Un conte per encetar novament la primavera: #Una pàtria petita, del cicle Escriure el País

El temps vola. Les estacions, també. Passem del fred a la calor amb la mateixa rapidesa amb què canviem de dispositius tecnològics per conéixer la temperatura o enregistrar allò que fem mentre els mesos se'ns escapen de les mans. Vaig pensar sobre la fugacitat dels anys –i també dels formats amb què materialitzem la nostra empremta en el món– a l'hora de donar forma al conte que vaig compartir amb els alumnes de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant el novembre de 2016 dins el marc del cicle Escriure el País. Una invitació de l'admirat company i professor Enric Balaguer que em permeté desempolsegar records i aparells per tal de composar un relat que em va servir, i em serveix, de brúixola vital i literària. Compartir-lo amb els lectors i lectores del meu blog és una forma de reconciliar-me igualment amb el missatge que pretenia esbossar originalment: que som testimonis del nostre temps, del nostre país –l'interior i l'exterior–, encara que el present no ens afalague ni ens semble abellidor. Vos deixe així amb #Una pàtria petita. Un modest obsequi per rebre el bon oratge i compensar l'astènia primaveral, talment informativa, que ens espera.

#Una pàtria petita

Jovi Lozano-Seser

El 2003 vaig escriure una novel·la horrenda que s’anomenava Cullerots. La vaig presentar a diferents certàmens amb la gosadia de creure que aquell text tenia un cert solatge literari fins que em vaig adonar que l’obra no tenia cap vàlua. I fou aleshores quan l’escriptor novençà que hi havia en mi –congriat, això sí, com un alien emergent entre les costelles– constatà que no tot allò que s’escriu mereix ser publicat. Ans el contrari, probablement aquell rebuig primerenc fou la salvació de vergonyes esdevenidores. Si la recupere ara, per exemple, no m’estaré de dir que Cullerots és un autèntic merder. Una novel·la iniciàtica que sembla un llibre de memòries i que emmascara peripècies personals sota l’embolcall de dues històries paral·leles: les de dos amics íntims que se separen en créixer tot i oblidant en el camí la plàcida serenitat expandida de la infantesa, una època feliç entre séquies, bassals i cabanes de fusta penjades dels llimoners.

Cal dir que el relat s’obria amb una cita de Rilke que creia ben adient per cohesionar-ne l’argument. La vertadera pàtria de l’home és la seua infantesa. Una frase que ha anat acartronant-se amb el temps fins a perdre la bellesa del vers original. O és que el fet d’haver estat vampiritzada per autors com jo en aportacions tan innecessàries com Cullerots ha minvat l’abast líric del pensador alemany? Tant se val: en resum, el que plantege és si la voracitat de descriure el meu món infantil amb només vint anys era i és una anomalia dins el comportament creatiu i orgànic de l’escriptor valencià mitjà, el qual sol optar per aquestes temàtiques en edats tardanes i no primerenques. Efectivament, faig referència al crepuscle cronològic que incita l’evocació dels primers anys de vida i, tot seguit, la solemne invocació de canyissos, penúries, postguerres, pa sec, pa negre, tomaques escaldades, pa una altra vegada –ara, mullat de vi–, caderneres engabiades, pantalons pedaçats, mares heroiques, bancals sense marges i collites col·lectivitzades. Tot això, i moltes postals més, conjugades pel bé de la recreació d’un passat remot que no sempre ens pertany.

Jo, que m’he criat entre els huitanta i els noranta, potser forme part d’una generació que va créixer durant el canvi de fornada entre l’era del fenoll i l’era digital. De menut, jugava amb els ninots de He-Man i els G.I. Joe mentre fullejava les rondalles d’Enric Valor i una col·lecció de contes de Disney amb dibuixos lletjos i mal il·lustrats. És a dir, que els llibres m’agradaven encara que la tecnologia em feia més goig. No debades, als dotze anys em van regalar una Gameboy i des d’aquell moment vaig saber que l’ordinador arribaria –a ma casa, dic– abans del canvi de segle, junt a aquells telèfons mòbils pioners que semblaven els detonadors amb què els gihadistes implosionen d’alegria. Per tant, atesos els exemples, per què vaig escriure una novel·la tan coenta, tan insuportablement insulsa com Cullerots?

Els ninots de He-Man: els meus predilectes durant els anys juganers

Me n’he fet creus, sobretot aquests darrers anys. I ara, just ara que em demanen participar al cicle Escriure el País, de la Universitat d’Alacant, l’interrogant recobra una inesperada vigència. Seré sincer: em considere un escriptor disfuncional, si és que n’hi ha de funcionals... De fet, tan bon punt em demanen un article o una columna sent la necessitat de lliurar un conte mentre que quan em demanen una ficció acabe oferint una mena d’assaig. No és una acció deliberada, és el (dis)curs dels fets. En aquest cas, supose que estic confegint una aproximació al dietari, la qual cosa és més literària que moltes de les contarelles que ens arriben últimament a les prestatgeries amb tapa dura i cara més dura encara. En certa mesura, la meua aportació és una reflexió que tanca un relat en si mateix: la de l’autor valencià que no sap per quin motiu la reivindicació del nostre país s’ha de fer en clau passada i no futura. La del narrador que defuig la glorificació de temps ignots per tal d’abraçar un futur, ja no afalagador, però desproveït de litúrgies etnogràfiques. La de l’escriptor que creu que encara no ens hem pres aquest país seriosament i que just per això necessitem focalitzar-lo des d’un punt de vista costumista, folklòric, pagadíssim de si mateix i tan desconnectat del món com la més remota tribu antropòfega de l’Amazones. Sense deixar de banda el canibalisme, l’escriptor que conta aquest relat sobre ell mateix i que sóc jo encara que apel·le a la tercera persona del singular, ha d’admetre que es cruspeix les pròpies històries, sobretot les que no li agraden, per tal de generar-ne de noves.

Comptat i debatut, aquest conte no existiria sense el funest precedent de Cullerots, una novel·la amb què no deixaria mai d’acarnissar-me perquè representa tot allò que no m’agrada ni de la literatura ni de mi. Filant més prim, ara que tinc la memòria enjogassada, he de corregir una dada i admetre que Cullerots sí que va obtenir un reconeixement, concretament un accèsit dins els Premis Baix Camp per a joves escriptors del 2009 (heus ací la prova documental del guardó tarragoní: http://reusdigital.cat/noticies/reus-ple-de-poesia). Llavors naix el dubte de saber si una obra pot abastar un premi, o una menció, fins i tot sent infumable. La inquietud d’esbrinar si el responsable és qui l’escriu o qui la guardona (amb tots els respectes, pour l'amour de dieu, pel que fa al jurat català d'aquell guardó). I la lliçó, que té sempre un pòsit d’autocrítica tan sana com insalubre, de perseverar en l’ofici per tal d’esmenar els errors del passat: el mateix passat que un mateix volia rememorar per tal de bastir la gran obra sentimental d’un mateix. Una fita complicada. Un afer complex, tant com una autofel·lació: el cobejat estira-i-arronsa entre l’aparell genital i l’espinada. La contorsió impossible, però factible, de dues estructures corbes per tal d’abastar el màxim plaer amb la mínima intervenció de recursos.

Sense obviar la malaurada experiència de Cullerots i admetent que en la disciplina de l’autofel·lació tampoc n’estic molt tret, vaig optar per un exercici novament endogàmic que espigolava, entre les deixalles dels capítols, l’esperit primigeni de la novel·la. El relat resultant, que no vaig concloure mai, s’anomenava #Una pàtria petita i contenia, no sabré mai el perquè, un quadradet a l’encapçalament. Pels volts de 2009, Twitter encara no existia i sempre he interpretat aquesta tria accidental com una prova fefaent de la meua vidència potencial. Abans que existiren les xarxes socials, doncs, ja vaig inventar un hashtag que dormitava dins el disc dur d’un Pentium III d’arranc rogallós. El més curiós de l’esborrany és que a penes contenia unes poques línies rescatades del dissortat Cullerots. Possiblement, la part més versemblant o autobiogràfica:

Quan tenia quatre anys, creia que Espanya era el meu poble, Ondara, perquè a les monedes de vint duros hi havia l’emblema d’una nació que em semblava tan abstracta aleshores com ara. Ma casa i l’escola distaven quatre passes. Entremig, un camp de futbol sense gespa i un camp d’oliveres moribundes, a punt de ser assolat...

La moneda de vint duros: el BitCoin de la meua infància

El paràgraf insistia en una descripció melangiosa del meu ecosistema infantil i no renunciava a la contextualització amb el present tot i que la incertesa sobre el desenvolupament vertebral de la història propicià l’abandonament del manuscrit. Fins al dia de hui, però. Desempallegat de tot dubte existencial, fins i tot de tot dubte a seques, ara sé que la pàtria petita que pretenia capturar en aquell esbós incomplet és la mateixa pàtria petita que he volgut intuir en aquesta nova aproximació al relat original. Només canvia l’escriptor, que ha envellit tan poc com el país que habita, i que no té encara clar si abordar el propi testimoni literari és l’única estratègia vàlida per escriure el país de manera coherent i objectiva. No sé si el meu país és tan petit com el de Llach, però almenys sé que la pàtria que conté és un embrió malcriat que mai no gosa desemperesir-se. Es contorba capciós, vanitós, en el seu sepulcre amniòtic, alié als cicles gestacionals i a les inclemències veïnals. No li importa que el destorbe amb el llapis, ni tampoc amb el bolígraf. S’ha quedat a viure dins la seua història. Un conte que es diu #Una pàtria petita.