mòbil: l'autèntic interlocutor i intèrpret d'un trauma col·lectiu que es disfressa de broma infinita per digerir-se millor. Els nostres smartphones bullen aquests dies. Vídeos. Acudits. Missatges. Mentides. Ocurrències. Àudios. Desgràcies. Mil i un formats per farcir la memòria del terminal i així exorcitzar la por a l'actualitat. Mentrestant, als mitjans de comunicació, la polaritat ideològica es desmarca de la cordialitat per retratar la còlera d'aquells que se senten furibunds contra el govern: sense dubte, l'epicentre de la culpa i la diana de les venes més conspiranoiques. D'altra banda, una corrent més reposada i creativa clama per l'optimisme, els aplaudiments als balcons i els cants a l'esperança. Dos actituds contràries que defineixen el nostre paper davant la crisi.
Malgrat tot, els dies en reclusió són llargs i tots acabem acostumant-nos a la bicefàlia de pertànyer als dos bàndols. Som humans, tal com ho són les nostres reaccions. I si bé el retard i la inexactitud de l'executiu espanyol ens semblen inexcusables, també és cert que tots nosaltres temíem tant una crisi econòmica com una crisi sanitària. La inexperiència ens farà experimentar-les les dues alhora. Encara que caiguem en la litúrgia tova d'externalitzar les responsabilitats i atorgar-li a l'autoritat l'exclusivitat del càstig, és el moment de reflexionar sobre el civisme i la voluntat generals que faran més àgil l'evolució de l'epidèmia dins del nostre territori i, sobretot, dins la nostra casa.
Tenim l'oportunitat de traçar el millor pla per a nosaltres i per a la societat que espera veure la nostra millor cara, a pesar de la cobertura parcial de les mascaretes. Hem de permetre'ns aquest moment, encara que siga difícil. No era el pla convingut, ho sabem. Ni tan sols s'assembla a la fotogènia apocalíptica dels films que evoquem per assegurar que estem vivint uns temps irreals. Aquesta és la realitat que ens pertoca i no, efectivament no té els colps d'efecte ni els llocs comuns de les pel·lis grandioses de Michael Bay o d'un Hollywood que a hores d'ara també ha iniciat la quarantena geogràfica. La nostra és una producció més propera, més modesta, més social i europea. Més casolana, si més no. El poc pressupost l'hem de compensar amb una dosi extra d'ètica i intel·ligència emocional per així dignificar el nostre present i circumstàncies. No ens subestimem, això sí, per favor. La crisi econòmica de 2008 a 2016 tingué tantes víctimes directes i col·laterals com les que desafortunadament tindrem ara. I ho vam superar. Ho superàrem per ser conscients del poder terapèutic de les crisis i de com les fallides conjunturals són una part indestriable de nosaltres i d'un sistema, el capitalisme, amb què ens hem hagut de conformar atés l'ordre i l'exigència normatives que dissenyen el motlle de la nostra existència. Arranquem així el rodatge de la nostra millor producció i atrevim-nos a ser-ne el millor protagonista possible. Som vulnerables, sí, però també som capaços de mostrar el millor quan se suposa que toquem fons i acaronem el pitjor. Fonem a negre per resetejar la pesantor i arrancar un altre format. És possible. 3, 2, 1. Acció.
Obra gràfica sobre el COVID-19 propietat de NIAID/Victor Tangermann |
Una broma infinita....aquí la vivimos i aixó es el que pareix
ResponEliminaSí,com la gran novel·la de Foster Wallace. Te la recomane, "La broma infinita", encara que és molt especial i molt controvertida també. Gràcies pel comentari, amic!
EliminaEres gran, amic!
ResponEliminaI love lov to tenerife and back
EliminaI love love you to tenerife and back
EliminaGràcieesssss!
EliminaUn article,Jovi, reflexiu, crític i literari.
ResponEliminaMoltes gràcies, Pepa! Una abraçada, bonica!
ResponElimina