Fantasia vs. Monarquia: Una petita reflexió sobre el desgavell borbònic

A hores d'ara, recapitular el que ha estat l'odissea immoral i encara ara incomprensible del senyor Iñaki Urdangarin, ex-duc de Palma i ex-tantes coses més, seria una redundància innecessària que ens tornaria a recordar la inèdita gesta de com es pot ser tan súmmament sàtrapa, inconscient i avar sense deixar de pertànyer alhora a una família real. El darrer episodi del fulletó Noos inclou la imputació de la dona de l'ex-jugador d'handbol, que no és cap altra que la infanta Cristina, tal com han esbombat des d'ahir els mitjans de comunicació nacionals i internacionals per mitjà d'una allau d'estimacions que suposen la constatació definitiva d'un fet que almenys a mi em sembla encomiable: ja li hem perdut la por als borbons, si és que alguna vegada els vam témer, mentre un ja pot escridassar que se sap o se sent antimonàrquic sense que el miren com un extraterrestre. I és que la pàtina de glamour i privilegis que entelava la nissaga borbònica s'ha esvaït precisament en el transcurs d'una crisi econòmica d'aquelles que no sols han dissolt molts mites, sinó que també han posat a prova la paciència i la decència d'un país massa acostumat a les imposicions. Al cap i a la fi, tot i que no veig molt clar que la in-Fanta (Naranja) -tal com l'han rebatejada còmicament al Facebook endiumenjada d'uniforme carcelari- arribe a declarar, la polseguera alçada -jo en diria femeral en suspensió- ja ha fet de la tendència republicana tot un trending topic, cosa que ens recorda que les torres altes poden caure i, les més altes encara, també; i això, en un país cortesà i adul.lador en excés, no sols és un triomf sinó una esperançadora fulla de ruta.

Continue ben ferm en els meus principis de subratllar que, pel que fa a la sang blava, els únics que la tenen permesa i justificada són els barrufets. I el que dic no és cap estupidesa, sobretot si tenim en compte que la monarquia sols la podem entendre, a dia de hui, des de paràmetres fantàstics, idíl.lics, il.lusoris, d'un altre món en resum. El món que ells habiten, per tant, no és el nostre, on no hi ha iots de luxe, ni propietats protegides, ni palaus resplendents, ni enjoiades corones. La seua realitat, per tant, continua tan emmurallada i protegida com en algun temps remot ho va estar, mentre des de les portes del castell cap enfora, la quotidianitat del poble no és tant, diguem-ne, afalagadora. Res que no haja canviat en mil.lennis, per descomptat. Si més no, l'estètica de la monarquia, la d'ací casa nostra i la d'altres països, no sols alimenta ficcions antigues sinó que les recargola més i més en un desgavell de matisos i principis tan anquilosats com autoritaris, coents i imposats en la mateixa mesura. Per això, per despatxar la qüestió sols voldria basar-me en una regressió casolana. Tindria jo set o huit anys, si no recorde mal, quan em plantejava la versemblança dels contes clàssics. Fades, donyets i dragons poblaven aleshores les meues lectures i jo sols volia saber si totes aquelles criatures existien o havien existit alguna vegada. "No, Jovi, no existeixen: tot això és fantasia", m'advertien els mestres a l'escola quan hi indagava més del compte. Contrariat, no m'estava de replicar-los: "Ei, i aleshores per què hi ha reis i princeses, encara?". La contradicció supose que tant sorprenia als meus docents d'aquells anys com a mi. Amb el temps, però, em plantege la mateixa conjuntura: si no hem permés que les criatures ancestrals i màgiques poblen el nostre món, tampoc no hem de deixar que els llinatges escollits ens pertorben la democràcia. Si no tinc dret a conviure amb mags, trolls i bruixes, el meu món tampoc hauria d'encabir reines, prínceps i princesetes. Els uns no són més creïbles que els altres, per suposat, i als primers, per cert, me'ls crec molt més. Me'n refie. Ben mirat, no he vist mai un unicorn acusat de frau, ni de prevaricació, ni de delictes fiscals, ni d'apropriació de béns públics.

Cartell d'Habitatge: Un escaient motiu per celebrar al 27 de març, Dia Mundial del Teatre

Les coincidències en la vida són l'hòstia. I ho dic així, a seques, perquè just hui que descobrisc quin és l'aspecte final del cartell d'Habitatge, la comèdia immobiliària -i involuntària- que vaig escriure ja fa tres anys, m'adone que és el Dia Mundial del Teatre. La descoberta del pòster és escaient, doncs, donada l'efemèride i m'agradaria que fóra en el dia de hui un petit i humil homenatge a tota la gent del teatre, sobretot en aquests anys de desesperança que han vist buidar-se moltes sales, a mercè de la crisi i dels intolerables retalls en matèria cultural. De l'obra en concret vos vaig parlar el passat mes de desembre -post sobre Habitatge-, precisament quan començaren els primers assajos del muntatge, però tenint en compte la imminent estrena que tindrà lloc el proper divendres 19 d'abril a l'Auditori d'Ondara, ja era el moment de mostrar aquest pòster, realitzat pel dissenyador Carles Riera a partir de les imatges que glaçà la també amiga fotògrafa Anna Pastor. En el treball visual cobren especial importància els dos protagonistes de l'obra, encarnats per Tere Ballester i Paco Bertomeu, dos grans actors als quals ja he vist en acció i dels quals n'estic ben orgullós, sobretot per la seua versatilitat i dilatada trajectòria. Esmentar igualment la gran tasca que ha dut a terme Palero, director d'Habitatge i cap visible de la companyia L'Oracle de l'Est, qui s'engrescà des d'un principi amb el text original i sense la visió del qual la materialització de l'obra no hauria estat possible. Doncs, això, se'n sol dir molta merda. I jo els la desitge tota, ja que es tracta d'un nou repte, i alhora un encoratjador somni, d'aquells que paga la pena experimentar. Seguirem indagant-ne!

Moment de l'obra, en un dels darrers assajos

Ser local i ser universal: Presentació d'"Hi ha morts que pesen cent anys" de Tomàs Llopis a Ondara

Fa pocs dies, amb motiu d'una sucosa conversa derivada d'una reunió de membres del jurat d'un premi literari, vaig tornar a plantejar i a plantejar-me quin és l'estímul concret que condueix a un escriptor a endinsar-se en un marc cronològic que no és precisament el que li ha pertocat habitar. Quan vaig escriure Esbós per una improbable novel.la històrica, vaig dissertar sarcàsticament sobre la qüestió, però he de dir que encara continua semblant-me un petit misteri, un entremaliat interrogant, aquest tret argumental i alhora temàtic. El passat divendres, però, a la presentació a Ondara de la nova novel.la de l'amic Tomàs Llopis, vam tindre l'ocasió de parlar-ne distesament, tornant a acaronar el tema i obtenint, aquesta vegada sí, respostes d'aquelles que emplenen molts buits, sobretot de la nostra història -i també de la nostra literatura!-.

I és que tal com vaig introduir al principi de l'acte, en Hi ha morts que pesen cent anys, l'obra amb què Llopis va aconseguir el darrer Premi Octubre de narrativa, he resolt molts d'aquests dubtes mentre descobria alhora una novel.la tan rica en matisos com en enfocaments, els mateixos que ens permet la dualitat narrativa que ens plantegen els dos protagonistes principals en la seua croada vital a través del segle XVII: Roc i Bernat Facadell, els dos estendards d'una nissaga que des del mateix Beniarbeig, al cor de la Marina, esbossa l'afany de revolta de tot un país assedegat de rebel.lió i de canvi. Amb tot, més enllà de l'intens i magistral tramat narratiu que abraça pràcticament la totalitat d'un segle ja de per si convuls, el que més em va captivar des d'un principi del text fou la ferma opció de l'autor de subratllar la pertinença geogràfica dels seus personatges. La tria d'un gentilici en concret, que és també el de Llopis, segueix les coordenades que l'autor ha treballat també en la seua obra poètica -Palau de cendra- o, de manera menys explícita, a la seua anterior novel.la, Les volves d'aquella neu. En tot cas, hi ha de nou una confluència per materialitzar per mitjà de la ficció la pròpia pàtria sentimental, es corresponga aquesta o no amb la geogràfica. En Hi ha morts..., per tant, el gruix de les històries que Llopis magistralment cabdella em remet a una frase que la cantant Björk va argumentar fa uns anys quan es va cansar que li preguntaren per què cantava cançons tradicionals del seu país, Islàndia -i en la seua llengua, l'islandés-, si ella ja era una artista internacional que cantava en anglés. L'artista de Reikjavik fou eloqüent: "No es pot ser universal sense ser local". Heus ací la jugada: no podem ser autèntics, ni menys encara versemblants, si no sabem realment qui som i d'on venim. I és precisament sota aquests preceptes des d'on Tomàs Llopis ha forjat la seua nova creació.

La universalitat. La universalitat que no s'oblida de la localitat. De sentiments i de vivències, de somnis i de recels. De partides i racons del nostre terme i també del nostre record. I tot això, amb l'honestedat d'encarrilar una narració segles enrere no per l'espectacularitat o la fotogènia d'un període fonamental de la nostra història com a poble, sinó pel compromís amb aquest mateix passat ja que ell és, sens dubte, l'eix bàsic per traduir les inclemències del present. Com bé asseverava l'autor, al.ludint alhora les paraules de l'escriptor Baltasar Pòrcel, el gran valor d'una novel.la històrica rau en el fet de poder trobar-hi una reflexió que ens conduïsca a l'actualitat; doncs bé, la concordança entre el segle XVII i els primers anys del segon mil.leni presenta sinèrgies alarmants, cridaneres, que Llopis ja ens adverteix mitjançant la idònia cita de Joan Fuster que encapçala el llibre. Tot seguit, Hi ha morts que pesen cent anys enceta un viatge transcendent, intens, atribolat i perfectament transcrit, arrabassat a l'ahir. Així doncs, la fidelitat i respecte de l'autor al temps retratat desimboca  en un registre polit, que no s'enfugeix de la fluïdesa tot i sent clàssic: una proesa estilística que el lector agraeix i que contribueix a ennoblir unaa proposta sempre llegidora, sempre apassionada. Al cap i a la fi, l'obra pot interpretar-se també com un homenatge al que hem estat com a poble o al que podríem haver estat. Si més no, el destí dels personatges i paratges amb què Llopis ens enjogassa també ens pertany una mica, sobretot després de conviure-hi. Tot plegat, tal com vaig concloure a la meua introducció sobre el llibre, la novel.la ha de ser desxifrada també com un necessari exercici de dignificació de la nostra geografia -el nostre Beniarbeig, la nostra comarca, el nostre país...- i de la nostra història. L'evocació, al capdavall, s'articula amb mestria per tal d'arribar a la conclusió que Tomàs Llopis no sols ha escrit una gran novel.la, sinó també la gran novel.la de la Marina.

#Valenciana o no, ja és primavera

 

Sembla un recurs prou habitual -sobretot, en premsa-, a més d'una excusa idònia, el fet d'encetar un article o una entrada aprofitant el canvi d'oratge. I hui, ara que fa unes escasses quatre hores des de l'arranc de la primavera, no m'estic de fer menció, atesa l'assolellada coincidència, al canvi estacional. Voldria aprofitar també el post per remetre a l'efemèride de la #Primavera Valenciana, el fenomen que ens sacsejà la consciència ara fa un any i que tan bé va saber batejar via Twitter el cantant Pau Alabajos. Del que va suposar la primavera valenciana, tenim principalment l'empremta activa del moviment -feu una ullada a la seua web-, materialitzada en cites com el concert que tingué lloc el passat 15 de febrer al Palau de Congressos de València. I és que la metxa que va prendre des de l'Institut Lluís Vives no sols contagià de revolta el cor de la capital, sinó que també demostrà al món que els valencians, malgrat la desvergonya d'aquells que ens representen, també sabem distanciar-nos de la mediocritat per tal de defendre la nostra dignitat com a poble. 

Hi ha, per tant, un pòsit d'entusiasme en celebrar l'aniversari d'un fet que ens ajudà a depurar moltes més coses que responsabilitats. La meua, almenys en aquest post, és la de subratllar la bonança d'uns dies on guanyarem en llum i vida tot allò que l'hivern ens va mig segrestar amb els seus dies malcarats i plujosos. Les notícies, si més no, són més afalagadores: la clàusula sòl de les hipoteques hui s'ha vist judicialment entrebancada mentre que César Alierta, president de Telefónica, ha anunciat també aquest matí que la crisi ja s'ha acabat (¡¡¡). Del primer titular, podem tirar algun coet; de la segona informació, sols podem dir que és un farol d'aquells que alcen més sarcasmes que esperances. Tanmateix, paga la pena celebrar, després d'un hivern de titulars-tanatoris, que la primavera, amarada de Corte Inglés, es vestisca d'optimisme. Jo em decante també per aquesta opció, què voleu que vos diga. I per això tanque l'entrada amb una imatge que no s'escapa del convencionalisme primaveral: sol, flors i natura. Més enllà de les obligacions i paranoies amb què se'ns ha forçat a conviure, hi ha res més bell en el món que aquestes tres coses? 

Paraules que encara s'han de pronunciar ben fort: Actes al voltant del Dia de la Dona

De tant en tant no és difícil escoltar una veu -o vàries: aposte més per la segona opció- que menyspreen i qüestionen la celebració dels dies assenyalats, de les efemèrides, just adduint raons de normalitat. Que si hi ha coses que ja no cal subratllar, que si el gruix de les jornades s'entela de demagògia, que si ja no és necessari alçar el puny... Curiosament, però, aquestes veus sempre s'acarnissen amb dues jornades en especial: per una part el Dia de la Dona i, sense anar més lluny, el Dia de l'Orgull Gai. Siga coincidència o no, si algun fenomen es posa de manifest en aquest cert recel cap a aquestes celebracions/reivindicacions és la pervivència d'una certa visió patriarcal i amnèsica de la vida; una mirada ben intencionada, d'altra banda, prou més pendent d'esborrar els matisos del que hem estat com a societat que no pas de remarcar els avanços que ens han sacsejat de cap a peus per tal de reformular la balança dels gèneres i, filant encara més prim, de la llibertat. Per això, i per tantes motivacions més, no m'estic d'engalanar el bloc hui amb el cartell amb què la Xarxa de Dones de la Marina Alta commemorarà hui a Dénia -concentració a la Glorieta- i a Pedreguer -Sopar a Los Arcos- l'abast reivindicatiu de la jornada.

Pel que fa a l'afany reivindicador, cal dir que els pròxims dies hi haurà molts més actes focalitzats en aquestes temàtiques. De fet, tal com vaig avançar, demà es presentarà a Pedreguer l'interessant estudi d'Irene Ballester El cuerpo abierto, que vaig ressenyar fa dos posts, i que jo, com a amic i seguidor de l'autora, tindré el plaer d'introduir. Serà a la Casa de Cultura, a les 20 hores. Així mateix, d'entre els actes que s'han preparat aquest mes a Pedreguer, volia destacar i recomanar la xarrada -Dones al Segle XXI- que l'escriptora Pepa Guardiola realitzarà el proper dijous 14 de març. De Guardiola, qui forma part activa de l'esmentada Xarxa de Dones de la Marina, ja he tingut l'ocasió de parlar-vos-en anteriorment, sobretot arran de l'entrevista que li vaig fer en abril de fa dos anys per a la revista de la Macma. D'aquella llarga conversa, recorde que vam acabar parlant sobre els entrebancs històrics que han fet de la desigualtat entre homes i dones un conflicte malaltís, difícil de cicatritzar. En un dels punts de la xarrada, quan li preguntava a l'autora de Xàbia pel reflex del masclisme i de la potència del patriarcat dins la història de la literatura, l'escriptora va fer referència als buits ja irrecuperables amb què la literatura s'ha conformat. Veus de dones que no van tindre ni l'oportunitat d'alfabetitzar-se o d'acostar-se a una llapissera. Si més no, no hem d'oblidar, per parlar d'un símbol democràtic, que sols al nostre país el vot femení existeix des de fa 75 anys. Una modernitat jovenívola, doncs, adolescent dins del pes de la història, que demostra que el gruix de les reivindicacions de hui no és gratuït, ni sobrer, ni accessori; sols un recordatori, encoratjador i ferm, per esmenar el passat i fer del futur un indret més igualitari.

Creuallibres: Últimes existències a Un país de llibre

Des de dijous passat ja pot veure's online i als canals de televisió que l'emeten, el nou episodi -i ja en van onze: l'enhorabona, companys!- d'Un país de llibre. Sobre aquest prometedor nou espai de difusió de la nostra literatura, ja en vaig parlar al bloc el passat mes de desembre -feu-li una ullada a l'enllaç si vos ve de gust- just coincidint amb l'arranc de la iniciativa. Doncs bé, és al capítol onzé on apareix Últimes existències, just a la secció del Creuallibres. Del que va ser la gravació vaig penjar també una entrada recentment, així que sols vos adjunte el video ací baix. Cal dir que el capítol onzé està dedicat a Juli Alandes i el seu nou llibre Crònica negra, Premi Enric Valor de Novel.la 2011, tot i que és a la part final del programa -minut 18.00- quan l'Eugeni Alemany i jo apareixem palplantats davant d'El Corte Inglés de Colón per parlar de consumisme i, com no, de la crisi. Sols agrair-li novament a ell, el conductor, la complicitat de la trobada, així com als responsables de l'espai per haver comptat amb mi i el meu nou treball. Moltíssimes gràcies, amics, molta sort en aquesta singladura mediàtica i llarga vida al país de llibre!

Una visió transversal sobre l'art i la jerarquia del gènere: "El cuerpo abierto" d'Irene Ballester

Irene Ballester

Quina és la nostra mirada quan concebem una representació artística? Hi ha implícit el nostre gènere, la nostra ideologia? No és aquest, per ventura, el factor d'alineació que incita una interpretació en concret, siga per mitjà de les coordenades que siga? Aquest seguit d'interrogants són els que em precediren a la lectura d'El cuerpo abierto: Representaciones extremas de la mujer en el arte contemporáneo –Ediciones Trea, 2012–, un treball tan dens com intens on l'autora aprofundeix en tots aquests àmbits per tal de completar un document vertebrador, imprescindible, pel que fa l'estudi  cultural –certament, sociològic– de la figura de la dona dins la història de l'art o viceversa. De la mateixa autora, d'Irene Ballester (Alacant, 1979), cal destacar la seua formació com a Doctora en Història de l'Art per la Universitat de València i el màster universitari en investigació aplicada a estudis feministes, de gènere i ciutadania per la Universitat Jaume I de Castelló: dades que subratllen que el seu recorregut d'investigació està fermament vinculat al feminisme i, atesa la seua important producció de textos al respecte, a l'empremta que el feminisme com a moviment ha deixat dins la creació artística. De tota aquesta producció d'articles, cal dir que la seua contribució i significat és la drecera que condueix Ballester fins a aquest treball final, tota una declaració d'intencions personals i professionals –es tracta de la seua tesi doctoral, reconeguda amb un merescut excel·lent cum laude el setembre de 2010– on conflueixen tots els seus interessos, esforços i reivindicacions. 

Com bé assenyala l'autora a l'hora de resumir el dilatat període que implicà l'escriptura d'aquest volum, es tracta d'un treball confegit a base de sang, suor i llàgrimes. Si més no, es tracta d'una contribució ben notòria al conjunt dels estudis de gènere i alhora un text pioner per emplenar els buits amb què la història de l'art –l'oficial, la del cànon establert– ha anat deixant enrere moltes altres aportacions valuoses, d'aquelles que un no entén que no apareguen en els manuals d'art. De si és o no interessada o fins i tot androcèntrica, aquesta mirada incompleta, absolutament masculina o, com bé titllaria l'autora, falocèntrica, Ballester ens dóna suficients justificacions al llarg dels nombrosos capítols que conformen l'estudi i que suposen una singladura tan vasta com inèdita per tal d'entendre de manera fonamentada com hem anat percebent el cos de la dona al llarg de la història.

Cal destacar, d'altra banda, l'absència de fronteres geogràfiques a l'hora de delimitar l'abast del treball. Ben mirat –l'autora ho remarca en la introducció–, la beca concedida a l'escriptora per l'Ambaixada de Mèxic a Espanya el 2005, així com la consegüent estada de dos anys al país asteca, defineixen amb exactitud el marc d'una investigació que, segons avança Ballester, és en part mexicana. I és que l'ombra del patriarcat més mesquí, l'herència més errònia pel que fa al menyspreu o fins i tot anul·lació de la dona en terres sudamericanes, és un dels referents més treballats per l'autora, a qui l'experiència mexicana li va aportar aquest punt de vista reivindicatiu, a mig camí entre el shock i el decaïment davant la ferotge assimilació masclista dels panells publicitaris –pàgines 199 a 202– que pul·lulen pels terrats del DF. Bona mostra d'aquest discurs el veiem representat en el repàs a l'obra de les artistes llatines que han anat denunciant per mitjà de les seues enèrgiques recreacions artístiques la xacra de fets tan execrables com el mateix feminicidi. Que la seua veu creativa es materialitze per mitjà del sofriment, de la carnalitat del perfomance més extrem, no hauria de sorprendre'ns si analitzem la desvergonya i crueltat del que passa, sense anar més lluny, a Ciudad Juárez. Heus ací la fluïdesa del to que Ballester segueix en la seua recerca, a l'hora de conciliar aquestes veus subversives amb un present esborronador. En un acte d'honestedat i coherència, aquest art descarnat –mai millor dit, atés sobretot l'apèndix fotogràfic que complementa el text– és sols la traducció d'una realitat tan salvatge com descoratjadora; un tràngol de traslacions que Ballester va desgranant capítol rere capítol.

Així mateix, l'encert principal de l'estudi és la seua aposta per ampliar l'òptica del gènere vs. jerarquia cap a tots els focus possibles, ja siga acudint als origens d'aquests models de representació –des del capítol inicial sobre Las estigmatizadas a la continuació sobre les arrels espirituals de La Diosa Madre– o endinsant-se en interpretacions ja compatibles amb la teoria queer, tal com podem veure al capítol VII. Entremig, per descomptat, visions i al.lucinacions pròpies de la matèria en qüestió, des del vincle entre sexe i alimentació del capítol tercer –hi ha la menció al ritual del nyotaimori nipó, dissortadament tan de moda ara i ací– a la denuncia de la reificació del cos femení a mercé d'un patriarcat fulminant (capítol IV). Altrament, si hi ha una part de l'estudi on es posa de manifest la seua ferma transversalitat és al capítol sisé, centrat en la violència de gènere i en la demarcació de tots els seus símptomes i conseqüències. És probablement en aquest tram de l'obra on Ballester palesa de manera més ostensible la seua voluntat de denuncia tot i que caldria matisar que aquest pertinaç estímul és el que guia tota la seua investigació, tal com resumeix en l'apartat final del llibre (Conclusiones), sobretot a l'hora de dignificar el treball de totes aquelles artistes recollides al seu estudi, a les quals s'ha apropat des d'una perspectiva lliure, crítica, fuera de la tradición misógina judeocristiana y de la ciencia, también misógina. Així doncs, El cuerpo abierto, és una obra que s'abeura tant de la desigualtat com de la lluita per malmetre aquesta mateixa balança on la testosterona guanya sempre la partida. Una obra valenta, com la seua autora, que destil·la l'estoic afany per abastar la igualtat, en la vida real i en la seua representació. Hi ha talent, per tant, en el procés de recopilar els fets, però n'hi ha més encara a l'hora d'intentar dibuixar un altre mapa del món. La investigació, la llarga fulla de ruta, evidentment romandrà oberta, però Irene Ballester ja n'ha marcat les petjades.

Nota: El cuerpo abierto serà presentat demà divendres 6 de març a l'Aula Jove d'Orba –19.30 h– amb motiu del Dia de la Dona i jo tindré el plaer d'introduir l'acte i el treball de l'amiga Irene.

Els "Efectes secundaris" de la glucosa: per què és tan difícil negar-se al sucre?

Una amiga meua em confessava fa uns dies la impossibilitat de dur de manera més o menys recta una dieta de proteïnes. Deia que no podia fer-se a la idea, sobretot després de la ferma i consabuda promesa post-nadalenca, de prolongar fins a l'estiu la restricció calòrica, sobretot en relació als dolços. Supose que a tots ens ha ocorregut alguna vegada això, tret d'aquells dotats amb un famèlic metabolisme d'aquells que s'empassen les calories abans de consumir-les. El cas és que aquest no és l'únic testimoni que he escoltat últimament respecte a la rendició davant les temptacions que els dolços encarnen, les quals em remeten alhora a un dels relats per mitjà dels quals vaig intentar copsar eixa realitat tan enrevessada: la de l'addició, més que al sucre, al repte d'haver de prescindir-hi. Es tracta de La caloria no està feta per comptar vides, el conte que obri Efectes Secundaris i que reflecteix el patiment, la profunda congoixa, de sobreviure al sedàs dels carbohidrats. Sobre aquest curiós fenomen que sintetiza el conjunt de cabòries que conformen el llibre, els amics de Bullent van realitzar el passat novembre -amb motiu del #TirantDeLlibres- aquest suggerent video que ací us enllace. Espere que vos agrade, a vosaltres i al vostre apetit, per poc o molt golafre que siga:

I és que crec que els efectes secundaris de la glucosa a tots ens sacsegen aquests dies l'enteresa per seguir el dogma de l'alimentació sana fins a l'arribada del bon temps. Si més no, i pel que fa a Efectes Secundaris -en aquest cas el llibre- aprofite l'avinentesa per informar-vos que el proper divendres 8 de març tindré l'ocasió de presentar-lo a l'Institut Maria Ibars de Dénia -12.00 hores-, ja que els alumnes del centre se l'han llegit aquest curs. Una altra bona ocasió, sens dubte, per seguir escoltant l'opinió dels lectors que també han fet seues vivències com la d'Aurèlia, la desesperada administrativa que un dia perdé el nord -o sols la línia?- davant de l'atraient aparador d'una pastisseria.

L'incommesurable plaer de jugar a casa: Presentació d'Últimes existències a Ondara

Dijous passat vaig presentar finalment al meu poble, Ondara, Últimes existències. I per a l'acte en qüestió em va acompanyar, tal com vos vaig avançar ací, l'amic Tomàs Llopis, qui en la seua introducció, a més de presentar-se com a suplent de luxe -fou una de les anècdotes metalingüístiques que demostra que aquest llibre està més a prop de la realitat que no pas a la ficció- esbossà la seua pròpia teoria sobre la novel.la/obra com a document que recull el gruix de la globalització. Parlà Llopis també del títol del llibre i del pòsit d'optimisme que tal vegada regalima de l'esmentat enunciat, així com de la cita introductòria de H.G. Wells La crisi de hui és l'acudit de demà: és cert que en escriure'l vaig gravitar sempre entorn a l'ambivalència de cedir al desencant de les temàtiques o, per contra, certificar que es tracta d'unes últimes vivències; experiències al límit que tant de po palesen un canvi de rumb, un nou demà. Així mateix, com bé abordà l'escriptor beniarbegí, quin va a ser aquest demà? Quan acaba, per casualitat, el malson? Sincerament, no crec que ni nosaltres ni cap dels analistes/gurús que ens aigualeixen el suplement salmó dels periòdics sàpiga amb exactitud quin és el tram final d'aquesta desgavellada i esgotadora marató. Almenys, és aquesta la certesa amb què vaig fer el meu recorregut -en aquest cas, visual- pel llibre. Per mitjà de la projecció de les instantànies que van inspirar gran part del relat, vaig tractar de sintetitzar el concís dòmino d'infortunis que guia el llibre, des de les fotos més íntimes dels Madoff fins a les polèmiques fotos que un paparazzi féu de la més despendolada Villa Certosa berlusconiana. Finalment, però, el més important de la nit fou l'ampli recolzament dels veïns i veïnes del meu poble, els quals m'acompanyaren en un acte que confirma els avantatges confessables de jugar a casa. I és que saber-se llegit és una de les coses més emocionants que un escriptor pot sens dubte experimentar; saber-se estimat, per contra, no té preu. I això, què voleu que vos diga, no em cansaré mai d'agrair-vos-ho. Moltes gràcies, de tot cor.

 

Saló d'Actes de la Casa de Cultura d'Ondara

Tomàs Llopis, en la seua intervenció

El regidor de Cultura, Vicent Vives, en la introducció de l'acte

Ara ja va de bo: Últimes existències, demà dijous dia 21 a la Casa de Cultura d'Ondara -20.30 hores-

Tomàs Llopis, introductor del llibre en l'acte de demà

Com diu la cançó de la Maria del Mar Bonet, Aqueixa ja és sa darrera. O, millor dit, no l'última, sinó la més esperada i desitjada per mi. Demà dijous 21 de febrer presentaré a la Casa de Cultura d'Ondara, el meu poble, -20.30 hores-, el meu nou llibre Últimes existències. Em plau especialment en aquesta ocasió el fet de comptar amb la càlida companyia de l'amic Tomàs Llopis, qui precisament diumenge passat va presentar a Dénia el seu nou i guardonat llibre Hi ha morts que pesen cent anys -feu-li una ullada a l'excel.lent crònica que en va fer al seu bloc Carles Mulet, també introductor d'aquell acte-, el qual tindré l'ocasió de presentar-li igualment el proper 22 de març, també a Ondara. Pel que fa a l'acte de demà, i com si es tractara d'una estranya conxorxa astral, gairebé coincideix amb la presentació, ara fa dos anys, d'Efectes Secundaris. Així mateix, és també ressenyable que Tomàs Llopis torne a acompanyar-me en una presentació, tal com va fer amb el meu primer Sis Contes i Una Novel.la Incerta, sens dubte un dels moments més bonics i memorables de la meua vida, literària o no. El fet de la nova coincidència, tal com li vaig comentar al company Tomàs, és summament curiós. Si més no, com si se seguira l'argument del meu llibre, les persones -companyes generacionals i de professió- que en un principi havien de presentar-lo han hagut de cercar fora del nostre país, a mercè d'aquesta crisi ja tan dilatada, tot allò que mereixen i que ací, de moment, no els arriba. El fet de no poder comptar amb ells suposà un contratemps en un principi, però alhora un reforçament davant d'allò que Últimes existències denuncia per mitjà del seu tramat d'històries. Hi seran, per tant, presents; d'alguna manera, en algun format més o menys perceptible, però n'estic convençut que compte amb ells. Per tant, sols convidar a l'acte a tots aquells a qui encara no he tingut l'ocasió de fer-ho i manifestar-vos novament que sense el recolzament de tanta i -tan valuosa- gent, ni aquest acte ni tan sols aquest llibre hauria estat possible.