Qui ens salva de "Sálvame"?

Retrat d'Ouka Leele per commemorar el lustre de Sálvame

La longevitat és una anomalia dins l'àmbit televisiu. Això ho saben els programadors, els productors i sobretot els crítics, precisament aquells que fa uns anys defenestraven la fórmula màgica de Mediaset per a les vesprades desficaciades i que ara aplaudeixen un format que capgirà la dimensió rosa catòdica amb tanta desvergonya com predisposició. Sálvame compleix cinc anys i Telecinco li ret un homenatge sense precedents que intenta dignificar el conjunt d'un llegat que, en termes d'audiència, no dóna senyals d'esgotament: un gloriós share que és realment el gran i únic estímul per haver fet de l'aniversari un acte de contricció. Els responsables de l'espai han volgut així atorgar-li a la seua criatura un embolcall pop art per mitjà del retrat que la prestigiosa fotògrafa Ouka Leele realitzà a principis de setmana amb la intenció d'immortalitzar el programa i els col·laboradors que el fan possible. Una excusa pictòrica, amb roda de premsa inclosa, per a un programa punk que ha sabut conduir amb encert eixa agredolça figura mediàtica anomenada Jorge Javier Vázquez, causant de tantes adhesions com polsegueres.

Un dels punts àlgids del programa: l'espai on es produí un intent d'agressió

És ell, sense cap dubte, qui més insisteix en vernissar de postmodernitat el programa estrella de la cadena, moltes vegades oblidant que tampoc no ha descobert la Coca-Cola o, sense deixar l'esfera warholiana, la sopa Campbell's. Que Sálvame siga un fenomen pop, ningú no ho dubta; que la idea d'encimbellar-lo als trons dels clàssics televisius siga una opció massa impostada, tampoc no pot deixar de valorar-se. Perquè per a aquesta persona que escriu és molt vàlida la referència trencadora, iconoclasta, de l'espai i de la concepció del gènere, però no deixa de ser preocupant la dilatació dels seus continguts fins a quasi cinc hores diàries. Mediaset insisteix a dir que ningú no entretén com ells. Em sembla una aportació fútil. Reivindique el component festiu i hedonista del programa, però no m'estaré de dir que és ben curiós el fet que siga l'espai més vist en eixa franja horària. Puc fer servir l'argument que molts argüeixen al respecte: Sálvame ha triomfat entre 2009-2014 perquè era l'únic magazine que garantia no parlar de la crisi econòmica, sinó de la Belén Esteban, Rosa Benito i altres mitologies compatibles. Això és cert. De crisi no se'n parlava, però no sé si em preocupa més l'actualitat econòmica o aquest succedani d'actualitat assaonada d'allò que el crític Ferran Monegal va batejar, poc dalt poc baix, com a canibalisme complaent. Perquè són els controvertits valors que Sálvame traspua allò que més hauríem de replantejar-nos: de l'arribisme a la falsedat, de la competitivitat al sadisme, de la violència a la ultraviolència, verbal i sentimental. Unes credencials que enceten –encesos– debats entre els protagonistes de la party i alhora entre els espectadors.

La Esteban en reposat diàleg amb el caigut en desgràcia Víctor Sandoval

Perquè el combustible per fer rodolar la maquinària de Sálvame tots aquests anys ha estat l'escenografia de la confrontació. La confrontació com a gènere en si mateix, disfressat de xerrameca. Una metralla de potencial abast que tant hipnotitza com aniquila l'enteniment. És una mercaderia baratíssima en matèria audiovisual i heus ací l'ardit promocional de l'assumpte: Sálvame és molt més barat que una sèrie, que un concurs o que un programa blanc. El circ, al mateix temps, és accessible i uniforme: és més fàcil desxifrar els enigmes de la vida de la cunyada de Rocío Jurado que decodificar l'etern conflicte entre Israel i Palestina. La gent busca un altre tipus de detonacions, plantegen els fans del programa en asseverar que no es tracta de telebasura. Un altre concepte peculiar, el de la telebrossa, ja que també podrien titllar-se com a escombraries els debats teòricament progressistes de La Sexta –La Sexta Noche, Al rojo vivo– on resplendeix la picabaralla visceral i bipolar entre els dos perpetus clans ideològics enfrontats. L'espectacle és igualment la carn trinxada, la de l'oponent o la de l'ideari de l'oponent. Atesa la conjuntura, no podem esquarterar impunement la màgia ravalera de Sálvame si tenim en compte l'esterilitat del mapa mediàtic ibèric: un xiquet de bolquers en comparació amb els germanets europeus, que ja caminen de la mà de sòlids consells de l'àudiovisual.

Ací, pel contrari, encara no gaudim d'organismes que ens defensen com a espectadors. Sabem a ciència certa que ens governen polítics sinistres que sols desitgen que parlem de cuixes –de futbolistes i de mamacciccios– abans de discutir sobre cap altra cosa. A ells els ve bé que gaudim del discurs nihilista de Sálvame, potser sense saber que el tir de vegades pot errar. No debades, l'àcida campanya antimonàrquica del controvertit espai en horari infantil, de sobretaula i de berenar desficiós, és una de les anècdotes televisives que millor recordaré de 2013 i 2014. I això ho féu Sálvame, amb total claredat i unanimitat i sense la interferència de palmeros dretans com Eduardo Inda o Paco Marhuenda. Instants que són com la floreta que naix al cim de l'abocador de fem. Instants que freguen el surrealisme o fins i tot la revolta. Instants que sacsegen els complexos i que permeten afirmar que Sálvame és el millor show polític que s'emet entre les cadenes espanyoles.