dimarts, 16 de setembre del 2014

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia... i el desig de tornar a solcar la mediterrània (I)

"He conegut les ciutats de molts homes i he aprés les seues costums..."   Extracte de L'Odissea, d'Homer



I a la fi, com deia Yukio Mishima, el millor dels viatges és el preparatori. L'escalfament previ. Pessigolles. Inquietud positiva. Predisposició. Un temps d'expectatives que no té res a veure amb el període posterior a la tornada, quan el solatge de les experiències viscudes provoca sucoses sensacions entre la nostàlgia i les ànsies de repetir la jugada. El viatge que vaig emprendre el passat 25 d'agost, tal com vaig avançar al Facebook pocs dies abans de la partida, era el viatge que més il·lusió em feia encetar d'ençà que tinc coneixement (si és que n'he assolit en aquesta vida encara que siga un poquet); una variada i extensa aventura pel mediterrani oriental que m'apropara a destins que sempre havia volgut trepitjar i que no havia pogut visitar encara per falta d'estalvis o, el que és pitjor, temps. I és que la mediterrània té un poder d'atracció difícil de mesurar, però fàcil de descriure. Si més no, la proliferació de l'oferta de creuers ha permés per una part democratitzar l'accés a aquestes rutes i, d'altra banda, facilitar l'arribada a destinacions fins ara poc abastables ja fóra per la manca de vols regulars o per l'exorbitat preu dels bitllets. Sortosament, a través de la naviera estat-unidenca Celebrity Cruises vaig reservar un trajecte que m'ha apropat fins a tals indrets somniats: des de Roma a l'arxipèlag grec, tot i passant per Istanbul, la porta d'Àsia. Un recorregut intens, del tot recomanable, amarat de mitologies i referències literàries que s'encomanen al paisatge, alhora a l'ànima, fins a situar-nos en una agraïda cojuntura turística a mig camí entre el gaudi lúdic i l'espiritual. Heus ací els capítols d'una travessia que tant de bo puga repetir-se aviat i que miraré de reviure mitjançant les següents postals:


Fent l'imbècil davant del Colisseu. Com sabreu, la postura no s'adiu a aquest monument, sinó a la Torre de Pisa, però era la meua manera de denunciar l'abús d'instantànies turístiques que martiritzen el país. Al següent turista que torne a inclinar el cos davant de l'esmentada torre, se l'hauria d'afusellar directament. I prou d'eixe color.

ROMA: Cal dir que el vaixell partia del port de Roma (Civitavecchia, a uns 90 quilòmetres de la capital: s'ha d'agafar un tren des de Termini), per la qual cosa vam decidir aterrar a Itàlia dos dies abans per conéixer la gran città: una ciutat inabastable que no havia xafat fins aleshores i que potser atresora el 30 % dels símbols arquitectònics potencialment visitables del món. Això sí, és un poc decebedor el fet de trobar-se amb TOTS els monuments en procés de restauració, detall que diu molt poc de l'Ajuntament de Roma i de la seua política patrimonial. O s'esmena una reforma del tot o no, però no és lògic emprendre alhora mil i una intervencions i recobrir de bastides la ciutat sencera si tenim en compte que el reclam de Roma són els seus monuments. Però bé, el vertader atractiu d'aquesta bella capital són els seus carrers i places, fins i tot les que no són conegudes, motiu pel qual l'autèntic espectacle és la improvisació i la recerca de racons. Caminar pels seus bulevards és una de les millors fórmules per endinsar-se en l'essència de la ciutat ja que pràcticament tots els punts d'interés es concentren al centre. Així mateix, altres emplaçaments com el Trastevere mereixen una visita sobretot pel seu atractiu gastronòmic. Carrerons per on paga la pena perdre's i on vaig tastar la millor pasta de la ciutat.


La Fontana di Trevi, envidrada, seca i amb bastides al fons. Si es llança una moneda, vol dir que desitges retornar-hi. Caldrà tornar perquè no s'hi veia res...

El Tíber, l'artèria hídrica de la ciutat

Una pizza farcida de ricotta a un ristorante del centre. Impossible cruspir-se-la!

Caminar massa comporta esgotament. A la Piazza San Pietro vam fer una becadeta

Un carrer del Trastevere, el barri bohemi i pintoresc de la ciutat

SANTORINI: Sempre recordaré l'instant en què vaig ataüllar des del vaixell la crosta blanca que cobria la part alta de les valls de Santorini i que, en atansar-s'hi, resultava ser la capital de l'illa. Aquell descobriment entre foscos illots erms, volcànics, és la gran sorpresa de les Cíclades. Després, quan el creuer fondeja a la badia de l'illa, a l'anomenada caldera, el neguit de saber en quin moment t'acostarà el tender fins al minúscul port de joguet amb què et rep aquest illot amb forma de mitja lluna. Una vegada arribats a port, hi ha el repte de pujar fins a la vila, encimbellada a vora 400 metres; una odissea (ací calça millor que mai el terme) que pot fer-se a peu, amb burro o amb telesfèric. Nosaltres vam optar per la via més sofrida i barata, la d'ascendir a base de suoses camades, malgrat l'hora que era (les 15:30 hores!!!) i la lliscadissa superfície d'uns graons tapissats d'allò amb què el bestiar millor pot delectar-nos. Amb tot, l'esforç paga la pena i també s'ha de dir que és idoni per cremar unes quantes calories després de les dietes hipercalòriques amb què t'ofrenen els menús dalt del creuer. Ja elevat a la capital, res no decep. El paisatge és icònic i els laberíntics carrers de tendetes, addictius. S'ha de dir també que l'illa la formen tres o quatre poblets i poca cosa més. Pot llogar-se un cotxe o una moto per visitar Oia, el municipi veí, però nosaltres no teníem massa temps ni gana sobretot després de l'escalada olímpica. Al capdavall, Santorini és Grècia pura al nostre abast. Llàstima de l'agenda dels creuers i de la necessitat d'embarcar abans de les nou de la nit. Tot i amb això, el capvespre a Santorini fou idíl·lic: el recordatori per adonar-se que caldrà retornar-hi per saber com és l'illa una vegada el sol es pon.

Panoràmica de Santorini des del vaixell

La penitència per pujar a la capital de l'illa, amb cavalls i ases amenitzant el camí

Les cases encalades de Santorini, una postal recurrent

Shopping pels carrerons: s'ha de dir que els souvenirs són prou barats
El descens, de tornada, "a lo Chiquito-de-la-Calzada" per tal de no caure de tos

Les edificacions més antigues de Fira, de color ocre; res a veure amb l'emblanquinat totalitari actual

ISTANBUL: Cal destacar que la singladura cap a Turquia amaga instants del tot colpidors com ara el pas pel canal de les Dardanelles, quan el camp de navegació s'estreteix de manera acusada, com si l'accés a Orient implicara aquesta arriscada incursió. A l'alçada de Çanakkale, un ja sap que es troba dins d'un país tan heterogeni com la seua geografia. No debades, en arribar a Istanbul, aquest eclecticisme qualla en un paisatge policromat on tant brollen els gratacels envidrats com els minarets de més de tres mil mesquites. La capital turca no és només cruïlla de cultures, sinó una festa ininterrompuda on hi ha caràcter mediterrani i també disbauxa asiàtica. Per això hi conviuen burkes i minifaldes, imams i activistes gais. El clima d'una temperada llibertat demostra que no tot és uniforme dins del món àrab i l'exemple més evident és aquesta ciutat que s'abeura de dos continents sense complexos, ni recances. A més dels llocs d'obligada visita (Santa Sofia, Palau de Topkapi, Mesquita Blava, el Gran Basar... ), s'ha de recordar que Istanbul és un monstre inabastable de vora quinze milions d'habitants; realitat que un comprova en recórrer el Bòsfor fins al Mar Negre per adonar-se que la ciutat no acaba mai. Acollidora i acolorida, Istanbul et deixa amb el neguit de saber que no l'has coneguda realment, tal com m'assegurava el meu amic ondarenc Joan Soler, que hi ha viscut un any. Humiltat i luxe, modernitat i classicisme, la ciutat és un compendi de referències especiades que planteja seriosament un retorn més estudiat i, si cal, prolongat.


La vora del Bòsfor, sempre atrafegada

El cap de la Medusa, com a protectora i imatge de les termes que abasteixen Hagia Sofia

Interior de Santa Sofia, també conquerida per les bastides

Suc de magrana borda pel carrer: un atreviment per reptar els paladars més agosarats

La Mesquita Blava, una de les meravelles de la ciutat

Capvespre d'excursió pel riu Bòsfor. Al fons, el meu vaixell

Una de les parades del Basar de les Espècies, un dels grans atractius del centre de la ciutat

Fent una passejada pels carrers de tendes

Istanbul ens deixà assedegats d'Orient, però calia seguir perseverant en l'aventura mediterrània i la nostra nau salpava puntual el dia següent. Fins ací, doncs, la primera part del viatge. Un viatge que, com els fulletons de rigor, CONTINUARÀ...

dimarts, 19 d’agost del 2014

Tota cançó té un estiu... (Memòries musicals 1993-2014)

La cançó de l'estiu és, a més d'una hilarant novel·leta del barceloní Daniel O'Hara, el dogma estacional que marcarà el record futur, més o menys inesborrable, de l'època de l'any més procliu a la disbauxa, al festeig i fins i tot al ball inconscient. Es tracta també d'un concepte relativament degradat darrerament per les inclemències d'una indústria discogràfica obsessionada amb l'electro latino i tota la resta de succedanis rítmics que sacsegen la ràdio-fórmula. Però sigam honests, la cançó (o el disc) de l'estiu existeix a pesar de les recomanacions que esbomben xiringuitos i orquestres de carrer: sols hem de saber trobar la nostra composició i aprendre a emmagatzemar-la. Arran de la qüestió, l'altre dia em preguntava si era possible abordar la nostra memòria recent des del punt de vista musical i poc més tard m'adonava que l'empremta estival és la norma que dicta l'estructura nostàlgica de l'esmentat patrimoni. A partir d'aquesta realitat, vaig segmentar la meua col·lecció discogràfica per destriar aquells llançaments que en el seu moment van ser la banda sonora dels meus estius. Un viatge certament melangiós que és un rànquing personal i alhora un rescat de vivències que ens ajuden a desxifrar, a través de l'art –en aquest cas, la música– qui som i per què. 

Astronomía razonable, El Último de la Fila (1993): Fou probablement el primer CD que vaig tindre. Me'l va regalar la meua germana pel meu aniversari aquell mes de juliol i en les acaballes d'una infantesa encara no abandonada vaig connectar amb temes com Lápiz y tinta (Que los días se van/ Ríos son (...) Ahora quiero pintar, percibir, el verano fugaz que ya se nos va... ) per adonar-me que lletres com aquella traçarien el pont des de la innocència pedaçada dels tretze anys fins a una primerenca adolescència en construcció. Dels responsables d'aquest treball, poca cosa puc dir que no s'haja dit ja. Sols dir que algú que escriu i interpreta una joia com Mar antiguo mereix la més sincera de les ovacions. El Último de la Fila sempre van ser grans, però no mai com en aquest disc, atapeït d'obres mestres i de versos que sobrepassen l'àmbit musical per penetrar de ple en la medul·la del que és l'imaginari col·lectiu. No debades, totes les cançons populars, o que almenys aspiren a això, haurien de semblar-se a Como un burro amarrado en la puerta del baile: una referència i, amb el pas dels anys, una reverència a les arrels del pop desenfadat.


Pisces Iscariot, Smashing Pumpkins (1996): La banda de Billy Corgan regnà en l'escena rock dels noranta per mitjà de tresors com Siamese Dream o Mellon Collie (& the Infinite Sadness). Entremig, llançaren aquest disc de cares B i rareses que continua sent la meua gravació predilecta dels de Chicago. Recorde quan escoltava el xiuxiueig de Soothe amb els auriculars del meu discman Sony en aquelles caloroses nits d'agost en què arrossegava el capçal del llit fins la finestra per contempar des del coixí la lluna: un gra d'all immens que m'enlluernava tant com Plume o Obscured, mitjos temps que descrivien el pessigolleig d'uns anys decisius. Què anava a ser de mi després de l'institut? Què estudiaria a la universitat? Com acabaria l'estiu? Dubtes ajornats que oblidava gràcies a unes cançons que encara hui mantenen la màgia intacta d'una agrupació infravalorada, tan devaluada com els daltabaixos d'una indústria que capgira i destrossa massa destins artístics. Com resen a Landslide (magistral versió dels Fleetwood Mac): But time makes you bolder / Even children get older / And I'm getting older too... Sense més: brutal.


The best of Sade, Sade (2000): Aquest disc va ser llançat oficialment el 1995 tot i que no me'l vaig comprar fins cinc anys després. Parlar d'una artista tan peculiar com Sade Adu és parlar també de l'espai intangible que evoca la seua inconfusible veu. Poquíssims discs per a trenta anys de trajectòria i concisíssimes peces que et traslladen sempre a un estiu invencible, en aquest cas, el de Sade. Recorde com gaudia d'aquests grans èxits aquell estiu mentre recorria amb l'mp3 la costa deniera, des de les Bovetes fins a les Deveses, sense abandonar la vora del mar en un capvespre on la guíndola del sol acabava capbussada dins l'horitzó de taronjada. De Your love is king a No ordinary Love, tot i passant per Love is stronger than pride (el meu himne particular), el repertori de Sade és més territori que cap altra cosa. És un lloc, el mateix paradisíac lloc on retorne cada vegada que intuesc les mateixes retronxes, les inevitables tonades. Una música que no caduca mai i que ensorra qualsevol intent d'etiquetatge. Comptat i debatut, Sade demostra que som immortals perquè les seues cançons ho són:



El·las, Maria del Mar Bonet (2008): Jo, que em reconec megafan de la Bonet, he de confessar que sóc un seguidor tardà i que no va ser fins a l'any 98 que em vaig endinsar de ple en la discografia de la mallorquina. Tant és així que la seua obra l'he anada assaborint a poc a poc, entre d'altres coses perquè sóc prou fetitxista i m'agrada col·leccionar i escoltar els àlbums originals dels artistes. Cosa no sempre fàcil i menys encara amb els nostres autors i la desganada fluïdesa amb què les multinacionals distribueixen els seus treballs. El disc de la Bonet en homenatge a Mikis Theodorakis, de fet, el vaig trobar a una tendeta d'Andorra aquell 2008 després d'haver-lo cercat incansablement durant anys. Ni tan sols existia en format digital, motiu pel qual l'espera havia engrossit les expectatives fins a una primera escolta en què l'ànsia es veié plenament assossegada. Supose que poques obres han sabut quallar l'essència del mediterrani de la manera que El·las ho aconseguí, precoçment i visionària, l'any 1993. De Theodorakis ja sabíem que era un geni incommesurable (no és un adjectiu recurrent), però el fet d'escoltar-lo a través de la veu de Maria del Mar Bonet és una experiència atronadora i profunda com un glop d'ouzo barrejat amb herbes eivissenques. Aquell estiu de 2008 em vaig adonar que en una altra vida jo ja havia sigut fulla de parra, moussaka, cariàtide o vaixellet de fusta. I és que després de gaudir d'aquest disc, un ja no és el mateix; hom passa a ser més grec, més blau, quasi sense adonar-se'n i després de l'assimilació hel·lènica, com remugaria un queferós Ulisses, ja no hi ha camí de tornada:




Cançons de butxaca, Batà (2010): Quan vaig escoltar  per primera vegada el disc de debut de Batà em va envair la sensació de creure'm un autèntic ignorant pel fet de no haver descobert abans un grup que representa l'oxigenació generacional que ha experimentat la música en valencià. Fou el company Vicent Ortuño qui em suggerí escoltar-los, tot i que aquell mateix estiu vam tindre l'ocasió de veure'ls en viu al Festacarrer de La Xara. Una oportunitat per testimoniar la solidesa del personalíssim projecte de Carles Llinares, Rebeca Sanjuan i Carles Tur, els quals acaben de presentar el seu segon disc (Intermareal, 2014). Del primer contacte, però, conserve la nítida cadència addictiva de peces com Caminem o Ulls de mitja lluna: vellutades i compassades delícies que sonen a clàssic instantani i que són el presagi de sorpreses esdevenidores. Quan repasse l'esperat Intermareal vos en parlaré. Mentrestant, seguiu els eclèctics passos d'aquesta agrupació alcoiana perquè paga la pena perdre-s'hi:



Expansion Pack, Atupa (2014): Valorar els productes de la terra és un bàlsam per a l'autoestima de la nostra indústria cultural. Una vacuna contra la deixadesa i el menfotisme per tornar a recordar que els valencians tenim molt a dir o, en aquest cas, cantar. A Atupa els havia intuït primerencament amb Quatribarrap, el seu primer treball de 2012, tot i que els he conegut a fons amb aquest EP (sí, la nostra indústria discogràfica té els c*****s de llançar singles i jo faig una genuflexió davant la iniciativa) que estan presentant aquest estiu per tot el territori de parla catalana. Si més no, a La Marina he assistit als seus concerts d'Orba i Ràfol d'Almúnia i val a dir que cantussejar les seues rimes, tal com estic fent jo aquest estiu quan agafe el cotxe, és una valuosa teràpia de xoc. Del dubstep al hip-hop més prototípic, l'agosarada proposta d'aquests joves de Montcada no és, com un dels seus temes, Poca broma. S'ataülla talent, professionalitat i dignitat urbana en un discurs no exempt de ràbia i afany de canvi: ingredients que evidencien que tenim una generació tan indignada com lluitadora. Un grup, en definitiva, que resumeix i verbalitza tot el que he sentit com a ciutadà valencià en els últims 20 anys. Un crit que comparteixen tantes altres bandes valencianes actuals i que situa la nostra producció musical en una situació privilegiada. Saber-nos grans i alerta. I saber que aquest clam, ja irreversible, marcarà els esperançadors versos d'un futur immediat.

Amb els Atupa, a les passades festes d'Orba

dimarts, 22 de juliol del 2014

El curs que no acaba mai: "Tragicomèdia a Secundària", de Mateu Lluís Vives


Deia un crític cinematogràfic que ara no recorde que ens passem la vida parlant de l'institut. De quan hi anàvem, d'abans d'anar-hi i de tot el que ens ha passat d'ençà vam deixar el darrer centre d'ensenyament. Un cercle viciós que demostra que allò que vam viure davant de la pissarra té i tindrà una empremta immarcescible en la vida de cadascú, independentment que els destins laborals ens tornen a apropar o no a l'esmussadora i polsegosa textura del guix. Es tracta d'una realitat incontestable que he tornat a experimentar arran de la lectura de Tragicomèdia a Secundària (Voliana Edicions, 2014), de Mateu Lluís Vives: un enigmàtic lletraferit i alhora valuós confident que ha volgut sintetitzar 35 anys de carrera docent en un sucós volum de memòries que ja ha abastat la tercera edició en només un any i que repassa de ple els daltabaixos emocionals i professionals que han marcat la trajectòria del protagonista. Un recorregut colpidor, alhora franc, que evidencia les estretors d'un àmbit poques vegades retratat amb tanta versemblança, sinceríssima i desacomplexada versemblança.

I és que la tasca dels ensenyants és un compendi de vivències agredolces que paga la pena destil·lar tal com l'autor ha fet. És precisament eixa pàtina de dramatisme soterrat que subjau sota la ploma hilarant del confessor el principal encert d'un llibre que no menteix mai al lector, ni tan sols quan s'endinsa en el registre més xafarder i al mateix temps expiatori. No debades, per als que hem xafat alguna vegada l'aula amb afany pedagògic, aquest volum és un exacte mirall d'allò que vam viure o, com diria l'autor, sobreviure. L'estructura episòdica del text, així mateix, ens permet anar escorcollant anècdotes i situacions d'allò més enrevessades que assumeixen amb ironia les dificultats d'un gremi sovint abocat al desconcert. Uns capítols que mantenen una addictiva cadència lúdica i que tamisen unes temàtiques teòricament males de pair. Heus ací l'enginy d'un hàbil i conreat narrador que sap depurar les penúries i transformar-les en suculent material literari. Un bàlsam iconoclasta –brillantíssíma, la seua visió del procés de normalització lingüística, tal com l'escriptor Manel Alonso matisà a la ressenya que en realitzà a Sons de Xaloc–, que és també un retrat de les noves generacions valencianes que l'autor ha anat educant/combatent/garbellant. A més, entre d'altres al·licients, si algun estímul ha d'acostar els lectors a Tragicomèdia a Secundària és la seua agosarada i agraïda llibertat a l'hora de contar allò que cap altre docent s'havia atrevit a escriure encara. Un arquetipus narrador que a Europa, sobretot a França, corona les llistes de vendes i que a casa nostra no comptava fins ara amb massa referents. Afortunadament, Mateu Lluís Vives n'és un, malgrat la seua voluntat de fer les presentacions encaputxat a l'estil txetxé. És el que passa quan manipules materials sensibles, que no s'ha d'anar esbombant identitats, ni tampoc signatures...

Mateu Lluís Vives, encaputxat, a la presentació del llibre a la Universitat d'Elx

Aquest respecte i foment de l'anonimat, què voleu que vos diga, em té captivat: engrossa el misteri i aporta a les nostres lletres un glamour de gènere que li manca. Necessitem més Tragicomèdies a Secundària, necessitem més Mateu Lluís Vives i necessitem més bons llibres per tal d'agermanar el talent amb el mercat. Mentrestant, als amics docents més desqueferats, els (reco)mane obligatòriament aquesta lectura abans que comence el curs, eixe curs que entre avaluacions i avanços de calendari, sembla que no acaba mai. Seria una idònia teràpia de xoc. D'altra banda, per als que no coneixeu la dimensió pupitre i em pregunteu tantes vegades per la recomanació estival de torn, ja sabeu quina és la meua tria d'enguany. Deixeu d'ensarronar-se l'enteniment amb best sellers sobre templaris, inquisidors o bisbes, o tot alhora. Ací tenim també potencials supervendes i aquests, al contrari, no conten mentides ni se les inventen: únicament descriuen qui som. I això no és poca cosa. Ni poca broma.

divendres, 11 de juliol del 2014

Qui ens salva de "Sálvame"?

Retrat d'Ouka Leele per commemorar el lustre de Sálvame

La longevitat és una anomalia dins l'àmbit televisiu. Això ho saben els programadors, els productors i sobretot els crítics, precisament aquells que fa uns anys defenestraven la fórmula màgica de Mediaset per a les vesprades desficaciades i que ara aplaudeixen un format que capgirà la dimensió rosa catòdica amb tanta desvergonya com predisposició. Sálvame compleix cinc anys i Telecinco li ret un homenatge sense precedents que intenta dignificar el conjunt d'un llegat que, en termes d'audiència, no dóna senyals d'esgotament: un gloriós share que és realment el gran i únic estímul per haver fet de l'aniversari un acte de contricció. Els responsables de l'espai han volgut així atorgar-li a la seua criatura un embolcall pop art per mitjà del retrat que la prestigiosa fotògrafa Ouka Leele realitzà a principis de setmana amb la intenció d'immortalitzar el programa i els col·laboradors que el fan possible. Una excusa pictòrica, amb roda de premsa inclosa, per a un programa punk que ha sabut conduir amb encert eixa agredolça figura mediàtica anomenada Jorge Javier Vázquez, causant de tantes adhesions com polsegueres.


Un dels punts àlgids del programa: l'espai on es produí un intent d'agressió


És ell, sense cap dubte, qui més insisteix en vernissar de postmodernitat el programa estrella de la cadena, moltes vegades oblidant que tampoc no ha descobert la Coca-Cola o, sense deixar l'esfera warholiana, la sopa Campbell's. Que Sálvame siga un fenomen pop, ningú no ho dubta; que la idea d'encimbellar-lo als trons dels clàssics televisius siga una opció massa impostada, tampoc no pot deixar de valorar-se. Perquè per a aquesta persona que escriu és molt vàlida la referència trencadora, iconoclasta, de l'espai i de la concepció del gènere, però no deixa de ser preocupant la dilatació dels seus continguts fins a quasi cinc hores diàries. Mediaset insisteix a dir que ningú no entretén com ells. Em sembla una aportació fútil. Reivindique el component festiu i hedonista del programa, però no m'estaré de dir que és ben curiós el fet que siga l'espai més vist en eixa franja horària. Puc fer servir l'argument que molts argüeixen al respecte: Sálvame ha triomfat entre 2009-2014 perquè era l'únic magazine que garantia no parlar de la crisi econòmica, sinó de la Belén Esteban, Rosa Benito i altres mitologies compatibles. Això és cert. De crisi no se'n parlava, però no sé si em preocupa més l'actualitat econòmica o aquest succedani d'actualitat assaonada d'allò que el crític Ferran Monegal va batejar, poc dalt poc baix, com a canibalisme complaent. Perquè són els controvertits valors que Sálvame traspua allò que més hauríem de replantejar-nos: de l'arribisme a la falsedat, de la competitivitat al sadisme, de la violència a la ultraviolència, verbal i sentimental. Unes credencials que enceten –encesos– debats entre els protagonistes de la party i alhora entre els espectadors.


La Esteban en reposat diàleg amb el caigut en desgràcia Víctor Sandoval


Perquè el combustible per fer rodolar la maquinària de Sálvame tots aquests anys ha estat l'escenografia de la confrontació. La confrontació com a gènere en si mateix, disfressat de xerrameca. Una metralla de potencial abast que tant hipnotitza com aniquila l'enteniment. És una mercaderia baratíssima en matèria audiovisual i heus ací l'ardit promocional de l'assumpte: Sálvame és molt més barat que una sèrie, que un concurs o que un programa blanc. El circ, al mateix temps, és accessible i uniforme: és més fàcil desxifrar els enigmes de la vida de la cunyada de Rocío Jurado que decodificar l'etern conflicte entre Israel i Palestina. La gent busca un altre tipus de detonacions, plantegen els fans del programa en asseverar que no es tracta de telebasura. Un altre concepte peculiar, el de la telebrossa, ja que també podrien titllar-se com a escombraries els debats teòricament progressistes de La Sexta –La Sexta Noche, Al rojo vivo– on resplendeix la picabaralla visceral i bipolar entre els dos perpetus clans ideològics enfrontats. L'espectacle és igualment la carn trinxada, la de l'oponent o la de l'ideari de l'oponent. Atesa la conjuntura, no podem esquarterar impunement la màgia ravalera de Sálvame si tenim en compte l'esterilitat del mapa mediàtic ibèric: un xiquet de bolquers en comparació amb els germanets europeus, que ja caminen de la mà de sòlids consells de l'àudiovisual.

Ací, pel contrari, encara no gaudim d'organismes que ens defensen com a espectadors. Sabem a ciència certa que ens governen polítics sinistres que sols desitgen que parlem de cuixes –de futbolistes i de mamacciccios– abans de discutir sobre cap altra cosa. A ells els ve bé que gaudim del discurs nihilista de Sálvame, potser sense saber que el tir de vegades pot errar. No debades, l'àcida campanya antimonàrquica del controvertit espai en horari infantil, de sobretaula i de berenar desficiós, és una de les anècdotes televisives que millor recordaré de 2013 i 2014. I això ho féu Sálvame, amb total claredat i unanimitat i sense la interferència de palmeros dretans com Eduardo Inda o Paco Marhuenda. Instants que són com la floreta que naix al cim de l'abocador de fem. Instants que freguen el surrealisme o fins i tot la revolta. Instants que sacsegen els complexos i que permeten afirmar que Sálvame és el millor show polític que s'emet entre les cadenes espanyoles.

divendres, 4 de juliol del 2014

Algun lloc sobre l'Arc de Sant Martí


Tot i que l'efemèride del col·lectiu LGTB se celebra tradicionalment el 28 de juny de cada any –en commemoració de la històrica i simbòlica revolta de Stonewall–, aquest cap de setmana tenen lloc a les principals capitals del món els festeigs de l'Orgull Gai, aigualits any rere any pel qüestionament prescindible d'aquells que creuen innecessària la celebració, potser enlluernats per les llibertats i els drets civils que s'han consolidat amb el canvi de segle. I és que en el debat entre l'excés de purpurina i la seriositat de les reivindicacions, no m'estaré de dir que han estat necessaris tots dos elements per tal de traçar un mapa de visibilitat amb què combatre l'estretor d'altres temps i mentalitats. No debades, la igualtat és un llarg camí que no solament s'ha de recórrer amb cercaviles i confetti, sinó a partir de moltes altres consideracions al voltant del que suposa el respecte pels drets humans. 

D'atacs, discriminacions i agressions al fet homosexual n'hem sentit parlar sempre. És una realitat paral·lela a la cordialitat amb què una gran part de la societat ha assumit el valor de la diversitat, encara que l'altra cara de la moneda encara refulgeix amb brutalitat: la mateixa visceralitat paleolítica que desemboca en el racisme, el masclisme i tantes altres xacres. Vinc a dir tot açò arran del salvatge i recent assassinat (parle de l'estiu de 2014) de Javier Abil Orpegui, un ciutadà de Gandia de 45 anys que desaparegué a principis de maig de l'esmentat any per ser trobat poques setmanes després, gràcies a les investigacions policials, a les rodalies de MontePego. Es tracta d'un cas esfereïdor que els mitjans de comunicació recomposaren a partir de la macabra troballa de les despulles del seu cos. Una sèrie de pistes que conduïren els efectius fins als tres botxins i responsables de la tragèdia. Més enllà d'aquests detalls, no cauré en el parany de cap altra truculència, ni intencionalitat –com ho seria la menció a la nacionalitat dels assassins–, ja que si he mencionat el cas no és sols per deixar empremta del recordatori a Javier, sinó per reflexionar al voltant de la brutalitat que sol caracteritzar aquests homicidis. Si heu llegit les nombroses notícies que se n'han derivat, de l'assumpte, entendreu a què em referisc. El matís que més s'ha escolat d'entre la informació aportada ha estat el del mòbil homòfob com a detonant del curs dels fets, per la qual cosa, tot i no conèixer l'outing de la víctima, no vaig a menysprear una dada que sol entelar la memòria del desaparegut en un doble o fins i tot triple descrèdit.

El 1998, de fet, va ocórrer una cosa semblant a Fort Collins, Colorado. Un jove anomenat Matthew Shepard, de tan sols vint-i-dos anys, fou apallissat i mort per dos individus amb els quals havia estat bevent cerveses una estona abans. El motiu? La confusió entre corteig i camaraderia. I ser gai, per descomptat. El cas de Shepard, particularment retorçut –fou trobat encastat a un reixat, gairebé una crucifixió–, consolidà la vigència d'un mite que setze any després és una fundació i un referent mundial per la defensa dels drets gais i alhora humans. En homenatge a ell vaig escriure ja fa uns anys el relat Matthew, guardonat com a finalista i accèsit al I Premi Internacional Harvey Milk de relats curts que el col·lectiu LGTB de La Safor convocà el 2011. Una sèrie de coincidències com el mateix fet que Javier Abil fóra saforenc m'enardeix ara a compartir aquesta història, la de Mathew Shepard, que és en certa mesura la de totes les víctimes que han pagat amb la vida l'homofòbia. Que en l'altre món troben la pau que els va mancar a aquest costat de la biosfera. Que la seua desgràcia no siga només l'encapçalament d'articles morbosos. Que en el seu descans arriben a perdonar la crueltat d'un món encara en blanc i negre. Un món sense colors, ni la policromada ombra de l'arc iris. Un món nou. Més enllà de l'Arc de Sant Martí.

MATTHEW

En memòria de Matthew Shepard, 1976-1998
 
“Faggot, faggot, do you hate him ‘cause he is pieces of you”
JEWEL, Pieces of you


Fort Collins, Wyoming. 6 d’octubre de 1998. El bar, abans de la mitjanit, sembla un cau d’ànimes esmaperdudes. Junt a l’escura-butxaques, un camioner esmerça els últims cèntims en aconseguir un jackpot que no arriba mai. Hi ha quatre o cinc borratxos a l’extrem esquerre de la barra que esguarden el malaurat jugador mentre el cambrer maleeix el tirador de la cervesa, que torna a avariar-se precisament ara que encara no ha començat la nit. A Matthew li agrada la decadència del club, per això s’hi acosta cada nit cap a aquesta hora, sense saber exactament què l’atreu d’un local on cap dels seus amics gosaria mai a enfilar-se. És un indret llòbrec, sinistre, tot i que l’entendreixen els rostres dels qui l’envolten. Desconeguts o no, hi ha predominança d’homes madurs. Ha tingut sort alguna vegada, de fet, en els seus intents per fer de la vetllada l’oportunitat perfecta. Hi ha hagut sexe, és clar, però sempre amagadís i urgent, com als reduïts i idonis lavabos dels centres comercials. L’aparcament del bar és obscur i ampli, ideal per a les trobades furtives. Els seus partenaires, d’altra banda, prefereixen sempre la rapidesa i l’absència de complicitats. Al cap i a la fi, solament són aus de pas. Cares fugisseres.

D’un fort espetec, el cambrer reanima el dispensador de cervesa. Els clients beguts aplaudeixen l’escomesa mentre els espessos grumolls d’escuma retinguda ragen de l’aixeta. La porta del bar s’obri aleshores. Hi accedeixen dos xicots rossos i ben plantats. L’un du una gorra ben esgarrinxada i l’altre mordica frisós un escuradents. Matthew dubta sobre la familiaritat dels seus rostres. És la primera vegada que els veu? No sabria si assegurar-ho o no. Del que sí que no desconfia és de l’atractiu dels nouvinguts, potser vorejant la trentena. Texans estrets, roba tacada. Potser vénen de la fàbrica. El cambrer els serveix una caramullada pinta de Budweiser. Sembla que la cosa s’anima. I no solament per a la caixa enregistradora del local.

Des de l’altre costat de la barra, Matthew els reülla. Li agraden, per suposat. No sap per què se sent sempre atret pel mateix tipus d’homenot de la perifèria, però no pot estar-se d’escodrinyar-los a través del baf que entela la filera de gots buits que fan del local un autèntic cementeri de vidre: hi ha copes badades, n’hi ha de mig buides i n’hi ha, fins i tot, de calentes. La cervesa s’escalfa de pressa, tal com el neguit de l’universitari, cada vegada més pendent del que ocorre a l’altre extrem del bar. Com que ja s’ha fotut la seua consumició, no es penedeix de demanar-ne una de més. Comptat i debatut, ja en són quatre, les cerveses que s’ha empassat. Tres de rosses, una Guinness i ara una Bud, com etziben els mascles de la factoria per tal d’estalviar-se el polisíl.lab de la popular marca.

Definitivament, li recorda a un company de l’institut. El ros de la gorra, en efecte, li sembla a Arthur. Com l’enyora ara. Eren altres èpoques, és clar: molta més ingenuïtat, molt poca experiència i, a més a més, massa por. Arthur l’esperava al pati. Passejaven entre les tanques. Esmorzaven junts aquells suorosos sandvitxos de mantega i cheddar i, cap al capvespre, quan tot semblava perdut, el telefonava per dir-li totes aquelles coses intranscendents que emmascaraven un sentiment real, anestesiat pel seguit de temors i recels que dos adolescents com ells podien acumular en la solitud de la seua pertinença a Fort Collins, un petit poble perdut enlloc, on fins i tot els somnis s’evaporaven amb facilitat a mercè de les calentes ràfegues d’uns estius que no sols marcien el blat del terme. El dia que Arthur es mudà a Ohio tampoc no fou tan tràgic. Ben mirat, no arribà mai a abraçar-lo mentre compartien allò que bé s’assemblava a una relació, per la qual cosa el fet de prescindir-ne tampoc no esdevingué un tràngol complicat. A sovint, Matthew creu que s’acosta a tots els casats que freqüenten el local per tal de sufocar l’anhel que no va satisfer als setze anys, quan realment pertocava. Hi ha un poc d’Arthur, doncs, en cadascun dels homes amb qui ha estat aquests anys. El xicot de la gorra n’és un exemple. Ara, com a sedàs preventiu, l’ha mirat fixament als ulls. El xicot ha esbossat un lleu somriure i s’ha adreçat al company mitjançant una curiosa carassa. L’altre també n’ha fet esment. Sí. Segurament són treballadors de la fàbrica. Llueixen barba de pocs dies, erta i descurada. De tan rossa i tibant, sembla fil de coure sota la llum macilenta del pub. El propietari sol abaixar la intensitat dels focus passada la mitjanit, sobretot quan hi van putes per repescar algun client ressagat d’aquells que s’enjogassen massa amb l’alcohol. Avui, per contra, el bar sembla més fosc que de costum. Matthew, seduït per l’embriaguesa que li pertorba el cos, ja no distingeix massa bé el rostre dels xicots. Ara són ells els qui no li lleven l’ull de damunt. Té una faç massa càndida i mai no se n’adona. Li ho diuen moltes vegades a la universitat. Matthew Shepard, l’escridassen estranyats els professors, abans d’admirar la seua faç infantil i innocent, a mig camí entre l’adolescència, l’escola de bressol i el no res. Se’n fan creus. Potser, tal com els ocorre als operaris rossos d’aquesta nit, precisament en l’instant en què Matthew els pica l’ullet en un intent accelerat per evidenciar les seues intencions.

Hi ha un silenci aclaparador per part dels xicots. Semblen sorpresos i engrescats alhora. Durant un breu parèntesi, Matthew es penedeix del gest. Per què s’hi ha decidit? Tot seguit, un d’ells ressegueix el perímetre de la barra, lliscadissa i sutjosa com mai, i se li presenta. Sembla begut i sarcàstic, com la ganyota que executa a l’hora d’arquejar les celles, ben tupides i rodones com si foren una gruga de pèl:
-Perdona, vols que t’acompanyem a algun lloc?
L’oferiment és concís i clarificador. Tal vegada, encara ha tingut sort. No ha estat mai amb més d’un home al mateix temps, però cal aprofitar l’avinentesa. En altres circumstàncies, s’ho repensaria, però no aquesta nit en què la dolcesa de les cerveses ja traguejades li facilita de bon grat la desimboltura.

En eixir del bar, tots dos amfitrions li obrin la porta del pick-up sense miraments ni retards. És un cotxe brut, potser com les postures que hi tindran lloc, fantasieja Matthew. El xicot de la gorra engega el motor i enfila el vehicle cap a les dreceres rurals que voregen la carretera per la part nord del poble. Els homes continuen xarrupant cervesa directament de la botella. No sembla que li facen massa cas a Matthew fins que aturen el pas en una fosca clariana, al bell mig del bosc. Tot seguit, en un inesperat canvi de registre i potser d’ensonyament, ambdós operaris obrin les portes, baixen del cotxe i engrapen el jove pels braços en una violenta embranzida que el foragita des del seient del vehicle a terra. El ressò sec de l’esclafit del seu crani contra el pedregós sòl retruny aleshores en la quietud de la nit, mentre els joves li fan dues sonores potades a les costelles i a l’estómac. El cruixir dels ossos esmicolats incentiva l’acarnissament dels agressors, a cada segon més entusiasmats sobre el tors atordit de l’estudiant. Encongit a terra, com un embrió sangonós, l’estudiant rep també puntellons al cap: intenses escomeses que li baden les galtes, abans enrojolides pel desig, ara blavisses pel seguit de contusions.
-Fill de la gran puta –bramen a l’uníson-. Tros de maricon! Què pensaves? Que anàvem a seguir-te el joc?
Matthew no té temps de detectar els danys que li sotmeten el cos a un indefugible compte enrere. Si més no, el primer impacte contra el terra ja l’ha sotmés a un estrany ensopiment a partir del qual no percep la realitat tal com és. Hi ha una batzegada, de fet, que li rebenta l’ull dret mentre una sang escalfeïda, quallada, comença a vessar-li gola amunt. L’oïda, atenuada, li permet escoltar un últim mormoleig malgrat el degotim que li supura, com un oli tebi, coll avall.
-Açò és el que mereixen els fills de mala mare com tu...

I aleshores l’enteniment se li fon en el silenci de les arbrades que l’envolten. De sobte, enyora els records fugaços d’una vida encara no encetada, copsa fins i tot la imatge recent dels xicots rossos, quan els ha cregut receptius i agradívols alhora en la gresca del bar. Enyora els llavis amb crema de cacau d’Arthur, a qui no va arribar a besar mai. La seua pell, tan assuaujada. La seua preuada carn, sempre distant, protegida, impenetrable. On dimonis van a parar, cavil.la el moribund, tots els abraços que mai no arribem a fer, a culminar? Potser, abans que caiga la mitjanit com un tel de mort, abans que els assassins abandonen l’indret amb especial traïdoria, Matthew ja en sabrà la resposta.


dijous, 26 de juny del 2014

"Una història de ficció" a Paraules en Silenci


A principis de juny vaig tindre l'ocasió de retornar a Paraules en silenci, el programa que Manel Arcos condueix amb encert i reconeixement –podeu fer-li una ullada a aquest article de La Veu del País Valencià– a Ràdio Pego. De fet, pel que fa a la meua visita, ho feia per segona vegada ja que a l'abril de 2013 ja hi vaig assistir per parlar d'Últimes existències –enllaç al programa d'aleshores–; un any després, la meua intervenció no es va distanciar massa del desgavell econòmic i social que guiava el meu anterior llibre. No debades, Una història de ficció, publicada enguany per Tabarca dins la col·lecció Tabarca Narrativa, és un apèndix de l'anterior novel·la. Una cara B sobre la qual vam conversar al llarg d'una entrevista amena i heterogènia. Un dinamisme que li agraïsc, i molt, al Manel, sobretot per haver comptat amb mi per segona vegada a pesar d'unes temàtiques tan agredolces per a un programa que sol focalitzar-se en la poesia i en atmosferes més disteses. Com sempre, paga la pena deixar-se engatussar pel reclam hertzià que cada dimarts ens depara Ràdio Pego. Si més no, vos deixe amb aquesta darrera incursió meua. Una estona de pau per garbellar el present i fer-ne teràpia. Un espai de lletres on combatre el desencís i traçar suggeridores escapatòries.



dimecres, 18 de juny del 2014

Coses que fer el 19 de juny de 2014

El passat 30 de maig, a penes quatre dies abans que el rei Joan Carles anunciara la imminent abdicació, vaig penjar al Facebook aquesta foto que ara compartisc de nou sense saber que m'estava avançant a una declaració històrica. Com que molts m'ho heu preguntat, voldria desmentir des de l'encapçalament d'aquesta entrada que no tinc cap dot adivinatòria, ni cap altre poder de vidència que em permeta vislumbrar el futur. De burrera, al contrari, vaig servit, per la qual cosa la instantània –original de 2007– voldria que s'interpretara com una resposta espontània a l'enrenou cortesà que sacseja els mitjans estatals des de fa dues setmanes. Un rebombori incontrolable que serà coronat, mai millor dit, demà dijous 19 de juny de 2014. Per a l'acte en qüestió no vaig a emprar ni una sola paraula. Crec que és la reivindicació més sincera que puc fer en aquest moment de silenciosa submissió on se'ns demana que pengem banderes espanyoles dels balcons en una crida a la unitat patriòtica. Es veu que l'esperada cercavila madrilenya en olor –ferum?– de multitudes necessita d'aquest estímul cromàtic rojigualdo tot i que he de dir que les úniques cavalcades madrilenyes que puc digerir són les dels Reis Mags i les de l'Orgull Gai (en aquest ordre). La resta, què se jo, em sembla una pantomima desmesurada. Per això, aquesta persona que escriu continua pensant que les úniques corones acceptables són les de merenga (les que preparen les àvies trafegoses per festes) i que l'únic rei mínimament suportable és el lleó, en la versió musical que, ves per on, es representa a un teatre del mateix carrer per on passarà el passacarrer felipista. Amb tot, fa un any ja vaig dir ací mateix el que pensava del desgavell borbònic, tot i que tenint en compte la data de demà no m'estaré de recomanar-vos una sèrie de tasques que podeu desenvolupar per tal de contenir els crits d'eufòria davant la desfilada de Felip VI. Preniu-ne nota, per favor:

1. Llançar la Constitució a l'avenc de lava de la Muntanya del Destí: Ja sé que costa arribar-hi, però si teniu collons de fer la Botamarges, el Gegant de Pedra i maratons perimetrals semblants, no em vingueu amb dramatismes i negacions. El problema de dur la Constitució fins al cor de Mordor per tal de destruir-la completament és que haureu d'enfrontar-se al GollumPPPSOE (es pronuncia així: Tolkien tenia molta imaginació), el qual sols manté intacta la longevitat en la mesura que el document sagrat continue estalvi. Haureu de perseverar en l'intent, ja que la croada no és fàcil. La Constitució està escrita sobre marbre i és inesborrable. Ara bé, si ho dicten els Nazgul de la troika els paràgrafs poden traure's d'una ditada com si els hagueren escrit amb un retolador de Magia Borrás. Més que més, si es tracta de dictats econòmics que malmetran la mateixa societat empobrida que vols més pa i menys monarques. Al cap i a la fi, aquest teatret medieval es veu que genera adhesions espontànies. Fins i tot mutacions inesperades. La de Rubalcaba i Susana Díaz és de traca, però bé, ells han volgut sumar-se a la dimensió Avatar de la sang blava i de l'esperit esquerrà ple de blavures.

2. Fer-se un jardinet republicà: L'admirada amiga i exalcadessa de Pedreguer Júlia González Maillo sempre em sorprén pel seu activisme i insubornable militància. Em comentava l'altre dia durant el sopar en homenatge a Antoni Lluís Carrió l'alegria amb què havia plantat flors grogues, roges i morades a l'entrada de casa. En va penjar fins i tot una mostra al Facebook, per la qual cosa la seua tria em va semblar un quefer idoni per a un dia especialment neguitós com el de demà. El jardí republicà és un antídot infal·lible contra l'excés d'expectatives de l'Scalextric a la capital d'Españñña (amb triple n, que té el mateix significat que la triple ics del cinema porno). Un jardí tricolor que ens recorda la complexitat d'articular un discurs democràtic del segle XXI mentre altres s'entesten a retrocedir cap al passat. Quan arriben al paleozoic, que m'avisen, per favor, que jo me'n baixe. Em fan molta nosa els trilobites. Més que les paneroles roges.

3. Fer el canvi de temporada del fons d'armari: Efectivament, passar de la roba d'estiu a la de més estiu. Heu de saber que ja no tenim hivern oficialment, per si no se n'havíeu adonat. També ens l'han bescanviat, com Terra Mítica o l'Aeroport de Castelló. No volíeu Camps i Fabres? Nyas, cabàs. Ara la gradació estacional serà la següent: ESTIU-MÉS ESTIU-MOLT MÉS ESTIU-XÀTIVA. Si teniu jerseis de llana o pul·lòvers de cotó gros sempre podeu retornar-los a Inditex, per tal que els reciclen i vos els tornen a vendre per cinquanta o seixanta euros amb tota la desvergonya del món i facturant a Irlanda, que és on Amancio Ortega té seu fiscal. Això és patriotisme empresarial i la resta, estupideses. Amb raó ja és el més ric del món! No debades, crec que haurien d'elaborar un rànquing amb les personalitats amb més barra de la biosfera per saber on quedaria l'inventor de les bates de guatiné amb perspectiva de marcar tendència tèxtil i inversora.

Doncs, això: podeu fer qualsevol d'aquestes tres coses. Fins i tot podeu fer el que vos vinga de gust. El que vos done la gana, vaja. Allò que el cos puga donar de si. Se m'acut també la idea de llançar la televisió per la balconada per tal d'estalviar-se la retransmissió oficial del paripé. Potser MediaMarkt finançaria l'operació amb qualsevol estratègia de bescanvi. Qui sap. Tot és possible ja. Fins i tot el fet  de renovar una monarquia en plena democràcia sense que el poble puga dir ni mu. Ai, el poble! El mateix que rescata els bancs que després li embargaran casa. El mateix que tolera governs que abaixen impostos per tornar a guanyar eleccions i no per voler empoderar una societat paupèrrima. El mateix que corona Belén Esteban com a princesa del pueblo per no voler dir que en realitat la prefereix a la casta borbònica que ens sotmet. Ai, els borbons! Els únics capaços de prestigiar la diva de Paracuellos fins a límits insospitats. De fet jo, hui, preferisc la reina ravalera de Sálvame a la queen de la sonseria absoluta: una Letizia Ortiz amoixamada que, més sabuda que ningú, ja sabia fa deu anys que el periodisme no dóna per a menjar i que calia cercar negocis més pròspers. Les corones, a diferència dels periòdics, no fan expedients de regulació. Són immortals. Insofribles, també. I això, la previsora Letizia (amb zeta de zènit) ho va saber abans que ningú.

La Esteban, coronada Reina de Sálvame per televot fa a penes una setmana