Fa uns anys vaig escoltar una definició tan encertada com preciosa que establia un inconfusible vincle entre literatura i immortalitat, al.ludint alhora al fet que els llibres, en qualitat de dipositaris de les ficcions alienes, no deixaven de ser testimonis immarcescibles, perdurables, que convertien tant als seus autors com als seus personatges en matèria incandescent, pràcticament eterna. Enjogassar-se amb la memòria ha estat sempre, doncs, un dels mecanismes més habituals a l'hora de desencadenar i produir textos, la qual cosa ens porta a preguntar-nos si el mateix origen de la creació artística no és més que l'afany per traçar empremtes, per deixar constància del nostre pas per aquest món. Ben mirat, vaig arribar a la lectura de Los libros mojados (Editorial Germania), la novel.la d'Antonio Murgui Muñoz -originari d'Utiel però afincat i afiançat a Puçol-, constatant aquestes mateixes sensacions que, una vegada gaudit el llibre, evidencien la total sincronia entre el temps rememorat i el temps commemorat. I és que la proposta de Murgui emprén la gens senzilla de tasca de reinterpretar la memòria, és a dir, el feixuc pes d'una biografia, la del seu protagonista, César Frías -home poderós, amb feina i responsabilitat ministerials-, el qual recomposa tota la seua vida -així com tot el recorregut vital d'aquells que l'han feta possible- a partir d'una telefonada cabdal que el farà retornar al seu poble d'origen, a l'interior de la província de València, just on les extensions vitícoles marquen una geografia concisa, tal com la parla que l'autor reprodueix en un acte de complicitat i coherència amb el llenguatge i els mateixos personatges que l'acompanyen en el seu recorregut generacional.
 |
| Murgui Muñoz, en una de les presentacions del seu treball |
Així mateix, com bé assenyalà l'escriptor Manel Alonso, també de Puçol, en la seua presentació de l'obra, "l'eix de la novel.la és la memòria". Memòria que es cargola en una estructura episòdica, a mercè de les evocacions d'un protagonista que sols a partir del shock sentimental és capaç de reinterpretar, recuperar i reconéixer el seu passat. Un passat que apel.la en primer lloc a la importància dels membres de la nissaga familiar, retratats en postals narratives que esdevenen petits homenatges als que ja no hi són, i que també se centra en períodes fonamentals com són els anys escolars d'aprenentatge: episodis amarats d'un ressò clàssic i sobri que remet indubtablement a l'essència d'El Camino, de Miguel Delibes. I és que Murgui atorga una gran pietat als seus actants, també en la part del llibre dedicada ja al poble d'origen del protagonista. Un tramat d'emocions entrellaçades que es conciten en el ritual de l'enyor, de la celebració d'allò absent per tal de reivindicar que el nostre present s'ha bastit sobre el patiment d'aquells que ens han precedit. Docent de professió, en la narrativa de Murgui Muñoz podem detectar l'olfacte pedagògic no solament respecte a les vivències personals, sinó en relació a la Història en general: una lliçó sobre el que hem estat abans de ser qui som. De fet, el seu viatge cap enrere, realitzat a partir d'un estil àgil i intimista, homenatja igualment el valor de l'anècdota, dels miracles domèstics i aparentment poc valuosos, com a parts fonamentals de la nostra existència. Com a mostra, la petita i suggeridora contarella dels llibres d'escola banyats que donen títol al llibre i que sintetitza el gruix de records, humils i alhora importantíssims, que fan que la vida, a l'igual que la literatura, cobre algun sentit. Nostàlgia i reivindicació, doncs, en una recomanable i sincera novel.la que traspua versemblança, serenitat i un tant més d'honestedat.
