Música, vivència i experiència: Les 10 cançons de la meua vida

Si hi ha una cosa bona del confinament forçat que encetàrem el passat divendres 13 de març, la possibilitat de recuperar el temps perdut és una de les principals. En el meu cas, reconciliar-me un poc amb el meu bloc, endreçar una casa que sempre em troba a faltar i connectar més amb mi mateix. Mentre feia les tres coses, fa uns dies, em vaig adonar de la importància que té la música en el meu dia a dia. M'és impossible fer res a casa si no és amb música. Netejar. La dutxa. Fer el llit. Parar taula. Els auriculars són una prolongació més del meu cos perquè, no ho negaré, m'agrada escoltar les cançons a un volum alt, fins i tot a nivells no recomanables. Aquesta intensitat té molt a veure amb una entrada que tenia pendent des que vaig encetar aquest bloc i que resumeix els motius pels quals vaig engegar els Calcetins, és a dir: parlar de tot allò que no és literatura i que al remat la condiciona, la nodreix i la complementa. Tot seguit, compartisc amb vosaltres les deu cançons de la meua vida. És un lloc comú molt anglosaxó, el dels Top-Ten, però vos recomane que feu el mateix exercici que jo aquests dies: tanqueu els ulls, penseu en el que heu viscut fins ara i tracteu de resumir-ho en deu cançons. No és fàcil, veritat? Aquest captiveri del COVID-19, tampoc. Però això és una altra història. Arranquem:

10. PARÁLISIS PERMANENTE, Autosuficiencia (1981)

Si Eduardo Benavente no haguera mort tan precoçment, hauria sigut l'hòstia saber què haurien enregistrat en el futur. Pioners del post-punk i del rock gòtic, els Parálisis Permanente sempre em sonen frescos i actuals. Tal com estipularen els Ramones, es poden fer grans cançons en menys de dos minuts i aquesta obra mestra n'és la prova. La vaig descobrir encetada ja la vintena. La vaig sentir per primera vegada en un pub del centre de València que ja no sé si existeix. Entre calimotxos i litrones, la bona música naix als antres cutres i bruts. Des d'aleshores és un himne per a mi. És un llampec de vida, rebel·lió i autoafirmació.

9. MARILYN MANSON, The Beautiful People (1996)

Amb aquesta cançó vaig entrar al nou mil·lenni en una nit de cap d'any mítica que no oblidaré mai ni tampoc les amigues i amics que m'hi acompanyaven. Què dir de Marilyn Manson? Em sembla una de les figures més interessants que ha donat el rock des dels '90 encara que el més interessant de Brian Warner és la seua maduresa com a artista polític i polifacètic. The beautiful people és també un himne post-grunge que defineix molt bé el rupturisme que suposava passar de Kurt Cobain a un híbrid entre Alice Cooper i Iggy Pop. Així mateix, m'agraden més els seus treballs actuals que els primers, amb una producció un poc tosca.

8. THE DARKNESS, Last Of Our Kind (2015)

Els britànics The Darkness són la banda que més ha oxigenat el meu mp3 en els últims anys. A més de ser el meu grup de rock internacional favorit del moment, tenen un repertori que tomba d'esquena i que gaudit en viu és un espectacle de primera magnitud tal com vaig presenciar a la Sala Gamma de Múrcia el passat mes de gener. Last of our kind és el primer single del disc homònim publicat el 2015 i és un èxit que resumeix tot el que ells són i ofereixen: energia i vida pura, sense artificis. 

7. DEPECHE MODE, Enjoy The Silence (1990)

Els vaig descobrir durant els anys universitaris. Depeche Mode no eren aleshores el grup de moment, però a València ciutat sempre han tingut una gran base de fans i són ells els que em contagiaren. El seu recopilatori Depeche Mode 86-98 el vaig fer batre al meu Sony Discman fins que em vaig endinsar en una seua discografia completa la gràcia de la qual acaba el 2001, en la meua humil opinió. Des d'Exciter no m'agrada gens el que han publicat els de Basildon. Ho trobe tot mediocre i desganat. Res arriba a l'excel·lència de hits com aquest Enjoy the silence: la primera cançó que vaig sentir d'ells en un interludi de l'Hablar por Hablar de la Ser, quan vetlava en les caloroses nits de l'estiu de 1998 escoltant testimonis no tan bonics com les melodies dels Depeche.

6. ANTÒNIA FONT, Alegria (2002)

Poques bandes en la nostra llengua han assolit el nivell de lluminositat i excel·lència dels Antònia Font. La trajectòria dels mallorquins va ser tot un esperó per a la indústria de casa nostra i aquest èxit en particular em va enamorar des de la primera escolta. Enamorat del disc homònim i fins i tot de la coberta del treball, tan naïf i autèntica com ells, el seu ressò demostrà que només es pot ser universal si s'és absolutament local.

5. BJÖRK, Unison (2001)

Seguidor de la islandesa des del seu debut, em fa ràbia que l'excentricitat de l'artista eclipse tantes vegades el seu talent com a intèrpret i compositora. Tinc una tesi pendent sobre patriarcat i misogínia musical que algun dia podré acabar. El doctorat em fa gossera, però no el projecte inicial. Björk publicà el 2001 una obra mestra anomenada Vespertine que, a més de ser el meu disc favorit de la cantant, conté aquesta peça, probablement una de les composicions més belles dins la història del pop. La vaig veure en viu a Segòvia l'agost de 2006 en un concert de reduït aforament a la Granja de San Ildefonso on vaig refermar la meua admiració per aquesta enorme artista.

4. THE SMASHING PUMPKINS, Landslide (1994)

El meu disc favorit de la banda de Billy Corgan és el recopilatori de rareses i cares b que publicaren després de l'èxit de Siamese Dream. Pisces Iscariote és el disc del meu estiu de 1997. L'escoltava per la nit, al meu llit, mentre esguardava la lluna i especulava amb el canvi que suposaria, pocs mesos després, arribar a la universitat, canviar de residència i tants dubtes més. El lirisme de Landslide és per a mi la banda sonora d'aquell any i d'aquell moment. La versió que els de Chicago feren de l'èxit dels Fleetwood Mac és minimalista i grandiosa alhora. Stevie Nicks, de fet, n'està orgullosa.

 3. CORONA, The rhythm of the night (1993)

 

Em va encantar que el MuVIM dedicara el 2013 una retrospectiva al llegat cultural de la Ruta del Bakalao i a l'empremta d'un fenomen que mereixia aquesta reflexió. Jo no sóc gens nostàlgic i, d'altra banda, generacionalment no vaig viure aquella etapa sinó la immediatament posterior, a les acaballes dels noranta, quan la consolidació de l'Eurodance endolcia els estils més industrials i binaris. Allò que amb el temps s'ha denominat remember era la nostra banda sonora en temps real. Desenes de composicions ben encomanadisses que es consumien al moment i que eren d'un sol ús. Encara que moltes eclosionaren sense pena ni glòria, només les millors han sobreviscut. Per a mi, Rhythm of the night, de la cantant italiana d'origen brasiler Corona, és el millor exponent de tota la generació. Encara que té collons, dins la conjuntura actual, que siga italiana i s'anomene Corona, l'artista segueix fent gira ininterrompudament gràcies al revival del gènere. No debades, aquest estiu vaig coincidir amb ella a l'aeroport de València. Això vol dir que la festa perviu.

2. MARIA DEL MAR BONET/MIKIS THEODORAKIS, A la Platja/Sto perigali (1993)

La confluència mediterrània d'aquests dos artistes enormes només podia desembocar en un treball discogràfic d'aquesta magnitud. Paraules majors. Per a mi, que no coneixia l'obra de Theodorakis, va ser tot un goig descobrir-lo mitjançant la veu de la Bonet. Recomane aquest disc a tota persona vivent d'aquest sistema solar. Bé, també he de confessar que sóc hel·lenòfil des que tinc coneixement i tot el que vinga de Grècia em fa profit, fins i tot el Varoufakis. Tant se val: qui no s'emocione escoltant aquesta cançó o està mort o està escoltant reaggeton, que ve a ser el mateix. És curiós que a Grècia aquesta cançó tinga consciència d'himne nacional, encara que oficialment no ho siga. A mi els himnes no m'agraden, sobretot si un no els ha triat. El de Theodorakis és gran perquè l'ha triat el poble. I amb la veu de la Bonet, encara es fa més versemblant, potser per recordar-nos que si tenim una pàtria, aquesta és la nostra mar.

 1. PET SHOP BOYS, Being Boring (1990)

La vastíssima discografia dels Pet Shop Boys demostra que el pop pot ser alta cultura o fins i tot literatura pura. El seu zenit, per a mi, és Being Boring, la meua cançó favorita del seu repertori i també la meua cançó favorita en general. Sempre m'emociona escoltar-la. És una cançó suau, amb una producció senzilla i aparentment innòcua, de tan minimalista. El millor són els versos. El que diu Neil Tennant i com ho diu. El somnis i les aspiracions que tenim de menuts. La culminació de convertir-se en el que sempre havíem desitjat ser. I, sobretot, la constatació, quan mirem arrere, de no haver-nos avorrit mai. De no haver sigut mai uns avorrits. Crec que l'objectiu de la música popular és representar-nos i emocionar-nos en la mateixa mesura. Aquesta gran peça del pop contemporani n'és la prova fefaent, tal com ho és l'icònic videoclip que en dirigí el prestigiós fotògraf Bruce Weber. Una estètica que em va inspirar una composició fotogràfica que penja d'una de les parets de ma casa i que resumeix eixe vincle entre música i vida que he intentat reflectir amb aquesta entrada. Ací baix vos la deixe, sense oblidar encomanar-vos abans el vostre propi Top10. És una manera de conéixer-nos millor i d'omplir les xarxes de música i vida. Fins prompte, amigues i amics!