El curs que no acaba mai: "Tragicomèdia a Secundària", de Mateu Lluís Vives

Deia un crític cinematogràfic que ara no recorde que ens passem la vida parlant de l'institut. De quan hi anàvem, d'abans d'anar-hi i de tot el que ens ha passat d'ençà vam deixar el darrer centre d'ensenyament. Un cercle viciós que demostra que allò que vam viure davant de la pissarra té i tindrà una empremta immarcescible en la vida de cadascú, independentment que els destins laborals ens tornen a apropar o no a l'esmussadora i polsegosa textura del guix. Es tracta d'una realitat incontestable que he tornat a experimentar arran de la lectura de Tragicomèdia a Secundària (Voliana Edicions, 2014), de Mateu Lluís Vives: un enigmàtic lletraferit i alhora valuós confident que ha volgut sintetitzar 35 anys de carrera docent en un sucós volum de memòries que ja ha abastat la tercera edició en només un any i que repassa de ple els daltabaixos emocionals i professionals que han marcat la trajectòria del protagonista. Un recorregut colpidor, alhora franc, que evidencia les estretors d'un àmbit poques vegades retratat amb tanta versemblança, sinceríssima i desacomplexada versemblança.

I és que la tasca dels ensenyants és un compendi de vivències agredolces que paga la pena destil·lar tal com l'autor ha fet. És precisament eixa pàtina de dramatisme soterrat que subjau sota la ploma hilarant del confessor el principal encert d'un llibre que no menteix mai al lector, ni tan sols quan s'endinsa en el registre més xafarder i al mateix temps expiatori. No debades, per als que hem xafat alguna vegada l'aula amb afany pedagògic, aquest volum és un exacte mirall d'allò que vam viure o, com diria l'autor, sobreviure. L'estructura episòdica del text, així mateix, ens permet anar escorcollant anècdotes i situacions d'allò més enrevessades que assumeixen amb ironia les dificultats d'un gremi sovint abocat al desconcert. Uns capítols que mantenen una addictiva cadència lúdica i que tamisen unes temàtiques teòricament males de pair. Heus ací l'enginy d'un hàbil i conreat narrador que sap depurar les penúries i transformar-les en suculent material literari. Un bàlsam iconoclasta –brillantíssíma, la seua visió del procés de normalització lingüística, tal com l'escriptor Manel Alonso matisà a la ressenya que en realitzà a Sons de Xaloc–, que és també un retrat de les noves generacions valencianes que l'autor ha anat educant/combatent/garbellant. A més, entre d'altres al·licients, si algun estímul ha d'acostar els lectors a Tragicomèdia a Secundària és la seua agosarada i agraïda llibertat a l'hora de contar allò que cap altre docent s'havia atrevit a escriure encara. Un arquetipus narrador que a Europa, sobretot a França, corona les llistes de vendes i que a casa nostra no comptava fins ara amb massa referents. Afortunadament, Mateu Lluís Vives n'és un, malgrat la seua voluntat de fer les presentacions encaputxat a l'estil txetxé. És el que passa quan manipules materials sensibles, que no s'ha d'anar esbombant identitats, ni tampoc signatures...

Mateu Lluís Vives, encaputxat, a la presentació del llibre a la Universitat d'Elx

Aquest respecte i foment de l'anonimat, què voleu que vos diga, em té captivat: engrossa el misteri i aporta a les nostres lletres un glamour de gènere que li manca. Necessitem més Tragicomèdies a Secundària, necessitem més Mateu Lluís Vives i necessitem més bons llibres per tal d'agermanar el talent amb el mercat. Mentrestant, als amics docents més desqueferats, els (reco)mane obligatòriament aquesta lectura abans que comence el curs, eixe curs que entre avaluacions i avanços de calendari, sembla que no acaba mai. Seria una idònia teràpia de xoc. D'altra banda, per als que no coneixeu la dimensió pupitre i em pregunteu tantes vegades per la recomanació estival de torn, ja sabeu quina és la meua tria d'enguany. Deixeu d'ensarronar-se l'enteniment amb best sellers sobre templaris, inquisidors o bisbes, o tot alhora. Ací tenim també potencials supervendes i aquests, al contrari, no conten mentides ni se les inventen: únicament descriuen qui som. I això no és poca cosa. Ni poca broma.

Qui ens salva de "Sálvame"?

Retrat d'Ouka Leele per commemorar el lustre de Sálvame

La longevitat és una anomalia dins l'àmbit televisiu. Això ho saben els programadors, els productors i sobretot els crítics, precisament aquells que fa uns anys defenestraven la fórmula màgica de Mediaset per a les vesprades desficaciades i que ara aplaudeixen un format que capgirà la dimensió rosa catòdica amb tanta desvergonya com predisposició. Sálvame compleix cinc anys i Telecinco li ret un homenatge sense precedents que intenta dignificar el conjunt d'un llegat que, en termes d'audiència, no dóna senyals d'esgotament: un gloriós share que és realment el gran i únic estímul per haver fet de l'aniversari un acte de contricció. Els responsables de l'espai han volgut així atorgar-li a la seua criatura un embolcall pop art per mitjà del retrat que la prestigiosa fotògrafa Ouka Leele realitzà a principis de setmana amb la intenció d'immortalitzar el programa i els col·laboradors que el fan possible. Una excusa pictòrica, amb roda de premsa inclosa, per a un programa punk que ha sabut conduir amb encert eixa agredolça figura mediàtica anomenada Jorge Javier Vázquez, causant de tantes adhesions com polsegueres.

Un dels punts àlgids del programa: l'espai on es produí un intent d'agressió

És ell, sense cap dubte, qui més insisteix en vernissar de postmodernitat el programa estrella de la cadena, moltes vegades oblidant que tampoc no ha descobert la Coca-Cola o, sense deixar l'esfera warholiana, la sopa Campbell's. Que Sálvame siga un fenomen pop, ningú no ho dubta; que la idea d'encimbellar-lo als trons dels clàssics televisius siga una opció massa impostada, tampoc no pot deixar de valorar-se. Perquè per a aquesta persona que escriu és molt vàlida la referència trencadora, iconoclasta, de l'espai i de la concepció del gènere, però no deixa de ser preocupant la dilatació dels seus continguts fins a quasi cinc hores diàries. Mediaset insisteix a dir que ningú no entretén com ells. Em sembla una aportació fútil. Reivindique el component festiu i hedonista del programa, però no m'estaré de dir que és ben curiós el fet que siga l'espai més vist en eixa franja horària. Puc fer servir l'argument que molts argüeixen al respecte: Sálvame ha triomfat entre 2009-2014 perquè era l'únic magazine que garantia no parlar de la crisi econòmica, sinó de la Belén Esteban, Rosa Benito i altres mitologies compatibles. Això és cert. De crisi no se'n parlava, però no sé si em preocupa més l'actualitat econòmica o aquest succedani d'actualitat assaonada d'allò que el crític Ferran Monegal va batejar, poc dalt poc baix, com a canibalisme complaent. Perquè són els controvertits valors que Sálvame traspua allò que més hauríem de replantejar-nos: de l'arribisme a la falsedat, de la competitivitat al sadisme, de la violència a la ultraviolència, verbal i sentimental. Unes credencials que enceten –encesos– debats entre els protagonistes de la party i alhora entre els espectadors.

La Esteban en reposat diàleg amb el caigut en desgràcia Víctor Sandoval

Perquè el combustible per fer rodolar la maquinària de Sálvame tots aquests anys ha estat l'escenografia de la confrontació. La confrontació com a gènere en si mateix, disfressat de xerrameca. Una metralla de potencial abast que tant hipnotitza com aniquila l'enteniment. És una mercaderia baratíssima en matèria audiovisual i heus ací l'ardit promocional de l'assumpte: Sálvame és molt més barat que una sèrie, que un concurs o que un programa blanc. El circ, al mateix temps, és accessible i uniforme: és més fàcil desxifrar els enigmes de la vida de la cunyada de Rocío Jurado que decodificar l'etern conflicte entre Israel i Palestina. La gent busca un altre tipus de detonacions, plantegen els fans del programa en asseverar que no es tracta de telebasura. Un altre concepte peculiar, el de la telebrossa, ja que també podrien titllar-se com a escombraries els debats teòricament progressistes de La Sexta –La Sexta Noche, Al rojo vivo– on resplendeix la picabaralla visceral i bipolar entre els dos perpetus clans ideològics enfrontats. L'espectacle és igualment la carn trinxada, la de l'oponent o la de l'ideari de l'oponent. Atesa la conjuntura, no podem esquarterar impunement la màgia ravalera de Sálvame si tenim en compte l'esterilitat del mapa mediàtic ibèric: un xiquet de bolquers en comparació amb els germanets europeus, que ja caminen de la mà de sòlids consells de l'àudiovisual.

Ací, pel contrari, encara no gaudim d'organismes que ens defensen com a espectadors. Sabem a ciència certa que ens governen polítics sinistres que sols desitgen que parlem de cuixes –de futbolistes i de mamacciccios– abans de discutir sobre cap altra cosa. A ells els ve bé que gaudim del discurs nihilista de Sálvame, potser sense saber que el tir de vegades pot errar. No debades, l'àcida campanya antimonàrquica del controvertit espai en horari infantil, de sobretaula i de berenar desficiós, és una de les anècdotes televisives que millor recordaré de 2013 i 2014. I això ho féu Sálvame, amb total claredat i unanimitat i sense la interferència de palmeros dretans com Eduardo Inda o Paco Marhuenda. Instants que són com la floreta que naix al cim de l'abocador de fem. Instants que freguen el surrealisme o fins i tot la revolta. Instants que sacsegen els complexos i que permeten afirmar que Sálvame és el millor show polític que s'emet entre les cadenes espanyoles.

Algun lloc sobre l'Arc de Sant Martí

Tot i que l'efemèride del col·lectiu LGTB se celebra tradicionalment el 28 de juny de cada any –en commemoració de la històrica i simbòlica revolta de Stonewall–, aquest cap de setmana tenen lloc a les principals capitals del món els festeigs de l'Orgull Gai, aigualits any rere any pel qüestionament prescindible d'aquells que creuen innecessària la celebració, potser enlluernats per les llibertats i els drets civils que s'han consolidat amb el canvi de segle. I és que en el debat entre l'excés de purpurina i la seriositat de les reivindicacions, no m'estaré de dir que han estat necessaris tots dos elements per tal de traçar un mapa de visibilitat amb què combatre l'estretor d'altres temps i mentalitats. No debades, la igualtat és un llarg camí que no solament s'ha de recórrer amb cercaviles i confetti, sinó a partir de moltes altres consideracions al voltant del que suposa el respecte pels drets humans. 

D'atacs, discriminacions i agressions al fet homosexual n'hem sentit parlar sempre. És una realitat paral·lela a la cordialitat amb què una gran part de la societat ha assumit el valor de la diversitat, encara que l'altra cara de la moneda encara refulgeix amb brutalitat: la mateixa visceralitat paleolítica que desemboca en el racisme, el masclisme i tantes altres xacres. Vinc a dir tot açò arran del salvatge i recent assassinat (parle de l'estiu de 2014) de Javier Abil Orpegui, un ciutadà de Gandia de 45 anys que desaparegué a principis de maig de l'esmentat any per ser trobat poques setmanes després, gràcies a les investigacions policials, a les rodalies de MontePego. Es tracta d'un cas esfereïdor que els mitjans de comunicació recomposaren a partir de la macabra troballa de les despulles del seu cos. Una sèrie de pistes que conduïren els efectius fins als tres botxins i responsables de la tragèdia. Més enllà d'aquests detalls, no cauré en el parany de cap altra truculència, ni intencionalitat –com ho seria la menció a la nacionalitat dels assassins–, ja que si he mencionat el cas no és sols per deixar empremta del recordatori a Javier, sinó per reflexionar al voltant de la brutalitat que sol caracteritzar aquests homicidis. Si heu llegit les nombroses notícies que se n'han derivat, de l'assumpte, entendreu a què em referisc. El matís que més s'ha escolat d'entre la informació aportada ha estat el del mòbil homòfob com a detonant del curs dels fets, per la qual cosa, tot i no conèixer l'outing de la víctima, no vaig a menysprear una dada que sol entelar la memòria del desaparegut en un doble o fins i tot triple descrèdit.

El 1998, de fet, va ocórrer una cosa semblant a Fort Collins, Colorado. Un jove anomenat Matthew Shepard, de tan sols vint-i-dos anys, fou apallissat i mort per dos individus amb els quals havia estat bevent cerveses una estona abans. El motiu? La confusió entre corteig i camaraderia. I ser gai, per descomptat. El cas de Shepard, particularment retorçut –fou trobat encastat a un reixat, gairebé una crucifixió–, consolidà la vigència d'un mite que setze any després és una fundació i un referent mundial per la defensa dels drets gais i alhora humans. En homenatge a ell vaig escriure ja fa uns anys el relat Matthew, guardonat com a finalista i accèsit al I Premi Internacional Harvey Milk de relats curts que el col·lectiu LGTB de La Safor convocà el 2011. Una sèrie de coincidències com el mateix fet que Javier Abil fóra saforenc m'enardeix ara a compartir aquesta història, la de Mathew Shepard, que és en certa mesura la de totes les víctimes que han pagat amb la vida l'homofòbia. Que en l'altre món troben la pau que els va mancar a aquest costat de la biosfera. Que la seua desgràcia no siga només l'encapçalament d'articles morbosos. Que en el seu descans arriben a perdonar la crueltat d'un món encara en blanc i negre. Un món sense colors, ni la policromada ombra de l'arc iris. Un món nou. Més enllà de l'Arc de Sant Martí.

MATTHEW

En memòria de Matthew Shepard, 1976-1998

 

“Faggot, faggot, do you hate him ‘cause he is pieces of you”

JEWEL, Pieces of you

Fort Collins, Wyoming. 6 d’octubre de 1998. El bar, abans de la mitjanit, sembla un cau d’ànimes esmaperdudes. Junt a l’escura-butxaques, un camioner esmerça els últims cèntims en aconseguir un jackpot que no arriba mai. Hi ha quatre o cinc borratxos a l’extrem esquerre de la barra que esguarden el malaurat jugador mentre el cambrer maleeix el tirador de la cervesa, que torna a avariar-se precisament ara que encara no ha començat la nit. A Matthew li agrada la decadència del club, per això s’hi acosta cada nit cap a aquesta hora, sense saber exactament què l’atreu d’un local on cap dels seus amics gosaria mai a enfilar-se. És un indret llòbrec, sinistre, tot i que l’entendreixen els rostres dels qui l’envolten. Desconeguts o no, hi ha predominança d’homes madurs. Ha tingut sort alguna vegada, de fet, en els seus intents per fer de la vetllada l’oportunitat perfecta. Hi ha hagut sexe, és clar, però sempre amagadís i urgent, com als reduïts i idonis lavabos dels centres comercials. L’aparcament del bar és obscur i ampli, ideal per a les trobades furtives. Els seus partenaires, d’altra banda, prefereixen sempre la rapidesa i l’absència de complicitats. Al cap i a la fi, solament són aus de pas. Cares fugisseres.

D’un fort espetec, el cambrer reanima el dispensador de cervesa. Els clients beguts aplaudeixen l’escomesa mentre els espessos grumolls d’escuma retinguda ragen de l’aixeta. La porta del bar s’obri aleshores. Hi accedeixen dos xicots rossos i ben plantats. L’un du una gorra ben esgarrinxada i l’altre mordica frisós un escuradents. Matthew dubta sobre la familiaritat dels seus rostres. És la primera vegada que els veu? No sabria si assegurar-ho o no. Del que sí que no desconfia és de l’atractiu dels nouvinguts, potser vorejant la trentena. Texans estrets, roba tacada. Potser vénen de la fàbrica. El cambrer els serveix una caramullada pinta de Budweiser. Sembla que la cosa s’anima. I no solament per a la caixa enregistradora del local.

Des de l’altre costat de la barra, Matthew els reülla. Li agraden, per suposat. No sap per què se sent sempre atret pel mateix tipus d’homenot de la perifèria, però no pot estar-se d’escodrinyar-los a través del baf que entela la filera de gots buits que fan del local un autèntic cementeri de vidre: hi ha copes badades, n’hi ha de mig buides i n’hi ha, fins i tot, de calentes. La cervesa s’escalfa de pressa, tal com el neguit de l’universitari, cada vegada més pendent del que ocorre a l’altre extrem del bar. Com que ja s’ha fotut la seua consumició, no es penedeix de demanar-ne una de més. Comptat i debatut, ja en són quatre, les cerveses que s’ha empassat. Tres de rosses, una Guinness i ara una Bud, com etziben els mascles de la factoria per tal d’estalviar-se el polisíl.lab de la popular marca.

Definitivament, li recorda a un company de l’institut. El ros de la gorra, en efecte, li sembla a Arthur. Com l’enyora ara. Eren altres èpoques, és clar: molta més ingenuïtat, molt poca experiència i, a més a més, massa por. Arthur l’esperava al pati. Passejaven entre les tanques. Esmorzaven junts aquells suorosos sandvitxos de mantega i cheddar i, cap al capvespre, quan tot semblava perdut, el telefonava per dir-li totes aquelles coses intranscendents que emmascaraven un sentiment real, anestesiat pel seguit de temors i recels que dos adolescents com ells podien acumular en la solitud de la seua pertinença a Fort Collins, un petit poble perdut enlloc, on fins i tot els somnis s’evaporaven amb facilitat a mercè de les calentes ràfegues d’uns estius que no sols marcien el blat del terme. El dia que Arthur es mudà a Ohio tampoc no fou tan tràgic. Ben mirat, no arribà mai a abraçar-lo mentre compartien allò que bé s’assemblava a una relació, per la qual cosa el fet de prescindir-ne tampoc no esdevingué un tràngol complicat. A sovint, Matthew creu que s’acosta a tots els casats que freqüenten el local per tal de sufocar l’anhel que no va satisfer als setze anys, quan realment pertocava. Hi ha un poc d’Arthur, doncs, en cadascun dels homes amb qui ha estat aquests anys. El xicot de la gorra n’és un exemple. Ara, com a sedàs preventiu, l’ha mirat fixament als ulls. El xicot ha esbossat un lleu somriure i s’ha adreçat al company mitjançant una curiosa carassa. L’altre també n’ha fet esment. Sí. Segurament són treballadors de la fàbrica. Llueixen barba de pocs dies, erta i descurada. De tan rossa i tibant, sembla fil de coure sota la llum macilenta del pub. El propietari sol abaixar la intensitat dels focus passada la mitjanit, sobretot quan hi van putes per repescar algun client ressagat d’aquells que s’enjogassen massa amb l’alcohol. Avui, per contra, el bar sembla més fosc que de costum. Matthew, seduït per l’embriaguesa que li pertorba el cos, ja no distingeix massa bé el rostre dels xicots. Ara són ells els qui no li lleven l’ull de damunt. Té una faç massa càndida i mai no se n’adona. Li ho diuen moltes vegades a la universitat. Matthew Shepard, l’escridassen estranyats els professors, abans d’admirar la seua faç infantil i innocent, a mig camí entre l’adolescència, l’escola de bressol i el no res. Se’n fan creus. Potser, tal com els ocorre als operaris rossos d’aquesta nit, precisament en l’instant en què Matthew els pica l’ullet en un intent accelerat per evidenciar les seues intencions.

Hi ha un silenci aclaparador per part dels xicots. Semblen sorpresos i engrescats alhora. Durant un breu parèntesi, Matthew es penedeix del gest. Per què s’hi ha decidit? Tot seguit, un d’ells ressegueix el perímetre de la barra, lliscadissa i sutjosa com mai, i se li presenta. Sembla begut i sarcàstic, com la ganyota que executa a l’hora d’arquejar les celles, ben tupides i rodones com si foren una gruga de pèl:

-Perdona, vols que t’acompanyem a algun lloc?

L’oferiment és concís i clarificador. Tal vegada, encara ha tingut sort. No ha estat mai amb més d’un home al mateix temps, però cal aprofitar l’avinentesa. En altres circumstàncies, s’ho repensaria, però no aquesta nit en què la dolcesa de les cerveses ja traguejades li facilita de bon grat la desimboltura.

En eixir del bar, tots dos amfitrions li obrin la porta del pick-up sense miraments ni retards. És un cotxe brut, potser com les postures que hi tindran lloc, fantasieja Matthew. El xicot de la gorra engega el motor i enfila el vehicle cap a les dreceres rurals que voregen la carretera per la part nord del poble. Els homes continuen xarrupant cervesa directament de la botella. No sembla que li facen massa cas a Matthew fins que aturen el pas en una fosca clariana, al bell mig del bosc. Tot seguit, en un inesperat canvi de registre i potser d’ensonyament, ambdós operaris obrin les portes, baixen del cotxe i engrapen el jove pels braços en una violenta embranzida que el foragita des del seient del vehicle a terra. El ressò sec de l’esclafit del seu crani contra el pedregós sòl retruny aleshores en la quietud de la nit, mentre els joves li fan dues sonores potades a les costelles i a l’estómac. El cruixir dels ossos esmicolats incentiva l’acarnissament dels agressors, a cada segon més entusiasmats sobre el tors atordit de l’estudiant. Encongit a terra, com un embrió sangonós, l’estudiant rep també puntellons al cap: intenses escomeses que li baden les galtes, abans enrojolides pel desig, ara blavisses pel seguit de contusions.

-Fill de la gran puta –bramen a l’uníson-. Tros de maricon! Què pensaves? Que anàvem a seguir-te el joc?

Matthew no té temps de detectar els danys que li sotmeten el cos a un indefugible compte enrere. Si més no, el primer impacte contra el terra ja l’ha sotmés a un estrany ensopiment a partir del qual no percep la realitat tal com és. Hi ha una batzegada, de fet, que li rebenta l’ull dret mentre una sang escalfeïda, quallada, comença a vessar-li gola amunt. L’oïda, atenuada, li permet escoltar un últim mormoleig malgrat el degotim que li supura, com un oli tebi, coll avall.

-Açò és el que mereixen els fills de mala mare com tu...

I aleshores l’enteniment se li fon en el silenci de les arbrades que l’envolten. De sobte, enyora els records fugaços d’una vida encara no encetada, copsa fins i tot la imatge recent dels xicots rossos, quan els ha cregut receptius i agradívols alhora en la gresca del bar. Enyora els llavis amb crema de cacau d’Arthur, a qui no va arribar a besar mai. La seua pell, tan assuaujada. La seua preuada carn, sempre distant, protegida, impenetrable. On dimonis van a parar, cavil.la el moribund, tots els abraços que mai no arribem a fer, a culminar? Potser, abans que caiga la mitjanit com un tel de mort, abans que els assassins abandonen l’indret amb especial traïdoria, Matthew ja en sabrà la resposta.

"Una història de ficció" a Paraules en Silenci

A principis de juny vaig tindre l'ocasió de retornar a Paraules en silenci, el programa que Manel Arcos condueix amb encert i reconeixement –podeu fer-li una ullada a aquest article de La Veu del País Valencià– a Ràdio Pego. De fet, pel que fa a la meua visita, ho feia per segona vegada ja que a l'abril de 2013 ja hi vaig assistir per parlar d'Últimes existències –enllaç al programa d'aleshores–; un any després, la meua intervenció no es va distanciar massa del desgavell econòmic i social que guiava el meu anterior llibre. No debades, Una història de ficció, publicada enguany per Tabarca dins la col·lecció Tabarca Narrativa, és un apèndix de l'anterior novel·la. Una cara B sobre la qual vam conversar al llarg d'una entrevista amena i heterogènia. Un dinamisme que li agraïsc, i molt, al Manel, sobretot per haver comptat amb mi per segona vegada a pesar d'unes temàtiques tan agredolces per a un programa que sol focalitzar-se en la poesia i en atmosferes més disteses. Com sempre, paga la pena deixar-se engatussar pel reclam hertzià que cada dimarts ens depara Ràdio Pego. Si més no, vos deixe amb aquesta darrera incursió meua. Una estona de pau per garbellar el present i fer-ne teràpia. Un espai de lletres on combatre el desencís i traçar suggeridores escapatòries.

Enllaç al programa dedicat a "Una història de ficció" dins del blog de Paraules en Silenci

Coses que fer el 19 de juny de 2014

El passat 30 de maig, a penes quatre dies abans que el rei Joan Carles anunciara la imminent abdicació, vaig penjar al Facebook aquesta foto que ara compartisc de nou sense saber que m'estava avançant a una declaració històrica. Com que molts m'ho heu preguntat, voldria desmentir des de l'encapçalament d'aquesta entrada que no tinc cap dot adivinatòria, ni cap altre poder de vidència que em permeta vislumbrar el futur. De burrera, al contrari, vaig servit, per la qual cosa la instantània –original de 2007– voldria que s'interpretara com una resposta espontània a l'enrenou cortesà que sacseja els mitjans estatals des de fa dues setmanes. Un rebombori incontrolable que serà coronat, mai millor dit, demà dijous 19 de juny de 2014. Per a l'acte en qüestió no vaig a emprar ni una sola paraula. Crec que és la reivindicació més sincera que puc fer en aquest moment de silenciosa submissió on se'ns demana que pengem banderes espanyoles dels balcons en una crida a la unitat patriòtica. Es veu que l'esperada cercavila madrilenya en olor –ferum?– de multitudes necessita d'aquest estímul cromàtic rojigualdo tot i que he de dir que les úniques cavalcades madrilenyes que puc digerir són les dels Reis Mags i les de l'Orgull Gai (en aquest ordre). La resta, què se jo, em sembla una pantomima desmesurada. Per això, aquesta persona que escriu continua pensant que les úniques corones acceptables són les de merenga (les que preparen les àvies trafegoses per festes) i que l'únic rei mínimament suportable és el lleó, en la versió musical que, ves per on, es representa a un teatre del mateix carrer per on passarà el passacarrer felipista. Amb tot, fa un any ja vaig dir ací mateix el que pensava del desgavell borbònic, tot i que tenint en compte la data de demà no m'estaré de recomanar-vos una sèrie de tasques que podeu desenvolupar per tal de contenir els crits d'eufòria davant la desfilada de Felip VI. Preniu-ne nota, per favor:

1. Llançar la Constitució a l'avenc de lava de la Muntanya del Destí: Ja sé que costa arribar-hi, però si teniu collons de fer la Botamarges, el Gegant de Pedra i maratons perimetrals semblants, no em vingueu amb dramatismes i negacions. El problema de dur la Constitució fins al cor de Mordor per tal de destruir-la completament és que haureu d'enfrontar-se al GollumPPPSOE (es pronuncia així: Tolkien tenia molta imaginació), el qual sols manté intacta la longevitat en la mesura que el document sagrat continue estalvi. Haureu de perseverar en l'intent, ja que la croada no és fàcil. La Constitució està escrita sobre marbre i és inesborrable. Ara bé, si ho dicten els Nazgul de la troika els paràgrafs poden traure's d'una ditada com si els hagueren escrit amb un retolador de Magia Borrás. Més que més, si es tracta de dictats econòmics que malmetran la mateixa societat empobrida que vols més pa i menys monarques. Al cap i a la fi, aquest teatret medieval es veu que genera adhesions espontànies. Fins i tot mutacions inesperades. La de Rubalcaba i Susana Díaz és de traca, però bé, ells han volgut sumar-se a la dimensió Avatar de la sang blava i de l'esperit esquerrà ple de blavures.

2. Fer-se un jardinet republicà: L'admirada amiga i exalcadessa de Pedreguer Júlia González Maillo sempre em sorprén pel seu activisme i insubornable militància. Em comentava l'altre dia durant el sopar en homenatge a Antoni Lluís Carrió l'alegria amb què havia plantat flors grogues, roges i morades a l'entrada de casa. En va penjar fins i tot una mostra al Facebook, per la qual cosa la seua tria em va semblar un quefer idoni per a un dia especialment neguitós com el de demà. El jardí republicà és un antídot infal·lible contra l'excés d'expectatives de l'Scalextric a la capital d'Españñña (amb triple n, que té el mateix significat que la triple ics del cinema porno). Un jardí tricolor que ens recorda la complexitat d'articular un discurs democràtic del segle XXI mentre altres s'entesten a retrocedir cap al passat. Quan arriben al paleozoic, que m'avisen, per favor, que jo me'n baixe. Em fan molta nosa els trilobites. Més que les paneroles roges.

3. Fer el canvi de temporada del fons d'armari: Efectivament, passar de la roba d'estiu a la de més estiu. Heu de saber que ja no tenim hivern oficialment, per si no se n'havíeu adonat. També ens l'han bescanviat, com Terra Mítica o l'Aeroport de Castelló. No volíeu Camps i Fabres? Nyas, cabàs. Ara la gradació estacional serà la següent: ESTIU-MÉS ESTIU-MOLT MÉS ESTIU-XÀTIVA. Si teniu jerseis de llana o pul·lòvers de cotó gros sempre podeu retornar-los a Inditex, per tal que els reciclen i vos els tornen a vendre per cinquanta o seixanta euros amb tota la desvergonya del món i facturant a Irlanda, que és on Amancio Ortega té seu fiscal. Això és patriotisme empresarial i la resta, estupideses. Amb raó ja és el més ric del món! No debades, crec que haurien d'elaborar un rànquing amb les personalitats amb més barra de la biosfera per saber on quedaria l'inventor de les bates de guatiné amb perspectiva de marcar tendència tèxtil i inversora.

Doncs, això: podeu fer qualsevol d'aquestes tres coses. Fins i tot podeu fer el que vos vinga de gust. El que vos done la gana, vaja. Allò que el cos puga donar de si. Se m'acut també la idea de llançar la televisió per la balconada per tal d'estalviar-se la retransmissió oficial del paripé. Potser MediaMarkt finançaria l'operació amb qualsevol estratègia de bescanvi. Qui sap. Tot és possible ja. Fins i tot el fet  de renovar una monarquia en plena democràcia sense que el poble puga dir ni mu. Ai, el poble! El mateix que rescata els bancs que després li embargaran casa. El mateix que tolera governs que abaixen impostos per tornar a guanyar eleccions i no per voler empoderar una societat paupèrrima. El mateix que corona Belén Esteban com a princesa del pueblo per no voler dir que en realitat la prefereix a la casta borbònica que ens sotmet. Ai, els borbons! Els únics capaços de prestigiar la diva de Paracuellos fins a límits insospitats. De fet jo, hui, preferisc la reina ravalera de Sálvame a la queen de la sonseria absoluta: una Letizia Ortiz amoixamada que, més sabuda que ningú, ja sabia fa deu anys que el periodisme no dóna per a menjar i que calia cercar negocis més pròspers. Les corones, a diferència dels periòdics, no fan expedients de regulació. Són immortals. Insofribles, també. I això, la previsora Letizia (amb zeta de zènit) ho va saber abans que ningú.

La Esteban, coronada Reina de Sálvame per televot fa a penes una setmana

El regne dels elefants blancs

"Els imperis no els ensorra ningú. Es podreixen per dins i després solseixen tot sols"    RUDOLF WALSH

Té nassos, la cosa. Llegia en un article traduït de l'anglés la vigència que ha assolit el concepte d'elefants blancs dins l'àmbit de l'arquitectura i cultura saxones. Infraestructures, edificacions ambicioses, projectades en temps de bonança, els propietaris de les quals ja no poden mantenir, ni tan sols entendre. Una definició sintètica per a una matèria que no ho és. O sí, de vegades. Depén de l'arquitecte de torn, de l'enginyer o de qualsevol dels borinots que sobrevolen aquests megaprojectes per tal d'obtenir algun avantatge a mercè del pertinent brunzeig. Vet aquí que no estaria mal, atesa la proliferació d'elefants blancs a casa nostra, que la conjuntura permetera batejar amb eficàcia aquesta regió costanera tan controvertida que habitem. Res ja de Comunitat Valenciana –carrinclona tria, com una comunitat de regants o de veïns–, ni País Valencià –opció que alça urticàries, eczemes i nafres en la dimensió Avatar blavenciana–, ni molt menys Regne de València –que té el seu puntet Tolkien o de Joc de Trons, medieval i heroic alhora–; la denominació idònia i oficial hauria de ser la de Regne dels Elefants Blancs. D'exemples, ens en sobren, tot i que no estaria de més fer-ne un repàs accidental. Accidental, literalment, per la caterva de titulars que aquests palaus contemporanis ens han regalat, tot recordant-nos com l'orgia de sobrecosts, avaries i reparacions ens ha posat en el mapa. En el mapa de què presumia Paquito Camps, un mapa que no és cap altre que el de la mediocritat i la (cutre) utopia versió emblanquinada. La inoperància d'un govern que ha comportat balafiar 625 milions d'euros en uns sobrecostos que se solapen als 1100 milions d'euros originals d'una Ciutat de les Arts que ara resta atemorida, encerclada per una societat pauperitzada que no es reconeix sota l'ombra d'aquestes efígies.

La Ciutat de les Arts i les Ciències, en pla i il·luminació Disneyland.

Aquestes dades provenen de l'ampli estudi que Esquerra Unida del País Valencià ha recopilat i difós per mitjà de la seua web http://www.calatravanonoscalla.com/#, adaptació posterior de l'original calatrava-te-la-clava.com: un espai web represaliat pel mateix arquitecte que va facturar 100 milions d'euros sense moure's del seu despatx a Suïssa i, per tant, sense declarar ni un gallet en el territori que el contractava i pagava bitllo-bitllo. Una demanda, la de l'ofés Santiago, que ha suposat una condemna ferma per a EU, l'executiva de la qual haurà de fer front a uns 30.000 euros en concepte de deshonor –a la web actualitzada, l'agrupació recapta donacions al respecte–, així com retirar el títol primigeni de l'espai web. Una sentència que (re)cobreix la dignitat de l'arquitecte, però que no sé si condensa el grau d'indignació d'una societat que ha vist créixer les seues bestioles blanques pertot arreu sense saber per a què o per a qui havien estat concebudes. No debades, mai no m'ha deixat de sorprendre l'obsessió fàl·lica dels governants populars a l'hora d'envoltar-se d'objectes grans i superbis. Ja siguen els tot-terrenys de luxe (Lexus i Audis de gamma alta han fet l'agost, els agosts, durant aquests anys mítics), ja siguen les reformulades piràmides d'avantguarda que el senyor Calatrava tan bé va saber representar. Els faraons necessiten els seus temples i la geografia valenciana n'és testimoni (i ostatge) d'aquesta dèria simbòlica, excessiva, abassegadora:

Un dels accessos al Palau de les Arts (o dels Vidres Trencats)

L'edifici, més que nu, despullat de contingut

El Palau de les Arts Reina Sofia: Algun dia ho hauré d'escriure, de narrar assossegadament i remarcar que els meus ulls han vist com l'aigua n'inundava el pati de butaques. Com els vidres de les portes esclataven davant d'un aiguat normal i corrent i com, encara que no tinguera res a veure amb la pluja, el trencadís que recobreix l'auditori s'esmicolava a trossos. Bocins que queien com una pluja paral·lela fins a deixar pelat el buc insígnia de l'Armada Calatrava. Un procés que és una metàfora tan evidentíssima que t'ho diu tot, t'ho deixa tot fet, just com les òperes que precisament s'hi cantussegen i que no seran mai tan tràgiques ni èpiques com la desfeta de la cuirassa de ciment que les aixopluga parcialment, sempre parcialment. I és que mai no sabrem si és més esbojarrat el disseny del contenidor o del contingut: voler que una ciutat com València siga un bressol líric (amb el que costa, amb el que això comporta quant a pressupost) mentre no es recolza ni es protegeix els músics i intèrprets valencians, o la mateixa escena dramàtica de la terra, és un exemple del desgavell que ens té captius. No ens enganyem: en matèria de gestió cultural, els cinc lustres populars són un immens manual d'autoodi. Aquest palau n'és el símbol i el harakiri, a l'estil suïcida d'un alacrà.

L'Àgora: A més d'una pel·li avorridíssima d'Amenábar, la també anomenada Petxina és una de les altres parades ineludibles. Ja no pel seu cost o estètica, sinó pel seu erràtic plantejament. Teníem aquaris, teníem umbracles, museu de les ciències i una inabastable superfície enpiscinada, val. Per a què necessitàvem, així doncs, aquest altre trofeu? Per a fer un torneig de tennis? No crec. L'Àgora demostra que l'obsessió fàl·lica dels nostres dirigents esdevé addicció, fins i tot nimfomania: mai no hi ha prou fals i per això en necessiten de nous, com l'actriu o l'actor porno  de torn que encabeix a la boca fins a tres penis en una mateixa i assedegada fel·lació. Hi ha excés, límits sobrepassats, però alhora complaença. És un descontrol cobejat, gairebé involuntari, que ens dóna pistes per desxifrar una patologia digna d'estudi. Mireu bé la foto: guaiteu l'escàs marge d'horta que voreja l'edifici, fins i tot la vella caseta que resta immòbil sota la presència deïficada del darrere. El contrast entre el que som i realment volem fingir que som (o que han volgut fingir). Heus ací el gran problema, talment fracàs, de les grans mitologies arquitectòniques del Partido Popular de la Comunidad Valenciana: que no ens representen a nosaltres, sinó que solament els representen a ells, els seus ideòlegs i benefactors; un mirall, al remat, que és al mateix temps miratge i parany.

The Three Calatrava Towers: ni a Qatar se'n farien, de construccions com aquestes

Les torres que no van poder ser: Abans de la tempesta hi hagué un poc de calma ja que l'esbós que ací vos retrate sols es va quedar en això, un motlle buit, impossible, però igualment cobrat per Calatrava. Fins a 15 milions es comenta que va arribar a cobrar el responsable d'una maqueta que reprodueix l'artificiositat d'unes torres que semblen escopides des de baix. Un gargall enlaire. Una anomalia urbanística que no va arribar a existir en un altre lloc que no fóra la ment megalòmana del senyor Camps, el mateix inconscient que no s'havia llegit un sol llibre d'arquitectura fins aleshores (si és que tan sols el fullejà). Tan poca mollera com per no saber que aquest tipus d'inversions es planegen en el temps i en l'espai, fins i tot es consensuen amb el poble. A Bilbao, el Guggenheim es fon amb el paisatge com si sempre hi haguera estat; a València, les germanes bessones d'aquestes torres despunten entre els finestrals de les finques modestes, a l'espera de saber per quin motiu van ser erigides. Mentrestant, el buit i la despesa. Darrerament, la desolació de saber que a més de deficitàries, tenen deficiències estructurals.

Acabe aquest repàs assaborint un poc d'ENO. No, no parle de cap constructora ni promotora, sinó d'un got de sal de fruta. I és que quan un s'atura –i se satura– a cada cas, a cada exemple, no pot evitar l'agrura. És una acidesa que se soluciona quan t'assabentes que moltes altres ciutats europees perjudicades per l'estudi de Calatrava han demandat l'arquitecte abans que ho fera la més afectada de totes. Venècia, per exemple, no s'estigué d'exposar el desprestigi i perill que suposava un pont per on tothom s'esvarava. Ai, Calatrava! La marca de la casa. L'herència d'una firma tan lliscosa com escorredissa. Per la meua part, continua preocupant-me més l'assumpte gàstric, el qual sols minva quan m'adone que creixen les denúncies a l'il·lustre tècnic. Tant és així que vos encoratge, si heu demanat alguna vegada en la vida per postres Pan de Calatrava, a demandar-lo també. Per indigestió, per intolerància a l'ou i al bescuit, per mala bava, pel que vos done la gana...  I no, no m'acuseu de demagògia. Demagògia és dir que tot el que he enumerat en aquesta entrada és joc polític esquerrà o antipatriòtic. Parleries. De tot he hagut d'escoltar en aquests anys d'elefants blancs que pasturen amb traidorïa pel nostre territori, tot arrossegant tanques i vedats, parcel·les i propietats. Ben mirat, no cal preocupar-se'n: en el recorregut vital dels elefants sempre arriba l'hora d'enfilar la senda cap al cementeri. És un moment bucòlic, l'instant definitiu, quan el ramat de paquiderms s'allunya de la vida natural per abraçar la mort: santuari d'ossades i voltors que ningú no gosa visitar. I és així, solament així, com ha de ser. Les bèsties sagrades, els tòtems que ens coronen, són orgull i alhora mausoleu.

La doctrina del moviment

"No deixes de córrer, no deixes d'escriure, no deixes de llegir"    GONZALO PERAZZA

Feia molts dies –i molts quilòmetres– que volia dedicar-li un post a l'enrevessada relació entre l'atletisme i la literatura. En realitat, més que un vincle, es tractaria d'una contraposició, d'una divergència; la suma de dos extrems que remet al ying i al yang, a la possibilitat remota d'entrellaçar dos conceptes en teoria oposats i, a la fi, compatibles. Parle d'aquesta dualitat per introduir la meua experiència runner, sobretot ara que celebre dos anys en la pràctica d'un esport al qual mai havia gosat apropar-me. Jo, que sempre havia fet esport en instal·lacions cobertes (judo, durant la infantesa; gimnàs fins fa dos anys), volia compartir les su(c)oses reflexions que m'han acompanyat d'ençà em vaig calçar unes modestes Adidas per endinsar-me senderes amunt, caminals avall.

Un temps, aquests vint-i-quatre mesos, en què tal afició ha anat creixent de manera sorprenent fins al punt d'esdevindre una tendència imparable, un fenomen que no només es limita a l'esfera esportiva, sinó que comprén igualment altres àmbits tant sociològics com de comportament. Del boom de córrer en donen fe els massius circuits de curses locals i comarcals –a cada nova edició, amb major nombre d'inscripcions–, els consolidats clubs i escoles d'atletisme, la proliferació de l'oferta tèxtil relacionada amb el gremi o fins i tot les publicacions relacionades amb la matèria. Dins d'aquesta darrera manifestació caldria situar De què parlo quan parlo de córrer (Empúries narrativa), una recomanable obra d'Haruki Murakami on l'escriptor japonés aborda la importància de l'atletisme dins la seua carrera personal i professional. Un llibre que curiosament agrada menys als esportistes que als assagistes i que em sembla un bon argument per defensar la meua pròpia visió d'aquesta disciplina, tan allunyada dels dorsals com d'una teorètica intel·lectualització del fet de córrer.

Recorde perfectament el diagnòstic del traumatòleg que dictaminà, allà pels volts de 2012, després de radiografiar el meu peu dret des de totes les perspectives possibles, que la inflamació del dit gros provenia de la fractura del sesamoideo, una molèstia que intuïa des de feia mesos però que encara no havia pogut localitzar. La recomanació, fèrria: res de córrer ni prémer excessivament el peu ja que calia deixar-lo reposar indefinidament fins que l'os es recuperara. Cal dir que la lesió era fruit de la meua gosadia d'haver perpetrat sempre les piruetes, bots i potades més arriscades de les classes de bodycombat sense tindre en compte el meu pes (100 kg, yes, tot i que no s'ho creu mai ningú). Assumida la consciència del repòs, cal dir que la prohibició de córrer no em preocupava ja que aquest era un esport que no m'havia cridat mai l'atenció. Hi havia un poc de gossera i de rebuig, a més del tòpic de creure'l avorrit a més no poder. Així mateix, quan el mateix metge em recomanà la natació, aquella crida ja la vaig trobar més dessaborida. De fet, adore la mar i sempre estaria en remulla (a la platja, a les piscines, als spas; sóc un lluç, una gambeta, un Pescanova total quant a denominació d'origen), però el fet de transitar reiteradament per un carril d'aigua amb les ulleres i la gorra oprimida em devasta: em sent com una sépia ensinistrada, com el camellet de la tómbola de la fira que va i ve, va i ve fins que se'n farta. Tanmateix, com a l'adolescent rebel al qual sols li abelleix fumar quan li prohibeixen taxativament acostar-se a una cigarreta, la petició del metge fou la clau de la meua mutació definitiva.

Un trosset de la partida Alfatares, abans d'un xàfec

Quan la inflamació del peu ja havia minvat i feia vora sis mesos que no practicava cap esport, em vaig decidir a eixir a córrer. Un primer pas que fa molta mandra però que vaig desafiar amb decisió, malgrat els esbufecs que se solapaven amb les inspiracions i que em feien desistir en l'intent a cada nova camada. L'escenari de l'escalfament: la partida Alfatares, d'Ondara; el meu racó preferit del terme i potencial pista on assajar-se el cos i la resistència. Una resistència que s'ha d'adquirir amb paciència i perseverança, mentre corres i t'atures per tornar a alenar, per tornar a dir-te que tens la gola seca i que eres un desencert absolut. Un hipopòtam. Una màrfega en moviment. Malediccions que no paga la pena imprecar perquè no condueixen a res, a diferència dels teus peus, els quals sí progressen quan superen la prova de foc de les primeres i queferoses setmanes de provatures i cruiximents. Una mínima estabilitat que tard o d'hora arriba i que remet al mític proverbi ciclàtic (dels ciclats, que no de les Cíclades) que penja dels pósters a les sales dels gimnasos: No pain no gain, és a dir, sense dolor no hi ha guanys.

Finca de Torrecarrals, un dels cims d'aquest racó de la Marina

Des d'aleshores, tal com assenyalava al principi, han passat dos anys. Si el lector és il·lús creurà que ara ja estic preparat per fer una mitja marató o fins i tot una marató completa, però lamente anunciar que aquests no van ser mai els meus humils objectius. No debades, en tot aquest temps no he canviat massa els itineraris, ni tan sols els rendiments. Continuen fascinant-me els mateixos camins, les mateixes costeres. M'encanta, especialment, l'esforç ascendent de la costera que puja des de les Alfatares fins a la finca de Torrecarrals, des de la qual pots divisar mitja comarca, escortada per Segària i per una mar que fita amb altres muntanyes, planes i retallades cap a La Safor. Els bancalets de tarongers. Canyes de ribera. Barrancs. Ondara. Casetes disseminades. El Verger. Nuvolades. Una bandada d'estornells. El sol, ponent-se dalt la Cova Fosca. Atractius d'un tramat que fa olor de flors tot l'any i que m'agradaria ensumar més intensament malgrat el meu deficient olfacte. Un trajecte que té el tast de privilegi quotidià i que repetisc amb golafreria, com si m'anaren a esborrar el paisatge demà mateix i necessitara copsar-lo insistentment, assedegat de fenoll, de garrofes i de gesmiler. Un recorregut que és en si mateix una abstracció, una festa, que paga la pena reviure. Una mitjana de sis o huit quilòmetres solen ser les meues marques diàries. De vegades, deu. Entre quaranta i seixanta minuts de trontolleig. No ho podria determinar amb seguretat ja que no m'acompanyen ni rellotge, ni comptaquilòmetres, ni GPS, ni cap dispositiu addicional. Desconec, a més, quina és la vertadera eficiència de tots aquests equipaments. Pel que fa al calcer, no sé si queda bé dir que continue posant-me les mateixes Adidas senzilletes del principi. Un poc estropejades, això sí, però les preferisc a les Asics Kayano que vaig comprar expressament després de vàries recomanacions i que vaig haver de revendre perquè em calfaven el peu en pla efecte hivernacle (no sé si açò li haurà passat a cap altre corredor, però per a mi era un inconvenient definitiu, sobretot si la sabateta en qüestió val 170 euros).

Amb tot, puc testimoniar que l'addicció al running és fervorosa i devota. No sé si el verí depén de l'alliberament de la serotonina o de l'enjogassament de les endorfines, però la sensació de benestar que m'ha procurat en tot aquest temps el fet de córrer no l'havia experimentat mai amb cap altre esport. Parle d'una sensació absolutament vitalista que explicaria per què els antidepressius moderns basen el seu efecte amb l'augment dels nivells de serotonina. Lluny dels medicaments –i ben a prop del territori!– hi ha bàlsams ben econòmics que explicarien aquests processos. Jo he tingut el goig d'experimentar-ho i per això volia elaborar aquesta entrada, la qual voldria dedicar a les persones que han contribuït a refermar el discurs de l'atletisme més enllà de l'esfera esportiva. Per una part, el periodista, corredor i amic Toni Marí, qui en el seu fructífer blog ha sabut normalitzar i narrar la seua experiència runner i, per un altre costat, el també amic i consagradíssim atleta i entrenador de Dénia Franc Beneyto, qui dóna compte dels seus triomfs en el recomanable blog http://francbeneyto.blogspot.com.es/.

El talent, alhora rendiment, de les persones que he mencionat potser resideix en el fet que tots dos van començar a córrer quan no era cool, ni estava de moda, ni tan sols se sabia ben bé per què es corria. Per què correm, al remat? Jo em conforme amb l'experiència introspectiva que tan bé descriu Murakami al seu llibre. N'aprofite alguns reclams, com per exemple la tasca de reescriptura o d'invenció que somou les neurones de l'escriptor quan corre. Per a mi, és una teràpia ideal per a esbandir els dubtes, fins i tot per a escampar-los. Desfer-se'n. En uns temps tan poc afalagadors, és curiós com s'han plenat els camins rurals, les rutes muntanyenques, de corredors amateurs i professionals. És un moviment, mai millor dit, que remet a un canvi de rumb. Una religió que sabem on comença però no on acaba i que pot viure's des d'un o mil enfocaments. El meu, ja l'he contat. Córrer per plaer, sense cronòmetres i sense metes. Pel plaer de córrer. No competir amb ningú, ni tan sols amb mi mateix. Experimentar el sofriment de la manca d'oxigen, d'aigua, i sentir-se còmplice del desgast i de l'esforç. La glòria, el descans, després. Eixe és el pòdium que jo cobege i que sols depén d'un mateix. La doctrina del moviment, davant la rutina de l'immobilisme i la inacció. Una metàfora valuosa per a uns anys complicats durant els quals ens hem hagut de conformar amb poquetes, poquíssimes, coses. Córrer n'és un exemple. Córrer contra les adversitats. Per escapar-nos-en o per rebatre-les. Córrer a contracor. Amb avantatges o desavantatges. Córrer, per saber que estem vius. Vius mentre correm.

Huit miracles bascs: Lectura geopolítica de l'èxit cinematogràfic de la temporada

El nostre és un país peculiar. Ho admetem o no, hi ha una singularitat especial a l'hora de crear fenomens –i fenomenologies– i, damunt, creure-se'ls. Ocorre en el camp de la cultura sobretot, en el marc d'una indústria complexa com és la literària i, més freqüentment, en la cinematogràfica: un sector delicat i controvertit que no té res a veure amb les filmografies veïnes, les quals solucionen i fins i tot legislen les situacions desiguals de mercat, i de percepció. Abordar l'èxit d'Ocho apellidos vascos des del punt de vista mainstream és un fet inèdit dins la indústria española, la qual no està acostumada a tastar aquestes glòries, potser per la pertinaç perpetuïtat d'uns models de funcionament caducs que sols troben en l'anual gala dels Goya un mínim de presència i autoestima mediàtica i social. Tret d'això, el cinema espanyol encara es percep arnat i enquistat, potser perquè productors i mecenes continuen ancorats a uns clixés sense l'abandó dels quals no hauria estat possible l'esmentada i taquillerísima comèdia de Martínez-Lázaro.

Sens dubte, una de les millors escenes d'aquesta transgressora comèdia

I és que les raons d'aquest èxit sense precedents passen, sobretot, per la confiança en els valors ermergents. Professionals valuosíssims que, amb experiència prèvia o no, tenen molt a dir dins la indústria malgrat no comptar amb la projecció (en tots els sentits) i recolzament suficients. Açò, per una part. D'altra banda, no s'ha de menysprear el suport publicitari/totalitari de Mediaset durant els mesos previs a l'estrena; un recurs infal·lible per burxar l'interés de les audiències durant el preescalfament promocional. No ens n'oblidem: Lo imposible va partir igualment amb aquest oportú avantatge de comptar amb un 29 % de share constant a l'hora de vendre'ns la moto. Després, comprar-se la moto ja depén de cadascú, però un ja no pot dir que no coneix el producte, que no n'ha sentit parlar. Amb tot, Ocho apellidos vascos atresora uns mèrits que no vaig a deslluir-li i que es fonamenten sobretot en el seu bastiment iconoclasta, trencador i, en darrer terme, balsàmic. 

Aquest ingredient cal atribuir-lo a l'estat de gràcia del seu guió, perpetrat per Diego San José i Borja Cobeaga, tots dos amb una interessantíssima trajectòria que ha alletat, entre d'altres joies, formats televisius com Vaya Semanita (ara rescatat per Mediaset, de l'ETB, a Factoría de Ficción). Als guionistes se'ls ha de valorar la qualitat d'un text que sobrepassa molts mites per reformular-los, per enjogassar-se'n, fins a deixar en calçotets l'anàlisi crispat, irremeiable, d'un tema nacional(ista) que fins fa poc era un tabú. Si fem una ullada a la seua carrera, San José i Cobeaga es caracteritzen per no censurar-se ni censurar res. Ara bé, cal afegir que la situació actual d'una ETA moribunda i en desbandada és la cirereta que arrodoneix la visió còmica d'un conflicte que se'ns antulla cicatritzat, digerit, més a prop de la pau, de la catarsi, que de la kale borroka. El film ha explotat una conjuntura en el moment adequat i en el punt escaient. Això no s'assaja. Això ve com ve i fins i tot el càsting n'ha estat a l'altura. Una Clara Lago icònicament abertzale i, sobretot, un Dani Rovira inoblidable que demostra que tenim grans actors pendents de descobrir. Sols cal llogar-los, deixar-los fer i deixar d'abusar de l'agenda de cares boniques habitual.

Tant de bo la indústria sencera recapacite a partir d'aquest boom de la comèdia pura i lliure per tal d'encabir esdevenidors projectes novells, ideats per valors novells en una renovada visió de l'escena. No debades, dos mesos abans de l'estrena d'Ocho..., ja vaig tindre l'ocasió de desitjar-li a Borja Cobeaga –un dels artífex del relat– tota la sort del món en la darrera edició del Festival Curt al Pap de Parcent, on el guionista i director basc guanyà merescudament el principal guardó pel seu curtmetratge Democracia i on vam coincidir en un acte de lliurament on també es reconeixia Chanel nº 5, basada en un conte meu, del també jove director (i promesa, i amic!) Aarón García Sampedro. 

Amb Borja Cobeaga (a la meua dreta) i amb Sergi Miralles, cineasta de Pego, a l'esquerra

A ells, a tota eixa nova generació de creadors que lluita i filma per fer-se un lloc dins la indústria, caldria dedicar-li els encenalls d'eixa festa de taquilla, d'esperança, que suposa Ocho apellidos vascos. Un miracle d'optimisme per omplir de gom a gom les sales, per revifar el talent d'aquells que esperen, expectants, el seu torn de dirigir, de contar una història amb imatges.

"Ací em pica, ací em cou": Revival pasqüer amb excusa i seqüència gastronòmica

I, sense voler, arriba Pasqua i t'adones que, de totes les nostres celebracions, aquesta és la més outsider ja siga per la llibertat amb què vagareja pel calendari any rere any, ja siga per la varietat d'interpretacions que un pot donar-li. Perquè de pasqües n'hi ha un grapat: la de la Setmana Santa, la de si ara viatge o ara no em ve bé, la d'anar a la muntanya, la d'enlairar el catxirulo, la de quedar-se escarxofat al sofà fins que s'acaben les existències de mona...  Amb tot, i si un suca el melindro dins del tassó de la nostàlgia encara més, és fàcil constatar que aquesta festa ha perdut vigència, solidesa, potser atordida per l'excés de les festivitats que la precedeixen a l'hivern i que li donaran continuïtat a l'estiu. Un parèntesi. Una pausa. La Pasqua ha migrat, així doncs, a mer Kit-Kat lúdico-festiu. No debades, batejar aquestes dates amb el nom d'un snack no és una accepció gratuïta. Si heu rebut cap oferta promocional dels supermercats que en aquestes dates fan l'agost (sí: també en clau de canvi climàtic), sabreu que cal consumir xocolata a dojo i, entre tauleta i tauleta, rosegar un poc d'eixe succedani de mona que vénen ben embolcallada de plàstic com si fóra una exportació de Fukushima. És aquest i no cap altre l'emblema dels dies que ara ens pertoca reivindicar, tot i que en el següent llistat repassarem la vigència d'aquestes mitologies gastronòmiques d'entretemps:

La mona de Pasqua: Com bé assenyalava abans, no tenen res a veure les mones casolanes amb les del supermercat. Molts forns amassen encara les receptes tradicionals, per la qual cosa no vos deixeu engalipar per les (sub)versions de les grans superfícies. N'he arribat a tastar algunes que no fan asbolutament gust de res, la qual cosa és també un repte. Això sí, com que no sóc un integrista de la tradició, m'agradaria que algun organisme internacional  intervinguera en el costum d'encastar un ou dins la mona. M'he passat la infantesa empassant-me ous durs creient que es tractava d'una obligació dins el ritual de la mona i moltes vegades vaig estar a punt de morir ofegat (Asfixiado por un panquemado, n'haurien dit els titulars), per la qual cosa he d'agrair la moda dels ous de xocolata: introducció gràcies a la qual les generacions esdevenidores podran berenar la mona amb més comoditat i, sobretot, seguretat. Encara que no ens enganyem, arribada una certa edat, el que realment abelleix és agafar un altre tipus de mones. I aquestes, per descomptat, no porten ou.

La (sobredosi de) xocolata: Val, ja sabem que la quaresma obri l'apetit i que Lidls, Aldis, Mercadones & cia. s'encarreguen de fer-nos memòria (gustativa). De qualsevol manera, la tendència dels ous de xocolata, evidentment saxona, contribueix a apujar el còmput calòric d'uns dies en què també hi haurà overbooking energètic des d'altres àmbits alimentaris. La xocolata que es ven amb motiu de les pasqües, però, té més llet que cacau i més mantega que textura cruixent. Ben mirat, i ateses les múltiples versions del format originari de l'Easter egg, podríem dir que els aparadors de les pastisseries, els prestatges de dolços dels supermercats, són una orgia Kinder on el referent principal s'ha vist del tot descolorit davant l'allau de la marca blanca. El fill ha matat al pare, i també a l'avi. I a qui es pose per davant. En matèria de xocolata, no hi ha ningú estalvi. Un altre recordatori per al·ludir una altra especialitat: no us fa un poc de nosa la xocolata blanca? No fa gust de llet condensada? Resumint: entre el Milkybar i el bar, jo em quede al bar.

La (peasso) mona catalana: Algú ha de dir –i ho ha de dir sense vergonya d'una punyetera vegada– que la mona catalana és la germana drag-queen de la mona valenciana. Que si els ninotets, que si les plomes i la purpurina... No hi ha dubte, la mona catalana és la Norma Duval dels hidrats de carboni. És el dolç gai per excel·lència i ho hem de saber valorar. Recorde el shock de la meua primera mona catalana, ataüllada a una pastisseria de Terrassa, ben a prop d'on viu la família del meu avi. Des d'aleshores no n'he dubtat i continue reivindicant els valors transversals que aquesta recepta atresora en la seua confecció multicolor. En teoria, podria ser l'evolució de la nostra mona, actualitzada en concepte Gayxample o qui sap si des de l'etnografia se'ns podria donar una explicació més reveladora. Mentrestant, però, jo ja sé què desdejunava El Titi.

Menjar (o fotre) al camp: Era fins fa poc una opció majoritària, la d'escampar el poll, sobretot el diumenge de Pasqua, i simplement gaudir de la natura, dels entrepans de llonganissa i dels ous farcits (de nou, l'ou: sospitós tot). Una tendència, la del picnic, en clar retrocés. Jo crec que ja no anem al camp, a les muntanyes, per dos motius: l'un, perquè estan quasi totes urbanitzades i, per un altre costat, perquè les que no són privades estan socarrades pel darrer o pel pròxim incendi. No faig demagògia, sinó denuncia del que no m'agrada i, per desgràcia, tenim. La llegenda històrica diu que a finals dels anys huitanta un esquirol podia anar des d'Escandinàvia fins a Àfrica botant de taula parada campestre en taula parada campestre. Ara, en canvi, fa el mateix trajecte però botant de cap de promotor en cap de promotor. Hi ha l'aturada immobiliària de la crisi, però no en desconfieu: ells esperen, expectants, a malmetre els raconets de bosc i de platja que ens queden. Mentre no hi cedim, és clar. I crec que ho tenen difícil, de moment. Els passa com a la cançó popular: Ací em pica, ací em cou. El territori, que no cap altra cosa. Els bull la sang de veure verdor. A mi també, però de no poder-los esclafar l'ou a la testa. Xof! (NOTA: Seguint l'anècdota de l'esquirol, propose un dòmino de grues des de Noruega fins a Algesires. Després, amb la ferralla tombada, vendre-la al pes i, amb el que guanyem, comprar bona cosa de tanques amb què parcel·lar allò que ens queda. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú. Perquè no hem de confiar amb la possibilitat que governen de nou les esquerres: quan ells manaven, tampoc no es mataven a bacs. Si ja ho deia la bruixa Avería, Viva el mal, viva el capital).

I, amb això, acaba aquest recorregut pels símbols d'una festa en constant procés de reformulació. Per si de cas, jo ja tinc el rebost assaciat. Mones, queviures i ous. No me'ls toqueu, per cert. Els de xocolata, vull dir. A que em toquen els altres ja me n'he acostumat. Ens n'hem acostumat tots, al cap i a la fi. Penseu que hi ha conselleries, departaments i ministeris sencers dedicats dia i nit a aquest afer. No és per a menys. Abans encara hi havia l'excusa de tocar la moral o els ous. Podia ser una cosa o l'altra. Mai les dues alhora. Ara s'ha d'acceptar que ens toquen les dues coses al mateix temps. Sense descaradura. No hi ha dubte, ni escapatòria: ens haurem de conformar amb la xocolata. Bones mones (de tota índole).