La gramàtica de les botifarres

EMBOTIT

1 m. Acció d’embotir; l’efecte.

2 m. Budell, bufeta o embolcall sintètic, farcit de carn, generalment de porc, capolada.

Per motius de feina o per raons personals, quan he hagut de rebre a casa visites d’amics forasters, aquests sempre s’han entossudit a tastar la indefugible essència de l’embotit valencià. Es tracta d’un estímul gastronòmic del qual no som del tot conscients i que, malgrat la feble empremta de les nostres denominacions d’origen, assoleix més ressò enllà de les nostres fronteres que a casa nostra, just on naixen aquestes delícies saturades de greix i alhora de felicitat. Perquè l’embotit no és un àpat senzill, ni de lluny fàcilment digerible, per més que ens entestem a donar-li un protagonisme indiscutible en lúdiques torrades que no són més que una excusa per reunir-nos i fer suar la cansalada, ja siga sobre les brases o sota el caliu d’una revetlla musical.

Tan mediterranis com som, no és d’estranyar que l’abast popular d’un menjar tan preuat s’encomanara a altres àmbits, sobretot els lingüístics, per tal de demostrar que l’expertesa de fer quallar dins d’un budell tota una bomba calòrica pot entendre’s alhora com el sucós sinònim d’altres disciplines prou menys meritòries. I és que en l’art de l’embotit queda evidenciada la nostra destresa i giny estalviador, encara que també despunta el nostre costat més ensarronador; més que més quan compensem amb l’arròs i la ceba tot allò que no aconseguim ataquinar de carn. Heus ací un motiu per dubtar de la versatilitat d’un producte que també ens ven fum, entre d’altres benzopirens que no s’evaporen dins la foguera.

I amb això tornem al principi, al gust dels foranis per descobrir els nostres reclams càrnics, tot i acompanyant el prec de saborosos acudits. L’actualitat, com la dieta, sol condemnar-nos a ser la diana d’humorades acidíssimes com un rot de llonganissa roja. Entre d’altres salmòdies, les xarxes socials han aprofitat la conjuntura d’aquests penosos darrers anys per esbombar irònics arguments. Que si els millors xoriços, com les millors paelles, són sempre valencians... Construccions entre la comèdia i l’exorcisme que alcen més polseguera que els fets que les han suscitades i que ens situen en la complexa postura d’optar pel descrèdit o l’esbufec. El caràcter valencianet, si més no, es decanta per una barreja d’ambdós conceptes mentre s’aparca indefinidament un esperit de revolta que ens sembla alié, immerescut, fins i tot desagradable.

La gramàtica llevantina de les botifarres, així doncs, no comprén una lectura mordaç, ni tan sols balsàmica, de les tèrboles fenomenologies polítiques que ens assetgen. La nostra teràpia, mentrestant, és seguir gaudint de l’únic llenguatge que ens interessa de l’embotit: el festiu, el socarrat, el conciliador. La resta d’interpretacions, assaonades o no, ja planteja més dubtes, i no solament pel que fa al companatge. No debades, entre el tràfic d’influències i el trànsit de ramaderies, caldrà que ens conformem sempre amb la dignitat del porc. Amb el que no duu esmòquing, però.

Imatge del film francés de 1907, Le cochon danseur

 Nota: Article publicat al Calendari dels Brillants 2015

De premis, alegries i no-discursos

La vida et dóna sorpreses. Coces també, i més d'una vegada, encara que sempre paga la pena resistir els embats per assaborir de tant en tant el tast de les bones notícies. Dilluns passat vaig esbombar, en conéixer el veredicte dels Premis Vila de Lloseta 2015, que la meua nova novel·la havia guanyat en la modalitat de narrativa d'aquests guardons mallorquins. A l'acte de lliurament, però, no hi vaig poder assistir ja que tenia compromisos previs que m'impedien viatjar a l'illa la mateixa setmana. L'acte es realitzà el passat dijous, tal com anunciaren alguns mitjans; a casa nostra en parlaren, per exemple, els amics de La Marina Plaza, mentre que des de ses illes n'informaren els companys de l'Ara. Per als que no hi esteu subscrits, afegiré les paraules que dedicaren a El traductor els membres del jurat: 

«Pel que fa a la novel·la, el jurat en destacà l’alta dosi d’ironia i humor i la frescor i l’originalitat, tal com indicà l’escriptor i membre del jurat Bernat Nadal. La narració s’inicia amb la història d’un home peculiar, un traductor, que un dia va a fer una feina. A partir d’aquesta situació, aprofundeix en diversos aspectes de l’ànima humana, amb un estil àgil»

Antoni Riera, guardonat en poesia, junt a Bernat Nadal, a l'acte de lliurament

Unes paraules que, tal com el premi, m'afalaguen i també li aporten un poc de màrqueting a la futura publicació. No debades, en una escena literària tan particular com la nostra, l'agenda dels guardons literaris és una eina necessària per atorgar-li a la indústria cultural en llengua catalana els estímuls i glamours pertinents. Ens cal guanyar autoestima com a creadors i també com a poble, per descomptat, per damunt de vanitats i altres fenomenologies pròpies del sector. Si més no, el meu objectiu, quan vaig escriure aquesta novel·la, passava per recuperar (almenys per a mi mateix) el sedàs d'una narrativa lúdica i desenfadada que em reconciliara amb tots els gèneres que m'estime i que condueixen a un únic punt de fuga: escapar de la solemnitat. La jugada comporta certs riscs, però cal aventurar-s'hi, de totes totes, per després no penedir-se'n. Del text en parlaré pròximament, per suposat; de moment, reincidiré en l'alegria d'haver rebut el premi. Encara que alguns amics se'n riuen –asseguren que només em falta guanyar el premi al millor llançador de pinyols d'oliva de Pixarroglets–, s'ha de dir que, tret d'algunes excepcions en narrativa curta, aquest és el primer premi de novel·la que guanye des del Ciutat de València de 2011, tot i atorgat el 2012. És a dir, que tampoc guanye tantes coses, tot i que si em forceu a fer una declaració de béns he de dir que vaig guanyar l'estiu passat un litre d'orxata de la Gelateria Verdú de Dénia a un concurs de Facebook i també una promoció online de Puleva que ara no recorde ben bé en què consistia. Menudeses, tot plegat, al cap de tres anys de suar la ploma i la cansalada. En resum, aquesta entrada no és una excusa per traure a passejar l'ego, sinó un motiu d'agraïment a tots aquells que m'heu felicitat de mil i una maneres amb motiu del premi. Al remat, els trofeus no pinten fava si no hi ha un caliu humà que els justifique. La vostra estima, una vegada més, és l'únic que compensa la feinada. I per això, i per fer-ho tot un poc més oficial, compartiré el discurs –o no discurs– que van llegir per boca meua durant el lliurament del premi. Unes paraules amb què no només agraïsc el guardó i la perseverança dels seus organitzadors, sinó una vegada més el suport d'aquells que t'estimen i, damunt, et lligen.

 

Benvolguts amics, benvolgudes companyes de Lloseta, en primer lloc disculpeu la meua absència en aquest lliurament, però per compromisos literaris prèviament coordinats, m’era impossible acudir a l’acte de hui. Voldria manifestar-vos el meu entusiasme pel guardó rebut ja que tinc especial estima per les vostres balears, de fet he presentat llibres meus a les tres illes i recorde molt especialment la darrera presentació a la Llibreria Lluna de Palma junt a l’admirada escriptora Antònia Vicens el juny de 2013.

L’estima per les illes, i especialment per Mallorca, no és un fet anodí. Sóc nascut a la Marina Alta, una comarca repoblada per mallorquins el segle XVII on el dialecte valencià pren curioses i evocadores formes. A l’interior del nostre territori, per exemple, alguns pobles mantenen l’article salat i, pel que fa a les comunicacions, com estem a vora 100 quilòmetres de València i a Alacant, sense tren –el que hi ha entre Dénia i Alacant és més bé un tren de la bruixa, però sense granera, ni gràcia– i amb una autopista de pagament, podem dir que som una illa balear més. Si més no, si feu una ullada al mapa, els de la Marina som just aquell nas capritxós que sobresurt al sud del País Valencià.

La novel·la que m’heu guardonat –i ací voldria agrair-li als membres del jurat el fet que l’hagen entesa i gaudida– reflecteix en certa mesura el caràcter cosmopolita del meu territori vital: un paradís relativament ataquinat de referències on els guiris conviuen amb les nostres mitologies particulars sense escarotar-se massa. A través del text, volia fer relluir precisament totes aquelles sinergies, totes aquelles bogeries, que naixen de la convivència de dues cultures tan oposades. M’alegra saber que aquesta visió àcida, irònica i desenfadada d’allò que som ha quallat en una terra tan semblant a la meua.

Només voldria reiterar l’agraïment i l’estoïcisme del vostre ajuntament per continuar defenent la nostra llengua, les nostres lletres, en una època d’especial complexitat econòmica, política i cultural. En parlarem, de tot plegat, quan torne a Lloseta per compartir el goig, l’alegria, del premi de hui. Vos estime, vos estim! Una aferrada pes coll. 

 Jovi Lozano-Seser

 Ondara, a 23 d’abril de 2015

Falles & follies: Una visió necessària sobre la festa

I arriba març, peta l'hivern amb l'enèsima ràfega de trons i tot seguit ens esguita la primavera amb els primers, i desficaciats, dies d'entretemps. Les falles sempre han fet olor a pólvora i a bon oratge tot i que el que acabe de dir no és un lloc comú, ni de lluny, sinó un indret ben conegut: el d'una festa en constant evolució que precisament en els darrers anys ha sabut situar-se on li pertocava, al costat de la cultura i de les visions rebordonides d'una societat amb afany iconoclasta. Les falles, no ens n'oblidem, sempre han estat esperant-nos. No debades, en visionar fa dos anys el recomanable curtmetratge documental Fallas 37: El arte en guerra d'Óscar Martín –guardonat al Festival Curt al Pap de Parcent l'any passat– em vaig adonar de la necessitat d'actualitzar conceptes per tal de no fer tard als propis complexos. Aquest grandíssim treball –en compartisc ací baix el tràiler–, que evoca com les falles de la capital del Túria desafiaven Franco i fins i tot Hitler en vespres dels pitjors conflictes que veuria mai el nostre continent, és l'antídot ideal contra l'autocomplaença d'aquells que han renunciat a les falles abans d'aprofundir en el pòsit transgressor que les va bressolar des dels seus orígens.

Del contacte de les falles amb el món de la cultura, hi ha indicis tan valuosos com ineludibles. Simplement cal decodificar-los per tal d'accedir al seu valor real. Últimament, tal com deia, hi ha manifestacions que mereixen una ullada tan atenta com reposada; per exemple, la idònia i pertinent valoració i darrera entrada de Maria Josep Escrivà al seu Passa la vida, o el blog –reactiveu-lo ja, please– del moviment iconoclasta Intifalla, per no parlar d'aquest bonic article que li dedicaren els amics de La Marina Plaza al llibret d'enguany de la Falla Baix La Mar de Dénia, amb el qual he col·laborat amb un escrit que du per títol De pansa i enyor. He de dir, atés aquest últim exemple, que enguany he tingut un any inesperadament faller: el passat mes de setembre vaig tindre l'honor de ser l'exaltador de les Falleres Majors de Dénia i, a més, he participat als guardonats llibrets de la Falla Malva d'Alzira –amb l'article sobre Santiago Calatrava, De panem et circenses, que va instigar el sempre infal·lible i incomparable amic Salvador Bolufer– i de la Falla Prado de Gandia, amb la peça A la taula i al llit el primer kitsch. Com a súmmum, aquesta última aportació, inclosa dins d'un monogràfic dedicat a la coentor, va ser distingida amb el primer premi que l'Ajuntament de Benirredrà atorga als millors articles fallers.

Rebent el pergamí com a exaltador de les Falleres Majors de Dénia 2015

Coberta del llibret de la Falla malva d'Alzira, d'inspiració romana

Coberta del llibret de la Falla Baix la Mar de Dénia 2015, dedicat a l'herència de la pansa

Coberta del llibret de la Falla Prado, de Gandia, un homenatge a la coentor

A la Casa de Cultura de Gandia, al lliurament del premi al millor article de llibret faller

Al remat, i sense parafrasejar Raymond Carver, de què parlem quan parlem de falles? Doncs, d'un munt de coses, que no necessàriament acaben abrasides entre els encenalls de la foguera. Parlem d'una veu contestatària que ni tan sols els anys més desesperants, quant a desesperació cívica i moral davant el (des)govern valencià, han aconseguit silenciar. Una veu que pren múltiples formes i que demostra que el poble valencià té talent i perseverança, a més d'un conreat esperit de supervivència que despunta per damunt d'etiquetes i barroeres denominacions. Les falles, en aquest sentit, són ambaixadores d'un particular nihilisme mediterrani, d'un carpe diem de cartró i fusta que sap celebrar la nostra transitorietat sense caure en dramatismes (tret dels inevitables i protocol·laris plors & sanglots de les falleres). En aquest sentit, m'agradaria reivindicar des d'aquesta entrada el paper simbòlic dels monuments fallers i dels artistes que els fan possibles. Un model de creador perspicaç i artesà que sap que la seua creació és tan efímera com l'actualitat. Des d'aquesta perspectiva, els nostres artistes fallers tracen una estreta concordança amb artistes contemporanis d'abast internacional com Jeff Koons o Damien Hirst, per als quals la creació amaga sempre una crítica impostada, ostensiblement postissa. Caldria conéixer més a fons la seua labor, tot i que tenim testimonis i trajectòries de primera mà, com ara l'artista de Llíria Josep Manuel Martínez Izquierdo (Poeta del foc, com escaientment du per sobrenom), qui des de les xarxes socials difon –i alhora dignifica– la seua obra, el seu treball, al temps que contextualitza l'amplitud de l'agenda fallera; un seguit d'esforços, de cites, que pràcticament abraça tot l'any.

L'artista Josep Manuel Martínez Izquierdo, amb el darrer reconeixement rebut

Així doncs, necessitem més actituds, alhora inquietuds, com les de l'amic Josep Manuel, com les dels companys i companyes que citava al primer paràgraf d'aquesta entrada, per tal de refermar l'autèntic discurs de les falles. Un discurs que no acaba necessàriament a març. Per als foranis que ens visiten, de fet, les falles són una autèntica bogeria a la qual assisteixen bocabadats. Entre l'excés i la disbauxa, més enllà de la hipèrbole i l'olor a bunyols fregits, els estrangers no entenen el fet que es cremen tals construccions modelades, que la seua vida siga tan curta com la mateixa setmana de Sant Josep. Una inconcreció que tal vegada es veuria esmenada si la nostra festa més internacional fóra reconeguda o distingida oficialment per la institució pertinent (Unesco, here we are...) per tal de segellar l'esperit genuí d'una celebració tan arrelada com esbojarrada. Falles que són follies, curiosament una paraula que en anglés –folly/follies– s'escriu i es concep de la mateixa manera. Una insensatesa, tot plegat, per socarrar la seriositat de l'existència i apropar-la, ara sí, al goig immediat de la flama.

Premi Pons per a Calcetins Desparellats

Una de les alegries que comporta la tinença d'un blog, a més de la dosi quotidiana de comentaris i interaccions, és la d'abastar nous amics digitals o, fins i tot, guardons inesperats. Fa uns dies descobria que aquests calcetins rebien l'entusiasme i el diploma acreditatiu del Premi Pons per part d'una admirada i estimada –a parts iguals– amiga i escriptora. Sense més, Maria Josep Escrivà, des del seu recomanable blog Passa la vida m'atorgava aquesta distinció d'origen català que, si de cas no coneixeu, podeu descobrir des del propi espai del promotor: l'inefable Pons's Blog. Per la seua part, la Dama del Grau –tal com va ser batejada en el seu dia per l'honorable crooner pegolí En/Monsieur Salvador Bolufer– em destinava aquests adjectius que, més que enrogir, em vessen les galtes:

«I el [segon (perquè el primer que subratllà la companya fou el també recomanable i únic Me das un beso bonita?] bloc que voldria destacar amb el Premi Pons és el de l'infatigable periodista, escriptor, gestor cultural, i polifacètic en general, Jovi Lozano-Seser, valencià de la Marina ell, però amb una ment oberta, brillant, lúcida, ocurrent, àgil i encarada a tots els focus d'interès del món mundial. Per al seu Calcetins desparellats, amb admiració:»

Un diploma grandiloqüent que sols és compatible amb el gruix de complicitats que el fa possible i que, tal com manen les regles, m'insta a difondre'l per mitjà de nous i alhora talentosos destinataris. Una tasca difícil, tenint en compte les condicions del premi (els dos benaurats que el blogaire distingisca no s'han de conéixer entre si) i atesa la gran qualitat dels blogs amb què comptem dins l'entorn digital valencià. Un repte que des d'ací vull esmenar per mitjà d'aquest nou lliurament víric. I és que el primer dels meus guardons anirà a parar a Aldaia, concretament al poeta, periodista i activista en general Hèctor Serra i Cubilles per fusionar totes les seues inquietuds en el seu blog personal L'Extraradi: un compendi de disciplines artístiques que es desplega a partir d'un embolcall tan atraient com trencador. Des del cinema fins a les novetats literàries, l'estil personalíssim de l'autor a l'hora de jutjar els productes culturals que li –i ens– interessen compensa totes les carències que sotmeten el panorama mediàtic en valencià. Per tot això, i perquè cal que li feu una ullada des de ja, heus ací el primer dels meus awards:

En segon terme, last but not least, voldria també distingir l'espai del Doctor en Història i versàtil activista valencià Vicent Baydal pel seu meritori blog Vent de Cabylia: una heterogènia plataforma on la conjugació del passat respecte a l'anàlisi del present ofereix sempre sucoses i plaents perspectives. Un espai ja veterà, en pionera òrbita des de 2006, que no ha deixat mai de plantejar necessàries reflexions sobre el fet identitari al temps que abordava qüestions ineludibles com ara la llengua, la cultura i tots els altres referents que suren al voltant del microcosmos valencià. En resum, un goig de blog al nostre abast que cal celebrar:

I amb el lliurament ja esbossat només em queda donar pas a l'opinió dels nous guardonats, als quals aprofite per felicitar novament pel seu treball. Una iniciativa que tant de bo arrele per la xarxa valenciana per tal de demostrar que no hi ha panorames mediàtics deficitaris, sinó ments poc engrescades sense gana de descobrir els tresors narrats que (la nostra) Internet amaga.

La saviesa del professor (A la memòria de Jordi Sanchis Alòs)

Entre el deixant de notes i imatges fugisseres del Facebook, dissimulada per promocions camuflades i fotos de gossets mutilats, divendres passat vaig llegir una notícia inesperada que m'informava de la mort de Jordi Sanchis Alòs, filòsof, professor i inigualable bon vivant que des del seu Alcoi d'origen havia traçat un mapa de vivències que desembocava a la seua estimada Dénia per salpar després cap a Mallorca. La Marina, això sí, va ser el seu racó predilecte i l'escenari des d'on projectar els seus anhels i idees, com ara aquella congregació sibarita (preàmbul d'aventures gastronòmiques esdevenidores) anomenada La taula del bon menjar. Abans, però, Jordi era el professor més inspirador que cap alumne de l'Institut Chabás de Dénia poguera somiar. Un utòpic personatge d'aparença tan mínima com entendridora que amagava grans històries (quantes inabastables i versàtils contarelles!) fins i tot més enllà dels límits de cada lliçó. En aquells anys d'aprenentatge des de 1995 fins a 1997 i sobretot per a un estudiant tan desorientat com jo, Jordi era el tipus d'ensenyant captivador que sabia enlluernar les consciències (fantàstic article del company periodista Arturo Ruiz publicat al respecte a La Marina Plaza) i alhora dignificar el recorregut vital del batxillerat, de vegades massa rectilini, tan poc arriscat. Sovint, insuportable.

Me'n vaig fer fan al primer colp d'ull, més que res per l'agosarada costum d'encendre's la pipa en aquelles últimes i assolellades hores de la jornada. Jordi desafiava la correcció política i curricular amb la seguretat de saber-se un òptim comunicador i alhora un bàlsam docent per compensar l'allau de matèries que ens turmentava l'agenda i, com no, l'adolescència. La pudor d'aquell tabac de picadura es veia compensada per l'afany narrador d'un mestre que, més que defugir els dubtes, els cercava. Sense menysprear els temaris, ni l'ombra de Plató, Jordi preferia la màgia dels contes, la calidesa de les petites històries, a l'hora d'explicar-nos el món. No és d'estranyar, doncs, que el seu estimulant discurs contribuira a despertar la creativitat aliena. De notable perfil literari, he d'agrair-li a Jordi els estímuls rebuts aleshores, quan m'enardia a arrodonir els meus relats, també a capgirar-los o a encetar noves ficcions. Ell assegurava que algun dia publicaria els meus relats, però que calia perseverar en l'intent. Forçar l'imaginari fins a l'infinit. Divagar. Un valuosíssim punt de vista que vaig conservar fins als anys universitaris, quan trobava a faltar el caliu de les seues paraules, la cordialitat del seu to. No debades, sempre recordaré el seu suport i els seus consells sobre el fet d'acarar la pèrdua en un curs tan complex com aquell COU de 1997. Jordi sabia, perquè el destí també li havia mostrat l'agredolça cara B de l'existència, el que significava un adéu dolorós i insubstituïble. Sens dubte, alguna dosi del seu talent humà se'ns va contagiar al seu fidel alumnat i, de fet, crec que l'encant d'aquella complicitat encara roman intacta a les aules de l'actual col·legi Llebeig denier. Una bona sintonia aliena a l'espai i el temps. Un lleu fenomen paranormal que és d'aquest món i no de cap altre.

COU B, Curs 96/97 de Institut Chabàs, tal com Jordi Sanchis ens veia des de l'escriptori

Amb el pas del temps em vaig adonar que dels consells de l'amic Jordi restava un poderós solatge que resistia la marca dels anys amb prou més fortalesa que les equacions matemàtiques o la combinació dels pronoms febles. Li vaig escriure una carta d'agraïment l'any 1999 que li va fer arribar el meu company de pis a València d'aleshores Vicent Crespo, el qual vivia al seu mateix edifici al carrer Quevedo de Dénia. Una missiva nostàlgica que vaig escriure en una aula buida de la Facultat de Filologia, mentre m'adonava de la letàrgia creativa que havia encetat d'ençà vaig deixar l'institut. No recorde exactament el contingut d'aquella carta, però sé que li va fer molta il·lusió rebre-la i que va saber guardar-la amb la deferència que el caracteritzava. M'ho va comentar alguns anys després, quan coincidírem una vesprada pels carrers del centre de Dénia. Curiosament, no el vaig trobar envellit. Ni aquell dia, ni cap altre. Glaçat en el temps, com si els anys no l'afaitaren mai, la seua barba inconfusible i les seues passions quotidianes l'acompanyavem com de costum. Em va preguntar de nou pels meus relats, per si havia publicat alguna cosa. "No", vaig disculpar-me novament, com si ell esperara més que jo una resposta positiva. I quan va acabar la conversa, com si només la seua presència fóra un afalac, la sensació satisfactòria d'haver-lo retrobat. La sort d'haver compartit una altra estona amb ell.

Jordi era una sorpresa darrere d'una altra. Com una matrioska russa, però a mida real. La darrera vegada que ens vam retrobar, però, va ser la més anecdòtica. Probablement feia més de deu anys que no ens véiem, però quan vaig presentar Últimes existències a Mallorca, el juny de 2013, el savi professor va aparéixer de sobte a la Llibreria Lluna. Una visita inesperada que, també inesperadament, tancava un cicle invisible: el de les expectatives d'un professor i el dels anhels de responsabilitat d'un antic alumne escriptor. El recorde assegut, escoltant les reflexions al voltant del meu tercer llibre. El tercer, ja! Pensava jo i, de segur, pensava ell. Des d'aquell moment i sobretot ara que Jordi ja no és a Mallorca, ni tan sols a la seua estimada Dénia; ara que sura cap a les illes gregues, cap a qualsevol de les Ítaques que un gran home com ell mereix, aquella postal de la Llibreria Lluna, aquella imatge que compartisc ací baix, serà l'emblema del seu/meu record: la del professor savi que escolta tant o millor del que parla. La del professor savi que fa de la cultura un mode de vida i que, xino xano, com el seu peculiar caminar, fa memòria i fa país.

Fins sempre, amic. Fins aviat, savi professor.

Fer les Amèriques i contar-ho

Divendres vinent es presentaran a València –Llibreria Tirant lo Blanc– els llibres de la col·lecció l’Entorn d’Edicions 96 que narren la història dels valencians que emigraren als Estats Units

Quan Teresa Morell, filla i néta d’emigrants, escrigué Valencians a Nova York. El cas de la Marina Alta (1912-1920) potser no sospitava que aquell estudi primerenc, guardonat als XXXI Premis 25 d’abril Vila de Benissa, esdevindria un document clau per encetar el debat al voltant d‘un fenomen migratori per a molts encara desconegut com és el dels valencians que feren les Amèriques a principis del segle XX per quedar-s’hi, retornar-hi i, de refilada, fer història. Nascuda als EEUU i actualment resident a Orba i professora de Filologia Anglesa a la Universitat d‘Alacant, el cas de Teresa Morell exemplifica la dualitat entre el sentiment de pertinença respecte a Amèrica i alhora l’afany de recerca dels orígens, en aquest cas, a la Marina.

Última presentació de la col·lecció a Ondara, el passat mes d'octubre

Aquest interés i alhora reivindicació també s’ha vist focalitzat als tres primers volums de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara, una iniciativa editorial de l’Associació Cultural Ocell que, tal com l’estudi de Teresa Morell, està editat per Edicions 96 dins la col·lecció L’Entorn. Quatre treballs, en definitiva, que pretenen documentar i difondre la vàlua de totes aquelles personalitats i esdeveniments –des de la perspectiva local i, com veurem, internacional– que són testimonis d’un apassionant episodi migratori, tal com explica Vicent Ortuño, autor del primer volum de la col·lecció, Fent les Amèriques, un ampli estudi sobre els ondarencs que emigraren al nou continent pels volts de 1912-1920. D’altra banda el meu estudi D’Ondara a Broadway: L’excepcionalitat de Trini Reyes és un monogràfic sobre la que fou una de les ballarines de dansa espanyola més importants dels anys 50 als Estats Units. Filla d’ondarencs emigrats a Nova York, el llibre és un repàs a la carrera d‘aquesta artista resident a Benidorm des que es retirà dels escenaris i a la qual s’homenatjà per mitjà d’aquest treball. Trini Reyes, sens dubte una de les grans estrelles de la dansa en l’època daurada de l’espectacle –actuà junt a grans figures com els Germans Marx, Sammy Davies Jr o Carmen Miranda– és, així doncs, l’exemple de totes aquelles figures que calia redescobrir dins l’imaginari valencià i, en prolongació, americà. En la mateixa línia, el darrer volum de la col·lecció presentat recentment, Valerià Gil (Ondara, 1895–Nova York, 1942): La veu de Pamis a Amèrica és un pas endavant en la reivindicació d’un ondarenc fins ara desconegut per les generacions més joves. Els autors del treball Josep Doménech i Vicent Ortuño ens descobreixen així la fulgurant trajectòria d’un intèrpret que creuà ben jove l’oceà atlàntic per abraçar la fama dins l’escena de la lírica nord-americana. Un intens recorregut d’actuacions pels Estats Units, fins i tot al mític Carnegie Hall, evidencien la meteòrica carrera d’un tenor privilegiat, tal com narra l’estudi que li han dedicat Doménech Part –compositor i musicòleg– i Ortuño Ginestar, llicenciat en Geografia i Història, així com ideòleg de la col·lecció.

Trini Reyes, en una imatge promocional

Valerià Gil, el tenor de Pamis

En resum, quatre estudis que tracen les vivències d‘aquells valencians aventurers que no s’apoquiren davant l’odissea atlàntica i que ens permeten ara aquesta múltiple i sucosa anàlisi. De fet, el proper divendres 12 de desembre la llibreria Tirant lo Blanc de València (19.30 hores) acollirà la presentació d’aquestes publicacions en el marc d’un encontre que pretén abordar la riquesa d’una temàtica reviscolada i reivindicada per igual. Si més no, la gran aposta i adaptació audiovisual d’InfoTV Del Montgó a Manhattan: Valencians a Nova York –el recomanable documental de Juli Esteve que s’està presentant arreu del país aquesta tardor– ha comptat amb el recolzament dels autors dels treballs. Una presentació, la de divendres vinent, que és alhora un fòrum per la recerca i la posada en comú de diferents lectures sobre una mateixa fenomenologia: la dels valencians que feren les Amèriques i, amb elles, la llegenda.

Ni d'Eva ni d'Adam: figues & pardals en prime time

"Deixa omplir-me de la teua nuesa per a vestir-me per dins"      RICARDO ARJONA

Ni d'Eva ni d'Adam. Li prenc el títol a una novel·la d'Amélie Nothomb per encapçalar aquesta entrada sobre una de les trencadores novetats televisives de la temporada. Que ni ho és tant, de trencadora, ni de lluny innovadora. Cuatro prometia un reality sorprenent, amarat de l'essència bíblica de l'origen de la humanitat, i el que ens ha deparat la cadena germana menuda de Telecinco és un Mujeres & Hombres & Viceversa modulat per la filosofia new age i, per què no, la influència dels fulletons soft-porn dels canals de cable. Gravat a l'illa croata de Mljet –bellíssim marc, d'altra banda–, l'espai no té res a veure amb el format de supervivents nus que també s'emet a les televisions de mig món. Ací, més que supervivència, el que es pretén és apostar per la carnassa en estat pur i en primer plànol. Probablement, aquest és el sedàs principal d'un programa que s'ha convertit en l'estrena més vista en la història de Cuatro. El contingut, com el nivell del càsting, és deliberadament nul. De fet, no s'han triat aspirants, sinó solament figues i pardals, que és allò que el programa promet i, en conseqüència, emet.

Versió alemanya del mateix format

Heus ací el motiu d'un èxit esperat i previsible, certament un fet inèdit en la televisió d'aquest país: l'emissió genital en prime-time, aliena a interferències de filtres i posicionaments erronis de càmera. Un atractiu morbós que soterra les ínfules naturalistes amb què els productors de l'espai promocionaven la seua candorosa criatura i que planteja una mirada més voyeur que desacomplexada, més encuriosida que normalitzadora. I és que el gran –per no dir l'únic– factor d'adhesió d'aquest programa és el de barrejar els típics concursos d'idil·lis espontanis amb l'estètica del porno d'alt pressupost. Sols així s'entén el disseny de les escenes, la introducció dels partenaires i fins i tot l'opció d'alterar l'estructura original del format amb la tria de trios –no és un joc de paraules casual– per completar cada capítol. La veritat és que les audiències ens conformem amb ben poc: té collons que precisament en el moment de la història audiovisual en què més pornografia es produeix, l'espectador se senta seduït precisament per un succedani del mateix gènere.

És una pel·li porno? És un avió? No: és una escena del segon capítol

Amb tot, caldria apel·lar a l'esperança després del tercer episodi emés ahir, els protagonistes del qual es desviaven dels arquetipus de xicona pneumàtica i espartà ciclat. Un xicot més bé grosset i dues xiques allunyades del cànon regnant il·lustraren un canvi de rumb en un serial que sembla tan efímer –ni cinquanta minuts dura l'episodi– com la seua repercussió a la xarxa. De trending topic a format assumit només hi ha una passa i cal dir que l'audiència acabarà sent més promíscua que els concursants que desembarquen a la costa Dàlmata per gravar el minutatge just i viure una experiència per la qual cobraran uns mil euros. Una menudesa, comparat al que la productora factura, però sobre els misteris del neoliberalisme audiovisual no vaig a estendre'm...

Aspirants del tercer capítol, un andalús i una basca (un remix nudista d'Ocho apellidos vascos)

En síntesi, cal felicitar Mediaset una vegada més per assolir noves fites; en aquest cas, la reinvenció/tergiversació del nudisme en clau postmoderna. Els quinze minuts de fama warholians semblen ara més despullats que mai, sobretot de referències. Mentrestant, el grup mediàtic de Paolo Vasile celebra el triomf al seu daurat jacuzzi de xampany tot i sabent que l'audiència espanyola és feliç i conscient quan xipolleja els bassals més immunds del femeral.

Per si no ho sabíeu encara, Adán y Eva s'emet a Cuatro tots els dimarts a les 22.30 h.

Redescobrint Valerià Gil, redescobrint Ondara

No m'he cansat mai de dir que, a l'hora de fer país, abans hem de fer poble i fins i tot barri. No abastarem mai la universalitat sense assumir ni conéixer prèviament la riquesa de la (nostra) localitat: una reivindicació que és igualment vàlida per a un habitant de la Vega Baixa que per a un masover d'Els Ports. Una tasca que ens permet redescobrir patrimonis, sobretot humans, que desconeixíem i que al mateix temps ens atorga la dosi suficient d'autoestima per perseverar en l'intent de redefinir la nostra identitat com a poble/país. Amb aquesta humil finalitat, el 2013 vaig presentar al meu poble la biografia de Trini Reyes, i just demà divendres 24 d'octubre introduiré el nou volum d'aquest projecte de recerca.

Serà a la Casa de Cultura d’Ondara, a les 19.30 hores quan presentarem el tercer monogràfic de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara, una iniciativa de l’Associació Cultural Ocell que pretén documentar i difondre la vàlua de totes aquelles personalitats i esdeveniments locals que han tingut repercussió dins del seu àmbit al llarg de la història. Un projecte que arrancà, com he dit a l'encapçalament, ara fa un any de la mà de dos treballs focalitzats en el fenomen de l’emigració a l’Amèrica del Nord de principis del segle XX –Fent les Amèriques, de Vicent Ortuño Ginestar i D’Ondara a Broadway: L’excepcionalitat de Trini Reyes, d'aquest servidor–, i que és també l‘escenari de la nova publicació, Valerià Gil (Ondara, 1895–Nova York, 1942): La veu de Pamis a Amèrica, un llibre de Josep Doménech Part i Vicent Ortuño Ginestar que ens descobrirà la fulgurant trajectòria d’aquest intèrpret ondarenc que creuà ben jove l’atlàntic per abraçar la fama i el prestigi dins l’escena de la lírica nord-americana. Un intens recorregut d’actuacions pels Estats Units, des de Broadway i fins al mític Carnegie Hall evidencien la meteòrica carrera d’un tenor privilegiat i alhora desconegut per les generacions més joves. Una figura apassionant que serà reivindicada en una presentació on hi haurà moltes sorpreses, tals com l’escolta d’un dels enregistraments del solista.

Valerià Gil, en una de les imatges que conté el monogràfic

 Pel que fa a la col·lecció, cal dir que els llibres estan editats per Edicions 96 i que el projecte compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Ondara. Cal esmentar que, d’entre la llista de pròxims treballs, ja hi ha programades noves publicacions que abordaran temàtiques com La dissolució del règim senyorial a la Marina Alta: el cas de la baronia de Pamis o La vacunació anticolèrica del Doctor Ferran a Ondara, així com les biografies del compositor Gonçal Ortolà o del General Bosch. El quart i imminent llançament, però, serà l’estudi sobre la caixa d‘estalvis La Ondarense, a càrrec de Toni Estarca.

Com he assenyalat, les obres de la col·lecció Personatges i fets d’Ondara pretenen acostar a tots els públics i des d’un punt de vista amè i didàctic el gruix de la història local i de tots els personatges que l’enriqueixen. Una proposta que, tot i començar a octubre, també serà presentada a la Fira d’Ondara (dies 15 i 16 de novembre), dins l’estand de què disposarà l’Associació Cultural Ocell per a la promoció d’una col·lecció d’èxit que pràcticament ha exhaurit els exemplars dels dos primers volums.

Naixen tardors (musicals i d'esperança)

Amb motiu de la ressaca del 9 d'octubre podria escriure mil i una entrades sobre tot allò pendent de redreçar a aquest país nostre, però s'ha de dir que tard o d'hora un arriba a la conclusió que no hi ha revolucions més contundents que les silencioses. La primavera àrab, per exemple, fou un fenomen covat a les xarxes socials, mentre que al País Valencià la nostra pròpia primavera valenciana va ser l'avantsala de revoltes esdevenidores –digueu-li Podemos, digueu-li crisi del bipartidisme, digueu-li brainstorming de sigles– que segons les enquestes ja han quallat en càlculs de canvi. Per a mi, la façana més il·lusionant d'aquestes metamorfosis és el creixement de la nostra indústria cultural, a cada any més sòlida i autoconscient. És una realitat que he copsat especialment aquest estiu, quan l'agenda festiva de molts pobles i ciutats que m'estime ha apostat per contractar grups i solistes de la terra. Una demanda que augmenta amb escreix i que demostra que el nostre paladar no havia estat mai tan chauvinista ni reivindicatiu. Concerts que demostren que la nostra indústria musical és incansable i que mereix recollir ja els fruits de l'esforç i la lluita a contracorrent. Sense més, vos deixe amb els últims treballs que he escoltat i que són l'indicatiu d'un esperançador i imparable canvi de rumb.

ASPENCAT, Essència: El títol d'aquesta entrada està inspirat en ells i en aquell primerenc Naixes primaveres que marcà el pas d'una agrupació tan revolucionària com ambiciosa. De fet, tot i que el disc és de 2013 –podeu descarregar-lo a la web oficial del grup–, l'he gaudit més que mai aquest estiu, sobretot als dos concerts que he tingut l'ocasió d'assistir, per no parlar del brillant acústic que enregistraren a la Cova de les Calaveres de Benidoleig el passat dijous 9 d'Octubre. I és que la constant evolució d'aquesta banda de la Marina des de l'ska primigeni dels seus inicis a l'empremta electrònica actual és un recorregut que no ha deixat de guanyar en professionalitat i factura impecables. No és d'estranyar, doncs, que la seua agenda s'haja obert a destins europeus com la darrera experiència alemanya. No debades, entre la cadència rapera i el rebrot jamaicà, Aspencat guanyen cada vegada més en universalitat. Un discurs heterogeni que desemboca en peces brutals com Antimatèria o Serem un cicló: peces descomunals que testimonien l'ascens d'una agrupació imparable.

Els Aspencat, cada vegada més internacionals

 ANDREU TODO, Simbiosi: Tal com deia a l'encapçalament d'aquesta entrada, si alguna cosa em sedueix del panorama musical valencià és la concisió de l'oferta actual. Concís, per descomptat, és el nou treball del jove Andreu Todo –podeu escoltar i descarregar el treball a l'espai web de l'artista–, una aposta pel rock alternatiu que s'abeura d'essències noranteres i d'altres genuïnament pròpies per tal de traçar una idèntitat musical trencadora, certament inèdita dins el nostre mercat. Cançons energitzants, vigoroses, que, a més de remetre a les influències naturals del músic (Hamlet, Habeas Corpus, els primers Linkin' Park... ) també connecten amb l'eficient producció de veteranes bandes tot terreny com ara Sôber. Des de l'anterior Calidoscopi, de 2013, fins al treball actual, tal com resa la fitxa del disc, copsem un gir cap a una sonoritat més intensa, "amb influències del hardcore melòdic o el metal progressiu". Del tot ferma és l'aposta d'aquest solista de la Font d'En Carròs pel que fa a la preservació d'un ideari propi que es desfila en peces com Actors o Fugir i que es prolonga en èpics desenvolupaments com la peça cabdal que tanca el treball, Introspecció. I és que, una vegada analitzada l'escolta del disc, cal destacar que el tret més característic de l'artista és la seua personalitat incorruptible/inrockuptible; una cuirassa compacta aliena a modes fugisseres i a tendències més fútils si cal que agermanen Andreu Todo amb l'autenticitat.

Andreu Todo, a l'estudi

SÍLVIA PÉREZ CRUZ & RAÚL FERNÁNDEZ MIRÓ, Granada: Deixem el rock per tal d'apropar-nos a un altre tipus de lirisme. O no. Perquè al nou treball de Sílvia Pérez Cruz trobem guitarres crues que demostren que a la catalana no li agraden els camins plans, sinó les senderes angostes. Fins i tot amb còdols. El segon i esperat treball de la cantant de Calella de Palafrugell no és una continuació natural del lloat i recomanabilíssim 11 de novembre amb què conquerí escenes i audiències –crec que és el disc que més vegades he posat al reproductor durant l'últim any–, sinó un altre tipus de recerca que planteja més esforços per a una escolta intricada, talment descarnada i, a la fi, multiplicadament plaent. El paper vital, gairebé carnal, de l'estret col·laborador Raúl Fernández Miró no és casual, sinó que determina que no ens trobem davant d'un disc de versions habitual. La proposta d'emprar una vegada més la llengua original de les composicions, tenint en compte la sinuosa pronúncia de la cantant, és un encert que prestigia la producció final de cada peça, tenint en compte que l'oient sap que es troba davant de les versions més agosarades possibles de mites com Mercè, de Maria del Mar Bonet o l'Hymne à l'amour, d'Edith Piaf. Per no parlar del descomunal homenatge a Albert pla. Cançons/monstre que desfilen ací absolutament nues, com si només se'ls percudira la medul·la. Com si foren alletades de nou. Com si fóra, en definitiva, la primera vegada. Grandíssims, braus,  Sílvia i Raúl

Ambdós artistes, sobre l'escenari

Diari de viatge: Itàlia, Grècia, Turquia. Assaborint l'aventura mediterrani endins (II)

"No s'ha mort el desig, el desig que jo sent per tu... "
Versos de Bir demet yasemen, cançó tradicional turca, que va versionar Maria del Mar Bonet al català (a la imatge, el nostre vaixell, salpant des d'Istanbul)

I, tal com donava a entendre al final de l'anterior entrada, encara hi havia parades i indrets pendents de descobrir. Lluny ja de Turquia, retornàrem a Grècia per visitar la capital d'una nació assolada per la crisi, però amb clara tendència al redreçament i a l'esperança. Atenes! Una ciutat que ansiejava recórrer des dels anys de l'institut, quan l'aprenentage del grec clàssic i l'aprofundiment en la cultura hel·lènica em contagiaren l'admiració per un país petit i alhora inabastable. Un arxipèlag intricat, esquarterat en idíl·lics illots disseminats, per on el nostre vaixell surava a contratemps.

ATENES: Conéixer una ciutat no és només conéixer el seu patrimoni més cèlebre tot i que les comptades hores de què constava l'estada del vaixell a port no donava per a més. A Atenes, en tot cas, pot fer-se un recorregut express per visitar l'Acròpoli, probablement l'emblema més identificable de la capital grega. En aquest sentit, el Partenó, l'autèntica cirereta de l'estimada ciutat alta, era el monument que més desitjava veure dins d'aquest periple mediterrani. Una bèstia de marbre que no decep, sinó que captiva malgrat el rastre nivi d'una restauració inevitable per a la pervivència de l'entramat. Així mateix, cal destacar el recorregut fins a l'Acròpoli, que nosaltres vam decidir fer en autobús urbà i després a peu (les excursions dels creuers són caríssimes i en alguns casos, innecessàries). L'escalada fins al cim requereix suar la cansalada guanyada al buffet, però l'espectacle posterior supera les expectatives. Hi ha cues i infinitat de colzades per fotografiar-se junt a les columnes i les Cariàtides (tot i que aquesta presència turística abassegadora no sol aparéixer a les postals), encara que la competició paga la pena, sobretot si després hi ha la recompensa d'una cervesa ben freda pels carrerons de Plaka, sense dubte el barri més bell de la ciutat. Un perímetre urbà que envolta l'Acròpoli i per on cal perdre's ja siga per degustar una bona moussaka o simplement per visitar qualsevol dels atres monuments amb què Atenes acara el pas del temps. Quan vam retornar al Pireu, això sí, conservàvem el neguit d'haver-nos deixat molts racons per escorcollar, tot i que la familiaritat mediterrània del Grau d'Atenes ens reconciliava amb aromes i sensacions de casa nostra. El peix fregit, els juganers gotets d'ouzo i les taules parades sota els tendals eren una temptació indefugible, encara que no eren el menú més recomanable abans de la cursa de tornada fins a la  terminal número 2, on el Celebrity Reflection ens esperava.

El Partenó, a uns 36º graus, però amb la seua màgia impertorbable

Detall de les intervencions efectuades en la restauració. Tot i que no feu cas d'això, sinó de la foto en general. La que més m'agrada del viatge, i això que va ser una cosa espontània

Els majestuosos vestigis del Temple de Zeus

Les Cariàtides, en realitat la seua reproducció, ja que les originals es preserven al Museu Arqueològic

Vista de la ciutat des de l'Acròpoli

Rehidratant el cos després de la baixada, a la Plaka

Paradetes de peix i bars mariners pels carrers del Pireu

Suculent dinar al Pireu: sardines, gambes i calamari, tal com sona, que són els calamars fregits a l'estil ei, xipiró. Per acompanyar, cervesa Mythos i ouzo barrejat amb aigua: una evocació del valencianíssim canariet cassaller

De nou al vaixell per hidratar el cos de manera més saludable

KUSADASI/ EPHESUS: La costa turca és un paradís que desconeixia per complet i que mereix mirades prou més atentes i desacomplexades. Abocada al mediterrani més càlid, Kusadasi s'ha convertit en una espècie de Benidorm turc, però sense gratacels ni bars de hooligans. És una ciutat acollidora, netíssima i oberta al visitant. Els botiguers són insistents i parlen un graciós espanyol per tal d'engalipar-te amb ofertes i excuses mentre t'imanten cap als seus establiments. Un excés de cortesia per a una ciutat totalment turística que s'abeura del filó de la veïna Efes: les restes d'una de les ciutats de l'antiga Jònia i, per descomptat, unes de les ruïnes més importants del món. Situada a uns 30 quilòmetres de Kusadasi, al jaciment pot arribar-se per mitjà del transport públic –unes furgonetes disfressades d'autobús absolutament entendridores i comprimides que semblen ideades per l'inventor de Lego– si un supera certs clixés i s'adona que és prou més convenient pagar 10 lires pel trajecte –uns dos euros– en comptes de gastar-se els 60 euros que et demanen els taxistes pel mateix trajecte. Amb tot, l'arribada a Efes comporta una breu caminada fins que s'abasta l'entrada al jaciment. Aquell dia el sol badava les penyes. No és una expressió inoportuna, ja que en accedir a l'urbs hi havia un sector de la instal·lació prou malmés i caòtic, res a veure amb les vies principals de la ciutat, les quals desembocaven a la Biblioteca de Celsius: una façana icònica, mil vegades reresentada, que resumeix l'esplendor d'aquell temps de marbre resplendent... i lliscadís. I és que s'hi ha d'anar amb compte, sobretot per les costeres, per tal de no relliscar. Al remat, la visita a la ciutat manté l'encant de conjecturar com serien aquells carrers en el seu màxim apogeu. Una ensonyació habitual en aquests tipus d'excursions que planteja tants dubtes com evocacions. Tant se val: calia tornar ja a agafar l'autobús de joguet per tal d'arribar al port de Kusadasi.

Camí del jaciment, sota un sol d'(in)justícia

La Biblioteca de Celsius

El teatre, amb capacitat per a 25.000 persones. No sé si els de Podemos tindrien prou espai per fer les assemblees

Carrer d'Efes

Dinar a Kusadasi: delicioses pizzetes turques (lahmacum), unes croquetes que semblaven de botifarra, una carn que picava com-la-mare-que-la-va-parir i el pa, que és una barreja irressistible de textures

Avingudes comercials de Kusadasi

Bevent un suc de taronja natural per poc més d'un euro. Que prenguen nota els bars de casa nostra, ja que a Turquia no hi havia paradeta de carrer o de mercat, bar o restaurant que no oferira suc de taronja natural. Una lliçó mediterrània i de màrketing que hauria de fer-nos reflexionar

MYKONOS: I d'un paradís turc, a un altre grec. Mykonos ens l'han feta avorrir abans d'hora els vint mil reportatges sensacionalistes de Callejeros Viajeros tot i que no ens hem de deixar enganyar pels tòpics, ni de lluny per les impressions mediàtiques. De fet, jo sempre m'he mantingut ferm en el principi moral de no visitar cap indret on hi haja siliconades xicotes en banyador ni musculats acompanyants amb speedo untats d'oli, encocats perduts i ballant en caríssims xiringuitos de platja mentre escorxen botelles de xampany amb què després es dutxen al ritme de David Getta. Això passa a Mykonos i, al mateix temps, a Eivissa, Marbella i tants altres punts calents, in all senses, que vulguen sumar-se a aquests pessebres anfetamínics que es veu que acaben sent rendibles per als que els creen i administren. Tant fa: el Mykonos que jo vaig conéixer no tenia res a veure amb això, sinó amb platges dignes de la síndrome Stendhal on m'hauria empadronat fins a la pròxima glaciació. Inclassificable blau entre l'aiguamarina i la tonalitat maragda... El color de l'aigua que se m'havia promés el vaig identificar a Kalo Livadis o a Paradise Beach, mentre el recorregut per l'illa en el cotxe que vam llogar era una panoràmica sense preu, ni tampoc verdor. El perfil de Mykonos és fosc,  quasi sense arbres. Una Formentera volcànica amb casetes d'aparença balear. I és que aquest mediterrani primitiu és tan bell que sembla artificial, com un parc temàtic i com la mateixa capital de l'illa, Hora. Un poble que enlluerna amb les seues cases de parets i dreceres emblanquinades. Un poble que és postal en moviment, tal com els seus coneguts molins o just com l'aparador marí de la petita Venècia, la imatge més reconeixible de tota l'illa. No debades, Mykonos és la instantània grega més internacional. Una icona que guanya en autenticitat quan ja ha acabat la temporada de les discoteques i també de la falsa disbauxa drogodependent (juliol-agost). Aquell primer de setembre de 2014 que hi vaig fondejar, però, fou l'inici de la meua addicció a l'illa. I ja vull més Mykonos, en vena, si pot ser.

Vista d'Hora, la capital de l'illa

Monestir d'Ano Mera, a l'interior de Mykonos

Una de les platges de l'est de l'illa: pur paradís

Una aigua que hauria de ser Patrimoni de la Humanitat. Material o immaterial, tant se val

El nostre vaixell, quasi tan gran com l'illa, atracat a l'única terminal de què disposa Mykonos

El cotxet que vam llogar per veure l'illa. S'ha d'anar amb compte amb la conducció perquè tot Mykonos està ple d'inquiets quads i motos que tant tempten als encreuaments com a la sort. Davant de nosaltres, mentre féiem aquesta foto, un quad se n'eixí de la carretera. Sort de l'afortunat conductor, que n'eixí estalvi.

Els inconfusibles carrers d'Hora

Els molins de Mykonos

La petita Venècia, que no mereix apel·latius petits

Abandonada l'emblemàtica illa, el vaixell ja solcava les ones cap a Itàlia. Una inevitable tornada que prenia matisos d'enyorança i de retorn a la normalitat, tot i considerant que encara ens quedaven moltes hores de navegació. El pòsit de l'aventura, a la fi, ens deixava assedegats de més ports, de més parades, de més coneixences...

Sensacions que s'experimenten quan els somnis s'esgoten per passar a ser records, tresors de la joia viscuda. Vivències valuoses, dalt de l'embarcació o a terra, que he intentat reflectir en aquestes dues entrades viatgeres. Visualitze ara, per casualitat, una de les últimes vegades que vaig eixir a la coberta per escodrinyar, passada la mitjanit, la remor negra de les onades, el buit obscur d'una mar fonda. Un temor seré que s'encomanava als silenciosos motors del creuer, infal·libles en la ruta assenyalada. Saber-se perdut enmig de l'Egeu i alhora fascinat de no trobar-se enlloc. Per això recordaré sempre el rastre espumós que deixava arrere la singladura de la nau, mentre aquella bromera espessa, endarrerida en el curs del vaixell, s'enduia de nou cap a orient tot l'anhel que en realitat li pertanyia.