Fa ara quatre anys, just quan vaig decidir iniciar una secció d’entrevistes a personatges exemplars de la Marina Alta per tal de complementar els continguts culturals de l'aleshores nova guia de la MACMA –publicació que no s'edita, en paper, des de 2012, tot i que perviu en l'edició digital–, em va semblar totalment pertinent arrancar aquell apartat amb la figura de Bernat Capó (Benissa, 1928), escriptor i periodista –potser sempre ambdues coses alhora, com bé ens recorda ell sempre en al·ludir la seua tasca– que resumeix en la seua obra i biografia el seu profund arrelament a la Marina Alta, tant de ment com de cor. Ara que ho cavil·le, més que una decisió va ser més bé un estímul involuntari, com d'identificació espontània, ja que el fet d'acudir a Capó no fou solament una opció justificada per la seua notable tasca de recerca, sinó per l'implícit compromís amb el territori, amb nosaltres mateixos, que l'obra del benisser traspua. I és que, com bé assenyalava a la presentació del darrer llibre de Tomàs Llopis, no podem accedir a la universalitat sense abans assumir la puixança de la nostra localitat: el fet de saber qui som i d'on venim per poder després presentar-nos al món. Heus ací, doncs, la noble contribució literària i etnogràfica del gran Bernat: dedicar tot el seu temps i enginy a retratar un temps, un trosset de terra, un seguit de microcosmos socials i culturals, sense la narració dels quals no entendríem de la mateixa manera el que hem viscut ni com a comarca, ni com a poble. L'itinerari de Capó, per tant, ens permet pedaçar el record, entrelligar-lo novament, per tal de dignificar la seua empremta.
Si més no, i tornant a l'entrevista que li vaig fer al 2009, per parlar del que havia estat el seu llarg camí, l'escriptor i jo ens trobàrem a la Biblioteca Pública de Benissa, la qual, batejada/homenatjada amb el seu nom, suposà el millor marc possible per a la conversa. Coneixent prèviament el seu recorregut vital i professional, escoltar Bernat de prop suposava un retrobament, un redescobriment de tot el material seu que jo ja havia gaudit com a lector. Cal destacar-ne els precedents: home d'una exemplar trajectòria cívica i humanista, ha participat en moltes empreses culturals, com ara la fundació del Diari de Valencia o de Noticias al Día, alhora que col·laborava amb els seus escrits al redreçament del País Valencià, amb articles publicats a El Temps, Saó, Mediterráneo o Levante. Pioner en la publicació de relats basats en la vida real i en la història mateixa de les nostres gents –La Criminala (1986), Cròniques del Sisó (1987)–, la seua obra és també un compendi de vigorosos treballs de recerca, tals com l’arquetípic Espigolant el rostoll morisc (1980). Així mateix, cal remarcar, sobretot per la recent publicació del tercer volum, el seu Costumari valencià: un document –tresor de documents, editat per Edicions del Bullent; absolutament recomanable la triple edició amb estoig que reuneix els tres volums– d'ineludible lectura.
Al capdavall, més enllà del valor del gruix de la seua obra, de la qual vam gustosament xarrar aquell matí de juliol, del que més vaig gaudir durant la llarga conversa fou de totes les peculiaritats que fan de Bernat Capó un ésser absolutament proper, entendridor i, sobretot, estimable i estimat. Potser són aquests mateixos trets els que s'escolen pels seus textos per tal de consolidar-ne la solidesa, i alhora la pervivència. Al remat, tenint en compte tal dilatada trajectòria i tornant al present i al motiu primigeni que m'ha conduït a confegir aquesta entrada, em va alegrar en gran mesura el fet de saber que el Consell Valencià de Cultura va a atorgar-li la Medalla de Plata en reconeixement a la seua obra i compromís amb la llengua. És hora de compartir amb Bernat aquesta bona notícia que és al mateix temps una celebració per a tota la Marina. De segur que la seua comicitat entela encertadament l'ampul·lositat d'aquest tipus d'actes on la seriositat del protocol no hauria d'eclipsar mai la gràcia intrínseca del guardonat. Impossible, per un altre costat, en el cas del nostre Bernat Capó: a ell ja no l'enlluerna res ni ningú.
L'enhorabona, amic! T'estimem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada