El curs que no acaba mai: "Tragicomèdia a Secundària", de Mateu Lluís Vives

Deia un crític cinematogràfic que ara no recorde que ens passem la vida parlant de l'institut. De quan hi anàvem, d'abans d'anar-hi i de tot el que ens ha passat d'ençà vam deixar el darrer centre d'ensenyament. Un cercle viciós que demostra que allò que vam viure davant de la pissarra té i tindrà una empremta immarcescible en la vida de cadascú, independentment que els destins laborals ens tornen a apropar o no a l'esmussadora i polsegosa textura del guix. Es tracta d'una realitat incontestable que he tornat a experimentar arran de la lectura de Tragicomèdia a Secundària (Voliana Edicions, 2014), de Mateu Lluís Vives: un enigmàtic lletraferit i alhora valuós confident que ha volgut sintetitzar 35 anys de carrera docent en un sucós volum de memòries que ja ha abastat la tercera edició en només un any i que repassa de ple els daltabaixos emocionals i professionals que han marcat la trajectòria del protagonista. Un recorregut colpidor, alhora franc, que evidencia les estretors d'un àmbit poques vegades retratat amb tanta versemblança, sinceríssima i desacomplexada versemblança.

I és que la tasca dels ensenyants és un compendi de vivències agredolces que paga la pena destil·lar tal com l'autor ha fet. És precisament eixa pàtina de dramatisme soterrat que subjau sota la ploma hilarant del confessor el principal encert d'un llibre que no menteix mai al lector, ni tan sols quan s'endinsa en el registre més xafarder i al mateix temps expiatori. No debades, per als que hem xafat alguna vegada l'aula amb afany pedagògic, aquest volum és un exacte mirall d'allò que vam viure o, com diria l'autor, sobreviure. L'estructura episòdica del text, així mateix, ens permet anar escorcollant anècdotes i situacions d'allò més enrevessades que assumeixen amb ironia les dificultats d'un gremi sovint abocat al desconcert. Uns capítols que mantenen una addictiva cadència lúdica i que tamisen unes temàtiques teòricament males de pair. Heus ací l'enginy d'un hàbil i conreat narrador que sap depurar les penúries i transformar-les en suculent material literari. Un bàlsam iconoclasta –brillantíssíma, la seua visió del procés de normalització lingüística, tal com l'escriptor Manel Alonso matisà a la ressenya que en realitzà a Sons de Xaloc–, que és també un retrat de les noves generacions valencianes que l'autor ha anat educant/combatent/garbellant. A més, entre d'altres al·licients, si algun estímul ha d'acostar els lectors a Tragicomèdia a Secundària és la seua agosarada i agraïda llibertat a l'hora de contar allò que cap altre docent s'havia atrevit a escriure encara. Un arquetipus narrador que a Europa, sobretot a França, corona les llistes de vendes i que a casa nostra no comptava fins ara amb massa referents. Afortunadament, Mateu Lluís Vives n'és un, malgrat la seua voluntat de fer les presentacions encaputxat a l'estil txetxé. És el que passa quan manipules materials sensibles, que no s'ha d'anar esbombant identitats, ni tampoc signatures...

Mateu Lluís Vives, encaputxat, a la presentació del llibre a la Universitat d'Elx

Aquest respecte i foment de l'anonimat, què voleu que vos diga, em té captivat: engrossa el misteri i aporta a les nostres lletres un glamour de gènere que li manca. Necessitem més Tragicomèdies a Secundària, necessitem més Mateu Lluís Vives i necessitem més bons llibres per tal d'agermanar el talent amb el mercat. Mentrestant, als amics docents més desqueferats, els (reco)mane obligatòriament aquesta lectura abans que comence el curs, eixe curs que entre avaluacions i avanços de calendari, sembla que no acaba mai. Seria una idònia teràpia de xoc. D'altra banda, per als que no coneixeu la dimensió pupitre i em pregunteu tantes vegades per la recomanació estival de torn, ja sabeu quina és la meua tria d'enguany. Deixeu d'ensarronar-se l'enteniment amb best sellers sobre templaris, inquisidors o bisbes, o tot alhora. Ací tenim també potencials supervendes i aquests, al contrari, no conten mentides ni se les inventen: únicament descriuen qui som. I això no és poca cosa. Ni poca broma.