dimecres, 29 de maig del 2013

Presentació d'Últimes existències a Palma

Ha estat un any intens d'actes i trobades, sens dubte. Davant d'un present caracteritzat pel desànim, el fet de seguir confiant en la cultura i en la nostra capacitat de redreçament social és, a més d'una garantia de lluita, un símptoma de nous temps. Ho he anat comprovant amb les darreres presentacions d'Últimes existències -sobretot a la més recent a Pego- les quals s'han convertit en petits fòrums de debat on intercanviar impressions sobre la crisi, idees i, a més, alternatives. Per això, amb l'arribada del bon temps i la fi de les presentacions, sé que enyoraré un poc aquesta oportunitat de diàleg. Abans, però, tancaré el curs amb la presentació a Palma de Mallorca: un acte que em fa especial il.lusió no només pel fet de presentar un llibre meu per primera vegada a ses illes, sinó per la sort que m'hi acompanye la gran Antònia Vicens; una escriptora que sempre he admirat i amb qui compartisc moltes visions sobre el mateix fet literari. Serà el proper dijous 27 de juny, a la Llibreria Lluna. Impacient, doncs, de travessar la mediterrània.



dijous, 16 de maig del 2013

Últimes existències al Posdata

El passat divendres, Posdata, el suplement literari del periòdic Levante va publicar una enèrgica i completa ressenya d'Últimes existències que hui vull compartir al blog gràcies a la cortesia de l'autor de la mateixa, Antoni Zaragozà. Agrair-li al crític, sobretot, l'enfocament del text i la valoració que en fa a partir de l'empremta periodística que des del principi va guiar aquesta obra. No debades, Zaragozà menciona al seu article els autors nord-americans, creadors i fidels al nou periodisme, als quals admire i en els quals em vaig emmirallar per construir aquesta darrera ficció. Una obra que presentaré demà divendres 17 de maig a Pego -Casa de Cultura, 20.00 hores- amb la introducció de l'escriptora Elvira Cambrils.

Nota: Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la i poder llegir-la.


dimecres, 15 de maig del 2013

Una ràdio celebrada, compromesa i guardonada: Entrevista a Paraules en Silenci


El passat 23 d'abril, dia del llibre, vaig tindre el plaer de ser entrevistat al Paraules en Silenci, el programa  que condueix amb eficiència i bon pols mediàtic l'incansable Manel Arcos i que fa de les nits de dimarts a Ràdio Pego un petit oasi de lletres i alhora d'evocadora atomosfera, per seguir creient en l'eficàcia de la ràdio com a mitjà màgic, al marge de gèneres i pressions. Aprofite, doncs, aquest post per enllaçar-vos el programa d'aquella nit, que podeu escoltar just ací http://paraules-en-silenci.blogspot.com.es/2013/05/vint-i-quatre-programa-dimarts-23.html, i en el qual vaig rebre la sorpresa telefònica de companys com Jaume Noguera (regidor de Cultura de l'Ajuntament de Xaló) o Josep Gregori (director de Bromera). Així mateix, voldria aprofitar igualment l'avinentesa per donar compte de la distinció rebuda pel programa de part de Ràdio Associació de Catalunya: un reconeixement -del que ja vam endevinar alguna cosa aquella mateixa nit de la gravació- que no solament reivindica la gran feina duta a terme per Manel Arcos i el seu equip, sinó que dignifica el recorregut de Ràdio Pego, així com la seua aposta per ennoblir el format de la ràdio local. Sense més, l'enhorabona als guardonats -Manel, Vicent, Carmina: sou un goig d'amics i un orgull de professionals- i al talent que ha fet possible que el miracle de la literatura s'encarnara, aquesta vegada, en miracle radiofònic.

A l'Ajuntament de Pego, Manel Arcos i el diploma acreditatiu del guardó

divendres, 10 de maig del 2013

Mullant els records, submergint-nos en la memòria: "Los libros mojados" d'Antonio Murgui Muñoz

Fa uns anys vaig escoltar una definició tan encertada com preciosa que establia un inconfusible vincle entre literatura i immortalitat, al.ludint alhora al fet que els llibres, en qualitat de dipositaris de les ficcions alienes, no deixaven de ser testimonis immarcescibles, perdurables, que convertien tant als seus autors com als seus personatges en matèria incandescent, pràcticament eterna. Enjogassar-se amb la memòria ha estat sempre, doncs, un dels mecanismes més habituals a l'hora de desencadenar i produir textos, la qual cosa ens porta a preguntar-nos si el mateix origen de la creació artística no és més que l'afany per traçar empremtes, per deixar constància del nostre pas per aquest món. Ben mirat, vaig arribar a la lectura de Los libros mojados (Editorial Germania), la novel.la d'Antonio Murgui Muñoz -originari d'Utiel però afincat i afiançat a Puçol-, constatant aquestes mateixes sensacions que, una vegada gaudit el llibre, evidencien la total sincronia entre el temps rememorat i el temps commemorat. I és que la proposta de Murgui emprén la gens senzilla de tasca de reinterpretar la memòria, és a dir, el feixuc pes d'una biografia, la del seu protagonista, César Frías -home  poderós, amb feina i responsabilitat ministerials-, el qual recomposa tota la seua vida -així com tot el recorregut vital d'aquells que l'han feta possible- a partir d'una telefonada cabdal que el farà retornar al seu poble d'origen, a l'interior de la província de València, just on les extensions vitícoles marquen una geografia concisa, tal com la parla que l'autor reprodueix en un acte de complicitat i coherència amb el llenguatge i els mateixos personatges que l'acompanyen en el seu recorregut generacional.

Murgui Muñoz, en una de les presentacions del seu treball
Així mateix, com bé assenyalà l'escriptor Manel Alonso, també de Puçol, en la seua presentació de l'obra, "l'eix de la novel.la és la memòria". Memòria que es cargola en una estructura episòdica, a mercè de les evocacions d'un protagonista que sols a partir del shock sentimental és capaç de reinterpretar, recuperar i reconéixer el seu passat. Un passat que apel.la en primer lloc a la importància dels membres de la nissaga familiar, retratats en postals narratives que esdevenen petits homenatges als que ja no hi són, i que també se centra en períodes fonamentals com són els anys escolars d'aprenentatge: episodis amarats d'un ressò clàssic i sobri que remet indubtablement a l'essència d'El Camino, de Miguel Delibes. I és que Murgui atorga una gran pietat als seus actants, també en la part del llibre dedicada ja al poble d'origen del protagonista. Un tramat d'emocions entrellaçades que es conciten en el ritual de l'enyor, de la celebració d'allò absent per tal de reivindicar que el nostre present s'ha bastit sobre el patiment d'aquells que ens han precedit. Docent de professió, en la narrativa de Murgui Muñoz podem detectar l'olfacte pedagògic no solament respecte a les vivències personals, sinó en relació a la Història en general: una lliçó sobre el que hem estat abans de ser qui som. De fet, el seu viatge cap enrere, realitzat a partir d'un estil àgil i intimista, homenatja igualment el valor de l'anècdota, dels miracles domèstics i aparentment poc valuosos, com a parts fonamentals de la nostra existència. Com a mostra, la petita i suggeridora contarella dels llibres d'escola banyats que donen títol al llibre i que sintetitza el gruix de records, humils i alhora importantíssims, que fan que la vida, a l'igual que la literatura, cobre algun sentit. Nostàlgia i reivindicació, doncs, en una recomanable i sincera novel.la que traspua versemblança, serenitat i un tant més d'honestedat.

dijous, 9 de maig del 2013

Habitatge: soparet & conversa


Vora un mes després de l'estrena, anit ens vam reunir a Ondara tot l'equip d'Habitatge per tal de celebrar el que va donar de si la vetlada del passat 19 d'abril. Així, a més del sopar, vam fer petar la conversa, que s'allargà fins ben entrada la mitjanit i que repassà, com no podia ser d'una altra manera, la ferotge empremta de les retallades d'anihiladora austeritat dins l'escena dramàtica. Amb tot, i plantant-li cara al bulldozer econòmic conservador, el motiu de la trobada fou, si més no, l'alegria de constatar que Habitatge començarà en breu a rodar i que en seran moltes, les oportunitats per gaudir d'aquesta comèdia immobiliària que té molt a veure, sense escapar del fantasma de la recessió, amb la crisi i amb el seu inesgotable filó de vivències extremes. De les properes representacions, en tot cas, ja aniré informant-vos-en. Així mateix, als amics i grans professionals que conformen L'Oracle de l'Est, desitjar-los tota la sort del món, tot i que no la necessiten ja que se l'han guanyada a pols. Ànim i coratge, companys: ens veiem als teatres!

dimecres, 8 de maig del 2013

Recuperant un instant de goig: Premi Ocell 2013


Amb el comprensible tràfec de l'estrena d'Habitatge del passat 19 d'abril, vaig aparcar per a un altre moment -una altra entrada, al remat, en llenguatge blogaire- l'esment al guardó que se'm va concedir el mateix dia per part de l'Associació Cultural Ocell, de la qual en sóc membre i la qual atorga des de fa ja tretze anys unes distincions destinades a reconéixer la contribució/trajectòria de personatges rellevants tant a nivell local com comarcal. La votació la realitzen els membres d'Ocell a partir de les propostes prèvies que els mateixos integrants suggereixen i els vots s'enregistren i es recompten per correu electrònic. Ara bé, tal com vaig dir en recollir el guardó -una reproducció de l'obra L'ocell cantautor, de Joan Castejón-, no deixa de ser impagable el fet de rebre un premi que no depén de la qualitat d'un conte, ni de la gràcia d'una novel.la, ni tan sols de l'enginy d'un guió teatral, sinó que es basa en l'afecte, la incansable estima i valoració de la gent del meu poble -i també de la resta de la comarca-, que ha volgut fer-me aquest inesperat regal. 


Parle també de la Marina ja que una altra de les sorpreses de la nit fou el premi d'àmbit comarcal a Xaro Cabrera, professora, prolífica escriptora i estudiosa a qui m'uneix un gran vincle des de l'adolescència i a qui els membres de l'associació també guardonaren en la vetlada. A més, és ben curiosa l'anècdota i el fet que Xaro i jo ens reunírem dos setmanes abans, sense saber res del futur veredicte, per tal de contar-nos projectes i inquietuds, després de molt de temps sense veure'ns. En resum, he volgut recuperar aquest instant de goig no solament per tindre'n constància al blog, sinó per reconéixer l'estoïcisme d'una associació que ha fet de l'activisme cultural el seu propi codi de resistència.

dilluns, 6 de maig del 2013

Un any de calcetins!



No, no parle del sedàs de cap campanya publicitària, ni de cap premi de supermercat! Sols volia fer un petit recordatori en relació al primer aniversari d'aquest blog, el qual ja ha fet un any. I és que va ser el 26 d'abril del passat any, coincidint paradoxalment amb els actes del dia del llibre, quan va nàixer aquest humil mitjà casolà en el que he anat dosificant, en la regularitat amb què m'ha estat possible, moltes de les meues reflexions, cabòries o paranoies -moltes vegades, tot alhora-. Un any de Calcetins desparellats que és també un any de retrobaments i de pèrdues, com la vida mateixa, de celebracions i de troballes. Bufe aquesta primera espelma, per tant, agraint-vos a vosaltres, els qui m'heu seguit les petjades -encotonades pels calcetins, és clar-, tot el vostre suport, estima i opinió. Si res no canvia, doncs, seguiré estenent ací els meus calcetins. Gràcies de cor, amics, per ajudar-me a subjectar les pinces.

diumenge, 21 d’abril del 2013

M'encanten els divendres: XIII Premis Ocell i, ta-ta-txan, estrena d'"Habitatge"


M'encanten els divendres. Sí, és una frase recurrent, sobretot si revisem el mur del facebook a les vespres del cap de setmana, però en aquest cas concret, si em referisc al passat divendres 19, l'asseveració es veu  més justificada. I és que, tal com vaig avançar fa uns posts, el dia 19 era finalment l'estrena d'Habitatge, l'obra meua de la que vos he anat desgranant detalls i que despús-ahir es materialitzà a l'escenari de l'Auditori d'Ondara de la mà de dos actors ENORMES: Tere Ballester i Paco Bertomeu, dirigits per Agustí Martínez Palero, cap visible de la companyia L'Oracle de l'Est. Del desenvolupament de l'estrena, fonamentalment voldria transmetre l'entusiasme de gaudir-la des de la perspectiva del pati de butaques, tot escodrinyant l'efecte de la trama en els espectadors, així com el tot el seguit de complicitats que s'establiren a partir d'un argument cru, hilarant i sarcàstic en la mateixa mesura. La fluïdesa dels somriures i la creixent proliferació de rialles em permeten dir que la representació fou un èxit, atesa bàsicament la complaença dels espectadors i l'èmfasi de les seues primeres impressions. D'altra banda, tenint en compte la valoració posterior del mateix públic, voldria remarcar la solidesa del treball interpretatiu, la qual desembocà a l'escenari en aquesta vigorosa versió final que demostra per una part la llarga i versàtil experiència escènica d'ambdós actors i, per un altre costat, el ferm compromís i fidelitat al text de l'equip de direcció. Tot un luxe del qual n'estic ben orgullós i que vull novament subratllar per tal d'agrair a Agustí, Françu, Tere i Paco la -meritòria i excel.lent- feina feta.


A més a més, el goig de veure ple un recinte no és un fet habitual, cosa que també vull agrair a tots els que ho feren possible. En temps de retalls en matèria cultural, de l'esborronador IVA al 21 % i tantes inclemències més, el somni de completar un aforament suposa des de ja una injecció d'entusiasme per tal de seguir creient i lluitant per la -nostra- cultura. Així mateix, el marc de la gala dels XIII Premis Ocell és precisament el de la reivindicació dels trets culturals que ens fan rodolar com a poble ja siga en el context local -la meua estimada Ondara- o global -aquest poble valencià nostre, tan arraconat encara, tan malmés per la conjuntura socioeconòmica-, fet que em permet assegurar que el gran triomf de la nit va ser el d'evidenciar que el potencial de la nostra cultura comença just on acaba la nostra tendència a la deserció. Sincerament, hem de començar a ser conscients de la gran vàlua dels nostres actors, músics, col.lectius, empreses, associacions i projectes: tot un món de referències i referents culturals que han estat sempre just davant nostre, esperant el nostre aplaudiment i caliu. Heus ací la bellesa del nostre millor producte interior brut. Interior, per estar encara pendent de reeixir. Brut, per contra, com els diamants.

Emulant a la gran Lina Morgan i el seu "Gracias por venir"

dimecres, 17 d’abril del 2013

A prop de la Marina, just al costat de Bernat Capó: Medalla de Plata del Consell Valencià de Cultura



Fa ara quatre anys, just quan vaig decidir iniciar una secció d’entrevistes a personatges exemplars de la Marina Alta per tal de complementar els continguts culturals de l'aleshores nova guia de la MACMA –publicació que no s'edita, en paper, des de 2012, tot i que perviu en l'edició digital–, em va semblar totalment pertinent arrancar aquell apartat amb la figura de Bernat Capó (Benissa, 1928), escriptor i periodista –potser sempre ambdues coses alhora, com bé ens recorda ell sempre en al·ludir la seua tasca– que resumeix en la seua obra i biografia el seu profund arrelament a la Marina Alta, tant de ment com de cor. Ara que ho cavil·le, més que una decisió va ser més bé un estímul involuntari, com d'identificació espontània, ja que el fet d'acudir a Capó no fou solament una opció justificada per la seua notable tasca de recerca, sinó per l'implícit compromís amb el territori, amb nosaltres mateixos, que l'obra del benisser traspua. I és que, com bé assenyalava a la presentació del darrer llibre de Tomàs Llopis, no podem accedir a la universalitat sense abans assumir la puixança de la nostra localitat: el fet de saber qui som i d'on venim per poder després presentar-nos al món. Heus ací, doncs, la noble contribució literària i etnogràfica del gran Bernat: dedicar tot el seu temps i enginy a retratar un temps, un trosset de terra, un seguit de microcosmos socials i culturals, sense la narració dels quals no entendríem de la mateixa manera el que hem viscut ni com a comarca, ni com a poble. L'itinerari de Capó, per tant, ens permet pedaçar el record, entrelligar-lo novament, per tal de dignificar la seua empremta.


Si més no, i tornant a l'entrevista que li vaig fer al 2009, per parlar del que havia estat el seu llarg camí, l'escriptor i jo ens trobàrem a la Biblioteca Pública de Benissa, la qual, batejada/homenatjada amb el seu nom, suposà el millor marc possible per a la conversa. Coneixent prèviament el seu recorregut vital i professional, escoltar Bernat de prop suposava un retrobament, un redescobriment de tot el material seu que jo ja havia gaudit com a lector. Cal destacar-ne els precedents: home d'una exemplar trajectòria cívica i humanista, ha participat en moltes empreses culturals, com ara la fundació del Diari de Valencia o de Noticias al Día, alhora que col·laborava amb els seus escrits al redreçament del País Valencià, amb articles publicats a El Temps, Saó, Mediterráneo o Levante. Pioner en la publicació de relats basats en la vida real i en la història mateixa de les nostres gents –La Criminala (1986), Cròniques del Sisó (1987)–, la seua obra és també un compendi de vigorosos treballs de recerca, tals com l’arquetípic Espigolant el rostoll morisc (1980). Així mateix, cal remarcar, sobretot per la recent publicació del tercer volum, el seu Costumari valencià: un document –tresor de documents, editat per Edicions del Bullent; absolutament recomanable la triple edició amb estoig que reuneix els tres volums– d'ineludible lectura.

Al capdavall, més enllà del valor del gruix de la seua obra, de la qual vam gustosament xarrar aquell matí de juliol, del que més vaig gaudir durant la llarga conversa fou de totes les peculiaritats que fan de Bernat Capó un ésser absolutament proper, entendridor i, sobretot, estimable i estimat. Potser són aquests mateixos trets els que s'escolen pels seus textos per tal de consolidar-ne la solidesa, i alhora la pervivència. Al remat, tenint en compte tal dilatada trajectòria i tornant al present i al motiu primigeni que m'ha conduït a confegir aquesta entrada, em va alegrar en gran mesura el fet de saber que el Consell Valencià de Cultura va a atorgar-li la Medalla de Plata en reconeixement a la seua obra i compromís amb la llengua. És hora de compartir amb Bernat aquesta bona notícia que és al mateix temps una celebració per a tota la Marina. De segur que la seua comicitat entela encertadament l'ampul·lositat d'aquest tipus d'actes on la seriositat del protocol no hauria d'eclipsar mai la gràcia intrínseca del guardonat. Impossible, per un altre costat, en el cas del nostre Bernat Capó: a ell ja no l'enlluerna res ni ningú.

L'enhorabona, amic! T'estimem.

dimarts, 16 d’abril del 2013

El trajecte de la crisi econòmica: Noves parades d'Últimes existències

Ho he explicat en anteriors posts, però continue meravellant-me'n. En la vida, com en la literatura, res no està escrit i, si ens centrem en l'actualitat, sembla que cada titular s'empassa el del dia d'abans, de vegades amb crueltat, de vegades amb esperança, no mai amb indiferència. D'ençà vaig encetar les presentacions d'Últimes existències el passat mes de desembre, puc dir que he de modificar el guió del que dic o del que m'agrada destacar del llibre ateses les circumstàncies, tenint en compte sobretot l'ordre canviant d'una situació tan inesperada com caòtica. Per tant, és del tot il.lusionant comprovar com el moviment contra els desnonaments ha assolit el ressò del que sempre degué gaudir mentre l'opinió pública assumeix de totes totes quina és la perversitat disfuncional i creixent d'una elit econòmica i financera que finalment li està veient les dents al llop, un llop que per primera vegada som nosaltres. La veritat és que un se sent bé, sota la pell del llop, sobretot tenint en compte tot el temps que hem estat ovelletes: béns de consum i alhora bens a punt de ser esquilats a zero.

El proper dijous 18 d'abril, tindré l'oportunitat de seguir parlant-ne a la presentació que faré a Dénia -Agència de lectura Baix la Mar-, l'avantsala de moltes de les cites que tindré en abril, el mes del llibre per excel.lència. Vos deixe, doncs, amb el cartell i, a sota, amb les properes presentacions d'Últimes existències, inclosa la participació a la Fira del Llibre de València el proper dissabte 27 d'abril -d'11.30 a 14.00 hores-, a Vivers.


Properes presentacions

Dimecres 24 d'abril - Orba  - Casa de Cultura - 20.00 h.
Divendres 26 d'abril - El Verger  - Casa de Cultura - 20.00 h.
Dissabte 27 d'abril - València - Fira del Llibre 2013 (Signatura d'exemplars d'11.30 a 14.00 h.)
Divendres 17 de maig - Pego - Casa de Cultura 20.00 h.(Presentació a càrrec de l'escriptora Elvira Cambrils)